¡¡¡Aquarius!!!

Que el país (o al menos la idea que teníamos de país) se va a la mierda no hay quien lo ponga en duda hoy día. Aunque desde el Gobierno nos vendan lo contrario, la cosa va de mal en peor. Aquí no hay ni putos brotes verdes, ni signos de recuperación ni, como dijo alguien una vez, pollas en vinagre... aquí, en España lo que hay es una casta política corrupta desde la base. Los tan cacareados papeles del ex-tesorero del PP sr. Luís Bárcenas son una buena muestra de ello; aireados inicialmente casi en exclusiva por el periódico El Mundo, medio de comunicación que tiempo atrás fue denostado por el Partido Socialista, curiosamente la misma formación que ahora eleva a categoría la información que se publica en sus páginas acerca de la financiación ilegal del partido de la calle Génova, suponen un ataque directo a la credibilidad del mismísimo Presidente del Gobierno sr. Mariano Rajoy y por ende, un ataque en toda regla a la línea de flotación del Gobierno de la nación. Soy de los que opina que la democracia está en juego. Seguro que exagero... ¡¡¡quiero pensar que exagero!!! Además... qué se yo de política. ¿Y de economía? Pues eso, nada, 0. Se 0.

Lo que si se, o mejor dicho, de lo que estoy convencido es de lo bien que viven los políticos de nuestro país, sean del signo que sean, respeten o no la Constitución; están tan alejados de la calle, han construido un muro entre los ciudadanos (y/o votantes) y ellos de tal envergadura que son incapaces de, siquiera, intuir las demandas del pueblo por muy explícitas que éstas sean. Eso si, ellos como la banca, siempre ganan y cuando no, tampoco se sienten en la obligación de dar explicaciones ni de  responsabilizarse de los actos fraudulentos que hayan cometido. Como en todo hay excepciones pero éstas solo responden a puntuales intereses partidistas... nada más.

Cuando el escándalo Bárcenas parece haber llegado a un punto sin retorno, con implicaciones directas de personajes relevantes del partido  en el Gobierno, el máximo dirigente de la oposición, el sr. Perez Rubalcaba, ofrece una rueda de prensa en la cual amenaza, si, amenaza, con presentar una moción de censura contra el Presidente del Gobierno como respuesta a los indicios de corrupción que existen en cuanto a la financiación del Partido Popular y, para ello, busca el máximo respaldo posible de entre las diferentes fuerzas políticas que cohabitan en el Congreso de los Diputados. Y tú, ignorante piensas... "pues si, ha llegado el momento, la situación es insostenible y no se puede alargar más en el tiempo. Las evidencias están ahí...". Y estás convencido de ello, no te sientes manipulado, ni condicionado, ni víctima de un  estado de opinión generado desde distintos medios de comunicación... todos ellos tendenciosos, claro que si... ¡conviene no olvidarlo! Pero como soy un ignorante...

Mi intención, entonces, es intentar informarme en profundidad de los hechos que hasta la fecha han acontecido y de los que vayan aconteciendo de ahora en adelante... de los papeles de la doble contabilidad del partido, de los sobresueldos, de la respuesta del Gobierno y sobretodo, de la moción de censura amenazada desde el PSOE. Y es cuando en el programa "Te vas a enterar" que se emite en Cuatro, canal de marcada y descarada tendencia socialista, se informa que la moción de censura del sr. Rubalcaba y del PSOE se presentará en septiembre y no antes con el fin de no perturbar las vacaciones de los señores diputados... ¿Cómo?¿Me lo pueden explicar? ¿Pueden explicar tamaña gilipollez a un ignorante ciudadano (y/o votante) como yo? Eso si, usen vocabulario vulgar, simple y corriente no vaya a ser que me pierda en la retórica habitual y propia de ustedes los políticos y de sus medios afines y subyugados; si, aquella retórica repetida hasta la saciedad con la que "explican" sin explicar, la misma con la que hablan sin informar; la retórica del que persigue esconder...

Hete aquí que, primero el sr. Rubalcaba me vende que el país no puede soportar por más tiempo la situación que atraviesa, consecuencia directa de la corrupción del partido en el Gobierno e inmediatamente después, pretende venderme que la moción de censura puede esperar a que sus señorías diputados del Congreso regresen de las vacaciones de verano (claro está, tan merecidamente ganadas durante el curso parlamentario). Con dos cojones Rubalcaba, ¡con dos cojones y un palito! Me ahorro lo de sr. ... creo que le viene grande... igual que al resto de los mencionados hasta ahora... sic.

Así pues el bien individual, en este caso encarnado en las vacaciones de sus señorías, por encima del bien general o común, encarnado en la estabilidad del país... antes la cultura del ocio que la cultura de la responsabilidad; claro, conocido es por todos que el ocio tiene más rédito político que la responsabilidad... algún día, la ciudadanía dará un paso al frente para desacreditar a esta banda de parásitos que hasta la fecha se hacen llamar políticos y que se proclaman representantes del pueblo. Se llenan la boca recordándonos la legitimidad que les han proporcionado las urnas omitiendo, ¿deliberadamente?, las mentiras, el incumplimiento de promesas, las estafas y la inmoralidad de la que han hecho y hacen gala en innumerables ocasiones.

Y aún con todo, como si de una broma pesada se tratara... Aquarius, en su nueva campaña publicitaria nos pide, una y otra vez de manera machacona, que "RECUPEREMOS LA FÉ EN LOS POLÍTICOS EXTRAORDINARIOS". Y yo me pregunto: ¿Y si no queremos recuperar esa confianza, esa fé?¿Y si no existen políticos extraordinarios?¿Y si lo único que persiguen esos políticos del tres al cuarto que dicen representarnos es mantener el chiringuito que entre todos han montado y beneficiarse de él cuanto más mejor?¿Y si la campaña de Aquarius está auspiciada por la misma clase política? Personalmente y por el momento, la desconfianza hacia la clase política pesa más que la voluntad de recuperar la fé en ella o en una minoría de "políticos extraordinarios".

Nazisme? No, gràcies!

Anna Pawelczynska, presonera polonesa convertida en guardiana del camp d’Auschwitz:

“La idea de aceptar un trabajo en Auschwitz era particularmente seductora, puesto que el trabajo respondía a la necesidad que tenía de experimentar día tras día la propia superioridad y la propia fuerza, el derecho a decidir sobre la vida y sobre la muerte, el derecho a infligir la muerte, personalmente o al azar, y el derecho a abusar del poder sobre las otras detenidas.”

Kurt Glass, presoner testimoni en els judicis de Dachau de 1947:

“... Tenía en mente fabricar una pequeña lámpara de piel humana, y un día en el Appellplatz se nos ordenó a todos desnudarnos hasta la cintura. Los que tenían tatuajes interesantes fueron llevados ante ella (Ilse Koch), para escoger los que le gustaban. Esos presos murieron y con sus pieles se hicieron lámparas para ella. También utilizaron pulgares momificados como interruptores…”

Actes del judici de Bergen-Belsen l’any 1945:

“(Irma Grese)… participaba regularmente en las selecciones para la cámara de gas, torturando a discreción. En Belsen, continuó con el mismo comportamiento, igualmente público. Su especialidad era lanzar perros contra seres humanos indefensos (para ser devorados).”

Gisella Pearl, metgessa de presoners:

“Grese gustaba de azotar con su fusta en los senos de la jóvenes bien dotadas, con el objeto de que las heridas se infectaran. Cuando esto ocurría, yo tenía que ordenar la amputación del pecho, que se realizaba sin anestesia. Entonces ella se excitaba sexualmente con el sufrimiento de la mujer.”

Heinrich Himmler, cap de les SS i de la Gestapo, setembre de  1.941:

“… hasta el niño en la cuna debe ser pisoteado como un sapo venenoso… Vivimos en una época de hierro, en la que es necesario barrer con escobas de hierro”.

Stanislawy Marchwickiej, testimoni de la política del terror implantada per la supervisora Maria Mandel en el decurs de la seva estada en el camp de Birkenau:

"... (la Bèstia d’Auschwitz) se libraba de los bebés recién nacidos después del parto. Metía su pequeña cabeza dentro de un cubo de agua, en el horno crematorio, o bien los arrojaba al patio aún vivos para ser devorados por las ratas”.

Janina Kósciuszko, interna del camp de Birkenau va alegar haver vist a Mandel:

“… arrebatarle a una prisionera el bebé de cinco meses que había dado a luz a escondidas, para inmediatamente después, lanzarlo a las llamas ante la dramática mirada de su madre…”

Dora Szafran, jueva de 22 anys, fou testimoni en el judici contra la supervisora d’Auschwtiz i Bergen-Belsen i va declarar:

“… en 1.943… Bormann puso su perro sobre ella (una interna). Creo que era un pastor alemán. Primero ella incitó al perro y éste se tiró a las ropas de la mujer; entonces ella que no estaba satisfecha con eso, hizo que el perro fuese a la garganta”.

