Pels carrers de Garcia

Jo sóc rocker. No se si hi vaig néixer però si que ho sóc de fa un bon grapat d’anys; crec que ja ho he confessat en algun escrit anterior.

De l’estètica rocker, malauradament, només resisteixen les patilles; això si, cada cop més envaïdes de pèls blancs! El tupè va desaparèixer també fa un bon grapat d’anys; per alguna estranya raó (potser genètica) el cabell va començar a caure temps enrere fins deixar entreveure unes entrades que poc casaven amb un tupè ortodox. Les botes, la caçadora de cuir o la beisbolera i el mocador al coll lluint la bandera confederada son ara només, companys meus esporàdics; cada cop més! Algun concert, alguna nit de rock’n’roll... Les cridaneres sivelles del cinturó han desaparegut i han estat substituïdes per d’altres més assenyades, més de vestir... serioses! El pas dels anys ha arramblat amb la major part de la parafernàlia pròpia de l’estètica de la tribu. De fet, un molt bon amic, quan vaig complir els 40, em va regalar una caricatura en la que em dibuixava amb l’estètica rocker que gastava de jove i com havia canviat la cosa ara que ja no ho sóc tant! Aquella caricatura la conservo encara avui i, si mai veniu per casa, podreu veure-la en lloc preferent i ben visible. Us en faig un petit tast...

La música rocker, però, encara es deixa escoltar a casa, al cotxe, a l’ordinador mentre escric o tafanejo per internet, en trobades amb amics; que no s’aturi la música.

I de l’actitud rocker què en queda? Doncs de l’actitud rocker mantinc encara l’esperit inconformista, la rebel·lia, l’anar contracorrent com el salmó i intentar no callar davant allò que clarament em desagrada; hi trobo un cert punt morbós a portar la contrària! Els rockers sovint manifesten que no es pot crear res interessant des de la tranquil·litat, la pau d’esperit, l’assossegament, o l’acomodament econòmic i/o social. Si no estàs emprenyat, si no et sents putejat no cal que t’esforcis a crear, a escriure res que esdevingui atemporal, a compondre cançons que esdevinguin himnes... De fet crec que els millors escrits que he fet han estat sempre carregats de malla llet, impregnats d’ironia extrema la qual cosa ha fet que, en més d’una ocasió, acabi pixant fora de test; perquè no dir-ho! No se’m dóna bé escriure per afalagar; n’estic convençut! Prefereixo escriure de coses que m’indignen, que em treuen de polleguera més que no pas d’altres que em resulten agradables. Realment sóc més prolífic en el mal que en el bé. No m’agrada el món que ens venen, el món dominat per la cultura del fals oci i el buenismo... quina basca!

És per això que em volta pel cap que l’escrit d’avui em costarà d’acabar (i de començar fins i tot) i un cop enllestit, segur que no em semblarà rodó del tot; ni de lluny! I és que no l’escriuré emprenyat, ho faré des de l’agraïment... i ja ho sabeu; sóc rocker!

Vull escriure de Garcia. Aquest cop no per “denunciar” allò que em resulta descoratjador, i tampoc per opinar de com millorar el poble o de com fer-lo més atractiu del que ja ho és; no! I no per ballar l’aigua i ensabonar a l’equip de Govern que arran de les darreres eleccions ha accedit al capdavant del Consistori; no! De fet no són de la meva corda... però això són figues d’un altre paner; entenc que la majoria va decidir un canvi i cal donar-los-hi temps i desitjar que, pel bé del poble, encertin en les seves decisions. I si així és... ben trobats!

