Contra viento y marea

Por Ezequiel Fernández Moores  |  Para canchallena.com

15.05.2013 | 01:45

"Entre el cliente y la verdad, seguimos optando por la verdad." La respuesta, lapidaria, enojó al lector de El Gráfico. Pero Dante Panzeri no creía que el trabajo del periodista consistiera en vender más revistas. Tampoco creía que debiera vender ilusiones. "Tenemos que esperar lo peor, es decir, nada", escribió antes de viajar al Mundial de Chile 62. Con él como director, El Gráfico nunca más volvió a poner en tapa al boxeo, "una masacre humana -escribió- que debe ser colocada sencillamente fuera de la ley". Equivocado o no, Panzeri incomodaba también a sus patrones. En La Prensa, en lugar de "boxeo", escribía "homicidio legalizado", y creía que la nota debía ir en "Policiales". En El Día, el principal diario de La Plata, le "agradeció" al Milan, de Italia, su triunfo ante Estudiantes en la Copa Intercontinental "en nombre de la salud pública argentina". Aquel Estudiantes -escribió Panzeri en el diario platense- fue "la representación de la violencia para el lucro aplicada al fútbol", una "asociación ilícita para producir resultados ilícitos". En El Ciclón, revista partidaria de San Lorenzo, enumeró más de 25 incidentes de indisciplina que desaconsejaban el retorno en 1972 del ídolo José Sanfilippo. En Radio Belgrano, que abría exultante la temporada con un River-Boca, dijo que el partido había sido "un bodrio tan lamentable" que no merecía "ni una sola palabra" y dedicó la media hora siguiente a otro tema. Su libro más célebre ( Fútbol, dinámica de lo impensado ) lo abrió con una frase también célebre: "Este libro no sirve para nada".

Dirigentes, decencia y wines , las tres cosas que según Panzeri le faltaban al fútbol, es el título que eligió Matías Bauso, guionista, escritor y abogado, para su monumental trabajo sobre Panzeri, la joya deportiva y acaso también periodística de la Feria del Libro que cerró el último lunes en Palermo. Bauso juntó un metro de fotocopias, revistas y recortes. Leyó unos 6000 del total de 15.000 artículos que Panzeri escribió desde 1947 hasta su muerte, en 1978. Seleccionó casi 500, luego 200. Se quedó con 100. Revistas, diarios, radio y TV. Correspondencia con lectores. Anotaciones personales inéditas. Fútbol-juego. Corrupción. Boxeo. Periodismo. Mucha ética. Poca épica. Peronismo. Libertadora. Piazzolla, Bergman y hasta la Coca Sarli. 544 páginas, cerca de 1.200.000 caracteres que compilan con minuciosidad, admiración y afecto la obra de un mito del periodismo que analiza, opina, enseña, denuncia, combate y conmueve. Intensidad pura. Por momentos agobiante y desmesurado. Un Panzeri que, además, hace ya 40 años proponía darle tres puntos al ganador de un partido y prohibir el pase al arquero. Que avisaba que la barra brava no era folklore, sino "asociación ilícita". Que decía que no había que hacer el Mundial 78 porque "nos afanaríamos a nosotros mismos". Que escribió antes que nadie que el deporte era manipulado por el poder político y económico, pero también era un hecho cultural y debía servir a su objetivo de "formar mejores personas, no personas más enriquecidas". Y que el periodismo "es una casta intocable" porque "no hay quien lo juzgue", pero aun así tenía "la obligación de protestar" ante la autoridad y ayudar a pensar a la gente.

"Nunca fue oficialista", me dice Bauso, feliz porque la familia de Panzeri saludó su trabajo. Su libro, publicado por Sudamericana, no tiene concesiones. Los años 50, que casi todos los especialistas deportivos coinciden hoy en señalar como claves, por títulos y masividad, cuando el peronismo decidió que el deporte era cuestión de Estado, fueron sin embargo para Panzeri una "larga noche" a la que puso fin la "Revolución" (el golpe de Estado de 1955). El propio Panzeri asumió como interventor ad honorem de la Federación de Ciclismo y se fue al año, dejando un informe de más de sesenta páginas. Aprobó que se investigara a los deportistas. Y, además de los campeones que fueron marginados de la delegación olímpica por "peronistas", opinó que los militares no deberían haber enviado siquiera un atleta a los Juegos de Melbourne 56. Antiperonista, criticó que el Estado estableciera vínculos tan estrechos con el deporte. Pero en los Juegos Panamericanos de Buenos Aires 1951, mientras los aplaudidores miraban sólo a los campeones, Panzeri fue uno de los pocos que valoraron segundos y terceros puestos en pruebas de atletismo y natación que, según su análisis técnico, tenían más importancia que algún primer lugar. También censuró luego la política deportiva de la Libertadora. En 1962 rechazó el reto a duelo de un militar: les respondió a sus padrinos que sus únicas armas eran "la lapicera, la máquina de escribir y la palabra". En 1972 devolvió el calificativo de "mentiroso" al coronel a cargo del deporte en tiempos del general Agustín Lanusse. Y en la última dictadura ofreció café a tres militares que fueron a verlo para que callara. Se tomó él los tres cafés y, tiempo después, le ratificó en persona al almirante Carlos Lacoste su oposición al Mundial 78. "No le encontrás una traición en cuarenta años de trayectoria", me dice Bauso.

Uno de los mejores momentos de su libro es el intercambio semanal de Panzeri con los lectores de El Gráfico. Lejos de la letrina que son hoy los mensajes en la Web, Panzeri daba explicaciones minuciosas y también algunas respuestas crueles. "No señor -le respondía a un lector-, no es El Gráfico una tienda o una fiambrería", donde "el cliente siempre tiene la razón". "Lo perdimos a Caffarella", avisaba sobre otro lector enojado, que lo amenazó con no comprar más la revista si no cambiaba la línea. "Usted -apuntó a otro- confundió nuestra liberalidad con su mala educación." Aclaró que los periodistas de El Gráfico exigirían dinero si eran invitados a polémicas de TV porque eran "programas comerciales, no culturales". Creía en la misión formadora del periodismo. "El país -escribió una vez- necesita educarse en el diálogo de quienes piensan distinto." Cuando en otra oportunidad explicó a sus lectores por qué escribía en Así, Panzeri publicó un artículo memorable sobre su condición de trabajador de prensa, no patrón de los medios, y contó que en esa revista sensacionalista le pagaban el salario correcto y escribía lo que quería, incluso con más libertad que cuando era director de El Gráfico.

