És el final d'ETA?

En data 20 d'octubre de 2011, la banda terrorista ETA declara mitjançant un comunicat, l'abandonament definitiu de l'activitat armada. Sembla una decisió del tot irreversible, més si tenim en compte els esdeveniments que s'han  succeït d'un temps ençà però disortadament, en aquest país hem viscut situacions similars i l'experiència ens fa ser prudents i potser també desconfiats. Tanmateix, és obligat dir que una declaració tan contundent de renúncia a la lluita armada mai no l'han fet abans els terroristes.

D'un comunicat com aquest es desprenen un munt de matisos, tants com afectats, tants com víctimes i botxins, uns els primers, del tot obvis i altres els segons, dominats encara pel fanatisme d'una lluita inútil, infame, sense raó de ser. Fa 29 anys la facció político-militar d'ETA (ETA p-m) va abandonar l'aberrant camí de les armes i ara ho fa l'ETA més sanguinària, més cruel, més fanàtica, ETA (m). Els comunicats, tot i declarar ambdós la fi de l'activitat terrorista, són diferents en tant al llenguatge utilitzat per uns i altres, essent molt més groller i pervers el d'ETA militar però... què ens esperàvem? Cap referència a les víctimes dels seus atemptats, cap indici de penediment, cap intenció de demanar perdó per tots aquests anys de terror, morts, ferits, extorsions (impost revolucionari), segrestos, amenaçats... etc..., cap referència al patiment i el dolor provocat, només paraules de record pels caiguts en nom de la independència i/o la llibertat del poble basc, només records pels seus gudaris, pels empresonats o exiliats de la banda i usant la retòrica de sempre, fent esment d'una imaginada ferocitat i imposició de l'Estat espanyol i, en menor mesura del francès, del conflicte polític i bla, bla, bla... Suposo que ells han de expresar-se en aquests termes per tal d'amagar al seu món, l'evidència que és l'estat de dret i tots els que en participem de la seva construcció, els únics vencedors d'aquell el seu fracàs. Ara només resta pendent el lliurament de les armes i la dissolució total de la banda terrorista per poder confirmar la desaparició absoluta de la serp. Amb el nou escenari, s'hauran de tractar, de manera més o menys immediata, assumptes espinosos com l'apropament de presos bascos a Euskadi i fins i tot l'excarceració d'alguns membres de l'esquerra abertzale que en algún moment van apostar per la via política enfrontant-se al rebuig de gran part de l'entorn etarra i a la desconfiança generada en molts de nosaltres, desconfiança que reconec a mi em va envair. Hem d'estar preparats per escoltar coses que de ben segur no ens agradaran i de no escoltar-ne d'altres que ens agradaria però a hores d'ara ningú no pot fer cap retret a la societat democràtica, a la ciutadania, que ha suportat estoicament l'assot del terrorisme, la xacra d'ETA. Aqui vull fer costat al president del govern, en Jose Luis Rodriguez Zapatero, que en conèixer el contingut del comunicat, declarà que s'iniciava un període de democràcia sense terrorisme però no sense memòria. La memòria de les víctimes, afegeixo jo!

És moment de treballar amb més obstinació que mai per la pau, la reconciliació i la normalització a Euskadi i, essent d'extrema dificultat per tot el que ha ocorregut durant els 40 anys d'existència d'ETA, deixar de banda la rencúnia i construir un futur de respecte vers els drets humans i les garanties i les institucions democràtiques. I si, els representants polítics que triem en les eleccions generals que tenim a tocar, concretament el proper 20 de novembre, seran els encarregats de dur a terme aquesta feixuga tasca. Serà la col·laboració i l'enteniment entre els governs basc i espanyol, la unitat de la classe política i la ciutadania la que ens dugui a la pau definitiva. Les dificultats seran moltes, del cert que aquest no serà un camí planer però mai no hem d'oblidar que qui ha vençut és la democràcia, l'estat de dret, tots i cadascun de nosaltres. I no ha estat cap regal, de cap de les maneres!

Arribats a aquest punt, important és fer esment de la, per alguns tan criticada, Llei de partits, normativa que ha aconseguit aïllar als violents políticament i social, impedint-los l'accés a les Institucions o treure'n profit d'elles; també de la tasca dels cossos de seguretat i la judicatura que, tot i assumptes tèrbols que tots coneixem (GAL, Batallón Vasco Español, Caso Faisán...) han perseguit, pressionat, deteingut i empresonat als terroristes. No oblidem que actualment, segons assenyalen fonts policials, nomes són entre 80 i 100 aproximadament els membres actius d'ETA i d'ells, cap no compta amb delictes de sang mentre que en temps no tan llunyans eren al voltant de 1.000 els "pistolers", amb tot el suport i cobertura socials que això comportava. Així doncs, es demostra que el que de veritat ha fet mal a ETA i el seu entorn ha estat l'aïllament al que se'ls ha sotmés, fent-los sentir fora de lloc en tot moment, fora de les decisions de país. No els hem donat aire!

Cal apuntar també que les reaccions de la classe política, ara com ara, han estat molt prudents. Cap manifestació pujada de to i totes fent esment especial per a les víctimas. De nou, unitat de les forces democràtiques, tancament de files entorn a l'estat de dret. Petits passos per a recórrer un llarg camí.

És moment de cridar amb força, amb més força que mai, ETA KANPORA!

Finca del Alemán

Apreteu a córrer!

