Pàgines

dimarts, 8 de desembre del 2015

PABLO PINEDA

Gràcies a un cop de sort, a Garcia vàrem tenir l’oportunitat de gaudir de la visita del Pablo Pineda; així és, el passat dia 7 de novembre, en Pablo Pineda presentà, de la mà de La Foig, el seu darrer llibre “NIÑOS CON CAPACIDADES ESPECIALES. MANUAL PARA PADRES” i ho va fer de manera totalment desinteressada i altruista, la qual cosa diu molt de la seva personalitat, del seu savoir-faire.

I encara ara, algú es preguntarà qui és el Pablo Pineda. Doncs és la primera persona amb la síndrome de Down a Europa que ha cursat i obtingut titulació universitària (llicenciatura de Psicopedagogia i diplomatura de Magisteri en l’especialitat d’Educació Especial, ambdues per la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Málaga). És conferenciant, ponent, escriptor i actor guardonat amb la Conxa de Plata del Festival Internacional de Sant Sebastià i nominat als Premis Goya com a millor actor revelació pel seu paper a la pel·lícula “Yo, también”.  Una pel·lícula de gran sensibilitat i contingut emocional. El Pablo Pineda s’ha recorregut mig món i es recorrerà l’altre mig apostant per la integració de les persones amb capacitats especials i compartint vivències que acaben esdevenint esperança per a moltes persones.
Ja ho he dit només començar l’article... ha estat una sort tenir-lo entre nosaltres; no direu que no! Sobretot per a tots aquells que vàrem decidir, el dia 7 de novembre, dedicar una estona de les nostres vides a escoltar i viure de primera mà tot allò que una persona com el Pablo Pineda ens pot dir i oferir.
I com va fer cap el Pablo Pineda a Garcia? Quan he parlat d’un cop de sort no he estat del tot sincer. Evidentment la sort hi va jugar un paper cabdal però abans hi va haver un seguit de correus electrònics, uns canvis d’impressions, un pòsit de confiança. El Pablo Pineda rep en el decurs d’una jornada un bon grapat de missatges, correus, trucades (n’he estat testimoni) i respondre a totes les peticions ha de resultar difícil quan no impossible. El fet és que un dia vaig decidir llençar-me a la piscina i ser jo qui li enviés un missatge proposant la possibilitat d’organitzar un acte de presentació del seu darrer llibre a Garcia. Una aposta personal que potser no arribaria mai enlloc, vaig pensar en un primer moment. Haig de reconèixer que les persones del meu entorn que van saber del missatge tampoc no apostaven que la cosa arribés a bon port. No podia ser d’una altra manera... el Pablo Pineda és tota una personalitat i Garcia... Garcia és Garcia i La Foig és La Foig!
Van passar els dies; dilluns, dimarts, dimecres, dijous... i de sobte, missatge al mòbil des d’un perfil de xarxa social. Era el propi Pablo que acceptava l’oferiment i em convidava a contactar amb l’editorial del llibre per tal de concretar, sempre que la pròpia editorial ho cregués possible, una data per a l’acte. Des d’Hércules Ediciones, l’editorial, tot van ser facilitats. La Laura, la persona d’Hércules Ediciones amb qui vaig parlar des de l’inici, no em va posar ni tan sols un però, al contrari, en tot moment es va preocupar que res no es torcés.
Una cosa va portar a una altra, a un correu hi seguí un altre de resposta i un altre a un altre i així és com jo, a poc a poc anava lligant cabs. En un moment donat, amb les coses molt avançades va semblar que tot s’anava a norris, si més no jo hi vaig témer i així els ho vaig fer veure als companys de La Foig. Una trucada a Madrid o dues i... per acabar parlant en català! El Marc de Fundación Adecco va ser la persona amb qui vaig contactar a la capital. I va ser una sort! Personalment crec que el Marc va fer un exercici d’empatia que potser un altre no hagués fet, tampoc no en tenia cap obligació; va posar-se per un moment en el meu lloc i estic convençut que va anar una mica més enllà de les seves atribucions per tal que la presentació del llibre es pogués, finalment, dur a terme a Garcia.
I si aquest és l’espai reservat per als agraïments, aleshores toca fer igualment esment de l’Associació Down Tarragona, i al Josep M com a president, per l’interès sincer que des del principi van mostrar per l’esdeveniment;
de Ràdio Móra d’Ebre (Cadena SER), amb l'Adriana i l'Andreu, per l’entrevista que van concedir al Pablo Pineda (a qui, cal dir-ho, li feia especial il·lusió visitar l’emissora); i de l’escola Marcel·lí Domingo de Tivissa, els seus alumnes i el seu professorat per la complicitat d’una tarda inoblidable. Res com nens i nenes preguntant sense filtre i sense vergonya!
I com no pot ser d’altra manera, moltes gràcies a tots i cadascun dels assistents a la presentació i gràcies també als qui van comprar exemplars del llibre, exemplars que el propi autor va accedir a signar i dedicar. Estic convençut que el Pablo va quedar satisfet de la seva estada entre nosaltres i es va endur cap a terres malaguenyes una bona impressió.