Le decían "resentido", pero creyó hasta el final en la lucha por un deporte y un periodismo mejor. "Fútbol -escribió una vez- es recuerdo de lo que jamás se repetirá." "¡Le ruego que me haga juicio!", imploró en 1971 al entonces titular de la AFA, Juan Martín Oneto Gaona. Se había burlado de un defecto físico del dirigente y en una dura autocrítica ante las cámaras de TV confesó que le tenía "terror al humorismo dentro de mi profesión". "Panzeri -escribió el periodista español Luis Hinojal Morales en un homenaje reciente en el sitio 11wsports.com- es la dignidad atemporal transformada en coraje? el compromiso con la ética del trabajo y un trabajo marcado por la ética? Panzeri y su obra son el alegato por el amor a una profesión y por una sociedad más justa." Ernesto Duchini, formador de cracks, no conocía a Panzeri, pero fue a su sepelio porque quería cumplir "una deuda de gratitud". "Cuando me parecía que algo de lo que iba a hacer no era lo mejor me preguntaba a mí mismo: «¿qué escribirá de mí Panzeri si se entera?» ". Y el que escribía, trabajara en Así o en El Gráfico, en Satiricón o La Prensa, era, contra viento y marea, Dante Panzeri.

Un partit d'handbol...

Abans d’ahir tots els mitjans de comunicació anaven plens! La notícia que acaparava l'atenció de tothom era la desaparició, per qüestions purament econòmiques, de la secció d'handbol de l'Atlético de Madrid (antic BM Ciudad Real), conjunt que els darrers anys s'havia erigit com un habitual aspirant als títols nacionals i també a les competicions continentals. I, sincerament, em va sobtar tant de seguiment; crec no se n'ha parlat mai tant d'aquest esport, mai no ha tingut tant de ressò. Ni tan sols quan, el 27 de gener, Espanya es va proclamar campiona del món en el Mundial disputat a Barcelona en vèncer a la final del Sant Jordi a la potent Dinamarca!

I és que des de gairebé tots els fòrums s'ha arribat a afirmar amb més o menys contundència que aquesta desaparició comportarà la mort definitiva de la Lliga española (així com de la resta de competicions d'àmbit estatal) d'aquest esport; i potser si que tenen raó els "Niño Becerra" de l'esport amb la seva anàlisi catastrofista de la situació que ha esdevingut però, disculpeu-me, jo no trobo res d'estrany ni escandalós que un club esportiu, igual com qualsevol empresa del país, si no pot fer front als pagaments, si té deutes amb l'Administració i no pot complir amb ells dins del termini que en cada cas marca la Llei, acabi liquidant i tancant la paradeta. L'escàndol seria que es permetés aquesta pràctica. Que es permet, i tant que si! I si sou dels que penseu que això no passa, només cal que feu un cop d'ull al món del futbol, per posar un exemple... No entenc perquè davant d'un fet com aquest ens hem de portar les mans al cap o hem de pensar que el món se’n va en orris; no trobeu que tendim a exagerar-ho tot? Massa sovint tinc la sensació que l'esport d'elit és un dels grans beneficiats del xiringuito injust en que hem convertit la societat en la qual vivim; massa sovint tinc la sensació que els esportistes d'elit gaudeixen d'allò que se'n diu patente de corso! I no m'agrada... però això ara no toca!

Avui mateix però, m’assabento que el Consejo Superior de Deportes està mirant de trobar una sortida que pugui garantir la continuïtat de la secció... el que deia abans, patente de corso!

Per la meva part, com a seguidor d’aquest esport preferiria que l’Atlético de Madrid no desaparegués però, un cop més, aquesta possibilitat no depèn de mi i només és un desig al qual, tot sigui dit, puc renunciar sense massa (o gens) problemes de consciència.

I a què ve tota aquesta xerrameca? Ara ho explico. Abans d’ahir, fent zapping, vaig fer cap al programa de 8TV del Josep Cuní, 8 al dia. A la tertúlia esportiva, a banda de participar-hi els tertulians habituals Joan Maria Pou de RAC1 i l’Enric Bañeres de La Vanguardia, va acudir el president de la Federació Catalana d’Handbol, el Tomás Moral, per debatre, entre d’altres assumptes, de la polèmica suscitada arran de les inspeccions d’Hisenda que estan patint en els darrers dies molts clubs catalans petits. Com no podia ser d’una altra manera atesa la presència del màxim directiu federatiu, van tractar la notícia de la desaparició del club d’handbol Atlético de Madrid. Fins aquí tot normal, cap estridència, cap pixada fora de test. Però és clar, aquestes trobades acaben donant peu a que aquells qui intervenen, acabin parlant més del compte...

En el decurs de la tertúlia, i donades per defenestrades les competicions nacionals d’aquest esport conseqüència immediata de la liquidació del club madrileny, al senyor Moral no se li acut cap altra cosa per tal de garantir la continuïtat d’aquestes amb un nivell de competició superior al que poden oferir les d’altres països europeus, que entre tots “forcem” la creació d’una secció d’handbol... del Real Madrid!!!, ja que això comportaría que també l'handbol es retroalimentés de les polèmiques i de la rivalitat que ja existeixen en el futbol o el bàsquet, tan beneficiosa, segons les seves paraules i el seu parer, per a la pròpia competició, els clubs, l’afició, els ingressos en concepte de televisió i publicitat,  i bla, bla, bla, bla... I la resta de tertulians rient-li la gràcia i donant suport a la solució (magnífica, supèrbia i tant que si) aportada per l’ínclit Tomás Moral. Se’m van caure els collons a terra, ho confesso! Que en pensaran a Granollers, considerada ciutat bressol d’aquest esport si arriben a escoltar les paraules del president de la seva federació territorial? Com pot ser possible que aquest ninot demani el BM Real Madrid quan no ha esmentat en cap de les seves intervencions el Fraikin BM Granollers, un club tan català com el Barça, al qual (ara si) s’hi ha referit en diferents ocasions omplint-s’hi la boca? Com pot ser que aquest ninot prefereixi l’aparició del BM Real Madrid abans inclús que fer més fort l’altre equip català de la competició obviant tot el que podria comportar aquest enfortiment a nivell nacional i internacional? Com pot ser que des de Catalunya demanem que Madrid ens tregui les castanyes del foc també en matèria d’esport? Hem de caure en les mans d’una hipotètica secció d’handbol del Real Madrid? Que trist senyor Moral, que trist que pensi d’aquesta manera. I que curt de mires! Al meu parer ha pecat de sentiment d’inferioritat, d’acomplexat... Ens ven que assisteix a un programa per parlar dels problemes dels clubs petits catalans i que la seva comesa és defensar els interessos d’aquests i acaba parlant del Barça i el Madrid. Potser el que realment vol el senyor Moral és un enèmic a qui fer responsable de ves a saber què i aprofitar per fer política dins l’esport... no seria el primer a provar-ho!