Usant l’estil de crítica punyent que procuro transmetre en els meus escrits, avui podria parlar d’assumptes d’actualitat com son les eleccions europees (transcendentals i decisives per a les nostres vides o així ens ho repeteixen un cop rere altre), de la manca de recursos econòmics destinats a una efectiva aplicació de la llei de dependència, de la nova i polèmica llei de l’avortament i/o de la píndola postcoital, del programa econòmic (sic!) que presenta el PP per tal que sortim de la crisi (mesures que en una nit de borratxera, anant tot torts, qualsevol de nosaltres pot aportar...), de l’alarma sanitària de dimensió mundial provocada per l’anomenada grip porcina primer, més tard grip nova i finalment grip A (potser d’aquesta manera vesteix més...), de les diligències obertes al jutge Baltasar Garzón per part del Tribunal Suprem a petició del col·lectiu ultradretà “Manos Límpias”, en que se l’acusa de prevaricació en la causa que inicià per crims durant la guerra civil i la dictadura, del vídeo d’Iniciativa Internacionalista (agrupació política propera a l’entorn radical abertzale) en que se’n foten d’haver marcat un altre gol al Rubalcaba, ministre d’Interior del Govern espanyol, o del silenci sospitós, en tant que oposició, que CIU manté des d’aquelles acusacions que sortiren de files socialistes al Parlament de Catalunya, crec recordar que del propi Pasqual Maragall quan era encara President de la Generalitat, en que es va deixar caure allò de les comissions del 3%, de la destitució, substitució, cessament (digueu-lo com vulgueu) d’en Pedro Solbes i la Magdalena Álvarez, de les declaracions de membres de l’església catòlica, ara uns ara uns altres, comparant entre d’altres coses, els avortaments amb els abusos per part del clergat (Irlanda per esmentar el cas més recent) a menors i deixant-ho tot en un esgarrifós i simple ball de números, del descens, un cop conegudes les dades oficials, del nombre d’aturats després de 14 mesos... Després direm que no n’hi ha de temes dels que parlar!

Però no, avui no toca que diria en Jordi Pujol. Avui el que vull, avui el que toca, és parlar de futbol, fer com fa tothom i caure en la provocació del futbol. I això que en un dels meus primers articles renegava de tota aquesta parafernàlia que envolta el futbol! De passada faré justícia al paio que a crits i fora de si, cridava allò de “ho haveu vist?”, frase que dóna títol a la secció que mantinc "viva" en la revista "La Foig". Començar pel RCD Espanyol perquè és el meu equip i sóc així d’egòlatra i seguir amb el FC Barcelona que a més de ser el meu rival més absolut, aquell a qui vull guanyar per damunt de tot, és també l’equip de gran part dels meus amics. Dels pericos dir que després de tant patiment, tanta angoixa, tanta impotència provocada pels mals resultats soferts en el decurs de la major part de la temporada ara finalitzada i, amb l’amenaça del descens ben present un dia rere l’altre fent-nos els dilluns insuportables... hem acabat la Lliga com a desè classificat (millor que l’any passat, qui ho hagués dit) i que, per tant, podrem estrenar el nou Estadi essent equip de Primera. Dels cules, a part de recordar-los-hi que per fi aquest any els varem guanyar al Camp Nou amb els dos gols de Lo Pelat, donant-los l’enhorabona pels títols conquerits reconeixent, un cop més, que enguany han arrasat i que compten amb un Iniesta meravellós.

Doncs be, tot això estaria molt be si no fos per un però. Un però enorme. Un però amb nom i cognoms i que no és altre que l’actuació dels Mossos d’Esquadra que d’un temps ençà estan encaparrats a erigir-se com “los sheriffs”, un però que inclou al seu capo en Joan Saura (ja hi torno a parlar d’ell i van...) i al nou home fort del cos policial català després de la destitució d’en Rafael Olmos, en Joan Delort, recentment nomenat secretari de seguretat del departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya. Recordem... Quan encara resten fresques les imatges dels anti-avalots desallotjant als estudiants anti-Bolònia per a uns i avalotadors per a altres, de les seus de diferents universitats catalanes, o aquelles en que es veu diversos agents dels Mossos d’Esquadra colpejant brutalment un detingut en una comissaria, i que en aquests dies en ple judici defensen que ells han seguit estrictament el protocol d’actuació per aquestes situacions (collons doncs canviem aquest protocol!), ens trobem que també en els camps de futbol i en les celebracions que pels èxits futbolístics es fan arreu la geografia catalana, volen seguir sent “los tios duros”.

Començarem pels incidents de baixa intensitat que en dirien ells. Mireu, quan diumenge l’Espanyol jugava el seu últim partit a Montjuic i minuts abans que l’àrbitre xiulés la fi de l’encontre, un cordó policial (anti-avalots al capdavant) blindà la possibilitat que la gent saltés al camp. A més del cordó policial, el terreny de joc estava “protegit”, envoltat, per un seguit de tanques de gran alçada col·locades per a l’ocasió... Entenc que hi hagués cafres que tot i això volguessin accedir fos com fos al rectangle verd i que se’ls hagués de mantenir a ratlla. D’acord. Bé, estaria d’acord si en tots els camps dels equips de la Primera Divisió s’hagués actuat d’igual manera però és que a A Coruña, a Pamplona, a Gijon la gent no va trobar impediments per a trepitjar la gespa de l’escenari on ha estat jugant el seu equip tots aquests mesos de competició. I és clar, és que allà, diria un, no hi ha Mossos d’Esquadra... Greuges comparatius?

En el mateix Montjuic mesos abans però, el dia del derbi que enfrontà l’Espanyol i el Barça, els Mossos d’Esquadra van permetre que una part d’aficionats es llencessin bengales, ampolles i altres objectes contundents dins i fora de l’Estadi sense actuar en cap moment. Diuen que no van rebre ordres, que era millor no fer res perquè la intervenció podria degenerar en més aldarulls i bla bla bla....

Però es veu que aquestes actuacions o actuacions-no actuacions no els mostren suficientment durs. On va a parar! I és clar, han de posar-hi algun tipus de remei!