Judici de Bergen-Belsen l’any 1.945. declaración de la presonera polonesa de 23 anys, Rachela Keliszek:

“… en el verano de 1.944… yo fui la primera en ser mordida en la pierna, y después Bormann ordenó al perro atacar a Regina (presonera de 18 anys) que estaba a mi lado. El perro la mordió primero en la pierna y como estaba tan débil se cayó. El perro entonces empezó a morder y despedazar todo su cuerpo, empezando por sus piernas y subiendo para arriba. Bormann incitaba al perro y cuando Regina estaba sangrando por todas partes y se derrumbó finalmente, ella ordenó al perro que la dejara y se marchó…”

Neus Català, supervivent del camp de concentració de Ravensbrück:

“… a todo mi grupo nos pusieron una inyección para eliminarnos la menstruación con la excusa de que seríamos más productivas… los bebés nacidos eran automáticamente exterminados, ahogados en un cubo de agua, o los tiraban contra un muro o los descoyuntaban. Ellas agonizaban por las malas condiciones higiénicas del parto o se volvían locas por la impotencia de presenciar tales asesinatos…”

Testimoni d’una presonera del camp de concentració de Ravensbrück referint-se a la supervisora de barracó Dorothea Binz:

“… Dorothea se acercó a la mujer, y la abofeteó hasta el suelo, después cogió un hacha y empezó a rajar a la prisionera hasta que su cuerpo sin vida no era más que una masa sangrienta. Una vez acabado, Dorothea se limpió sus botas brillantes con un trozo seco de la falda del cadáver. Se montó en su bicicleta y pedaleó sin prisa de vuelta a Ravensbrück como si no hubiera pasado nada…”

Adolf Hitler, Mein Kampf:

“… el sacrificio de millones de hombres en el frente no habría sido necesario si doce o quince mil de estos judíos corruptores del pueblo hubiesen sido sometidos a los gases tóxicos…”

Adolf Hitler, Solució Final:

“… la ley de vida prescribe la muerte selectiva, de manera que queden vivos los mejores…”. Paraules d’un líder que va transmetre als seus sequaços tota la ira i l’odi impensables vers allò que ells anomenaren “raza inferior”.

Fragments del llibre “Guardianas nazis. El lado femenino del mal"

“… se sabe que en muchas ocasiones los miembros de las SS combatían el aburrimiento haciendo que los reclusos corrieran hacia las vallas electrificadas con la promesa de que obtendrían una ración de comida extra. Pero al final se encontraban con un tiro a sangre fría por la espalda. Las risas sucumbían al estruendo de las balas y de la muerte.”

“… casi todas las mañanas Goeth se situaba en la terraza de su residencia, cogía un rifle de francotirador y disparaba a cualquier prisionero del campo. Niños, mujeres y ancianos fueron asesinados de forma indiscriminada. Después el comandante ordenaba que se le entregase la ficha del muerto… y después mataba a todos sus familiares. Según sus propias palabras, no quería gente insatisfecha en su campo de concentración…”

“… era evidente que las comidas que les ofrecían no llegaban ni al mínimo necesario y elemental de los requisitos propios de la nutrición. De forma frecuente les cocinaban sopa con carne podrida o descompuesta de animales como caballos y empleaban sobras para aderezar el guiso. Cualquier trozo de molla era aceptable…”

Tots i cadascun d’aquests paràgrafs no són ficció i tampoc no són producte de la meva malaltissa imaginació. Tot el que s’ha esmentat en ells ha ocorregut, és un cop brutal de realitat, quelcom que ha esdevingut a la vella Europa no fa pas massa temps. Tot el que s’ha descrit és fruit de la ignomínia humana. Aquests fragments han estat estrets del llibre de la periodista Mónica G. Álvarez, “Guardianas nazis. El lado femenino del mal” i els he acompanyat de fotografies baixades d'internet que mostren amb detall, per a aquells que pensen que una imatge val més que mil paraules, la magnitud de la tragedia. Em faig ressò perquè en realitat vull denunciar un fenomen que, d’un temps ençà, comença a ser del tot habitual dins de l’àmbit polític, periodístic, intel·lectual... del nostre país (i fins i tot a peu de carrer) i no és altre que la lleugeresa amb què s’usen els mots nazi i/o nazisme (i en ocasions fins i tot imatges del nazisme), cosa que al meu parer resulta del tot inacceptable, aberrant i insultant. Aquesta actitud, a més a més, comporta que les víctimes de tan extrema maldat tornin a sentir-se humiliades, vexades...

L’últim exemple d'aquest esdevenir ha sortit de les urpes del PP d’Altafulla que va decidir publicar al seu compte de la xarxa social Facebook un fotomuntatge en el qual compara l'acte de constitució de l'ANC amb una assemblea nazi. Si, és veritat que ràpidament ho van retirar per ordre expressa de la direcció estatal del PP però... estareu d’acord amb mi que el mal ja estava fet!

Per desgracia i, tal com he apuntat abans no es tracta d’un cas aïllat, ans al contrari. L’any 2.005, l’aleshores Conseller de Comerç, Turisme i Consum del Govern del Tripartit Josep Huguet, es va despenjar amb unes declaracions del tot desafortunades quan va comparar el boicot als productes catalans amb la persecució patida pels jueus a l’Alemanya nazi acompanyant el despropòsit amb les paraules “ocupem el lloc dels jueus. Som sospitosos de deslleialtat i se’ns ha de castigar”.

Seguim. Al març d’aquest mateix any, l’expresident d’Extremadura, un altre incendiari habitual, en declaracions a Antena 3 va comparar l’Artur Mas amb el dictador alemany Adolf Hitler. I no us penseu que es va posar roig, o que va demanar disculpes... l’impresentable es va quedar tan ample. I encara va seguir: “Estábamos acostumbrados a que antes las constituciones se las cargaban siempre los golpistas, con metralletas y con tiros, pero a ataques al sistema desde dentro del sistema no estábamos acostumbrados".

L’expresident extremeny ha afegit “este tipo de procesos sí que los conocen, en cambio, los alemanes y los italianos, porque tanto Adolf Hitler como Benito Mussolini atacaron el sistema desde dentro".

És clar que la resposta del Joan Tardà, diputat d’ERC al Congrés, a les paraules del Rodriguez Ibarra també caldria qualificar-les com a mínim d’irreverents. Vaja, que si el que volia era estar a l’alçada de l’expresident extremeny, ho va aconseguir. De fet, cap dels dos mereix més publicitat...

I més. Abril de 2.013; la secretaria general del PP i presidenta de Castilla-La Mancha, M Dolores de Cospedal va titllar els escratxes (manifestació i pressió dels afectats pels desnonaments davant els habitatges de representants polítics, habitualment del PP) que s’estan produint els darrers mesos a nombroses poblacions del país, de nazisme pur: “Se puede comparar con lo que ocurrió en la Alemania nazi”, per afegir tot seguit que “Ir a casa de alguien y decir ‘sé dónde vives’, violentar a su familia, a sus hijos, se puede comparar a lo que se produjo en los años 30 en un país europeo y en otros sitios también”. I Aquesta tampoc no va rectificar, no va recular i es va mantenir ferma en el seu posicionament.

Encara un exemple més de mal gust, mala educació i frivolitat. El regidor del PP a Rubi, Jonatan Cobo Ortega va publicar al seu perfil de Twitter el següent fotomuntatge:

Deplorable!!! Ja veieu que les desqualificacions arriben des de les forces polítiques d'esquerra i dreta, des d'Espanya i des de Catalunya... I de ben segur que hi ha hagut més! Perdoneu però relativitzar el nazisme, a més d'esdevenir una actitud menyspreable i de deixar en evidència a aquell qui s'expressa d'aquesta manera, comporta una nova humiliació per a tots els qui el van patir, per a tots els qui van morir a mans d'uns botxins despiatats.
Per molt en desacord que estiguis amb certs posicionaments ideològics, mai, repeteixo, MAI, no pots usar la paraula nazi per referir-t'hi. No podem permetre que el nazisme s’introdueixi en el nostre vocabulari més que per descriure i/o adjectivar la barbàrie, ignomínia, manca de pietat, infern, sadisme... Nazi, nazisme i derivats són sinònims de les actituds humanes més salvatges que puguem imaginar. No podem caure en el parany de la frivolitat, si us plau. Lluitem contra allò que no ens agradi sense descans, i tant que si, però aparquem comparacions irracionals i odioses que l’única cosa que persegueixen és la confrontació entre iguals.

