Dies de futbol... i derbi!

Aquest escrit ha estat pensat, imaginat i somiat de mil maneres diferents i finalment, la realitat, tan tossuda sempre, s’ha endut tots i cadascun dels pensaments, la imaginació i els somnis al bagul de la frustració… un altre derbi i un altre resultat advers! Tan se val, hi haurà noves oportunitats, altres enfrontaments!
Aquest passat diumenge no ha estat un diumenge qualsevol. Ni tan sols la setmana ha estat una setmana qualsevol. Ha estat la setmana prèvia al derbi barceloní i és clar, català, de la Primera Divisió de la Lliga Espanyola, dies condicionats per un partit de futbol, pel seguiment a uns colors (els blanc-i-blaus) i un sentiment difícil de fer entendre a qui no els compateix. Si, s’ha fet llarga la setmana!

I per fi, ha arribat el diumenge; el diumenge del derbi! I és que el derbi (en camp propi o a domicili) no és un partit qualsevol; és el partit en majúscules (si més no per a mi, i com que sóc qui escriu aquestes quatre ratlles...); el partit que s’ha de guanyar si o si, no valen excuses. El partit del qual cap espanyolista de pro no s’ha d’amagar. És el moment de vèncer al rival directe, a l’enemic esportiu (sempre esportiu), de passar pel damunt de l’adversari que vols veure perdre fins i tot en els entrenaments. Res de complex d’inferioritat! Dues oportunitats l’any, una a l’estadi de Cornellà i l’altra al camp de Les Corts, per a aconseguir-ho i amb el desig que possibles encreuaments de la Copa del Rei o la Copa Catalunya en propiciïn de nous.

El dia de partit, el ritual sempre és el mateix. Preparar la samarreta de l’Espanyol i esperar que es faci aviat l’hora d’inici del xoc. Si és a Cornellà, esdevé cita ineludible en el propi Estadi i quan és a can Barça, unes vegades la cita es trasllada al bar, amb l’afegit d’estar habitualment i inevitable envoltat de seguidors culers, tot i que en d’altres ocasions, prefereixo fer el seguiment del matx des de casa amb l’orella enganxada a RAC1. Fins que l’àrbitre no xiula i la pilota no es posa en joc, infinitat de records em venen al cap.

Records com el meu primer partit a Sarrià essent molt jovenet al qual m’hi va portar mon pare (un Espanyol-Betis de la dècada dels 70), la cua davant les oficines del club per fer-me soci, els primers derbis, els darrers, les polèmiques pròpies d’un matx d’aquestes característiques, tardes-nits de glòria i d’altres d’infaust record, encontres de lluita, de xocs, de bon futbol, de pilotada i a córrer o de patxanga infumable…, els gols del Tamudo o del De La Peña, l’estil elegant del danès Lauridsen, els laterals Job i Torres Mestre, el toc sempre precís del Zúñiga i el remat del Losada, la màgia del Moisés Arteaga, l’agilitat felina del Tommy N’Kono, la lleva de la Intertoto, en Raducioiu, el Miquel Soler i l’Ernesto Valverde i els seus maleïts traspassos, els agònics descensos a 2ª Divisió i el gol salvador d’en Coro davant la Real Sociedad, les decisions arbitrals, els penals o els dubtosos fores de joc, les sentades davant l’Estadi de Sarrià tallant el trànsit de l’avinguda General Mitre (ara Ronda del Mig) de Barcelona per tal d’evitar la demolició de les emblemàtiques instal·lacions o per mostrar l’emprenyamenta de l'afició vers la sempiterna mala gestió que del club han fet els seus dirigents, els entrenaments a l’antic camp de La Chatarra, les dues Copes de la UEFA perdudes els anys 1988 i 2007 i que, malgrat el pas del temps, segueixen fent mal, les dotze temporades a l’Estadi de Montjuïc, el Centenari, les copes del Rei dels anys 2000 i 2006 …, la inauguració del flamant nou estadi de Cornellà (ara Power8 Stadium, redéu de nom), el Pau i l’Estel, i abans la Jana i l'Ainhoa, anant amb mi al futbol, en Dani Jarque i els aplaudiments en el minut 21 de cada partit a Cornellà, els detalls de qualitat del Jonatas i el Coutinho, els desplaçaments per seguir l’equip i les històries i anècdotes que s’esdevingueren, les discussions amb mon germà amb qui m’uneix l’estimació pel RCD Espanyol però de qui em separa la seva manera de veure i comprendre la singularitat del nostre club i amb qui malgrat tot, acudeixo al camp sempre que puc des de far ja un bon grapat d’anys (i que duri), "l'argentino" i "el Landa" asseguts a la grada de l'Estadi Olímpic, els dilluns d’escola (o de feina) després de perdre el derbi… o els dilluns (d’escola o de feina) post-derbi havent-lo guanyat o si més no, havent fet la guitza al Barça (en forma d'empat). Fins i tot alguna noia s’ha deixat enganyar i hem anat junts al camp!!! Molts, infinitat de records colpejant la meva consciència.