Res d’estrany si mirem el seguiment que es fa des dels diferents estaments esportius i des dels diferents mitjans de comunicació quan qui aconsegueix els èxits (nacionals i internacionals) són clubs com el RCD Espanyol, el Club Joventut de Badalona, el Fraikin BM Granollers, el Reus, el Noia, l’Igualada, el Vic, el Voltregà d’hoquei patins, l’UE Santboiana... etc... Ens fem més ressò de les notícies del rival madrileny, per intranscendents i ridícules que puguin ser i/o semblar, que dels èxits de casa nostra, per transcendents que aquests puguin ser i/o semblar. A casa nostra només hi ha espai per Barça i Madrid... i entenc l'impacte mediàtic que pot tenir el Barça a Catalunya, de rucs seria dir el contrari però, donar més volada al Madrid que a clubs esportius catalans fa pensar que el que preocupa realment és que el Barça pugui perdre la supremacía de la que gaudeix; i per tal que això no acabi passant, es crea un enèmic endèmic (endevineu? Si, el Madrid) que resultarà molt i molt útil alhora d'amagar les vergonyes de casa nostra; una perfecta cortina de fum!  Jo, ignorant és clar, no entenc que no es parli de futbol femení quan l'Espanyol ha guanyat Lliga i Copes (espanyola i catalana) i ha participat en la Champions League i ara, quan l'altre equip de Barcelona ho fa, hagi de suportar informacions dia rere dia i elogis desmesurats; no entenc que el Joventut estigués a un pas de la desaparició tot just va guanyar la Copa d'Europa (és clar, va ser campió abans que els altres...); no entenc que el Barça desmantelli la resta d'equips catalans debilitant el potencial d'aquests; no entenc que aquest any no s'hagin emès partits de l'OK Lliga o de qualsevol altre competició d'hoquei patins, casulament l'any que el Barça no rasca bola; no entenc que es parli de la Lliga Nacional de Futbol Sala ara que els blaugrana són l'equip més potent i no passés el mateix quan el Marfil Santa Coloma, fa només uns anys, va ser a un pas d'assolir-la. Aleshores gairebé no es va donar cobertura; no entenc la poca o nul·la difusió que es fa a la UE Santboiana, tot i haver lluitat fins el final pel Campionat de Lliga de rugbi.  I en rugbi es dóna volada a la USAP, conjunt de Perpignan que juga la Lliga Francesa i al que se li donen totes les facilitats per disputar partits a l'Estadi Olímpic Lluis Companys de Barcelona... Curiosament club germanat amb els culers! No entenc tantes coses...

I jo sóc molt bel·ligerant amb aquesta manera de ser. És per això que la resta de clubs esportius catalans, els seus directius, jugadors i aficions no han de renunciar a la seva identitat, les seves particularitats, a allò que els diferencia. Només fent les coses bé tindrem una oportunitat (ni que segui minsa) de sobreviure. Així i, evidentment, mantenint una línea d'estricte control pressupostari que eviti riscos de desaparició, i conseqüentment que allunyi el fantasma que finalment i definitiva ha vençut a la secció d'handbol del club matalasser.

Encara bó que tot això només són...dèries!!!

Collons... finalment jo també he caigut en el parany i he acabat parlant del Barça i el Madrid!!!

Nazisme? No, gràcies!

Anna Pawelczynska, presonera polonesa convertida en guardiana del camp d’Auschwitz:

“La idea de aceptar un trabajo en Auschwitz era particularmente seductora, puesto que el trabajo respondía a la necesidad que tenía de experimentar día tras día la propia superioridad y la propia fuerza, el derecho a decidir sobre la vida y sobre la muerte, el derecho a infligir la muerte, personalmente o al azar, y el derecho a abusar del poder sobre las otras detenidas.”

Kurt Glass, presoner testimoni en els judicis de Dachau de 1947:

“... Tenía en mente fabricar una pequeña lámpara de piel humana, y un día en el Appellplatz se nos ordenó a todos desnudarnos hasta la cintura. Los que tenían tatuajes interesantes fueron llevados ante ella (Ilse Koch), para escoger los que le gustaban. Esos presos murieron y con sus pieles se hicieron lámparas para ella. También utilizaron pulgares momificados como interruptores…”

Actes del judici de Bergen-Belsen l’any 1945:

“(Irma Grese)… participaba regularmente en las selecciones para la cámara de gas, torturando a discreción. En Belsen, continuó con el mismo comportamiento, igualmente público. Su especialidad era lanzar perros contra seres humanos indefensos (para ser devorados).”

Gisella Pearl, metgessa de presoners:

“Grese gustaba de azotar con su fusta en los senos de la jóvenes bien dotadas, con el objeto de que las heridas se infectaran. Cuando esto ocurría, yo tenía que ordenar la amputación del pecho, que se realizaba sin anestesia. Entonces ella se excitaba sexualmente con el sufrimiento de la mujer.”

Heinrich Himmler, cap de les SS i de la Gestapo, setembre de  1.941:

“… hasta el niño en la cuna debe ser pisoteado como un sapo venenoso… Vivimos en una época de hierro, en la que es necesario barrer con escobas de hierro”.

Stanislawy Marchwickiej, testimoni de la política del terror implantada per la supervisora Maria Mandel en el decurs de la seva estada en el camp de Birkenau:

"... (la Bèstia d’Auschwitz) se libraba de los bebés recién nacidos después del parto. Metía su pequeña cabeza dentro de un cubo de agua, en el horno crematorio, o bien los arrojaba al patio aún vivos para ser devorados por las ratas”.

Janina Kósciuszko, interna del camp de Birkenau va alegar haver vist a Mandel:

“… arrebatarle a una prisionera el bebé de cinco meses que había dado a luz a escondidas, para inmediatamente después, lanzarlo a las llamas ante la dramática mirada de su madre…”

Dora Szafran, jueva de 22 anys, fou testimoni en el judici contra la supervisora d’Auschwtiz i Bergen-Belsen i va declarar:

“… en 1.943… Bormann puso su perro sobre ella (una interna). Creo que era un pastor alemán. Primero ella incitó al perro y éste se tiró a las ropas de la mujer; entonces ella que no estaba satisfecha con eso, hizo que el perro fuese a la garganta”.