El PP, el PSOE, CiU, IU, ERC, Ciutadans, PxC, la CUP, Solidaritat Catalana per la Independència, UPyD, la Chunta Aragonesista, PNV, BNG... serán qualsevol cosa però allò que segur no són es nazis... Segur!!! I us ho diu algú que no creu gens en la classe política espanyola ni catalana, que cada cop sent una major desafecció vers elles i que està convençut de no acudir més a la crida periòdica a les urnes... D'altra banda vull pensar que si mai cap d'aquestes forces polítiques que conformen l'arc parlamentari del país està temptada de prendre la deriva de la intolerància, la barbarie, la ignominia... etc... pròpies del nazisme, es trobarà amb l'oposició frontal de la resta de la clase política i la totalitat de la societat civil.
És clar que sempre hi ha qui s'entossudeix a aparentar, sigui o no per error, allò que no hauria de ser; és el cas del secretari d'Esports de l'executiva del PP de Xàtiva (Valencia), Jorge Roca, a qui no se li ocorre res millor que deixar-se fotografiar rere una bandera espanyola violentada amb simboligia nazi... tot seguit han arribat les disculpes, les justificacions... però el mal ja està fet. Un cop més!  
 

Hi haurà qui dirà que tot el que he escrit no és res més que demagògia! I... potser tenen raó!

La Put... in que ho va parir!

Crec que va ser ahir o potser abans d'ahir quan vaig veure per televisió les imatges d'en Vladimir Putin plorant després de conèixer l'aclaparadora victòria aconseguida en les recents eleccions celebrades a Rússia. Quin personatge! Eleccions democràtiques, criden els seus votants i confessos seguidors. Oh, i tant! Quin merder va muntar per tal d'accedir de nou a la Presidència del país tan aviat la legislació russa li ho permetés; quina manca de respecte vers els seus conciutadans i les institucions "democràtiques" russes que diu representar! I és clar, aquest tipus de mandataris només usa la Democràcia per a treure'n profit personal. Quan va esgotar el seu mandat i la Llei no li permetia presentar-se a una nova reelecció... el ninot va decidir nomenar un home de palla, en Medvedev, fidel al seu mestre a més no poder i mantenir-lo en el poder fins que ell mateix, en Putin, pogués presentar-se novament a les eleccions a la Presidència. Ja veieu, allò que en castellà es coneix com una merienda de negros. Ara en Putin, ara en Medvedev i ara... en Putin un altre cop. Tot lligat i ben lligat (frase d'un altre dictador d'infaust record). I és que la Rússia que avui coneixem, hereva de l'antiga Unió Soviètica, malgrat el seu indubtable potencial, segueix essent el país cadàver que, recordo, em pintaven en les classes de Ciències Socials d'EGB i d'Història i Geografia de Batxillerat (amb alguna excepció que comentaré mes endavant). Les informacions que ens arriben, potser "degudament" manipulades, com tantes altres, ens parlen de xacres com ara la manca de llibertats, la corrupció (per altra banda un dels pocs nexes d'unió que manté amb Europa), les desigualtats cada cop més evidents i les gairebé inexistents cobertures socials... etc... 

El fet que en Putin plorés no el fa més humà, ans al contrari. El fa més pocavergonya! I això, si, aquest tret, és un altre dels pocs nexes d'unió que també manté amb Europa. Aquest impresentable rus s'ha apuntat al carro de fer i desfer creient-se (o pitjor encara, sabent-se) per damunt del bé i del mal precisament perquè és ell mateix qui legisla el que està bé i el que no, com han fet  i encara fan altres dirigents de la Unió Europea que han contribuït a portar-nos a tots plegats a l'actual situació política, econòmica i social que patim.

I, veient la mediocritat del personatge, em venen al cap dos companys i un mestre de la meva època d'estudiant que sentien veritable admiració pel poble rus i pel seu model d'Estat i de societat. Llavors jo no ho entenia, no ho negaré i ara, ara que la memòria me'ls apropa, tampoc! El primer dels companys, en Paquito, era bon nen, vehement a l'hora de dir la seva. Manteníem una bona relació, la típica que esdevé entre nens que comparteixen els anys d'escolaritat bàsica. Vàrem compartir aules des de 1er, sinó abans, fins a 8è d'EGB quan devíem tenir 13 o 14 anys. A punt de finalitzar aquest període d’escolarització, recordo com si fos avui mateix que un dia qualsevol, aprofitant que a la sortida de l'escola ens ajuntàvem els amics per a xerrar abans no haguéssim d'iniciar el camí de tornada cap a casa, ens va explicar que marxava a la U.R.S.S.. M'hagués agradat veure'm la cara que vaig posar, tot i que veient la dels altres companys puc fer-me una idea. Ja feia temps que li rondava la idea, és veritat. Altres jugàvem a futbol al pati mentre ell somiava amb un viatge i una estada més o menys llarga a la Unió Soviètica. Hi sentia veritable passió! I amb aquella curta edat, escoltar-lo parlar de manera tan apassionada d'un país llunyà i fins a cert punt desconegut, et deixava bocabadat. Tenia les coses clares, volia anar-se'n al país icona del comunisme i ho va fer... Passat el temps, ens vàrem retrobar. I va tornar més convençut que mai de les bondats dels sistema comunista. I reconec que, des de la meva ignorància, el vaig descriure com un estalinista pur i dur!

Ja a l'Institut vaig conèixer l'Anna, una noia que em va agradar tan aviat vaig saber de la seva existència. El destí va voler que compartíssim aules durant un parell d'anys i complicitat durant molt més temps. Era d'esquerres, molt d'esquerres i jo aleshores potser no tant... Sovint parlàvem de política, que llavors ja m'interessava prou i també sovint acabàvem mig emprenyats per, poc després, reprendre la conversa i les discussions. Vaig aprendre molt de la seva manera d'expressar-se, de la seva manera de fer. Com en Paquito, tenia les coses clares i jo... doncs potser no tant! L'Anna també va acabar marxant de viatge a la Unió Soviètica que, tot sigui dit, igualment l'enlluernava. I de tornada em va explicar un munt d'anècdotes viscudes a més de regalar-me una bandera roja amb la falç, el martell i l'estel grogues! A ella, en retrobar-nos, mai no la vaig descriure com una estalinista malgrat que la meva ignorància no havia minvat, més aviat tot el contrari. Hi ha coses que no es poden dir a la noia que t'agrada...

Encara a l'Institut, cursant 2on de B.U.P., com a mestre de l'assignatura de Geografia i Història em va tocar un tal Bravo. Ho sento, no recordo el seu nom... el que si recordo i, perfectament son les seves classes d'oratòria i propaganda pro-comunista. Acompanyava els seus mítings (així era com molts definíem les seves classes) de píndoles d'intolerància vers aquell qui no pensés com ell, vers els alumnes que gosaven posar en dubte els seus arguments, les seves dèries. Sort que només el vaig patir un any. Pel següent ja l'havien fet fora! I amb ell, fora tota aquella dialèctica barroera i faltona, fora un mestre que lluny d'ensenyar, perseguia inculcar unes idees carregades de mala llet. Aquest ninot recordava en tot a qualsevol dels "sinistres" membres que componien el Politburó...

Passat el temps i, veient com pinten les coses tinc curiositat per a saber què n'opinen de l'actual situació que viu Rússia, si aquests esdeveniments els ha esvaït l'admiració que un dia van sentir pel gegant rus o si, pel contrari, aquesta no ha fet més que créixer! De qui no en tinc cap dubte és del mestre feixista; estarà convençut que els mals de Rússia, del comunisme, els provoca Occident, amb els Estats Units al capdavant i la infame Europa seguint els seus designis... com si l'escoltés! M'agradaria saber què els va passar pel cap en veure les imatges d'en Putin plorant...

Sigui com sigui, ningú no pot negar que en Putin, el mandatari ploramiques, és un trepa! Un més dels que poblen aquest món que ens ha tocat viure!

Ara sóc (som) societat civil?