Però la visita del Pablo Pineda no només va ser això (que d’altra banda no és poc)... va esdevenir quelcom més per a mi. Des del dia en que acordàrem la data per a la presentació, un formigueig interior no m’abandonava. Realment tenia ganes de conèixer el Pablo i amb la Tere, el Pau i l’Estel en parlàvem sovint els dies abans que arribés. L’emoció imaginada de l’instant de la trobada a l’estació d’autobusos de Lleida i dels dies d’estada ocupava no poques converses. Cada missatge informant que es lligava quelcom més per al dia de la presentació es comentava a casa i era motiu de satisfacció; l’arribada del propi Pablo, la recepció dels exemplars dels llibres, les confirmacions d’assistència a l’esdeveniment, l’interès que despertava el convidat i l’acte en si, els preparatius per tal que tot anés rodat, les visites que programàvem perquè el Pablo conegués una mica més la nostra Comarca... etcètera.
La sorpresa va ser que el Pablo finalment s’allotgés a casa! Qui ho hagués imaginat? Així ens ho va demanar després d’un primer sopar que ens va servir a tots els entaulats per prendre confiança. Aquell primer àpat ja ens va avançar un Pablo humanament molt més gran que allò que es diu d’ell en qualsevol ressenya que puguem trobar a la xarxa, als mitjans de comunicació o a les contraportades i/o solapes dels seus llibres. Vàrem descobrir una persona sensible, amable, que toca de peus a terra, amb ganes de viure, plena d’inquietuds; una persona orgullosa de ser qui és i de ser com és, de ment oberta i amb un gran sentit de l’humor. Més enllà del personatge, el Pablo es mostrà en tot moment proper i senzill. El paper de convidat es va esvair en un tres i no res i el Pablo va acabar essent un més de casa! Quin regal ens vas fer amb la teva companyia, Pablo!
Amb ell vàrem compartir converses, vivències, anècdotes, viatges, pensaments, riures, somnis... i alguna que altra frustració que lluny de desmoralitzar-lo esdevenia una excusa o un motiu més de superació. Cada instant al seu costat era una lliçó de vida, una lliçó magistral vers la manera d’afrontar qualsevol contratemps que se’t pugui presentar en el decurs de la vida i que, de ben segur, no seran pocs. Conviure amb el Pablo ens va aportar una visió de present i futur pel Pau, una visió impregnada d’esperança. Si parlo en primera persona, el Pablo em va ajudar a comprendre alguns dels patrons de comportament de les persones amb la síndrome de Down, a mirar d’usar paraules adequades per parlar de les persones amb capacitats especials i esborrar del meu diccionari mots amb clar tarannà pejoratiu que usem per costum (o més ben dit mal costum) o per inèrcia.
El Pablo em va ensenyar el veritable sentit de sentir-se orgullós d’un mateix! M’agrada la contundència d’alguna de les seves asseveracions i/o sentències, la qual pren de la pròpia experiència viscuda. Es impossible rebatre els seus arguments quan parla, si més no a mi em resulta impossible i, en canvi, resulta fàcil embadalir-se conversant amb ell. Ja voldria jo tenir aquesta contundència, aquesta argumentació.

