Al contrari que en George Orwell, que a la novel·la 1984 imaginava com seria el món tan aviat ens plantéssim en aquell any, fent una dissertació dels models polític i social que existirien en el futur que s’apropava, avui jo donaré un cop d’ull al passat, faré un passeig retrospectiu defugint en tot cas de qualsevol aguait de nostàlgia. Ell va fer un retrat immens del futur (és clar, era un mestre) i jo recordaré vagament el passat. No serà l’única comparació...
I és que en el decurs del segle passat, el XX, van ser molts els fets que es van anar succeint en una seqüència gairebé infinita... fets de marcada rellevància social, econòmica, política, científica, juntament amb d’altres de caràcter anecdòtic i... més. Seran precisament aquests últims, aquests més, els que acabaran donant vida a les quatre línies que m’afanyo a escriure.
Així, si haguéssim d’escollir un any d’entre tots els que componen el segle XX, de ben segur la majoria, o si més no molts de nosaltres, recordaríem l’any 1968 pel grapat d’esdeveniments (històrics i transcendentals o banals i del tot intranscendents) que es van produir.
L’any 1968 va ser l’any de les reivindicacions d’estudiants universitaris en diferents punts del planeta, essent les manifestacions de Paris del mes de maig les més significatives i, podríem dir, les que es van erigir com a inductores de moltes altres protestes i/o revoltes. Eren dies d’eslògans de l’estil “Prohibit prohibir”, La imaginació al poder”, “Espanteu als burgesos”, “Sigues realista, demana allò que és impossible”, “Quan penso en la revolució em venen ganes de fer l’amor”, “Estan comprant la teva felicitat. Roba-la”, “L’amo et necessita, tu no el necessites pas”... etc... que apareixien dia rere dia escrits als murs de la ciutat i que en l’actualitat volem tornar a fer nostres. Aquesta efervescència revolucionària va tenir, com he dit abans, d’altres escenaris: Alemanya, Estats Units, Itàlia, Mèxic, Suècia, Polònia, Holanda i un llarg etcètera.
El 68 va ser l’any de la primavera de Praga, del canvi de tendència vencedors – vençuts a la guerra del Vietnam, de les protestes als Estats Units vers la pròpia guerra, de l’assassinat del Robert Kennedy i l’elecció del Richard Nixxon com a President, del naixement del moviment hippie, del “fes l’amor i no la guerra” i el consum de LSD. Deixeu-me fer aquí un petit incís. El moviment hippie, originàriament, impulsava una revolució en els valors: amor lliure, rebuig a les normes socials, pacifisme, respecte a la natura, drogues i creació artística... en què va quedar? Encara és hora de trobar la resposta!
El 4 d’abril d’aquest convuls 1968, en Martin Luther King fou assassinat, fet que, a banda del ressò que va tenir a tot el món, provocà una onada de violència generalitzada, de disturbis racials als Estats Units. El Vaticà per la seva banda, (si, llavors ja anava per la seva banda), dictava normes sobre l’ús dels anticonceptius. A contra corrent! I a la Xina es parlava de revolució cultural... inaudit!
Va ser l’any en el qual l’home arribà a la Lluna (de veritat ho va aconseguir? Sempre hi ha hagut dubtes al respecte) fruit de la cursa espacial lliurada pels Estats Units i la Unió Soviètica durant els anys immediatament anteriors i de l’inici de la interconnexió d’ordinadors posats en xarxa.
I al nostre país? Bé, nosaltres seguíem sota el jou de la dictadura i afegíem al desolador paisatge diari els primers assassinats d’ETA que s’allargarien en el temps fins ben entrat el segle XXI i ja en plena democràcia. És temps de vagues, malgrat la seva il·legalitat, en el sector de la mineria asturiana amb la participació de més de 5.000 miners, de manifestacions estudiantils arreu del país, de tancament de Facultats, del segrest de la revista “Sábado Gráfico” per ordre de l’autoritat... i, qui ho diria, de l’autorització de l’ensenyament de la llengua basca a les escoles públiques d’Euskadi!
Com veieu hi va haver de tots colors aquell any i hom pensà que, després de tot plegat, s’havia aconseguit canviar el món. Però la realitat és tossuda i hem pogut comprovar que tota aquella efervescència va ser només això, efervescència del moment i poca cosa més. Un període de dotze mesos que ens ha arribat del tot mitificat! Als anys 80 els passa el mateix... no n’aprenem!
I com que no tenim prou amb les notícies que des de casa nostra i d’arreu del món ens parlen d’escàndols, atemptats, corrupció, retallades, fam... i que colpegen les nostres ments dia si dia també, ara vinc jo i faig un reguitzell de la crònica més seriosa i negra d’un temps que ja és prou llunyà... i que potser tampoc no ens importa ni mica. Així doncs ha arribat l’hora de deixar de banda tanta convulsió, no sigui que acabem prenent mal!
Millor parlem de coses més planeres. Quins són els fets anecdòtics que van ocórrer aleshores? Un petit tast. En música triomfen els Fórmula V, Los Sirex, Los Mustang, Los Brincos, Los Salvajes, The Pops Tops, Simon & Garfunkel amb l’avorrida “Mrs. Robinson”, Ottis Redding i... i el Julio Iglesias guanya el Festival de Benidorm amb la cançó “La vida sigue igual”! A la televisió s’estrenen sèries com ara “Misión Imposible”, “El prisionero”, “Manix”, “Los Invasores”, “El Super Agente 86” i programes com “Estudio Abierto” o “Último grito” amb els presentadors Jose M Iñigo i el Judy Stephen respectivament. A les emissores de ràdio sonaven amb força els anuncis de Brandy Fundador, Biter Cinzano Soda i Coñac 103 entre d’altres.
