És dissabte 9 de juny. El despertador sona a les 7:45 del matí i com sempre, em costa un munt aixecar-me. I com és que sona el despertador tan aviat si és dissabte? Si és cap de setmana! Donant un cop sec al rellotge que tinc damunt la tauleta de nit, aturo el penetrant sorollet que colpeja el meu cervell, aquell pi, pi, pi, pi... pi, pi, pi, pi... tan i tan molest. Però avui quelcom és diferent. No m’aixeco per anar a treballar. Ho faig perquè a tres quarts de nou he quedat amb l’Oriol i el Ramon a la pista del poble. Abans de les 9:30 hem hagut de deixar enllestit el que ha de ser el circuit d’atletisme on les nenes i els nens de l’escola de Garcia han de competir. Si, avui 9 de juny es celebra al camp de futbol, la 3ª edició dels Jocs Escolars de l’escola El Verger, acte que serveix de cloenda als entrenaments d’atletisme que s’han realitzat cada divendres al llarg de tot el curs i que ve precedit de dies de competició amb atletes d’altres escoles disputats a Ascó i Riba-roja d’Ebre.
Podem dir que, l’Oriol, el Ramon i jo som puntuals. De l’habitació del material esportiu, prenem allò que necessitem; cinta mètrica i les boles de pes (d’1 i de 2 Kg). L’Oriol, que sovint està més despert que no pas jo, porta un full de paper i un bolígraf, estris del tot necessaris per tal d’anar apuntant les marques que els atletes aniran aconseguint. Arribem al camp de futbol i toca emblanquir-se de dalt a baix. Sac de calç a l’espatlla per tot seguit abocar-lo al carret de marcatge. Quan és ben ple, comencem delimitant primer, el circuit de la cursa de fons (l’equivalent a gairebé el perímetre de tres quarts de camp) i, després, els quatre carrers on es correran les múltiples sèries de velocitat i les zones de salt de llargada i de llançament de pes. Primeres rialles de tots tres. Quines línees més tortes! “A les proves de velocitat, els xics hauran de córrer inclinats per tal de encabir-se en el seus respectius carrers!”. Observem un cop i altre la desfeta i acordem que si algú ens fa qualsevol comentari al respecte... mirarem cap a una altra banda a l’hora que marxarem d’allà xiulant! Als voltants d’un quart de deu del matí, comencen a arribar els atletes més matinadors acompanyats de familiars i/o amics i a l’hora prevista, les 9:30, tothom és a peu de camp. O si més no això sembla! Hi haurà alguna sorpresa. Uns venen a competir (xiquetes i xiquets), altres a veure les evolucions de tots i cadascun dels atletes (el públic, els aficionats) i a donar-los suport i altres (l’Oriol i jo mateix, comptant amb l’estreta col·laboració de veïns i amics) a anotar les marques i assegurar-se o procurar si més no, que tot surti bé, que l’esdeveniment sigui un èxit. I si, de seguida tothom s’adona com de tortes apareixen dibuixades sobre el camp les línees dels carrils de les curses de velocitat mentre els responsables de tot plegat, provem de negar l’evidència... No ho aconseguim!
Però aquest any els Jocs comencen de manera diferent... l’Oriol, que com l’Ivan en anys anteriors, d’atletisme en sap més, molt més que jo, aplega als atletes en una rotllana i els indica un seguit d’exercicis d’estirament que ells segueixen fil per randa. Això no és nou; han esdevingut el pròleg habitual dels entrenaments dels divendres. Se’ls saben de memòria i inclús en decideixen l’execució d’algun. És el moment en el que part del públic, per no dir tot, gairebé damunt mateix de la rotllana, aprofita a fer les primeres fotografies de la jornada. N’hi haurà més, moltes més. Això no ha fet més que començar.