A ell, que és prou humil, no li agrada massa que li diguin, em consta, però el Pablo esdevé un referent per a molta gent, un exemple de perseverança, d’obstinació, de lluita vers les dificultats, de superació i de creure en un mateix, de no acceptar les limitacions que, en el millor dels casos, et venen imposades i en el pitjor, et volen imposar . Si, Pablo, per a molta gent ets tot això i més... molt més!
Per a mi, a més, també ets un amic. Un d’aquells amics dels quals la distància no m’allunya, un d’aquells amics dels que sempre esperes rebre notícies i que tan aviat en saps res, un somriure inconscient es dibuixa a la teva cara. Un amic que et sorprèn cada dia que passa i amb qui sempre trobes una estona per fer petar la xerrada.
Un amic de sofà, pijama i sabatilles amb qui veure i compartir la derrota del teu equip de futbol! Recorda’t Pablo, aquell cap de setmana de novembre el Màlaga i l’Espanyol van perdre els seus partits i se’ns va quedar una cara...
Ara només espero (bé, esperem la Tere, l’Estel, el Pau i jo mateix) que si mai tornes per aquestes terres, i segur que ho faràs, et recordis que tens les portes de casa obertes... i que t’esperem!
Com diu la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol”, del Jaume Sisa...
Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha cases d’algú.

Per al final deixo la frase que escriu l’Estel per a tu, Pablo:
“A mi em va agradar conèixer al Pablo Pineda perquè em va demostrar que els síndrome de Down poden arribar molt lluny, tant o més com la resta de persones.”

Ella, com tu, parla des de l’experiència que li dóna el fet de tenir un germà, el Pau, que, també com tu, lluitarà per tenir un futur ple d’expectatives i somnis per complir.







dilluns, 10 d’agost del 2015

Actitud...

IMAGINE...

 

Imagine there's no Heaven                                    Imagina't que no hi ha Cel,                            
It's easy if you try                                                     és fàcil si ho intentes
And no Hell below us                                               sense Infern sota nostre
Above us only sky                                                     damunt nosaltres només el cel blau.

Imagine all the people                                             Imagina a tota la gent
Living for today                                                        vivint al dia...
Imagine there's no country                                    Imagina que no hi ha països
It isn't hard to do                                                      no és difícil de fer.

Nothing to kill or die for                                          Ningú ni res per qui matar o morir
And no religion too                                                   ni tampoc religió.
Imagine all the people                                              Imagina a tota la gent
Living life in peace                                                    Vivint la seva vida en pau.

You may say I'm a dreamer                                   Diràs que sóc un somiador...
But I'm not the only one                                          però no sóc l'únic;
I hope someday you will join us                            espero que algun dia t'uniràs a nosaltres
And the world will be as one                                  i aleshores només hi haurà un sol món.

Imagine no possessions                                            Imagina que no hi ha propietat
I wonder if you can                                                    no se si podràs...
No need for greed or hunger                                   que no hi ha enveja ni tampoc fam
Or Brotherhood of Man                                            sinó homes vivint en germanor.

Imagine all the people                                               Imagina que tothom
Sharing all the world                                                 ho comparteix tot arreu del món;
You may say that I'm a dreamer                            Diràs que sóc un somiador...
But I'm not the only one                                            però no sóc l'únic.

I hope someday you will join us                              Espero que algún dia t'uniràs a nosaltres
And the world will be as one                                    i aleshores només hi haurà un sol món.



