El títol en aquesta ocasió no és collita pròpia ni casual, tot i que reconec que m’hagués agradat que si, que fos una ocurrència meva. Si a més ens fem ressò del munt d’escàndols econòmic-polítics que colpegen el país, comprendrem que tampoc no és casual. El titular en si donava pas a l’article d’un mitja de comunicació de tirada nacional; de seguida em va cridar l’atenció i vaig pensar “ostres, no està tot perdut, encara hi ha qui s’atreveix a dir les coses pel seu nom! Premsa lliure!” però a mida que avançava en el redactat vaig anar perdent interès perquè en realitat només s’informava dels problemes estructurals que havien ocasionat els tèrmits a l’edifici seu de l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes (Barcelona). Finalment els insectes eren els únics paràsits d’aquell Consistori. Un joc de paraules tan potencialment punyent no podia quedar reduït a la crònica d’uns tèrmits i els danys estructurals que provocaven en un edifici. Quina decepció! I no es que tingui proves que a l’Ajuntament esmentat hi hagi quelcom més, ans al contrari. Tanmateix haig d’admetre que si així fóra, si els paràsits fossin altres, tampoc no em sorprendria... què voleu que us digui!
El que vull dir és que llegint aquest titular, jo ja imaginava un article bel·ligerant, de denúncia, que ens parlés d’un més dels escàndols que dia rere dia es fan públics i/o de cap altre dels que encara esperen veure la llum (que n’hi ha quants!), o dels xoriços que han espoliat el país i les seves institucions, o dels polítics corruptes, o dels diners lliurats als bancs per tal d’assegurar una presumpta i del tot irrenunciable estabilitat financera, o dels empresaris que han volgut obtenir beneficis insultants trepitjant els drets dels treballadors, o dels models de país proposats pel PP de l'Aznar primer, pel PSOE del Zapatero després i per últim pel PP del Rajoy que han fet d’Espanya un solar i han abocat a la ciutadania a un present de retallades, copagaments, austeritat, privatitzacions d’empreses públiques i pèrdua de drets socials assolits després d’anys de lluita i a un futur del tot incert, sense oblidar-nos que a Catalunya, a més de patir aquests models estatals hem patit també els governs de CIU (abans i ara) i del Tripartit entremig. I no, no hem tingut mala sort, no; tenim el que hem volgut, el que majoritàriament hem votat aquí i allà i en gran mesura tenim el que ens mereixem, així que ara toca fotre’s o prendre els carrers per tal de fer evident, més encara, el nostre descontentament. No val només amb les queixes al bar, o en dinars amb els amics, o a la sala d’espera del metge o a la cua de qualsevol dels comerços als que anem a comprar. Això sol ja no val! Caiem en l’abisme, si no fem res no ens aturarem fins arribar al fons i un cop allà, res no ens assegura que puguem sortir-ne sense prendre mal.
I mentre el ciutadà mileurista (o menys que això) veu que trontolla l’estat del benestar que li havien promès, que minva el seu poder adquisitiu degut per una banda a la congelació quan no retallada dels sous i per l’altra a l’alça descontrolada dels preus, mentre el treballador perd la seva feina i no pot fer front al pagament de la hipoteca del seu habitatge amb la consegüent amenaça de desnonament i s’adona que no és més que un número a la cua de l’atur, un número del tot insignificant pels polítics de tot pelatge si atenem a la nul·la capacitat d’aquests últims per aturar aquesta sagnia, mentre rebem cops a tort i a dret, ens assabentem de malversació de diners públics, de corrupteles, de càrrecs amb pensions vitalícies, de contractes blindats...; a diari coneixem casos de paràsits que s’enriqueixen aprofitant les debilitats del sistema. Tots amb nom i cognoms, res de deixar-los en l’anonimat...