Acabats els estiraments, arriba l’hora de la veritat. L’inici de la competició. Tu em vols guanyar a mi i jo a tu i al de més enllà i a tots! La primera prova... la cursa de fons. Dividim la canalla en dues categories. Infantil i la resta, alumnes de primària. Els primers faran una volta al circuit i els segons n’hauran de completar dues. Sortida dels grans. De seguida es veu qui es pren seriosament la cursa i qui sembla que segueixi escalfant com si encara fos al bell mig de la rotllana dels estiraments... I ara surten els petits. Veure’ls córrer envoltats dels crits de suport dels qui allà hi érem feia goig. I competien i volien arribar els primers i s’esforçaven per aconseguir-ho. Els grans cap a la segona volta amb tres atletes destacats. Si no recordo malament, l’Aleix, la Mar i el Jordi per aquest ordre, malgrat que la Mar finalment va perdre la segona posició en benefici del Jordi. Repeteixo, si no recordo malament. Demano disculpes si m’equivoco. Repartits per la corda del circuit, els espectadors armats amb càmeres de totes les mides animaven i feien fotografies (i vídeos també?) sense parar, tot buscant la millor instantània.
La calor començava a fer-se present i les primeres suors també.
“Què toca ara?”, preguntaven nenes i nens. Les curses de velocitat! Curses de quatre. Uns 50 metres aproximadament, en els quals els corredors no poden afluixar. Han de sortir disparats en pic escolten el típic “preparats, llestos... ja!”. L’Oriol és qui donava l’ordre de sortida i jo esperava a la línea d’arribada apuntant les posicions que ocupaven els atletes. Públic per tot arreu, crits d’ànim i, és clar, més fotografies. I rialles dels guanyadors i curses mirant als atletes que corren al costat teu per a veure en quina posició et trobes... Una sèrie, una altra, una altra i... un guanyador i un altre i un altre i encara un altre. I el segon en arribar que es mira al primer amb ulls de revenja! S’ha de dir que les curses de velocitat tenen quelcom especial que fan que la gent, el públic, s’hi entregui de forma més generosa, cridant, aplaudint i fins i tot abraçant als atletes tot just creuen la línea. I què és el que no pot faltar? Doncs si, més fotografies.
Ah, perdoneu, M’oblidava. Instants abans d’iniciar-se una de les sèries de velocitat (crec que l’última), el Jose saltà al camp i arribà corrent a la posició de sortida on hi havia els 3 darrers atletes que esperaven el crit de sortida . El xiquet arribava tard si, però no importava. Tothom el donàvem com a guanyador de la sèrie. I sobrat que va guanyar. Quina manera de córrer. És com si el perseguís el mateix dimoni! No mira enrere i lo millor de tot... corria i somreia a l’hora!
La tercera prova del dia era el salt de llargada. Un primer salt de prova, 3 més de pura competició pels grans i 2 pels més menuts. L’Oriol i jo ens prenem temps per a recorda-los-hi les coses que hem fet durant l’any (aquest i els anteriors); intentar que les mans no quedin darrera del cos un cop caiguem a l’arena, ajudar-se dels braços per aconseguir més impuls de salt, una cursa potent i, sobretot, sempre sortir del fossat sense trepitjar el salt aconseguit, sempre cap endavant... Trobo que ens van escoltar. Salts més llargs, menys, més tècnics i menys... l’Oriol cantant les marques del primer, segon i tercer intent i jo apuntant-les. I els atletes? Doncs a cada salt, preguntant “quan he fet?”, “quan he saltat aquest cop?” Tan aviat s’assabentaven de la distància saltada, corrien a dir-ho als amics i avui rivals. I el públic? Doncs aplaudint els salts, comentant aquells que destacaven i fotografiant allò que més els cridava l’atenció, procurant sempre immortalitzar el moment precís de salt d’algun dels competidors. Qui més va destacar en aquesta prova va ser la Isabel, tant per la llargada i la constància dels seus salts com per la manera d’executar-los. El Sergi també ho va fer prou bé, cosa que per altra banda no ens va sorprendre coneixent la seva actuació als Jocs celebrats dies enrere a Riba-Roja d’Ebre. En general però, tots els participants van posar el millor de cadascú d’ells. I els aplaudiments que s’escoltaven a peu de fossat així els ho reconeixien.