 



Jo no vull països, no vull banderes, no vull religions, no vull propietats que defensar. Jo no vull enveja i tampoc fam; no vull res ni ningú per qui matar o morir… diràs que sóc un somiador… però no sóc l’únic.
De ben segur pensaràs que tenir la lletra d’una cançó com a principi primigeni i màxima vital és quelcom ridícul. Per a mi les fronteres i per tant els països, les banderes, les religions, la propietat privada, l’enveja, la fam i matar o morir per res o per ningú és el que em resulta realment ridícul i descoratjador. Ha de ser aquest el motiu pel qual desconfio dels patriotismes que sempre trobo exacerbats i que tan incòmode em fan sentir... i que tan poc comprenc!
Enllaçant aquesta desconfiança declarada amb la situació actual que es viu a Catalunya i la resta d'Espanya, personalment opino que defensar un nacionalisme de quatre barres o un nacionalisme rojigualdo, tan de moda un i altre d'un temps ençà, o qualsevol altre nacionalisme de qualsevol altra localització, color o ideologia, és quelcom d'allò més absurd i propi d'un provincianisme patètic més que no pas d'una societat moderna que mira de tocar de peus a terra; provincianisme que, d'altra banda, ha esdevingut  un tret diferencial d'aquest país en el decurs de la seva Història. Qui vulgui que el defensi, aquest, aquell o el nacionalisme de més enllà, tant se me'n fot però amb mi que no hi comptin; que em donin l'esquena, ja em sembla bé!

No vull pertànyer a cap mentida, no vull ser part activa ni passiva de cap nacionalisme que m'obligui a combregar amb mitges veritats o amb falsedats manifestes. No em vull deixar adoctrinar per cap corrent. No vull l'homogeneïtzació del pensament que persegueixen no pocs. No vull salva-pàtries, no vull cap "gran President" enaltit per una majoria/minoria encegada d'ínfules patriòtiques. I, encara menys, no vull prop meu cap il·luminat arribat del no res prometent-me bajanades!

Cap nacionalisme no ha fet res per la ciutadania mai, més enllà d'inventar motius d'enfrontament i atiar l'odi entre iguals. Això i enriquir a quatre trepas, casualment els mateixos quatre trepas que s'enriquien anteriorment sota la protecció aleshores d'altres països, d'altres banderes, d'altres religions... segons els ha convingut; els mateixos quatre trepas que ens han amagat les seves vergonyes amb la complicitat matussera de mitjans de comunicació subvencionats pels poders fàctics; mitjans de comunicació servils, manipuladors i col·laboracionistes. De veritat creus que en trauràs res de tot plegat? Tu mateix!

Jo no vull una Catalunya acomplexada i sectària. Jo no vull la Catalunya de TV3. No vull la Catalunya que et valora a cegues si ets independentista, facis el que facis, diguis el que diguis, i et titlla de fatxa si no et posiciones a favor del procés. Tampoc no vull una Espanya rància, envaïda de l’esperit de la vella Castella. Jo no vull l’Espanya intolerant que tracta amb supèrbia i menysprea el diferent enlloc de posar en valor la particularitat. No vull l’Espanya que mira cap a una altra banda i que no escolta les reivindicacions del poble. Em fa molta mandra aquesta confrontació... cada dia més!

I no, jo no vull l’Europa de l’ineficaç i asèptic Parlament de Brussel·les. No vull l’Europa subjugada als poders econòmics, als mercats i a la Borsa. No vull l’Europa que aposta descaradament per la desigualtat social. Aquesta Europa insolidària i hipócrita em fot fàstic! Sortim-ne!

Jo no vull països, no vull banderes, no vull religions, no vull propietats que defensar. Jo no vull enveja i tampoc fam; no vull res ni ningú per qui matar o morir… diràs que sóc un somiador... però no sóc l'únic!

dimecres, 17 de juny del 2015

I ara... què?