Judici de Bergen-Belsen l’any 1.945. declaración de la presonera polonesa de 23 anys, Rachela Keliszek:

“… en el verano de 1.944… yo fui la primera en ser mordida en la pierna, y después Bormann ordenó al perro atacar a Regina (presonera de 18 anys) que estaba a mi lado. El perro la mordió primero en la pierna y como estaba tan débil se cayó. El perro entonces empezó a morder y despedazar todo su cuerpo, empezando por sus piernas y subiendo para arriba. Bormann incitaba al perro y cuando Regina estaba sangrando por todas partes y se derrumbó finalmente, ella ordenó al perro que la dejara y se marchó…”

Neus Català, supervivent del camp de concentració de Ravensbrück:

“… a todo mi grupo nos pusieron una inyección para eliminarnos la menstruación con la excusa de que seríamos más productivas… los bebés nacidos eran automáticamente exterminados, ahogados en un cubo de agua, o los tiraban contra un muro o los descoyuntaban. Ellas agonizaban por las malas condiciones higiénicas del parto o se volvían locas por la impotencia de presenciar tales asesinatos…”

Testimoni d’una presonera del camp de concentració de Ravensbrück referint-se a la supervisora de barracó Dorothea Binz:

“… Dorothea se acercó a la mujer, y la abofeteó hasta el suelo, después cogió un hacha y empezó a rajar a la prisionera hasta que su cuerpo sin vida no era más que una masa sangrienta. Una vez acabado, Dorothea se limpió sus botas brillantes con un trozo seco de la falda del cadáver. Se montó en su bicicleta y pedaleó sin prisa de vuelta a Ravensbrück como si no hubiera pasado nada…”

Adolf Hitler, Mein Kampf:

“… el sacrificio de millones de hombres en el frente no habría sido necesario si doce o quince mil de estos judíos corruptores del pueblo hubiesen sido sometidos a los gases tóxicos…”

Adolf Hitler, Solució Final:

“… la ley de vida prescribe la muerte selectiva, de manera que queden vivos los mejores…”. Paraules d’un líder que va transmetre als seus sequaços tota la ira i l’odi impensables vers allò que ells anomenaren “raza inferior”.

Fragments del llibre “Guardianas nazis. El lado femenino del mal"

“… se sabe que en muchas ocasiones los miembros de las SS combatían el aburrimiento haciendo que los reclusos corrieran hacia las vallas electrificadas con la promesa de que obtendrían una ración de comida extra. Pero al final se encontraban con un tiro a sangre fría por la espalda. Las risas sucumbían al estruendo de las balas y de la muerte.”

“… casi todas las mañanas Goeth se situaba en la terraza de su residencia, cogía un rifle de francotirador y disparaba a cualquier prisionero del campo. Niños, mujeres y ancianos fueron asesinados de forma indiscriminada. Después el comandante ordenaba que se le entregase la ficha del muerto… y después mataba a todos sus familiares. Según sus propias palabras, no quería gente insatisfecha en su campo de concentración…”

“… era evidente que las comidas que les ofrecían no llegaban ni al mínimo necesario y elemental de los requisitos propios de la nutrición. De forma frecuente les cocinaban sopa con carne podrida o descompuesta de animales como caballos y empleaban sobras para aderezar el guiso. Cualquier trozo de molla era aceptable…”

Tots i cadascun d’aquests paràgrafs no són ficció i tampoc no són producte de la meva malaltissa imaginació. Tot el que s’ha esmentat en ells ha ocorregut, és un cop brutal de realitat, quelcom que ha esdevingut a la vella Europa no fa pas massa temps. Tot el que s’ha descrit és fruit de la ignomínia humana. Aquests fragments han estat estrets del llibre de la periodista Mónica G. Álvarez, “Guardianas nazis. El lado femenino del mal” i els he acompanyat de fotografies baixades d'internet que mostren amb detall, per a aquells que pensen que una imatge val més que mil paraules, la magnitud de la tragedia. Em faig ressò perquè en realitat vull denunciar un fenomen que, d’un temps ençà, comença a ser del tot habitual dins de l’àmbit polític, periodístic, intel·lectual... del nostre país (i fins i tot a peu de carrer) i no és altre que la lleugeresa amb què s’usen els mots nazi i/o nazisme (i en ocasions fins i tot imatges del nazisme), cosa que al meu parer resulta del tot inacceptable, aberrant i insultant. Aquesta actitud, a més a més, comporta que les víctimes de tan extrema maldat tornin a sentir-se humiliades, vexades...

L’últim exemple d'aquest esdevenir ha sortit de les urpes del PP d’Altafulla que va decidir publicar al seu compte de la xarxa social Facebook un fotomuntatge en el qual compara l'acte de constitució de l'ANC amb una assemblea nazi. Si, és veritat que ràpidament ho van retirar per ordre expressa de la direcció estatal del PP però... estareu d’acord amb mi que el mal ja estava fet!

Per desgracia i, tal com he apuntat abans no es tracta d’un cas aïllat, ans al contrari. L’any 2.005, l’aleshores Conseller de Comerç, Turisme i Consum del Govern del Tripartit Josep Huguet, es va despenjar amb unes declaracions del tot desafortunades quan va comparar el boicot als productes catalans amb la persecució patida pels jueus a l’Alemanya nazi acompanyant el despropòsit amb les paraules “ocupem el lloc dels jueus. Som sospitosos de deslleialtat i se’ns ha de castigar”.

Seguim. Al març d’aquest mateix any, l’expresident d’Extremadura, un altre incendiari habitual, en declaracions a Antena 3 va comparar l’Artur Mas amb el dictador alemany Adolf Hitler. I no us penseu que es va posar roig, o que va demanar disculpes... l’impresentable es va quedar tan ample. I encara va seguir: “Estábamos acostumbrados a que antes las constituciones se las cargaban siempre los golpistas, con metralletas y con tiros, pero a ataques al sistema desde dentro del sistema no estábamos acostumbrados".

L’expresident extremeny ha afegit “este tipo de procesos sí que los conocen, en cambio, los alemanes y los italianos, porque tanto Adolf Hitler como Benito Mussolini atacaron el sistema desde dentro".

És clar que la resposta del Joan Tardà, diputat d’ERC al Congrés, a les paraules del Rodriguez Ibarra també caldria qualificar-les com a mínim d’irreverents. Vaja, que si el que volia era estar a l’alçada de l’expresident extremeny, ho va aconseguir. De fet, cap dels dos mereix més publicitat...

