Actitud...

IMAGINE...

 

Imagine there's no Heaven                                    Imagina't que no hi ha Cel,                            
It's easy if you try                                                     és fàcil si ho intentes
And no Hell below us                                               sense Infern sota nostre
Above us only sky                                                     damunt nosaltres només el cel blau.

Imagine all the people                                             Imagina a tota la gent
Living for today                                                        vivint al dia...
Imagine there's no country                                    Imagina que no hi ha països
It isn't hard to do                                                      no és difícil de fer.

Nothing to kill or die for                                          Ningú ni res per qui matar o morir
And no religion too                                                   ni tampoc religió.
Imagine all the people                                              Imagina a tota la gent
Living life in peace                                                    Vivint la seva vida en pau.

You may say I'm a dreamer                                   Diràs que sóc un somiador...
But I'm not the only one                                          però no sóc l'únic;
I hope someday you will join us                            espero que algun dia t'uniràs a nosaltres
And the world will be as one                                  i aleshores només hi haurà un sol món.

Imagine no possessions                                            Imagina que no hi ha propietat
I wonder if you can                                                    no se si podràs...
No need for greed or hunger                                   que no hi ha enveja ni tampoc fam
Or Brotherhood of Man                                            sinó homes vivint en germanor.

Imagine all the people                                               Imagina que tothom
Sharing all the world                                                 ho comparteix tot arreu del món;
You may say that I'm a dreamer                            Diràs que sóc un somiador...
But I'm not the only one                                            però no sóc l'únic.

I hope someday you will join us                              Espero que algún dia t'uniràs a nosaltres
And the world will be as one                                    i aleshores només hi haurà un sol món.

 

Jo no vull països, no vull banderes, no vull religions, no vull propietats que defensar. Jo no vull enveja i tampoc fam; no vull res ni ningú per qui matar o morir… diràs que sóc un somiador… però no sóc l’únic.

De ben segur pensaràs que tenir la lletra d’una cançó com a principi primigeni i màxima vital és quelcom ridícul. Per a mi les fronteres i per tant els països, les banderes, les religions, la propietat privada, l’enveja, la fam i matar o morir per res o per ningú és el que em resulta realment ridícul i descoratjador. Ha de ser aquest el motiu pel qual desconfio dels patriotismes que sempre trobo exacerbats i que tan incòmode em fan sentir... i que tan poc comprenc!
Enllaçant aquesta desconfiança declarada amb la situació actual que es viu a Catalunya i la resta d'Espanya, personalment opino que defensar un nacionalisme de quatre barres o un nacionalisme rojigualdo, tan de moda un i altre d'un temps ençà, o qualsevol altre nacionalisme de qualsevol altra localització, color o ideologia, és quelcom d'allò més absurd i propi d'un provincianisme patètic més que no pas d'una societat moderna que mira de tocar de peus a terra; provincianisme que, d'altra banda, ha esdevingut  un tret diferencial d'aquest país en el decurs de la seva Història. Qui vulgui que el defensi, aquest, aquell o el nacionalisme de més enllà, tant se me'n fot però amb mi que no hi comptin; que em donin l'esquena, ja em sembla bé!

No vull pertànyer a cap mentida, no vull ser part activa ni passiva de cap nacionalisme que m'obligui a combregar amb mitges veritats o amb falsedats manifestes. No em vull deixar adoctrinar per cap corrent. No vull l'homogeneïtzació del pensament que persegueixen no pocs. No vull salva-pàtries, no vull cap "gran President" enaltit per una majoria/minoria encegada d'ínfules patriòtiques. I, encara menys, no vull prop meu cap il·luminat arribat del no res prometent-me bajanades!

Cap nacionalisme no ha fet res per la ciutadania mai, més enllà d'inventar motius d'enfrontament i atiar l'odi entre iguals. Això i enriquir a quatre trepas, casualment els mateixos quatre trepas que s'enriquien anteriorment sota la protecció aleshores d'altres països, d'altres banderes, d'altres religions... segons els ha convingut; els mateixos quatre trepas que ens han amagat les seves vergonyes amb la complicitat matussera de mitjans de comunicació subvencionats pels poders fàctics; mitjans de comunicació servils, manipuladors i col·laboracionistes. De veritat creus que en trauràs res de tot plegat? Tu mateix!

Jo no vull una Catalunya acomplexada i sectària. Jo no vull la Catalunya de TV3. No vull la Catalunya que et valora a cegues si ets independentista, facis el que facis, diguis el que diguis, i et titlla de fatxa si no et posiciones a favor del procés. Tampoc no vull una Espanya rància, envaïda de l’esperit de la vella Castella. Jo no vull l’Espanya intolerant que tracta amb supèrbia i menysprea el diferent enlloc de posar en valor la particularitat. No vull l’Espanya que mira cap a una altra banda i que no escolta les reivindicacions del poble. Em fa molta mandra aquesta confrontació... cada dia més!

I no, jo no vull l’Europa de l’ineficaç i asèptic Parlament de Brussel·les. No vull l’Europa subjugada als poders econòmics, als mercats i a la Borsa. No vull l’Europa que aposta descaradament per la desigualtat social. Aquesta Europa insolidària i hipócrita em fot fàstic! Sortim-ne!

