Crec que va ser ahir o potser abans d'ahir quan vaig veure per televisió les imatges d'en Vladimir Putin plorant després de conèixer l'aclaparadora victòria aconseguida en les recents eleccions celebrades a Rússia. Quin personatge! Eleccions democràtiques, criden els seus votants i confessos seguidors. Oh, i tant! Quin merder va muntar per tal d'accedir de nou a la Presidència del país tan aviat la legislació russa li ho permetés; quina manca de respecte vers els seus conciutadans i les institucions "democràtiques" russes que diu representar! I és clar, aquest tipus de mandataris només usa la Democràcia per a treure'n profit personal. Quan va esgotar el seu mandat i la Llei no li permetia presentar-se a una nova reelecció... el ninot va decidir nomenar un home de palla, en Medvedev, fidel al seu mestre a més no poder i mantenir-lo en el poder fins que ell mateix, en Putin, pogués presentar-se novament a les eleccions a la Presidència. Ja veieu, allò que en castellà es coneix com una merienda de negros. Ara en Putin, ara en Medvedev i ara... en Putin un altre cop. Tot lligat i ben lligat (frase d'un altre dictador d'infaust record). I és que la Rússia que avui coneixem, hereva de l'antiga Unió Soviètica, malgrat el seu indubtable potencial, segueix essent el país cadàver que, recordo, em pintaven en les classes de Ciències Socials d'EGB i d'Història i Geografia de Batxillerat (amb alguna excepció que comentaré mes endavant). Les informacions que ens arriben, potser "degudament" manipulades, com tantes altres, ens parlen de xacres com ara la manca de llibertats, la corrupció (per altra banda un dels pocs nexes d'unió que manté amb Europa), les desigualtats cada cop més evidents i les gairebé inexistents cobertures socials... etc...
El fet que en Putin plorés no el fa més humà, ans al contrari. El fa més pocavergonya! I això, si, aquest tret, és un altre dels pocs nexes d'unió que també manté amb Europa. Aquest impresentable rus s'ha apuntat al carro de fer i desfer creient-se (o pitjor encara, sabent-se) per damunt del bé i del mal precisament perquè és ell mateix qui legisla el que està bé i el que no, com han fet i encara fan altres dirigents de la Unió Europea que han contribuït a portar-nos a tots plegats a l'actual situació política, econòmica i social que patim.
I, veient la mediocritat del personatge, em venen al cap dos companys i un mestre de la meva època d'estudiant que sentien veritable admiració pel poble rus i pel seu model d'Estat i de societat. Llavors jo no ho entenia, no ho negaré i ara, ara que la memòria me'ls apropa, tampoc! El primer dels companys, en Paquito, era bon nen, vehement a l'hora de dir la seva. Manteníem una bona relació, la típica que esdevé entre nens que comparteixen els anys d'escolaritat bàsica. Vàrem compartir aules des de 1er, sinó abans, fins a 8è d'EGB quan devíem tenir 13 o 14 anys. A punt de finalitzar aquest període d’escolarització, recordo com si fos avui mateix que un dia qualsevol, aprofitant que a la sortida de l'escola ens ajuntàvem els amics per a xerrar abans no haguéssim d'iniciar el camí de tornada cap a casa, ens va explicar que marxava a la U.R.S.S.. M'hagués agradat veure'm la cara que vaig posar, tot i que veient la dels altres companys puc fer-me una idea. Ja feia temps que li rondava la idea, és veritat. Altres jugàvem a futbol al pati mentre ell somiava amb un viatge i una estada més o menys llarga a la Unió Soviètica. Hi sentia veritable passió! I amb aquella curta edat, escoltar-lo parlar de manera tan apassionada d'un país llunyà i fins a cert punt desconegut, et deixava bocabadat. Tenia les coses clares, volia anar-se'n al país icona del comunisme i ho va fer... Passat el temps, ens vàrem retrobar. I va tornar més convençut que mai de les bondats dels sistema comunista. I reconec que, des de la meva ignorància, el vaig descriure com un estalinista pur i dur!
Ja a l'Institut vaig conèixer l'Anna, una noia que em va agradar tan aviat vaig saber de la seva existència. El destí va voler que compartíssim aules durant un parell d'anys i complicitat durant molt més temps. Era d'esquerres, molt d'esquerres i jo aleshores potser no tant... Sovint parlàvem de política, que llavors ja m'interessava prou i també sovint acabàvem mig emprenyats per, poc després, reprendre la conversa i les discussions. Vaig aprendre molt de la seva manera d'expressar-se, de la seva manera de fer. Com en Paquito, tenia les coses clares i jo... doncs potser no tant! L'Anna també va acabar marxant de viatge a la Unió Soviètica que, tot sigui dit, igualment l'enlluernava. I de tornada em va explicar un munt d'anècdotes viscudes a més de regalar-me una bandera roja amb la falç, el martell i l'estel grogues! A ella, en retrobar-nos, mai no la vaig descriure com una estalinista malgrat que la meva ignorància no havia minvat, més aviat tot el contrari. Hi ha coses que no es poden dir a la noia que t'agrada...
Encara a l'Institut, cursant 2on de B.U.P., com a mestre de l'assignatura de Geografia i Història em va tocar un tal Bravo. Ho sento, no recordo el seu nom... el que si recordo i, perfectament son les seves classes d'oratòria i propaganda pro-comunista. Acompanyava els seus mítings (així era com molts definíem les seves classes) de píndoles d'intolerància vers aquell qui no pensés com ell, vers els alumnes que gosaven posar en dubte els seus arguments, les seves dèries. Sort que només el vaig patir un any. Pel següent ja l'havien fet fora! I amb ell, fora tota aquella dialèctica barroera i faltona, fora un mestre que lluny d'ensenyar, perseguia inculcar unes idees carregades de mala llet. Aquest ninot recordava en tot a qualsevol dels "sinistres" membres que componien el Politburó...
Passat el temps i, veient com pinten les coses tinc curiositat per a saber què n'opinen de l'actual situació que viu Rússia, si aquests esdeveniments els ha esvaït l'admiració que un dia van sentir pel gegant rus o si, pel contrari, aquesta no ha fet més que créixer! De qui no en tinc cap dubte és del mestre feixista; estarà convençut que els mals de Rússia, del comunisme, els provoca Occident, amb els Estats Units al capdavant i la infame Europa seguint els seus designis... com si l'escoltés! M'agradaria saber què els va passar pel cap en veure les imatges d'en Putin plorant...
Sigui com sigui, ningú no pot negar que en Putin, el mandatari ploramiques, és un trepa! Un més dels que poblen aquest món que ens ha tocat viure!