Fa dies que a Garcia, el meu poble, es fan coses. Coses com substituir i millorar l’enllumenat públic, o l’inici dels treballs d’urbanització del carrer del Centre (substitució de clavegueram, connexions a la xarxa elèctrica, asfaltat...)  o les obres per a la construcció del nou dipòsit d’aigua a la part alta del municipi. Respecte de l’enllumenat, recalcar que la millora és evident tot i que un ocellet (potser si que carregat de mala llet) m’ha dit que l’operació no ha estat tan beneficiosa pel poble com l’Ajuntament va pensar que seria o com li van prometre que seria. Es veu que l’estalvi energètic és real però la compensació econòmica pactada amb l’empresa instal·ladora es menja bona part de l’estalvi econòmic que suposa una inferior despesa energètica. Ahí lo dejo. No se si m’he explicat bé i tampoc se del cert si s’ajusta o no a la realitat... Pel que fa als treballs d’urbanització, s’havien de fer, eren necessaris i tant que si però potser el moment escollit no és el millor... les incomoditats que provoquen obres d’aquesta magnitud son manifestes i inevitables, ja ho se però ara, amb el bon temps és quan comença a venir més gent a Garcia per passar els caps de setmana, les vacances són a tocar, el trànsit de persones i vehicles pel poble augmenta significativament i sembla que el carrer del Centre, d’altra banda l’artèria principal del poble, romandrà “aixecat” durant un bon grapat de dies; I quan seria un bon moment? Ni ho se! Potser fer-ho en unes altres dates compta amb l’inconvenient de la climatologia aleshores més adversa. Ben mirat, aquestes obres (i alguna més que ara no em ve al cap) semblen les darreres fuetades d’un equip de govern que sap que en breu la pressa de decisions recaurà en uns altres. M’és ben igual, les millores pel poble està bé que arribin a l’inici, a meitat o al final d’una legislatura. La qüestió és que arribin i suposin un guany per a tots nosaltres.

I diuen, diuen, diuen… diuen que l’actualitat mana i l’actualitat del poble en aquests moments passa pels resultats de les eleccions municipals del passat 27 de maig i en conseqüència, pels nous inquilins que durant els propers quatre anys romandran a l’Ajuntament gràcies als vots d’una bona part dels veïns. Tranquils, no tinc intenció de fer cap tipus de valoració al respecte. De fet, crec que gran part dels escrits d’aquest número de La Foig en parlaran i donades les circumstàncies, el que jo pogués dir no seria gens interessant; en tot cas si prou avorrit. A més, penso que ja se n’ha parlat prou abans, durant i després de la jornada electoral del 27M del que han fet uns durant els darrers anys, del que prometen altres pels propers i de les suposades mentides o mitges veritats dels primers i dels segons. En el moment de posar-me a escriure encara no se si la nova alcaldessa, la Blanca, ja ha pres possessió del càrrec i si el seu equip de govern ja està treballant en bé del poble i la seva gent. Els ho hauria pogut preguntar tot i que sovint prefereixo parlar a la babalà, sense coneixement...llençar-me al buit i au! Provocar!

Estareu d’acord amb mi que qualsevol canvi comporta grans expectatives. I el relleu a l’Ajuntament després del 27M n’ha comportat, i moltes, entre un ampli sector de gent que amb el seu vot ha exigit una altra manera de fer i una nova direcció pel que fa a decisions, prioritats i execució de les mateixes. I així és com  ha de ser! El problema esdevé quan aquestes expectatives no se satisfan, la qual cosa ens aboca a la frustració; el temps dirà si s’assoleixen els objectius marcats (les promeses del programa dels nouvinguts), si noves expectatives substitueixen les inicials un cop aquestes han estat superades o si tot plegat degenera en frustració. I és clar, no sempre plou a gust de tothom! Personalment, però, espero que el canvi sigui per a bé.

Malgrat la poca rellevància que pot tenir i té la meva opinió, aprofitaré aquestes línies per fer-vos un esbós del poble que jo desitjo.

Com que tot el que enumeraré d’ara en endavant té a veure finalment amb el maleït parné, exigiria des d’aquí un control exhaustiu dels diners públics. Un estudi individual i detallat de cadascuna de les actuacions públiques que el nou equip de govern hagi inclòs en el seu programa, de la necessitat real de dur-les a terme i dels suposats o veritables beneficis que comportaran. Els diners públics no venen caiguts del cel, surten en part, dels meus impostos (i dels vostres) i no vull que es malbaratin. Aquesta seria la pedra angular sobre la que girarien la resta de demandes i/o propostes que conformarien el meu esbós de poble perquè, repeteixo, malauradament sense diners no hi ha res a fer!