Jo no vull països, no vull banderes, no vull religions, no vull propietats que defensar. Jo no vull enveja i tampoc fam; no vull res ni ningú per qui matar o morir… diràs que sóc un somiador... però no sóc l'únic!

I ara... què?

Fa dies que a Garcia, el meu poble, es fan coses. Coses com substituir i millorar l’enllumenat públic, o l’inici dels treballs d’urbanització del carrer del Centre (substitució de clavegueram, connexions a la xarxa elèctrica, asfaltat...)  o les obres per a la construcció del nou dipòsit d’aigua a la part alta del municipi. Respecte de l’enllumenat, recalcar que la millora és evident tot i que un ocellet (potser si que carregat de mala llet) m’ha dit que l’operació no ha estat tan beneficiosa pel poble com l’Ajuntament va pensar que seria o com li van prometre que seria. Es veu que l’estalvi energètic és real però la compensació econòmica pactada amb l’empresa instal·ladora es menja bona part de l’estalvi econòmic que suposa una inferior despesa energètica. Ahí lo dejo. No se si m’he explicat bé i tampoc se del cert si s’ajusta o no a la realitat... Pel que fa als treballs d’urbanització, s’havien de fer, eren necessaris i tant que si però potser el moment escollit no és el millor... les incomoditats que provoquen obres d’aquesta magnitud son manifestes i inevitables, ja ho se però ara, amb el bon temps és quan comença a venir més gent a Garcia per passar els caps de setmana, les vacances són a tocar, el trànsit de persones i vehicles pel poble augmenta significativament i sembla que el carrer del Centre, d’altra banda l’artèria principal del poble, romandrà “aixecat” durant un bon grapat de dies; I quan seria un bon moment? Ni ho se! Potser fer-ho en unes altres dates compta amb l’inconvenient de la climatologia aleshores més adversa. Ben mirat, aquestes obres (i alguna més que ara no em ve al cap) semblen les darreres fuetades d’un equip de govern que sap que en breu la pressa de decisions recaurà en uns altres. M’és ben igual, les millores pel poble està bé que arribin a l’inici, a meitat o al final d’una legislatura. La qüestió és que arribin i suposin un guany per a tots nosaltres.

I diuen, diuen, diuen… diuen que l’actualitat mana i l’actualitat del poble en aquests moments passa pels resultats de les eleccions municipals del passat 27 de maig i en conseqüència, pels nous inquilins que durant els propers quatre anys romandran a l’Ajuntament gràcies als vots d’una bona part dels veïns. Tranquils, no tinc intenció de fer cap tipus de valoració al respecte. De fet, crec que gran part dels escrits d’aquest número de La Foig en parlaran i donades les circumstàncies, el que jo pogués dir no seria gens interessant; en tot cas si prou avorrit. A més, penso que ja se n’ha parlat prou abans, durant i després de la jornada electoral del 27M del que han fet uns durant els darrers anys, del que prometen altres pels propers i de les suposades mentides o mitges veritats dels primers i dels segons. En el moment de posar-me a escriure encara no se si la nova alcaldessa, la Blanca, ja ha pres possessió del càrrec i si el seu equip de govern ja està treballant en bé del poble i la seva gent. Els ho hauria pogut preguntar tot i que sovint prefereixo parlar a la babalà, sense coneixement...llençar-me al buit i au! Provocar!

Estareu d’acord amb mi que qualsevol canvi comporta grans expectatives. I el relleu a l’Ajuntament després del 27M n’ha comportat, i moltes, entre un ampli sector de gent que amb el seu vot ha exigit una altra manera de fer i una nova direcció pel que fa a decisions, prioritats i execució de les mateixes. I així és com  ha de ser! El problema esdevé quan aquestes expectatives no se satisfan, la qual cosa ens aboca a la frustració; el temps dirà si s’assoleixen els objectius marcats (les promeses del programa dels nouvinguts), si noves expectatives substitueixen les inicials un cop aquestes han estat superades o si tot plegat degenera en frustració. I és clar, no sempre plou a gust de tothom! Personalment, però, espero que el canvi sigui per a bé.

Malgrat la poca rellevància que pot tenir i té la meva opinió, aprofitaré aquestes línies per fer-vos un esbós del poble que jo desitjo.

Com que tot el que enumeraré d’ara en endavant té a veure finalment amb el maleït parné, exigiria des d’aquí un control exhaustiu dels diners públics. Un estudi individual i detallat de cadascuna de les actuacions públiques que el nou equip de govern hagi inclòs en el seu programa, de la necessitat real de dur-les a terme i dels suposats o veritables beneficis que comportaran. Els diners públics no venen caiguts del cel, surten en part, dels meus impostos (i dels vostres) i no vull que es malbaratin. Aquesta seria la pedra angular sobre la que girarien la resta de demandes i/o propostes que conformarien el meu esbós de poble perquè, repeteixo, malauradament sense diners no hi ha res a fer!

