Justícia feta a mida...

Mesos enrere el Rei d'Espanya, el borbó Juan Carlos I, va sortir en tots els mitjans de comunicació dient que la Justícia havia de ser igual per a tothom. Aquestes declaracions les va fer, si no recordó malament, arran de la imputació en el cas Nóos de la seva filla, la infanta Cristina i el seu gendre l'Iñaki Urdangarin. Unes declaracions que no deixen de ser paper mullat, una mentida més en el panorama nacional, aquesta però amb el rang de reial.

I és que l'actualitat és molt tossuda i no fa més que desmentir les paraules del monarca. Veureu: el passat 24 de juny de 2013, es va dictar una sentència, i no era la primera, a favor de tornar els diners que els bancs i les caixes havien cobrat als seus clients després d'haver fixat en els préstecs hipotecaris les ara conegudes clàusules sòl. Repeteixo, no era la primera sentència en aquest sentit. Des del Tribunal de Justícia de la Unió Europea fins i tot es va dictar la inconstitucionalitat de les clàusules sòl per declarar-les abusives! Inclús es va arribar a parlar de la possibilitat d'aplicar la mesura (és a dir, la devolució de les quantitats cobrades per les entitats bancàries de manera irregular) amb caràcter retroactiu...

Més recentment, el Tribunal d'Estrasburg va obligar a la immediata derogació de la Doctrina Parot. Des de la meva més que sobrada i repetidament demostrada ignorància, tinc entès que la Doctrina Parot permetia a l'Estat la retenció de presos “especials” més enllà del compliment de la pena imposada. Un nyap de l'Administració de l'Estat que ara rebia la bufetada d'Europa!

En el decurs del mes de març de 2014, i també des d'Estrasburg, es dictamina la inconstitucionalitat del cèntim sanitari que el Govern va decidir aplicar com a impost sobre els hidrocarburs i que va recaure directament sobre el consumidor. Igualment declarat inconstitucional ha estat l'euro per recepta implantat a la Comunidad de Madrid i a Catalunya. I un cop més, el consumidor ha estat el gran perjudicat. Un copagament encobert de la Sanitat que no ha fet dimitir ningú, ni aquí ni tampoc allà... malgrat la manifesta inconstitucionalitat de la taxa!

Ara veurem com la Justícia d'aquest país es igual per a tothom i s'ajusta fidelment als paràmetres apuntats pel borbó. Del cas Nóos no en parlaré més que per dir que els Ducs de Palma segueixen fent vida normal, tret que no assisteixen a actes oficials; però els seguim mantenint i, entre tots, seguim pagant el seu estil de vida. Això si, diuen que actualment son més austers! Se'n foten de nosaltres o com?

I les clàusules sòl? Doncs si, inconstitucionals però, si vols recuperar els diners que t'han sostret les entitats financeres hauràs d'iniciar una llarga cursa judicial. Llarga i prou costosa no sempre a l'abast de totes les butxaques... moltes gràcies Gallardón!!! I gràcies al Govern en ple que l'ha recolzat i als partits a l'oposició representada en el Congrés dels Diputats que han callat com a putes!!!

La Doctrina Parot? Derogada per ordre d'Estrasburg, ha suposat la immediata posada en llibertat de terroristes (cessió dels demòcrates per l'alto al foc d'ETA?), violadors i assassins, tots ells amb crims brutals a les seves espatlles. I què ha fet el Govern? Acotxar el cap i obviar les queixes que la ciutadania ha manifestat, tot escudant-se en que Europa obliga... enlloc de posar-se a treballar, demanar temps a Estrasburg per refer el nyap de la Doctrina Parot com han fet quan han hagut de tractar altres assumptes, i presentar una legislació clara al respecte i que s'ajusti plenament a l'ordenament jurídic espanyol primer i europeu després, han preferit obrir les portes de les presons a personatges que haurien de, per començar, complir íntegrament les condemnes que se'ls va imposar en el seu moment sense la possibilitat de gaudir de beneficis penitenciaris de cap tipus. Però és clar, això comporta feina pels legisladors i aquests prefereixen anar amunt i avall amb els seus cotxes oficials i blindar-se el futur en Consells d'Administració de multinacionals que, de ben segur, els deuen favors...

I la devolució del cèntim sanitari? Veurem quan triga l'Administració a tornar els imports cobrats de manera fraudulenta o, si més no, irregular... de moment el Govern ja ha dit que hi haurà quantitats que no es retornaran perquè corresponen a dates, el termini de reclamació de les quals ja ha prescrit. N'hi ha per llogar-hi cadires!!!

I què se'n farà de l'euro per recepta? Que passarà amb aquesta taxa? Doncs que l'Administració catalana i la madrilenya recorreran la sentència i que sigui quin sigui el desenllaç de tot el procés, la conseqüència que esdevindrà serà la no devolució dels imports carregats als contribuents per aquest concepte; les administracions implicades diuen que és del tot impossible tornar aquests diners... i tant que ho és, home!!!

I encara faré un apunt més per tal de demostrar com d'igual és la llei per a tots. Durant la passada legislatura, infausta, del PSOE, des de la bancada popular del Congrés dels Diputats, un parlamentari (ara no recordo el seu nom) increpava al Govern dia si dia també, demanant explicacions al voltant de l'anomenat Cas Faisán, affaire que implicava els cossos de seguretat de l'Estat amb el chivatazo a membres d'ETA que els alertava d'una operació policial contra la cúpula de l'organització terrorista, fet que va permetre la seva fugida... El diputat del PP fins i tot va corresponsabilitzar al Rubalcaba, aleshores Ministre de l'Interior, càrrec al qual va accedir un mes abans que l'escàndol veiés la llum, més endavant candidat del PSOE a les eleccions generals i actualment cap de l'oposició. Un cop el PP va guanyar les eleccions amb majoria absoluta, ni aquell parlamentari del qual he oblidat el nom, ni cap altre del seu partit ha tornat a demanar explicacions al respecte a ningú. Vols dir que enlloc de buscar la veritat i complir la promesa electoral de mantenir ferma la lluita contra el terrorisme no es va usar el cas com a arma electoral? Ara que els tribunals determinen que no hi va haver chivatazo, que la policia i els polítics no van cooperar amb ETA, tots muts i a la gàbia. Ni els denunciants, ni els denunciats, ni tampoc la resta de forces polítiques que okupen, si amb k, el Congrés i que van ser testimonis del rifi-rafe entre populars i socialistes, ningú no alça la veu per posar en evidència als mentiders i/o defensar la seva pròpia honorabilitat... Fan corporativisme i segueixen mamant de la mamella de l'Estat. Cotxes i viatges oficials, prebendes, amiguisme, favors... Pocavergonyes tots plegats!!!

Tots aquests casos, combinats amb els coneguts de corrupció de la classe política, de l'empresariat i de l'aparell sindical del país, casos dels quals no se'n desprèn cap responsabilitat, em convencen que realment la justícia és igual per a tots. Veritat que si, borbó?

Això si, no llencis un plàtan, ni tampoc facis crits simulant animals (el típic uh uh uh uh uh que tots hem escoltat un cop o altre i fins i tot alguns hem pronunciat en alguna ocasió, si, què passa?) en un camp de futbol, ni tampoc amenacis o insultis representants polítics (o al propi borbó) usant la xarxa perquè enfront trobaràs els mitjans de comunicació subvencionats pel poder que denunciaran aquestes actituds i les hi donaran una importància impròpia, enfront trobaràs l'aparell de l'Estat disposat a posar ordre. Resulta que els mateixos jugadors que evadeixen impostos, amaguen ingressos, no declaren la totalitat del seu patrimoni, ells pobrets, no poden escoltar ni veure actituds racistes en els terrenys de joc. Els mateixos polítics que fiquen la mà a la caixa dels diners públics, que roben sense cap pudor, que es tapen les vergonyes els uns als altres, els mateixos empresaris que presenten expedients de regulació d'ocupació que afecten milers de treballadors i després subcontracten empreses i obliguen a fer hores extres, els mateixos sindicalistes que viuen dels diners que la corrupta classe política els proporciona i que defensen tot excepte, és clar, els drets dels treballadors, cap d'ells no pot veure escrites amenaces i/o insults a les xarxes socials (twitter, facebook, whatsapp... etc...). L'objectiu és criminalitzar la ciutadania? D'un temps ençà sembla que és el que es persegueix...