I què més tocaria? No son coses noves; no és res que em tregui ara del barret com per art de màgia. Les meves queixes, si es poden dir queixes, us resultaran familiars si us heu pres la molèstia de llegir escrits anteriors o si heu escoltat o heu participat d’alguna conversa amb mi ja sigui al bar, a la farmàcia, a Ca Jesús o al bell mig del carrer quan s’ha prestat l’ocasió.

Considero cabdal realitzar tasques de manteniment de les infraestructures que tenim al poble abans fins i tot d’endegar-ne de noves. Les poques que tenim, mantinguem-les en bon estat. Consulta del metge, places, aparcaments, zones de lleure i acampada, riba del riu i confluència de l’Ebre i el Siurana, deixalleria, biblioteca i telecentre, camp de futbol, pista de les piscines, rehabilitació/conservació de façanes en mal estat que suposen un risc evident per als vianants son alguns exemples concrets; i n’hi ha d’haver més. Com veieu, hi ha un munt de feina per fer! El meu “full de ruta” (que de moda està dir full de ruta) seria el següent:

Biblioteca i telecentre: és evident que el local destinat a la biblioteca municipal no és el més adient per a que el veïns hi acabem fent un ús continuat. Un seguit d’escales i dos pisos d’alçada no esdevenen un accés pràctic perquè per exemple la gent gran, s’apropi ni tan sols a demanar llibres en préstec (si existís aquesta possibilitat). El poc condicionament tèrmic igualment acabaria espantant als potencials usuaris. I és clar que no tothom hi anirà a la biblioteca per molts canvis que es facin però si trobem un  local més còmode, accessible i mínimament condicionat qui sap si no acaba convertint-se en un punt de trobada pel veïnat. I el telecentre? Trobo que el més encertat seria que compartís espai amb la biblioteca. És de calaix! No pot ser que el telecentre de Garcia romangui per més temps ancorat al bar. L’any 2006, quan em vaig fer càrrec de l’explotació del Bar-Casal, vaig haver d’acudir a una reunió al Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i aleshores ja em van informar que Garcia era l’únic lloc on el telecentre compartia espai amb un bar i que allò no era el més adient... l’any 2006! Des de llavors ha plogut, i molt, i el telecentre segueix al bar! Si us plau, canviem-ho!

Entorn del riu Ebre (vora i riba) i desembocadura del Siurana: ara que l’entorn del riu i la barca de Garcia han esdevingut un plató de cinema excepcional i envejable gràcies a l’anunci del Seat Ibiza, seria bon moment per tenir cura d’un dels paratges identitaris del municipi. I com? Mantenint net l’entorn. Res tan senzill com això! No pot ser que passegis vora del riu i et vagis topant amb residus de tot tipus. La relació és variada: papers, vidres, llaunes, pneumàtics, ferralla, deixalles... de tots colors i totes mides. Aquesta imatge desoladora ens acompanya també allà on es troben l’Ebre i el Siurana. De veritat no es pot fer res per mantenir nets aquests espais naturals tan propers, tan nostres?
Per cert, Garcia i la barca surant al riu eren protagonistes d’una exposició fotogràfica de temàtica cinèfila al Palau Robert de Barcelona! Aprofitem-ho!

Zones de lleure i acampada: un cop finalitzada la urbanització i condicionament de la nova zona de lleure, per què no es va procedir a enderrocar les velles barbacoes? Estan precintades perquè no compleixen la normativa, d’acord, però no fa massa dies vaig veure gent fent-hi foc en elles. I les taules d’obra? No casen gens amb les de fusta i a més, n’hi ha que es troben en un deficient estat de conservació. Les enderroquem i homogeneïtzem l’espai i els serveis? Pel que fa a la zona d’acampada més del mateix. Si s’ha habilitat aquesta zona per l’esmentada activitat cal mantenir-la neta i que presenti un aspecte agradable. Ara com ara la brutícia i la deixadesa també aquí esdevenen un clàssic.

