Avui toca exercici de demagògia. En realitat l’objectiu de l’article és caure en ella sense complexes. Ja ho dic de bon començament, així m’estalvio possibles retrets. Penseu que això que avui escric és el que és, tan sols demagògia. O no!
Crisi? Escoltant les notícies tot fa pensar que si, que estem immersos en una crisi de dimensió mundial. Però, crisi? Escoltant el que deien fa uns mesos els nostres dirigents t’havies de convèncer que no. I ara que jo ja m’havia cregut les declaracions de no fa pas tant de gent del Govern, d’aquells que més sabien perquè eren els qui tenien la informació més veraç, aquelles declaracions institucionals dels Solbes, Zapatero, Fernández de la Vega, Corbacho... en que ens deien un cop i un altre, repetint-ho fins a la sacietat que no, que no hi havia crisi ni indicis contrastats que els fessin creure que hi pogués haver i que si sentíem veus que afirmaven quelcom en contrari era perquè es buscava desestabilitzar l’Executiu i confondre l’opinió pública. I si ens parem a pensar-hi, és veritat, no hi devia haver crisi, ni encara ara. Si n’hi hagués, com podria entendre la ciutadania el dispendi econòmic que suposarà per l’Estat la remodelació d’una sala de la seu de l’ONU a Ginebra? Escolteu, que no parlem de quatre duros, no. La xifra final se’n va a la irreverent quantitat 7,4 milions d’euros.
I ara toca el primer acte de demagògia... I no seria millor invertir aquests quartos en altres coses? O potser és que no hi ha res més urgent ni necessari que això, pintar una cúpula i renovar el mobiliari de la sala que acompanya l’esmentada “obra artística”! Ja t’ho he dit, no hi estem en crisi, home! La Justícia, la Sanitat i l’Educació d’aquest país no necessiten inversions i les reivindicacions que des d’aquests sectors es fan no tenen cap justificació és clar...
N’hi ha més però. Us sona el nom d’Ernest Benach? Doncs és el President del Parlament de Catalunya i personalment el tenia per una persona sensata. Ell també opina que no n’hi ha de crisi. I de ben segur ha d’estar convençut que tot és un invent de les ments més malintencionades del país. I ho ha de pensar així perquè no s’entendria d’una altra manera que es gastés 20.000 euros de l’erari públic per a retocar el seu nou cotxe oficial, vehicle que entre una cosa i una altra, entre el cost de sortida i el “tunejat”, li costa al contribuent la ínfima quantitat de 83.686 euros. I aquest tipus s’ofèn, es sorprèn que els ciutadans alcin la veu demanant explicacions. És clar que la compareixença de l’individu per aclarir l’assumpte també va tenir el seu què. Va demanar disculpes, i ara cito paraules textuals, “als ciutadans que pateixen la crisi i que s’hagin pogut sentir ofesos”. Però no havíem quedat que no hi havia de crisi? Després repeteix el que en ocasions com aquesta sempre diuen els polítics d’un i altre color. Que si la informació ha sigut inexacte, falsejada, bla, bla, bla...
I les “bones notícies” no acaben aquí. Ara fa uns dies els principals mitjans de comunicació catalans i espanyols informaven que la Generalitat s’ha gastat 120.000 euros en retolar en català les plaques dels carrers de Perpinyà. I que està previst invertir 2,2 milions d’euros per a obrir noves ambaixades de la Generalitat a l’estranger, amb la despesa posterior que implica. Collonut! Si es que aquest país és una bicoca. Tot s’hi val. Jo defenso el català, les polítiques lingüístiques en favor de l’idioma de la terra però tot té uns límits. De veritat s’ha d’invertir aquesta quantitat ingent de diners fora de Catalunya? Que hi treu la gent d’aquí de tot això? Si aquests polítics sortissin al carrer i es posessin en la pell del ciutadà corrent ni que fos només per un dia... Però tranquils. Només es tracta, com he dit a l’inici, d’un exercici pur de demagògia per part meva.