Vull escriure de Garcia perquè ja no hi sóc. Bé, hi sóc però no hi sóc. Vull escriure de Garcia perquè, malgrat l’inexorable i tossut pas del temps, encara recordo com si fóra ahir el primer cop que vaig trepitjar els seus carrers, la primera visió del poble des de la carretera venint de Fraga, en un Renault 12 de color blau marí en el qual viatjava amb mons pares i mons germans. L’antiga entrada flanquejada per imponents arbres! Fèiem cap a Garcia convidats pel Josep i la Conxi, amics de mons pares amb els que ja havíem compartit estades a Santa Eulàlia de Ronçana, un poble a uns 40 quilòmetres de Barcelona. Seria el primer d’un seguit d’estius inoblidables! I qui diu estius, diu també Setmanes Santes i caps de setmana d’escapades. Recordo els amics de la primera colla (l’Òscar ens va fer de cicerone), encara molt jovenets tots (gairebé tant com ara, veritat?), anant amunt i avall pels carrers del poble, de dia i de nit, a la piscina i trucant timbres per tot seguit, sortir per cames per tal que no ens enxampessin; baixar al riu, també de dia i de nit; jugar a futbol a la pista de les piscines o al vell camp de gespa sota un sol de justícia o trobar-nos a les portes roges per xerrar, fer quatre riures i parlar malament d’uns i altres... o buscar un lloc amagat per fer un primer petó! Jo encara en recordo... Eren les nits del club, de la Cueva; era el que tocava per edat, suposo. Llavors em vaig fer inseparable del Francesc! Quantes hores haurem passat junts, quantes rucades haurem fet i, per damunt de tot, quants riures hem compartit!

Recordo tornar a casa i fer vida plegats al carrer tot just havent acabat de dinar o sopar; mons pares, mons germans, la Conxi, el Josep, l’Òscar i l’Eva (contínuament en lluita generacional) i els seus avis ens reuníem al carrer... ens trobàvem amb els veïns del carrer (i les veïnes, algunes de bon veure! Us podeu imaginar com anaven aleshores les hormones...). Aquells dies a Garcia van ser del tot inoblidables; ho se, em repeteixo!

Després van arribar els anys d’anar a Garcia a mans de cotxe propi, més enllà dels 18. El Seat 127 de color taronja llampant, amb pont a les connexions de les llums inclòs, la Citroën C-15 (que una nit de rock’n’roll vàrem bolcar al camp de futbol després d’una interminable sèrie d’engrescadors trompos...) i més endavant el Fiat Uno Turbo. El primer viatge a Garcia amb el Fiat vaig venir acompanyat del Xavier de Ca Galià! O potser primer va ser el Fiat i després la C-15? Això de recordar no és el meu fort!

Van ser les nits de la Caché de Falset les grans triomfadores d’aleshores! I les escapades puntuals a l’Ametlla de Mar. I les tornades per camins... Ens ho passàvem d’allò més bé. No teníem por de res i res no ens aturava. El rock’n’roll nacional, el català, i esporàdicament també píndoles de rock americà i britànic ja sonaven al radiocasset del cotxe! Si, llavors era radiocasset!

Els anys van anar passant i dins el meu cap es va instal·lar la idea i el desig de viure a Garcia, de ser un de valtros.

Després d’un temps sense gairebé visitar el poble (físicament, perquè al cap la idea i el desig seguien irrefrenables; només restava trobar el moment, que es presentés l’oportunitat!), més que per passar puntualment un cap de setmana o fins i tot unes hores, trobar-me amb l’Octavi i el Victor per dinar o fer un beure i marxar de tornada a Barcelona, es va presentar l’oportunitat d’instal·lar-me a Garcia, de viure-hi, de formar part del veïnat. I des de llavors tot paga la pena.

M’he retrobat amb antics amics i amigues, amb vells coneguts, he tornat a recórrer els carres del vostre (meu) poble, he compartit xerrades, unes de transcendentals i altres de no gens, vermuts, tardes-nits de bar, Festa Major, l’ermita, les trobades de Quintos i les de la primera colla, calçotades al Romeu o reunions (de vegades clandestines) a la zona alta del poble, sopars d’homes; he pujat a l'escenari per Sant Antoni!!!

He compartit el visionat de clàssics com El Mariachi; he tingut molt bons veïns, tant a Ca Falagan com a Ca Corasson (quina bona mà pels caragols a la llauna, Franc), a La Gatera, o al carrer de La Vall... he estat testimoni de la tornada de la barca al riu i de la substitució de l’emblemàtica palmera per la nova carrasca; he entrat a formar part de La Foig la qual cosa m’ha permès fer quelcom que m’atrau, escriure, tenir un espai en el que poder dir la meva (hi ha qui diu que a La Foig només es publiquen mentides); l’Espanyol m’ha donat més disgustos que alegries i alguns de valtros n’heu estat testimonis acompanyant-me en les retransmissions per televisió al Bartolo; he tingut, cal reconèixer-ho també, alguna topada amb gent del poble i més d’un malentès o disputa per no saber callar a temps o per exposar, sovint de manera massa vehement, les meves idees (tot i que sempre he mirat de fer-ho des del respecte vers qui no les compartia; no se si tothom haurà obrat de la mateixa manera; prefereixo pensar que si). Però sincerament us haig de dir que estic content d’haver pres la decisió de venir a Garcia, deixar Barcelona, la gran Barcelona, per barrejar-me amb gent de poble, per ser gent de poble, la qual cosa no és cap menyspreu, ans al contrari! És un sincer afalac. M’agrada la vida que he tingut a Garcia. Em sento apreciat per la seva gent i agraeixo a tots el tracte rebut des d’aquell mes d’octubre de 2006 fins a dia d’avui.