Deixant de banda les amenaces i insults desagradables apareguts en les diferents xarxes socials, actituds amb les quals no m'identifico, sorgides sobretot després de l'assassinat d'un càrrec electe a Lleó, sense connotació política demostrada per molt que els “representants del poble” ho hagin insinuat i més aviat fruit d'un odi malaltís del botxí vers la víctima, m'ha cridat aquests dies l'atenció el cas d'una dona que, en el camp de l'UE Llagostera i en el decurs del partit que enfrontava aquest equip amb el Racing de Santander corresponent al playoff d'ascens a Segona Divisió del futbol espanyol, va ser enxampada simulant, des de la grada, el moviment d'un simi davant un jugador negre de l'equip visitant. La senyora ja ha quedat en evidència per si sola però el seu grotesc gest li ha comportat, a més, unes conseqüències al meu parer, del tot exagerades. De seguida va ser identificada i de manera fulgurant va esser acomiadada del seu lloc de treball per aquest gest, un gest reprovable i tant que si però, no ho oblidem, realitzat fora de la seva jornada laboral i del centre de treball, realitzat fent ús de la seva llibertat individual (i, si ho voleu, fent ús també d'una supina mala educació) i únicament i exclusiva a títol personal, sense implicar en cap cas l'empresa per la qual treballa o cap altre col·lectiu al que pugui pertànyer. Voleu dir que no ens estem passant? És veritat que, en aquest cas, és una empresa privada la que acomiada un treballador però veurem si la Justícia es capaç de defensar els drets d'aquesta persona, veurem si el Comitè d'Empresa mou un dit per ella, veurem quina actitud prenen els enllaços sindicals de torn i els seus companys de feina... I que hi ha d'allò que diu que la pena no ha de ser, en cap cas, més gran que el greuge ocasionat? Penso que, tal com estan les coses, es necessita més per acomiadar un empleat...

Malgrat tot, vull creure en les paraules del monarca espanyol, vull creure que la Justícia és igual per a tothom, potser si però... si els terroristes són al carrer, si els corruptes acaben sense responsabilitzar-se de llurs actes i viuen com a déus grecs, si l'Administració no retorna diners cobrats il·legalment als contribuents i no compleix segons quines sentències dictades en ferm i en canvi, s'apresta a complir d'altres, aquestes últimes gairebé sempre contràries al bé comú, no serà que tot i ser la Justícia igual per a tothom, s'aplica diferent segons qui sigui l'agreujat? O potser és que imitar un simi davant d'una persona de color (eufemisme emprat per evitar dir negre/a) és més greu que carregar amb centenars de morts a les espatlles, robar milions d'euros de l'erari públic i amagar-los en paradisos fiscals, desviar fons destinats a la formació d'aturats de llarga durada, evadir impostos... etc...

Potser és que com a societat ja ens està bé que els assassins, els violadors, els corruptes i personatges d'aquesta mena es passegin tranquil·lament pels carrers del nostre país i que en canvi, els maleducats i inadaptats dels camps de futbol i de les xarxes socials acabin imputats per la Justícia i hagin de fer front a les penes que aquesta els imposi...

Però és que jo, a banda de demagog, sóc imbècil. Tot és molt més senzill. No calia tanta xerrameca per part meva. Quan el Rei d'Espanya diu que la Llei és igual per a tothom està faltant a la veritat. Que el Rei parli de Justícia és un contra-sentit. Ell millor que ningú sap que això no funciona així perquè a ell, segons fixa la Constitució, no se'l pot jutjar, no se'l pot perseguir, no se'l pot imputar. Ell està per damunt de la Llei; així doncs, és qui menys pot afirmar que la Justícia el tractarà igual a ell, en la seva condició de Rei que a mi, en la meva condició de jo mateix.

Vendre's al millor postor!!!

Definitivament tindrà raó tota aquella gent que diu de mi que tinc la pell molt fina, que m’ofenc de seguida, que sóc un busca-raons i que sempre acabo buscant soroll allà on no n’hi ha o no n’hi ha d’haver... Potser si que és així!

Però és que hi ha coses que em treuen de polleguera amb una facilitat extrema. Confesso que cada cop que haig d’empassar-me qualsevol dels anuncis de Banc Sabadell (o Solvia, la immobiliària) em poso dels nervis. Les darreres quatre campanyes publicitàries d’aquesta entitat bancària em resulten delirants i, al meu parer és clar, del tot fora de lloc. Després de demostrar-se que el sistema financer espanyol no era de “Champions” com va assegurar i mentir l’anterior cap de govern espanyol, en Jose L Rodriguez Zapatero, en connivència amb la totalitat de les forces polítiques de l’Estat representades en el Congrés dels Diputats que llavors no van piular i no van aprofitar l’avinentesa per deixar-lo de mentider (per alguna cosa seria), després que les entitats d’aquest sistema financer implantessin clàusules sòl a les hipoteques, clàusules que des de la Unió Europea s’han declarat il·legals i anticonstitucionals i que, des de les pròpies instàncies europees s’ha ordenat la seva desaparició i inclús es va parlar de la possibilitat que l’aplicació de la mesura tingués caràcter retroactiu, després que les entitats d’aquest sistema financer corrupte emmerdés i estafés a ciutadans, als qui se’ls col·locava a tort i a dret les ara tan conegudes preferents encara sabent que se’ls enganyava i que el producte en si mateix era pura especulació i engany barroer... malgrat tot això i més coses que segur em passen per alt, malgrat tot dic, encara hi ha entitats bancàries (bancs i caixes) que es presenten davant la ciutadania a la qual han enredat durant tot aquest temps, com a salvapàtries, com entitats que sempre et fan costat i que sempre t’escolten... i una d’aquestes entitats és el Banc Sabadell.

Repeteixo, no puc amb ells! Ja van per la quarta campanya publicitària de similars característiques! I les quatre acaben igual “EL TEU” diuen... i no es posen rojos... quins trons!!! La posada en escena també deixa molt a desitjar. Falques publicitàries emeses per televisió, ràdio, premsa, internet... totes en blanc i negre, de plànols curts, amb personatges de reconeguda rellevància social tractant temàtiques que se suposen transcendentals, conversant pausadament bé entre ells, bé en format entrevista, bé en format reflexió o bé en format gestos acompanyats de fotografies; fins i tot tenen l'arrogància d'usar com a capçalera d'una de les falques una paraula tan catalana com ho és “seny”! Tot amb un to malèficament ensucrat que, personalment, em fa basca. I què dir d’aquells qui s’han prestat a fer el joc al lladre, s’han plegat a l’estafador. Personatges de la talla de la Júlia Otero, el Quim Monzó, la Carme Ruscalleda, el Josep M Pou, el Santiago Dexeus, el Carles Puyol, la Pilarin Bayes, l’Àngels Barceló, el Pep Guardiola, el Fernando Trueba, la Luz Casal, l’Oriol Bohigas, l’Inocencio Arias, el Jose Corbacho, la Geraldin Chaplin, l’Estrella Morente... entre d’altres. A tots ells els era necessari acotar el cap d’aquesta manera? Fins i tot el meu admirat Loquillo! Quina grandíssima decepció la participació de tots i cadascun d’ells però sobretot la d’aquest últim!

Puntualment (campanyes de Nadal) els publicistes de Banc Sabadell han vestit la farsa d’acció solidària, utilitzant a nens com a reclam. El que calgui per tal posar de manifest dues (sinó més) grans mentides amb aparença de veritats absolutes: que aquest banc és EL TEU i que els preocupes. Si, si, aquells que t’han enganyat ara fan quelcom encara més vil i pretenen donar la volta a la truita... quins ninots!

I encara més. Per si no teníem prou... Solvia la immobiliària del Banc Santander es dedica a vendre pisos. Fins aquí res a dir; és la seva activitat empresarial. Correcte. Però què passa si ens assabentem que venen pisos okupats? 

I no em refereixo a pisos amb inquilins que religiosament paguen un lloguer, uns subministraments, no. Parlo d’okupes, d’inadaptats que en nom del dret universal a tenir un lloc digne en el qual viure ocupen immobles propietat d’un altre i sempre sense permís d’aquest. Doncs si, EL TEU, ven aquest tipus d’habitatges. I sabeu com? Els presenten com a gangues immobiliàries degut al seu preu, aquest és el ganxo. Un ganxo trampa perquè fins al final no diuen que es troba okupat. Els bandarres primer et mostren el ganxo, és a dir el preu, després t’informen dels tres "però" que condicionen la compra. Els habitatges no es poden veure, no es poden taxar i el preu s’ha de pagar al comptat. Què llestos, què espavilats, què pillos els molt malparits! I quan preguntes “per què?” tranquil·lament i ara tampoc sense posar-se rojos et responen que estan okupats. Quins sants collons que tenen! Aquest és el banc proper, el que volen que sigui EL TEU, el meu, el seu... el del sumsum corda. A cagar a la via!!!