I què més tocaria? No son coses noves; no és res que em tregui ara del barret com per art de màgia. Les meves queixes, si es poden dir queixes, us resultaran familiars si us heu pres la molèstia de llegir escrits anteriors o si heu escoltat o heu participat d’alguna conversa amb mi ja sigui al bar, a la farmàcia, a Ca Jesús o al bell mig del carrer quan s’ha prestat l’ocasió.

Considero cabdal realitzar tasques de manteniment de les infraestructures que tenim al poble abans fins i tot d’endegar-ne de noves. Les poques que tenim, mantinguem-les en bon estat. Consulta del metge, places, aparcaments, zones de lleure i acampada, riba del riu i confluència de l’Ebre i el Siurana, deixalleria, biblioteca i telecentre, camp de futbol, pista de les piscines, rehabilitació/conservació de façanes en mal estat que suposen un risc evident per als vianants son alguns exemples concrets; i n’hi ha d’haver més. Com veieu, hi ha un munt de feina per fer! El meu “full de ruta” (que de moda està dir full de ruta) seria el següent:

Biblioteca i telecentre: és evident que el local destinat a la biblioteca municipal no és el més adient per a que el veïns hi acabem fent un ús continuat. Un seguit d’escales i dos pisos d’alçada no esdevenen un accés pràctic perquè per exemple la gent gran, s’apropi ni tan sols a demanar llibres en préstec (si existís aquesta possibilitat). El poc condicionament tèrmic igualment acabaria espantant als potencials usuaris. I és clar que no tothom hi anirà a la biblioteca per molts canvis que es facin però si trobem un  local més còmode, accessible i mínimament condicionat qui sap si no acaba convertint-se en un punt de trobada pel veïnat. I el telecentre? Trobo que el més encertat seria que compartís espai amb la biblioteca. És de calaix! No pot ser que el telecentre de Garcia romangui per més temps ancorat al bar. L’any 2006, quan em vaig fer càrrec de l’explotació del Bar-Casal, vaig haver d’acudir a una reunió al Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i aleshores ja em van informar que Garcia era l’únic lloc on el telecentre compartia espai amb un bar i que allò no era el més adient... l’any 2006! Des de llavors ha plogut, i molt, i el telecentre segueix al bar! Si us plau, canviem-ho!

Entorn del riu Ebre (vora i riba) i desembocadura del Siurana: ara que l’entorn del riu i la barca de Garcia han esdevingut un plató de cinema excepcional i envejable gràcies a l’anunci del Seat Ibiza, seria bon moment per tenir cura d’un dels paratges identitaris del municipi. I com? Mantenint net l’entorn. Res tan senzill com això! No pot ser que passegis vora del riu i et vagis topant amb residus de tot tipus. La relació és variada: papers, vidres, llaunes, pneumàtics, ferralla, deixalles... de tots colors i totes mides. Aquesta imatge desoladora ens acompanya també allà on es troben l’Ebre i el Siurana. De veritat no es pot fer res per mantenir nets aquests espais naturals tan propers, tan nostres?

Per cert, Garcia i la barca surant al riu eren protagonistes d’una exposició fotogràfica de temàtica cinèfila al Palau Robert de Barcelona! Aprofitem-ho!

Zones de lleure i acampada: un cop finalitzada la urbanització i condicionament de la nova zona de lleure, per què no es va procedir a enderrocar les velles barbacoes? Estan precintades perquè no compleixen la normativa, d’acord, però no fa massa dies vaig veure gent fent-hi foc en elles. I les taules d’obra? No casen gens amb les de fusta i a més, n’hi ha que es troben en un deficient estat de conservació. Les enderroquem i homogeneïtzem l’espai i els serveis? Pel que fa a la zona d’acampada més del mateix. Si s’ha habilitat aquesta zona per l’esmentada activitat cal mantenir-la neta i que presenti un aspecte agradable. Ara com ara la brutícia i la deixadesa també aquí esdevenen un clàssic.

Deixalleria: mesos enrere, en un altre escrit ja vaig “denunciar” l’estat de la deixalleria i l’impacte visual que els residus provoquen quan acaben escampats per l’entorn més proper (camins adjacents i riera) degut al deficient emmagatzematge d’aquests dins la pròpia deixalleria. Com digué en aquell escrit, no se a qui correspon la competència de la gestió d’aquesta instal·lació però sigui qui sigui a qui li correspongui, s’ha cobert de... merda?

En altres municipis no es veu això! Per què? Potser les instal·lacions s’han modernitzat? La gestió de les mateixes ha estat diferent? No ho se, a tant no hi arribo però resulta evident que el lloc dels residus és la deixalleria i no els camins o la riera. Si més no, m’ho sembla a mi...

Camp de futbol i pista de les piscines: paga la pena tenir el camp de futbol i la pista annexa a les piscines en les condicions en les quals es troben actualment? No es pot fer cap actuació de reparació, millora i conservació per tal de recuperar aquests equipaments del poble i que tots en puguem gaudir de nou? De quan era jove recordo els partits de futbol (al camp gran i a la pista) i els de tennis, les suades que ens fotíem i com corríem després per llençar-nos a la piscina fugint de la calor, del caloret... Cal que al camp de futbol hi hagi dos vestidors (l’antic i el nou), un del tot derruït i l’altre en procés i que la tanca que limita el perímetre del camp i les porteries estiguin fetes un nyap i abandonades a la tossuda corrosió? Cal que els qui allà hi van acabin llençant ampolles de vidre fetes miques i marxin tan tranquils? Cal que cremin objectes, deixin allà l’empastre i tot els surti gratis?