Arribats a aquest punt, si seguís el mateix criteri usat en paràgrafs anteriors, hauria de d’esmentar ara les persones que durant aquest temps m’han fet sentir un més, com si fos de casa, un de valtros... però no ho faré! I no ho faré perquè corro els risc d’oblidar-me d’algú (de ben segur en els paràgrafs anteriors aquest fet ja s’ha donat) i no m’agradaria que això succeís (i/o es repetís). Qui em coneix sap com desconfio de la meva memòria... D’altra banda estic convençut que tu, i tu i si, també tu, de fet tots vosaltres, sabeu quines son les persones a qui em refereixo! A més, segur que llegireu entre línies les pistes que he anat deixant pel camí (tot i que hagués volgut saber calçar-ne alguna més)... A tots, gràcies per tot!

Ah, una cosa abans no em marxi del cap. Quan tenia el Fiat Punto groc, molts de vosaltres, circulant per la carretera, em reconeixíeu de lluny. El cotxe era inconfusible! Ara duc un Ford Focus blanc; molt més discret, si, però trobo a faltar les mans aixecades rere el parabrisa o rere la finestra del conductor, el toc de llums...

Des d’aquestes línies aprofitaré per demanar-vos que defenseu el poble, el vostre poble; si vosaltres no ho feu, ningú no ho farà en el vostre nom. Per a mi Garcia segueix essent el millor lloc on viure, on passar les vacances, on aprofitar per desconnectar d’allò que es coneix i en diuen el mundanal ruido, on gaudir dels caps de setmana i el lloc immillorable per retrobar-se amb persones d’aquelles que mereixen la pena. Sempre procuro parlar bé de Garcia als de fora terme. Si m’ho permeteu... Garcia és lo meu poble!

Fa uns mesos que he marxat a Tivissa. Tot i que encara tinc casa a Garcia i molts estris personals en ella, gairebé ja no vinc al poble; el camí m’ha dut a Tivissa. I haig de dir que estic, també ara, content amb la decisió pressa. La Tere sovint em repeteix la mateixa frase “que tranquil estaves tu a Garcia...”. Tivissa no és Garcia però reconec que també m’han acollit prou bé allà. Sempre he dit que vaig deixar Barcelona per anar a Garcia, no a Miravet, ni a Móra d’Ebre, ni a El Molar ni... a Las Vegas! Jo vaig decidir canviar Barcelona per Garcia. Ara he decidit canviar Garcia però no per Tivissa, ho he fet per la Tere, l’Estel i el Pau, per estar a prop d’ells.

I com diria el Quim Masferrer, conductor del programa El foraster de TV3... gent de Garcia, sou molt bona gent!!!

Segurament abans de lliurar l’escrit per publicar-lo, me’l llegiré un, dos, tres cops o més, en refaré algun paràgraf o l’escrit sencer i tot i així no acabaré de trobar-lo rodó. O potser decideixo finalment esborrar-lo i que no arribi mai a les vostres mans. Recordeu? Sóc rocker i els rockers només sabem crear des de la mala gaita. Quan volem crear des del costat bo... la cosa no va! Sempre és millor walk on the wild side! Si enlloc d’escriure des de l’agraïment ho hagués fet des de la mala hòstia... però “parlar de Garcia” i “mala hòstia” son dos conceptes contraposats i que, per tant, mai no poden anar junts!

Per cert, això no és cap adéu! No us ho penseu pas! Encara estaré molt de temps donant-vos guerra! I quan arribi el bon temps, per les carreteres de la comarca, em trobareu muntat a la bicicleta lluint ben orgullós el maillot i el culotte amb els colors del grup esportiu Garcia Trail Team!

Salut i força!