Per això no entenc com és que gent com l’esmentada abans, personatges de referència dins la societat d’aquest país s’han prestat a fer-li el joc als quatrers. De veritat m’haig de creure que no eren conscients del merder en el que es fotien? Em jugo el coll que qualsevol d’ells en tertúlies, o xerrades informals, s’han manifestat en contra dels bancs i/o caixes, dels seus consells d’administració en els quals ens podíem trobar polítics de dreta, centre (si existeix) i esquerra (o que se fan dir), sindicalistes (tan falsos com el que més), representants de la patronal (que ja sabem a què juguen) i tants d’altres paràsits que es mouen pel país, de les seves pràctiques, del paper que hi han jugat en l’inici d’aquesta maleïda crisi que ja ens colpeja des de fa massa temps... Bah! S’han venut al millor postor. Els quatrers han arribat carregats de bitllets i amb la intenció d’usar-los per rentar la seva imatge i els referents socials s’hi han prestat sense ni tan sols considerar el greuge que la seva participació podia provocar en el si de la ciutadania. ¡Coge el dinero y corre!  A mi, que tinc la pell molt fina, que m’ofenc de seguida, que sóc un busca-raons i busco soroll allà on no n’hi ha, veure aquests personatges omplint-se la boca de Banc Sabadell m’ha decebut. En el millor dels casos només m’ha decebut, en el pitjor... millor no dir-ho perquè no seré capaç d’evitar males paraules, insults i vexacions vers tots ells.

Però com que ofèn només aquell qui pot i no qui vol... us parlaré del Loquillo. Català del barri del Clot de Barcelona i, en conseqüència antic veí meu a la Ciutat Comtal; després de 30 anys de rock’n’roll i milers de quilòmetres de carretera, s’erigeix com a rocker de referència a Espanya; primer acompanyat de la banda Los Trogloditas i més endavant i actualment amb els Igor Paskual, Jaime Stinus, Josu Garcia, Laurent Castegnet, Santi Comet i Alfonso Alcalá compartint escenari, sense oblidar les col·laboracions de la Laura Gomez Palma, Gabriel Sopeña o de l’irreductible Sabino Mendez... he gaudit en infinitat de concerts amb la seva música, les lletres de les seves cançons, el seu posat, la seva xuleria... moments que espero reviure sempre que tingui ocasió. Seves son cançons com Ritmo del garage, Cadillac solitario, Rock’n’roll actitud, Carne para Linda, La mataré, Siempre libre, Rock’n’roll star, Feo, fuerte y formal, Mientras respiremos, Treinta y tantos, Memorias de jóvenes airados, Balmoral, El año que mataron a Salvador... i un llarg i gairebé infinit etcètera... seu és el posat rocker per excel·lència, seva és l’actitud desafiadora dalt i baix de l’escenari i seu és el pájaro loco que duc orgullosament tatuat a l’espatlla. Veieu? Ofèn qui pot i el Loco m’ha ofès perquè ell si que pot, i ho ha fet participant de la campanya publicitària d’EL TEU.

I com que ell és així de xulo i no s’acontenta ofenent un cop, va més enllà, intenta ofendre’t de nou i... ho aconsegueix!!!

El dia 31 d’octubre de 2012 el José M Sanz, Loquillo, va ser el convidat de la secció Encuentros del diari El Mundo, el mateix diari en el que publica el bloc “La nave de los locos”. En aquesta secció, el convidat es presta a respondre un seguit de preguntes que li fan els lectors. És clar que entre pregunta i pregunta sempre hi ha qui també mostra la seva admiració pel personatge. De ben segur jo en seria un d’aquests... Bé, al que anàvem.

La pregunta 27 era la següent (la transcriuré tal i com va ser formulada): 

 

          27. ¡Qué bonito lo del spot para el Banco Sabadell! ¿Sabía usted que este banco ha abusado de las preferentes como producto para su financiación?

Agosarat! Si tenim en compte a qui anava adreçada la pregunta, hom podem imaginar-nos que la resposta estarà, si o si, a l'alçada del personatge... igualment la transcriuré fil per randa: 

          Hay muchas maneras de atracar a un banco. Elija usted la que quiera. Yo ya lo he hecho.

Deixo l'enllaç de l'entrevista per qui vulgui fer un cop d'ull...
http://www.elmundo.es/elmundo/encuentros/invitados/2012/10/31/loquillo/index.html

Collons! Ho veieu? Ho ha tornat a fer. Ha aparegut el personatge xulesc que tant m’embadaleix dalt i baix de l’escenari i ha dit el que li passava pel cap, ell que es troba de volta de tot i se sap pel damunt del bé i del mal (o si més no creu estar-hi). D’acord, m’agrada la seva actitud, el seu posat, la seva duresa però en aquesta ocasió no se m’ha guanyat, ans al contrari, m’ha decebut. No entenc quina necessitat tenia la rock star de fer demagògia amb un assumpte com el que ens ocupa. Deixa-ho anar, si hi has participat per quartos ho dius i punt. Si estàs convençut del que fas no et calen excuses i n’afrontes les conseqüències que s’esdevinguin.... però és clar, el temps passarà i jo tornaré a un concert del Loquillo i cantaré les seves cançons i l’aplaudiré i l’escridassaré embriagat per l’ambient que allà es desprendrà, deixaré de banda la seva aparició en pro del Banc Sabadell i seguiré lluint orgullós el tatuatge del pájaro loco.

Llavors em vindrà al cap un pensament... no paga la pena tenir la pell tan fina!!! Llarga vida al rock’n’roll!!!

És TIME de Déu Nostre Senyor!

Collons com està el món... no és nova tota aquesta disbauxa que vivim actualment però potser si que és cert que d'un temps ençà la cosa s'ha sortit de mare. Més que mai estem en mans dels poderosos, i son precisament ells, els poderosos, els qui controlen la política, l’economia, els mitjans de comunicació i la justícia. Són precisament ells els qui ofeguen al poble, a la ciutadania i cada cop se n’amaguen menys. Son ells els que decideixen què toca i què no toca, cap on hem d’anar...

I a que ve tot això ara? Fa només un parell de dies la revista TIME ha nominat oficialment “Home de l’Any” al Papa Francisco I; suposo que si l’esmentada publicació així ho diu m’ho hauré de creure i prendre-ho com un dogma de fe i mai millor dit. Però encara així, els comentaris producte d’aquesta nominació sobten i, en ocasions resulten del tot patètics, si més no al meu parer. Me n’ocuparé més endavant...

Abans però, parlaré de dos personatges als quals se’ls va rendir homenatge i se’ls va regalar consideració i reconeixement internacional sense no haver fet gairebé res per merèixer-ho. Primer l’Al Gore. Aquest paio, després de perdre unes eleccions a President dels Estats Units davant l'impresentable i pèrfid George W. Bush (quelcom molt legítim, si) es va treure de la màniga el documental “An inconvenient truth”, en català “Una veritat incòmoda”, que abordava la problemàtica del canvi climàtic. Gràcies a aquest treball, l’any 2.007 fou guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional. I la cosa no va quedar aquí, ans al contrari. Aquell mateix any, l’Al Gore també va esser mereixedor (?) del Premi Nobel de la Pau, diuen que per la seva contribució a la reflexió i acció mundial vers el canvi climàtic. Però... com? Em pixo de riure! És veritat, des d’aleshores hem reflexionat moltíssim i ara per seguir contaminant, comprem drets de contaminació a països que, pels motius que sigui, no fan ús de la capacitat de contaminar de la qual disposen. Així els poderosos és com es guanyen el cel. Comprant voluntats! Comprant voluntats però havent reflexionat i actuat abans... el ric compra al pobre i es queda tan ample, amb la consciència tranquil·la i convençut de fer el correcte.

L’altre paio que m’ha vingut al cap és, de nou, un ciutadà nord-americà, concretament l’actual President dels Estats Units d’Amèrica. Fart n’estic d’escoltar allò del primer president negre... no us passa? Què tindran però aquests nord-americans que sempre te’ls trobes enmig de totes les salses! Igual que l’Al Gore dos anys abans, en Barack Obama va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l’any 2.009; i el va guanyar suposadament per llurs esforços encaminats a reforçar la diplomàcia internacional, la cooperació entre els pobles i per la seva visió d’un món sense armes nuclears... quan ni tan sols portava nou mesos al capdavant de la Presidència del seu país! Que el Nobel de la Pau recaigués en l’Obama, a banda de ser quelcom del tot inesperat, va provocar un munt de crítiques des d’arreu. Però és veritat... i tant, l’Obama ha desmantellat la presó de Guantánamo, presó al marge i fora de tota jurisdicció (el desmantellament era una promesa inclosa en el programa electoral de l'aclamat President negre), ha assolit la pau a l’Orient Mitjà entre dos enemics històrics com són Israel i Palestina i ha destruït de cap a peus i sense condicions l'arsenal nuclear dels EEUU. Inclús darrerament ha tingut temps de plantejar un atac contra Síria; això si, sempre reforçant la diplomàcia internacional, la cooperació entre els pobles i... bla, bla, bla... Si és que és per seguir pixant-se de riure amb tota aquesta troupe!