Allò que no canvia mai són la intensitat i els nervis viscuts prèviament, durant i posterior a l’encontre, al derbi. Les sanes discussions, l’efervescència dels 90 minuts i del temps afegit…

 

I és que ben mirat, per a mi, guanyar al Barça és el màxim. Empatar ja és perdre! Si l’Espanyol guanya al club blaugrana es pot dir que l’objectiu de la temporada s’ha assolit. I si guanyem al feu blaugrana… tu diràs! El derbi és el derbi. Deixa’t estar de Clàssic, de Partit del segle i de rucades d’aquest tipus referides a enfrontaments entre el Barça i el Madrid que no són més que invencions de l’època moderna sempre tan allunyada de la gènesi pròpia del futbol i tan propera als interessos econòmics que actualment hi ha rere aquest esport (o millor dit, negoci). 

Hi ha qui, des del desconeixement o la ignorància interessada, acusa als seguidors pericos de connivència i proximitat amb el Real Madrid. Per la meva part, res més allunyat de la realitat. De vegades caic en el parany de pensar que el Barça i el Madrid representen el mateix i no és ben bé així; s’hi assemblen no ho negaré, però jo, com a seguidor espanyolista, vull guanyar al Barça més que cap altra cosa; això ja ha quedat prou clar en els paràgrafs anteriors. Per a mi, en canvi, guanyar al conjunt merengue no és més important que guanyar a l’Eibar, al Celta, al Málaga, al Sevilla o a qualsevol dels altres 13 equips que componen la competició. Cap transcendència més enllà dels tres punts que es veuran reflectits a la classificació en cas de victòria. Cap motivació extra a l’hora d’acudir a veure el partit, més que la de veure jugar al meu equip. Que guanyar al Barça sigui cabdal hauria de prendre’s com un afalac tenint en compte que, el blaugrana, és l’equip al qual hi dono més rang de rival.

Bé, manquen 5 minuts perquè comenci el derbi del Camp Nou i ja duc posada la samarreta amb els colors de l'escut d'armes de l'almirall Roger de Llúria; encara que, degut al fred propi del desembre, “amagada” davall de la jaqueta. Surto de casa i enfilo els carrers Font del Gat i La Gatera amb el convenciment d’estar fent allò que toca i amb l’esperança i el desig de veure un bon partit i un resultat favorable a l’Espanyol. Ens ho mereixem, per moltes coses ens ho mereixem! Penso jo...

Arribo al bar. Fora jaqueta. La samarreta blanc-i-blava pren vida i (infantilment) orgullós m’assec per veure el partit amb una cervesa a prop i un reguitzell de culers esperant un resultat del tot diferent, com no pot ser d’una altra manera, al que jo imagino. Cap problema. Salten els jugadors a la gespa i sona el “Tot el camp” mentre jo interiorment aprofito per taral·lejar el “Glòria als herois”... Xiulet! La pilota ja roda. Pel Canal+ Liga informen de l’onze que presenta l’Espanyol per a l'ocasió: Kiko Casilla, Eric Bailly, Arbilla, Álvaro, Caicedo, Fuentes, Lucas Vázquez, Cañas, Sergio Garcia, Salva Sevilla i Victor Sánchez... el comentarista del canal de pagament no s’atura i diu: i amb el dorsal número 12... Iñaki. Òsties, jo! Ni m’ho creia... sense ni tan sols escalfar vaig haver de saltar a la gespa! Ho donaré tot per aquesta samarreta! He de dir que al bar es van escoltar aplaudiments en veure'm vestit de curt malgrat dur l'elàstica espanyolista. Estic convençut que en el fons, i per inesperat, es van emocionar amb el meu debut...

Primers minuts de tempteig que no esvaeixen els nervis inicials, ans al contrari. Pilota pel Barça, l’Espanyol ordenat i ben tancat darrera, fent del tot innocent el joc ofensiu del rival i muntant contracops quan es presenta l’oportunitat. Arriba el minut 13 de partit. L'equatorià Caicedo roba una pilota (potser cometent falta) a la zona mitja i se la cedeix al davanter del Bon Pastor amb el 9 a l’esquena, en Sergio Garcia que la condueix fins endinsar-se a l’àrea gran i engalta un xut ras que es cola a l’esquerra de la porteria defensada pel xilè Raúl Bravo.

