En realitat no tenia cap intenció d'escriure sobre la independència de Catalunya. I no en tenia cap, malgrat tractar-se del tema de més actualitat i repercussió col·lectiva dels últims temps, per diferents motius que tot seguit enumeraré i provaré d'explicar. El primer, la dificultat que comporta, si més no per a mi, parlar de quelcom tan compromès, feixuc i amb tants matisos. El segon, que essent sincer no m'importa massa, ni ara que sembla estar de moda ni abans, que Catalunya s'erigeixi com a nou Estat d'Europa tal i com resava la pancarta-capçalera de la manifestació del passat i recordat 11 de setembre; jo personalment, no hi crec en aquesta Europa insolidària, desigual i classista i, si depengués de mi, ja fa dies que no hi formaríem part. El tercer motiu, perquè la gent d'aquest país és molt donada a etiquetar al conciutadà i jo ja en tinc prou d'etiquetes d'aquest tipus i n'estic fins a dalt. Per a molts sóc un fatxa, ja ho dic abans no comenceu a fer-vos càbales. Sovint (per no dir sempre) les etiquetes les usem per a estigmatitzar al diferent. El quart motiu que em movia a no voler-ne parlar, és que com que arreu es diu que Catalunya ja s'ha definit... quina importància ha de tenir aleshores la veu d'un ciutadà al que no es vol escoltar o s'arracona perquè no expressa amb contundència la seva afinitat a la causa patriòtica o la d'aquell a qui han posat dins del sac de l'independentisme igualment sense haver-se expressat amb la mateixa contundència en aquest sentit i ni tan sols havent-li preguntat ningú res de res? El cinquè motiu respon a no voler que l'escrit semblés una justificació per tenir o no interioritzat el sentiment de nació i consegüentment de bon o mal català (o espanyol) en funció del posicionament davant la consulta sobiranista que es plantejarà en la propera legislatura. Com veieu, un munt de prejudicis. I, en aquesta ocasió és del tot cert que pretenia transitar de puntetes enmig de tant enrenou perquè, per sort o per desgràcia, no sóc capaç de desenvolupar cap sentiment catalanista ni espanyolista o, més ben dit no tinc sentiment d'Estat ja sigui quatre barrat o rojigualdo que dirien a Castella. Queda clar que els fanàtics o sectaris de torn d'un i altre costat (que no oblidem, són minoria), s'apressen a alçar la veu i a manifestar-se amb tots els ets i uts per tal de desacreditar aquell que no es defineix, en aquest cas jo. Fa temps em vaig desempallegar de banderes i no en defensaria mai cap! Errors pretèrits que tard o d'hora et fan tocar de peus a terra! Davant de qualsevol Estat i qualsevol bandera jo hi poso les persones; de fet, no vull que cap bandera em condicioni o em faci ballar el cap, no em convenç que un Estat decideixi per mi (cosa del tot impossible, ho se) i preferiria que res no encegués la raó... Utòpic? Potser si, segur que si però a mi ja m'està bé. No es tracta de sentir-se ciutadà del món com un dia em va asseverar el meu amic Francesc, però si de no interposar massa entrebancs entre els altres i jo. I de tot el que he dit fins ara no vull que es desprengui que Catalunya no té capacitat suficient per a constituir-se en Estat propi, ans al contrari, ni tampoc deixar de reconèixer que no ha rebut un tracte correcte de la resta de l'Estat espanyol (ja sigui en forma de dèficit fiscal, greuges comparatius vers altres comunitats històriques, declaracions malintencionades de certs sectors rancis de la pròpia societat i classe política espanyola... etc...). Atenent a aspectes purament culturals, socials, econòmics i sentimentals és clar que Catalunya està plenament capacitada i la reivindicació de l'11 de setembre no és gens desgavellada; vull que quedi clar aquest extrem. Però no és menys cert que no han sortit al carrer tots els catalans, com es vol fer creure, que hi ha qui no va acudir a la manifestació senzillament perquè no hi està d'acord i que, ni que es tractés d’una minoria, aquesta també ha de ser una opció respectable. Ens agradarà més o menys però la societat catalana no és homogènia i crec que el més encertat fóra que mai no es deixés vèncer pel devastador pensament únic.