Amb aquests antecedents, amb premis "regalats" d'aquí d'allà, resulta normal i fins i tot lògic, que la revista TIME (també nord-americana, quina nova casualitat!) s’hagi llençat a la piscina proposant, el dia 11 de desembre de 2013, al Papa argentí com a “Home de l’Any”, nominació que ha encapçalat el reguitzell de notícies de tots i cadascun dels mitjans de comunicació nacionals... i internacionals! Segons la directora de la publicació, la Nacy Gibbs, obro cometes, “resulta estrany que un nou actor de l’escena mundial susciti tanta atenció d’una manera tan ràpida, tant entre els joves com entre les persones de més edat, entre els creients i els escèptics”. En aquest cas no puc dir que aquesta valoració no s’ajusti a la realitat, si més no pel tipus de declaracions que el nou cap dels catòlics ha fet des que ocupa el càrrec, però m’agradaria posar-hi algun matís. No voldria jo ara arremetre contra l’Església com a  institució, ni contra el seu organigrama ni contra els milions de fidels que encara avui dia es reparteixen pel món, alhora que tampoc no puc obviar el poder que l’Església manté en l’actualitat però es que de vegades les circumstàncies no et deixen més remei... Els matisos als quals em refereixo esdevenen per la forma com certs mitjans de comunicació han tractat la decisió de la revista TIME. Per tal de “justificar” la nominació (cosa que no caldria perquè TIME forma part d’un grup editorial privat i les seves decisions es prenen seguint interessos propis, lloables o no), s’ha presentat al Papa Francisco com exemple de senzillesa; es parla d'ell com un home que va abonar la factura de la residència on s’hi va instal·lar fins el moment de ser elegit Pontífex, sense en cap cas fer abús de la seva nova condició, que duu sabates negres envellides per l'ús excessiu de les mateixes... I? On és la notícia? Què és que fa d’això quelcom extraordinari? Jo sempre que he pernoctat en algun establiment turístic he abonat les factures de l’estada i les sabates les porto gairebé fins que es trenquen... I mai no he sortit a les notícies! Serà que no sóc tan senzill!

I això no és res! Com a valors aportats pel Papa Francisco es destaquen, entre d’altres, la comprensió vers el col·lectiu homosexual i la condemna de la pederàstia dins de l’Església... collons quins valors! Com devia estar aquesta institució quan defensar i/o comprendre l’homosexualitat i condemnar la pederàstia esdevenen motius suficients per premiar ningú! Llavors jo em pregunto, que ha passat dins del si de l’Església fins l’arribada d’aquest nou Papa que ha posat en valor aquests dos principis majoritàriament ja acceptats pel gruix de la ciutadania i que, guiant-nos únicament i exclusiva pel sentit comú haurien d’haver estat defensats de molt temps ençà entre d’altres per la pròpia Església, la mateixa que es presenta com a garant dels drets dels més desfavorits? I per què enlloc d’aplaudir al Pontífex no condemnem abans la institució a la qual representa i que ha amagat innumerables casos (provats) de pederàstia i ha negat drets al col·lectiu homosexual, per no parlar dels casos de nens robats que darrerament veuen la llum i dels quals l'Esglèsia va erigir-se com a part essencial (col·laborador necessari) de la trama corrupta i abjecta que va operar durant molts anys dins del si d'hospitals i cases de maternitat? Condemnats a l’infern!!! Com és que al nou Papa se’l considera progressista i valent per coses com aquestes? Doncs segurament perquè l’Església, el Papa i tot plegat pertanyen al “selecte” grup de poderosos que tanta basca em fan...

N’hi ha més de poderosos però avui m’ha donat per posar en evidència els personatges esmentats fins ara... segur que demà o passat demà el torn serà per a uns altres. Sigui com sigui, si finalment he d’acotxar el cap davant d’ells, jo em reservo el dret de crítica, de queixa i de mal parlar de tots sempre que em vingui de gust.

Pit i cuixa, pit i cuixa!!!

