I encara ara, algú es preguntarà qui és el Pablo Pineda.
Doncs és la primera persona amb la síndrome de Down a Europa que ha cursat i obtingut
titulació universitària (llicenciatura de Psicopedagogia i diplomatura de
Magisteri en l’especialitat d’Educació Especial, ambdues per la Facultat de
Ciències de l’Educació de la Universitat de Málaga). És conferenciant, ponent,
escriptor i actor guardonat amb la Conxa de Plata del Festival Internacional de
Sant Sebastià i nominat als Premis Goya com a millor actor revelació pel seu
paper a la pel·lícula “Yo, también”. Una pel·lícula de gran sensibilitat i
contingut emocional. El Pablo Pineda s’ha recorregut mig món i es recorrerà
l’altre mig apostant per la integració de les persones amb capacitats especials
i compartint vivències que acaben esdevenint esperança per a moltes persones.
Ja ho he dit només començar l’article... ha estat una
sort tenir-lo entre nosaltres; no direu que no! Sobretot per a tots aquells que
vàrem decidir, el dia 7 de novembre, dedicar una estona de les nostres vides a
escoltar i viure de primera mà tot allò que una persona com el Pablo Pineda ens
pot dir i oferir.
I com va fer cap el Pablo Pineda a Garcia? Quan he
parlat d’un cop de sort no he estat del tot sincer. Evidentment la sort hi va jugar
un paper cabdal però abans hi va haver un seguit de correus electrònics, uns
canvis d’impressions, un pòsit de confiança. El Pablo Pineda rep en el decurs
d’una jornada un bon grapat de missatges, correus, trucades (n’he estat
testimoni) i respondre a totes les peticions ha de resultar difícil quan no
impossible. El fet és que un dia vaig decidir llençar-me a la piscina i ser jo
qui li enviés un missatge proposant la possibilitat d’organitzar un acte de
presentació del seu darrer llibre a Garcia. Una aposta personal que potser no
arribaria mai enlloc, vaig pensar en un primer moment. Haig de reconèixer que
les persones del meu entorn que van saber del missatge tampoc no apostaven que
la cosa arribés a bon port. No podia ser d’una altra manera... el Pablo Pineda
és tota una personalitat i Garcia... Garcia és Garcia i La Foig és La Foig!
Van passar els dies; dilluns, dimarts, dimecres,
dijous... i de sobte, missatge al mòbil des d’un perfil de xarxa social. Era el
propi Pablo que acceptava l’oferiment i em convidava a contactar amb
l’editorial del llibre per tal de concretar, sempre que la pròpia editorial ho
cregués possible, una data per a l’acte. Des d’Hércules Ediciones, l’editorial, tot van ser facilitats. La Laura,
la persona d’Hércules Ediciones amb
qui vaig parlar des de l’inici, no em va posar ni tan sols un però, al
contrari, en tot moment es va preocupar que res no es torcés.
Una cosa va portar a una altra, a un correu hi seguí un
altre de resposta i un altre a un altre i així és com jo, a poc a poc anava
lligant cabs. En un moment donat, amb les coses molt avançades va semblar que
tot s’anava a norris, si més no jo hi vaig témer i així els ho vaig fer veure
als companys de La Foig. Una trucada a Madrid o dues i... per acabar parlant en
català! El Marc de Fundación Adecco
va ser la persona amb qui vaig contactar a la capital. I va ser una sort!
Personalment crec que el Marc va fer un exercici d’empatia que potser un altre
no hagués fet, tampoc no en tenia cap obligació; va posar-se per un moment en
el meu lloc i estic convençut que va anar una mica més enllà de les seves
atribucions per tal que la presentació del llibre es pogués, finalment, dur a
terme a Garcia.
I si aquest és l’espai reservat per als agraïments, aleshores
toca fer igualment esment de l’Associació Down Tarragona, i al Josep M com a president, per l’interès sincer que des del principi van mostrar
per l’esdeveniment;
de Ràdio Móra d’Ebre (Cadena SER), amb l'Adriana i l'Andreu, per l’entrevista que van
concedir al Pablo Pineda (a qui, cal dir-ho, li feia especial il·lusió visitar
l’emissora); i de l’escola Marcel·lí Domingo de Tivissa, els seus alumnes i el
seu professorat per la complicitat d’una tarda inoblidable. Res com nens i
nenes preguntant sense filtre i sense vergonya!
I com no pot ser d’altra manera, moltes gràcies a tots i
cadascun dels assistents a la presentació i gràcies també als qui van comprar
exemplars del llibre, exemplars que el propi autor va accedir a signar i
dedicar. Estic convençut que el Pablo va quedar satisfet de la seva estada
entre nosaltres i es va endur cap a terres malaguenyes una bona impressió.