Gooool, gooooool, gooooooooool. M’aixeco de la cadira cridant, alço els braços i celebro el gol davant la perplexitat de la culerada allà arreplegada. 0 a 1! Abraçades amb els companys damunt la gespa i amb els que esperen a la banqueta la seva oportunitat. Tocarà patir, ho se però patir anant pel davant en el marcador sempre serà millor que fer-ho quan ja perds. Minut que passa, minut que cau com una llosa sobre la moral i el convenciment en la victòria del seguidor culer; al bar comencen a escoltar-se crítiques pel joc que desplega el Barça i jo em frego de mans. Al camp, segons s’aprecia per televisió, també es percep el run run de quan les coses no van com hom donava per fet que anirien, tímids xiulets acompanyen les combinacions insulses del conjunt blaugrana. Pels pericos, l’escenari perfecte. Dos contracops més podien haver sentenciat el derbi però... sempre hi ha un però. Els jugadors blanc-i-blaus no l’encertem (malgrat haver donat el millor de mi durant els minuts que el míster em va donar l'oportunitat de disputar) i arriba el minut 46... a partir d’aquí la història canvia, ja la coneixeu i no seré jo qui faci res per rememorar-la. No em trec les imatges del cap i amb això en tinc prou. No cal que escrigui més. Per mi el derbi es va acabar en el minut 45 de la primera meitat. La resta són figues d’un altre paner!

Ben pensat... si, el Barça ens va guanyar folgadament però canvia res aquest resultat? No! Sóc de l’Espanyol i no necessito cap additiu en forma de triomfs per ser-ho. Jo no necessito preguntar-me perquè dimonis haig de ser perico, ni em cal buscar explicacions al respecte... però us imagineu això mateix havent guanyat el derbi?

Sóc RCDE, sóc meravellosa minoria!

Culers, us espero pel partit de la segona volta a l’estadi de Cornellà.

Haig de dir que, malgrat el resultat (quin pal!), vaig passar-ho bé compartint els 90 minuts amb la culerada.

 

 

 

 

 

Força Espanyol!!!

 

Degradació del medi

Recollida selectiva de residus? No seré jo qui es llenci a la piscina dient que la finalitat que es persegueix amb la recollida selectiva de residus no sigui lloable i beneficiosa per a tots. En cap cas diré res en contra de les virtuts de separar la brossa segons la seva composició... com podria? Si l'objectiu últim és la sostenibilitat del planeta que habitem! Allò que si que dic és que, malgrat les diferents campanyes publicitàries i de conscienciació amb les quals se'ns bombardeja des de l’Administració i des dels diferents mitjans de comunicació, campanyes evidentment pagades amb diners públics i que, personalment em cansen, hi ha detalls, coses, que em fan avorrir la iniciativa. I això que des del començament he fet mans i mànigues per separar tant com m'ha estat possible. No és nou, ja fa temps que em volta pel cap deixar de reciclar, si. No crec que la meva capacitat de reciclatge o no reciclatge pugui variar la dinàmica del planeta. Sincerament, no crec que la meva brossa no triada empitjori el món. I per què de tants dubtes? Quin ha estat el desencadenant que em fa percebre com una pèrdua de temps inútil això de la recollida selectiva?

Mireu, fa uns dies em va donar per portar trastos a la deixalleria del poble aprofitant que les portes de la instal·lació restaven obertes de bat a bat, quan l’habitual és trobar-te-les tancades. En mala hora! M'ho podia haver estalviat i així ara no us estaria donant la tabarra... segur que ho agrairíeu! Si us haig de ser sincer, no recordo què és el que vaig anar a desar, o potser si i no ho vull dir. Allò realment rellevant és l'estat de la pròpia deixalleria (diria que de total abandonament), del seu entorn més pròxim i de la manera, al meu parer més que deficient, com es recicla tot el que hi arriba. Us en faré cinc cèntims... Pel que vaig observar, ha de resultar del tot impossible realitzar satisfactòriament la tasca de reciclatge! Enlloc de separar, l'única cosa que es fa allà (i l’única que bonament es pot fer) és llençar i amuntegar la brossa... Per un moment vaig tenir dubtes del lloc adequat en el qual dipositar la deixalla que duia; em va passar pel cap desar-la al bell mig del camí, era més senzill. De fet, ningú no hagués advertit una mica més de merda escampada pels voltants de la instal·lació municipal; ara que hi penso, potser no ho és de titularitat municipal i seria interessant saber a qui correspon realment tant el seu manteniment com la seva explotació...  al Consorci per a la gestió dels residus municipals de les comarques de la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta? No ho se. 