Deixalleria: mesos enrere, en un altre escrit ja vaig “denunciar” l’estat de la deixalleria i l’impacte visual que els residus provoquen quan acaben escampats per l’entorn més proper (camins adjacents i riera) degut al deficient emmagatzematge d’aquests dins la pròpia deixalleria. Com digué en aquell escrit, no se a qui correspon la competència de la gestió d’aquesta instal·lació però sigui qui sigui a qui li correspongui, s’ha cobert de... merda?
En altres municipis no es veu això! Per què? Potser les instal·lacions s’han modernitzat? La gestió de les mateixes ha estat diferent? No ho se, a tant no hi arribo però resulta evident que el lloc dels residus és la deixalleria i no els camins o la riera. Si més no, m’ho sembla a mi...

Camp de futbol i pista de les piscines: paga la pena tenir el camp de futbol i la pista annexa a les piscines en les condicions en les quals es troben actualment? No es pot fer cap actuació de reparació, millora i conservació per tal de recuperar aquests equipaments del poble i que tots en puguem gaudir de nou? De quan era jove recordo els partits de futbol (al camp gran i a la pista) i els de tennis, les suades que ens fotíem i com corríem després per llençar-nos a la piscina fugint de la calor, del caloret... Cal que al camp de futbol hi hagi dos vestidors (l’antic i el nou), un del tot derruït i l’altre en procés i que la tanca que limita el perímetre del camp i les porteries estiguin fetes un nyap i abandonades a la tossuda corrosió? Cal que els qui allà hi van acabin llençant ampolles de vidre fetes miques i marxin tan tranquils? Cal que cremin objectes, deixin allà l’empastre i tot els surti gratis?
Ningú no vol que aquests equipaments tornin a mans del poble? No m’ho crec! No m'ho vull creure.

El consultori mèdic, les places, els aparcaments, i asfaltar els carrers de la Gatera cap amunt i la rehabilitació/conservació de façanes son altres qüestions a les quals s’hi hauria de prestar la deguda atenció prioritzant, sota el meu punt de vista, la millora i condicionament del consultori mèdic. Una ma de pintura, substituir el mobiliari de la sala d’espera i de les sales de visita, dotar d’equips informàtics moderns (i menys sorollosos) al/a la metge/essa i practicant/a de torn per tal que puguin treballar en millors condicions. Aquesta si hauria d’ésser una prioritat inexcusable.

Com he dit en algun paràgraf anterior, finalment tot és qüestió de diners; diners que s’han de saber invertir i amb els quals i degut a la seva escassesa s’han de fer autèntics jocs malabars. Sóc conscient que l’ajuntament s’acaba donant de nassos amb infinitat de limitacions econòmiques i competencials abans de poder iniciar qualsevol actuació, limitacions que no sempre coneixem la gent del carrer i que ens aboquen a opinar sense fonament però així és el joc i uns i altres sempre acabem jugant. De ben segur el nou equip de govern d’Units Per Garcia (eufemisme d’ERC) té les idees molt clares i ganes de fer, em consta, tant o més com d’altres equips de govern pretèrits i/o futurs. Veurem què es troben un cop fet efectiu el relleu al Consistori i a partir de llavors, personalment, fiscalitzaré en la mesura de les meves possibilitats la gestió que facin dels recursos i les prioritats a les quals destinen aquests recursos. I en parlaré si l’ocasió es presta al bar, a la farmàcia, a Ca Jesús o al bell mig del carrer. Res que no hagi fet abans. És per això que des d’aquí demano a l’alcaldessa i regidors responsabilitat i transparència en la gestió, que tinguin present la veu del veïns (votants i no votants, tots som i fem poble) i capacitat per acceptar les crítiques, entenent que hi ha crítiques de marcat tarannà constructiu.

Si fan bé la feina i hi posen dedicació, perfecte. Millor per a tots; per a ells mateixos, pels veïns i pel municipi. En cas contrari, d’aquí a quatre anys potser les urnes parlen diferent. Qui ho sap?

Continuarà...
 


dijous, 8 de gener del 2015

JE SUIS CHARLIE

LIBERTÉ
 
 

ÉGALITÉ

 




FRATERNITÉ