El passat 9 d'octubre semblava un dia qualsevol i de poc que no ho va ser. Tot resultava mimètic a la jornada precedent i les notícies de primera hora del matí així ens ho feien saber; crisi, retallades a tort i a dret dels Governs Central i Autonòmic i corrupció de polítics de tota perxa, d'alts càrrecs i de personatges de mig pèl, seguien ocupant la capçalera dels noticiaris, acompanyades ara, de la nova joguina que els polítics s'han tret de la màniga (amb els sentiments patriòtics d’uns i altres com a moneda de canvi) per tal d'amagar tanta merda i desviar l'atenció del poble: la independència o no de Catalunya; un incís abans no es tergiversin o mal interpretin les meves paraules: això que anomeno "nova joguina dels polítics" no té res a veure amb la legítima voluntat d'un poble, en aquest cas el català, que vol constituir-se en Estat propi i tampoc no té res a veure amb la voluntat, igualment legítima, d'un altre poble, en aquest cas l'espanyol, a qui no agrada i fins i tot nega la possibilitat de desmembrament del seu territori.... Mentrestant, la ciutadania a l'altra banda de la barrera, a veure-les venir, essent un mer espectador en la majoria d'ocasions i puntualment participant de la disbauxa generalitzada que defineix l'actualitat social, econòmica, política i cultural del país.
Enmig de tot plegat, convocatòries a manifestacions i/o protestes de tot tipus; ciutadans encara compromesos envaint els carrers, ciutadans lluitant per fer-se escoltar i convençuts, potser si que ingènuament convençuts, de poder canviar les coses... la marea verde de l'ensenyament, la marea blanca de la sanitat, les acampades del 15M amb el seu originari esperit combatiu diluït més ràpid del que fóra desitjable, les crides de la Marea Ciudadana del 25S i del 23F, l'objectiu de les quals era encerclar el Congrés dels Diputats i el consegüent desplegament policial disposat a evitar-ho, els típics talls de les principals artèries de les grans ciutats, les concentracions de persones davant d'edificis mirant d'impedir desnonaments, desnonaments que haurien de fer caure la cara de vergonya a més d'un representant polític, algun que altre jutge i als membres de més d'un Consell d'Administració, la Via Catalana recorrent el territori d’un extrem a l’altre, els escraches i les reaccions que aquestes accions van provocar i encara provoquen en el si de la classe política, els preferentistes ocupant oficines bancàries o palplantant-se davant d'elles nit i dia, sindicalistes pocavergonyes furtant en grans superfícies comercials, disculpant la seva actitud i presentant-se com els nous Robin Hood, aturades parcials del servei de farmàcies pel deute que les diferents administracions perpetuen en el temps, les ja clàssiques vagues generals o de diferents sectors socioeconòmics del país com ara RENFE, transport públic, controladors aeris, personal de neteja... concentracions i/o recollida de signatures per declarar anti-taurina una ciutat... etc... com veieu una munió de gent mobilitzant-se per motius dispars, però que no ha estat suficient per canviar gairebé res... i poc a poc, dia rere dia, la ciutadania perdent la força del carrer perquè es cansa de protestar, de cridar, de renegar, d’exigir transparència, responsabilitat als polítics i dimissions i que es cansa de comprovar que tot segueixi igual. I poc a poc, dia rere dia, el Govern, pacient i mirant cap a un altre costat, esperant el nostre cansament, l'abandonament de les protestes que, si bé és cert que segueixen essent innumerables, també ho és que cada cop congreguen menys persones.
Res que no hagi esdevingut en temps pretèrits! Les mateixes formes de protestar des de temps immemorials i la mateixa resposta del poder establert. No cap!
Però vet aquí que aquell 9 d'octubre ha pogut esdevenir un punt d’inflexió. Ja res no és el mateix des d'aquell dia. Si més no per a mi que al cap i a la fi sóc qui acaba escrivint aquestes quatre línies.
I és que el 9 d’octubre de 2013, en plena sessió de control al Govern i mentre l’Alberto Ruiz Gallardón, actual ministre de justícia, es disposava a donar resposta a una pregunta del grup parlamentari UPyD respecte dels canvis en el Codi Penal per castigar amb penes de presó a aquells qui ajudin a immigrants sense papers, es va percebre un cert rebombori que provenia de la zona superior del Congrés, concretament de la tribuna de convidats. De cop i volta 3 noies amb els pits a l’aire i amb pintades reivindicatives al llarg del seu tors, manifestaven llur desacord vers l’avortament i les modificacions que l’esmentat ministre vol introduir a la Llei que regula aquesta pràctica. Les 3 noies, activistes del grup feminista FEMEN han estat desallotjades d’immediat. Tant se val. Ja era tard! La xerrameca, les mentides al poble i la corrupció de base que han infestat el Congrés dels Diputats d’un temps ençà han estat substituïdes per 6 pits joves, ferms i gens avergonyits de mostrar-se a tot aquell qui volgués mirar. Aquests 6 pits m’han fet creure que no tot està perdut... Val a dir que aquest tipus de protesta encapçalat per activistes de FEMEN ja és ben present en d’altres països del nostre entorn! 
Tot acaba essent tant senzill! Tant que m’he posat a pensar que igual si hi haguessin més pits lliures com els d’aquell dia al Congrés, més pits al descobert reivindicant coses, no només l’avortament, la gent, seguint els instints primaris més bàsics, prendríem el carrer per dir la nostra, per fer-nos escoltar, deixaríem de banda la mandra i ens encoratjaríem els uns als altres per carregar contra aquest Govern que ens ha mentit de bon principi, que ha incomplert promeses i que ha deixat de banda el programa electoral amb el qual va guanyar legítimament i amb folgança les darreres eleccions.
Potser aleshores, la marea blanca, la marea verde, la Marea Ciudadana, els preferentistes, els escraches, les vagues convencionals tallant artèries de les grans ciutats, les concentracions anti-desnonaments, el 15M, les manifestacions pro i anti-avortament (darrerament les pro representades per la Marea violeta i "el tren de la libertad"), les de defensa de la família, la Via Catalana, les vagues de neteja, els assalts a centres comercials per part de sindicalistes torracollons, les concentracions anti-taurines, la recollida de signatures i un llarg etcètera... potser dic, si totes aquestes accions estiguessin secundades per pits generosos, el seguiment de les mateixes seria infinitament més ampli, incontestable i del tot aclaparador i no perdrien força... i és que les protestes que s’han anat repetint en el temps es caracteritzen pel poc interès que desperten darrerament en la ciutadania. Per algun motiu (o per diferents) no acabem d’implicar-nos, de sortir al carrer. I si ho féssim estaria del tot justificat!
Imagineu-vos doncs les manifestacions d’estudiants... jovent a protestar, a prendre el carrer i a cridar consignes en contra de la nova llei d’educació presentada pel PP amb la que es pretén, entre d’altres coses i segons paraules del ministre d’educació Wert, “espanyolitzar els estudiants catalans” (quina manera de malvendre una llei...), tot esperant que els pits apareguin al bell mig de la manifestació i/o envoltant els manifestants. Esdevindria un veritable efecte crida.
O la mateixa Via Catalana. Un èxit de participació per si sola, és veritat però... com hauria estat sabent que hi ha pits nus d’un extrem a l’altre del territori? Agafant-te de la mà i de reüll mirant... bé, ja sabeu! Els pits!!!
O assaltar centres comercials i, flanquejant l’assalt pits i més pits. La de gent que de ben segur s’hi apuntaria a l’acte vandàlic sense cap tipus de complex.
Que estem farts de retallades que suposen un daltabaix per la ciutadania...? Convocatòria a la mobilització i activistes de pits a l’aire portant les pancartes que l’encapçalen. Ningú no ho podria aturar això!
Així, qualsevol tipus de concentració, manifestació, trobada, protesta... etc... serà un èxit de participació de tal envergadura que ni el Govern de torn (estatal o autonòmic), ni les Delegacions de Govern, ni la Policia Local, ni els mitjans de comunicació sotmesos als poders fàctics podran amagar. Pit i cuixa, pit i cuixa...
Lo millor de tot plegat és que aquesta escenificació serveix per a qualsevol mena de reivindicació sigui del caire que sigui. Per què hauríem de cremar contenidors o pneumàtics, o tallar carrers, o aturar la producció del país amb una vaga general o provocar aldarulls i patir corredisses davant la Policia si cridarem més l’atenció de tothom traient-nos la samarreta i ensenyant els pits a tort i a dret?
Si finalment seguim l’exemple de les activistes de FEMEN, correm els risc de convèncer-nos que les formes tradicionals de protesta han tocat fons, es troben del tot desfasades i arrosseguen cada cop menys gent degut a la seva presumpta manca de resultats, a la seva inoperància. Ens hem avorrit d’aquestes i s’imposa una nova manera de fer, la de l’escàndol si voleu. En aquest cas caldrà, això si, actuar amb rapidesa, abans no entri en vigor la nova Ley de Seguridad Ciudadana que l’actual ministre de l’interior, el Jorge Fernandez Diaz, s’ha proposat tirar endavant i que suposa l’intent de posar fre a diferents pràctiques i/o actituds dels ciutadans vers la classe política i els membres de les diferents forces de seguretat de l’Estat. Una llei vergonyosa i desproporcionada pel que fa als actes sancionables i les multes que d’aquests podran derivar-se’n i amb la que pretenen controlar qualsevol manifestació i/o concentració de ciutadans PERILLOSOS que l’única cosa que intenten és defensar els seus drets i l’Estat del benestar que se’ls va prometre i del qual només uns pocs, ELS DE SEMPRE, en gaudeixen.
Aprofitant l’avinentesa, a algú li vindrà al cap aquella dita castellana... (suposo que hi haurà alguna equivalent en català però ara mateix no em ve al cap...) “¡¡¡tiran más dos tetas que dos carretas!!!”
Però no caiguem en el parany! Res no és allò que sembla i frivolitzar amb quelcom tan transcendent com ho és la situació social que patim gràcies als Govern actuals (aquí a Catalunya el Central i l’Autonòmic) i els immediatament anteriors juntament amb els poders financers i empresarials d’arreu del món per als qui la classe treballadora només som carn de canó, no és gens encertat ni tampoc adient i frivolitzar amb la manera de reivindicar i/o defensar els nostres drets tampoc no ho és. Ens hem de queixar, hem d’exigir als polítics de torn, hem de fer-nos escoltar, aturar el país si convé, tensar la corda de la lluita social tant com es pugui i inclús una mica més i per fer-ho no ens calen aditus com pits a l’aire. Sense estridències ni posades en escena cridaneres. Només ens cal la raó!
I més d’un i de dos estareu d’acord amb mi (i en cas contrari m’és igual, jo dic la meva) que no és de rebut que el Govern del PP es capfiqui amb decisions que tenen tothom en contra emparant-se en la majoria absoluta que va obtenir i de la qual en fa abús i alhora retalla en matèria social, aplicant reforma laboral rere reforma laboral que menyscaben els drets dels treballadors, abaratint acomiadaments, allargant l’edat de jubilació, oblidant-se de polítiques d’estímul de creació de llocs de treball, imposant una injusta reforma de les pensions, retallant en despesa sanitària i educativa, rebaixant la partida pressupostària per a la llei de dependència, invertint cada cop menys en I+D+I (investigació, desenvolupament i innovació),... etc...
I els pits aquí no hi tenen res a veure. No ens calen pits al descobert per reclamar allò que no estem disposats a perdre o a renunciar-hi, per saber del cert si el Govern està o no per la defensa de la justícia social. I si per tal d’evitar aquests abusos hem de prendre els carrers dia si dia també, ho farem, ho hem de fer!!!
De tota manera, elles, les del col·lectiu FEMEN segueixen a la seva, mostren els seus pits davant el Rouco Varela i amenacen de fer-ho també davant qualsevol membre del Govern per tal de deixar clara la seva repulsa a la reforma de la llei de l’avortament pretesa pel Ministre de Justícia... i jo em trec el barret davant aquesta actitud contestatària!

Catalunya!