I més. Abril de 2.013; la secretaria general del PP i presidenta de Castilla-La Mancha, M Dolores de Cospedal va titllar els escratxes (manifestació i pressió dels afectats pels desnonaments davant els habitatges de representants polítics, habitualment del PP) que s’estan produint els darrers mesos a nombroses poblacions del país, de nazisme pur: “Se puede comparar con lo que ocurrió en la Alemania nazi”, per afegir tot seguit que “Ir a casa de alguien y decir ‘sé dónde vives’, violentar a su familia, a sus hijos, se puede comparar a lo que se produjo en los años 30 en un país europeo y en otros sitios también”. I Aquesta tampoc no va rectificar, no va recular i es va mantenir ferma en el seu posicionament.

Encara un exemple més de mal gust, mala educació i frivolitat. El regidor del PP a Rubi, Jonatan Cobo Ortega va publicar al seu perfil de Twitter el següent fotomuntatge:

Deplorable!!! Ja veieu que les desqualificacions arriben des de les forces polítiques d'esquerra i dreta, des d'Espanya i des de Catalunya... I de ben segur que hi ha hagut més! Perdoneu però relativitzar el nazisme, a més d'esdevenir una actitud menyspreable i de deixar en evidència a aquell qui s'expressa d'aquesta manera, comporta una nova humiliació per a tots els qui el van patir, per a tots els qui van morir a mans d'uns botxins despiatats.
Per molt en desacord que estiguis amb certs posicionaments ideològics, mai, repeteixo, MAI, no pots usar la paraula nazi per referir-t'hi. No podem permetre que el nazisme s’introdueixi en el nostre vocabulari més que per descriure i/o adjectivar la barbàrie, ignomínia, manca de pietat, infern, sadisme... Nazi, nazisme i derivats són sinònims de les actituds humanes més salvatges que puguem imaginar. No podem caure en el parany de la frivolitat, si us plau. Lluitem contra allò que no ens agradi sense descans, i tant que si, però aparquem comparacions irracionals i odioses que l’única cosa que persegueixen és la confrontació entre iguals.

El PP, el PSOE, CiU, IU, ERC, Ciutadans, PxC, la CUP, Solidaritat Catalana per la Independència, UPyD, la Chunta Aragonesista, PNV, BNG... serán qualsevol cosa però allò que segur no són es nazis... Segur!!! I us ho diu algú que no creu gens en la classe política espanyola ni catalana, que cada cop sent una major desafecció vers elles i que està convençut de no acudir més a la crida periòdica a les urnes... D'altra banda vull pensar que si mai cap d'aquestes forces polítiques que conformen l'arc parlamentari del país està temptada de prendre la deriva de la intolerància, la barbarie, la ignominia... etc... pròpies del nazisme, es trobarà amb l'oposició frontal de la resta de la clase política i la totalitat de la societat civil.
És clar que sempre hi ha qui s'entossudeix a aparentar, sigui o no per error, allò que no hauria de ser; és el cas del secretari d'Esports de l'executiva del PP de Xàtiva (Valencia), Jorge Roca, a qui no se li ocorre res millor que deixar-se fotografiar rere una bandera espanyola violentada amb simboligia nazi... tot seguit han arribat les disculpes, les justificacions... però el mal ja està fet. Un cop més!  
 

Hi haurà qui dirà que tot el que he escrit no és res més que demagògia! I... potser tenen raó!

Evolució...

a vegades, i només a vegades, no cal dir gaire cosa més i si el qui parla és en Forges... aleshores... aleshores jo callo!!!

Cristòfol Colom... Què vols ser quan siguis gran?

D'un temps ençà la ciutadania ha evidenciat, de vegades inclús a contra cor, que els polítics que la representen, aquells qui diuen parlar en nom del poble, no són a l'alçada de les circumstàncies i del context social, polític i econòmic actuals. Ara no descobreixo res de nou i és clar que no! Aquesta classe política, de limitada (o nul·la) capacitat oratòria, de gestió i nuls coneixements, lluny de buscar el bé comú, de lluitar i defensar l'estat del benestar que temps enrere ens van prometre i vendre, aquesta classe política, dic, només busca l'aplaudiment fàcil dels seus fidels, dels seus irreductibles, que els servils (els palmeros de torn) que l'acompanyen li riguin totes les gràcies. En allò que són realment bons els nostres representants polítics és en saber distreure l'atenció de la gent i generar estats d'opinió a partir de les polèmiques més absurdes i ridículament  artificials. Quina llàstima de país, si! Enlloc de preocupar-se dels problemes reals de la ciutadania a la qual es deuen, ocupen el temps amb estupideses. El problema apareix quan la ciutadania, lluny de barrar el pas a aquests politicastres del tres al quart, els segueix el joc. Jo, no m’amago i, en aquesta ocasió, en d'altres passades i en d'altres que encara estan per arribar, els segueixo, els he seguit i els seguiré el joc. I amb molt de gust! Amb alguna cosa m'haig de distreure.

L'últim a afegir-se a aquesta manera de fer, moda si ho preferiu, de les estupideses em refereixo, i no és el primer cop que es fot de peus a la galleda, ha estat l'alcalde de Barcelona, el Sr. Xavier Trias. Aquest passerell que dies després de ser elegit i d'acceptar el càrrec de batlle de la capital catalana i que va prometre ser-ho de tots els barcelonins (no només dels barcelonistes), en el decurs del documental - entrevista “Alcalde”, es va despenjar amb unes manifestacions en les quals declarava que tenir un gendre o un familiar de l'Espanyol seria una desgràcia, reculava tan aviat va ésser conscient del negatiu ressò de les seves paraules, i tot seguit demanava falses disculpes a aquells qui es van poder sentir ofesos. Toca't els collons! Encara m’hauré de disculpar jo d’ofendre'm per tan poca cosa... quin ninot! I jo de pell molt fina, ja ho se! Hores d’ara és evident que les disculpes eren del tot falses, una mera posada en escena per acontentar i convèncer uns pocs. El Sr. Trias, a més i tal i com acostumen a fer tots els polítics d’aquest país en situacions compromeses, va dir allò tan típic de “les paraules s'han tret de context...”. Hom ha escoltat en alguna ocasió això mateix de boca d’algun altre “peix gros”. En tot cas serien les paraules i les imatges les que s’haurien tret de context perquè resulta que també existeixen imatges enregistrades del despropòsit! I per acabar d'adobar-ho, va afegir a tot plegat una frase que temps després faria encara més famosa el Rei d'Espanya... “no tornarà a passar”. Però, com que de bocamolls i/o babaus n'hi ha tants i ell n'és un... doncs ha tornat a passar i ha tornat a pixar fora de test!