Avui, m’haureu de perdonar, abans d’escriure aquestes quatre línies, m’he pres tot sopant uns gots de vi… això si, lo sopar bé s’ho mereixia! Però dic lo del vi perquè segurament tot el que escrigui a partir d’ara no seran més que burrades i fins i tot frases del tot inconnexes. Demano que no m’ho tingueu en compte! De tota manera la culpa no serà només del vi...
Comencem? Si, comencem… Fa uns dies va esclatar l’escàndol del Palau de la Música. En un primer moment en Fèlix Millet, tot penedit lo probe, volia retornar los 2 milions d’euros que reconeixia s’havia apropiat de manera il·lícita temps enrere. I encara hi havia qui s’ho va creure i admirava el seu penediment. Anaven passant els dies, els quartos com no podia ser d’altra manera no es tornaven, la xifra del desfalc arribava ja als 25 milions d’euros i els imputats son cada cop més. Que si col·laboradors amb o sense nom, familiars, membres de fundacions, particulars amb aspiracions polítiques… diguem-ho clar, la benestant burgesia catalana! Jo, per posar un exemple, mai no vaig tenir la més mínima possibilitat de demanar un duro a l’impresentable Sr. Millet. Impresentable per a mi perquè d’altres ja van córrer a distingir-lo amb la Creu de Sant Jordi, la més alta condecoració que atorga la Generalitat de Catalunya de mans del seu Molt Honorable President. De fet, encara avui en Millet s’està fotent una vida… una bona vida! Quins collons mano! I vet aquí que en plena voràgine Millet – Montull – Palau de la Música, el jutge Garzón, qui sinó, fot mà als comptes d’alguns ajuntaments de l’extraradi de Barcelona i ordena detencions a tort i a dret. Que si alcaldes, que si regidors d’urbanisme i, encara avui mateix, que si les dones d’uns i d’altres, les mares… Prevaricació, malversació entre d’altres son els delictes que se’ls imputen. I el llistat d’ajuntaments sospitosos no fa més que créixer! El punt àlgid de tot plegat, si més no de moment, ha arribat amb la detenció de 12 persones més en les últimes hores, entre elles el gerent de l’Incàsol (organisme depenent de la Generalitat de Catalunya per qui no ho sàpiga)… I és clar, tots o gairebé tots innocents. O això ens volen fer creure!
I com podem fer perquè tot això deixi de ser notícia o que passi de puntetes davant l’opinió pública catalana? Com podem fer que la llegenda de l’oasi català ara atacat des de Madrid, segueixi dempeus? Com fer que la ciutadania miri a una altra banda? Com fer que els votants no perdin la fe en el sistema i en aquells que han de ser votats i que es pegarán la vida padre? És que son coses que hem escoltat dia rere dia! Doncs fàcil ho han tingut… usant de nou, i van unes quantes vegades, l’Estatut. O més ben dit la legitimació o no que del mateix ha de fer l’incapaç Tribunal Constitucional…
I amb aquestes que apareix una editorial conjunta dels principals diaris catalans (?) en que es parla ni més ni menys que de la dignitat de Catalunya, i de les possibles conseqüències que es poden derivar en cas que lo T.C. sentenciï que l’Estatut tal qual els ha arribat és inconstitucional i s’ha de retallar. Editorial que, si m’ho permeteu, sóc dels que pensa ha estat pactada amb el Govern de la Generalitat abans de ser publicada. Digueu-me malpensat tant em fa. I des de l’aparició de l’editorial i la posterior adhesió d’altres mitjans de comunicació, entitats, associacions… etc… així com de les crítiques d’altres mitjans no convocats per adherir-se a la signatura de la mateixa, no faig més que escoltar que la voluntat del poble català està expressada en l’Estatut aprovat en referèndum ara fa ja tres anys i mig i que pot ser trepitjada per una sentència desfavorable.
La voluntat… però quina voluntat? Aquí sembla que tots hem votat SI al text de l’Estatut que aquesta collada de polítics de poques mires va redactar primer i pactar de males maneres després. Recordem les fotografies a La Moncloa, partits polítics que varen quedar amb el cul a l’aire... Però aquests petits detalls es van oblidar pel bé de Catalunya! Au va, qui s’ho creu?
I els números, crec, no diuen això. Mireu, segons dades oficials, oficials eh?, la participació al referèndum de 2006 va ser del 48,85%. L’Estatut de 1979 va comptar amb una participació del 59,30%. L’abstenció al 2006 es va xifrar en un 51,15%. El 73,90% dels vots va correspondre al SI. Van votar SI 1.899.897 votants, NO 533.742 votants i hi va haver 137.207 vots EN BLANC. No cal ser matemàtic per a adonar-se que la majoria dels potencials votants no van tenir massa interès en el text resultant i posat a consulta. Per això em fa tanta gràcia escoltar allò amb què los polítics d’aquest país s’omplen la boca los darrers dies tot dient que la societat civil catalana demana que es compleixi fil per randa l’Estatut aprovat, que no acceptarem retallades i bla, bla, bla... Després, com no pot ser d’una altra manera, aquells mateixos polítics diuen que acataran la decisió del Tribunal. Però en què quedem?
Des de la judicatura, cal esmentar-ho, tampoc no es dóna una resposta unitària. Mentre uns creuen que amb tot aquest enrenou el que es pretén és únicament i exclusiva pressionar al Tribunal Constitucional, d’altres parlen simplement de l’exercici de llibertat d’expressió propi de països democràtics. És clar que aquestes postures per a mi personalment no tenen gens de valor en tant que vénen d’un col·lectiu que per a prendre una decisió en torn a la constitucionalitat o no d’una llei inverteix més temps que l’usat per a la redacció i pacte de la mateixa.
I ara per tot arreu es parla de la “societat civil”. Però com poden ser tan pocavergonyes! Ara som societat civil? Ara? Ara els hi interessem? De cop han pres en compte la nostra veu? Per què després de tres anys i mig urgeix tant resoldre això de l’Estatut? Tots aquests polítics que d'uns dies ençà alcen la veu han estat amagats, demanant-nos serenitat, que no ens manifestem abans de conèixer la resolució del Tribunal Constitucional... i de sobte, au a la gresca. Cal tapar com sigui els escàndols que els esquitxen i tots els que poden aparèixer d’ara endavant. Quina collada d’hipòcrites! Sabeu? Jo no vull ser part d’aquesta la seva societat civil. Una societat civil amoltonada, de pensament únic. Gràcies però amb mi que no hi comptin.
Però és clar, tots, d’una o altra manera acabem fent-los el joc... i discutim de l’Estatut que més de la meitat dels catalans no hem votat quan hem tingut l’oportunitat; uns perquè pensen que no satisfà les reivindicacions històriques de Catalunya, altres perquè pensen que lo que es busca és la independència, altres perquè amb tantes anades i vingudes, el dia del referèndum sinó abans, ja havien perdut qualsevol esperança envers la classe política catalana i espanyola... En definitiva, discutim d’allò que no ens ha interessat i ho fem induïts per una classe política que sent la por de perdre els seus privilegis, que desaparegui el sistema que els ha permès viure a lo gran.
Al final el que fan uns i altres és llençar als ciutadans als lleons! Que siguem naltros qui ens barallem. I així no posem en qüestió el sistema, no fiscalitzem les seves conductes i poden seguir embutxacant-se quartos sense retre comptes a la ciutadania.
Ja ho deia jo al facebook. Jo de gran vull ser corrupte. M’és ben igual polític, que banquer, que patró del Palau de la Música, que gerent de l’Incàsol...
El més graciós de tot plegat és que mentre els catalans ens fem mala sang amb això de l’Estatut, el Tribunal Constitucional, la sentència, la resposta a la possible sentència, l’editorial conjunta... etc... a Madrid es pregunten si el divorci de la Infanta Elena i en Jaime de Marichalar posa en perill la Monarquia a Espanya... País!

Terra a la vista!