Per exemple, el Millet i el Montull segueixen al carrer malgrat l’espoli del Palau de la Música. Dóna la impressió que aquests paios tenen la classe política catalana agafada pels ous. Si ells cauen, ho fan també càrrecs electes, membres de partits i de sindicats i d’una part de la benestant burgesia catalana. D’una altra manera no s’entén que no trepitgin el terra de cap presó del país. Per menys, tu i jo ja hi seriem tancats, n’estic convençut. La Creu de Sant Jordi li van atorgar un dia al Millet! Que si, que un cop es va destapar l’affaire li van retirar però per a mi, el mal ja estava fet. I un i l’altre, el Millet i el Montull son al carrer i de ben segur gaudeixen d’una vida millor que la teva i la meva. Moltes notícies els primers dies però ara... de puntetes passen tots els mitjans de comunicació!
L’Urdangarin, duc de Palma. Un altre trepa! Un paio que usava el seu nom, qui era, per a... si, extorsionar (presumptament i tant) i aconseguir contractes milionaris per la realització d’informes i/o estudis (gairebé sempre innecessaris i de tarannà esportiu) que inclús a vegades no es redactaven però SI es cobraven! A mesura que apareixen informacions coneixem l’existència de comptes en paradisos fiscals i el forat, el desfalc, és cada cop més aclaparant. I el duc també segueix en llibertat (el seu soci no; la dona del soci està imputada, la del duc, la infanta, no; casualitat?). I manté la seva feina i el seu estatus per molt que des de la Casa Reial se’ns digui que se l’ha apartat de qualsevol acte representatiu de la Corona, de l’agenda oficial... Però ell va a la seva, declarant als mitjans de comunicació que vol un judici com més aviat millor per tal de poder demostrar la seva innocència acompanyant tot plegat d’un posat victimista que em treu de polleguera. Que si, que aquesta cançó l’he escoltat altres vegades! I encara té la samarreta de la seva època de jugador d’handbol penjant del Palau blaugrana! Això si que és fer país!
L’escàndol del holding Innova, el grup d’empreses municipals de Reus que, de magnitud encara incerta, esquitxa ja a l’Hospital de Sant Joan, a l’exdirector de Sagessa (empresa que gestiona l’hospital), a l’exalcalde de la ciutat i a l’encara consellera delegada d’Innova i presidenta del Grup Salut. A tots ells se’ls imputen presumptes delictes d’apropiació indeguda, estafa i malversació de cabals públics... ja veieu, una xarxa del tot organitzada de (també presumptes) pagaments irregulars! No és l’únic escàndol en el sector sanitat del país... la Fundació Puigvert de Barcelona i en concret, la seva gerent, l’adjunt a gerent i el cap del servei de radiologia també es veuen immersos aquests dies en un judici per presumpta estafa al Servei Català de la Salut... és un cas que conec prou bé perquè hi vaig treballar prop de 14 anys i he vist part del que s’hi coïa. Serà coincidència o no, però ambdós centres hospitalaris han estrenat noves instal·lacions...
Més. La SGAE amb el Teddy Bautista com a màxim exponent de trepa sense escrúpols que ha arribat al més alt sense importar-li qui quedava pel camí i només preocupat en recaptar (en robar) en nom de la defensa dels drets d’autor. Un altre que, mitjançant empreses pantalla, posa la mà a la caixa i s’emporta tot allò que pot, sabent que quan l’enxampin no haurà de respondre de res... cap responsabilitat, cap càstig! Coge el dinero y corre! Buscant i remenant m’assabento que el ninot, en breu començarà a percebre una pensió vitalícia de 23.000 euros mensuals, alhora que interposa una reclamació milionària per acomiadament improcedent. El món del revés!
La família Ruiz-Mateos amb el patriarca en primera línia. Més del mateix. Frau a l’Agència Tributària. I què? Al carrer! Anys enrere disfressat de Superman clavant cops al Boyer, fugint de presons (com?)... un número del tot còmic si no fos perquè en el rere fons s’evidenciava una mala praxis empresarial, fraus inclosos, que va deixar al carrer un munt de treballadors. I avui dia el Jose M repeteix praxis i no passa res, no res. A viure que son quatre dies! I la mà... de la caixa a la butxaca! I empreses arruïnades, en concurs de creditors i amb els empleats, un cop més, sense cobrar les seves nòmines!