Ningú no vol que aquests equipaments tornin a mans del poble? No m’ho crec! No m'ho vull creure.

El consultori mèdic, les places, els aparcaments, i asfaltar els carrers de la Gatera cap amunt i la rehabilitació/conservació de façanes son altres qüestions a les quals s’hi hauria de prestar la deguda atenció prioritzant, sota el meu punt de vista, la millora i condicionament del consultori mèdic. Una ma de pintura, substituir el mobiliari de la sala d’espera i de les sales de visita, dotar d’equips informàtics moderns (i menys sorollosos) al/a la metge/essa i practicant/a de torn per tal que puguin treballar en millors condicions. Aquesta si hauria d’ésser una prioritat inexcusable.

Com he dit en algun paràgraf anterior, finalment tot és qüestió de diners; diners que s’han de saber invertir i amb els quals i degut a la seva escassesa s’han de fer autèntics jocs malabars. Sóc conscient que l’ajuntament s’acaba donant de nassos amb infinitat de limitacions econòmiques i competencials abans de poder iniciar qualsevol actuació, limitacions que no sempre coneixem la gent del carrer i que ens aboquen a opinar sense fonament però així és el joc i uns i altres sempre acabem jugant. De ben segur el nou equip de govern d’Units Per Garcia (eufemisme d’ERC) té les idees molt clares i ganes de fer, em consta, tant o més com d’altres equips de govern pretèrits i/o futurs. Veurem què es troben un cop fet efectiu el relleu al Consistori i a partir de llavors, personalment, fiscalitzaré en la mesura de les meves possibilitats la gestió que facin dels recursos i les prioritats a les quals destinen aquests recursos. I en parlaré si l’ocasió es presta al bar, a la farmàcia, a Ca Jesús o al bell mig del carrer. Res que no hagi fet abans. És per això que des d’aquí demano a l’alcaldessa i regidors responsabilitat i transparència en la gestió, que tinguin present la veu del veïns (votants i no votants, tots som i fem poble) i capacitat per acceptar les crítiques, entenent que hi ha crítiques de marcat tarannà constructiu.

Si fan bé la feina i hi posen dedicació, perfecte. Millor per a tots; per a ells mateixos, pels veïns i pel municipi. En cas contrari, d’aquí a quatre anys potser les urnes parlen diferent. Qui ho sap?

Continuarà...

 



JE SUIS CHARLIE

LIBERTÉ

 

 

ÉGALITÉ

 

FRATERNITÉ

 

 

 

 

 

 

 



Dies de futbol... i derbi!

Aquest escrit ha estat pensat, imaginat i somiat de mil maneres diferents i finalment, la realitat, tan tossuda sempre, s’ha endut tots i cadascun dels pensaments, la imaginació i els somnis al bagul de la frustració… un altre derbi i un altre resultat advers! Tan se val, hi haurà noves oportunitats, altres enfrontaments!
Aquest passat diumenge no ha estat un diumenge qualsevol. Ni tan sols la setmana ha estat una setmana qualsevol. Ha estat la setmana prèvia al derbi barceloní i és clar, català, de la Primera Divisió de la Lliga Espanyola, dies condicionats per un partit de futbol, pel seguiment a uns colors (els blanc-i-blaus) i un sentiment difícil de fer entendre a qui no els compateix. Si, s’ha fet llarga la setmana!

I per fi, ha arribat el diumenge; el diumenge del derbi! I és que el derbi (en camp propi o a domicili) no és un partit qualsevol; és el partit en majúscules (si més no per a mi, i com que sóc qui escriu aquestes quatre ratlles...); el partit que s’ha de guanyar si o si, no valen excuses. El partit del qual cap espanyolista de pro no s’ha d’amagar. És el moment de vèncer al rival directe, a l’enemic esportiu (sempre esportiu), de passar pel damunt de l’adversari que vols veure perdre fins i tot en els entrenaments. Res de complex d’inferioritat! Dues oportunitats l’any, una a l’estadi de Cornellà i l’altra al camp de Les Corts, per a aconseguir-ho i amb el desig que possibles encreuaments de la Copa del Rei o la Copa Catalunya en propiciïn de nous.

El dia de partit, el ritual sempre és el mateix. Preparar la samarreta de l’Espanyol i esperar que es faci aviat l’hora d’inici del xoc. Si és a Cornellà, esdevé cita ineludible en el propi Estadi i quan és a can Barça, unes vegades la cita es trasllada al bar, amb l’afegit d’estar habitualment i inevitable envoltat de seguidors culers, tot i que en d’altres ocasions, prefereixo fer el seguiment del matx des de casa amb l’orella enganxada a RAC1. Fins que l’àrbitre no xiula i la pilota no es posa en joc, infinitat de records em venen al cap.