En realitat no tenia cap intenció d'escriure sobre la independència de Catalunya. I no en tenia cap, malgrat tractar-se del tema de més actualitat i repercussió col·lectiva dels últims temps, per diferents motius que tot seguit enumeraré i provaré d'explicar. El primer, la dificultat que comporta, si més no per a mi, parlar de quelcom tan compromès, feixuc i amb tants matisos. El segon, que essent sincer no m'importa massa, ni ara que sembla estar de moda ni abans, que Catalunya s'erigeixi com a nou Estat d'Europa tal i com resava la pancarta-capçalera de la manifestació del passat i recordat 11 de setembre; jo personalment, no hi crec en aquesta Europa insolidària, desigual i classista i, si depengués de mi, ja fa dies que no hi formaríem part. El tercer motiu, perquè la gent d'aquest país és molt donada a etiquetar al conciutadà i jo ja en tinc prou d'etiquetes d'aquest tipus i n'estic fins a dalt. Per a molts sóc un fatxa, ja ho dic abans no comenceu a fer-vos càbales. Sovint (per no dir sempre) les etiquetes les usem per a estigmatitzar al diferent. El quart motiu  que em movia a no voler-ne parlar, és que com que arreu es diu que Catalunya ja s'ha definit... quina importància ha de tenir aleshores la veu d'un ciutadà al que no es vol escoltar o s'arracona perquè no expressa amb contundència la seva afinitat a la causa patriòtica o la d'aquell a qui han posat dins del sac de l'independentisme igualment sense haver-se expressat amb la mateixa contundència en aquest sentit i ni tan sols havent-li preguntat ningú res de res? El cinquè motiu respon a no voler que l'escrit semblés una justificació per tenir o no interioritzat el sentiment de nació i consegüentment de bon o mal català (o espanyol) en funció del posicionament davant la consulta sobiranista que es plantejarà en la propera legislatura. Com veieu, un munt de prejudicis. I, en aquesta ocasió és del tot cert que pretenia transitar de puntetes enmig de tant enrenou perquè, per sort o per desgràcia, no sóc capaç de desenvolupar cap sentiment catalanista ni espanyolista o, més ben dit no tinc sentiment d'Estat ja sigui quatre barrat o rojigualdo que dirien a Castella. Queda clar que els fanàtics o sectaris de torn d'un i altre costat (que no oblidem, són minoria), s'apressen a alçar la veu i a manifestar-se amb tots els ets i uts per tal de  desacreditar aquell que no es defineix, en aquest cas jo. Fa temps em vaig desempallegar de banderes i no en defensaria mai cap! Errors pretèrits que tard o d'hora et fan tocar de peus a terra! Davant de qualsevol Estat i qualsevol bandera jo hi poso les persones; de fet, no vull que cap bandera em condicioni o em faci ballar el cap, no em convenç que un Estat decideixi per mi (cosa del tot impossible, ho se) i preferiria que res no encegués la raó... Utòpic? Potser si, segur que si però a mi ja m'està bé. No es tracta de sentir-se ciutadà del món com un dia em va asseverar el meu amic Francesc, però si de no interposar massa entrebancs entre els altres i jo. I de tot el que he dit fins ara no vull que es desprengui que Catalunya no té capacitat suficient per a constituir-se en Estat propi, ans al contrari, ni tampoc deixar de reconèixer que no ha rebut un tracte correcte de la resta de l'Estat espanyol (ja sigui en forma de dèficit fiscal, greuges comparatius vers altres comunitats històriques, declaracions malintencionades de certs sectors rancis de la pròpia societat i classe política espanyola... etc...). Atenent a aspectes purament culturals, socials, econòmics i sentimentals és clar que Catalunya està plenament capacitada i la reivindicació de l'11 de setembre no és gens desgavellada; vull que quedi clar aquest extrem. Però no és menys cert que no han sortit al carrer tots els catalans, com es vol fer creure, que hi ha qui no va acudir a la manifestació senzillament perquè no hi està d'acord i que, ni que es tractés d’una minoria, aquesta també ha de ser una opció respectable. Ens agradarà més o menys però la societat catalana no és homogènia i crec que el més encertat fóra que mai no es deixés vèncer pel devastador pensament únic.

D’altra banda, hem de ser conscients que els oportunistes miraran de vendre de la millor manera possible aquest pensament únic. A Catalunya s'ha de ser català i per a Espanya no sentir-se espanyol és poc menys que irreverent. I aquests oportunistes són els presidents de Catalunya (l'Artur Mas va oblidar als catalans que no es manifestaren i es va posicionar estratègicament a favor de corrent i malgrat no haver complert cap punt del seu programa electoral, s’erigeix de nou com a candidat a la Presidència)  i d'Espanya (en Mariano Rajoy, un altre que ha incomplert punt per punt el programa amb el que guanyà les eleccions espanyoles), emparats pels respectius governs i parlaments; també la patronal (els empresaris), els sindicats, l’església, i diferents ex-presidents catalans i espanyols. I tots, tots agafats de la mà fan gala d'aquest infinit oportunisme que fa pensar que el que realment volen és assegurar-se la cadira sigui quin sigui l'escenari polític que esdevingui en el futur més proper. La societat civil, és per a mi, l'única que s'ha guanyat el dret a decidir! De veritat algú pot estar convençut que el "Molt Honorable" Artur Mas mourà fitxa per tal d'assolir la independència del país? Si amb prou feines pronuncia la paraula! Si s'ha fet un tip d'usar eufemismes del tipus "autodeterminació", "dotar Catalunya d'estructures d'Estat", "dret a decidir" i d'altres per tal de no dir la paraula independència; és clar, molt en la línia del Rodriguez Zapatero, el mateix que es va comprometre a respectar l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i que va trigar més d'un any a pronunciar la paraula "crisi" o del propi Rajoy que ha fet mans i mànigues per no haver de reconèixer que Espanya necessitarà un "rescat". Si és que en el fons s'assemblen més del que ens agradaria! I no ho oblideu, sempre han acabat pactant perquè el xiringuito del que viuen i se n’aprofiten no trontolli. Que si, que en Mas ha posat els mecanismes per a realitzar la consulta sobiranista en la pròxima legislatura però inclús així és difícil creure que el seu objectiu vagi més enllà d'aconseguir la majoria absoluta en les eleccions convocades pel proper 25 de novembre... no ho se pas!

Per altra banda, les coses no acostumen a anar com voldríem, això ho sabem tots i dia rere dia, ens fem un fart d'escoltar manifestacions d'uns i altres, a veure qui la diu més grossa, declaracions ofensives i/o despectives en ambdós sentits, manipulació d'informació, mitges veritats o directament mentides, victimisme i xerrameca... que creen desconfiança en el millor dels casos i odi en el pitjor, d'uns vers els altres i, veient el caire que agafa tot plegat, el millor al meu parer, era prendre distància quan no desentendre'm. Per tot això no volia escriure sobre la independència!

Aleshores és quan, allunyat de la contaminació mediàtica (que diria la Marta), creues converses amb veïns, alguns com ara l’Octavi amb qui acostumes a parlar sovint de l'actualitat que ens colpeja i amb qui sempre acabo rient o amb d'altres amb qui potser abans no havies intercanviat parers i de qui, des del teu fur intern sempre condicionat per erronis prejudicis, estàs convençut que et separa un abisme ideològic. I per sort no sempre és així, ara ho se. El que definitivament ha fet que m'inclini a escriure sobre la independència de Catalunya són precisament aquestes enriquidores converses, aquests intercanvis de "cops dialèctics", aquestes diferents maneres de veure les coses; tot plegat m’ajuda a obrir la ment a d’altres pensaments, a comprendre millor posicionaments fins i tot oposats al meu. Una d'aquestes converses la vaig tenir amb l'Alejandro Vidal. Em va parlar des del sentiment, de temps passats, de quan el català va ser perseguit (bé, en aquella època gairebé tot era perseguit) i del seu desig primari que Catalunya sigui nació. L'escoltava amb atenció i , de tant en tant, tot i saber que no estaria a la seva alçada (ni per experiència, ni per coneixements, ni pel sentiment que hi posava en cadascuna de les seves paraules) li interrompia per a dir la meva. En tot moment un i altre vàrem compartir grans dosis de respecte mutu. Em vaig adonar que coincidia amb ell en certes coses que ens ronden pel cap a tots dos (no se si això li agradarà massa, la veritat) i que allà on les diferències eren acusades s'imposava la tolerància. Jo ho vaig viure d'aquesta manera i m'agradaria no estar equivocat. L'Alejandro, això si, en un moment de la xerrada em va dir “tu ets molt derrotista, eh!"... i no li vaig portar la contrària!

Altres converses interessants són les que he mantingut amb en Jordi i en Carles. Converses intenses, emmarcades  dins d'un ambient distés i amb el convenciment ferm de poder dir tot allò que opinem. Converses no excloents; tres amics fent petar la xerrada, com ha de ser i expressant allò que la independència o no de Catalunya ens provoca. Vàrem parlar de l’actitud d’en Mas, fent incís en el canvi de discurs sofert els últims dies, més assossegat, buscant sumar diferents sensibilitats (que igualment em fa desconfiar), de les reaccions que el procés català està generant dins Espanya i a Europa, que ha de imposar-se un clar esperit integrador... També vàrem parlar del poc recorregut que, al nostre parer, actualment tindria el camí del federalisme; coincidirem que aquesta opció arriba tard, que en altres moments de la història recent potser hagués estat l'aposta que calia haver fet però que desaprofitades les ocasions, ara els esdeveniments l'han arraconat, l'han superat. A tot el que allà comentàvem en Carles posava el sentiment, en Jordi  es mostrava més pragmàtic, pendent dels pros i contres de la possible secessió als quals cadascú aprofitava a afegir matisos diferents mentre jo mirava d'aportar el grau d'escepticisme que considero necessari i del tot imprescindible per a decisions tant compromeses (potser per covardia), alhora que compartia amb ells els dubtes que m'envaeixen cada cop que haig de parlar, des del sentiment, de la pertinença convençuda a un Estat ja sigui català o espanyol. És veritat, no sóc nacionalista ni català ni espanyol! Tot divagant, en Carles em va fer veure com de difícil seria per a mi decidir el vot en el referèndum per la independència, on la resposta és un inequívoc SI o NO... bé si, una altra opció seria la de quedar-me a casa i no participar de la consulta però aquesta l’he descartat de bon començament. Ell, en Carles, sempre tan punyent (ho dic en el millor dels sentits). Una pregunta directa va ser suficient per a posar-me entre les cordes. També aquestes estones han estat marcades pel respecte i la tolerància. Els hi agraeixo profundament. Avui mateix, 8 d'octubre, en Carles s'ha preocupat d'enviar-me la columna que en Sergi Pàmies publicà el dia 5 del mateix mes a La Vanguardia. El seu títol "Lletania". Reconec que un cop l'he llegit, tot i no ajudar-me massa a prendre cap decisió, m'ha tranquil·litzat saber que hi ha qui té tants dubtes com jo (ni que siguin d'una altra condició i naturalesa)... o més! Com ell, envejo a aquells que saben el que volen tant com a aquells que saben nedar en un mar de dubtes.

