No fa massa dies vaig assabentar-me’n! Gairebé de rebot i després d’una innocent xerrada amb la Paqui, la farmacèutica. En Pintado s’ha jubilat, ja no és el metge de Garcia! I com pot ser això? És veritat que d’un temps ençà, corria el rumor que es jubilava però, qui es creu tot allò que escolta pels racons del poble? A més, ell tot sol ja s’encarregava de desmentir tal supòsit quan se l’interrogava al respecte. No és que jo ho fes però si que he parlat amb gent que... vaja, que directament li va preguntar, que us haig de dir! La gente habla mucho, responia, defugint donar cap altra explicació. Mentrestant pel poble s’especulava amb les absències parlant de retallades, de vacances, d’assumptes personals... Malgrat tot la veritat és una, ha marxat a la francesa, sense dir ni pío, d’amagat. O qui sap si la seva timidesa li ha impedit dir-ho als pacients amb qui va compartir tantes hores. No ho se... ben mirat, d’obligació no en tenia cap.
Diuen que covard és aquell qui aprofita a parlar d’un altre quan aquest últim no hi és davant. També en diuen fals! Doncs avui, potser em trec la careta... D'altra banda, hi ha qui m’aconsella no ser massa crític amb aquell qui no es pot defensar, que fer-ho no és elegant. Prometo observar aquest consell.
En Pintado... algú pot recordar-me el seu nom? Hauré de buscar-lo en algunes de les receptes perdudes que volten per casa! En Pintado deia, era un tipus peculiar. I de ben segur encara ho és allà on sigui, tampoc no han passat tants dies. Personalment reconec que mai no m’havia trobat amb cap metge com aquest, tot i haver-me creuat amb un munt d’ells al llarg dels meus quaranta i tants anys, ja sigui com a pacient o com a “company” de feina. De professionals de la medicina raros n’hi ha... quants! És clar que de gent rara te’n trobes arreu, també teniu raó.
Anar al metge a Garcia era (i és?) una aventura. Mai no sabies el que veuries a la saleta mentre esperaves el teu torn, amb qui compartiries l’estona llarga abans no et toqués i mai no sabies del cert el que trobaries un cop travessessis la porta del despatx del Pintado. Quan finalment la persona que et precedia sortia de la consulta mèdica i entraves tu, allà el trobaves, assegut a la mateixa cadira de sempre amb la taula fent de barrera entre ell, el doctor i tu, el pacient que necessites de la seva sapiència per tal de recuperar-te del mal que et fa la guitza. I la seva sapiència en algun cas era, si més no curiosa. Tant com ell mateix!
Si hi penso em venen al cap les converses amb les que he atabalat més d’un veí, parlant de les visites al metge. I és que em feia creus de la manera de fer d’en Pintado, de la seva mala organització, del seu poc esperit de renovació... estic convençut que mai no va escoltar allò de “renovar-se o morir”. Bé, massa convençut no hi estic. No se si mai no en va sentir parlar o simplement si que ho va escoltar (inclús en infinitat d’ocasions) però va fer-se l’orni amb tot el descaro del món. Professional, molt professional que diria en Pazos a la pel·lícula “Airbag”. O potser, tampoc no ho descarto, no era necessari renovar-se per a ocupar la plaça de metge de poble. D’acord, jo no sóc qui per a jutjar la feina de ningú i a més, de ben segur que no en se de la missa la meitat. Tanmateix, el que li retrec és no haver instaurat el sistema de recepta electrònica que hauria facilitat molt les coses a tothom, descongestionant la consulta i reduint el temps d’espera; li retrec igualment no haver distingit mai entre pacients que només van a recollir receptes dels qui necessiten ser visitats com es fa en d’altres places i, finalment, li retrec també el seu tarannà en ocasions tan poc afable. Sabeu? Jo, a la meva feina, no em puc permetre bufar, posar cara llarga i de pocs amics i atendre de mala gana cap client que a última hora entri per la porta de l’oficina on treballo i aquests si que eren privilegis dels que gaudia en Pintado. En el sector privat aquestes actituds comporten conseqüències. Ho sento però algú ho havia de dir... Sigui com sigui, aquesta seria una altra història; la de les diferències laborals entre treballadors dels sectors privat i públic. Millor deixem-ho per un altre dia i no enredem més la troca que encara sortirem escaldats. De tota manera i a força de ser just, haig de confessar (gairebé a contracor) que en Pintado també té els seus seguidors, la seva fidel afició, aquells qui en parlen meravelles... com dirien per allà, para gustos los colores. Tot i això, suposo o millor dit vull pensar que ell, en Pintado, desenvolupava la seva tasca tan bé com sabia i, en tot cas, limitat pels mitjans que tenia a l’abast. I reconec que les limitacions de mitjans eren innumerables i no era a les seves mans donar-hi solució; només cal veure les dependències mèdiques, començant per la sala d’espera on he passat estones inacabables, seguint pel propi despatx del metge (ara metgessa) i acabant per l’habitacle on exerceix en Toni, el practicant. Per cert, en Toni és d’una altra mena, la seva manera de fer és diametralment oposada a la d’en Pintado i no ho dic perquè quan hi torni encara me’l pugui trobar, no ens confonem... segur que també deu tenir detractors!