I arribaren les celebracions pels triomfs del Barça, les celebracions pel triplet. Un munt de gent al carrer un dia i dos i tres i... un munt de persones celebrant els títols i fent palesa la seva alegria i el seu orgull. (Per cert, us n’heu adonat que ha sigut el primer cop que no hi ha hagut ball de xifres en quant a assistents als actes? Normalment organitzadors d’esdeveniments, Guàrdia Urbana o Policia Local, Ajuntament, Mossos d’Esquadra, mitjans de comunicació... etc... sempre discrepen en el nombre però en aquesta ocasió es veu que no... Recordaré la frase aquella que diu “El futbol és l’opi del poble”.Qui ho vulgui entendre...) I un cop més els Mossos d’Esquadra! I un cop més les acusacions d’actuacions desproporcionades i un cop més les informacions de ferits de consideració, de detinguts... És veritat que aquí, com en el cas que he explicat abans de l’Estadi de l’Espanyol, també hi va haver brètols que destrossaren mobiliari urbà, llençaren objectes i s’enfrontaren als Mossos d’Esquadra, no seré jo ara qui ho negui però les denúncies continuades als agents i la polèmica que en els darrers temps generen les seves actuacions tampoc no poden estar totes basades en mentides o dades falsejades com es pretén difondre i com s’insinua des de l’Administració. Només cal veure les lesions provocades per càrregues policials amb la utilització que en elles es fa de les boles de goma aquests últims dies. La veritat, a mi no em deixen tranquil les explicacions que afirmen que les maleïdes boles de goma (per posar l’exemple que més m’ha colpit aquests dies) es llencen contra terra. Hi ha coses que no em quadren o potser és que no hi confio prou en la gent uniformada i amb armes i per extensió en la informació que en donen... tot i que tampoc no pretenc fer-ne una crítica sectorial adreçada a la policia autonòmica catalana perquè de ben segur hi ha Mossos que mereixen tot el meu respecte i que se la juguen per vetllar per la seguretat dels altres (i en conec algun d’aquests!).

El que no accepto és que es parli, com he assenyalat abans, de protocols d’actuació correctament aplicats, dels continuats avisos de càrregues i advertències de desallotjament de zones concretes que va fer la policia (avisos enmig de zones amb carpes habilitades per a les celebracions amb la música a tot drap, segons han manifestat diferents testimonis i que potser impediren escoltar aquells) d’actuacions proporcionades, de tancament de files en vers el cos, de defensa a ultrança per part de tots els estaments del Govern, de denúncies falses dels ciutadans (sembla que tots som delinqüents, que tots ocasionem desperfectes, que usem les celebracions per anar a fer mal i destrosses...), de declaracions d’aquelles com ara “analitzarem lo succeït i redactarem un informe” que son paper mullat... disculpeu-me però sona a corporativisme ferotge; o no? I no ho accepto perquè ja fa temps que les conseqüències de tot això son, al meu parer, massa greus.

I que en diuen els responsables últims? En Saura i en Delort. Al primer no se’l veu el pèl esperant que sigui un altre qui acabi donant la cara per ell com sempre ha fet, fa i farà (quin paio tan impresentable, de llarg el pitjor del Govern)mentre el segon exerceix de polític usant tota l’artilleria dialèctica per a disfressar, amagar o treure importància (això si que ho ha aprés ràpid) als fets que han esdevingut des que accedís al càrrec. En definitiva, que estem com sempre. Uns donant estopa i els altres negant l’evidència.

Sabeu? Quan ara ja fa anys va començar el desplegament dels Mossos d’Esquadra, em refereixo al primer desplegament però, molts de nosaltres va pensar allò tan infantil alhora que comú per aquells dies de “els Mossos seran més sensibles a les reivindicacions dels catalans, no fotran pals com ho fa la Nacional, son dels nostres...”. Eh, que jo he escoltat frases d’aquest tipus! I ara... què diríem ara, què en diem ara? Doncs passa que ara gairebé se’ls avorreix i menysprea.

I per acabar compartiré amb vosaltres quelcom que es va poder veure l’altre dia al programa de TV3 “Els matins”. Com molts heu de saber, en el marge inferior de la pantalla van sortint missatges enviats via SMS en que els oients diuen la seva. Doncs bé, en un moment del programa, i amb la presència de familiars d’afectats per l’actuació policial, es va poder llegir un d’aquests missatges en que la persona que l’enviava, després d’identificar-se com a membre dels Mossos d’Esquadra, es queixava que en cap país d’Europa s’atacava sistemàticament la policia com es feia aquí (crec recordar que no deia si es referia a Espanya o Catalunya, només deia “aquí”). I uns minuts més tard un altre espectador va respondre dient que si aquí hi havia tantes denúncies vers la policia és que teníem un seriós problema amb la pròpia policia i de seguretat... No se pas qui dels dos té raó però el que si admeto és que, si més no a mi, aquest “enfrontament dialèctic” via SMS em fa pensar!

Garcia

(Escrit l’11 de desembre de 2.009)

Corria l’estiu de l’any 81 o 82, no ho recordo massa bé, quan vaig fer cap a Garcia per primer cop. Dels records més vius d’aquell primer estiu queda el moment en que, baixant al riu amb la nova colla d’amics, vaig veure aquella barcassa, del tot imponent, subjectada pel cable que la duia d’una banda a l’altra del propi riu i creuava la gent al territori indòmit que per a mi llavors suposava el marge dret segons el curs de les aigües. Em va impressionar. De seguida vaig identificar Garcia amb la barca, era un tret molt particular del poble. Per a mi, urbanita de tota la vida, era l’única, tot i que amb el temps vaig saber de l’existència d’altres. Passat els anys, quan, per coses de la vida, ja només venia per Garcia molt de tant en tant, van fer fora del riu la barca perquè calia reparar-la. No se quan fa d’això però si recordo el primer cop que jo la vaig veure al bell mig de la pista de les piscines, fins i tot li vaig fer fotos aquell dia per ensenyar-les a la família, entenent que en un tres i no res tornaria a l’aigua. Però no va ser així i, sincerament, trobo que ja en fa massa temps que hi és allà, ancorada en el més dur dels ciments. Em pregunto a qui correspon tornar-la al riu, al seu habitat natural, al lloc pel qual va ser construïda. Jo la voldria ja!

 

Mirant la tele!