Records com el meu primer partit a Sarrià essent molt jovenet al qual m’hi va portar mon pare (un Espanyol-Betis de la dècada dels 70), la cua davant les oficines del club per fer-me soci, els primers derbis, els darrers, les polèmiques pròpies d’un matx d’aquestes característiques, tardes-nits de glòria i d’altres d’infaust record, encontres de lluita, de xocs, de bon futbol, de pilotada i a córrer o de patxanga infumable…, els gols del Tamudo o del De La Peña, l’estil elegant del danès Lauridsen, els laterals Job i Torres Mestre, el toc sempre precís del Zúñiga i el remat del Losada, la màgia del Moisés Arteaga, l’agilitat felina del Tommy N’Kono, la lleva de la Intertoto, en Raducioiu, el Miquel Soler i l’Ernesto Valverde i els seus maleïts traspassos, els agònics descensos a 2ª Divisió i el gol salvador d’en Coro davant la Real Sociedad, les decisions arbitrals, els penals o els dubtosos fores de joc, les sentades davant l’Estadi de Sarrià tallant el trànsit de l’avinguda General Mitre (ara Ronda del Mig) de Barcelona per tal d’evitar la demolició de les emblemàtiques instal·lacions o per mostrar l’emprenyamenta de l'afició vers la sempiterna mala gestió que del club han fet els seus dirigents, els entrenaments a l’antic camp de La Chatarra, les dues Copes de la UEFA perdudes els anys 1988 i 2007 i que, malgrat el pas del temps, segueixen fent mal, les dotze temporades a l’Estadi de Montjuïc, el Centenari, les copes del Rei dels anys 2000 i 2006 …, la inauguració del flamant nou estadi de Cornellà (ara Power8 Stadium, redéu de nom), el Pau i l’Estel, i abans la Jana i l'Ainhoa, anant amb mi al futbol, en Dani Jarque i els aplaudiments en el minut 21 de cada partit a Cornellà, els detalls de qualitat del Jonatas i el Coutinho, els desplaçaments per seguir l’equip i les històries i anècdotes que s’esdevingueren, les discussions amb mon germà amb qui m’uneix l’estimació pel RCD Espanyol però de qui em separa la seva manera de veure i comprendre la singularitat del nostre club i amb qui malgrat tot, acudeixo al camp sempre que puc des de far ja un bon grapat d’anys (i que duri), "l'argentino" i "el Landa" asseguts a la grada de l'Estadi Olímpic, els dilluns d’escola (o de feina) després de perdre el derbi… o els dilluns (d’escola o de feina) post-derbi havent-lo guanyat o si més no, havent fet la guitza al Barça (en forma d'empat). Fins i tot alguna noia s’ha deixat enganyar i hem anat junts al camp!!! Molts, infinitat de records colpejant la meva consciència.

Allò que no canvia mai són la intensitat i els nervis viscuts prèviament, durant i posterior a l’encontre, al derbi. Les sanes discussions, l’efervescència dels 90 minuts i del temps afegit…

 

I és que ben mirat, per a mi, guanyar al Barça és el màxim. Empatar ja és perdre! Si l’Espanyol guanya al club blaugrana es pot dir que l’objectiu de la temporada s’ha assolit. I si guanyem al feu blaugrana… tu diràs! El derbi és el derbi. Deixa’t estar de Clàssic, de Partit del segle i de rucades d’aquest tipus referides a enfrontaments entre el Barça i el Madrid que no són més que invencions de l’època moderna sempre tan allunyada de la gènesi pròpia del futbol i tan propera als interessos econòmics que actualment hi ha rere aquest esport (o millor dit, negoci). 

Hi ha qui, des del desconeixement o la ignorància interessada, acusa als seguidors pericos de connivència i proximitat amb el Real Madrid. Per la meva part, res més allunyat de la realitat. De vegades caic en el parany de pensar que el Barça i el Madrid representen el mateix i no és ben bé així; s’hi assemblen no ho negaré, però jo, com a seguidor espanyolista, vull guanyar al Barça més que cap altra cosa; això ja ha quedat prou clar en els paràgrafs anteriors. Per a mi, en canvi, guanyar al conjunt merengue no és més important que guanyar a l’Eibar, al Celta, al Málaga, al Sevilla o a qualsevol dels altres 13 equips que componen la competició. Cap transcendència més enllà dels tres punts que es veuran reflectits a la classificació en cas de victòria. Cap motivació extra a l’hora d’acudir a veure el partit, més que la de veure jugar al meu equip. Que guanyar al Barça sigui cabdal hauria de prendre’s com un afalac tenint en compte que, el blaugrana, és l’equip al qual hi dono més rang de rival.

Bé, manquen 5 minuts perquè comenci el derbi del Camp Nou i ja duc posada la samarreta amb els colors de l'escut d'armes de l'almirall Roger de Llúria; encara que, degut al fred propi del desembre, “amagada” davall de la jaqueta. Surto de casa i enfilo els carrers Font del Gat i La Gatera amb el convenciment d’estar fent allò que toca i amb l’esperança i el desig de veure un bon partit i un resultat favorable a l’Espanyol. Ens ho mereixem, per moltes coses ens ho mereixem! Penso jo...