Però estareu d’acord amb mi, si més no per una vegada, que haver d’esperar dues hores i pico per una recepta d’un medicament crònic sembla quelcom fora de lloc i del tot impensable si acudeixes a d’altres centres assistencials... Demanes sortir abans de la feina per tal d’anar al metge i després, o bé acabes arribant tard a l’oficina o amb el mos encara a la boca per haver-te hagut d’esperar un temps indecent per una maleïda recepta! Quins trons! I diràs... doncs si que hi ha gent a Garcia que va al metge. No tanta, ja us ho dic ara, estem parlant d’unes 7 o 8 usuaris màxim a l’hora que solc anar-hi. Dues hores i pico per 7 o 8 pacients, molts d’ells esperant únicament receptes? Potser tot es degut a que els dies que no coincideixen el metge i el practicant a la consulta, la cosa es descontrola, es surt de mare, no ho se pas i casualment és en aquests dies de descontrol quan dec acudir a visita. Sempre tan oportú, jo! I si per tal d’evitar aquest embús de pacients decideixes anar al CAP de Móra La Nova... res, no et visiten si acudeixes en horari de metge a Garcia; amablement se’t treuen del damunt tot dient-te que has d’anar al teu metge. Toca’t els nassos! Surrealista de cap a peus. Bé, ara amb tantes retallades pel mig tampoc no conec el funcionament d’aquest CAP. Sigui com sigui em pregunto, on és allò de la lliure elecció de facultatiu mèdic amb que tant s’omplen la boca alguns alts càrrecs de la Sanitat d’aquest país? El dia a dia aconsegueix que no et creguis ni una sola paraula dels polítics del tres al quart que fan declaracions altisonants i revestides de responsabilitat però finalment, sempre buides de contingut i allunyades de la realitat.
Tot just aquest passat cap de setmana he estat a Barcelona i és clar allà, com a la resta de grans ciutats de l’Estat, tot és diferent, els recursos fins i tot en aquests temps de crisi semblen infinits i l’atenció assistencial i/o sanitària que rep el ciutadà és de primer ordre, o si més no això sembla també. Quines instal·lacions, quins mitjans... i quina enveja; Insana de cap a peus, perquè negar-ho essent tan evident com és. És en casos com aquests en els que la gent de comarques, aquells que hi han nascut o aquells que hi viuen, experimenta allò de sentir-se ciutadà de segona o de tercera perquè pateix la manca d’inversions en serveis de primera necessitat que estan del tot coberts en d’altres indrets. És que a comarques les malalties colpegen diferent la població, o son menys greus o necessiten de menys recursos o menys atenció i seguiment, o requereixen de menys especialistes...? Qui no plora no mama... doncs plorem, a veure si cap Administració ens escolta i podem mamar tant com fan a ciutat!