I és que des del dia 22 de maig i fins el 9 de juny de 2013, amb el derbi RCD Espanyol de Barcelona – FC Barcelona de la segona volta de la Lliga (ja resolta a favor dels blaugrana) pel mig, a aquest pocavergonya d’alcalde no si li acut res més que permetre que l'emblemàtica estàtua del Cristòfol Colom llueixi, si és que mai es pot lluir, la samarreta que l'equip blaugrana durà la propera temporada... Un incís; quina ràbia em fa haver de jugar contra els culers. Sort que els puc xiular i escridassar tan aviat salten al terreny de joc. En part em sap greu per aquells a qui tinc en bona estima i són del Barça (i en son quants!) però... direu que no ho puc evitar!

I tot i que potser ja no em queda res de credibilitat, de veritat us dic que no hagués escrit ni una ratlla, ni una sola paraula, al voltant d'aquesta estupidesa; ell tot sol, el Sr. Trias, es posa en evidència i es desacredita dia rere dia amb els seus actes, decisions i declaracions; en aquest sentit a mi no em necessita per a res!

Però és quan agafo un exemplar d'El Periódico de Catalunya, edició del dia 28 de maig, i fullejant-lo faig cap a la secció Cartes al director quan canvio d’opinió i decideixo escriure-hi i fer-ho amb mala baba; és aleshores que perdo els estreps i aprofito que tinc un lloc on dir la meva i esplaiar-me tant com vulgui per respondre així a un tal Carles Amat i la seva desafortunada carta “Memòria periquita”. I com que de Carles Amat i rucs com ell també n'hi ha quants (passa igual que amb els bocamolls i/o babaus d'abans) i no només als diaris, també a la resta de mitjans de comunicació, a les xarxes socials, al carrer, al bar del costat... jo m'afegeixo a la festa i al carrusel de rucades.

Segur però, que la derrota per 0 a 2 en el derbi del passat dia 26 davant l’enemic esportiu de la ciutat, que dit amb tota justícia encara cou, igualment ha ajudat a treure el pitjor de mi. Ben mirat no m’hagués calgut llegir la carta de l’amic Carles...

La cosa és que, per si no tenia prou d’haver de creuar-me dia si dia també amb una bandera del conjunt culer d'alt d'un fanal de l'enllumenat públic del poble presidint l'entrada del mateix (en mala hora un altre alcalde ho va permetre), ara m'haig d'empassar la imatge del monument al descobridor d'Amèrica, del tot prostituïda al final de les Rambles. Una zona molt acostumada a aquesta activitat un cop s’amaga el Sol. I de nou el covard d’en Xavier Trias reculant i dient que, veient la polèmica suscitada, si hagués estat en les seves mans no hagués permès tal iniciativa. I es queda tan ample!!! Doncs, de qui ha de dependre tal decisió? Després ens diu que els prop de 100.000 euros que rebrà el consistori i en conseqüència la ciutat, no s'han de menysprear veient com estan les coses i els temps que corren, en això li dono la raó, i que aquesta quantitat de diners s'invertirà en diferents projectes socials de la capital. M'agradarà saber quins! M’agradarà saber que informarà als barcelonins! I, posats a fer demagògia, també m'agradaria saber si l'alcalde hagués permès que el navegant lluís roba de Zara, de Primarc, de H&M, d'El Corte Inglés i d'altres tantes marques occidentals que, aprofitant les laxes normatives laborals, confeccionen els seus productes a països com Bangladesh o similars (després passa el que passa a les fàbriques de confecció o amb casos d'esclavitud en ple segle XXI o amb l’explotació infantil...) o, seguint amb exemples de roba esportiva, si hagués permès a la marca Adidas, donat el cas, vestir la mateixa estàtua amb la samarreta de la selecció espanyola... sempre amb una considerable quantitat de diners pel mig, eh! I m'agradaria saber igualment, si els palmeros de l’alcalde haguessin mostrat tanta benevolència i/o haguessin tret ferro a la situació creada com han fet en el cas de la samarreta blaugrana o bé haguessin alçat la veu veient que el seu aplaudit alcalde permetia que les indumentàries que he proposat més a dalt vestissin un dels emblemes de la ciutat.

Per cert, recordar-vos que tant Nike com Adidas (i de ben segur moltes més) en un moment o altre han estat al bell mig de l’ull de l’huracà per, presumptament, usar mà d’obra infantil en la fabricació dels seus productes. No ho dic jo, ha sortit en diferents mitjans de comunicació parlats i escrits.

Les reaccions a la iniciativa municipal no s'han fet esperar i, sobretot i com no podia ser d'una altra manera des del bàndol perico (tot i que, sortosament, em consta que no exclusivament des d'aquí) han plogut crítiques vers l'actitud i les decisions sectàries de l'alcalde poca-solta, que és d’aquells que, repeteixo, actua fotent-te-la primer i mirant de disculpar-se després amb la xerrameca pròpia dels polítics de tot pelatge a la qual ja estem sobradament i malaurada acostumats. Aquestes disculpes, això si, van sempre acompanyades d'un cert aire de falsedat manifesta i poc o gens dissimulada; l’ofès és del tot conscient que, tard o d'hora, tornarà a patir una ofensa igual o més gran. Tanmateix haig de dir que, inclús en aquest assumpte, l'impresentable Trias ha comptat amb el suport de panxes agraïdes, aquelles que sempre l'aplaudeixen; i ho fan  amb ganes, no us penseu! Sense anar més lluny, recordo una tertúlia televisiva a TV3, (o potser era a 8TV?) en la qual, de boca d'un dels tertulians va sortir la frase "bé, finalment no sabem del cert si en Cristòfol Colom era català o genovès, el que queda clar és que era del Barça...", ocurrència que va fer esclatar les rialles dels qui compartien programa. Il·lustres ignorants!!!

Però com que la meva ment és així de torta, m'he afanyat a imaginar un símil. Del tot absurd, segur! Si ens trobem a les Rambles i parlem de prostituir... podríem concloure sense dificultat que Nike i/o el Barça són el client, en Cristòfol Colom la prostituta i en Xavier Trias una sort de proxeneta que, per fer diners, obliga a la prostituta a realitzar un servei. I si a Garcia hi ha una bandera del Barça dalt d'un fanal i a les prostitutes habitualment se les ha presentat fent guàrdia a la llum d'un fanal... doncs ja ho tenim! Més clar l’aigua!

