Dies de futbol... i derbi!

Aquest escrit ha estat pensat, imaginat i somiat de mil maneres diferents i finalment, la realitat, tan tossuda sempre, s’ha endut tots i cadascun dels pensaments, la imaginació i els somnis al bagul de la frustració… un altre derbi i un altre resultat advers! Tan se val, hi haurà noves oportunitats, altres enfrontaments!
Aquest passat diumenge no ha estat un diumenge qualsevol. Ni tan sols la setmana ha estat una setmana qualsevol. Ha estat la setmana prèvia al derbi barceloní i és clar, català, de la Primera Divisió de la Lliga Espanyola, dies condicionats per un partit de futbol, pel seguiment a uns colors (els blanc-i-blaus) i un sentiment difícil de fer entendre a qui no els compateix. Si, s’ha fet llarga la setmana!

I per fi, ha arribat el diumenge; el diumenge del derbi! I és que el derbi (en camp propi o a domicili) no és un partit qualsevol; és el partit en majúscules (si més no per a mi, i com que sóc qui escriu aquestes quatre ratlles...); el partit que s’ha de guanyar si o si, no valen excuses. El partit del qual cap espanyolista de pro no s’ha d’amagar. És el moment de vèncer al rival directe, a l’enemic esportiu (sempre esportiu), de passar pel damunt de l’adversari que vols veure perdre fins i tot en els entrenaments. Res de complex d’inferioritat! Dues oportunitats l’any, una a l’estadi de Cornellà i l’altra al camp de Les Corts, per a aconseguir-ho i amb el desig que possibles encreuaments de la Copa del Rei o la Copa Catalunya en propiciïn de nous.

El dia de partit, el ritual sempre és el mateix. Preparar la samarreta de l’Espanyol i esperar que es faci aviat l’hora d’inici del xoc. Si és a Cornellà, esdevé cita ineludible en el propi Estadi i quan és a can Barça, unes vegades la cita es trasllada al bar, amb l’afegit d’estar habitualment i inevitable envoltat de seguidors culers, tot i que en d’altres ocasions, prefereixo fer el seguiment del matx des de casa amb l’orella enganxada a RAC1. Fins que l’àrbitre no xiula i la pilota no es posa en joc, infinitat de records em venen al cap.

Records com el meu primer partit a Sarrià essent molt jovenet al qual m’hi va portar mon pare (un Espanyol-Betis de la dècada dels 70), la cua davant les oficines del club per fer-me soci, els primers derbis, els darrers, les polèmiques pròpies d’un matx d’aquestes característiques, tardes-nits de glòria i d’altres d’infaust record, encontres de lluita, de xocs, de bon futbol, de pilotada i a córrer o de patxanga infumable…, els gols del Tamudo o del De La Peña, l’estil elegant del danès Lauridsen, els laterals Job i Torres Mestre, el toc sempre precís del Zúñiga i el remat del Losada, la màgia del Moisés Arteaga, l’agilitat felina del Tommy N’Kono, la lleva de la Intertoto, en Raducioiu, el Miquel Soler i l’Ernesto Valverde i els seus maleïts traspassos, els agònics descensos a 2ª Divisió i el gol salvador d’en Coro davant la Real Sociedad, les decisions arbitrals, els penals o els dubtosos fores de joc, les sentades davant l’Estadi de Sarrià tallant el trànsit de l’avinguda General Mitre (ara Ronda del Mig) de Barcelona per tal d’evitar la demolició de les emblemàtiques instal·lacions o per mostrar l’emprenyamenta de l'afició vers la sempiterna mala gestió que del club han fet els seus dirigents, els entrenaments a l’antic camp de La Chatarra, les dues Copes de la UEFA perdudes els anys 1988 i 2007 i que, malgrat el pas del temps, segueixen fent mal, les dotze temporades a l’Estadi de Montjuïc, el Centenari, les copes del Rei dels anys 2000 i 2006 …, la inauguració del flamant nou estadi de Cornellà (ara Power8 Stadium, redéu de nom), el Pau i l’Estel, i abans la Jana i l'Ainhoa, anant amb mi al futbol, en Dani Jarque i els aplaudiments en el minut 21 de cada partit a Cornellà, els detalls de qualitat del Jonatas i el Coutinho, els desplaçaments per seguir l’equip i les històries i anècdotes que s’esdevingueren, les discussions amb mon germà amb qui m’uneix l’estimació pel RCD Espanyol però de qui em separa la seva manera de veure i comprendre la singularitat del nostre club i amb qui malgrat tot, acudeixo al camp sempre que puc des de far ja un bon grapat d’anys (i que duri), "l'argentino" i "el Landa" asseguts a la grada de l'Estadi Olímpic, els dilluns d’escola (o de feina) després de perdre el derbi… o els dilluns (d’escola o de feina) post-derbi havent-lo guanyat o si més no, havent fet la guitza al Barça (en forma d'empat). Fins i tot alguna noia s’ha deixat enganyar i hem anat junts al camp!!! Molts, infinitat de records colpejant la meva consciència.

Allò que no canvia mai són la intensitat i els nervis viscuts prèviament, durant i posterior a l’encontre, al derbi. Les sanes discussions, l’efervescència dels 90 minuts i del temps afegit…

 

I és que ben mirat, per a mi, guanyar al Barça és el màxim. Empatar ja és perdre! Si l’Espanyol guanya al club blaugrana es pot dir que l’objectiu de la temporada s’ha assolit. I si guanyem al feu blaugrana… tu diràs! El derbi és el derbi. Deixa’t estar de Clàssic, de Partit del segle i de rucades d’aquest tipus referides a enfrontaments entre el Barça i el Madrid que no són més que invencions de l’època moderna sempre tan allunyada de la gènesi pròpia del futbol i tan propera als interessos econòmics que actualment hi ha rere aquest esport (o millor dit, negoci). 

