Pit i cuixa, pit i cuixa!!!
El passat 9 d'octubre semblava un dia qualsevol i
de poc que no ho va ser. Tot resultava mimètic a la jornada precedent i les
notícies de primera hora del matí així ens ho feien saber; crisi, retallades a
tort i a dret dels Governs Central i Autonòmic i corrupció de polítics de tota
perxa, d'alts càrrecs i de personatges de mig pèl, seguien ocupant la capçalera
dels noticiaris, acompanyades ara, de la nova joguina que els polítics s'han
tret de la màniga (amb els sentiments patriòtics d’uns i altres com a moneda de
canvi) per tal d'amagar tanta merda i desviar l'atenció del poble: la
independència o no de Catalunya; un incís abans no es tergiversin o mal
interpretin les meves paraules: això que anomeno "nova joguina dels
polítics" no té res a veure amb la legítima voluntat d'un poble, en aquest
cas el català, que vol constituir-se en Estat propi i tampoc no té res a veure
amb la voluntat, igualment legítima, d'un altre poble, en aquest cas
l'espanyol, a qui no agrada i fins i tot nega la possibilitat de desmembrament
del seu territori.... Mentrestant, la ciutadania a l'altra banda de la barrera,
a veure-les venir, essent un mer espectador en la majoria d'ocasions i
puntualment participant de la disbauxa generalitzada que defineix l'actualitat
social, econòmica, política i cultural del país.
Enmig de tot plegat, convocatòries a
manifestacions i/o protestes de tot tipus; ciutadans encara compromesos envaint
els carrers, ciutadans lluitant per fer-se escoltar i convençuts, potser si que
ingènuament convençuts, de poder canviar les coses... la marea verde de l'ensenyament, la marea blanca de la sanitat, les acampades del 15M amb el seu
originari esperit combatiu diluït més ràpid del que fóra desitjable, les crides
de la Marea Ciudadana del 25S i del
23F, l'objectiu de les quals era encerclar el Congrés dels Diputats i el
consegüent desplegament policial disposat a evitar-ho, els típics talls de les
principals artèries de les grans ciutats, les concentracions de persones davant
d'edificis mirant d'impedir desnonaments, desnonaments que haurien de fer caure
la cara de vergonya a més d'un representant polític, algun que altre jutge i
als membres de més d'un Consell d'Administració, la Via Catalana recorrent el
territori d’un extrem a l’altre, els escraches i les reaccions que aquestes
accions van provocar i encara provoquen en el si de la classe política, els
preferentistes ocupant oficines bancàries o palplantant-se davant d'elles nit i
dia, sindicalistes pocavergonyes furtant en grans superfícies comercials,
disculpant la seva actitud i presentant-se com els nous Robin Hood, aturades
parcials del servei de farmàcies pel deute que les diferents administracions
perpetuen en el temps, les ja clàssiques vagues generals o de diferents sectors
socioeconòmics del país com ara RENFE, transport públic, controladors aeris, personal
de neteja... concentracions i/o recollida de signatures per declarar
anti-taurina una ciutat... etc... com veieu una munió de gent mobilitzant-se
per motius dispars, però que no ha estat suficient per canviar gairebé res... i
poc a poc, dia rere dia, la ciutadania perdent la força del carrer perquè es
cansa de protestar, de cridar, de renegar, d’exigir transparència,
responsabilitat als polítics i dimissions i que es cansa de comprovar que tot
segueixi igual. I poc a poc, dia rere dia, el Govern, pacient i mirant cap a un
altre costat, esperant el nostre cansament, l'abandonament de les protestes
que, si bé és cert que segueixen essent innumerables, també ho és que cada cop
congreguen menys persones.
Res que no hagi esdevingut en temps pretèrits! Les
mateixes formes de protestar des de temps immemorials i la mateixa resposta del
poder establert. No cap!
Però vet aquí que aquell 9
d'octubre ha pogut esdevenir un punt d’inflexió. Ja res no és el mateix des
d'aquell dia. Si més no per a mi que al cap i a la fi sóc qui acaba escrivint
aquestes quatre línies.