Sigui com sigui i com he avançat abans, no estic segur que actualment, s'estigui duent a terme una eficient recollida selectiva de la brossa que generem al poble. I no dic que la brigada no faci la seva feina o allò que li manen de fer però convindreu amb mi que resulta decebedor que, un cop prens consciència de la conveniència de separar la brossa, aquesta finalitzi el seu trajecte en unes deficients instal·lacions de triatge en el millor dels casos o escampada pels voltants de les mateixes... dues conseqüències es desprenen de tot plegat: la primera, plantejar-te seguir o no reciclant i la segona, del tot preocupant, la gradual degradació del medi que ens envolta.

Comproveu-ho... Acosteu-vos al recinte en qüestió, perdeu-hi cinc minuts. De camí, i com més t’apropes, et vas trobant bosses de plàstic, envasos, cartró de totes mides, ferralla, ampolles de vidre senceres o fetes miques i els vidres escampats impunement per arreu, filferro... etc... tot fora de la deixalleria, embrutant l’entorn més immediat com ara són els camins de Tivissa, el camí de Forvisa i la riera. Com comprendreu, un paisatge desolador! Dins de la deixalleria la cosa no canvia massa. Per començar més bosses, ferralla, vidres, envasos, cartró... etc... fora dels contenidors o dels espais habilitats, tot escampat per aquí i per allà; i per fer-ho encara més còmic (o millor dit, tragicòmic) només entrar et dones de cara amb un cartell que informa d’un presumpta adequació de l’estació de transferència  de Garcia, obra que segons resa el propi cartell està subvencionada pel Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i per l’Agència de Residus de Catalunya... vols dir que no és hora de retirar aquest enredo? A ningú no fa vergonya o no ofèn mantenir-lo allà, un cop queda clar que no s’està duent a terme cap tipus d’actuació de manteniment? Ningú no s’ha preocupat de retirar-lo o de sol·licitar a qui pertoqui la seva retirada? De fet suposo que no es retira perquè es troba allà on toca... brossa enmig de la brossa!

Porta un munt d’anys informant d’una millora aprovada i subvencionada i jo sóc incapaç de percebre que s’estigui adequant res de res allà dins (ni a fora tampoc). Aleshores, on han anat a parar els diners de la subvenció anunciada que havia de comportar l’esmentada adequació? Perquè si per adequar res s’entén posar contenidors descoberts que no impedeixen la manipulació de la deixalla per part de personal no autoritzat, diferents rètols pintats amb esprai en els murs contigus que indiquen quin tipus de residu va en cadascun d’ells i unes tanques que repetidament han demostrat la seva inutilitat, llavors si, la deixalleria de Garcia està en condicions d’esdevenir icona de la recollida selectiva... i no només de la Comarca!

 

Vagi per endavant que aquestes quatre línees no pretenen ser cap retret vers l'Ajuntament de Garcia, l'alcalde i la seva gestió al capdavant del mateix, l’equip de govern de l’ens municipal o el personal que hi treballa i no m’agradaria que s’utilitzés el present escrit per desqualificar ningú... només vull deixar constància d’una situació que em desagrada. A més, sempre que m'ha convingut quelcom i m’he adreçat a l’Ajuntament, he trobat màxima disposició, ajuda i/o atenció; de tota manera, el fet d’estar agraït en cap cas ha de portar implícit deixar de banda un cert esperit crític... i constructiu!

Entenc que vivim una època de crisi profunda i retallades significatives, tant de drets com de serveis a la ciutadania. Entenc també, que aquestes retallades menyscaben la capacitat de gestió dels municipis, i entenc igualment que l'Ajuntament es trobi lligat de mans i peus pel que fa a exigir inversions que comportin beneficis pels veïns. Inversions del tot necessàries per aconseguir, en aquest cas, unes instal·lacions que puguin garantir el correcte triatge de la brossa que generem. Però, voleu dir que un cop comprovats els resultats, és imprescindible la deixalleria tal i com està pensada? Voleu dir que la brigada ha de perdre una part del temps de la seva jornada laboral recollint brossa que més tard romandrà escampada pel terme municipal enlloc d’emprar aquest temps en tasques més profitoses? 