L’escàndol dels ERO (expedients de regulació d’ocupació) fraudulents a Andalusia que impliquen a alts càrrecs de la Junta de la comunitat autònoma, la situació d’ingovernabilitat que es viu a València pels repetits casos de corrupció, corrupció instal·lada en totes les esferes de la vida política valenciana, exactament igual que ha ocorregut a les Illes Balears, els fons destinats a ONG que algun pocavergonya de la comunitat de Madrid s’ha anat embutxacant al llarg dels darrers anys, les infraestructures ruïnoses i del tot innecessàries cofinançades per l’Estat amb diners de tots nosaltres i que resulten ara un llast difícil de suportar, les subvencions atorgades a tort i a dret, els enchufados que ocupen llocs pels quals no demostren estar degudament capacitats, com ara... la Telma Ortiz, la hermanísima, contractada per l’Ajuntament de Barcelona fins no fa pas massa i que ningú, ni tan sols el propi alcalde de la capital catalana, ha encertat a aclarir les seves competències, les tasques que havia de desenvolupar. I evidentment el sou del personatge surt de l’erari públic. Dels meus impostos. I n’estic fins els collons! D’enchufados però n’hi ha... que no te’ls acabes!
Els clubs de futbol. Amb uns deutes amb Hisenda i la Seguretat Social aberrants i insultants que al contrari del que hauria de semblar, no posen roig ningú, ni directius, ni jugadors, ni socis (com jo mateix), ni seguidors dels clubs ni governants d’esquerres o de dretes. Com han de sancionar l’anestesia, l’opi del poble com algú va dir un cop? Com més futbol millor, costi el que costi... ara l’Espanyol, ara el Barça, ara el Nàstic, ara el Madrid, ara la Roja i per Nadal... la Selecció Catalana! Pan y circo, pan y circo!
I més noms. Bankia! Hores d’ara ningú no sap com acabarà aquest affaire. Les primeres informacions parlaven d’un forat estimat en uns 4.500 milions d’euros i actualment ja se’n parla d’uns 23.000 milions els que haurà d’injectar l’Estat per tal de garantir la viabilitat de l’entitat. Quina estafa. Ja de bon començament i amb l’objectiu d’entrar en Borsa, van falsejar els comptes presentant uns beneficis de 300 milions d’euros quan en realitat les pèrdues superaven els 3.000 milions! I van enganyar un bon nombre de ciutadans que van comprar accions del nou banc confiant en la informació que se’ls donava (la dels beneficis) des de la pròpia entitat, des del Banc d’Espanya i des de la Comisión Nacional de Valores. Al capdavant del xiringuito un reputat Rodrigo Rato que anys enrere s’havia postulat com a successor de l’Aznar, i que malgrat haver estat derrotat en el si del PP pel Rajoy, gaudia del suport i beneplàcit de gran part de l’electorat i de les bases del partit. Un any després que l’escàndol saltés a les primeres planes dels mitjans de comunicació, l’Audiència Nacional ha imputat al Rodrigo Rato i 32 esbirros més pel conegut ja com a “cas Bankia”. I tot perquè el novè grup parlamentari (tenint en compte el nombre de representants) del Congrés dels Diputats, UPyD, va interposar querella contra tots i cadascun d’ells. I com és que ningú més no ho ha fet? Fàcil. Entre els fins ara 33 assenyalats, es troben polítics del PP, PSOE, IU, sindicalistes, empresaris i banquers. I és clar, tots muts i a la gàbia! La llei del silenci tan pròpia de la màfia napolitana s’ha imposat en tots i cadascun dels racons de l’Estat.