Però no em vull desviar de l’assumpte que m’ocupa avui. Escric i escric i em perdo i això acaba semblant un míting; sempre em passa el mateix... recuperem el fil! Com deia abans, a la sala d’espera d’en Pintado també passes bones estones tot xerrant amb els veïns amb els qui et trobes i assistint incrèdul a alguna de les situacions que allà esdevenen i que acaben provocant somriures i fins i tot rialles ben sorolloses. Em ve al cap l’última... en Ramon segur que també sap de què parlo! No diré més. Mentre escric, somric. Ben pensat, si que diré més. L’última escena que recordo, còmica tota ella, és quan amb la sala plena de gom a gom (7 o 8 persones), després d’unes rialles que no se a què coi venien, una gran senyora li ofereix la seva falda per a que el meu amic segui i ell ni corto ni perezoso... doncs igual va seure i tot! I això que hi havia cadires buides... Es va fer pregar, eh! I li van insistir! Només vaig trobar a faltar que algú li cantés Chiquirrín, chiquirrín... Altres mentrestant, havent guardat tanda abans, van marxar a casa a dinar i tornaren amb la panxa plena. Quina gana em van fer entrar. No vaig gosar preguntar l’àpat per por a que els meus budells llavors buits, diguessin la seva al bell mig de tanta gent. I la tele? Sempre o gairebé sempre en marxa i sempre acompanyada del cartell “No tocar”. Perquè no s’ha de poder tocar? No es que vulgui prendre-la cap a casa, que no però en ocasions si que hagués canviat de canal... I les poques vegades que no la trobaves encesa, tampoc ningú no gosava posar-la en marxa, no fos que fer-ho comportés algun toc d’atenció per part del senyor metge o del practicant.
Tot esperant, ara per fi m’arriba el torn i entro en territori Pintado! Juga a casa, jo a domicili. Ell a una banda de la taula, assegut a la cadira que ja deu tenir dibuixada la forma del seu menut cos, les ulleres recolzades a mig nas i amb la mirada per damunt d’elles, clavada en l’entorn i en mi mateix. Li demano la recepta de costum (maleïda tensió) i comença la gresca... tot i que el nom de la medicació no és llarg, redactar la recepta se li travessa; movent contínuament els llavis i el nas cap amunt i cap avall i amb el dit índex de la mà dreta amenaçant les tecles, busca les lletres al teclat de l’ordinador i a mida que les va trobant les hi fot un cop sec... que em fa mal i tot! I penso, “encara sort que no sóc una d’aquelles tecles”. En Ramon i jo quan coincidim en un lloc o altre en parlem, imitem els seus gestos, els tics... i acabem sempre fent-nos un tip de riure. Si enlloc d’una sola, necessites receptes de diferents medicaments... que comenci el ball! I resa perquè els noms d’aquests siguin curts!
Ara diuen que la nova metgessa mira d’organitzar-se una mica en mig del caos que s’ha trobat i que he descrit (un caos fictici que només rau en la meva imaginació?) i que per a visitar-te, abans t’has d’apuntar en una llista que hi ha penjada a la sala d’espera. Jo només ho se pel que he escoltat en algun racó del poble però qualsevol dia d’aquests ho comprovaré de primera mà. Hauré d’anar-hi a per receptes! Mira que si llavors em trobo amb en Pintado... bona cara, bon semblant, fes-te fotre i endavant!
En Pintado... algú pot recordar-me el seu nom? Hauré de buscar-lo en algunes de les receptes perdudes que volten per casa! En Pintado deia, era un tipus peculiar. I de ben segur encara ho és allà on sigui, tampoc no han passat tants dies. Personalment reconec que mai no m’havia trobat amb cap metge com aquest, tot i haver-me creuat amb un munt d’ells al llarg dels meus quaranta i tants anys, ja sigui com a pacient o com a “company” de feina. De professionals de la medicina raros n’hi ha... quants! És clar que de gent rara te’n trobes arreu, també teniu raó.
Anar al metge a Garcia era (i és?) una aventura. Mai no sabies el que veuries a la saleta mentre esperaves el teu torn, amb qui compartiries l’estona llarga abans no et toqués i mai no sabies del cert el que trobaries un cop travessessis la porta del despatx del Pintado. Quan finalment la persona que et precedia sortia de la consulta mèdica i entraves tu, allà el trobaves, assegut a la mateixa cadira de sempre amb la taula fent de barrera entre ell, el doctor i tu, el pacient que necessites de la seva sapiència per tal de recuperar-te del mal que et fa la guitza. I la seva sapiència en algun cas era, si més no curiosa. Tant com ell mateix!