D’altra banda, hem de ser conscients que els oportunistes miraran de vendre de la millor manera possible aquest pensament únic. A Catalunya s'ha de ser català i per a Espanya no sentir-se espanyol és poc menys que irreverent. I aquests oportunistes són els presidents de Catalunya (l'Artur Mas va oblidar als catalans que no es manifestaren i es va posicionar estratègicament a favor de corrent i malgrat no haver complert cap punt del seu programa electoral, s’erigeix de nou com a candidat a la Presidència) i d'Espanya (en Mariano Rajoy, un altre que ha incomplert punt per punt el programa amb el que guanyà les eleccions espanyoles), emparats pels respectius governs i parlaments; també la patronal (els empresaris), els sindicats, l’església, i diferents ex-presidents catalans i espanyols. I tots, tots agafats de la mà fan gala d'aquest infinit oportunisme que fa pensar que el que realment volen és assegurar-se la cadira sigui quin sigui l'escenari polític que esdevingui en el futur més proper. La societat civil, és per a mi, l'única que s'ha guanyat el dret a decidir! De veritat algú pot estar convençut que el "Molt Honorable" Artur Mas mourà fitxa per tal d'assolir la independència del país? Si amb prou feines pronuncia la paraula! Si s'ha fet un tip d'usar eufemismes del tipus "autodeterminació", "dotar Catalunya d'estructures d'Estat", "dret a decidir" i d'altres per tal de no dir la paraula independència; és clar, molt en la línia del Rodriguez Zapatero, el mateix que es va comprometre a respectar l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i que va trigar més d'un any a pronunciar la paraula "crisi" o del propi Rajoy que ha fet mans i mànigues per no haver de reconèixer que Espanya necessitarà un "rescat". Si és que en el fons s'assemblen més del que ens agradaria! I no ho oblideu, sempre han acabat pactant perquè el xiringuito del que viuen i se n’aprofiten no trontolli. Que si, que en Mas ha posat els mecanismes per a realitzar la consulta sobiranista en la pròxima legislatura però inclús així és difícil creure que el seu objectiu vagi més enllà d'aconseguir la majoria absoluta en les eleccions convocades pel proper 25 de novembre... no ho se pas!
Per altra banda, les coses no acostumen a anar com voldríem, això ho sabem tots i dia rere dia, ens fem un fart d'escoltar manifestacions d'uns i altres, a veure qui la diu més grossa, declaracions ofensives i/o despectives en ambdós sentits, manipulació d'informació, mitges veritats o directament mentides, victimisme i xerrameca... que creen desconfiança en el millor dels casos i odi en el pitjor, d'uns vers els altres i, veient el caire que agafa tot plegat, el millor al meu parer, era prendre distància quan no desentendre'm. Per tot això no volia escriure sobre la independència!
Aleshores és quan, allunyat de la contaminació mediàtica (que diria la Marta), creues converses amb veïns, alguns com ara l’Octavi amb qui acostumes a parlar sovint de l'actualitat que ens colpeja i amb qui sempre acabo rient o amb d'altres amb qui potser abans no havies intercanviat parers i de qui, des del teu fur intern sempre condicionat per erronis prejudicis, estàs convençut que et separa un abisme ideològic. I per sort no sempre és així, ara ho se. El que definitivament ha fet que m'inclini a escriure sobre la independència de Catalunya són precisament aquestes enriquidores converses, aquests intercanvis de "cops dialèctics", aquestes diferents maneres de veure les coses; tot plegat m’ajuda a obrir la ment a d’altres pensaments, a comprendre millor posicionaments fins i tot oposats al meu. Una d'aquestes converses la vaig tenir amb l'Alejandro Vidal. Em va parlar des del sentiment, de temps passats, de quan el català va ser perseguit (bé, en aquella època gairebé tot era perseguit) i del seu desig primari que Catalunya sigui nació. L'escoltava amb atenció i , de tant en tant, tot i saber que no estaria a la seva alçada (ni per experiència, ni per coneixements, ni pel sentiment que hi posava en cadascuna de les seves paraules) li interrompia per a dir la meva. En tot moment un i altre vàrem compartir grans dosis de respecte mutu. Em vaig adonar que coincidia amb ell en certes coses que ens ronden pel cap a tots dos (no se si això li agradarà massa, la veritat) i que allà on les diferències eren acusades s'imposava la tolerància. Jo ho vaig viure d'aquesta manera i m'agradaria no estar equivocat. L'Alejandro, això si, en un moment de la xerrada em va dir “tu ets molt derrotista, eh!"... i no li vaig portar la contrària!
