Carai, com està el món! Itàlia en particular! El passat 21 de març de 2012 la Justícia transalpina concedeix la llibertat i absolt un narcotraficant uruguaià... un paio sense escrúpols que per tal de passar desapercebut treballava com a rentacotxes a Montgat, que ha estat empresonat només 626 dies i que ara ja és al carrer com tu, com jo. Quelcom s’amaga darrera de tot plegat! Extorsió, corrupció potser companyonia? Perquè, estareu d’acord amb mi que 626 dies pels delictes de narcotràfic i d’altres associats a aquesta activitat no semblen suficients. Espereu, espereu que ara que hi penso la cosa no va anar ben be així! A qui va absoldre la Justícia italiana aquell 21 de març va ser a l’Òscar Sanchez. Un home senzill, un home corrent com podem ser qualsevol de nosaltres i que si, ara si, treballava com a rentacotxes a Montgat però res més. Potser si que tenir una feina està buscadíssim però mai no hagués imaginat que tant... Res de narcotràfic, res d’extorsió, de corrupció... res de res. Bé si, allò que s’ha produït ha estat un error judicial (per no dir negligència) bàrbar. Un home honest que s’ha passat 626 dies empresonat en un país estranger, patint vexacions de tot tipus tant per part d’altres presos com dels funcionaris del centre penitenciari en el que ha estat reclòs, segons ha confirmat el propi Òscar. Un cop posat en llibertat i havent travessat les portes de la presó, l’Òscar caminà fins arribar a l’altra banda de carrer on l’esperaven familiars, amics i el seu advocat i després d’abraçades sinceres i plenes d’emoció es girà i dedicà una botifarra acompanyada del crit de “cabrones” al centre penitenciari, als presos i funcionaris que li van fer encara més penosa la seva injusta estada allà, a la jutgessa que va decidir la seva reclusió i per extensió a la judicatura italiana en ple. Un gest i un crit acompanyats d’infinita ira, impotència, rancúnia i mala llet. I bé que va fer. Amb tot el que va haver de passar encara trobo que va ser prou prudent. La reacció dels qui eren allà va ser de fer abaixar els braços a l’Òscar i tot seguit donar l’esquena al centre. Entenc també aquesta reacció (de protecció) però haig de dir que m’agrada més l’atreviment de l’alliberat. M’apunto a la botifarra, i tant que si! I més quan l’únic “delicte” que va cometre va ser l’excés de confiança, la ingenuïtat i, perquè no la ignorància, en deixar-li a una semi desconeguda el seu DNI... errors que per molt estúpids que semblin podem cometre qualsevol.
Fa uns anys el conjunt dels mitjans de comunicació d’arreu del món, impresos i audiovisuals, es feien ressò de la instantània captada per un fotògraf en un camp de futbol. En ella apareixia un xic holandès d’uns 6 o 7 anys aficionat del Feyenoord que, enfundat en la samarreta del seu estimat club, amb el puny tancat i el dit cor (o mig) alçat feia el senyal de la figa, la peineta (també coneguda vulgarment com la señal del pajarito), acompanyat tot plegat d’un rictus de mala hòstia. Tothom va posar el crit al cel; “com pot ser que els nens pugin així?” ens preguntàvem... Tots falsament esfereïts!!! Però veient com van les coses i patint els esdeveniments que dia rere dia ens colpegen, penso que aquell nen era un avançat al seu temps. Aquella actitud davant allò que a ell no li agradava (fos o no justificada), aquella manca absoluta d’aborregament, aquella mala baba incontinguda... què voleu que us digui, no té preu. Avui dia, no té preu!!!
Tanmateix, cal apuntar que a Anglaterra també son molt donats a les gesticulacions d’aquest tipus, tot i que allà, la figa la feien usant els dit cor i índex. A la sèrie The Young Ones (Els Joves) era molt habitual veure els dits en peu de guerra, insolents...
Aquest gest, la figa, té una història al darrera i va explicar-me-la un amic el dia que vaig comentar-li que volia escriure una mica d’això. Es veu que els anglesos, en la seva lluita (gairebé eterna) amb els francesos, usaven l’arc com arma d’atac mentre que els segons atacaven amb ballesta. Quan els anglesos capturaven soldats francesos, el primer que feien era tallar-los-hi el dit cor per tal d’impedir que poguessin tornar a disparar una ballesta i els francesos feien el mateix amb els dits cor i índex dels soldats anglesos. Així, quan un anglès volia fotre’s d’un francès o amenaçar-lo li ensenyava aquests dos dits i quan un fill de França buscava fotre-se’n del seu enemic, ho feia mostrant el dit cor. Amb el pas del temps i molta literatura pel camí (tanta com la llegenda de l’origen que us he explicat), de seguida es va considerar el gest com quelcom ofensiu.
Després, aquest món que tot ho globalitza i que de fa temps persegueix el (tan perniciós) pensament únic, també ha aconseguit estandarditzar el gest i reduir-lo pràcticament a un de sol, marginant conseqüentment l’altre. La variant francesa, en aquest cas, s’ha imposat. Sembla ser que és més còmode aixecar un dit o potser és que aixecar-ne dos fa més mandra... Malgrat tot, seria bo no deixar perdre definitivament la variant anglesa per acabar trobant-la només en llibres d’usos i costums d’aquests que, passats els anys, tant sorprenen a qui en fa una ullada.
Però cal reconèixer que fer aquest gest, el de la figa o el de la botifarra tant se val, en el moment oportú tampoc no té preu! Com diu l’anunci... “para todo lo demás, Mastercard”.