Arribo al bar. Fora jaqueta. La samarreta blanc-i-blava pren vida i (infantilment) orgullós m’assec per veure el partit amb una cervesa a prop i un reguitzell de culers esperant un resultat del tot diferent, com no pot ser d’una altra manera, al que jo imagino. Cap problema. Salten els jugadors a la gespa i sona el “Tot el camp” mentre jo interiorment aprofito per taral·lejar el “Glòria als herois”... Xiulet! La pilota ja roda. Pel Canal+ Liga informen de l’onze que presenta l’Espanyol per a l'ocasió: Kiko Casilla, Eric Bailly, Arbilla, Álvaro, Caicedo, Fuentes, Lucas Vázquez, Cañas, Sergio Garcia, Salva Sevilla i Victor Sánchez... el comentarista del canal de pagament no s’atura i diu: i amb el dorsal número 12... Iñaki. Òsties, jo! Ni m’ho creia... sense ni tan sols escalfar vaig haver de saltar a la gespa! Ho donaré tot per aquesta samarreta! He de dir que al bar es van escoltar aplaudiments en veure'm vestit de curt malgrat dur l'elàstica espanyolista. Estic convençut que en el fons, i per inesperat, es van emocionar amb el meu debut...

Primers minuts de tempteig que no esvaeixen els nervis inicials, ans al contrari. Pilota pel Barça, l’Espanyol ordenat i ben tancat darrera, fent del tot innocent el joc ofensiu del rival i muntant contracops quan es presenta l’oportunitat. Arriba el minut 13 de partit. L'equatorià Caicedo roba una pilota (potser cometent falta) a la zona mitja i se la cedeix al davanter del Bon Pastor amb el 9 a l’esquena, en Sergio Garcia que la condueix fins endinsar-se a l’àrea gran i engalta un xut ras que es cola a l’esquerra de la porteria defensada pel xilè Raúl Bravo.

Gooool, gooooool, gooooooooool. M’aixeco de la cadira cridant, alço els braços i celebro el gol davant la perplexitat de la culerada allà arreplegada. 0 a 1! Abraçades amb els companys damunt la gespa i amb els que esperen a la banqueta la seva oportunitat. Tocarà patir, ho se però patir anant pel davant en el marcador sempre serà millor que fer-ho quan ja perds. Minut que passa, minut que cau com una llosa sobre la moral i el convenciment en la victòria del seguidor culer; al bar comencen a escoltar-se crítiques pel joc que desplega el Barça i jo em frego de mans. Al camp, segons s’aprecia per televisió, també es percep el run run de quan les coses no van com hom donava per fet que anirien, tímids xiulets acompanyen les combinacions insulses del conjunt blaugrana. Pels pericos, l’escenari perfecte. Dos contracops més podien haver sentenciat el derbi però... sempre hi ha un però. Els jugadors blanc-i-blaus no l’encertem (malgrat haver donat el millor de mi durant els minuts que el míster em va donar l'oportunitat de disputar) i arriba el minut 46... a partir d’aquí la història canvia, ja la coneixeu i no seré jo qui faci res per rememorar-la. No em trec les imatges del cap i amb això en tinc prou. No cal que escrigui més. Per mi el derbi es va acabar en el minut 45 de la primera meitat. La resta són figues d’un altre paner!

Ben pensat... si, el Barça ens va guanyar folgadament però canvia res aquest resultat? No! Sóc de l’Espanyol i no necessito cap additiu en forma de triomfs per ser-ho. Jo no necessito preguntar-me perquè dimonis haig de ser perico, ni em cal buscar explicacions al respecte... però us imagineu això mateix havent guanyat el derbi?

Sóc RCDE, sóc meravellosa minoria!

Culers, us espero pel partit de la segona volta a l’estadi de Cornellà.

Haig de dir que, malgrat el resultat (quin pal!), vaig passar-ho bé compartint els 90 minuts amb la culerada.

 

 

 

 

 

Força Espanyol!!!

 

Degradació del medi

Recollida selectiva de residus? No seré jo qui es llenci a la piscina dient que la finalitat que es persegueix amb la recollida selectiva de residus no sigui lloable i beneficiosa per a tots. En cap cas diré res en contra de les virtuts de separar la brossa segons la seva composició... com podria? Si l'objectiu últim és la sostenibilitat del planeta que habitem! Allò que si que dic és que, malgrat les diferents campanyes publicitàries i de conscienciació amb les quals se'ns bombardeja des de l’Administració i des dels diferents mitjans de comunicació, campanyes evidentment pagades amb diners públics i que, personalment em cansen, hi ha detalls, coses, que em fan avorrir la iniciativa. I això que des del començament he fet mans i mànigues per separar tant com m'ha estat possible. No és nou, ja fa temps que em volta pel cap deixar de reciclar, si. No crec que la meva capacitat de reciclatge o no reciclatge pugui variar la dinàmica del planeta. Sincerament, no crec que la meva brossa no triada empitjori el món. I per què de tants dubtes? Quin ha estat el desencadenant que em fa percebre com una pèrdua de temps inútil això de la recollida selectiva?