Per acabar, manifestar que jo voldria que els debats que arreu sorgeixin d'ara endavant al voltant de la independència de Catalunya es regeixin per la moderació, l'educació i el respecte vers totes les opinions. No confio que els polítics (com tampoc la resta d'oportunistes dels que us he parlat abans)  ho facin, de fet alguns ja fa dies que han perdut les formes i no els importa trepitjar la ciutadania. Ens usen en benefici propi, n'estic convençut! No caiguem en les seves mentides, en les seves contínues provocacions. Tolerància vers l'altre, vers el diferent. En Ryszard Kapuściński ho expressava molt bé en el llibre “Encuentro con el otro”. Crec que no és el primer cop que en faig referència. És en les nostres mans fer les coses bé. Si uns i altres ens respectem, tot és possible, podrem parlar de tot, discutir i arribar a acords i assolir objectius impensables fa no res.

Sigui com sigui serà el que voldrà la majoria i en això consisteix la democràcia. Serà el que voldrà la majoria però sense oblidar mai les minories! Ni als qui ja no creuen en Espanya ni en Catalunya!

Paràsits en el Consistori

El títol en aquesta ocasió no és collita pròpia ni casual, tot i que reconec que m’hagués agradat que si, que fos una ocurrència meva. Si a més ens fem ressò del munt d’escàndols econòmic-polítics que colpegen el país, comprendrem que tampoc no és casual. El titular en si donava pas a l’article d’un mitja de comunicació de tirada nacional; de seguida em va cridar l’atenció i vaig pensar “ostres, no està tot perdut, encara hi ha qui s’atreveix a dir les coses pel seu nom! Premsa lliure!” però a mida que avançava en el redactat vaig anar perdent interès perquè en realitat només s’informava dels problemes estructurals que havien ocasionat els tèrmits a l’edifici seu de l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes (Barcelona). Finalment els insectes eren els únics paràsits d’aquell Consistori. Un joc de paraules tan potencialment punyent no podia quedar reduït a la crònica d’uns tèrmits i els danys estructurals que provocaven en un edifici. Quina decepció! I no es que tingui proves que a l’Ajuntament esmentat hi hagi quelcom més, ans al contrari. Tanmateix haig d’admetre que si així fóra, si els paràsits fossin altres, tampoc no em sorprendria... què voleu que us digui!

El que vull dir és que llegint aquest titular, jo ja imaginava un article bel·ligerant, de denúncia, que ens parlés d’un més dels escàndols que dia rere dia es fan públics i/o de cap altre dels que encara esperen veure la llum (que n’hi ha quants!), o dels xoriços que han espoliat el país i les seves institucions, o dels polítics corruptes, o dels diners lliurats als bancs per tal d’assegurar una presumpta i del tot irrenunciable estabilitat financera, o dels empresaris que han volgut obtenir beneficis insultants trepitjant els drets dels treballadors, o dels models de país proposats pel PP de l'Aznar primer, pel PSOE del Zapatero després i per últim pel PP del Rajoy que han fet d’Espanya un solar i han abocat a la ciutadania a un present de retallades, copagaments, austeritat, privatitzacions d’empreses públiques i pèrdua de drets socials assolits després d’anys de lluita i a un futur del tot incert, sense oblidar-nos que a Catalunya, a més de patir aquests models estatals hem patit també els governs de CIU (abans i ara) i del Tripartit entremig. I no, no hem tingut mala sort, no; tenim el que hem volgut, el que majoritàriament hem votat aquí i allà i en gran mesura tenim el que ens mereixem, així que ara toca fotre’s o prendre els carrers per tal de fer evident, més encara, el nostre descontentament. No val només amb les queixes al bar, o en dinars amb els amics, o a la sala d’espera del metge o a la cua de qualsevol dels comerços als que anem a comprar. Això sol ja no val! Caiem en l’abisme, si no fem res no ens aturarem fins arribar al fons i un cop allà, res no ens assegura que puguem sortir-ne sense prendre mal.

I mentre el ciutadà mileurista (o menys que això) veu que trontolla l’estat del benestar que li havien promès, que minva el seu poder adquisitiu degut per una banda a la congelació quan no retallada dels sous i per l’altra a l’alça descontrolada dels preus, mentre el treballador perd la seva feina i no pot fer front al pagament de la hipoteca del seu habitatge amb la consegüent amenaça de desnonament i s’adona que no és més que un número a la cua de l’atur, un número del tot insignificant pels polítics de tot pelatge si atenem a la nul·la capacitat d’aquests últims per aturar aquesta sagnia, mentre rebem cops a tort i a dret, ens assabentem de malversació de diners públics, de corrupteles, de càrrecs amb pensions vitalícies, de contractes blindats...; a diari coneixem casos de paràsits que s’enriqueixen aprofitant les debilitats del sistema. Tots amb nom i cognoms, res de deixar-los en l’anonimat...

Per exemple, el Millet i el Montull segueixen al carrer malgrat l’espoli del Palau de la Música. Dóna la impressió que aquests paios tenen la classe política catalana agafada pels ous. Si ells cauen, ho fan també càrrecs electes, membres de partits i de sindicats i d’una part de la benestant burgesia catalana. D’una altra manera no s’entén que no trepitgin el terra de cap presó del país. Per menys, tu i jo ja hi seriem tancats, n’estic convençut. La Creu de Sant Jordi li van atorgar un dia al Millet! Que si, que un cop es va destapar l’affaire li van retirar però per a mi, el mal ja estava fet. I un i l’altre, el Millet i el Montull son al carrer i de ben segur gaudeixen d’una vida millor que la teva i la meva. Moltes notícies els primers dies però ara... de puntetes passen tots els mitjans de comunicació!

L’Urdangarin, duc de Palma. Un altre trepa! Un paio que usava el seu nom, qui era, per a... si, extorsionar (presumptament i tant) i aconseguir contractes milionaris per la realització d’informes i/o estudis (gairebé sempre innecessaris i de tarannà esportiu) que inclús a vegades no es redactaven però SI es cobraven! A mesura que apareixen informacions coneixem l’existència de comptes en paradisos fiscals i el forat, el desfalc, és cada cop més aclaparant. I el duc també segueix en llibertat (el seu soci no; la dona del soci està imputada, la del duc, la infanta, no; casualitat?). I manté la seva feina i el seu estatus per molt que des de la Casa Reial se’ns digui que se l’ha apartat de qualsevol acte representatiu de la Corona, de l’agenda oficial... Però ell va a la seva, declarant als mitjans de comunicació que vol un judici com més aviat millor per tal de poder demostrar la seva innocència acompanyant tot plegat d’un posat victimista que em treu de polleguera. Que si, que aquesta cançó l’he escoltat altres vegades! I encara té la samarreta de la seva època de jugador d’handbol penjant del Palau blaugrana! Això si que és fer país!

L’escàndol del holding Innova, el grup d’empreses municipals de Reus que, de magnitud encara incerta, esquitxa ja a l’Hospital de Sant Joan, a l’exdirector de Sagessa (empresa que gestiona l’hospital), a l’exalcalde de la ciutat i a l’encara consellera delegada d’Innova i presidenta del Grup Salut. A tots ells se’ls imputen presumptes delictes d’apropiació indeguda, estafa i malversació de cabals públics... ja veieu, una xarxa del tot organitzada de (també presumptes) pagaments irregulars! No és l’únic escàndol en el sector sanitat del país... la Fundació Puigvert de Barcelona i en concret, la seva gerent, l’adjunt a gerent i el cap del servei de radiologia també es veuen immersos aquests dies en un judici per presumpta  estafa al Servei Català de la Salut... és un cas que conec prou bé perquè hi vaig treballar prop de 14 anys i he vist part del que s’hi coïa. Serà coincidència o no, però ambdós centres hospitalaris han estrenat noves instal·lacions...

Més. La SGAE amb el Teddy Bautista com a màxim exponent de trepa sense escrúpols que ha arribat al més alt sense importar-li qui quedava pel camí i només preocupat en recaptar (en robar) en nom de la defensa dels drets d’autor. Un altre que, mitjançant empreses pantalla, posa la mà a la caixa i s’emporta tot allò que pot, sabent que quan l’enxampin no haurà de respondre de res... cap responsabilitat, cap càstig! Coge el dinero y corre! Buscant i remenant m’assabento que el ninot, en breu començarà a percebre una pensió vitalícia de 23.000 euros mensuals, alhora que interposa una reclamació milionària per acomiadament improcedent. El món del revés!