Al nord oest del continent hi ha un petit país anomenat Vinstalunya que el 28 de desembre de 2010 decideix el seu futur cridant a les urnes als seus ciutadans. No son unes eleccions qualsevol, no com altres vegades. D’acord, hem d’elegir de nou els representants polítics que ocuparan els escons del Parlament (les poltrones) del país però no és menys cert que en aquesta ocasió quelcom més es mou pel rere fons. Per alguns, aquest país, Vinstalunya, ha de ser independent i com que ara com ara no ho és, si més no legalment, pensen, creuen i senten que està oprimit i per extensió ,que ells mateixos pateixen la situació la qual desitgen que no s’allargui més i demanen als polítics el coratge per donar un pas endavant per tal que defensin els seus interessos i aquest sentiment de nació. Convivint amb ells n’hi ha d’altres que defensen el marc vigent, el ara com ara legal, el que els insereix com un canton dins d’un altre país anomenat Escaña o Escanya (segons escrivim en escañol o en vinstalà). Aquests també demanen als seus representants que defensin els seus interessos, el seu sentiment. Si és que en realitat no son tan diferents uns i altres... I com a tot arreu n’hi ha que ni una cosa ni l’altra, que no es pronuncien, els indecisos, aquells qui no saben tirar cap a una banda o cap a la contrària. Com veieu res de diferent, res que no pugui passar a qualsevol altre punt del planeta.
Però vet aquí que , com he dit més a dalt, ara toca decidir. Després d’una precampanya electoral llarga, feixuga i força decebedora hem passat a l’encara més decebedora, eterna i prescindible campanya electoral on els principals partits polítics lluny de defensar els seus respectius programes han entrat en una lluita d’aquelles de fang (sabeu?) en la que semblava que guanyava aquell que més brossa treia per la boca ja fos usant insults, menyspreus, falsedats o veritats a mitges; creieu-me tot un espectacle, un circ. I això val tan pels partits polítics d’àmbit cantonal com per aquells que depenen dels seus superiors escanyols. Però com que potser no tots sabeu com son les coses en aquest racó de món tan allunyat de vosaltres us en faré cinc cèntims. Fins les eleccions del proper 28-D, el Parlament vinstalà estava “okupat” pels següents actors:
Partits dels Socialistes de Vinstalunya (PSV) amb en Jose Mantilla al capdavant, Divergència i Desunió (DiD) amb l’Artur Masdela Marçadedalt, Esquerra Republicana de Vinstalunya (ERV) amb en Joan Puig Cerclat, Iniciativa per Vinstalunya – Els Verds (IV-Verds) amb en Joan Ferrero, Partit Impopular de Vinstalunya (PIV) amb l’Alicia Sancho Camachez i Vilatans (V’s) amb l’Albert Riviera.
Per a donar-vos més pistes us diré que qui governava el país era una sort de tripartit format pel PSV, ERV i IV-Verds que pel que sembla no ha convençut ningú, ni tan sols als signants de la pròpia coalició que han aprofitat el temps electoral (precampanya, campanya i fins i tot jornada de reflexió) per a desmarcar-se clarament del model pactat. Han sigut anys de continus malentesos, discrepàncies profundes i poques ganes per no dir gens de vendre els acords que feien possible l’acció de govern i en canvi reivindicar tot allò que els feia diferents sense pensar si això era, o no, bo pels ciutadans, pel país o per a ells mateixos. No ho he dit però com a President del canton vinstalà teníem al Jose Mantilla... (sic!).
I us preguntareu... i l’oposició? Quin ramat també! Com a principal partit d’oposició trobem Divergència i Desunió, coalició nacionalista vinstalana que és nacionalista a l’oposició però que quan ha governat i ho ha fet durant un bon grapat d’anys, 23 si no vaig errat, no recordo haver escoltar cap dels seus dirigents parlar d’independència ni res paregut i si recordo que va pactar amb el govern escanyol de dretes (PI) que nega la condició de nació a Vinstalunya i altres zones d’Escanya. També trobem la branca vinstalana del PI estatal que abans de prendre cap decisió sempre ha de preguntar als seus superiors escanyols i que s’ha emmerdat en una lluita del “tots contra mi” de la mateixa manera que la resta de partits ha fet del “tots contra el PIV” un estendard irrenunciable... La força minoritària del Parlament és Vilatans, partit polític que en un moment determinat va semblar portar aire fresc a una part de la població insatisfeta però que, penso, s’ha anat desinflant mica en mica adoptant postulats que han despistat al votant tant favorable com contrari a la formació. D’aquells que no saps per on agafar-los!
Fets aquests apunts i d’altres que més endavant llegireu si seguiu amb el text, us haig de dir que la jornada electoral que se’ns presenta pot ser del tot distreta o, millor dit divertida. Hi ha fins a 30 opcions polítiques que s’hi presenten i, a banda de les esmentades anteriorment (avorrides per definició), podem trobar d’altres que criden poderosament l’atenció. De tots colors, eh? Mireu, tenim l’expresident d’un club de futbol, en Joan Portalà, al més pur estil primer ministre italià, una colla que es fan dir Plataforma per Vinstalunya i que defensa, per a dir-ho ràpid i comprensible tot i que pot tenir matisos, la xenofòbia, pensionistes organitzats, individus contraris a les tortures als animals, altres que venen de baix (?), demòcrates internautes, coordinadores que es fan dir independents (però independents de què?), unificacions, reagrupaments i alternatives, familiars i vitals, gais, lesbianes, transexuals, bisexuals, heterosexuals i el sumsum corda, moviments socials, de centre, d’esquerres i amb vocació continental, blancs i verds. Ja us ho dic, de tots colors... Si fins i tot tenim Pirates que volen entrar al Parlament! Quins nassos noi! I quan mires de decidir a qui votar, el cert és que no saps si usar el teu vot per una de les opcions diguem-ne clàssiques o penjar-te d’una de les noves formacions per tal que el vot sigui, un cop més, inútil però tanmateix puguis treure alguna cosa còmica de veure un espantaocells allà al bell mig del Parlament, compartint poltrones amb els polítics de sempre, els encotillats, aquells que son tan lluny de la gent del carrer que ja no respiren com tu, ja no senten empatia per nosaltres, viuen al marge dels problemes econòmics, socials, de seguretat... etc... que patim a diari la resta de mortals per molt que, estrany, cada quatre anys se’ls vulguin fer seus. Es troben tan al marge de la realitat que quan miren d’apropar-s’hi resulten del tot ridículs a Vinstalunya i a Escanya, al continent i arreu del món.