Si hi penso em venen al cap les converses amb les que he atabalat més d’un veí, parlant de les visites al metge. I és que em feia creus de la manera de fer d’en Pintado, de la seva mala organització, del seu poc esperit de renovació... estic convençut que mai no va escoltar allò de “renovar-se o morir”. Bé, massa convençut no hi estic. No se si mai no en va sentir parlar o simplement si que ho va escoltar (inclús en infinitat d’ocasions) però va fer-se l’orni amb tot el descaro del món. Professional, molt professional que diria en Pazos a la pel·lícula “Airbag”. O potser, tampoc no ho descarto, no era necessari renovar-se per a ocupar la plaça de metge de poble. D’acord, jo no sóc qui per a jutjar la feina de ningú i a més, de ben segur que no en se de la missa la meitat. Tanmateix, el que li retrec és no haver instaurat el sistema de recepta electrònica que hauria facilitat molt les coses a tothom, descongestionant la consulta i reduint el temps d’espera; li retrec igualment no haver distingit mai entre pacients que només van a recollir receptes dels qui necessiten ser visitats com es fa en d’altres places i, finalment, li retrec també el seu tarannà en ocasions tan poc afable. Sabeu? Jo, a la meva feina, no em puc permetre bufar, posar cara llarga i de pocs amics i atendre de mala gana cap client que a última hora entri per la porta de l’oficina on treballo i aquests si que eren privilegis dels que gaudia en Pintado. En el sector privat aquestes actituds comporten conseqüències. Ho sento però algú ho havia de dir... Sigui com sigui, aquesta seria una altra història; la de les diferències laborals entre treballadors dels sectors privat i públic. Millor deixem-ho per un altre dia i no enredem més la troca que encara sortirem escaldats. De tota manera i a força de ser just, haig de confessar (gairebé a contracor) que en Pintado també té els seus seguidors, la seva fidel afició, aquells qui en parlen meravelles... com dirien per allà, para gustos los colores. Tot i això, suposo o millor dit vull pensar que ell, en Pintado, desenvolupava la seva tasca tan bé com sabia i, en tot cas, limitat pels mitjans que tenia a l’abast. I reconec que les limitacions de mitjans eren innumerables i no era a les seves mans donar-hi solució; només cal veure les dependències mèdiques, començant per la sala d’espera on he passat estones inacabables, seguint pel propi despatx del metge (ara metgessa) i acabant per l’habitacle on exerceix en Toni, el practicant. Per cert, en Toni és d’una altra mena, la seva manera de fer és diametralment oposada a la d’en Pintado i no ho dic perquè quan hi torni encara me’l pugui trobar, no ens confonem... segur que també deu tenir detractors!
Però estareu d’acord amb mi, si més no per una vegada, que haver d’esperar dues hores i pico per una recepta d’un medicament crònic sembla quelcom fora de lloc i del tot impensable si acudeixes a d’altres centres assistencials... Demanes sortir abans de la feina per tal d’anar al metge i després, o bé acabes arribant tard a l’oficina o amb el mos encara a la boca per haver-te hagut d’esperar un temps indecent per una maleïda recepta! Quins trons! I diràs... doncs si que hi ha gent a Garcia que va al metge. No tanta, ja us ho dic ara, estem parlant d’unes 7 o 8 usuaris màxim a l’hora que solc anar-hi. Dues hores i pico per 7 o 8 pacients, molts d’ells esperant únicament receptes? Potser tot es degut a que els dies que no coincideixen el metge i el practicant a la consulta, la cosa es descontrola, es surt de mare, no ho se pas i casualment és en aquests dies de descontrol quan dec acudir a visita. Sempre tan oportú, jo! I si per tal d’evitar aquest embús de pacients decideixes anar al CAP de Móra La Nova... res, no et visiten si acudeixes en horari de metge a Garcia; amablement se’t treuen del damunt tot dient-te que has d’anar al teu metge. Toca’t els nassos! Surrealista de cap a peus. Bé, ara amb tantes retallades pel mig tampoc no conec el funcionament d’aquest CAP. Sigui com sigui em pregunto, on és allò de la lliure elecció de facultatiu mèdic amb que tant s’omplen la boca alguns alts càrrecs de la Sanitat d’aquest país? El dia a dia aconsegueix que no et creguis ni una sola paraula dels polítics del tres al quart que fan declaracions altisonants i revestides de responsabilitat però finalment, sempre buides de contingut i allunyades de la realitat.