Altres converses interessants són les que he mantingut amb en Jordi i en Carles. Converses intenses, emmarcades dins d'un ambient distés i amb el convenciment ferm de poder dir tot allò que opinem. Converses no excloents; tres amics fent petar la xerrada, com ha de ser i expressant allò que la independència o no de Catalunya ens provoca. Vàrem parlar de l’actitud d’en Mas, fent incís en el canvi de discurs sofert els últims dies, més assossegat, buscant sumar diferents sensibilitats (que igualment em fa desconfiar), de les reaccions que el procés català està generant dins Espanya i a Europa, que ha de imposar-se un clar esperit integrador... També vàrem parlar del poc recorregut que, al nostre parer, actualment tindria el camí del federalisme; coincidirem que aquesta opció arriba tard, que en altres moments de la història recent potser hagués estat l'aposta que calia haver fet però que desaprofitades les ocasions, ara els esdeveniments l'han arraconat, l'han superat. A tot el que allà comentàvem en Carles posava el sentiment, en Jordi es mostrava més pragmàtic, pendent dels pros i contres de la possible secessió als quals cadascú aprofitava a afegir matisos diferents mentre jo mirava d'aportar el grau d'escepticisme que considero necessari i del tot imprescindible per a decisions tant compromeses (potser per covardia), alhora que compartia amb ells els dubtes que m'envaeixen cada cop que haig de parlar, des del sentiment, de la pertinença convençuda a un Estat ja sigui català o espanyol. És veritat, no sóc nacionalista ni català ni espanyol! Tot divagant, en Carles em va fer veure com de difícil seria per a mi decidir el vot en el referèndum per la independència, on la resposta és un inequívoc SI o NO... bé si, una altra opció seria la de quedar-me a casa i no participar de la consulta però aquesta l’he descartat de bon començament. Ell, en Carles, sempre tan punyent (ho dic en el millor dels sentits). Una pregunta directa va ser suficient per a posar-me entre les cordes. També aquestes estones han estat marcades pel respecte i la tolerància. Els hi agraeixo profundament. Avui mateix, 8 d'octubre, en Carles s'ha preocupat d'enviar-me la columna que en Sergi Pàmies publicà el dia 5 del mateix mes a La Vanguardia. El seu títol "Lletania". Reconec que un cop l'he llegit, tot i no ajudar-me massa a prendre cap decisió, m'ha tranquil·litzat saber que hi ha qui té tants dubtes com jo (ni que siguin d'una altra condició i naturalesa)... o més! Com ell, envejo a aquells que saben el que volen tant com a aquells que saben nedar en un mar de dubtes.
Per acabar, manifestar que jo voldria que els debats que arreu sorgeixin d'ara endavant al voltant de la independència de Catalunya es regeixin per la moderació, l'educació i el respecte vers totes les opinions. No confio que els polítics (com tampoc la resta d'oportunistes dels que us he parlat abans) ho facin, de fet alguns ja fa dies que han perdut les formes i no els importa trepitjar la ciutadania. Ens usen en benefici propi, n'estic convençut! No caiguem en les seves mentides, en les seves contínues provocacions. Tolerància vers l'altre, vers el diferent. En Ryszard Kapuściński ho expressava molt bé en el llibre “Encuentro con el otro”. Crec que no és el primer cop que en faig referència. És en les nostres mans fer les coses bé. Si uns i altres ens respectem, tot és possible, podrem parlar de tot, discutir i arribar a acords i assolir objectius impensables fa no res.
Sigui com sigui serà el que voldrà la majoria i en això consisteix la democràcia. Serà el que voldrà la majoria però sense oblidar mai les minories! Ni als qui ja no creuen en Espanya ni en Catalunya!