I encara no ens movem de Catalunya, tot i que ara els pals seran per l’alcalde de Barcelona, en Jordi Hereu, a qui, en l’assaig d’en Hernán Migoya del llibre “Odio Barcelona”, llibre en què també escriuen altres joves autors barcelonins, se li dedica l’apel·latiu de “pelopolla”, ha decidit baixar el cost de la il·luminació amb motiu de les festes nadalenques i deixar-lo en uns “ajustats” 32.600 euros. I dius, a veure si serà veritat que estem en crisi? Però acte seguit em convenço que no. Perquè el propi alcalde junt amb el seu equip de govern han decidit instal·lar en diferents punts de la ciutat 6 avets metàl·lics, el cost dels quals puja 214.000 euros. I el millor està per arribar. Resulta que 2 d’aquests arbres s’il·luminen amb unes bateries que es carreguen a cops de pedal. Tu vas allà, pedales una estona damunt una bicicleta i ajudes a donar llum nadalenca a la ciutat. Això si que és una bona idea. Ara només resta anar a les Oficines de Treball i prendre gent de les cues que s’hi formen últimament en elles (una informació publicada tot just avui mateix parla que l’atur ha pujat en l’últim any un 42% i se situa prop dels 3 milions de desocupats). En realitat es tracta de gent que no te res a fer, només buscar feina i això ho poden fer després de pedalar... Sabeu que han fet a Sant Sebastià? Suprimir les llums de Nadal per tal d’estalviar 160.000 euros. Diferències de criteri suposo.
Per acabar deixo el millor. Bé, el que penso que és el millor. ESTEM EN CRISI. Acceptem-ho. Però no una crisi d’aquelles d’anar per casa, no. Una crisi en majúscules. Una crisi que afecta arreu del mon. Ara potser estic exagerant però. Quan fa un parell de mesos li preguntaven al lehendakari Ibarretxe, un altre de la colla dels d’abans, com afectaria la crisi al País Basc es va despenjar amb unes manifestacions realment extraordinàries. Una perla. Va afirmar tot convençut que aquesta situació no afectaria en res al seu territori. Ja veieu, en ple segle XXI i immersos en lo que es va batejar amb lo nom de globalització, existeix un petit reducte al mon que no en patirà les conseqüències. Semblen aquells personatges del còmic dels gals (Astèrix, Obèlix, Panoràmix...). O potser tot respon a la cosa aquella del RH- dels bascos que els fa del tot diferents... De veritat, quin país!
Però deixeu-me dir una cosa. Llavors, si la crisi és ara si un fet, calia tota aquesta despesa de la que parlava més a dalt? Calia? La resposta, amb tota la demagògia del món, podríem trobar-la preguntant, me repeteixo, a les persones que formen llargues cues a les portes de les Oficines de Treball de la Generalitat (les cues del paro, recordeu lo dels 3 milions?), o als manifestants que trobem als carrers d’arreu de la geografia catalana defensant els seus llocs de treball, o als qui hem de pagar unes hipoteques que no han fet més que encarir-se, als qui ja no les poden pagar i apareixen en els registres de morosos de les entitats bancàries, als qui hem estat patint una alçada de preus descontrolada dels productes de primera necessitat, als qui esperen els ajuts socials promesos en l’aprovada Llei de Dependència o, si ho preferiu, i portant les coses a l’extrem, als qui han d’acudir als menjadors socials o als contenidors que trobem als voltants dels supermercats buscant menjar... això també ha sigut notícia dels últims dies. La crisi ha fet aflorar el problema emergent de la pobresa sobretot a les grans ciutats de Catalunya i Espanya. I no és cap broma!
Les últimes línies d’aquest escrit son pel President de la Generalitat de Catalunya, en José Montilla, que sortí a les primeres planes dels diaris aconsellant “tothom que pugui que es compri un cotxe o una casa” per evitar que els teus fills o veïns es quedin sense feina... Quina barra! Quina manera d’afrontar la situació. Encara serem nosaltres els culpables del tancament d’empreses, de la pèrdua de llocs de treball, de l’alça de preus... etc... Ells, els polítics no tenen cap responsabilitat saps! Ells, per acabar amb la crisi pacten ajuts en forma d’injecció de diners públics als bancs, accepten un ERO i un altre a empreses amb guanys desorbitats, acorden no suprimir o baixar impostos (com ara l’I.V.A.). Tot mesures d’esquerres i amb un marcat accent social...! Com diem per aquestes terres, QUIN NINOT!!!
Tot el que fins ara heu llegit, tot el que he escrit és mentida. Tot respon simplement a la meva imaginació, a la meva particular caça de bruixes. Tot mentida, o no!!!