Però en un atac de raó penses, què dimonis!, jo vull participar del joc democràtic, vull prendre’m seriosament (prendre’s seriosament un joc, quina contradicció; una més!) el futur del meu país, en realitat el meu futur i no puc regalar el meu vot a uns nous il•luminats, ja en tinc prou amb els que conec com per a fotre’n d’altres al Parlament i convertir-lo en un galliner encara més heterogeni... I analitzes les opcions i et portes les mans al cap. En Mantilla ara diu que no reeditarà el tripartit; això em sona d’altres vegades... tot i que ho deu dir des de la més pura ignorància o manca d’informació perquè tal i com estan ara mateix les coses, i deixant de banda les enquestes d’intenció de vot publicades fins avui, el tripartit és impossible perquè des de les files d’ERV ja no en volen saber res d’un pacte a tres amb forces no independentistes. De veritat que en Mantilla no se si em provoca més rebuig que llàstima o més llàstima que rebuig. I un punt d’enveja també perquè no dir-ho; no puc comprendre com algú com ell pot arribar a ser líder d’una formació política de la importància del PSV i finalment ser escollit president d’un país, ni d’aquest ni de cap altre. Me’n faig creus. Potser si que és veritat allò que diu que els bons prefereixen passar del tot desapercebuts. Però és que en el cas que ens ocupa, en Mantilla per no saber no ha sabut ni delegar, quelcom d’una importància cabdal quan vols manar... és clar que la competència que tenia quan va sortir elegit és de tot menys competència. A Escanya hi ha una dita que diu en el país de los ciegos, el tuerto es el rey. No cal afegir gaire més.
Descartat en Mantilla, procures mirar cap altres opcions i que trobes? A Vinstalunya, t’ho dic jo que hi visc, un desert. Un niu ple d’escorpins que no dubtaran a atacar-te així que puguin. No dubtaran a enganyar-te ni uns ni els altres, ni els altres de més enllà (a esquerra i dreta) i tots, tots ells, a l’endemà de les eleccions s’oblidaran de les promeses fetes a peu de carrer, als mercats, als mítins, als cara a cara de programes de tota índole dels diferents mitjans de comunicació. Tot val per tal de sumar uns quants vots, fins i tot pidolar.
I si, l’Artur Masdela Marçadedalt,en Joan Puig Cerclat, en Joan Ferrero, l’Alicia Sancho Camachez i l’Albert Riviera representen més del mateix un suma i segueix dels mals que venim patint legislatura rere legislatura; llavors és quan dius, doncs serà que haig de fer del meu un vot estúpid i usar-lo per a recolzar les aspiracions d’algun d’aquests il•luminats de nou encuny que volen salvar el món o xuclar de les Institucions del país i col•locar personal de la seva total confiança al capdavant d’elles, ja sabeu, familiars i amics en el millor dels casos i dropos, i incapaços en el pitjor...
Jo, com a bon cagadubtes que soc no se encara què votar, si fer-ho en blanc o exercir el dret de sufragi fent del meu, un vot nul escrivint inclús algun missatge en una (escollida a l’atzar) de les múltiples butlletes que trobaré al col•legi electoral, quelcom així com “mentiders”, “estafadors”, “vividors”, “jo de gran vull ser com vosaltres” i coses per l’estil o bé posar dins d’un sobre de vot totes i cadascuna d’aquelles butlletes i a l’hora de dipositar-lo a l’urna no poder encabir-lo dins i muntar un sarau perquè no puc votar. Lo que ve a ser emprenyar... Qui no té feina el gat pentina que voleu que us digui. I si voto als Pirates...? Aparèixer al col•legi amb un pegat a l’ull, un lloro de peluix i arrossegant el bagul del tresor del que trauré el sobre de vot! Què, què no? I tot sense ni tan sols saber què volen aquests paios. És lo que des dels partits convencionals han definit com la desafecció vers la classe política i potser aquesta vegada, ni que sigui només per una vegada, els haig de donar la raó.
I si, toca decidir. Ha arribat l’hora i la jornada electoral a Vinstalunya comença i acaba sense cap incidència remarcable. Els col•legis tanquen a les 20:00 hores i el personal de les diferents meses electorals inicien el recompte de vots. Les primeres dades apareixen amb el 7% de vots escrutats i la sorpresa s’instal•la entre la població. Els Pirates van al capdavant i la notícia no deixa d’anar de boca en boca. La classe política no sap què dir, com reaccionar, no acaben de donar crèdit a l’escrutini... els periodistes miren de localitzar al candidat a la presidència d’aquesta formació, d’esbrinar qui és, quin missatge ha fet anar durant la campanya electoral per tal que la gent se’l cregués i el votés en massa. Les curses per a la seva localització no paren mentre l’escrutini avança però ningú no sap del cert la seu ni el líder dels pirates. Ara m’alegro del numeret del pegat a l’ull, el lloro de peluix i el bagul. Soc un d’ells, hem guanyat i hem pres el Palau de la Presidència usant la força de les urnes. I finalment apareix el nou president, en Xavier El Gran Vil, envoltat dels seus acòlits, quina fila fa. I aquells polítics de tota la vida amb un posat de no saber per on van els trets i cares de babau. Si, serà una legislatura del tot diferent perquè, repeteixo, ni jo se què proclama aquesta gent!
Però no, no sóc a Vinstalunya, ni Escanya m’escanya, ni els polítics son els que dic, ni els vots han fet president un pirata (o si?)... Sóc a Catalunya, les eleccions van ser el passat 28 de novembre i el resultat això si és com prometien els socialistes usant un to clarament despectiu, “Si guanya CiU, MAS del mateix”. Per cert, quin eslògan es van treure de la màniga, quina inventiva, quin domini de la comunicació i l’oratòria. De ben segur el director de campanya dels socialistes deu ser algú que cobra un munt de pasta per a pensar tonteries d’aquest calibre! Tot i que la pasta li deuen pagar no en concepte de pensar-les sinó per tenir l’atreviment d’exposar-les i la capacitat de convicció per imposar-les com a marketing de qualitat. Genial! Obliden, potser malintencionadament, que el mateix més recent és el govern de socialistes, republicans i eco-socialistes... i que més del mateix son tots sense excepció, així és el joc no ens enganyem.
Sigui com sigui, haig de reconèixer que el recompte de vots a Garcia va ser prou distret i escoltar com el president de mesa canta els vots del Partido de los Pensionistas en Acción, de la CORI que demanava com a presidenta de la Generalitat a la Carmen de Mairena,amb topless inclòs enmig dels aplaudiments dels companys de coordinadora i alumnat i professorat d’una universitat del país, del PACMA, dels Des De Baix i altres no té preu. I riure de tot plegat amb un amic al costat tampoc. Només em vaig quedar amb les ganes de saber què posava en algun dels vots comptats com a nuls i que van provocar les rialles poc dissimulades dels components de la mesa; potser buscava una idea per a la propera crida a les urnes...
I una última dada. Al conjunt de Catalunya els Pirata.cat han aconseguit 6.489 vots.
I què hem de fer? No votar? Com diria mon germà “no lo veo”. Tot i que ben mirat també podria dir allò de “lo veo y lo doblo”.