Allò que m'alleuja, sabent del cert que no agradarà, és que el pas del temps és inexorable, fet que comporta que la bandera blaugrana de l'altre club català de Barcelona, (si, per a mi només és l'altre club català de la ciutat) i que oneja dalt del fanal, cada dia que passa està més i més estripada i que, per poc que em somrigui la fortuna, el 9 de juny, data fixada per retirar del cos del navegant la maleïda samarreta, aquesta estarà plena de dalt a baix de les deposicions (excrements o cagades) de les gavines i de la resta d’aus que a diari sobrevolen el cel de Barcelona i que sovint descansen en els braços o el cap del monument.

Tant de bo sigui així, veritat que si estimat Sr. Trias? Parafrasejant al Miguel de Unamuno “¡qué país, qué paisaje y qué paisanaje!

I si, alcalde Xavier Trias, a Barcelona li passa com a Catalunya, que és MÉS QUE UN CLUB!

Avui, 29 de maig, l’Oriol per fi respirarà si va rebent els escrits amb els quals ha d’enginyar-se-les per muntar el proper número de la revista i jo... jo seuré al sofà a veure tranquil·lament un nou derbi, en aquesta ocasió corresponent a la final de la Copa Catalunya! I com sempre, que guanyi el millor, que guanyi l’Espanyol!



Floquet de neu

Al 68… amb una flor al cul!

Al contrari que en George Orwell, que a la novel·la 1984 imaginava com seria el món tan aviat  ens plantéssim en aquell any, fent una dissertació dels models polític i social que existirien en el futur que s’apropava, avui jo donaré un cop d’ull al passat, faré un passeig retrospectiu defugint en tot cas de qualsevol aguait de nostàlgia. Ell va fer un retrat immens del futur (és clar, era un mestre) i jo recordaré vagament el passat. No serà l’única comparació...

I és que en el decurs del segle passat, el XX, van ser molts els fets que es van anar succeint en una seqüència gairebé infinita... fets de marcada rellevància social, econòmica, política, científica, juntament amb d’altres de caràcter anecdòtic i... més. Seran precisament aquests últims, aquests més, els que acabaran donant vida a les quatre línies que m’afanyo a escriure.

Així, si haguéssim d’escollir un any d’entre tots els que componen el segle XX, de ben segur la majoria, o si més no molts de nosaltres, recordaríem l’any 1968 pel grapat d’esdeveniments (històrics i transcendentals o banals i del tot intranscendents) que es van produir.

L’any 1968 va ser l’any de les reivindicacions d’estudiants universitaris en diferents punts del planeta, essent les manifestacions de Paris del mes de maig les més significatives i, podríem dir, les que es van erigir com a inductores de moltes altres protestes i/o revoltes. Eren dies d’eslògans de l’estil “Prohibit prohibir”, La imaginació al poder”, “Espanteu als burgesos”, “Sigues realista, demana allò que és impossible”, “Quan penso en la revolució em venen ganes de fer l’amor”, “Estan comprant la teva felicitat. Roba-la”, “L’amo et necessita, tu no el necessites pas”... etc... que apareixien dia rere dia escrits als murs de la ciutat i que en l’actualitat volem tornar a fer nostres. Aquesta efervescència revolucionària va tenir, com he dit abans, d’altres escenaris: Alemanya, Estats Units, Itàlia, Mèxic, Suècia, Polònia, Holanda i un llarg etcètera.

El 68 va ser l’any de la primavera de Praga, del canvi de tendència vencedors – vençuts a la guerra del Vietnam, de les protestes als Estats Units vers la pròpia guerra, de l’assassinat del Robert Kennedy i l’elecció del Richard Nixxon com a President, del naixement del moviment hippie, del “fes l’amor i no la guerra” i el consum de LSD. Deixeu-me fer aquí un petit incís. El moviment hippie, originàriament, impulsava una revolució en els valors: amor lliure, rebuig a les normes socials, pacifisme, respecte a la natura, drogues i creació artística... en què va quedar? Encara és hora de trobar la resposta!

El 4 d’abril d’aquest convuls 1968, en Martin Luther King fou assassinat, fet que, a banda del ressò que va tenir a tot el món, provocà una onada de violència generalitzada, de disturbis racials als Estats Units. El Vaticà per la seva banda, (si, llavors ja anava per la seva banda), dictava normes sobre l’ús dels anticonceptius. A contra corrent! I a la Xina es parlava de revolució cultural... inaudit!

Va ser l’any en el qual l’home arribà a la Lluna (de veritat ho va aconseguir? Sempre hi ha hagut dubtes al respecte) fruit de la cursa espacial lliurada pels Estats Units i la Unió Soviètica durant els anys immediatament anteriors i de l’inici de la interconnexió d’ordinadors posats en xarxa.

I al nostre país? Bé, nosaltres seguíem sota el jou de la dictadura i afegíem al desolador paisatge diari els primers assassinats d’ETA que s’allargarien en el temps fins ben entrat el segle XXI i ja en plena democràcia. És temps de vagues, malgrat la seva il·legalitat, en el sector de la mineria asturiana amb la participació de més de 5.000 miners, de manifestacions estudiantils arreu del país, de tancament de Facultats, del segrest de la revista “Sábado Gráfico” per ordre de l’autoritat... i, qui ho diria, de l’autorització de l’ensenyament de la llengua basca a les escoles públiques d’Euskadi!

Com veieu hi va haver de tots colors aquell any i hom pensà que, després de tot plegat, s’havia aconseguit canviar el món. Però la realitat és tossuda i hem pogut comprovar que tota aquella efervescència va ser només això, efervescència del moment i poca cosa més. Un període de dotze mesos que ens ha arribat del tot mitificat! Als anys 80 els passa el mateix... no n’aprenem!

I com que no tenim prou amb les notícies que des de casa nostra i d’arreu del món ens parlen d’escàndols, atemptats, corrupció, retallades, fam... i que colpegen les nostres ments dia si dia també, ara vinc jo i faig un reguitzell de la crònica més seriosa i negra d’un temps que ja és prou llunyà... i que potser tampoc no ens importa ni mica. Així doncs ha arribat l’hora de deixar de banda tanta convulsió, no sigui que acabem prenent mal!