Voleu dir que no s’està fent quelcom malament  o, si més no, allò que es fa no és suficient per assolir els objectius previstos? Voleu dir que haig de seguir reciclant, separant la brossa, mantenint a casa quatre bosses i/o galledes per als diferents tipus de residus? Potser és veritat que la brossa, la merda resta escampada per acció o omissió de tots i cadascun de nosaltres, que hi ha qui mira més per l’entorn i n’hi ha d’altres als qui l’entorn, simplement, se la bufa. És cert que la responsabilitat de la recollida selectiva de residus no és exclusiva de la brigada i que entre tots podem millorar les coses però, veient l’estat de conservació i explotació de la deixalleria, voleu dir que paga la pena tanta molèstia, tant reciclar, tanta tria? Em sap greu dir-ho però ara com ara a Garcia no!

Així, em refermo en la decisió presa, en el pensament primer... no reciclo més! De veritat? Ja ho veurem què faig...

Dissortadament però, no tots els mals es circumscriuen a la deixalleria. Si parlem de brossa escampada a tort i a dret, manca de manteniment i conservació, abandonament d’àrees comunes i degradació de l’entorn, no podem oblidar-nos d’altres espais la gestió dels quals no és la més eficient, extrem que malmet igualment la imatge del terme municipal; Quines? Doncs sens anar més lluny, la zona d’acampada, la vora del riu, la Vèntola (punt en el qual conflueixen l’Ebre i el Siurana) o l’antic espai destinat al lleure amb les velles barbacoes i taules de pedra com a reclam. En qualsevol d’aquests racons la visió és similar. Manca de manteniment i higiene en el millor dels casos, abandonament sempitern en el pitjor. Tant costa mantenir nets els espais que, en cas d’estar en condicions acceptables, podrien esdevenir punts d’interès, trets diferencials de Garcia? Ara fa un any, l'estiu de 2013, uns amics van decidir passar uns dies a Garcia. Dit i fet van plantar la seva tenda a la zona d’acampada. Jo innocentment, els havia animat a venir, inclús vaig insistir-hi. De seguida em va caure la cara de vergonya... el que més abundava en aquell entorn era brutícia de totes mides i tots colors. Com es pot cobrar estada (per mínima que aquesta sigui) i oferir un espai ple de merda? I si fem una ullada a les velles barbacoes i les taules i bancs de pedra, més del mateix. L’estat de conservació d’aquests elements és molt més que deficient, qui més qui menys ho sap això. I, si no tinc mal entès, aquestes barbacoes a més, no compleixen la normativa actual per al tipus de mobiliari al que ens referim. Doncs, si això és cert, per què no es retiren? He de dir però que tot just ara he passat amb el cotxe i m’ha semblat veure que estan precintades... per alguna cosa es comença. Bé! I les antigues taules i bancs de pedra? Us n’heu fixat? A més, si es va urbanitzar una nova zona de picnic, amb taules de fusta, barbacoes i serveis... per què no es va aprofitar aleshores per retirar tot allò que estava en mal estat o que no complia la normativa?

Si fas un volt recorrent la riba del riu o per la Vèntola la situació no millora. Haig de confessar que jo, d’un temps ençà, he deixat de fer-ho justament per no fer-me mala sang. De què val tenir la possibilitat de passejar per allà, anar a pescar, fer petar la xerrada o llegir un bon llibre mentre escoltes la remor de l’aigua del riu, si hauràs de compartir entorn amb un munt de escombraries i deixadesa?

Realment no és a les nostres mans fer res per canviar l’aspecte del poble i el seu entorn? Mirem cap a una altra banda, ho deixem tot a mans de l’Administració local i ens acontentem malparlant de la ineficàcia de la mateixa (o d’aquella/es a la/es que pertoqui les tasques de manteniment i conservació d’espais comuns) i de la inoperància de la burocràcia a l’hora de resoldre problemàtiques tan planeres? I mentre esperem que les solucions caiguin del cel, què? Ens creuem de braços davant l’inexorable degradació que pateix el paisatge que ens envolta? És que potser ens agrada, ens excita, conviure entre la merda? Llavors, seguim llençant per tots aquests racons (que no ho oblidem, formen part del nostre poble) brossa, residus, deixalles, enderrocs, agranadures, andròmines, brutícia, despulles, porqueria, abocaments, escombralls, llordesa... merda al cap i a la fi? O bé comencem a posar fil a l’agulla i provem de revertir aquesta desastrosa dinàmica en la qual ens trobem immersos i que tant ens perjudica a tots? Seguir igual diria molt poc en favor nostre i ens deixaria en evidència com a comunitat i com a individus... si, és moment de pressionar l’Administració per tal que assumeixi el rol que li toca i alhora, és moment també de prendre consciència i responsabilitzar-nos individualment respecte de la sostenibilitat i conservació del nostre entorn.