Mireu, fa uns dies em va donar per portar trastos a la deixalleria del poble aprofitant que les portes de la instal·lació restaven obertes de bat a bat, quan l’habitual és trobar-te-les tancades. En mala hora! M'ho podia haver estalviat i així ara no us estaria donant la tabarra... segur que ho agrairíeu! Si us haig de ser sincer, no recordo què és el que vaig anar a desar, o potser si i no ho vull dir. Allò realment rellevant és l'estat de la pròpia deixalleria (diria que de total abandonament), del seu entorn més pròxim i de la manera, al meu parer més que deficient, com es recicla tot el que hi arriba. Us en faré cinc cèntims... Pel que vaig observar, ha de resultar del tot impossible realitzar satisfactòriament la tasca de reciclatge! Enlloc de separar, l'única cosa que es fa allà (i l’única que bonament es pot fer) és llençar i amuntegar la brossa... Per un moment vaig tenir dubtes del lloc adequat en el qual dipositar la deixalla que duia; em va passar pel cap desar-la al bell mig del camí, era més senzill. De fet, ningú no hagués advertit una mica més de merda escampada pels voltants de la instal·lació municipal; ara que hi penso, potser no ho és de titularitat municipal i seria interessant saber a qui correspon realment tant el seu manteniment com la seva explotació...  al Consorci per a la gestió dels residus municipals de les comarques de la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta? No ho se. 

Sigui com sigui i com he avançat abans, no estic segur que actualment, s'estigui duent a terme una eficient recollida selectiva de la brossa que generem al poble. I no dic que la brigada no faci la seva feina o allò que li manen de fer però convindreu amb mi que resulta decebedor que, un cop prens consciència de la conveniència de separar la brossa, aquesta finalitzi el seu trajecte en unes deficients instal·lacions de triatge en el millor dels casos o escampada pels voltants de les mateixes... dues conseqüències es desprenen de tot plegat: la primera, plantejar-te seguir o no reciclant i la segona, del tot preocupant, la gradual degradació del medi que ens envolta.

Comproveu-ho... Acosteu-vos al recinte en qüestió, perdeu-hi cinc minuts. De camí, i com més t’apropes, et vas trobant bosses de plàstic, envasos, cartró de totes mides, ferralla, ampolles de vidre senceres o fetes miques i els vidres escampats impunement per arreu, filferro... etc... tot fora de la deixalleria, embrutant l’entorn més immediat com ara són els camins de Tivissa, el camí de Forvisa i la riera. Com comprendreu, un paisatge desolador! Dins de la deixalleria la cosa no canvia massa. Per començar més bosses, ferralla, vidres, envasos, cartró... etc... fora dels contenidors o dels espais habilitats, tot escampat per aquí i per allà; i per fer-ho encara més còmic (o millor dit, tragicòmic) només entrar et dones de cara amb un cartell que informa d’un presumpta adequació de l’estació de transferència  de Garcia, obra que segons resa el propi cartell està subvencionada pel Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i per l’Agència de Residus de Catalunya... vols dir que no és hora de retirar aquest enredo? A ningú no fa vergonya o no ofèn mantenir-lo allà, un cop queda clar que no s’està duent a terme cap tipus d’actuació de manteniment? Ningú no s’ha preocupat de retirar-lo o de sol·licitar a qui pertoqui la seva retirada? De fet suposo que no es retira perquè es troba allà on toca... brossa enmig de la brossa!

Porta un munt d’anys informant d’una millora aprovada i subvencionada i jo sóc incapaç de percebre que s’estigui adequant res de res allà dins (ni a fora tampoc). Aleshores, on han anat a parar els diners de la subvenció anunciada que havia de comportar l’esmentada adequació? Perquè si per adequar res s’entén posar contenidors descoberts que no impedeixen la manipulació de la deixalla per part de personal no autoritzat, diferents rètols pintats amb esprai en els murs contigus que indiquen quin tipus de residu va en cadascun d’ells i unes tanques que repetidament han demostrat la seva inutilitat, llavors si, la deixalleria de Garcia està en condicions d’esdevenir icona de la recollida selectiva... i no només de la Comarca!

 

Vagi per endavant que aquestes quatre línees no pretenen ser cap retret vers l'Ajuntament de Garcia, l'alcalde i la seva gestió al capdavant del mateix, l’equip de govern de l’ens municipal o el personal que hi treballa i no m’agradaria que s’utilitzés el present escrit per desqualificar ningú... només vull deixar constància d’una situació que em desagrada. A més, sempre que m'ha convingut quelcom i m’he adreçat a l’Ajuntament, he trobat màxima disposició, ajuda i/o atenció; de tota manera, el fet d’estar agraït en cap cas ha de portar implícit deixar de banda un cert esperit crític... i constructiu!

Entenc que vivim una època de crisi profunda i retallades significatives, tant de drets com de serveis a la ciutadania. Entenc també, que aquestes retallades menyscaben la capacitat de gestió dels municipis, i entenc igualment que l'Ajuntament es trobi lligat de mans i peus pel que fa a exigir inversions que comportin beneficis pels veïns. Inversions del tot necessàries per aconseguir, en aquest cas, unes instal·lacions que puguin garantir el correcte triatge de la brossa que generem. Però, voleu dir que un cop comprovats els resultats, és imprescindible la deixalleria tal i com està pensada? Voleu dir que la brigada ha de perdre una part del temps de la seva jornada laboral recollint brossa que més tard romandrà escampada pel terme municipal enlloc d’emprar aquest temps en tasques més profitoses? 