En els inicis del món... hi va haver un temps en el que la televisió era en blanc i negre (ben mirat com la vida de molta gent i el dia a dia del país), sense comandament a distància i amb dos canals, només dos canals! I és curiós això dels dos canals perquè si miro enrere, recordo que quan a casa volíem veure la televisió, algú s’acostava a l’aparell, pitjava el botó d’encesa i seia al sofà (que habitualment quedava lluny de la caixa tonta) al costat de pares i germans , plegats, veiem lo que ara vindria a ser la Primera. Allò era la televisió perquè l’altre canal era l’UHF, una sort de territori comanxe, un canal marginal en què es succeïen un seguit de programes residuals que gairebé no interessaven ningú. Resultava estrany escoltar algú que digués “ahir vaig veure a la tele” i que això impliqués mirar l’UHF. Veure la tele no era l’UHF. Quan parlaves de programació donaves per fet que parlaves del canal principal, a ningú no importava què feien a l’altre, al marginal. I en moltes ocasions, per acabar d’adobar-ho, l’UHF no es veia amb nitidesa, hi havia allò que tots coneixíem com a neu... “no cal posar l’UHF que només veurem neu” dèiem quan algú proposava de canviar de canal; a banda de mirar a aquell agosarat un pèl malament per l’ocurrència...! Era la televisió de l’Un, dos, tres... responda otra vez, de La clave, de les pel·lícules del Joselito i del Paco Martinez Soria, del Festival d’Eurovisió, del Gente Joven, dels pallassos de la tele amb els Gabi, Fofo, Miliki i Fofito i el “¿cómo están ustedes?”, dels anuncis en els que les dones rentaven la roba usant detergent Elena o Colon o Dixan, compraven Colacao del negrito del África Tropical, paraven taula, cuinaven, fregaven els plats i duien el pes de les tasques de la llar i els homes fumaven i llegien el Dicen ben estarrufats al sofà i bevien Soberano i les xiquetes jugaven amb la Nancy i els xiquets amb els circuits de Scalextric i el tren Payá i petites i petits anàvem a dormir al ritme d’uns dibuixos animats que ens recordaven que ja era tard... que tocava posar-se al llit. Era la mateixa tele a la que sempre acabava espatllant-se-li el botó d’encesa o el del volum o el del brillo o el del contrast (dos canals però quina mà de botons, eh!) i, intentant allargar la vida de l’aparell, amb escuradents feies topall per aconseguir la correcta connexió del joiós botonet. Tot per tal de seguir mirant la tele, aquella tele!!!

Anys més tard, tot i seguir existint només els mateixos dos canals, semblava que quelcom canviava. Va aparèixer el circuit català que durant unes hores al dia oferia programes en català. Un petit pas però un pas al cap i a la fi. D’aquesta programació recordo Planeta Imaginari tot i que ara no sabria com qualificar aquell format de programa...

I poc a poc van començar a proliferar en els domicilis les televisions en color. Adéu al blanc i negre! Tot i que hi havia qui era poc favorable a posar-hi colors a la pantalla. Els meus iaios sense anar més lluny. Escolteu, quan la televisió en color ja era el que tocava, la seva va deixar de funcionar i la van substituir comprant una altra... en blanc i negre! Jo no ho entenia però així va anar la cosa. (Ostres, ara no se del cert si Planeta Imaginari el veia en blanc i negre o en color... i el circuit català? Bé, què importa).

A casa meva la televisió en color va arribar de la mà de la meva altra iaia (o potser això també és el resultat d’un record confús). Recordo que vaig entrar a casa i després de creuar el passadís em vaig plantar al menjador, on era la família i em vaig posar a mirar la tele sense advertir el canvi a color. Amb la de temps que vam demanar-la i va passar del tot  desapercebuda els primers segons. Per cert, que feien futbol però no recordo el partit. Sospito que seria un de l’Espanyol i segur, del tot segur no ho era del Barça o del Madrid (eh, Trias? Carallot!). I ara si, en color em ve al cap La Bola de cristal! I recordeu les pel·lícules en blanc i negre després acolorides? Quin horror!

Era la tele del Curro Jimenez, Dallas (en castellà), Con ocho basta, de les pel·lícules dels Pajares, Esteso, Ozores, Landa, Lopez Vazquez, Rafaela Aparicio, Gracita Morales, del destape, Vivir cada día, Informe Semanal, de l’Aplauso, de la Pipi Calzaslargas, del Dr. Caparrós, de més Un,dos, tres... responda otra vez, i Festivals d’Eurovisió i pallassos de la tele, ara però amb en Gabi, Miliki, Fofito i Milikito... i altres programes que, de ben segur, cadascú de nosaltres guardem en la memòria. I la Carta de Ajuste que fins i tot l’any 81 va sonar amb música militar. Encara bo que allò va anar malament! Malament pels militars rebels perquè per la resta de nosaltres, la millor de les notícies fou el fracàs del cop d’estat.

I des de llavors canvis i més canvis... que si ara les autonòmiques amb els seus diferents canals imposats un rere l’altre. Imposats en el millor sentit de la paraula, eh! I Dallas en català. En JR, la Sue Ellen, en Bobby, La Pam i la Lucy i en Ray parlant la llengua d’en Pompeu Fabra al temps que es feien un fart de whisky del car!

I després els canals privats, primer de pagament, després en obert, després uns i altres i altres i més, repartint-se i compartint les audiències, el futbol, els anuncis, les sèries o culebrots, les pel·lícules, els programes del cor..., i en mig de tot aquest batibull, les Mama Chicho! I ara tots ho negarem però, qui no va provar de mirar la programació codificada del Canal + “atxinant” els ulls sobretot quan s’emetien les pel·lícules dels divendres (o dissabtes, ara no ho recordo amb exactitud) a altes hores de la matinada? Pit i cuixa! D’acord, amb el futbol també es feia... però menys!