D’altra banda cal dir que la situació de les entitats financeres espanyoles és esfereïdor. De tenir el sistema financer més solvent i sòlid no només d’Europa sinó del món sencer (segons paraules de l’ínclit Zapatero) a haver de ser rescatat per Europa per tal d’evitar la seva inevitable fallida i una més que possible sortida d’Espanya de l’euro. Com es menja tot això? Suposo que amb estudis d’economia i jo no els tinc, és clar. Ja m’ho deien mons pares, “estudia noi, estudia ara que encara hi ets a temps!”. I ningú no ens explica la veritat. Els poders fàctics de l’Estat o bé pensen que som rucs, beneits o gilipolles (o les 3 coses alhora) o bé estan convençuts que som tan dèbils i pobres d’esperit que, pel nostre bé, ens han d’amagar la realitat quan aquesta es presenta tan i tan caòtica com ho fa l’actual. I mentre, aprofiten el desconcert que originen entre la ciutadania per a... molt bé, emplenar-se un cop més les butxaques. La mà a la caixa hauria de ser considerat l’esport rei a Espanya. El Banc d’Espanya i la ineficàcia dels seus experts també han tingut un paper destacat i del tot determinant en aquest desgavell! Si la meva feina la faig igual de bé que l’han fet tota aquesta tropa... demà mateix em despatxen i vaig camí de l’Oficina de Treball de la Generalitat. I amb una mà davant i l’altra darrera perquè jo no tinc un contracte blindat! Sants collons! No podem oblidar a més i per acabar d’arrodonir-ho, que el control per les diferents caixes del territori espanyol va esdevenir de lluites polítiques en les quals van participar tots els partits; tots! Son moltes les entitats financeres espanyoles amb problemes reals de viabilitat... per a posar-se a tremolar!
Segur que tots aquests paràsits surten absolts dels escàndols pels quals se’ls assenyala!
El que realment preocupa al ciutadà, si més no al ciutadà que us escriu, és que sembla que tothom qui participa d’un escàndol dels esmentats més a dalt i/o d’altres que m’han passat per alt o simplement no han tingut cabuda, surt d’ells com si no res, sense condemna ferma o pena de presó, sense assumir cap tipus de responsabilitat i gaudint d’una vida millor que la d’aquell qui mira de caminar per la sendera de l’honestedat. Qui roba (a gran escala) no es veu obligat a tornar el que ha robat, a respondre de res. I no ho entenc! La democràcia per la que tanta gent va lluitar només ha servit per això, per acceptar com quelcom normal allò que no ho hauria de ser? La llibertat assolida només ha de valer per a mirar cap a una altra banda i no fiscalitzar les conductes dels governants sorgits de consultes populars (eleccions)? Com que tenim democràcia i vivim en llibertat, que uns quants (o molts) posin la mà a la caixa ho hem de considerar un mal menor? Doncs penso que no! Quan va començar aquesta maleïda crisi, des de diferents fòrums es parlava de la necessitat de canvis estructurals, de canvis de models econòmics, que el que s’havia fet fins ara no havia funcionat... on ha quedat tota aquesta xerrameca?
I quina solució hi ha? Una passaria, per no deixar morir la força que un dia van aconseguir els indignats manifestats arreu del territori. Van prendre els carrers i malgrat la manca de lideratge del moviment i la seva evident desorganització, van mirar de remoure consciències, de canviar allò que no els agradava. No van permetre, si més no al principi, que cap força política manipulés el moviment (cosa que van pretendre diferents forces polítiques) i tampoc no es van aturar malgrat l’aparició de grups violents que s’adhereixen a qualsevol manifestació vers l’ordre establert i que buscaven prendre protagonisme a aquells qui es manifestaven i es manifesten pacíficament. Si, cal que ens mobilitzem tant com ens sigui possible vers les retallades socials defensades, aprovades i imposades pels governs del Rajoy i del Mas. Mobilitzar-nos en temps de democràcia mai no ha estat tant necessari com ho és ara i és en les nostres mans decidir de participar-hi o no. Això si, no esperem que cap polític solucioni els nostres problemes! Els paràsits dels que he parlat (i que no responen a un únic color) han atacat les bases sobre les quals s’erigia l’edifici de l’estat del benestar que tant va costar construir. I si no ho impedim seguiran atacant-lo. El dret al pataleo ha quedat obsolet, ja no és suficient. Només ens queda la mobilització en defensa dels nostres drets. Sona utòpic però no ho és. Tanmateix, que soni utòpic potser és el que els paràsits volen fer-nos creure!