Millor parlem de coses més planeres. Quins són els fets anecdòtics que van ocórrer aleshores? Un petit tast. En música triomfen els Fórmula V, Los Sirex, Los Mustang, Los Brincos, Los Salvajes, The Pops Tops, Simon & Garfunkel amb l’avorrida “Mrs. Robinson”, Ottis Redding i... i el Julio Iglesias guanya el Festival de Benidorm amb la cançó “La vida sigue igual”! A la televisió s’estrenen sèries com ara “Misión Imposible”, “El prisionero”, “Manix”, “Los Invasores”, “El Super Agente 86” i programes com “Estudio Abierto” o “Último grito” amb els presentadors Jose M Iñigo i el Judy Stephen respectivament. A les emissores de ràdio sonaven amb força els anuncis de Brandy Fundador, Biter Cinzano Soda i Coñac 103 entre d’altres.

En cinema, la pel·lícula d’èxit fou “Helga” i s’estrenaren “2001 Odisea en el espacio”, “El Planeta de los Simios” i “Los que tocan el piano”. També el 1968 va ser l’any de la primera edició de la Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror que s’inicià el 28 de setembre i finalitzà el 4 d’octubre i que, actualment, s’erigeix com un festival de culte pels amants del gènere. Algunes pel·lícules del programa: “Devils of Darkness”, “The Fearless Vampire Killers” del Roman Polanski, “Los invasores del espacio”, “La llamada”, “Bride of Frankenstein”, “Metropolis”...

Va ser l’any d’en Gabino Moral, qui de la nit al dia va passar a ser el personatge més popular a Espanya en encertar una milionària quiniela, els signes de la qual va emplenar llançant un simple dau. Els diners mai no sabem com ens arriben a les mans però sempre sabem com marxen. O era al revés? I és l’any del primer Seat 124, una fita de l’automoció (i tant que si!) i de l’aparició al mercat dels Madelman... renoi si en vaig tenir jo de Madelmans! I la d’hores que em passava jugant a inventar aventures al passadís, al menjador o a la meva habitació de casa dels pares! De ben segur van acabar farts! Admetem-ho, de la mà dels Madelman, Big Jim, Geyperman, Clicks i Airgam Boys els nens acabàvem jugant a nines...

Però, a banda de tot això, què és el que fa del 1968 un any realment peculiar? 15 de gener, neix l’Iñaki Urdangarin. 15 de desembre hi neixo jo. Com és que onze mesos, només onze, donen per a tanta diferència? Doncs no us ho creureu però un abisme separa 2 quintos. L’Urdangarin és alt i jo... com ho diria, jo no tant. Els dos lluïm floc amb manca de pigmentació al cabell tot i que el seu avui dia encara li és del tot visible al bell mig del serrell (o petit tupè) mentre el meu, situat al costat esquerre, s’ha perdut enmig del mar de canes que d’un temps ençà ha envaït el meu crani. Ara bé... i com d’interessant és un paio amb canes, què us haig de dir! Ell, va ser esportista d’elit i jo no arribo ni a esportista de cap de setmana, sempre amb una excusa a punt per tal de no agafar la bicicleta. Per cert que l’Urdangarin enviava correus electrònics a les seves “amistats perilloses” dient que ho deixava tot per a fer-se càrrec d’un equip ciclista i acompanyava els missatges amb la fotografia d’un grapat de noies despullades muntant en bicicleta! Talòs! I jo que mai no m’he creuat amb aquest equip per enlloc!

Ell del Barça i jo de l’Espanyol. Bé, ell del Barça perquè li pagaven un bon sou. Ho era per diners... i a la vista dels esdeveniments que actualment s’associen al seu nom i a la seva imatge, es veu que aquest fet el va marcar. I com! Jo de l’Espanyol i pagant religiosament la quota anual del carnet de soci del club. Un pou sense fons! Ell amb una samarreta penjada a la part noble d’un pavelló a l’estil del Saló de la Fama com a mostra sincera (o no!) de reconeixement esportiu i jo amb les samarretes planxades, plegades i guardades al calaix de l’armari o penjades del preceptiu penja-robes. Ell, proper al Rei i a la Casa Reial gràcies al romanç i posterior casament amb la Infanta i gràcies a saber moure’s amb total naturalitat per les clavegueres de l’alta societat i jo, màxim, sóc el rei de casa meva (quan estic sol és clar, quan no... toca compartir tron). Ell, anys i anys vivint a tot tren amb diners públics mentre jo m’he fet un fart d’anar d’aquí d’allà en tren, passant abans per la taquilla a pagar el corresponent bitllet amb diners privats (els meus). I qui diu en tren, diu en metro, autobús, tramvia, i fins i tot algun cop en taxi... però els diners sempre de la mateixa butxaca, la meva. Ell, envoltat de flashos, ara més que mai i jo tindré sort si surto en alguna foto perduda de Festa Major. Ell es fa dir el duc em...Palma...do i a mi de tant en tant em toca empalmar cables de la llum! A ell un banc li concedeix una moratòria de quatre anys per a fer front al pagament de la hipoteca d’un palauet i a mi un altre banc m’exigeix el puntual pagament de la hipoteca d’un pis sota amenaça de desnonament en cas d’impagament (com els passa a la majoria dels mortals). I per acabar d’adobar-ho, aquelles que en saben diuen d’ell que és/era guapo i jo encara ara espero que les mateixes enteses, o d’altres, em diguin quelcom similar, ni que sigui a cau d’orella i sense que ningú més ho sàpiga. Potser si que és veritat allò que diuen que les comparacions resulten odioses. I en alguns casos més que en d’altres.

Però direu que sempre hi ha un nexe d’unió! I quin serà en aquest cas? Sabeu? L’any 1968 va sortir al mercat el detergent Ariel. Si! Aquell que prometia una blancor com mai fins llavors havia existit o havíem imaginat. I és evident que tant l’Iñaki Urdangarin com jo mateix hem  conegut l’Ariel i ambdós hem fet ús de la promesa de blancor amb la qual s’anunciava en els mitjans de comunicació. Doncs si, ell va conèixer l’Ariel i s’ha fet un fart de blanquejar diners a tort i a dret, de blanquejar reputació, uns cops la seva i uns altres la seva i la de la gent del seu entorn i de blanquejar consciències i jo... jo vaig conèixer l’Ariel i... estic sense blanca!!! Queda clar que si no és per l’Ariel res no hagués sigut el mateix.

Per cert, el dia que començo a escriure aquesta rucada, el passat 26 de febrer de 2013, el número premiat en el sorteig diari de l’O.N.C.E. va ser el 00068. El misteri de les coincidències!