Tot just aquest passat cap de setmana he estat a Barcelona i és clar allà, com a la resta de grans ciutats de l’Estat, tot és diferent, els recursos fins i tot en aquests temps de crisi semblen infinits i l’atenció assistencial i/o sanitària que rep el ciutadà és de primer ordre, o si més no això sembla també. Quines instal·lacions, quins mitjans... i quina enveja; Insana de cap a peus, perquè negar-ho essent tan evident com és. És en casos com aquests en els que la gent de comarques, aquells que hi han nascut o aquells que hi viuen, experimenta allò de sentir-se ciutadà de segona o de tercera perquè pateix la manca d’inversions en serveis de primera necessitat que estan del tot coberts en d’altres indrets. És que a comarques les malalties colpegen diferent la població, o son menys greus o necessiten de menys recursos o menys atenció i seguiment, o requereixen de menys especialistes...? Qui no plora no mama... doncs plorem, a veure si cap Administració ens escolta i podem mamar tant com fan a ciutat!
Però no em vull desviar de l’assumpte que m’ocupa avui. Escric i escric i em perdo i això acaba semblant un míting; sempre em passa el mateix... recuperem el fil! Com deia abans, a la sala d’espera d’en Pintado també passes bones estones tot xerrant amb els veïns amb els qui et trobes i assistint incrèdul a alguna de les situacions que allà esdevenen i que acaben provocant somriures i fins i tot rialles ben sorolloses. Em ve al cap l’última... en Ramon segur que també sap de què parlo! No diré més. Mentre escric, somric. Ben pensat, si que diré més. L’última escena que recordo, còmica tota ella, és quan amb la sala plena de gom a gom (7 o 8 persones), després d’unes rialles que no se a què coi venien, una gran senyora li ofereix la seva falda per a que el meu amic segui i ell ni corto ni perezoso... doncs igual va seure i tot! I això que hi havia cadires buides... Es va fer pregar, eh! I li van insistir! Només vaig trobar a faltar que algú li cantés Chiquirrín, chiquirrín... Altres mentrestant, havent guardat tanda abans, van marxar a casa a dinar i tornaren amb la panxa plena. Quina gana em van fer entrar. No vaig gosar preguntar l’àpat per por a que els meus budells llavors buits, diguessin la seva al bell mig de tanta gent. I la tele? Sempre o gairebé sempre en marxa i sempre acompanyada del cartell “No tocar”. Perquè no s’ha de poder tocar? No es que vulgui prendre-la cap a casa, que no però en ocasions si que hagués canviat de canal... I les poques vegades que no la trobaves encesa, tampoc ningú no gosava posar-la en marxa, no fos que fer-ho comportés algun toc d’atenció per part del senyor metge o del practicant.
Tot esperant, ara per fi m’arriba el torn i entro en territori Pintado! Juga a casa, jo a domicili. Ell a una banda de la taula, assegut a la cadira que ja deu tenir dibuixada la forma del seu menut cos, les ulleres recolzades a mig nas i amb la mirada per damunt d’elles, clavada en l’entorn i en mi mateix. Li demano la recepta de costum (maleïda tensió) i comença la gresca... tot i que el nom de la medicació no és llarg, redactar la recepta se li travessa; movent contínuament els llavis i el nas cap amunt i cap avall i amb el dit índex de la mà dreta amenaçant les tecles, busca les lletres al teclat de l’ordinador i a mida que les va trobant les hi fot un cop sec... que em fa mal i tot! I penso, “encara sort que no sóc una d’aquelles tecles”. En Ramon i jo quan coincidim en un lloc o altre en parlem, imitem els seus gestos, els tics... i acabem sempre fent-nos un tip de riure. Si enlloc d’una sola, necessites receptes de diferents medicaments... que comenci el ball! I resa perquè els noms d’aquests siguin curts!
Ara diuen que la nova metgessa mira d’organitzar-se una mica en mig del caos que s’ha trobat i que he descrit (un caos fictici que només rau en la meva imaginació?) i que per a visitar-te, abans t’has d’apuntar en una llista que hi ha penjada a la sala d’espera. Jo només ho se pel que he escoltat en algun racó del poble però qualsevol dia d’aquests ho comprovaré de primera mà. Hauré d’anar-hi a per receptes! Mira que si llavors em trobo amb en Pintado... bona cara, bon semblant, fes-te fotre i endavant!