Fins arribar al present... la TDT i els posteriors embolics (sempre amb component polític de fons, com no pot ser d’altra manera en aquest país) generats per la distribució i/o assignació de freqüències. Canvia’t la tele o compra’t un decodificador de senyal o allò que tindràs al menjador, al dormitori, a la cuina... serà quelcom més semblant a una capsa de cartró que no pas a un televisor! Que si guanyarem en qualitat d’imatge, que si tindrem la possibilitat de veure un munt de canals, que si temàtics, que si patatim que si patatam... Quina camama! No se vosaltres però jo a Garcia veig menys canals que els que es veuen a Tivissa i no diguem ja si ens comparem amb Móra d’Ebre, Tarragona o Barcelona; la imatge es pixela repetidament aquí i a Tivissa i la varietat de canals... sabeu què? Abans, per apagar la tele trigaves no res, per saber que el que feien no t’interessava trigaves no gens. Ara, la programació cada cop és pitjor, telebasura en diuen alguns, però abans no apagues la televisió dones un volt pels 30 i pico canals que sintonitzes amb l’esperança de trobar quelcom interessant. Però no, el resultat és el mateix. Apagues i marxes a dormir perquè escoltar o veure segons què atempta contra la intel·ligència humana. I d’aquest atemptat a la intel·ligència no se’n lliura cap canal tot i que és veritat que n’hi ha que ho fan a tota hora i de manera barroera i n’hi ha que ho fan amb més subtilesa. I llavors penses... calia? No demano tornar als dos canals, tampoc no aconseguiria convèncer ningú, però m’agradaria tenir la possibilitat de gaudir de programes amb cara i ulls, de qualitat, m’agradaria tenir accés a allò que ens van prometre amb l’aparició de la TDT però em temo que no serà possible, que tot quedarà en una més de les promeses trencades amb les que ens hem acostumat a conviure, un parany més d’aquells que persegueixen crear necessitats allà on no n’hi ha amb l’únic objectiu d’omplir-se les butxaques. De ben segur hi haurà qui s’ha fet d’or amb tota aquesta camama! Sempre passa el mateix... Coi de país!

Si fins i tot els aparells han canviat. Amb la seva primesa han deixat de ser un prestatge més del menjador, del dormitori, de la cuina... amb les pantalles planes adéu a les andròmines que s’acumulaven damunt aquells aparells amplots d’antany. Ni porronets, ni mares de Déu de Montserrat, ni toros, ni nines amb vestits de faralaes, ni miniatures de cap tipus... on hem d’anar a parar! S’ha perdut per a sempre el bon gust, la classe i el glamour.

Acabo i ho faig demanant-vos disculpes per si he barrejat èpoques, programes i el color amb el blanc i negre però ja sabeu com funcionen els records... no massa bé, perquè depenen en gran mesura de la memòria i la meva fa dies que va per lliure!

Ara us haig de deixar que fan un documental interessantíssim a La 2... que no, no patiu. La veritat és que comença el Sálvame Deluxe amb el Mermelada, la princesa del pueblo, els Kikos, la Bollo, el Sandoval, la Rosa Benenito,la Lozano, la Mila... I si Sálvame és avui fluixet, llavors miraré l’interesantíssim documental de La 2 o millor, faré cap al llit a dormir!

Adif, la Renfe i la mare que els va parir...

Avui, a part de no tenir massa bon dia, haver esperat fins l’últim moment per a escriure aquestes línees i sentint per això la pressió d’haver de deixar enllestit l’escrit per abans de les 10 de la nit (són ara mateix les 7 i 22 minuts de la tarda, “recién llegué del laburo” que diria un argentí, i confio en una pròrroga que no se si mai no arribarà), només em queda un únic motiu pel que no enceto l’article insultant o fent ús del vocabulari més barruer en que sóc capaç d’expressar-me. I tot i que la idea és temptadora, si triés la sendera del greuge, el menyspreu i la manca de respecte, aquella que esdevé desagradable en la majoria d’ocasions però alliberadora i necessària de tant en tant per tal de defugir del mal viure, de ben segur dic, no em publicarien l’article i em quedaria sense poder compartir amb vosaltres l’opinió que tinc en vers Adif i per extensió la Renfe, arran de la decisió que els “caps pensants” d’aquella companyia han pres recentment i que, en cas d’aplicar-se, suposarà deixar sense personal i/o reduir el servei a les estacions d’Ascó, Flix i Riba-Roja d’Ebre. De tota manera, ja aviso, no serà fàcil no caure en el parany de la mala llet encara continguda però tan disposada en aquests moments a fer-se sentir.
I és que, com la majoria de coses en aquest país, es tracta d’una decisió unilateral, adoptada com a conseqüència, així se’ns informa des de l’empresa, de la implantació d’innovacions tecnològiques en la línea ferroviària. Mireu, jo no m’ho crec que voleu que us digui. Ja no em crec a ningú de tots aquests que amb bones paraules i revestint tot de dignitat i suposada legalitat, et passen per sobre sense importar-los els ciutadans, (també contribuents), que quedem pel camí.
I, com els hauríem de creure? Però si fa un munt d’anys que no s’hi inverteix ni un duro (ja no parlo d’euros, mireu si en fa de temps de la manca d’inversió) en la conservació i/o manteniment de la xarxa ferroviària, a banda, és clar, d’alguna obligada petita millora. Els que hagueu agafat el tren per anar en direcció Barcelona o Zaragoza sabeu del que us parlo. O és que les estacions de Marçà-Falset, Capçanes o Els Guiamets, per a posar només uns exemples, són una icona d’estacions modernes i adaptades a les necessitats de la zona i per extensió dels seus habitants? O potser la manca d’iluminació adequada, de personal, de dependències en bon estat, la tinença de trens obsolets i amb poca freqüència de pas són les comoditats que com a usuaris mereixem? No és veritat que tots paguem impostos, que tots hem de complir les mateixes lleis i observar les mateixes obligacions i els mateixos deures visquem on visquem de Catalunya, ja sigui una gran ciutat o la més petita de les viles? Doncs en el terreny dels drets no podem quedar-nos enrere, no podem permetre que se’ns deixi de banda o se’ns margini pel sol fet de ser menys en número. D’acord que aquest procés o d’altres de pareguts ja s’han viscut abans a la Terra Alta, el Baix Ebre o El Montsià i mai no m’he queixat però és que ara, tot i sonar a pur egoisme, el problema el tenim aquí, el patirem la gent d’aquí i d’alguna manera des d’aquí haurem d’alçar la veu, no?
Té el seu punt irònic que en la decisió presa pels “irresponsables” d’Adif s’hagi ignorat que les tres estacions en que volen desenvolupar el seu nou model empresarial formin part d’instal·lacions bàsiques dels plans d’emergència nuclear i química de la zona. Però és clar, això no és important, com tampoc no ho és la cura que des de tots els àmbits s’hauria de tenir pel transport públic. Encara menys important ha de ser la pèrdua dels llocs de treball que suposarà la implantació de la mesura... El que de debò si és important per a l’empresa, o així sembla ateses les circumstàncies, és la rendibilitat econòmica per sobre de tot, més que no pas ser part cabdal dels programes d’evacuació i emergència dissenyats des del Govern, més que no pas el control del trànsit de mercaderies perilloses que circulen per aquestes vies, més que fer competitiva la xarxa ferroviària... De res semblen valer tampoc les mostres de desaprovació dels alcaldes dels municipis afectats per aquestes retallades, les denúncies i diferents mobilitzacions que des dels sindicats s’estan duent a terme per tal de fer veure a l’empresa l’inadequat del pla i encara menys les continuades i repetides queixes dels ciutadants-usuaris de la línea. I no parlem de les acusacions que des de diferents sectors es fa a Adif de manca de transparència en la presa de decisions i d’ocultació d’informació als municipis...! Com ha quedat dit més a dalt, a diari i, des de les diferents Administracions de l’Estat, se’ns parla de la importància de potenciar el transport públic de tot tipus però, com veiem dia rere dia, la realitat acaba essent molt diferent, ningú no se’n preocupa prou de protegir-lo.
Què tenim? Sobre qui recau llavors la responsabilitat de defensar l’interès comú en aquest assumpte? Què es diu des de la Generalitat de Catalunya i el seu Departament de Mobilitat i Transport? Sabeu? Tota la classe política catalana parla i s’omple la boca amb l’Estatut, la seva aprovació o no, els avantatges que Catalunya i els catalans prendrem amb l’aplicació del seu articulat però, en les qüestions que ara mateix ens amoïnen, sembla que no trobem les respostes que necessitem. Doncs ara jo també m’ompliré la boca amb l’Estatut i en concret amb els punts 1 i 3 de l’article 169 i que, en qüestions de transports, diu el següent:
1. “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre els transports terrestres de viatgers i mercaderies per carretera, ferrocarril i cable que transcorrin íntegrament dins el territori de Catalunya, amb independència de la titularitat de la infraestructura”
3 “La Generalitat participa en l’establiment dels serveis ferroviaris que garanteixin la comunicació amb altres comunitats autònomes o amb el trànsit internacional, d’acord amb el que estableix el títol V”.