Però la visita del Pablo Pineda no només va ser això
(que d’altra banda no és poc)... va esdevenir quelcom més per a mi. Des del dia
en que acordàrem la data per a la presentació, un formigueig interior no
m’abandonava. Realment tenia ganes de conèixer el Pablo i amb la Tere, el Pau i
l’Estel en parlàvem sovint els dies abans que arribés. L’emoció imaginada de
l’instant de la trobada a l’estació d’autobusos de Lleida i dels dies d’estada ocupava
no poques converses. Cada missatge informant que es lligava quelcom més per al
dia de la presentació es comentava a casa i era motiu de satisfacció;
l’arribada del propi Pablo, la recepció dels exemplars dels llibres, les
confirmacions d’assistència a l’esdeveniment, l’interès que despertava el
convidat i l’acte en si, els preparatius per tal que tot anés rodat, les
visites que programàvem perquè el Pablo conegués una mica més la nostra Comarca...
etcètera.
La sorpresa va ser que el Pablo finalment s’allotgés a
casa! Qui ho hagués imaginat? Així ens ho va demanar després d’un primer sopar
que ens va servir a tots els entaulats per prendre confiança. Aquell primer àpat
ja ens va avançar un Pablo humanament molt més gran que allò que es diu d’ell
en qualsevol ressenya que puguem trobar a la xarxa, als mitjans de comunicació
o a les contraportades i/o solapes dels seus llibres. Vàrem descobrir una
persona sensible, amable, que toca de peus a terra, amb ganes de viure, plena
d’inquietuds; una persona orgullosa de ser qui és i de ser com és, de ment
oberta i amb un gran sentit de l’humor. Més enllà del personatge, el Pablo es
mostrà en tot moment proper i senzill. El paper de convidat es va esvair en un
tres i no res i el Pablo va acabar essent un més de casa! Quin regal ens vas
fer amb la teva companyia, Pablo!
Amb ell vàrem compartir converses, vivències, anècdotes,
viatges, pensaments, riures, somnis... i alguna que altra frustració que lluny
de desmoralitzar-lo esdevenia una excusa o un motiu més de superació. Cada
instant al seu costat era una lliçó de vida, una lliçó magistral vers la manera
d’afrontar qualsevol contratemps que se’t pugui presentar en el decurs de la
vida i que, de ben segur, no seran pocs. Conviure amb el Pablo ens va aportar
una visió de present i futur pel Pau, una visió impregnada d’esperança. Si
parlo en primera persona, el Pablo em va ajudar a comprendre alguns dels patrons
de comportament de les persones amb la síndrome de Down, a mirar d’usar
paraules adequades per parlar de les persones amb capacitats especials i
esborrar del meu diccionari mots amb clar tarannà pejoratiu que usem per costum
(o més ben dit mal costum) o per inèrcia.
El Pablo em va ensenyar el veritable sentit de sentir-se
orgullós d’un mateix! M’agrada la contundència d’alguna de les seves asseveracions
i/o sentències, la qual pren de la pròpia experiència viscuda. Es impossible
rebatre els seus arguments quan parla, si més no a mi em resulta impossible i,
en canvi, resulta fàcil embadalir-se conversant amb ell. Ja voldria jo tenir
aquesta contundència, aquesta argumentació.
Per a mi, a més, també ets un amic. Un d’aquells amics dels
quals la distància no m’allunya, un d’aquells amics dels que sempre esperes rebre
notícies i que tan aviat en saps res, un somriure inconscient es dibuixa a la
teva cara. Un amic que et sorprèn cada dia que passa i amb qui sempre trobes
una estona per fer petar la xerrada.
Un amic de sofà, pijama i sabatilles amb qui veure i compartir
la derrota del teu equip de futbol! Recorda’t Pablo, aquell cap de setmana de
novembre el Màlaga i l’Espanyol van perdre els seus partits i se’ns va quedar
una cara...
Ara només espero (bé, esperem la Tere, l’Estel, el Pau i
jo mateix) que si mai tornes per aquestes terres, i segur que ho faràs, et
recordis que tens les portes de casa obertes... i que t’esperem!
Com diu la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol”, del Jaume Sisa...
Oh! Benvinguts,
passeu, passeu.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha cases d’algú.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha cases d’algú.
Per al final deixo la frase que escriu l’Estel per a tu,
Pablo:
“A mi em va
agradar conèixer al Pablo Pineda perquè em va demostrar que els síndrome de Down
poden arribar molt lluny, tant o més com la resta de persones.”
Ella, com tu, parla des de l’experiència que li dóna el
fet de tenir un germà, el Pau, que, també com tu, lluitarà per tenir un futur
ple d’expectatives i somnis per complir.