Voleu dir que no s’està fent quelcom malament  o, si més no, allò que es fa no és suficient per assolir els objectius previstos? Voleu dir que haig de seguir reciclant, separant la brossa, mantenint a casa quatre bosses i/o galledes per als diferents tipus de residus? Potser és veritat que la brossa, la merda resta escampada per acció o omissió de tots i cadascun de nosaltres, que hi ha qui mira més per l’entorn i n’hi ha d’altres als qui l’entorn, simplement, se la bufa. És cert que la responsabilitat de la recollida selectiva de residus no és exclusiva de la brigada i que entre tots podem millorar les coses però, veient l’estat de conservació i explotació de la deixalleria, voleu dir que paga la pena tanta molèstia, tant reciclar, tanta tria? Em sap greu dir-ho però ara com ara a Garcia no!

Així, em refermo en la decisió presa, en el pensament primer... no reciclo més! De veritat? Ja ho veurem què faig...

Dissortadament però, no tots els mals es circumscriuen a la deixalleria. Si parlem de brossa escampada a tort i a dret, manca de manteniment i conservació, abandonament d’àrees comunes i degradació de l’entorn, no podem oblidar-nos d’altres espais la gestió dels quals no és la més eficient, extrem que malmet igualment la imatge del terme municipal; Quines? Doncs sens anar més lluny, la zona d’acampada, la vora del riu, la Vèntola (punt en el qual conflueixen l’Ebre i el Siurana) o l’antic espai destinat al lleure amb les velles barbacoes i taules de pedra com a reclam. En qualsevol d’aquests racons la visió és similar. Manca de manteniment i higiene en el millor dels casos, abandonament sempitern en el pitjor. Tant costa mantenir nets els espais que, en cas d’estar en condicions acceptables, podrien esdevenir punts d’interès, trets diferencials de Garcia? Ara fa un any, l'estiu de 2013, uns amics van decidir passar uns dies a Garcia. Dit i fet van plantar la seva tenda a la zona d’acampada. Jo innocentment, els havia animat a venir, inclús vaig insistir-hi. De seguida em va caure la cara de vergonya... el que més abundava en aquell entorn era brutícia de totes mides i tots colors. Com es pot cobrar estada (per mínima que aquesta sigui) i oferir un espai ple de merda? I si fem una ullada a les velles barbacoes i les taules i bancs de pedra, més del mateix. L’estat de conservació d’aquests elements és molt més que deficient, qui més qui menys ho sap això. I, si no tinc mal entès, aquestes barbacoes a més, no compleixen la normativa actual per al tipus de mobiliari al que ens referim. Doncs, si això és cert, per què no es retiren? He de dir però que tot just ara he passat amb el cotxe i m’ha semblat veure que estan precintades... per alguna cosa es comença. Bé! I les antigues taules i bancs de pedra? Us n’heu fixat? A més, si es va urbanitzar una nova zona de picnic, amb taules de fusta, barbacoes i serveis... per què no es va aprofitar aleshores per retirar tot allò que estava en mal estat o que no complia la normativa?

Si fas un volt recorrent la riba del riu o per la Vèntola la situació no millora. Haig de confessar que jo, d’un temps ençà, he deixat de fer-ho justament per no fer-me mala sang. De què val tenir la possibilitat de passejar per allà, anar a pescar, fer petar la xerrada o llegir un bon llibre mentre escoltes la remor de l’aigua del riu, si hauràs de compartir entorn amb un munt de escombraries i deixadesa?

Realment no és a les nostres mans fer res per canviar l’aspecte del poble i el seu entorn? Mirem cap a una altra banda, ho deixem tot a mans de l’Administració local i ens acontentem malparlant de la ineficàcia de la mateixa (o d’aquella/es a la/es que pertoqui les tasques de manteniment i conservació d’espais comuns) i de la inoperància de la burocràcia a l’hora de resoldre problemàtiques tan planeres? I mentre esperem que les solucions caiguin del cel, què? Ens creuem de braços davant l’inexorable degradació que pateix el paisatge que ens envolta? És que potser ens agrada, ens excita, conviure entre la merda? Llavors, seguim llençant per tots aquests racons (que no ho oblidem, formen part del nostre poble) brossa, residus, deixalles, enderrocs, agranadures, andròmines, brutícia, despulles, porqueria, abocaments, escombralls, llordesa... merda al cap i a la fi? O bé comencem a posar fil a l’agulla i provem de revertir aquesta desastrosa dinàmica en la qual ens trobem immersos i que tant ens perjudica a tots? Seguir igual diria molt poc en favor nostre i ens deixaria en evidència com a comunitat i com a individus... si, és moment de pressionar l’Administració per tal que assumeixi el rol que li toca i alhora, és moment també de prendre consciència i responsabilitzar-nos individualment respecte de la sostenibilitat i conservació del nostre entorn.