Bé, molt bé. No he escoltat cap representant del Govern autonòmic manifestar-se en un o altre sentit, cap d’ells pren partit, cap no es mulla. No he vist ningú d’ells que s’hagi posat al capdavant de les múltiples reivindicacions que des de la Ribera d’Ebre s’han fet a Adif. Tots sabem que el silenci polític és el pitjor dels enemics... La veritat, jo no entenc aquest silenci, aquesta actitud del “aquí no passa res” que espero canviï els propers dies. I si no tenen el que cal (collons) per a defensar el que reclama la ciutadania que surtin i ho diguin, i ens titllin de provincians i menystinguin la nostra realitat. D’aquesta manera, si més no, sabríem a què nassos juguen.
Encara més. Que es diu des del Govern espanyol? Acceptem que la Generalitat no hi acaba de posar fil a l’agulla excusant-se en que “el seu” Estatut encarà no s’aplica com caldria i com se’ns va prometre des de Madrid que es faria. Aleshores la responsabilitat recau també en el Ministeri d’Obres Públiques... Buf, quina por!!! La Magdalena Álvarez donant explicacions i negociant per nosaltres. Mai de la vida, qui ho va parir. Encara resten fresques a la memòria col·lectiva catalana tot el que va succeir amb les obres de l’AVE, els esvorancs, les dates d’inauguració de la línea d’alta velocitat... I tots aquests problemes salpicaven a Barcelona i la seva àrea metropolitana cosa que l’obligava a donar la cara sota pena de ser despatxada. Però si quelcom similar passa aquí, de veritat haig de confiar que vindrà a donar solucions? Necessitem encara més mostres d’incompetència?
Penso que la deixadesa que mostrem la ciutadania, a la llarga, és la força de les empreses i els governs de fer i desfer sense ni sentir-se culpables ni amb l’obligació de donar explicacions de res ni a ningú. Així doncs sóc de l’opinió que si, finalment Adif no canvia la seva postura i segueix endavant amb el seu “idílic projecte d’innovació i modernització” (repeteixo, algú s’ho creu?), seria bo que ajuntaments, sindicats, associacions i col·lectius diversos i els ciutadans particulars féssim sentir la nostra veu, una sola veu, féssim veure a qui calgui que no estem disposats a renunciar a una xarxa ferroviària eficaç, dinàmica i tan i tan necessària per a la comarca i el seu desenvolupament. Diem NO a caure en l’oblit i l’abandonament!
Ah, de sobte em ve al cap una reflexió més..., de què me queixo, de què me preocupo? Si de tot aquest desgavell en sortiran los trens d’alta velocitat, aquests si que mimats fins l’extrem per la companyia i l’Administració, aquests de ben segur exempts d’estudis de rendibilitat econòmica per què la rendibilitat què es busca és política. Un AVE elitista i a l’abast d’economies que no són la meva. Un AVE que portarà d’una capital a una altra a aquells qui ho puguin pagar. Això si que és transport públic en majúscules, veritat? Però, fes-te fotre, sempre hi ha un però... i les comarques? Què traurem de bo a comarques?

No m'agrada treballar!

Quan era més jove, bé, un sempre pensa que és jove i per això acostuma a posar davant l'acompanyament “més”... deia que quan era jove, devia rondar els 19 o 20 anys, vaig començar, alhora que mirava de ser un dia o altre un home de profit estudiant Dret a l'Autònoma (carrera que mai no vaig acabar i, segons com ho mirem, estudis que mai no vaig iniciar més enllà de les visites al bar de la facultat i l'assistència perduda a alguna que altra classe) a treballar amb mon pare al negoci que havia muntat allà per Barcelona un cop es va decidir a portar a la pràctica tots els coneixements adquirits al llarg dels anys en una empresa rere altra. El negoci era, ironies de la vida, una assessoria fiscal, comptable i laboral i d'aquella època em queden records que de tant en tant se'm fan ben presents. Alguns el vareu conèixer a mon pare. Era un home bo, no perquè ho digui jo que no tinc segurament cap crèdit, és que ho era. Simplement. I mira que ha de ser difícil ser un home bo! Potser la idealització que tinc d'ell me fa estar convençut que no tenia mai un no per a ningú i n'hi ha que se'l van merèixer, eh! i no un no qualsevol, un no amb majúscules, creieu-me. A ell li agradava força la seva professió, era una de les persones més responsables i implicades en la seva feina que mai no he conegut i tot i que llavors jo no valorava aquells principis reconec que ara, passat tant de temps i sense possibilitat de dir-li cara a cara, si que ho faig. Ha de ser cosa dels 40 i més, o que estic madurant (segur que no), o que m'acosto a l'edat en que ell va caure malalt... no ho se pas! L'havíeu de veure els caps de setmana enduent-se comptabilitats a casa, l'agenda plena, una ploma estilogràfica o un bolígraf Inoxcrom, si no recordo malament, sempre damunt per si calia alguna anotació, tan se val si era dia laborable o festiu. Va posar l'ànima en aquell projecte, cada gota de suor, tot el seu esforç, les seves ganes i sempre, sempre recolzat per ma mare. També una dona bona. I tampoc no ha de ser fàcil ser una dona bona! I no us penseu que aquest bon home va deixar de banda la família per capficar-se en la feina. Ans al contrari. No se com s'ho feia però, mentre va viure, va tenir temps per a tot i per a tothom. Penso que li robava temps al temps... D'aquells dies també recordo els intercanvis de parer i/o discussions que tenia amb ell degut a la feina (era molt perfeccionista i jo... ja em coneixeu) o com em desfogava amb els meus amics tot dient que mon pare inclús a casa volia parlar-me de comptabilitat, d'impostos, de requeriments d'Hisenda, de nòmines, de les gestions a la Tresoreria General de la Seguretat Social, de lo que s'hauria de fer la setmana entrant... i jo pensava “però quin rotllo m'esta fotent”. Si m'escoltés!!! I ara us explicaré una cosa que el treia de polleguera, que ha sigut la meva màxima durant molts anys i, tot i que matisada, encara ho és ara. En aquella època jo era rocker. Si més no, m'ho creia que ho era. I no Octavi, no m'agradaven los Hombres G! D'on t'ho has tret això? Bé, doncs escoltava música d'un grup rocker barceloní anomenat “Los Rebeldes” que cantaven la cançó “No me gusta trabajar” i ja us podeu imaginar que no perdia ocasió de fer-se-la escoltar a mon pare per tal de posar-lo si més no nerviós. Al cotxe, a casa, de vacances, a l'oficina... I no li agradava gens! I s'enfadava amb mi, eh!

De fet aquella cançó trobo que descrivia prou bé el que penso. Mireu a mi no m'agrada treballar. De fet totes les coses que m'agraden o me pugen la tensió o el colesterol o EM COSTEN QUARTOS i per anar a treballar m'han de pagar perquè d'una altra manera... busca qui t'ha pegat! No m'hi trobarien mai! Vaig al futbol i pago. Al restaurant, pago. A curses de slot, pago. Al bar a fer un beure, pago. Un llibre, pago. Una tarda al cinema, pago... I per treballar, que pagaria? Doncs i és clar que no. No pagaria mai de la vida de Déu! Sempre dic que el sou, sigui alt o miserable, no deixa de ser un suborn. Però el joc està muntat així i si vull gaudir de les coses que m'agraden ja se que és lo que me toca... anar a treballar. Bé, un sou generós sempre et fa veure les coses de manera un pèl diferent però. No ens enganyéssim!
No fa pas massa dies parlava amb la Rosita, a Ca Jesús, i confessava tot carregat de raons (les meves, és clar) que no m'agrada treballar. És veritat o no que ho varem xerrar?
Però alto! No penseu que la responsabilitat te a veure en agradar-te o no treballar. Ara no m'estic venent bé però considero que tot i preferir no fer res abans que treballar, sóc prou responsable en la feina i també conscient que un no és al lloc de treball per a fer passar les hores per les que ha estat contractat. No confonem els termes.

I tot això ho explico perquè fa uns dissabtes vaig anar al cinema, a Reus, a veure Invictus. Recomanable de totes totes. Ja abans d'entrar a la sala sabia que seria una excel·lent pel·lícula com no pot ser d'una altra manera quan veus que està dirigida pel genial Clint Eastwood, co-protagonitzada per un magnífic Morgan Freeman i un sorprenent, si més no per a mi, Matt Damon. Les llums s'apaguen i abans no comenci el film, passen els anuncis de rigor i... sorpresa! Un anunci que em va deixar fora de lloc. Un anunci de 31 segons! Era quelcom així. Simulava el pas dels dies en una oficina qualsevol. De primeres ens ensenyen un noi i una noia que coincideixen en un dels passadissos de l'oficina. Es miren als ulls i tot seguit avergonyits abaixen la mirada. Més tard es veu com ella surt de l'edifici on es troba el despatx i el noi entra creuant-se els dos en una porta giratòria de cristall i, de nou se miren i somriuen. En un altra escena noi i noia coincideixen al costat mateix de la fotocopiadora. A ell li cauen els papers i ella s'acotxa per ajudar-lo a plegar-los de terra. Es tornen a mirar, a somriure... En la quarta imatge apareixen els dos en l'ascensor, no estan sols, hi ha més gent. Això sembla incomodar-los una mica. Es miren i mig somriuen. I per últim, a ell se'l veu assegut davant el seu ordinador i la noia apareix apropant-s'hi amb pas ferm i decidit. Tant se li acosta que li planta un petó als llavis, un petó llarg, d'aquells amb què qui el dóna t'està dient “si haig d'esperar que ho facis tu!!!”. Tot l'anunci regat amb una música bambi, pegalosa... La imatge s'emblanqueix i apareix el logo de Convergència i Unió amb una veu en off que diu “Convergència i Unió, començar il·lusiona”. L'anunci es pot veure també al Youtube buscant per “Començar il·lusiona”. Mareta meua!!! Però es que s'han pensat que som imbècils? La reacció de tots els que érem al cinema va ser si fa o no fa la mateixa. Riure. Fotre'ns d'aquella gilipollada en forma de propaganda electoral. Encara acabada la pel·lícula jo seguia donant voltes a l'anunci i fent-me creus. No se ben bé què busca la gent que ha dissenyat aquesta campanya però penso que s'ho haurien de fer mirar una mica. Ells, CiU, no comencen. Van governar Catalunya durant més de 20 anys i van perdre el seient en bé de l'alternança política tan desitjable i necessària en democràcia i perquè la gent ja n'estava farta d'aquell color. Començar? Au va. Il·lusionar? Però encara es pensen que la política ens il·lusiona? Encara pensen que els hi hem de donar els nostres vots? I que en faran d'ells? Embutxacar-se més quartos, participar o, millor dit, esser part cabdal dels casos de corrupció, crear comissions d'investigació i no arribar a cap tipus de conclusions i no prendre per tant cap mesura en forma de cessaments, dimissions, recusacions...? Mani qui mani els que perdem sempre som els mateixos. Tu, jo. Ells mai no hi son en aquest costat de la trinxera. I si voleu que us digui la veritat... Personalment tampoc no els vull!!!

Segurament jo sóc molt simple, infinitament simple però crec que amb els temps que corren, amb la precarietat laboral que existeix al nostre país, precarietat (per a qui ne té de feina) acompanyada de la pèrdua de milers de llocs de treball per culpa d'aquesta maleïda crisi provocada pels rics, no ho oblidem, i sense que els governs de torn aportin solucions reals, em sembla depriment que un anunci tan edulcorat, tan pastel faci ús d'un lloc de treball, quelcom tan preuat avui dia, per donar el tret de sortida a la campanya d'un partit polític... L'entorn laboral que ens presenten no es correspon amb allò que veiem a diari. La vida avui dia és molt més difícil del que ens mostren aquest paios. I diria el mateix si això ho haguessin tret des del PSC, ERC, PP, IC-IV, Ciutadans o caps de Déu!!! No cal que penseu que sóc contrari a Convergència i Unió... Sóc contrari a la merda que la classe política ens vol fer menjar.

Ja donant una volta més a l'anunci, els protagonistes podien haver sortit, a més de flirtejant a la feina, donant-li una pallissa al seu cap. Fa uns dies una sentència judicial va deixar clar que esbatussar al cap no és motiu d'acomiadament per què no està regulat ni a l'Estatut dels Treballadors ni, per tant, en cap Conveni Col·lectiu.

Ara bé. El que més greu em sap d'aquest anunci és que arribi tan tard. Si mon pare visqués, si jo seguís treballant amb ell, de ben segur li demanaria que contractés una noia com aquella. Miraria de convèncer-lo que amb una noia així potser seguiria sense agradar-me treballar però aniria d'una altra manera a l'oficina... I ja posats podia haver-li demanat algo de música (ja no li faria escoltar “No me gusta trabajar”) i una barra de bar amb cubates i cambrera inclosos. Cambrera com la Lali d'Humedad Relativa, el bar de Barcelona on vaig passar moltes nits i que alguns dels que es mouen per aquí també van conèixer. Bé, ara que hi penso, alcohol no podria demanar per què això, presentar-se a la feina sota la influència de les drogues i l'alcohol si que és motiu d'acomiadament tot i que des de fa ben poc temps. I fumar... hauríem de veure si l'oficina feia més o menys de 100 metres quadrats! Ah no, que a la feina tampoc no es pot fumar i ben pensat jo no sóc fumador... (Lo de fumar també te la seva conya. Fins fa poc es fumava a tot arreu, també a la feina i des que van prohibir això últim, fumar a la feina, sembla que els treballadors fumadors es regeixen per normes diferents de les dels no fumadors. M'explicaré. Quan un treballador fumador s'absenta dels seu lloc de treball a ningú no li sembla estrany, ha sortit a fer una cigarreta; en canvi, quan un treballador no fumador ho fa, marxa dels seu lloc de treball, tothom acaba preguntant-se on és, què fa... aquest fet el vaig patir mentre vaig treballar a la Fundació Puigvert fins el dia que vaig absentar-me del meu lloc de treball tot dient “vaig a no fumar-me una cigarreta”. Des de llavors cap company fumador i tampoc el meu cap d'aleshores va preguntar on era quan no estava fent la meva feina. A mi em va valer!)

Després de totes aquestes ximpleries només resta posar el punt seriós. Dir que, usar un anunci com aquest no és allò més encertat per a parlar d'algú a qui estimes o per a recordar-lo però malgrat tot, agrair-li a mon pare haver-me ensenyat a ser responsable i a no quedar-me de braços creuats davant situacions o actuacions d'altres que no són del meu grat, a expressar-me sense por. De mon pare vaig aprendre això i moltes coses més. I mai, ara de debò, no li hagués demanat les burrades que he escrit més amunt (pels malpensants apunto que només era ironia en estat pur). M'agradaria, això si, algun dia estar a la seva alçada.