I és que el 9 d’octubre de 2013, en plena sessió
de control al Govern i mentre l’Alberto Ruiz Gallardón, actual ministre de
justícia, es disposava a donar resposta a una pregunta del grup parlamentari
UPyD respecte dels canvis en el Codi Penal per castigar amb penes de presó a
aquells qui ajudin a immigrants sense papers, es va percebre un cert rebombori
que provenia de la zona superior del Congrés, concretament de la tribuna de
convidats. De cop i volta 3 noies amb els pits a l’aire i amb pintades reivindicatives
al llarg del seu tors, manifestaven llur desacord vers l’avortament i les
modificacions que l’esmentat ministre vol introduir a la Llei que regula
aquesta pràctica. Les 3 noies, activistes del grup feminista FEMEN han estat
desallotjades d’immediat. Tant se val. Ja era tard! La xerrameca, les mentides
al poble i la corrupció de base que han infestat el Congrés dels Diputats d’un
temps ençà han estat substituïdes per 6 pits joves, ferms i gens avergonyits de
mostrar-se a tot aquell qui volgués mirar. Aquests 6 pits m’han fet creure que
no tot està perdut... Val a dir que aquest tipus de protesta encapçalat per
activistes de FEMEN ja és ben present en d’altres països del nostre entorn!
Tot acaba essent tant senzill! Tant que m’he posat
a pensar que igual si hi haguessin més pits lliures com els d’aquell dia al Congrés,
més pits al descobert reivindicant coses, no només l’avortament, la gent,
seguint els instints primaris més bàsics, prendríem el carrer per dir la
nostra, per fer-nos escoltar, deixaríem de banda la mandra i ens encoratjaríem
els uns als altres per carregar contra aquest Govern que ens ha mentit de bon
principi, que ha incomplert promeses i que ha deixat de banda el programa
electoral amb el qual va guanyar legítimament i amb folgança les darreres
eleccions.
Potser aleshores, la marea blanca, la marea verde,
la Marea Ciudadana, els
preferentistes, els escraches, les vagues convencionals tallant artèries de les
grans ciutats, les concentracions anti-desnonaments, el 15M, les manifestacions
pro i anti-avortament (darrerament les pro representades per la Marea violeta i "el tren de la libertad"), les de defensa de la família, la Via Catalana, les
vagues de neteja, els assalts a centres comercials per part de sindicalistes torracollons,
les concentracions anti-taurines, la recollida de signatures i un llarg
etcètera... potser dic, si totes aquestes accions estiguessin secundades per
pits generosos, el seguiment de les mateixes seria infinitament més ampli,
incontestable i del tot aclaparador i no perdrien força... i és que les
protestes que s’han anat repetint en el temps es caracteritzen pel poc interès
que desperten darrerament en la ciutadania. Per algun motiu (o per diferents)
no acabem d’implicar-nos, de sortir al carrer. I si ho féssim estaria del tot
justificat!
Imagineu-vos doncs les manifestacions
d’estudiants... jovent a protestar, a prendre el carrer i a cridar consignes en
contra de la nova llei d’educació presentada pel PP amb la que es pretén, entre
d’altres coses i segons paraules del ministre d’educació Wert, “espanyolitzar
els estudiants catalans” (quina manera de malvendre una llei...), tot esperant
que els pits apareguin al bell mig de la manifestació i/o envoltant els
manifestants. Esdevindria un veritable efecte crida.
O la mateixa Via
Catalana. Un èxit de participació per si sola, és veritat però... com hauria
estat sabent que hi ha pits nus d’un extrem a l’altre del territori? Agafant-te
de la mà i de reüll mirant... bé, ja sabeu! Els pits!!!
O assaltar centres comercials i, flanquejant
l’assalt pits i més pits. La de gent que de ben segur s’hi apuntaria a l’acte
vandàlic sense cap tipus de complex.
Que estem farts de retallades que suposen un
daltabaix per la ciutadania...? Convocatòria a la mobilització i activistes de
pits a l’aire portant les pancartes que l’encapçalen. Ningú no ho podria aturar
això!
Així, qualsevol tipus de concentració,
manifestació, trobada, protesta... etc... serà un èxit de participació de tal envergadura
que ni el Govern de torn (estatal o autonòmic), ni les Delegacions de Govern,
ni la Policia Local, ni els mitjans de comunicació sotmesos als poders fàctics podran
amagar. Pit i cuixa, pit i cuixa...