I ara... més soroll!

És estiu, fa no res que ha arribat la caloreta, l’horari intensiu, els dies més llargs i, per tant, les nits més curtes (tot i que segons com també més llargues, quina contradicció, no?)... temps en que ve de gust compartir estones amb els amics i uns beures també. Son dies de fer vida al carrer. Qualsevol samarreta i uns pantalons curts, xancles i fer cap a la piscina o millor encara, a la platja! I la veritat és que allò que no apeteix gens és parlar o, com en aquest cas, escriure de coses serioses, ans al contrari. Però la realitat és tan tossuda que potser no queda altre remei. Jo tenia pensat parlar (què pesat, escriure!!!) i mirar de divertir-vos o buscar la vostra complicitat amb els meus problemes domèstics (és així com s’anomenava l’article que tenia pensat; el deixaré per una altra ocasió o potser no l’escric mai... qui ho sap!). Però em fotré en un jardí d’aquells que seria convenient no trepitjar mai i parlaré de l’Estatut de Catalunya, d’aquells que el van redactar, d’aquells que van presentar recursos, d’aquells que han dictat sentència i de les reaccions un cop “coneguda” la sentència, de les crides a la ciutadania a mobilitzar-se i de passada, per acabar ja al bell mig d’aquest enredat jardí, del referèndum per la independència celebrat en dates recents a Garcia (aquí com en altres localitats d’arreu de Catalunya). Podríem dir que, com sempre, escric des de la ignorància més absoluta (això ja m’ho perdoneu en cada article) però aquesta vegada intento, a més, fer-me comprendre o si més no fer escoltar la meua veu, donar la pròpia opinió d’un assumpte que ens afecta a tots plegats d’una manera o altra. Abans de començar i com que el tema és prou delicat trobo encertat fer un aclariment. Us ben asseguro que aquí res està escrit amb cap afany d’enfrontament ni tampoc d’imposició. Només faltaria!
Començaré dient que tant em fot la indisolubilidad de la nación española com cita el Tribunal Constitucional en diverses ocasions en la sentència dictada en data 28 de juny (un incís, recordeu a l’admirat Pepe Rubianes parlant de quelcom paregut?), que l’Estatut s’hagués o no aprovat i un cop aprovat que algú interposés recursos. Tant em fot que se retalli el seu contingut i en definitiva tant se me’n fot si Catalunya pertany avui a Espanya i demà no. Pel que sembla la meua vida no canviarà anant la cosa d’una o altra manera. De fet ningú no sap explicar-me en què ens afectaria la possible independència de Catalunya (com va quedar demostrat en la xerrada informativa organitzada per la plataforma Garcia decideix) com tampoc ningú dels que estan en contra de la possible secessió saben raonar en què ens beneficia l’escenari d’actual unificació. Des de l’asèpsia més absoluta, des del desconeixement més extrem, demano que algú me faci cinc cèntims dels beneficis que suposarà mantenir o no l’actual marc polític, que en traurem d’apostar o no per la independència. Ho repeteixo, com que no conec los avantatges i inconvenients i ningú no sap usar més que infantils sentimentalismes per a raonar en un sentit o altre, a mi tant se me’n fot! Potser és que no tinc tantes inquietuds com altres.
Anem al lio. La tardana sentència de l’Estatut, la manera que ha tingut el Tribunal Constitucional de fer les coses no ha aconseguit més que exasperar els ànims. Esperar 4 anys per acabar retallant el text aprovat al Parlament de Catalunya no té ni cap ni peus per molt que siguin pocs els articles suprimits i/o retocats. Fins aquí d’acord. Ara bé, hi ha matisos. La primera pixada fora de test la va protagonitzar el president del Govern (me refereixo a l’espanyol ara) en afirmar que acceptaria l’Estatut aprovat pels catalans, aquell que en sortís del Parlament de Catalunya, abans de conèixer el seu redactat. De fet quan va pronunciar aquestes paraules l’Estatut encara no tenia text definitiu crec recordar. Ni definitiu ni provisional! Després tots sabem com han anat les coses... el recurs del Partit Popular i d’altres com el del Defensor del Pueblo alertant de la “inconstitucionalitat” del text, recursos molt criticats però que s’han interposat seguint en tot moment la legalitat vigent, els fronts pro i anti-Estatut i les declaracions gairebé sempre desafortunades des d’un i altre bàndol, les pressions al propi Tribunal Constitucional (no només del PP, que també, com se’ns vol fer creure...) i així fins arribar al fatídic (o no) 28 de juny. Dic, o no, perquè ara si més no ja coneixem totes les cartes que se mouen damunt la taula! Pensem que el Partit Popular va interposar un únic recurs d’inconstitucionalitat que denunciava uns 140 articles de l’Estatut però encara n’hi ha uns altres 6 de presentats per altres entitats... És per a posar-nos a tremolar!
Allò que de debò m’ha fet gràcia és escoltar les primeres declaracions dels polítics un cop “coneguda” la sentència. Poso per segona vegada la paraula coneguda entre cometes perquè no crec que cap dels qui ahir va sortir al ruedo dels mitjans de comunicació s’hagués pres la molèstia de llegir-se la sentència de dalt a baix i amb prou cura; i com que ells no ho han fet i s’atreveixen a parlar, jo que tampoc ho he fet m’atreveixo a escriure. I si ells no tenen por a fotre la pota jo encara menys degut a la meua reconeguda i manifesta ignorància. Per començar el president de la Generalitat quan, tot indignat ell, demana la mobilització pel proper dia 10 de juliol de tots els patriotes catalans per tal de defensar l’Estatut en el seu redactat original i més tard afegir que s’estudiarà detingudament la sentència per a iniciar tot seguit converses amb en Rodriguez Zapatero per tal de reconduir la situació... en què quedem, se l’ha llegit prou per demanar-me que surti al carrer a defensar els interessos de Catalunya trepitjats pel Tribunal Constitucional o se l’ha de rellegir per a convèncer al president espanyol que tot s’ajusta a dret (el text original, és clar) i refer d’aquesta manera el pacte estatutari? Després la M Teresa Fernandez De La Vega compareix manifestant que l’Estatut, s’ha demostrat a la sentència, que és del tot constitucional... sic! Justament el contrari que minuts abans havia manifestat en Montilla. La sots-presidenta primera del Govern central s’allarga encara més en les seues declaracions i manifesta que qui ha sortit escaldat i com a perdedor absolut de tot aquest enrenou és el Partit Popular. I què diuen des de les files populars? Doncs que s’ha de ser prudents, que s’ha demostrat que part de l’articulat era contrari a la Constitució. En definitiva, que no els veia jo amb massa posat de perdedors, que voleu que us digui... Com veieu les mateixes contradiccions de sempre. Noves polèmiques, velles reaccions! Per cert, que la Carme Chacon no s’adhereix a la mobilització perquè ella sí troba encertada la resolució del Constitucional. I CiU? Indignats també, diuen que acaten la sentència però que el retall del redactat esdevé una situació gravíssima i bla, bla, bla... Saps quan parles i no dius res? Doncs això mateix! Casualment he de dir que les manifestacions d’en Montilla i en Mas van ser calcades o, si voleu, pretesament pactades. Declaracions a banda de representants d’Iniciativa per Catalunya a qui, per principis, no vull donar gens de publicitat, les més acorades o millor dit, mes conseqüents amb lo que propugnen m’han semblat les que he escoltat des de certs cercles d’Esquerra Republicana de Catalunya i del president de Ciutadans. Ja veieu, dos antagònics que, en moments tan delicats, m’ha agradat com han parlat. Els primers afirmant que ells tampoc no volen aquest Estatut. Ja en tenen prou de tanta comèdia, que ara s’ha d’anar de cara i no perdre més temps. Que l’únic camí és la independència i per aquest motiu proposen dur a terme un referèndum per l’autodeterminació. Ens agradi o no el seu programa, els seus candidats, els seus objectius... si més no hem d’agrair la manca, en aquest cas, d’hipocresia. Pel que fa a Ciutadans, en boca de l’Albert Rivera, demanen l’assumpció de responsabilitats per haver presentat una llei incorrecta. Aquí, igual que en el cas anterior, ens agradi o no el seu tarannà, la seua ideologia, els seus objectius... etc... hem de concloure que ha estat encertat perquè si, com diu el Tribunal Constitucional la llei presentada no cap dins la Constitució vigent a Espanya cal que algú assumeixi la responsabilitat d’una feina mal feta com ens passaria a qualsevol de nosaltres en els nostres llocs de treball. Però ja sabem com funciona el món de la política i de ben segur ningú no en sortirà esquitxat!
Per altra banda, si avui us donàveu una “passejada” pels diferents mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió, internet...) us haureu adonat de les diferències de tractament de la notícia en funció és clar de si es tractaven de mitjans d’àmbit nacional espanyol o català. De ben segur però, aquí haurà comptat també l’editorial conjunt de fa uns mesos publicat i recolzat per diferents mitjans catalans defensant l’Estatut de Catalunya, ja ho trobo bé això, però deixant de banda altres mitjans a qui no se va proposar la seva adhesió (cadena SER, El Pais per citar només dos exemples) i això ja no ho veig tan bé. Va semblar que aquests no s’adherien per manca de compromís i, en realitat, tot es va fer sense consultar-los si volien participar-hi...
Sigui com sigui l’embolic està servit, en això penso que tots hi estarem d’acord, tan d’acord com que tots hem perdut una mica (o molt) amb aquesta polèmica (tan interessada per a diferents sectors socials, polítics i jurídics). El caire que estant prenent los esdeveniments així ho demostra. Les últimes declaracions fetes per un representant del Partit Popular asseguren que la reacció d’en Montilla a la sentència del Constitucional és pròpia d’un feixista... Ara si, s’han posat el mundo por montera!!!
I ara bé quan lligo l’Estatut amb el referèndum sobre la independència. Com he dit abans, en Montilla ha cridat a la mobilització ciutadana per tal de defensar els interessos dels catalans (sempre des d’una vessant de calma això si), defensar l’Estatut aprovat al Parlament... però qui ha de mobilitzar-se per l’Estatut? Està clar que els acòlits del Partit Popular i de Ciutadans no hi acudiran. I els votants d’Esquerra Republicana, que hi han d’anar? Han de defensar quelcom en que no creuen només perquè des d’Espanya han negat i/o rectificat alguns articles d’una llei que en cap cas no soluciona les seues aspiracions més irrenunciables? Qui ha de mobilitzar-se? Aquells qui no varen participar en les consultes populars sobre la independència per un o altre motiu o bé aquells qui hi van participar? Aquests últims tampoc no han de creure massa en l’Estatut retallat. Llavors qui? Aquells qui tampoc no van acudir a les urnes per a donar un SI, NO, VOT EN BLANC o VOT NUL al propi text ara ofès? Agrairia que quan es faci una convocatòria abans s’informés als convocats i no es cridés només als instints més primaris d’aquests, que el sentimentalisme no passés la mà per la cara a la raó i que fos aquesta, la raó en tota la seva plenitud, la que ens fes avançar, que les declaracions d’uns i altres no busquessin la confrontació com fins ara sembla que sigui l’objectiu final de totes elles. Jo, per acabar i per no atabalar-vos més, us confesso que no aniré a la manifestació, no em mobilitzaré per res que em demani aquesta collada d’impresentables i oportunistes com tampoc no m’he mobilitzat contra l’Estatut, contra o a favor de l’avortament, ni de les unions homosexuals, ni en pro de la família convencional... res manipulat des dels partits polítics i els seus representants per tal d’arreplegar un bon grapat de vots i sortir a la foto. I d’això si que en saben! Tots!
I us explico; si en aquesta ocasió en concret no em mobilitzo, no és només pel fet que no em refio d’aquells qui ens criden a prendre los carrers, no. Si no em mobilitzo és perquè l’únic nacionalisme que jo defenso és lelmeu. Nacionalista de mi mateix. Egoista si voleu, no us ho negaré.
Ara us faré tres aportacions culturals cosa gens habitual en mi però mireu, avui la cosa va així i no d’una altra manera. Crec que era en John Stuart Mill qui parlava en el seu assaig “Sobre la libertad” de la necessitat que la llibertat de l’individu romangués sempre per damunt de la llibertat de la col•lectivitat. Doncs bé, jo defenso la supremacia de l’individu vers la societat...
La segona. Com va dir l’Albert Camus en una ocasió “je me revolté donc nous sommes” que traduït al català seria quelcom així “jo renego d’allà on som (d’allà on venim)”. I aquest, l’Albert Camus no era pas un ninot... Doncs ja ho tenim; tot i ser delicat aferrar-se a una frase sense acompanyar-la del context en que s’ha dit, jo renego d’un munt d’imposicions, de prejudicis. Jo renego de tot allò que en nom de no se ben bé què et fa renegar d’altres ideologies, d’altres posicionaments morals, d’altres raonaments i, fins i tot d’altres sentiments... No seré jo qui em posi fronteres. Per últim i aprofitant l’avinentesa, us recomanaré la lectura del llibre “Encuentro con el otro” d’en Ryszard Kapuscinski (segur que trobareu l’edició en català també).
Paradoxes de la vida aquest text també ha estat retallat, retocat, censurat però en tot cas sempre en nom del seny, el sentit comú, el respecte i la tolerància. Podem dir el mateix del Tribunal Constitucional o de les forces polítiques (catalanes i espanyoles) que amb el nostre vot fan i desfan com més els convé i miren de fer-nos anar sempre per allà on volen?