Parlant per aquí i per allà i amb uns i altres de la figa, he conegut les diferents variants que hi ha de fer-la. Potser si que parlo de coses si més no curioses però, que voleu que us digui, quan menys t’ho esperes, una conversa del tot innocent pren un caire un pèl estrany.
Per internet circulen articles, de preteses oficialitat i serositat, que expliquen que la figa originària tampoc no era la descrita fins ara... si més no aquí, a Catalunya; temps enrere, diuen, es feia amb el puny tancat i passant el dit polze pel bell mig de l’índex i el cor. El que no canviava era el seu significat... la manera de fer si però igualment es buscava ofendre a aquell a qui se li adreçava!
Hi ha qui la fa agitant el puny i repetint “ostres, què passa, què passa... mira que m’ha sortit” quan de sobte, el dit cor s’alça valent i insolent davant la mirada atònita de l’interlocutor, sabent-se ara ja ofès. D’altres, no donaré noms, la fan de la següent manera: al costat del puny dret ben tancat mouen la mà esquerra com si giressin una manovella que poc a poc va alçant el dit mig fins aixecar-lo igualment poderós i vehement que en el cas anterior. L’última que he conegut és la de apropar-se el puny a la boca i bufar entre els dits polze i índex. Amb l’ajut de la bufada el dit cor s’alça davant aquell a qui es vol ferir. Com més forta és la bufada més insolent s’alçarà la falange. En la intensitat de la bufada rau la força de l’ofensa! Segur que n’hi ha més però ara com ara, només en conec aquestes. Per a fer-ho tot més clarificador, volia acompanyar el text de vinyetes explicatives (tipus instruccions d’ús) però les meves limitacions en tot allò que té a veure amb el dibuix i el disseny m’ho han impedit... llàstima!
Amb botifarra o amb figa, ja sigui francesa, anglesa, catalana antiga... l’actitud que acompanya ambdós gestos és el que vull lloar. Actituds com l’inconformisme, el frontisme, el desacord vers les coses que ens envolten, vers les notícies que escoltem dia si dia també... el crit aquell de “cabrones”de l’Òscar encara ho escenifica tot millor i està més justificat que mai. Si ens aturem a pensar-hi, de ben segur trobem infinitat de moments per a fer anar la botifarra, la figa i el crit... Que el Rei marxa de safari? Que l’Urdangarin és un trepa? Que en Millet i en Montull segueixen al carrer tot i l’espoli del Palau de la Música? Que en Camps surt indemne de tants judicis com se li fan? Que tenim aeroports sense avions i l’AVE ha estat un nyap? Que els bancs i les caixes usen els diners lliurats per l’Estat per a sanejar els seus comptes enlloc de concedir crèdits a les empreses i per a acabar d’adobar-ho es permeten l’atreviment de publicitar-se amb anuncis com aquell de “Parlem?” de La Caixa o els dels cara a cara del Banc Sabadell que provoquen vergonya aliena o els dels gestors personalitzats de Catalunya Caixa que van a casa teva... tots ells amb un to edulcorat i de falsa confraternitat? Que els desnonaments s’han convertit en un maldecap per a moltes famílies? Que la corrupció ha gangrenat la classe política? Que les multinacionals estan fent més diners que mai abans i com mai no havien imaginat? Que s’aprova una reforma laboral que menyscaba drets fonamentals dels treballadors? Que les retallades en sanitat, en educació i en serveis socials son brutals i, en molts casos, inassumibles pel ciutadà? Que els sindicats no han mogut un dit fins que la dreta no ha arribat al poder? Que les subvencions mantenen un ramat de bon-vivants, ganduls i incapaços? Que la llum, el gas, la bombona de butà, la benzina no paren de pujar? Que l’atur es dispara fins arribar a quotes que haurien de posar roig a més d’un representant públic? Que l’Estat ha permès expedients de regulació d’ocupació a tort i a dret i no sempre plenament justificats? Que la recessió ens ofega ara i en el futur més immediat? Que l’Europa pròspera d’anys enrere ha mort víctima de la voracitat del sistema capitalista que a tots ens anava tan be fins no fa pas massa? Que els mercats condicionen les polítiques econòmiques dels Estats? Que a les tertúlies tothom es fa l’entès en primes de risc, quites, deute públic... etc... i (estic convençut) molts no saben de què parlen? Que hem estat un bon grapat d’anys mirant cap a un altre costat, no fiscalitzant les conductes dels nostres governants? Que l’Estat de les Autonomies ha resultat el xiringuito del café para todos? Que hi ha autonomies sense entitat o sentiment nacional que s’han apuntat al carro no per convenciment sinó únicament i exclusiva per cobdícia? Que a Catalunya, El País Basc, la Comunitat Foral de Navarra i Galicia se les ha menystingut? Que no s’aprova el Corredor de la Mediterrània aconsellat inclús des de Europa i si es dóna suport al Corredor Central desaconsellat també des de la pròpia Europa? Que, que , que...? N’hi ha tants i de tants colors!!!
Fa un temps algú va dir, “atureu el món que jo em baixo”. Doncs jo no, jo deixo que el món segueixi rodolant (ni que ho volgués tampoc no podria aturar-lo) però li dedico una més que merescuda figa (o botifarra) i un crit de cabrons a tots aquells que d’una manera o altra han contribuït i/o propiciat la situació actual.
¡E-e-e-esto es todo amigos!