Jocs Florals

La barrera, guerra i pau

Sinònims de noblesa o feblesa

de tranquil·litat o llibertat?

Podria ser la solució el final de la guerra?

O només un motiu més per no saber res d'ella?

O potser només la pau són instants sense por

acompanyats de moments d'or?

Sense veure bales volant

i sang al voltant.

Sense gent lluitant,

ni nens plorant,

ni joves sota murs cridant.

Gent resant per la pau

per rebre ajuda dels cascos blaus

i de l'esperada noblesa exterior

per combatre la feblesa interior.

Esperançadora llibertat

esperançadora tranquil·litat

on sou?, pregunta la humanitat

I la humanitat respon:

rere la barrera de la guerra i la pau,

rere la barrera de la noblesa i la feblesa,

rere la barrera de la por i l'honor

rere la barrera on hi ha llibertat i tranquil·litat.

Apreneu, acaba dient la humanitat:

No diguem no a la guerra si no diem si a la pau.

No diguem llibertat si no diem si a la tranquil·litat.

No diem és molt lluny d'aquí si el món és compartit.

Benvingut ciutadà, benvingut amic meu, acompanya'm en aquest camí,

en el camí d'un si per la pau

i un no per la guerra de gripaus.

Benvingut a la nostra llar,

benvingut a la vostra llar,

benvingut a la meva llar,

benvingut al món.

Ainhoa Almarche Arriaga

Aquest poema ha estat escrit per ma neboda, l'Ainhoa. No cal dir com de sorprès vaig quedar en llegir-lo. M'ha fet pensar... gràcies Ainhoa!!!

Justícia feta a mida...

Mesos enrere el Rei d'Espanya, el borbó Juan Carlos I, va sortir en tots els mitjans de comunicació dient que la Justícia havia de ser igual per a tothom. Aquestes declaracions les va fer, si no recordó malament, arran de la imputació en el cas Nóos de la seva filla, la infanta Cristina i el seu gendre l'Iñaki Urdangarin. Unes declaracions que no deixen de ser paper mullat, una mentida més en el panorama nacional, aquesta però amb el rang de reial.

I és que l'actualitat és molt tossuda i no fa més que desmentir les paraules del monarca. Veureu: el passat 24 de juny de 2013, es va dictar una sentència, i no era la primera, a favor de tornar els diners que els bancs i les caixes havien cobrat als seus clients després d'haver fixat en els préstecs hipotecaris les ara conegudes clàusules sòl. Repeteixo, no era la primera sentència en aquest sentit. Des del Tribunal de Justícia de la Unió Europea fins i tot es va dictar la inconstitucionalitat de les clàusules sòl per declarar-les abusives! Inclús es va arribar a parlar de la possibilitat d'aplicar la mesura (és a dir, la devolució de les quantitats cobrades per les entitats bancàries de manera irregular) amb caràcter retroactiu...

Més recentment, el Tribunal d'Estrasburg va obligar a la immediata derogació de la Doctrina Parot. Des de la meva més que sobrada i repetidament demostrada ignorància, tinc entès que la Doctrina Parot permetia a l'Estat la retenció de presos “especials” més enllà del compliment de la pena imposada. Un nyap de l'Administració de l'Estat que ara rebia la bufetada d'Europa!

En el decurs del mes de març de 2014, i també des d'Estrasburg, es dictamina la inconstitucionalitat del cèntim sanitari que el Govern va decidir aplicar com a impost sobre els hidrocarburs i que va recaure directament sobre el consumidor. Igualment declarat inconstitucional ha estat l'euro per recepta implantat a la Comunidad de Madrid i a Catalunya. I un cop més, el consumidor ha estat el gran perjudicat. Un copagament encobert de la Sanitat que no ha fet dimitir ningú, ni aquí ni tampoc allà... malgrat la manifesta inconstitucionalitat de la taxa!

Ara veurem com la Justícia d'aquest país es igual per a tothom i s'ajusta fidelment als paràmetres apuntats pel borbó. Del cas Nóos no en parlaré més que per dir que els Ducs de Palma segueixen fent vida normal, tret que no assisteixen a actes oficials; però els seguim mantenint i, entre tots, seguim pagant el seu estil de vida. Això si, diuen que actualment son més austers! Se'n foten de nosaltres o com?

I les clàusules sòl? Doncs si, inconstitucionals però, si vols recuperar els diners que t'han sostret les entitats financeres hauràs d'iniciar una llarga cursa judicial. Llarga i prou costosa no sempre a l'abast de totes les butxaques... moltes gràcies Gallardón!!! I gràcies al Govern en ple que l'ha recolzat i als partits a l'oposició representada en el Congrés dels Diputats que han callat com a putes!!!