“Cambalache”

Per poc que ens aturem i donem un cop d'ull al mon en que vivim, el mon que ens toca viure, no seria estrany que hom evoqués la lletra d'aquell tango que diu: “Que el mundo fue y será una porquería ya lo sé, en el 510 y en el 2000 también, que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos...”. Recomano a qui tingui la possibilitat de fer-ho, inverteixi cinc minuts del seu temps per a llegir cadascuna de les frases que componen l'esmentat tango. És un exercici brutal de realitat!
I si. Resulta que els papers d’aquesta obra, l’obra del “Cambalache”, estan ja repartits. Si més no en el meu pensament. “Chorros”? Deixeu-me que pensi una mica... És clar, la banca d’aquest país, qui havia de ser? Encara ningú no sap que se n’ha fet dels diners lliurats per l’Executiu als bancs i les caixes per tal que els fessin circular en forma de préstecs, amb el clar objectiu d‘ajudar a afrontar la crisi als ciutadans i les empreses (sobretot petites i mitjanes empreses). El que si coneixem son els beneficis que aquestes entitats han obtingut en l’exercici de 2008 després que es dediquessin a treure pit de la manera més maldestra possible. Exemples? El Banc Santander i el BBVA amb guanys de 8.876 i 5020 milions d’euros respectivament. No m’ho invento, son dades que han sortit publicades, eh? Però és que els beneficis conjunts de les cinc entitats financeres més grans del país (Banc Santander, BBVA, Popular, La Caixa i Cajamadrid) sumen l’astronòmica quantitat de 17.590 milions d’euros... Quina barbaritat! Irònicament recordo ara les paraules d’en Zapatero assegurant que la banca espanyola era la més sòlida del mon. Llavors que passa amb els diners i/o els avals que Moncloa els ha proporcionat... Per què la banca no concedeix crèdits? Per què no s’estan destinant aquells diners a qui realment els necessita? Suposo que tot és una simple qüestió de macroeconomia i del cert que ningú d’ells, dels “chorros”, em donarà cap explicació convincent. De ben segur juguen amb la meva ignorància!
Seguim. “Maquiavelos”? El Govern, els socis de govern, l’oposició i, en general, el conjunt de la classe política, tots ells professionals de la manipulació i l’engany. Permeteu-me, però, que anem a pams. Començarem com no podia ser d’una altra manera pel Govern de Madrid. Un Executiu tràgico-còmic. La part tràgica és la seva incompetència manifesta. La part còmica..., alguns dels seus màxims exponents, les vedettes que un dia i un altre ocupen les capçaleres dels principals mitjans de comunicació... Qui son? El cap, en José Luís Rodriguez Zapatero que tot just avui es reuneix per tercer cop amb els “chorros” per tal d’obligar-los enèrgicament, segons ha manifestat en un miting a Lugo on ha sigut ovacionat pels seus acòlits, a obrir l’aixeta dels crèdits amb l’objectiu de revitalitzar l’activitat econòmica del país (i jo des de la més absoluta ignorància em pregunto: què és el que va fer a les altres reunions?); el ministre d’Economia, en Pedro Solbes, que ja no te cap solució a res segons pròpia confessió d’uns dies enrere als mitjans (Solbes és el mateix que va deixar la Caixa de l’Estat sense un duro, pelada, els anys que va exercir també de ministre d’Economia i Hisenda en el Govern d’en Felipe González); el ministre de Treball i Immigració, en Celestino Corbacho, que diu que no creu que l’atur arribi al 14% quan des de totes les instàncies econòmiques europees s’afirma tot el contrari i es donen xifres de 17 o 18%; el ministre d’Indústria, en Miguel Sebastian, que te receptes màgiques per a acabar amb la crisi com ara l’entrega de bombetes de baix consum i la compra de producte nacional... Sense oblidar-me de la meva debilitat, la Magdalena Álvarez, la ministra de Foment que en la última compareixença pública, essent assenyalada com la màxima responsable del col•lapse arran de la manca de previsió pel temporal de fa unes setmanes, tota ofesa ella, demanà si és que algú pretenia veure com es fustigava... Lo més. Podeu imaginar l’escena? Jo, en aquest cas, m’identifico plenament amb la Montserrat Nebrera, no entenc res del que diu quan parla aquesta ministra, i no se si serà per l’accent, el to, o lo xula que és...
I més. Ara però, ens acostem a Catalunya. Parlem dels socis de Govern i més concretament d’en Joan Saura, tot i que el que ara manifesto es pot aplicar també a la resta de la plana major del partit que representa (IC – Verds). Aquest tipus és un impresentable. Sota el paraigua del progressisme i l’ecologisme i, executant a la perfecció el paper de la doble moral, va de manifestació en manifestació i lo pitjor de tot és que mentre uns li riuen les gràcies o li tapen les contínues cagades que comet, ell i el seu seguici es creuen els tipus més solidaris i més implicats en la recerca de solucions pels més desfavorits. Quina collada, noi! Ara fa uns dies va acudir a la manifestació que es va celebrar a Barcelona en defensa del poble palestí, poble que d’altra banda, ha elegit com a representants polítics a terroristes del grup Hamas que, entre d’altres radicalismes, no accepten l’existència del poble hebreu. I en Saura pren partit i, l’ignorant, s’identifica amb aquesta nova i absurda moda d’onejar la bandera palestina i tant se li en fot si crea o no un conflicte diplomàtic perquè en cas de produir-se sap que no serà ell qui haurà de donar la cara, llavors serà l’altre, en Montilla que li salvarà la pell. Entenc que hi hagi gent que es preocupa per la situació a Gaza, pels civils massacrats per l’exèrcit jueu i el bloqueig que des d’Israel es fa a la zona, i tant que si, però tinguem-ho clar, en Saura és un oportunista que tan sols busca la foto!
Però no content amb això, ahir diumenge 1 de febrer, va acudir a una altra manifestació, també a Barcelona, en aquest cas de recolzament al DICTADOR cubà Fidel Castro. Ves per on. Ell que tant s’ha queixat del franquisme, (tan fàcil des de la distància que dona el pas del temps), de la persecució i repressió a que es veia sotmès qualsevol que fos contrari al Règim, ell dic, ara defensa un altre dictador que ha perseguit, empresonat, executat d’igual manera tot aquell que no estava d’acord amb les seves idees. Suposo que ser un dictador d’esquerres està millor vist i si a més la repressió es fa sobre una població tan allunyada geogràficament com la cubana doncs ja tenim els ingredients perfectes per a que en Joan Saura es manifesti... Us recordo que aquest personatge, junt amb la seva companya Imma Mayol, és el mateix que fa un temps digué que els okupes no eren delinqüents, que només okupaven per a mostrar el seu descontentament en vers el ferotge capitalisme en que estem instal•lats i que els Mossos d’Esquadra o la Policia Nacional quan duien a terme un desallotjament ho feien emprant una violència desproporcionada. Ell però, no va dubtar a avisar als cossos de seguretat quan un grup d’antisistemes intentà okupar la seva segona residència allà per Girona.
I que me’n dieu de l’oposició? Del PP? La corrupció política, la cobdícia, l’ànsia de poder els ha esclatat a les mans en forma de xarxa d’espionatge dins mateix de la seva estructura de partit. Vergonyós. En Rajoy calla, s’amaga, (quina sorpresa!) i altres no fan més que fotre més llenya al foc amb la clara intenció de debilitar a qui, en el present o en un futur, pugui fer-li ombra. A una banda del quadrilàter trobem a l’Esperanza Aguirre i a l’altre a Ruiz Gallardón. Tots espiats! Es diu que al fons de tota aquesta conxorxa hi ha el control de Cajamadrid. Recordeu lo dels beneficis astronòmics dels que he parlat més a dalt? I, amb quins diners s’ha pagat tot aquest desgavell? Em temo lo pitjor... I mentre l’escàndol no para de créixer, la Direcció del partit no te res millor a fer i decideix apartar a la Montserrat Nebrera, torno a esmentar-la ja ho se, per dir que no entén l’accent de la Magdalena Álvarez... Que vivim en un país de pandereta ja no hi ha qui, en aquestes alçades, ho posi en dubte.
Finalment queda un últim paper per a repartir. El dels “estafaos”. I aquests som nosaltres, els ciutadans. “Estafaos” perquè un cop i un altre lliurem la nostra confiança en una classe política deplorable; “estafaos” si, perquè enmig d’una situació com l’actual, el President de l’Associació Espanyola de Banca, l’ofensiu Miguel Martín (l’equivalent suposo al president del chorros) es permet el luxe de dir que tota aquesta crisi es culpa dels ciutadans i de les empreses, sobretot petites i mitjanes empreses, i que a més, uns i altres, hem estat a punt de provocar la fallida de les entitats financeres amb el nostre descontrolat endeutament. I es queda tan ample el paio. No caiguem en el seu joc, som nosaltres els qui patim als “chorros” i als “maquiavelos” de torn. Nosaltres hem de fer front als problemes sense esperar que aquells ens donin un cop de mà (si poden encara ens ofegaran). Nosaltres hem de saber nedar entre uns i altres i prendre el menys mal possible.
Encara sort que podem trobar-nos al bar amb els amics i xerrar i posar-los a parir a tots, als “chorros”, als “maquiavelos” i fins i tot en comptades ocasions, també als “estafaos” mentre prenem una cervesa o dues. Això és el que he fet jo avui tot just abans de posar-me a escriure aquestes línees. Des d’aquí agrair la paciència que han mostrat amb mi l’Octavi i en David i la bona estona que m’han fet passar parlant de Roma, el paganisme i els Bòrgia... Salut!