I més calor. Son prop de les onze del matí. Sol radiant al bell mig d’un cel blau. Cap núvol a la vista i tot els qui som allà, fa estona que comencem a buscar zones d’ombra però...
Però l’ultima prova, el llançament de pes té la zona de competició en un lloc del camp en el que cap arbre pot apaivagar la sensació de calor... error de càlcul. Ho apuntem per a futures edicions dels Jocs.
Com deia, la quarta i última prova és la de llançament de pes. Aquí també dues categories. Igual que en d’altres ocasions. Infantils per una banda amb un llançament amb el pes d’1 Kg i la resta, els grans, amb dos llançaments amb el pes de 2 Kg. I igual que en el salt de llargada, recordatori de com realitzar els llançaments; pes recolzat al coll, girar una mica el cos de cintura cap amunt, dues passes d’impuls i no llançar la bola als peus, donar-li alçada... i els resultats ja els vareu veure els qui vareu assistir dissabte al camp. Tots esforçant-se al màxim per aconseguir un millor llançament que els fes guanyar el concurs o si més no, quedar davant l’amiga o amic a qui de bon matí ja volien batre... I els assistents van seguir premiant el comportament dels llançadors! Aplaudiments, fotografies... I simulacres de llançaments per a fotògrafs despistats! Entusiasme al camp des de l’inici fins el final de les proves.
I arriba l’hora del lliurament de premis amb la novetat que, aquest any es disposa d’un podi per tal que els atletes als qui es va cridant hi pugin i rebin allà la felicitació per la seva participació en els Jocs i la ben merescuda medalla. Un per un tots els atletes passen pel podi i reben els aplaudiments de la resta dels allà presents. Quines cares de felicitat que se’ls dibuixava a la canalla! Fins i tot l’Oriol i jo, com a entrenadors d’atletisme, varem ser convidats a pujar al podi on, a banda d’aplaudir-nos i col·locar-nos també la medalla de rigor (provocant un pèl de vergonya; de ben segur ens varem posar rojos), se’ns va fer lliurament per part de l’AMPA, d’uns regals en agraïment a la tasca feta... el meu, un cotxe de Scalextric (Seat Toledo GT) que tothom qui em coneix sap que em va fer molt content. Un més per a la col·lecció; i van encertar perquè aquest encara no el tenia!!!
I després de tantes emocions... coca de La Serra d’Almos (no n’hi ha cap d’igual), sucs i aigua fresqueta. I barrejats petits, grans i més grans... tots fem cua per a no quedar-nos sense la porció de coca de xocolata o sense suc o aigua...
Per acabar, des d’aquí i, en nom meu i de l’Oriol, donar les gràcies a tots els que han participat de la festa dels Jocs d’una manera o altra, ja sigui competint, assistint de públic i/o donant un cop de mà en l’organització de l’esdeveniment i desitjar que els anys vinents es facin realitat la quarta, cinquena, sisena, setena... edicions dels Jocs Escolars de Garcia. Potser si que algun dia, un veí de Garcia arribi a ser atleta de prestigi. I per què no? I si això no succeeix, sempre recordarem com ens varem divertir competint amb companys d’escola en proves d’atletisme un dissabte pel matí al camp de futbol del poble...
Per últim, ara si, dir-vos que el proper curs ja no seré entrenador d’atletisme i que els tres anys que he desenvolupat aquesta tasca han estat del tot satisfactoris. Agraeixo a tots els alumnes sense excepció, a la direcció de l’escola i a l’AMPA la seva paciència amb mi i el suport i les facilitats que uns i altres m’han donat tot aquest temps. Gràcies.