La Doctrina Parot? Derogada per ordre d'Estrasburg, ha suposat la immediata posada en llibertat de terroristes (cessió dels demòcrates per l'alto al foc d'ETA?), violadors i assassins, tots ells amb crims brutals a les seves espatlles. I què ha fet el Govern? Acotxar el cap i obviar les queixes que la ciutadania ha manifestat, tot escudant-se en que Europa obliga... enlloc de posar-se a treballar, demanar temps a Estrasburg per refer el nyap de la Doctrina Parot com han fet quan han hagut de tractar altres assumptes, i presentar una legislació clara al respecte i que s'ajusti plenament a l'ordenament jurídic espanyol primer i europeu després, han preferit obrir les portes de les presons a personatges que haurien de, per començar, complir íntegrament les condemnes que se'ls va imposar en el seu moment sense la possibilitat de gaudir de beneficis penitenciaris de cap tipus. Però és clar, això comporta feina pels legisladors i aquests prefereixen anar amunt i avall amb els seus cotxes oficials i blindar-se el futur en Consells d'Administració de multinacionals que, de ben segur, els deuen favors...

I la devolució del cèntim sanitari? Veurem quan triga l'Administració a tornar els imports cobrats de manera fraudulenta o, si més no, irregular... de moment el Govern ja ha dit que hi haurà quantitats que no es retornaran perquè corresponen a dates, el termini de reclamació de les quals ja ha prescrit. N'hi ha per llogar-hi cadires!!!

I què se'n farà de l'euro per recepta? Que passarà amb aquesta taxa? Doncs que l'Administració catalana i la madrilenya recorreran la sentència i que sigui quin sigui el desenllaç de tot el procés, la conseqüència que esdevindrà serà la no devolució dels imports carregats als contribuents per aquest concepte; les administracions implicades diuen que és del tot impossible tornar aquests diners... i tant que ho és, home!!!

I encara faré un apunt més per tal de demostrar com d'igual és la llei per a tots. Durant la passada legislatura, infausta, del PSOE, des de la bancada popular del Congrés dels Diputats, un parlamentari (ara no recordo el seu nom) increpava al Govern dia si dia també, demanant explicacions al voltant de l'anomenat Cas Faisán, affaire que implicava els cossos de seguretat de l'Estat amb el chivatazo a membres d'ETA que els alertava d'una operació policial contra la cúpula de l'organització terrorista, fet que va permetre la seva fugida... El diputat del PP fins i tot va corresponsabilitzar al Rubalcaba, aleshores Ministre de l'Interior, càrrec al qual va accedir un mes abans que l'escàndol veiés la llum, més endavant candidat del PSOE a les eleccions generals i actualment cap de l'oposició. Un cop el PP va guanyar les eleccions amb majoria absoluta, ni aquell parlamentari del qual he oblidat el nom, ni cap altre del seu partit ha tornat a demanar explicacions al respecte a ningú. Vols dir que enlloc de buscar la veritat i complir la promesa electoral de mantenir ferma la lluita contra el terrorisme no es va usar el cas com a arma electoral? Ara que els tribunals determinen que no hi va haver chivatazo, que la policia i els polítics no van cooperar amb ETA, tots muts i a la gàbia. Ni els denunciants, ni els denunciats, ni tampoc la resta de forces polítiques que okupen, si amb k, el Congrés i que van ser testimonis del rifi-rafe entre populars i socialistes, ningú no alça la veu per posar en evidència als mentiders i/o defensar la seva pròpia honorabilitat... Fan corporativisme i segueixen mamant de la mamella de l'Estat. Cotxes i viatges oficials, prebendes, amiguisme, favors... Pocavergonyes tots plegats!!!

Tots aquests casos, combinats amb els coneguts de corrupció de la classe política, de l'empresariat i de l'aparell sindical del país, casos dels quals no se'n desprèn cap responsabilitat, em convencen que realment la justícia és igual per a tots. Veritat que si, borbó?