Hi ha qui, des del desconeixement o la ignorància interessada, acusa als seguidors pericos de connivència i proximitat amb el Real Madrid. Per la meva part, res més allunyat de la realitat. De vegades caic en el parany de pensar que el Barça i el Madrid representen el mateix i no és ben bé així; s’hi assemblen no ho negaré, però jo, com a seguidor espanyolista, vull guanyar al Barça més que cap altra cosa; això ja ha quedat prou clar en els paràgrafs anteriors. Per a mi, en canvi, guanyar al conjunt merengue no és més important que guanyar a l’Eibar, al Celta, al Málaga, al Sevilla o a qualsevol dels altres 13 equips que componen la competició. Cap transcendència més enllà dels tres punts que es veuran reflectits a la classificació en cas de victòria. Cap motivació extra a l’hora d’acudir a veure el partit, més que la de veure jugar al meu equip. Que guanyar al Barça sigui cabdal hauria de prendre’s com un afalac tenint en compte que, el blaugrana, és l’equip al qual hi dono més rang de rival.

Bé, manquen 5 minuts perquè comenci el derbi del Camp Nou i ja duc posada la samarreta amb els colors de l'escut d'armes de l'almirall Roger de Llúria; encara que, degut al fred propi del desembre, “amagada” davall de la jaqueta. Surto de casa i enfilo els carrers Font del Gat i La Gatera amb el convenciment d’estar fent allò que toca i amb l’esperança i el desig de veure un bon partit i un resultat favorable a l’Espanyol. Ens ho mereixem, per moltes coses ens ho mereixem! Penso jo...

Arribo al bar. Fora jaqueta. La samarreta blanc-i-blava pren vida i (infantilment) orgullós m’assec per veure el partit amb una cervesa a prop i un reguitzell de culers esperant un resultat del tot diferent, com no pot ser d’una altra manera, al que jo imagino. Cap problema. Salten els jugadors a la gespa i sona el “Tot el camp” mentre jo interiorment aprofito per taral·lejar el “Glòria als herois”... Xiulet! La pilota ja roda. Pel Canal+ Liga informen de l’onze que presenta l’Espanyol per a l'ocasió: Kiko Casilla, Eric Bailly, Arbilla, Álvaro, Caicedo, Fuentes, Lucas Vázquez, Cañas, Sergio Garcia, Salva Sevilla i Victor Sánchez... el comentarista del canal de pagament no s’atura i diu: i amb el dorsal número 12... Iñaki. Òsties, jo! Ni m’ho creia... sense ni tan sols escalfar vaig haver de saltar a la gespa! Ho donaré tot per aquesta samarreta! He de dir que al bar es van escoltar aplaudiments en veure'm vestit de curt malgrat dur l'elàstica espanyolista. Estic convençut que en el fons, i per inesperat, es van emocionar amb el meu debut...

Primers minuts de tempteig que no esvaeixen els nervis inicials, ans al contrari. Pilota pel Barça, l’Espanyol ordenat i ben tancat darrera, fent del tot innocent el joc ofensiu del rival i muntant contracops quan es presenta l’oportunitat. Arriba el minut 13 de partit. L'equatorià Caicedo roba una pilota (potser cometent falta) a la zona mitja i se la cedeix al davanter del Bon Pastor amb el 9 a l’esquena, en Sergio Garcia que la condueix fins endinsar-se a l’àrea gran i engalta un xut ras que es cola a l’esquerra de la porteria defensada pel xilè Raúl Bravo.

Gooool, gooooool, gooooooooool. M’aixeco de la cadira cridant, alço els braços i celebro el gol davant la perplexitat de la culerada allà arreplegada. 0 a 1! Abraçades amb els companys damunt la gespa i amb els que esperen a la banqueta la seva oportunitat. Tocarà patir, ho se però patir anant pel davant en el marcador sempre serà millor que fer-ho quan ja perds. Minut que passa, minut que cau com una llosa sobre la moral i el convenciment en la victòria del seguidor culer; al bar comencen a escoltar-se crítiques pel joc que desplega el Barça i jo em frego de mans. Al camp, segons s’aprecia per televisió, també es percep el run run de quan les coses no van com hom donava per fet que anirien, tímids xiulets acompanyen les combinacions insulses del conjunt blaugrana. Pels pericos, l’escenari perfecte. Dos contracops més podien haver sentenciat el derbi però... sempre hi ha un però. Els jugadors blanc-i-blaus no l’encertem (malgrat haver donat el millor de mi durant els minuts que el míster em va donar l'oportunitat de disputar) i arriba el minut 46... a partir d’aquí la història canvia, ja la coneixeu i no seré jo qui faci res per rememorar-la. No em trec les imatges del cap i amb això en tinc prou. No cal que escrigui més. Per mi el derbi es va acabar en el minut 45 de la primera meitat. La resta són figues d’un altre paner!

Ben pensat... si, el Barça ens va guanyar folgadament però canvia res aquest resultat? No! Sóc de l’Espanyol i no necessito cap additiu en forma de triomfs per ser-ho. Jo no necessito preguntar-me perquè dimonis haig de ser perico, ni em cal buscar explicacions al respecte... però us imagineu això mateix havent guanyat el derbi?

Sóc RCDE, sóc meravellosa minoria!

Culers, us espero pel partit de la segona volta a l’estadi de Cornellà.

Haig de dir que, malgrat el resultat (quin pal!), vaig passar-ho bé compartint els 90 minuts amb la culerada.

 

 

 

 

 

Força Espanyol!!!