En cinema, la pel·lícula d’èxit fou “Helga” i s’estrenaren “2001 Odisea en el espacio”, “El Planeta de los Simios” i “Los que tocan el piano”. També el 1968 va ser l’any de la primera edició de la Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror que s’inicià el 28 de setembre i finalitzà el 4 d’octubre i que, actualment, s’erigeix com un festival de culte pels amants del gènere. Algunes pel·lícules del programa: “Devils of Darkness”, “The Fearless Vampire Killers” del Roman Polanski, “Los invasores del espacio”, “La llamada”, “Bride of Frankenstein”, “Metropolis”...
Va ser l’any d’en Gabino Moral, qui de la nit al dia va passar a ser el personatge més popular a Espanya en encertar una milionària quiniela, els signes de la qual va emplenar llançant un simple dau. Els diners mai no sabem com ens arriben a les mans però sempre sabem com marxen. O era al revés? I és l’any del primer Seat 124, una fita de l’automoció (i tant que si!) i de l’aparició al mercat dels Madelman... renoi si en vaig tenir jo de Madelmans! I la d’hores que em passava jugant a inventar aventures al passadís, al menjador o a la meva habitació de casa dels pares! De ben segur van acabar farts! Admetem-ho, de la mà dels Madelman, Big Jim, Geyperman, Clicks i Airgam Boys els nens acabàvem jugant a nines...
Però, a banda de tot això, què és el que fa del 1968 un any realment peculiar? 15 de gener, neix l’Iñaki Urdangarin. 15 de desembre hi neixo jo. Com és que onze mesos, només onze, donen per a tanta diferència? Doncs no us ho creureu però un abisme separa 2 quintos. L’Urdangarin és alt i jo... com ho diria, jo no tant. Els dos lluïm floc amb manca de pigmentació al cabell tot i que el seu avui dia encara li és del tot visible al bell mig del serrell (o petit tupè) mentre el meu, situat al costat esquerre, s’ha perdut enmig del mar de canes que d’un temps ençà ha envaït el meu crani. Ara bé... i com d’interessant és un paio amb canes, què us haig de dir! Ell, va ser esportista d’elit i jo no arribo ni a esportista de cap de setmana, sempre amb una excusa a punt per tal de no agafar la bicicleta. Per cert que l’Urdangarin enviava correus electrònics a les seves “amistats perilloses” dient que ho deixava tot per a fer-se càrrec d’un equip ciclista i acompanyava els missatges amb la fotografia d’un grapat de noies despullades muntant en bicicleta! Talòs! I jo que mai no m’he creuat amb aquest equip per enlloc! 
Ell del Barça i jo de l’Espanyol. Bé, ell del Barça perquè li pagaven un bon sou. Ho era per diners... i a la vista dels esdeveniments que actualment s’associen al seu nom i a la seva imatge, es veu que aquest fet el va marcar. I com! Jo de l’Espanyol i pagant religiosament la quota anual del carnet de soci del club. Un pou sense fons! Ell amb una samarreta penjada a la part noble d’un pavelló a l’estil del Saló de la Fama com a mostra sincera (o no!) de reconeixement esportiu i jo amb les samarretes planxades, plegades i guardades al calaix de l’armari o penjades del preceptiu penja-robes. Ell, proper al Rei i a la Casa Reial gràcies al romanç i posterior casament amb la Infanta i gràcies a saber moure’s amb total naturalitat per les clavegueres de l’alta societat i jo, màxim, sóc el rei de casa meva (quan estic sol és clar, quan no... toca compartir tron). Ell, anys i anys vivint a tot tren amb diners públics mentre jo m’he fet un fart d’anar d’aquí d’allà en tren, passant abans per la taquilla a pagar el corresponent bitllet amb diners privats (els meus). I qui diu en tren, diu en metro, autobús, tramvia, i fins i tot algun cop en taxi... però els diners sempre de la mateixa butxaca, la meva. Ell, envoltat de flashos, ara més que mai i jo tindré sort si surto en alguna foto perduda de Festa Major. Ell es fa dir el duc em...Palma...do i a mi de tant en tant em toca empalmar cables de la llum! A ell un banc li concedeix una moratòria de quatre anys per a fer front al pagament de la hipoteca d’un palauet i a mi un altre banc m’exigeix el puntual pagament de la hipoteca d’un pis sota amenaça de desnonament en cas d’impagament (com els passa a la majoria dels mortals). I per acabar d’adobar-ho, aquelles que en saben diuen d’ell que és/era guapo i jo encara ara espero que les mateixes enteses, o d’altres, em diguin quelcom similar, ni que sigui a cau d’orella i sense que ningú més ho sàpiga. Potser si que és veritat allò que diuen que les comparacions resulten odioses. I en alguns casos més que en d’altres.
Però direu que sempre hi ha un nexe d’unió! I quin serà en aquest cas? Sabeu? L’any 1968 va sortir al mercat el detergent Ariel. Si! Aquell que prometia una blancor com mai fins llavors havia existit o havíem imaginat. I és evident que tant l’Iñaki Urdangarin com jo mateix hem conegut l’Ariel i ambdós hem fet ús de la promesa de blancor amb la qual s’anunciava en els mitjans de comunicació. Doncs si, ell va conèixer l’Ariel i s’ha fet un fart de blanquejar diners a tort i a dret, de blanquejar reputació, uns cops la seva i uns altres la seva i la de la gent del seu entorn i de blanquejar consciències i jo... jo vaig conèixer l’Ariel i... estic sense blanca!!! Queda clar que si no és per l’Ariel res no hagués sigut el mateix.
Per cert, el dia que començo a escriure aquesta rucada, el passat 26 de febrer de 2013, el número premiat en el sorteig diari de l’O.N.C.E. va ser el 00068. El misteri de les coincidències!