Això si, no llencis un plàtan, ni tampoc facis crits simulant animals (el típic uh uh uh uh uh que tots hem escoltat un cop o altre i fins i tot alguns hem pronunciat en alguna ocasió, si, què passa?) en un camp de futbol, ni tampoc amenacis o insultis representants polítics (o al propi borbó) usant la xarxa perquè enfront trobaràs els mitjans de comunicació subvencionats pel poder que denunciaran aquestes actituds i les hi donaran una importància impròpia, enfront trobaràs l'aparell de l'Estat disposat a posar ordre. Resulta que els mateixos jugadors que evadeixen impostos, amaguen ingressos, no declaren la totalitat del seu patrimoni, ells pobrets, no poden escoltar ni veure actituds racistes en els terrenys de joc. Els mateixos polítics que fiquen la mà a la caixa dels diners públics, que roben sense cap pudor, que es tapen les vergonyes els uns als altres, els mateixos empresaris que presenten expedients de regulació d'ocupació que afecten milers de treballadors i després subcontracten empreses i obliguen a fer hores extres, els mateixos sindicalistes que viuen dels diners que la corrupta classe política els proporciona i que defensen tot excepte, és clar, els drets dels treballadors, cap d'ells no pot veure escrites amenaces i/o insults a les xarxes socials (twitter, facebook, whatsapp... etc...). L'objectiu és criminalitzar la ciutadania? D'un temps ençà sembla que és el que es persegueix...

Deixant de banda les amenaces i insults desagradables apareguts en les diferents xarxes socials, actituds amb les quals no m'identifico, sorgides sobretot després de l'assassinat d'un càrrec electe a Lleó, sense connotació política demostrada per molt que els “representants del poble” ho hagin insinuat i més aviat fruit d'un odi malaltís del botxí vers la víctima, m'ha cridat aquests dies l'atenció el cas d'una dona que, en el camp de l'UE Llagostera i en el decurs del partit que enfrontava aquest equip amb el Racing de Santander corresponent al playoff d'ascens a Segona Divisió del futbol espanyol, va ser enxampada simulant, des de la grada, el moviment d'un simi davant un jugador negre de l'equip visitant. La senyora ja ha quedat en evidència per si sola però el seu grotesc gest li ha comportat, a més, unes conseqüències al meu parer, del tot exagerades. De seguida va ser identificada i de manera fulgurant va esser acomiadada del seu lloc de treball per aquest gest, un gest reprovable i tant que si però, no ho oblidem, realitzat fora de la seva jornada laboral i del centre de treball, realitzat fent ús de la seva llibertat individual (i, si ho voleu, fent ús també d'una supina mala educació) i únicament i exclusiva a títol personal, sense implicar en cap cas l'empresa per la qual treballa o cap altre col·lectiu al que pugui pertànyer. Voleu dir que no ens estem passant? És veritat que, en aquest cas, és una empresa privada la que acomiada un treballador però veurem si la Justícia es capaç de defensar els drets d'aquesta persona, veurem si el Comitè d'Empresa mou un dit per ella, veurem quina actitud prenen els enllaços sindicals de torn i els seus companys de feina... I que hi ha d'allò que diu que la pena no ha de ser, en cap cas, més gran que el greuge ocasionat? Penso que, tal com estan les coses, es necessita més per acomiadar un empleat...

Malgrat tot, vull creure en les paraules del monarca espanyol, vull creure que la Justícia és igual per a tothom, potser si però... si els terroristes són al carrer, si els corruptes acaben sense responsabilitzar-se de llurs actes i viuen com a déus grecs, si l'Administració no retorna diners cobrats il·legalment als contribuents i no compleix segons quines sentències dictades en ferm i en canvi, s'apresta a complir d'altres, aquestes últimes gairebé sempre contràries al bé comú, no serà que tot i ser la Justícia igual per a tothom, s'aplica diferent segons qui sigui l'agreujat? O potser és que imitar un simi davant d'una persona de color (eufemisme emprat per evitar dir negre/a) és més greu que carregar amb centenars de morts a les espatlles, robar milions d'euros de l'erari públic i amagar-los en paradisos fiscals, desviar fons destinats a la formació d'aturats de llarga durada, evadir impostos... etc...

Potser és que com a societat ja ens està bé que els assassins, els violadors, els corruptes i personatges d'aquesta mena es passegin tranquil·lament pels carrers del nostre país i que en canvi, els maleducats i inadaptats dels camps de futbol i de les xarxes socials acabin imputats per la Justícia i hagin de fer front a les penes que aquesta els imposi...

Però és que jo, a banda de demagog, sóc imbècil. Tot és molt més senzill. No calia tanta xerrameca per part meva. Quan el Rei d'Espanya diu que la Llei és igual per a tothom està faltant a la veritat. Que el Rei parli de Justícia és un contra-sentit. Ell millor que ningú sap que això no funciona així perquè a ell, segons fixa la Constitució, no se'l pot jutjar, no se'l pot perseguir, no se'l pot imputar. Ell està per damunt de la Llei; així doncs, és qui menys pot afirmar que la Justícia el tractarà igual a ell, en la seva condició de Rei que a mi, en la meva condició de jo mateix.