Lo millor de tot plegat és que aquesta
escenificació serveix per a qualsevol mena de reivindicació sigui del caire que
sigui. Per què hauríem de cremar contenidors o pneumàtics, o tallar carrers, o
aturar la producció del país amb una vaga general o provocar aldarulls i patir
corredisses davant la Policia si cridarem més l’atenció de tothom traient-nos
la samarreta i ensenyant els pits a tort i a dret?
Si finalment seguim l’exemple de les activistes de
FEMEN, correm els risc de convèncer-nos que les formes tradicionals de protesta
han tocat fons, es troben del tot desfasades i arrosseguen cada cop menys gent degut
a la seva presumpta manca de resultats, a la seva inoperància. Ens hem avorrit
d’aquestes i s’imposa una nova manera de fer, la de l’escàndol si voleu. En aquest cas caldrà, això si,
actuar amb rapidesa, abans no entri en vigor la nova Ley de Seguridad Ciudadana que l’actual ministre de l’interior, el
Jorge Fernandez Diaz, s’ha proposat tirar endavant i que suposa l’intent de
posar fre a diferents pràctiques i/o actituds dels ciutadans vers la classe
política i els membres de les diferents forces de seguretat de l’Estat. Una
llei vergonyosa i desproporcionada pel que fa als actes sancionables i les
multes que d’aquests podran derivar-se’n i amb la que pretenen controlar
qualsevol manifestació i/o concentració de ciutadans PERILLOSOS que l’única
cosa que intenten és defensar els seus drets i l’Estat del benestar que se’ls
va prometre i del qual només uns pocs, ELS DE SEMPRE, en gaudeixen.
Aprofitant l’avinentesa, a algú li vindrà al cap
aquella dita castellana... (suposo que hi haurà alguna equivalent en català
però ara mateix no em ve al cap...) “¡¡¡tiran
más dos tetas que dos carretas!!!”
Però no caiguem en el parany! Res no és allò que
sembla i frivolitzar amb quelcom tan transcendent com ho és la situació social
que patim gràcies als Govern actuals (aquí a Catalunya el Central i
l’Autonòmic) i els immediatament anteriors juntament amb els poders financers i
empresarials d’arreu del món per als qui la classe treballadora només som carn
de canó, no és gens encertat ni tampoc adient i frivolitzar amb la manera de
reivindicar i/o defensar els nostres drets tampoc no ho és. Ens hem de queixar,
hem d’exigir als polítics de torn, hem de fer-nos escoltar, aturar el país si
convé, tensar la corda de la lluita social tant com es pugui i inclús una mica
més i per fer-ho no ens calen aditus com pits a l’aire. Sense estridències ni
posades en escena cridaneres. Només ens cal la raó!
I més d’un i de dos estareu d’acord amb mi (i en
cas contrari m’és igual, jo dic la meva) que no és de rebut que el Govern del
PP es capfiqui amb decisions que tenen tothom en contra emparant-se en la majoria
absoluta que va obtenir i de la qual en fa abús i alhora retalla en matèria
social, aplicant reforma laboral rere reforma laboral que menyscaben els drets
dels treballadors, abaratint acomiadaments, allargant l’edat de jubilació, oblidant-se
de polítiques d’estímul de creació de llocs de treball, imposant una injusta
reforma de les pensions, retallant en despesa sanitària i educativa, rebaixant la
partida pressupostària per a la llei de dependència, invertint cada cop menys
en I+D+I (investigació, desenvolupament i innovació),... etc...
I els pits aquí no hi tenen res a veure. No ens
calen pits al descobert per reclamar allò que no estem disposats a perdre o a
renunciar-hi, per saber del cert si el Govern està o no per la defensa de la
justícia social. I si per tal d’evitar aquests abusos hem de prendre els
carrers dia si dia també, ho farem, ho hem de fer!!!
De tota manera, elles, les del col·lectiu FEMEN segueixen a la seva, mostren els seus pits davant el Rouco Varela i amenacen de fer-ho també davant qualsevol membre del Govern per tal de deixar clara la seva repulsa a la reforma de la llei de l’avortament pretesa pel Ministre de Justícia... i jo em trec el barret davant aquesta actitud contestatària!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada