A casa del senyor metge...

No fa massa dies vaig assabentar-me’n! Gairebé de rebot i després d’una innocent xerrada amb la Paqui, la farmacèutica. En Pintado s’ha jubilat, ja no és el metge de Garcia! I com pot ser això? És veritat que d’un temps ençà, corria el rumor que es jubilava però, qui es creu tot allò que escolta pels racons del poble? A més, ell tot sol ja s’encarregava de desmentir tal supòsit quan se l’interrogava al respecte. No és que jo ho fes però si que he parlat amb gent que... vaja, que directament li va preguntar, que us haig de dir! La gente habla mucho, responia, defugint donar cap altra explicació. Mentrestant pel poble s’especulava amb les absències parlant de retallades, de vacances, d’assumptes personals... Malgrat tot la veritat és una, ha marxat a la francesa, sense dir ni pío, d’amagat. O qui sap si la seva timidesa li ha impedit dir-ho als pacients amb qui va compartir tantes hores. No ho se... ben mirat, d’obligació no en tenia cap.

Diuen que covard és aquell qui aprofita a parlar d’un altre quan aquest últim no hi és davant. També en diuen fals! Doncs avui, potser em trec la careta... D'altra banda, hi ha qui m’aconsella no ser massa crític amb aquell qui no es pot defensar, que fer-ho no és elegant. Prometo observar aquest consell.
En Pintado... algú pot recordar-me el seu nom? Hauré de buscar-lo en algunes de les receptes perdudes que volten per casa! En Pintado deia, era un tipus peculiar. I de ben segur encara ho és allà on sigui, tampoc no han passat tants dies. Personalment reconec que mai no m’havia trobat amb cap metge com aquest, tot i haver-me creuat amb un munt d’ells al llarg dels meus quaranta i tants anys, ja sigui com a pacient o com a “company” de feina. De professionals de la medicina raros n’hi ha... quants! És clar que de gent rara te’n trobes arreu, també teniu raó.
Anar al metge a Garcia era (i és?) una aventura. Mai no sabies el que veuries a la saleta mentre esperaves el teu torn, amb qui compartiries l’estona llarga abans no et toqués i mai no sabies del cert el que trobaries un cop travessessis la porta del despatx del Pintado. Quan finalment la persona que et precedia sortia de la consulta mèdica i entraves tu, allà el trobaves, assegut a la mateixa cadira de sempre amb la taula fent de barrera entre ell, el doctor i tu, el pacient que necessites de la seva sapiència per tal de recuperar-te del mal que et fa la guitza. I la seva sapiència en algun cas era, si més no curiosa. Tant com ell mateix!
Si hi penso em venen al cap les converses amb les que he atabalat més d’un veí, parlant de les visites al metge. I és que em feia creus de la manera de fer d’en Pintado, de la seva mala organització, del seu poc esperit de renovació... estic convençut que mai no va escoltar allò de “renovar-se o morir”. Bé, massa convençut no hi estic. No se si mai no en va sentir parlar o simplement si que ho va escoltar (inclús en infinitat d’ocasions) però va fer-se l’orni amb tot el descaro del món. Professional, molt professional que diria en Pazos a la pel·lícula “Airbag”. O potser, tampoc no ho descarto, no era necessari renovar-se per a ocupar la plaça de metge de poble. D’acord, jo no sóc qui per a jutjar la feina de ningú i a més, de ben segur que no en se de la missa la meitat. Tanmateix, el que li retrec és no haver instaurat el sistema de recepta electrònica que hauria facilitat molt les coses a tothom, descongestionant la consulta i reduint el temps d’espera; li retrec igualment no haver distingit mai entre pacients que només van a recollir receptes dels qui necessiten ser visitats com es fa en d’altres places i, finalment, li retrec també el seu tarannà en ocasions tan poc afable. Sabeu? Jo, a la meva feina, no em puc permetre bufar, posar cara llarga i de pocs amics i atendre de mala gana cap client que a última hora entri per la porta de l’oficina on treballo i aquests si que eren privilegis dels que gaudia en Pintado. En el sector privat aquestes actituds comporten conseqüències. Ho sento però algú ho havia de dir... Sigui com sigui, aquesta seria una altra història; la de les diferències laborals entre treballadors dels sectors privat i públic. Millor deixem-ho per un altre dia i no enredem més la troca que encara sortirem escaldats. De tota manera i a força de ser just, haig de confessar (gairebé a contracor) que en Pintado també té els seus seguidors, la seva fidel afició, aquells qui en parlen meravelles... com dirien per allà, para gustos los colores. Tot i això, suposo o millor dit vull pensar que ell, en Pintado, desenvolupava la seva tasca tan bé com sabia i, en tot cas, limitat pels mitjans que tenia a l’abast. I reconec que les limitacions de mitjans eren innumerables i no era a les seves mans donar-hi solució; només cal veure les dependències mèdiques, començant per la sala d’espera on he passat estones inacabables, seguint pel propi despatx del metge (ara metgessa) i acabant per l’habitacle on exerceix en Toni, el practicant. Per cert, en Toni és d’una altra mena, la seva manera de fer és diametralment oposada a la d’en Pintado i no ho dic perquè quan hi torni encara me’l pugui trobar, no ens confonem... segur que també deu tenir detractors!
Però estareu d’acord amb mi, si més no per una vegada, que haver d’esperar dues hores i pico per una recepta d’un medicament crònic sembla quelcom fora de lloc i del tot impensable si acudeixes a d’altres centres assistencials... Demanes sortir abans de la feina per tal d’anar al metge i després, o bé acabes arribant tard a l’oficina o amb el mos encara a la boca per haver-te hagut d’esperar un temps indecent per una maleïda recepta! Quins trons! I diràs... doncs si que hi ha gent a Garcia que va al metge. No tanta, ja us ho dic ara, estem parlant d’unes 7 o 8 usuaris màxim a l’hora que solc anar-hi. Dues hores i pico per 7 o 8 pacients, molts d’ells esperant únicament receptes? Potser tot es degut a que els dies que no coincideixen el metge i el practicant a la consulta, la cosa es descontrola, es surt de mare, no ho se pas i casualment és en aquests dies de descontrol quan dec acudir a visita. Sempre tan oportú, jo! I si per tal d’evitar aquest embús de pacients decideixes anar al CAP de Móra La Nova... res, no et visiten si acudeixes en horari de metge a Garcia; amablement se’t treuen del damunt tot dient-te que has d’anar al teu metge. Toca’t els nassos! Surrealista de cap a peus. Bé, ara amb tantes retallades pel mig tampoc no conec el funcionament d’aquest CAP. Sigui com sigui em pregunto, on és allò de la lliure elecció de facultatiu mèdic amb que tant s’omplen la boca alguns alts càrrecs de la Sanitat d’aquest país?  El dia a dia aconsegueix que no et creguis ni una sola paraula dels polítics del tres al quart que fan declaracions altisonants i revestides de responsabilitat però finalment, sempre buides de contingut i allunyades de la realitat.
Tot just aquest passat cap de setmana he estat a Barcelona i és clar allà, com a la resta de grans ciutats de l’Estat, tot és diferent, els recursos fins i tot en aquests temps de crisi semblen infinits i l’atenció assistencial i/o sanitària que rep el ciutadà és de primer ordre, o si més no això sembla també. Quines instal·lacions, quins mitjans... i quina enveja; Insana de cap a peus, perquè negar-ho essent tan evident com és. És en casos com aquests en els que la gent de comarques, aquells que hi han nascut o aquells que hi viuen, experimenta allò de sentir-se ciutadà de segona o de tercera perquè pateix la manca d’inversions en serveis de primera necessitat que estan del tot coberts en d’altres indrets. És que a comarques les malalties colpegen diferent la població, o son menys greus o  necessiten de menys recursos o menys atenció i seguiment, o requereixen de menys especialistes...? Qui no plora no mama... doncs plorem, a veure si cap Administració ens escolta i podem mamar tant com fan a ciutat!
Però no em vull desviar de l’assumpte que m’ocupa avui. Escric i escric i em perdo i això acaba semblant un  míting; sempre em passa el mateix... recuperem el fil! Com deia abans, a la sala d’espera d’en Pintado també passes bones estones tot xerrant amb els veïns amb els qui et trobes i assistint incrèdul a alguna de les situacions que allà esdevenen i que acaben provocant somriures i fins i tot rialles ben sorolloses. Em ve al cap l’última... en Ramon segur que també sap de què parlo! No diré més. Mentre escric, somric. Ben pensat, si que diré més. L’última escena que recordo, còmica tota ella, és quan amb la sala plena de gom a gom (7 o 8 persones), després d’unes rialles que no se a què coi  venien, una gran senyora li ofereix la seva falda per a que el meu amic segui i ell ni corto ni perezoso... doncs igual va seure i tot! I això que hi havia cadires buides... Es va fer pregar, eh! I li van insistir! Només vaig trobar a faltar que algú li cantés Chiquirrín, chiquirrín... Altres mentrestant, havent guardat tanda abans, van marxar a casa a dinar i tornaren amb la panxa plena. Quina gana em van fer entrar. No vaig gosar preguntar l’àpat per por a que els meus budells llavors buits, diguessin la seva al bell mig de tanta gent. I la tele? Sempre o gairebé sempre en marxa i sempre acompanyada del cartell “No tocar”. Perquè no s’ha de poder tocar? No es que vulgui prendre-la cap a casa, que no però en ocasions si que hagués canviat de canal... I les poques vegades que no la trobaves encesa, tampoc ningú no gosava  posar-la en marxa, no fos que fer-ho comportés algun toc d’atenció per part del senyor metge o del practicant.
Tot esperant, ara per fi m’arriba el torn i entro en territori Pintado! Juga a casa, jo a domicili. Ell a una banda de la taula, assegut a la cadira que ja deu tenir dibuixada la forma del seu menut cos, les ulleres recolzades a mig nas i amb la mirada per damunt d’elles, clavada en l’entorn i en mi mateix. Li demano la recepta de costum (maleïda tensió) i comença la gresca... tot i que el nom de la medicació no és llarg, redactar la recepta se li travessa; movent contínuament els llavis i el nas cap amunt i cap avall i amb el dit índex de la mà dreta amenaçant les tecles, busca les lletres al teclat de l’ordinador i a mida que les va trobant les hi fot un cop sec... que em fa mal i tot! I penso, “encara sort que no sóc una d’aquelles tecles”. En Ramon i jo quan coincidim en un lloc o altre en parlem, imitem els seus gestos, els tics... i acabem sempre fent-nos un tip de riure. Si enlloc d’una sola, necessites receptes de diferents medicaments... que comenci el ball! I resa perquè els noms d’aquests siguin curts!
Ara diuen que la nova metgessa mira d’organitzar-se una mica en mig del caos que s’ha trobat i que he descrit (un caos fictici que només rau en la meva imaginació?) i que per a visitar-te, abans t’has d’apuntar en una llista que hi ha penjada a la sala d’espera. Jo només ho se pel que he escoltat en algun racó del poble però qualsevol dia d’aquests ho comprovaré de primera mà. Hauré d’anar-hi a per receptes! Mira que si llavors em trobo amb en Pintado... bona cara, bon semblant, fes-te fotre i endavant!

A fer de pagès...!

D’olives (aulives en dieu per aqui) hi ha de verdes i de negres, de trencades, d’Aragó, sevillanes, arbequines, amb pinyol i sense, farcides d’anxoves i fins i tot prenyades. I també n’hi ha... dalt de les oliveres (dels aulivers)! I és d’allí d’on surten totes, les que comprem a Ca Jesus i al supermercat, les que acompanyen els vermuts de diumenge al Maig o al Bartolo o fins i tot a l’Obón a Barcelona... totes, eh! I collir aulives no és com obrir una llauna i treure’n, no. Per algú com jo, que mai abans no ho havia fet, anar a l’auliva ha estat, primer engrescador, després esgotador i finalment feixuc des de la f fins la c. I encara sort que el temps ha estat generós, el fred no ha fet, hores d’ara, acte de presència i no hem hagut de fer anar els escarradors i les borrasses amb el terreny i els arbres xops per la humitat pròpia dels dies amb broma. Personalment ho he agraït i més després d’escoltar les paraules de gent que en sap de tot això explicant que el més habitual en època de collita eren, precisament, el fred i les bromes, el foc a terra indispensable per a tornar a sentir mans i peus i, fins i tot algun dia els xuvasqueros per tal d’evitar xopar-te de dalt a baix. Ja veieu que m’ho van pintar ben negre. Però com que sóc mig maño i els tòpics diuen que els maños som tossuts, vaig tirar pel dret ajudat en tot moment per la Tere (també tossuda tot i ser catalana pels quatre costats). És ella qui es va encarregar de comprar i/o plegar els estris necessaris i del tot imprescindibles per tal de collir les aulives; si hagués estat pels meus coneixements (cap ni un, beneïda ignorància) encara avui, em trobaríeu al bancal amoïnat per com amuntegar les aulives que, una a una hagués anat agafant dels arbres amb les mans, els únics estris que m’acompanyarien... ben mirat potser seria divertit veure aquesta seqüència! Però no; tenia qui aconseguiria sacs, cordills amb els que lligar-los un cop plens, escarradors (quina sorpresa d’utenisili), borrasses, escala i cabassos. I el vocabulari? Quarteres, un peu d’oli, la seca... Tanmateix, allò dels cordills em va trasbalsar; em refereixo a la repetida reutilització que se’n fa d’ells. A veure, entenc (si vols) que els sacs s’aprofitin un cop rere altre però els cordills amb què aquells es lliguen... on va a parar! Definitivament la mentalitat en el medi urbà és diferent de la que preval en el medi rural. I no ho dic amb cap ànim de superioritat d’un vers l’altre, ans al contrari. Només constato un fet que crec distintiu de dos mons molt sovint massa allunyats. En la diferència rau la riquesa d’un territori però! Intentaré explicar-me. El primer viatge que vaig portar les aulives al Sindicat de La Serra d’Almos, vaig comprovar que tots els qui eren allà seguien la mateixa manera de fer. Deslligaven els sacs, els buidaven abocant el seu contingut i recuperaven sacs i cordills, per tornar a desar-los dins el vehicle amb que havien dut la collita. Això a ciutat seria i és encara, del tot impensable, estic plenament convençut. La Tere ja em va dir de guardar els cordills però en cap moment vaig pensar que hom ho fes. I si! A ciutat simplement els cordills s’haguessin quedat a terra o a la paperera... segur! I cada cop se’n faria anar un de nou. Són actituds diferents en medis diferents. I aquestes actituds, a vegades innòcues i d’altres no tant, es mantenen fermes en ambdós casos. Al poble no es malbarata res, suposo que per les dificultats que històricament ha patit la gent d’aquestes contrades. A ciutat en canvi, tot ha estat més fàcil (no se si aquesta és la paraula que hauria d’usar per tal de no ferir sensibilitats) i allà, per poc que mirem, s’ha malbaratat en tot i de tot; fa la sensació que allà es va a l’ample. I ja veiem les conseqüències que han esdevingut d’anar a l’ample...!

Però com diria l’Umbral, jo he vingut aquí a parlar de les aulives i no a fer una dissertació dels mons que comprenen el país.

Som-hi! El primer dia... de riure. No sabia ni com desplegar les borrasses! Quan plantava l’escala per arribar a les aulives de les branques (rames es diuen aquí) més altes sempre quedava lluny d’aquestes amb els consegüents riures que això comportava a... a tot aquell qui em veiés. I l’escarrador se m’enganxava aquí i allà i més enllà. Com em va costar aquell dia avançar, fer caure aulives a les borrasses. I quan m’enfilava a l’auliver i feia un pas en fals o pujava a l’escala no estant aquesta ben fixada a terra (el terreny és clar no és planer), temorós acabava exclamant un “ai que em mato...” que provocava de nou més rialles a peu pla. Aleshores és quan t’adones que els companys de pagesia, si s’ho proposen, es presten amb facilitat a la burla. Jo també, eh, cap retret! Ostres, ara que hi penso, les fuetades de les branques a la cara, els mosquits que ens van cosir a picades, les fulles d’auliver que son un perill pels ulls... van fer-ho tot més fàcil, més còmode, no que si?

I les borrasses? Ara parar borrasses, ara córrer borrasses, ara buidar borrasses, ara tornar a parar, a córrer i tornar a buidar... i així fins a l’infinit i més enllà! O si més no, fins al darrer arbre del bancal. I cada cop que tocava buidar, vigilar que no es fessin bosses. El primer cop que varem buidar i em van dir lo de les bosses no sabia de què em parlaven, de debò. Bosses? Què? I com es vigilen les bosses? I què passa si es fa una bossa, o dos o tres o...? Un cop vaig trobar-m’hi i un munt d’aulives van fer cap a terra. Més feina. Llavors vaig comprendre que calia evitar la formació de bosses, si o si, no hi havia alternativa. I com rodolen les joioses aulives per la borrassa quan la reculls... sempre acaben anant per allà on volen! No trepitjar-les, de vegades també hauria de considerar-se esport de risc...

Carregar els cabassos amb les aulives collides també té el seu què, en serio. Sembla quelcom molt senzill però no ho és. Si més no per a mi. Acotxa’t, amuntega les aulives i empeny-les amb les mans fins emplenar el cabàs i d’aquí al sac! Les darreres, amb borrassa i tot de cap al cabàs i anar estirant a poc a poc fins que la collita descansi dins i la borrassa fora d’ell. I abocar el cabàs al sac també em (ens) va generar algun petit conflicte i algunes rialles malintencionades... i aulives a terra de nou!

El punt àlgid de la meva relació amb els aulivers i les aulives va arribar quan vaig decidir canviar uns dies de vacances que tenia a mitjans de desembre per passar-los a finals de novembre i així poder acabar la collita o si més no, avançar-la tant com fóra possible. Fer gairebé horari d’oficina però anant al tros. Matinar, esmorzar, prendre el dinar i passar-hi allà tot el dia fins que la llum natural ja només permetés carregar els sacs al cotxe, recollir les borrasses i la resta d’estris i portar les aulives a la cooperativa. I un cop allà descarregar-les i ajudar a descarregar a altres companys d’igual manera que ells ens ajudaven a nosaltres. Aquests dies (que havien de ser de vacances...), la feina es presentava més feixuga pel fet d'haver d’estar moltes hores tot sol davant els aulivers però el veí, en Morcillo, em va donar un bon cop de mà. Millor dit, uns molt bons cops de mà! Amb la seva vara, les aulives queien a les borrasses a grapats, donava la impressió que es deixaven caure intencionadament de l’arbre mirant d’evitar així un cop fatídic que les destrossés! Com fa anar la vara aquest home. Jo? Escarrador amunt i avall. I quines converses! I quin foc que prepara per l’hora de dinar o per a fer el cafè! El sigaló! I quan crida al Messi, al Gutierrez, al Koeman... i al Litri!!! Ara, quan arribo a l’hort, sempre acabo dient-li alguna cosa al Litri; preferències, que sé jo! Si no els coneixeu, no sabeu el que us perdeu.

Des que vaig aparèixer per primer cop per l’hort (les terres en deia jo), hi ha més gent que m’ha ajudat; gent com l’Ivan, l’Octavi o en Sisco i d’altres que s’hi han apropat a xerrar i a donar consells del que calia fer amb els aulivers per tal d’assegurar una bona collita o aquells qui, senzillament, em preguntaven com anava tot. Em ve ara al cap un comentari a peu de camí amb el que em vaig fer un tip de riure, “... quien te ha visto y quien te ve...”.

Per cert, com n’és de transitat el camí dels horts! En moltes ocasions en Gutierrez, Koeman, Litri i Messi avisaven del pas d’algú pels voltants; gent caminant amb mainada o sense, corrent o en bicicleta, passejant els gossos, en ciclomotors, motocicletes i quads... i aquests dies d’aulives, tractors, furgonetes i turismes amunt i avall. Més d’una clotxa s’haurà fet i menjat en algun mas! La nostra ha quedat pendent però no m’oblido, quedi clar que no m’oblido; com que haurem de tornar –hi... ¡aviso a navegantes!

Finalitzada la collita ara toca tenir oli. Oli del bo! I després, tornar a passar la desbrossadora perquè l’herba creix m’agradi o no, més endavant esporgar i tenim molt per a esporgar ja us ho dic ara, aprofitar a regar quan baixi aigua per l’acèquia, ensofatar i... vuelta periquito al torno, anar a l’auliva; feina a l’hort, feina de pagesia i per damunt de tot feina que, malgrat el que he anat escrivint fins ara (molt en to irònic), feina que m’agrada fer. Gaudeixo de les hores que he passat i passo a l’hort, em ve de gust suar, arribar brut a casa, esgotat fins l’extrem, no exagero, dutxar-me, sopar i quedar-me adormit al sofà o anar de cap al llit aviat, ben aviat. I m’agrada anar a fer un beure al bar amb un bon amic tot just havent acabat ambdós la jornada (bruts encara) o parlar amb els veïns de les quarteres que portem collides, de si ha caigut molta auliva, de la mida, de la seca, de la revinguda...

Algú volia un pagesot... ara com ara trobo que només manca l’ot... Bé, potser també em manquen un vehicle adient per a portar la collita (un remolquet, furgoneta o similar,un Pasquali) i alliverar al groguet de les càrregues que ha hagut de sofrir, el compressor i les pinces que facilitin la feina, la gorra de publicitat de sofats... Encara em queda camí per recórrer! Potser l’acabo fent però!

Cuando vayas a los toros no te pongas la minifalda...

El passat 28 de juliol de 2010, el Parlament de Catalunya va votar la Iniciativa Legislativa Popular per l'Abolició de la Tauromàquia, iniciativa recolçada amb la signatura de més de 180.000 ciutadans i que exigia la fi de les corridas de toros en terres catalanes. La votació (secreta) dels parlamentaris a qui des dels diferents partits polítics se'ls va atorgar llibertat de vot, va donar un resultat de 68 vots a favor de l'abolició, 55 en contra i 9 abstencions. Aquest procés es va iniciar l'any 2004, quan l'ONG ADDA (Associació de Defensa dels Drets dels Animals) aconseguí que Barcelona es declarés ciutat antitaurina a l'empara d'altres municipis catalans que amb anterioritat havien assolit tal condició. Amb aquests precedents i després d'un seguit de mobilitzacions, la Plataforma PROU endegà la ILP abolicionista de la que he parlat més a dalt. Així i amb els resultats de la votació a la mà, a partir de l'1 de gener de 2012, les corridas de toros restaran prohibides a Catalunya, un cop s'esgoti la moratòria de dos anys pactada de començament amb els estaments taurins. Una prohibició molt aplaudida des de diferents sectors de les societats catalana i espanyola i alhora una prohibició molt criticada des d'altres sectors de les pròpies societats catalana i espanyola cosa que, d'altra banda, no ha de sorprendre ningú donada la polseguera que des de l'inici aixecà la iniciativa popular. I és que, un cop més, estem com gats i gossos!

De tots és sabut que a Catalunya les places de toros han esgotat les entrades des que la possible abolició de les corridas començà a prendre cos. Com a mostra la darrera corrida a La Monumental de Barcelona el passat 25 de setembre de 2011 amb en Juan Mora, en Jose Tomás i el català Serafín Marín. Abans, no! Abans el món del toro a Catalunya vivia de les diferents i milionàries subvencions que rebia de l'Estat, així de clar i de fet, estic convençut que aquestes mateixes subvencions són les que fan que la fiesta sobrevisqui en la resta del territori espanyol. Aquí les places presentaven sempre entrades pobres, poca assistència de gent en els tendidos de sol, ens els de sol-sombra i encara menys en els de sombra... i malgrat tot, defensors i contraris a l'abolició manifestaven estar assistits per arguments del tot aclaparadors que evidentment, recolzaven les seves tesis.

Sigui com sigui vivim en democràcia i quan una iniciativa com aquesta o qualsevol altra rep el suport suficient com per a entrar i ser votada en el Parlament, és lògic que tothom hagi d'acatar el resultat que esdevingui de la votació dels representants polítics elegits pel conjunt de la ciutadania. I aquest resultat és en tot cas vinculant. Passa que, com que sempre m'agrada mirar de donar la volta a la truita, hi ha quelcom en tot aquest procés que no acabo de veure clar... És veritat que la iniciativa es va votar i aprovar al Parlament però, de debò els polítics catalans han estat tan compromesos i tan sensibilitzats amb el patiment animal com es presumeix o tot respon a una més de les populistes maniobres a què ens té acostumats la classe política del país?

En principi, si no vaig errat, el moviment ciutadà que demanava la fi de les corridas de toros ho feia en virtut de la defensa dels drets dels animals, al temps que declarava que l'objectiu final era acabar amb tots aquells espectacles que tinguessin en el patiment d'animals la seva raó de ser, citant entre d'altres els correbous tan arrelats en les Terres de l'Ebre. Recordo que aleshores i encara sense massa ressò, ningú no en va fer massa cas malgrat que des de les comarques ebrenques es veia ja com una amenaça que la iniciativa seguís endavant pels efectes que la seva aprovació progués provocar en la vida dels correbous, dels bous envolats... etc... Quan el moviment va agafar embranzida i la ciutadania ja s'havia mullat, llavors si, els polítics de tots colors van prendre partit i, amb les seves declaracions, van començar a manipular i a crear estat d'opinió entre la població en un i altre sentit, en pro i en contra de l'abolició dels toros i tot es va enverinar. Ells, els polítics, el que busquen és sortir a la foto sempre que hi ha ocasió i aquest cop tampoc no seria una excepció. Però... fora caretes! Uns apel·laven a la tradició, a la cultura, a l'art per tal de defensar les corridas, alhora que avançaven les segures conseqüències que esdevindrien per a la resta d'espectacles taurins, en un exercici més de demagògia perquè, segons el meu modest parer, el que en realitat els importava eren només les corridas; altres defensaven que no es podia fer espectacle del patiment i el maltractament animal, acceptant això si, els correbous i els bous envolats com a excepció, donada la seva presència i acceptació en territori català. I és quan sembla que més que defensar els drets dels animals, els polítics el que fan és, únicament i exclusiva, mirar d'acontentar al seu electorat i posicionar-se uns en favor de les corridas pel fet de representar un inequívoc símbol d'espanyolitat (pensen ells) i els altres enfrontant-se per això mateix, per tractar-se d'una icona d'espanyolitat en un territori que no vol sentir-se part d'Espanya (si més no és el que creuen que pensen la majoria dels ciutadans...).  És aleshores quan els animals i els seus drets, els maltractaments i patiment ja han passat a un segon lloc. Si la memòria no em traeix va ser en Jordi Portabella (en el seu moment candidat a l'alcaldia de Barcelona per ERC) qui, dies enrera, va manifestar davant els mitjans de comunicació que "de cap manera es prohibirien els correbous i els bous envolats perquè en aquests espectacles l'animal no mor...". El patiment i el maltractament no existeixen si l'animal no mor? Doncs jo no ho entenc, que voleu que us digui! Allò que si entenc és que les corrides (crec) s'han prohibit a Catalunya, senzillament, per dur l'etiqueta de fiesta nacional; és clar la fiesta nacional d'Espanya! Una prohibició per motius polítics? I a la gent ja li està bé perquè no es veu ningú mobilitzar-se vers la resta d'espectacles per a humans que comporten martiri, tortura i sofriment als animals. És evident que en aquest cas es dóna per bona la manipulació política perquè ha acabat amb un incòmode nexe d'unió amb Espanya, un nexe salvatge sens dubte però nexe al cap i a la fi! La iniciativa defensada pels grups animalistes i que comptava amb el suport d'una bona part de la societat civil catalana ha sortit endavant si però, no ens enganyéssim, els polítics han lliurat una altra batalla molt diferent, una batalla per la pàtria i els seus valors i por em fan tots ells si aquesta és la seva manera de fer país. Uns i els altres. Catalans i espanyols, espanyols i catalans! S'ha aconseguit l'abolició de les corridas però els polítics han quedat de nou en evidència, no han anat de la mà de la ciutadania i han buscat de nou la confrontació, els dos bàndols... una vegada més!
Personalment estic en contra de les corridas. Un cop, estant de vacances en un poble d'Àvila vaig assistir-hi a una i vaig saber que mai més no hi tornaria. Era una plaça d'aquestes no fixes, amb les graderies de mecanotubo... el toro un cop mort després de patir les banderillas, l'espasa i el descabello va ser retirat de la plaça... amb una excavadora! En vaig tenir prou i és clar que si, però no se del cert si cal prohibir tot allò que no ens agrada o bé fora millor retirar totes les subvencions (milionàries, recordeu?) de les què en gaudeixen aquest tipus d'espectacles (?) aberrants. Suposo que això no donaria tant rèdit als polítics de torn, no es faria tan soroll i ja sabem que ells viuen del soroll i la crispació que provoquen amb polèmiques tan artificials com aquesta.

És el final d'ETA?

En data 20 d'octubre de 2011, la banda terrorista ETA declara mitjançant un comunicat, l'abandonament definitiu de l'activitat armada. Sembla una decisió del tot irreversible, més si tenim en compte els esdeveniments que s'han  succeït d'un temps ençà però disortadament, en aquest país hem viscut situacions similars i l'experiència ens fa ser prudents i potser també desconfiats. Tanmateix, és obligat dir que una declaració tan contundent de renúncia a la lluita armada mai no l'han fet abans els terroristes.

D'un comunicat com aquest es desprenen un munt de matisos, tants com afectats, tants com víctimes i botxins, uns els primers, del tot obvis i altres els segons, dominats encara pel fanatisme d'una lluita inútil, infame, sense raó de ser. Fa 29 anys la facció político-militar d'ETA (ETA p-m) va abandonar l'aberrant camí de les armes i ara ho fa l'ETA més sanguinària, més cruel, més fanàtica, ETA (m). Els comunicats, tot i declarar ambdós la fi de l'activitat terrorista, són diferents en tant al llenguatge utilitzat per uns i altres, essent molt més groller i pervers el d'ETA militar però... què ens esperàvem? Cap referència a les víctimes dels seus atemptats, cap indici de penediment, cap intenció de demanar perdó per tots aquests anys de terror, morts, ferits, extorsions (impost revolucionari), segrestos, amenaçats... etc..., cap referència al patiment i el dolor provocat, només paraules de record pels caiguts en nom de la independència i/o la llibertat del poble basc, només records pels seus gudaris, pels empresonats o exiliats de la banda i usant la retòrica de sempre, fent esment d'una imaginada ferocitat i imposició de l'Estat espanyol i, en menor mesura del francès, del conflicte polític i bla, bla, bla... Suposo que ells han de expresar-se en aquests termes per tal d'amagar al seu món, l'evidència que és l'estat de dret i tots els que en participem de la seva construcció, els únics vencedors d'aquell el seu fracàs. Ara només resta pendent el lliurament de les armes i la dissolució total de la banda terrorista per poder confirmar la desaparició absoluta de la serp. Amb el nou escenari, s'hauran de tractar, de manera més o menys immediata, assumptes espinosos com l'apropament de presos bascos a Euskadi i fins i tot l'excarceració d'alguns membres de l'esquerra abertzale que en algún moment van apostar per la via política enfrontant-se al rebuig de gran part de l'entorn etarra i a la desconfiança generada en molts de nosaltres, desconfiança que reconec a mi em va envair. Hem d'estar preparats per escoltar coses que de ben segur no ens agradaran i de no escoltar-ne d'altres que ens agradaria però a hores d'ara ningú no pot fer cap retret a la societat democràtica, a la ciutadania, que ha suportat estoicament l'assot del terrorisme, la xacra d'ETA. Aqui vull fer costat al president del govern, en Jose Luis Rodriguez Zapatero, que en conèixer el contingut del comunicat, declarà que s'iniciava un període de democràcia sense terrorisme però no sense memòria. La memòria de les víctimes, afegeixo jo!

És moment de treballar amb més obstinació que mai per la pau, la reconciliació i la normalització a Euskadi i, essent d'extrema dificultat per tot el que ha ocorregut durant els 40 anys d'existència d'ETA, deixar de banda la rencúnia i construir un futur de respecte vers els drets humans i les garanties i les institucions democràtiques. I si, els representants polítics que triem en les eleccions generals que tenim a tocar, concretament el proper 20 de novembre, seran els encarregats de dur a terme aquesta feixuga tasca. Serà la col·laboració i l'enteniment entre els governs basc i espanyol, la unitat de la classe política i la ciutadania la que ens dugui a la pau definitiva. Les dificultats seran moltes, del cert que aquest no serà un camí planer però mai no hem d'oblidar que qui ha vençut és la democràcia, l'estat de dret, tots i cadascun de nosaltres. I no ha estat cap regal, de cap de les maneres!

Arribats a aquest punt, important és fer esment de la, per alguns tan criticada, Llei de partits, normativa que ha aconseguit aïllar als violents políticament i social, impedint-los l'accés a les Institucions o treure'n profit d'elles; també de la tasca dels cossos de seguretat i la judicatura que, tot i assumptes tèrbols que tots coneixem (GAL, Batallón Vasco Español, Caso Faisán...) han perseguit, pressionat, deteingut i empresonat als terroristes. No oblidem que actualment, segons assenyalen fonts policials, nomes són entre 80 i 100 aproximadament els membres actius d'ETA i d'ells, cap no compta amb delictes de sang mentre que en temps no tan llunyans eren al voltant de 1.000 els "pistolers", amb tot el suport i cobertura socials que això comportava. Així doncs, es demostra que el que de veritat ha fet mal a ETA i el seu entorn ha estat l'aïllament al que se'ls ha sotmés, fent-los sentir fora de lloc en tot moment, fora de les decisions de país. No els hem donat aire!

Cal apuntar també que les reaccions de la classe política, ara com ara, han estat molt prudents. Cap manifestació pujada de to i totes fent esment especial per a les víctimas. De nou, unitat de les forces democràtiques, tancament de files entorn a l'estat de dret. Petits passos per a recórrer un llarg camí.

És moment de cridar amb força, amb més força que mai, ETA KANPORA!

Finca del Alemán

Apreteu a córrer!

Usant l’estil de crítica punyent que procuro transmetre en els meus escrits, avui podria parlar d’assumptes d’actualitat com son les eleccions europees (transcendentals i decisives per a les nostres vides o així ens ho repeteixen un cop rere altre), de la manca de recursos econòmics destinats a una efectiva aplicació de la llei de dependència, de la nova i polèmica llei de l’avortament i/o de la píndola postcoital, del programa econòmic (sic!) que presenta el PP per tal que sortim de la crisi (mesures que en una nit de borratxera, anant tot torts, qualsevol de nosaltres pot aportar...), de l’alarma sanitària de dimensió mundial provocada per l’anomenada grip porcina primer, més tard grip nova i finalment grip A (potser d’aquesta manera vesteix més...), de les diligències obertes al jutge Baltasar Garzón per part del Tribunal Suprem a petició del col·lectiu ultradretà “Manos Límpias”, en que se l’acusa de prevaricació en la causa que inicià per crims durant la guerra civil i la dictadura, del vídeo d’Iniciativa Internacionalista (agrupació política propera a l’entorn radical abertzale) en que se’n foten d’haver marcat un altre gol al Rubalcaba, ministre d’Interior del Govern espanyol, o del silenci sospitós, en tant que oposició, que CIU manté des d’aquelles acusacions que sortiren de files socialistes al Parlament de Catalunya, crec recordar que del propi Pasqual Maragall quan era encara President de la Generalitat, en que es va deixar caure allò de les comissions del 3%, de la destitució, substitució, cessament (digueu-lo com vulgueu) d’en Pedro Solbes i la Magdalena Álvarez, de les declaracions de membres de l’església catòlica, ara uns ara uns altres, comparant entre d’altres coses, els avortaments amb els abusos per part del clergat (Irlanda per esmentar el cas més recent) a menors i deixant-ho tot en un esgarrifós i simple ball de números, del descens, un cop conegudes les dades oficials, del nombre d’aturats després de 14 mesos... Després direm que no n’hi ha de temes dels que parlar!

Però no, avui no toca que diria en Jordi Pujol. Avui el que vull, avui el que toca, és parlar de futbol, fer com fa tothom i caure en la provocació del futbol. I això que en un dels meus primers articles renegava de tota aquesta parafernàlia que envolta el futbol! De passada faré justícia al paio que a crits i fora de si, cridava allò de “ho haveu vist?”, frase que dóna títol a la secció que mantinc "viva" en la revista "La Foig". Començar pel RCD Espanyol perquè és el meu equip i sóc així d’egòlatra i seguir amb el FC Barcelona que a més de ser el meu rival més absolut, aquell a qui vull guanyar per damunt de tot, és també l’equip de gran part dels meus amics. Dels pericos dir que després de tant patiment, tanta angoixa, tanta impotència provocada pels mals resultats soferts en el decurs de la major part de la temporada ara finalitzada i, amb l’amenaça del descens ben present un dia rere l’altre fent-nos els dilluns insuportables... hem acabat la Lliga com a desè classificat (millor que l’any passat, qui ho hagués dit) i que, per tant, podrem estrenar el nou Estadi essent equip de Primera. Dels cules, a part de recordar-los-hi que per fi aquest any els varem guanyar al Camp Nou amb els dos gols de Lo Pelat, donant-los l’enhorabona pels títols conquerits reconeixent, un cop més, que enguany han arrasat i que compten amb un Iniesta meravellós.

Doncs be, tot això estaria molt be si no fos per un però. Un però enorme. Un però amb nom i cognoms i que no és altre que l’actuació dels Mossos d’Esquadra que d’un temps ençà estan encaparrats a erigir-se com “los sheriffs”, un però que inclou al seu capo en Joan Saura (ja hi torno a parlar d’ell i van...) i al nou home fort del cos policial català després de la destitució d’en Rafael Olmos, en Joan Delort, recentment nomenat secretari de seguretat del departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya. Recordem... Quan encara resten fresques les imatges dels anti-avalots desallotjant als estudiants anti-Bolònia per a uns i avalotadors per a altres, de les seus de diferents universitats catalanes, o aquelles en que es veu diversos agents dels Mossos d’Esquadra colpejant brutalment un detingut en una comissaria, i que en aquests dies en ple judici defensen que ells han seguit estrictament el protocol d’actuació per aquestes situacions (collons doncs canviem aquest protocol!), ens trobem que també en els camps de futbol i en les celebracions que pels èxits futbolístics es fan arreu la geografia catalana, volen seguir sent “los tios duros”.

Començarem pels incidents de baixa intensitat que en dirien ells. Mireu, quan diumenge l’Espanyol jugava el seu últim partit a Montjuic i minuts abans que l’àrbitre xiulés la fi de l’encontre, un cordó policial (anti-avalots al capdavant) blindà la possibilitat que la gent saltés al camp. A més del cordó policial, el terreny de joc estava “protegit”, envoltat, per un seguit de tanques de gran alçada col·locades per a l’ocasió... Entenc que hi hagués cafres que tot i això volguessin accedir fos com fos al rectangle verd i que se’ls hagués de mantenir a ratlla. D’acord. Bé, estaria d’acord si en tots els camps dels equips de la Primera Divisió s’hagués actuat d’igual manera però és que a A Coruña, a Pamplona, a Gijon la gent no va trobar impediments per a trepitjar la gespa de l’escenari on ha estat jugant el seu equip tots aquests mesos de competició. I és clar, és que allà, diria un, no hi ha Mossos d’Esquadra... Greuges comparatius?

En el mateix Montjuic mesos abans però, el dia del derbi que enfrontà l’Espanyol i el Barça, els Mossos d’Esquadra van permetre que una part d’aficionats es llencessin bengales, ampolles i altres objectes contundents dins i fora de l’Estadi sense actuar en cap moment. Diuen que no van rebre ordres, que era millor no fer res perquè la intervenció podria degenerar en més aldarulls i bla bla bla....

Però es veu que aquestes actuacions o actuacions-no actuacions no els mostren suficientment durs. On va a parar! I és clar, han de posar-hi algun tipus de remei!

I arribaren les celebracions pels triomfs del Barça, les celebracions pel triplet. Un munt de gent al carrer un dia i dos i tres i... un munt de persones celebrant els títols i fent palesa la seva alegria i el seu orgull. (Per cert, us n’heu adonat que ha sigut el primer cop que no hi ha hagut ball de xifres en quant a assistents als actes? Normalment organitzadors d’esdeveniments, Guàrdia Urbana o Policia Local, Ajuntament, Mossos d’Esquadra, mitjans de comunicació... etc... sempre discrepen en el nombre però en aquesta ocasió es veu que no... Recordaré la frase aquella que diu “El futbol és l’opi del poble”.Qui ho vulgui entendre...) I un cop més els Mossos d’Esquadra! I un cop més les acusacions d’actuacions desproporcionades i un cop més les informacions de ferits de consideració, de detinguts... És veritat que aquí, com en el cas que he explicat abans de l’Estadi de l’Espanyol, també hi va haver brètols que destrossaren mobiliari urbà, llençaren objectes i s’enfrontaren als Mossos d’Esquadra, no seré jo ara qui ho negui però les denúncies continuades als agents i la polèmica que en els darrers temps generen les seves actuacions tampoc no poden estar totes basades en mentides o dades falsejades com es pretén difondre i com s’insinua des de l’Administració. Només cal veure les lesions provocades per càrregues policials amb la utilització que en elles es fa de les boles de goma aquests últims dies. La veritat, a mi no em deixen tranquil les explicacions que afirmen que les maleïdes boles de goma (per posar l’exemple que més m’ha colpit aquests dies) es llencen contra terra. Hi ha coses que no em quadren o potser és que no hi confio prou en la gent uniformada i amb armes i per extensió en la informació que en donen... tot i que tampoc no pretenc fer-ne una crítica sectorial adreçada a la policia autonòmica catalana perquè de ben segur hi ha Mossos que mereixen tot el meu respecte i que se la juguen per vetllar per la seguretat dels altres (i en conec algun d’aquests!).

El que no accepto és que es parli, com he assenyalat abans, de protocols d’actuació correctament aplicats, dels continuats avisos de càrregues i advertències de desallotjament de zones concretes que va fer la policia (avisos enmig de zones amb carpes habilitades per a les celebracions amb la música a tot drap, segons han manifestat diferents testimonis i que potser impediren escoltar aquells) d’actuacions proporcionades, de tancament de files en vers el cos, de defensa a ultrança per part de tots els estaments del Govern, de denúncies falses dels ciutadans (sembla que tots som delinqüents, que tots ocasionem desperfectes, que usem les celebracions per anar a fer mal i destrosses...), de declaracions d’aquelles com ara “analitzarem lo succeït i redactarem un informe” que son paper mullat... disculpeu-me però sona a corporativisme ferotge; o no? I no ho accepto perquè ja fa temps que les conseqüències de tot això son, al meu parer, massa greus.

I que en diuen els responsables últims? En Saura i en Delort. Al primer no se’l veu el pèl esperant que sigui un altre qui acabi donant la cara per ell com sempre ha fet, fa i farà (quin paio tan impresentable, de llarg el pitjor del Govern)mentre el segon exerceix de polític usant tota l’artilleria dialèctica per a disfressar, amagar o treure importància (això si que ho ha aprés ràpid) als fets que han esdevingut des que accedís al càrrec. En definitiva, que estem com sempre. Uns donant estopa i els altres negant l’evidència.

Sabeu? Quan ara ja fa anys va començar el desplegament dels Mossos d’Esquadra, em refereixo al primer desplegament però, molts de nosaltres va pensar allò tan infantil alhora que comú per aquells dies de “els Mossos seran més sensibles a les reivindicacions dels catalans, no fotran pals com ho fa la Nacional, son dels nostres...”. Eh, que jo he escoltat frases d’aquest tipus! I ara... què diríem ara, què en diem ara? Doncs passa que ara gairebé se’ls avorreix i menysprea.

I per acabar compartiré amb vosaltres quelcom que es va poder veure l’altre dia al programa de TV3 “Els matins”. Com molts heu de saber, en el marge inferior de la pantalla van sortint missatges enviats via SMS en que els oients diuen la seva. Doncs bé, en un moment del programa, i amb la presència de familiars d’afectats per l’actuació policial, es va poder llegir un d’aquests missatges en que la persona que l’enviava, després d’identificar-se com a membre dels Mossos d’Esquadra, es queixava que en cap país d’Europa s’atacava sistemàticament la policia com es feia aquí (crec recordar que no deia si es referia a Espanya o Catalunya, només deia “aquí”). I uns minuts més tard un altre espectador va respondre dient que si aquí hi havia tantes denúncies vers la policia és que teníem un seriós problema amb la pròpia policia i de seguretat... No se pas qui dels dos té raó però el que si admeto és que, si més no a mi, aquest “enfrontament dialèctic” via SMS em fa pensar!

Garcia

(Escrit l’11 de desembre de 2.009)

Corria l’estiu de l’any 81 o 82, no ho recordo massa bé, quan vaig fer cap a Garcia per primer cop. Dels records més vius d’aquell primer estiu queda el moment en que, baixant al riu amb la nova colla d’amics, vaig veure aquella barcassa, del tot imponent, subjectada pel cable que la duia d’una banda a l’altra del propi riu i creuava la gent al territori indòmit que per a mi llavors suposava el marge dret segons el curs de les aigües. Em va impressionar. De seguida vaig identificar Garcia amb la barca, era un tret molt particular del poble. Per a mi, urbanita de tota la vida, era l’única, tot i que amb el temps vaig saber de l’existència d’altres. Passat els anys, quan, per coses de la vida, ja només venia per Garcia molt de tant en tant, van fer fora del riu la barca perquè calia reparar-la. No se quan fa d’això però si recordo el primer cop que jo la vaig veure al bell mig de la pista de les piscines, fins i tot li vaig fer fotos aquell dia per ensenyar-les a la família, entenent que en un tres i no res tornaria a l’aigua. Però no va ser així i, sincerament, trobo que ja en fa massa temps que hi és allà, ancorada en el més dur dels ciments. Em pregunto a qui correspon tornar-la al riu, al seu habitat natural, al lloc pel qual va ser construïda. Jo la voldria ja!