La família Ruiz-Mateos amb el patriarca en primera línia. Més del mateix. Frau a l’Agència Tributària. I què? Al carrer! Anys enrere disfressat de Superman clavant cops al Boyer, fugint de presons (com?)... un número del tot còmic si no fos perquè en el rere fons s’evidenciava una mala praxis empresarial, fraus inclosos, que va deixar al carrer un munt de treballadors. I avui dia el Jose M repeteix praxis i no passa res, no res. A viure que son quatre dies! I la mà... de la caixa a la butxaca! I empreses arruïnades, en concurs de creditors i amb els empleats, un cop més, sense cobrar les seves nòmines!

L’escàndol dels ERO (expedients de regulació d’ocupació) fraudulents a Andalusia que impliquen a alts càrrecs de la Junta de la comunitat autònoma, la situació d’ingovernabilitat que es viu a València pels repetits casos de corrupció, corrupció instal·lada en totes les esferes de la vida política valenciana, exactament igual que ha ocorregut a les Illes Balears, els fons destinats a ONG que algun pocavergonya de la comunitat de Madrid s’ha anat embutxacant al llarg dels darrers anys, les infraestructures ruïnoses i del tot innecessàries cofinançades per l’Estat amb diners de tots nosaltres i que resulten ara un llast difícil de suportar, les subvencions atorgades a tort i a dret, els enchufados que ocupen llocs pels quals no demostren estar degudament capacitats, com ara... la Telma Ortiz, la hermanísima, contractada per l’Ajuntament de Barcelona fins no fa pas massa i que ningú, ni tan sols el propi alcalde de la capital catalana, ha encertat a aclarir les seves competències, les tasques que havia de desenvolupar. I evidentment el sou del personatge surt de l’erari públic. Dels meus impostos. I n’estic fins els collons! D’enchufados però n’hi ha... que no te’ls acabes!

Els clubs de futbol. Amb uns deutes amb Hisenda i la Seguretat Social aberrants i insultants que al contrari del que hauria de semblar, no posen roig ningú, ni directius, ni jugadors, ni socis (com jo mateix), ni seguidors dels clubs ni governants d’esquerres o de dretes. Com han de sancionar l’anestesia, l’opi del poble com algú va dir un cop? Com més futbol millor, costi el que costi... ara l’Espanyol, ara el Barça, ara el Nàstic, ara el Madrid, ara la Roja i per Nadal... la Selecció Catalana! Pan y circo, pan y circo!

I més noms. Bankia! Hores d’ara ningú no sap com acabarà aquest affaire. Les primeres informacions parlaven d’un forat estimat en uns 4.500 milions d’euros i actualment ja se’n parla d’uns 23.000 milions els que haurà d’injectar l’Estat per tal de garantir la viabilitat de l’entitat. Quina estafa. Ja de bon començament i amb l’objectiu d’entrar en Borsa, van falsejar els comptes presentant uns beneficis de 300 milions d’euros quan en realitat les pèrdues superaven els 3.000 milions! I van enganyar un bon nombre de ciutadans que van comprar accions del nou banc confiant en la informació que se’ls donava (la dels beneficis) des de la pròpia entitat, des del Banc d’Espanya i des de la Comisión Nacional de Valores. Al capdavant del xiringuito un reputat Rodrigo Rato que anys enrere s’havia postulat com a successor de l’Aznar, i que malgrat haver estat derrotat en el si del PP pel Rajoy, gaudia del suport i beneplàcit de gran part de l’electorat i de les bases del partit. Un any després que l’escàndol saltés a les primeres planes dels mitjans de comunicació, l’Audiència Nacional ha imputat al Rodrigo Rato i 32 esbirros més pel conegut ja com a “cas Bankia”. I tot perquè el novè grup parlamentari (tenint en compte el nombre de representants) del Congrés dels Diputats, UPyD, va interposar querella contra tots i cadascun d’ells. I com és que ningú més no ho ha fet? Fàcil. Entre els fins ara 33 assenyalats, es troben polítics del PP, PSOE, IU, sindicalistes, empresaris i banquers. I és clar, tots muts i a la gàbia! La llei del silenci tan pròpia de la màfia napolitana s’ha imposat en tots i cadascun dels racons de l’Estat.

D’altra banda cal dir que la situació de les entitats financeres espanyoles és esfereïdor. De tenir el sistema financer més solvent i sòlid no només d’Europa sinó del món sencer (segons paraules de l’ínclit Zapatero) a haver de ser rescatat per Europa per tal d’evitar la seva inevitable fallida i una més que possible sortida d’Espanya de l’euro. Com es menja tot això? Suposo que amb estudis d’economia i jo no els tinc, és clar. Ja m’ho deien mons pares, “estudia noi, estudia ara que encara hi ets a temps!”. I ningú no ens explica la veritat. Els poders fàctics de l’Estat o bé pensen que som rucs, beneits o gilipolles (o les 3 coses alhora) o bé estan convençuts que som tan dèbils i pobres d’esperit que, pel nostre bé, ens han d’amagar la realitat quan aquesta es presenta tan i tan caòtica com ho fa l’actual. I mentre, aprofiten el desconcert que originen entre la ciutadania per a... molt bé, emplenar-se un cop més les butxaques. La mà a la caixa hauria de ser considerat l’esport rei a Espanya. El Banc d’Espanya i la ineficàcia dels seus experts també han tingut un paper destacat i del tot determinant en aquest desgavell! Si la meva feina la faig igual de bé que l’han fet tota aquesta tropa... demà mateix em despatxen i vaig camí de l’Oficina de Treball de la Generalitat. I amb una mà davant i l’altra darrera perquè jo no tinc un contracte blindat! Sants collons! No podem oblidar a més i per acabar d’arrodonir-ho, que el control per les diferents caixes del territori espanyol va esdevenir de lluites polítiques en les quals van participar tots els partits; tots! Son moltes les entitats financeres espanyoles amb problemes reals de viabilitat... per a posar-se a tremolar!

Segur que tots aquests paràsits surten absolts dels escàndols pels quals se’ls assenyala!

El que realment preocupa al ciutadà, si més no al ciutadà que us escriu, és que sembla que tothom qui participa d’un escàndol dels esmentats més a dalt i/o d’altres que m’han passat per alt o simplement no han tingut cabuda, surt d’ells com si no res, sense condemna ferma o pena de presó, sense assumir cap tipus de responsabilitat i gaudint d’una vida millor que la d’aquell qui mira de caminar per la sendera de l’honestedat. Qui roba (a gran escala) no es veu obligat a tornar el que ha robat, a respondre de res. I no ho entenc! La democràcia per la que tanta gent va lluitar només ha servit per això, per acceptar com quelcom normal allò que no ho hauria de ser? La llibertat assolida només ha de valer per a mirar cap a una altra banda i no fiscalitzar les conductes dels governants sorgits de consultes populars (eleccions)? Com que tenim democràcia i vivim en llibertat, que uns quants (o molts) posin la mà a la caixa ho hem de considerar un mal menor? Doncs penso que no! Quan va començar aquesta maleïda crisi, des de diferents fòrums es parlava de la necessitat de canvis estructurals, de canvis de models econòmics, que el que s’havia fet fins ara no havia funcionat... on ha quedat tota aquesta xerrameca?

I quina solució hi ha? Una passaria, per no deixar morir la força que un dia van aconseguir els indignats manifestats arreu del territori. Van prendre els carrers i malgrat la manca de lideratge del moviment i la seva evident desorganització, van mirar de remoure consciències, de canviar allò que no els agradava. No van permetre, si més no al principi, que cap força política manipulés el moviment (cosa que van pretendre diferents forces polítiques) i tampoc no es van aturar malgrat l’aparició de grups violents que s’adhereixen a qualsevol manifestació vers l’ordre establert i que buscaven prendre protagonisme a aquells qui es manifestaven i es manifesten pacíficament. Si, cal que ens mobilitzem tant com ens sigui possible vers les retallades socials defensades, aprovades i imposades pels governs del Rajoy i del Mas. Mobilitzar-nos en temps de democràcia mai no ha estat tant necessari com ho és ara i és en les nostres mans decidir de participar-hi o no. Això si, no esperem que cap polític solucioni els nostres problemes! Els paràsits dels que he parlat (i que no responen a un únic color) han atacat les bases sobre les quals s’erigia l’edifici de l’estat del benestar que tant va costar construir. I si no ho impedim seguiran atacant-lo. El dret al pataleo ha quedat obsolet, ja no és suficient. Només ens queda la mobilització en defensa dels nostres drets. Sona utòpic però no ho és. Tanmateix, que soni utòpic potser és el que els paràsits volen fer-nos creure!