Collons com està el món... no és nova tota aquesta
disbauxa que vivim actualment però potser si que és cert que d'un temps ençà la
cosa s'ha sortit de mare. Més que mai estem en mans dels poderosos, i son
precisament ells, els poderosos, els qui controlen la política, l’economia, els
mitjans de comunicació i la justícia. Són precisament ells els qui ofeguen al
poble, a la ciutadania i cada cop se n’amaguen menys. Son ells els que
decideixen què toca i què no toca, cap on hem d’anar...
I a que ve tot això ara? Fa només un parell de
dies la revista TIME ha nominat oficialment “Home de l’Any” al Papa Francisco I;
suposo que si l’esmentada publicació així ho diu m’ho hauré de creure i prendre-ho
com un dogma de fe i mai millor dit. Però encara així, els comentaris producte
d’aquesta nominació sobten i, en ocasions resulten del tot patètics, si més no al
meu parer. Me n’ocuparé més endavant...
Abans però, parlaré de dos personatges als quals
se’ls va rendir homenatge i se’ls va regalar consideració i reconeixement internacional
sense no haver fet gairebé res per merèixer-ho. Primer l’Al Gore. Aquest paio,
després de perdre unes eleccions a President dels Estats Units davant l'impresentable i pèrfid George
W. Bush (quelcom molt legítim, si) es va treure de la màniga el documental “An inconvenient truth”, en català “Una
veritat incòmoda”, que abordava la problemàtica del canvi climàtic. Gràcies a
aquest treball, l’any 2.007 fou guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de
Cooperació Internacional. I la cosa no va quedar aquí, ans al contrari. Aquell
mateix any, l’Al Gore també va esser mereixedor (?) del Premi Nobel de la Pau,
diuen que per la seva contribució a la reflexió i acció mundial vers el canvi
climàtic. Però... com? Em pixo de riure! És veritat, des d’aleshores hem
reflexionat moltíssim i ara per seguir contaminant, comprem drets de
contaminació a països que, pels motius que sigui, no fan ús de la capacitat de contaminar de la qual disposen. Així els poderosos
és com es guanyen el cel. Comprant voluntats! Comprant voluntats però havent
reflexionat i actuat abans... el ric compra al pobre i es queda tan ample, amb
la consciència tranquil·la i convençut de fer el correcte.
Amb aquests antecedents, amb premis "regalats" d'aquí d'allà, resulta normal i fins i
tot lògic, que la revista TIME (també nord-americana, quina nova casualitat!)
s’hagi llençat a la piscina proposant, el dia 11 de desembre de 2013, al Papa
argentí com a “Home de l’Any”, nominació que ha encapçalat el reguitzell de notícies
de tots i cadascun dels mitjans de comunicació nacionals... i internacionals! Segons
la directora de la publicació, la Nacy Gibbs, obro cometes, “resulta estrany
que un nou actor de l’escena mundial susciti tanta atenció d’una manera tan
ràpida, tant entre els joves com entre les persones de més edat, entre els
creients i els escèptics”. En aquest cas no puc dir que aquesta valoració no
s’ajusti a la realitat, si més no pel tipus de declaracions que el nou cap dels
catòlics ha fet des que ocupa el càrrec, però m’agradaria posar-hi algun
matís. No voldria jo ara arremetre contra l’Església com a institució, ni contra el seu organigrama ni
contra els milions de fidels que encara avui dia es reparteixen pel món, alhora
que tampoc no puc obviar el poder que l’Església manté en l’actualitat però es
que de vegades les circumstàncies no et deixen més remei... Els matisos als
quals em refereixo esdevenen per la forma com certs mitjans de comunicació han tractat la
decisió de la revista TIME. Per tal de “justificar” la nominació (cosa que no
caldria perquè TIME forma part d’un grup editorial privat i les seves decisions
es prenen seguint interessos propis, lloables o no), s’ha presentat al Papa
Francisco com exemple de senzillesa; es parla d'ell com un home que va abonar la factura de la residència on s’hi va
instal·lar fins el moment de ser elegit Pontífex, sense en cap cas fer abús de la seva nova condició, que duu sabates negres envellides per l'ús excessiu de les mateixes... I? On és la
notícia? Què és que fa d’això quelcom extraordinari? Jo sempre que he pernoctat
en algun establiment turístic he abonat les factures de l’estada i les sabates les porto gairebé fins que es trenquen... I mai no he
sortit a les notícies! Serà que no sóc tan senzill!
Abans però, parlaré de dos personatges als quals
se’ls va rendir homenatge i se’ls va regalar consideració i reconeixement internacional
sense no haver fet gairebé res per merèixer-ho. Primer l’Al Gore. Aquest paio,
després de perdre unes eleccions a President dels Estats Units davant l'impresentable i pèrfid George
W. Bush (quelcom molt legítim, si) es va treure de la màniga el documental “An inconvenient truth”, en català “Una
veritat incòmoda”, que abordava la problemàtica del canvi climàtic. Gràcies a
aquest treball, l’any 2.007 fou guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de
Cooperació Internacional. I la cosa no va quedar aquí, ans al contrari. Aquell
mateix any, l’Al Gore també va esser mereixedor (?) del Premi Nobel de la Pau,
diuen que per la seva contribució a la reflexió i acció mundial vers el canvi
climàtic. Però... com? Em pixo de riure! És veritat, des d’aleshores hem
reflexionat moltíssim i ara per seguir contaminant, comprem drets de
contaminació a països que, pels motius que sigui, no fan ús de la capacitat de contaminar de la qual disposen. Així els poderosos
és com es guanyen el cel. Comprant voluntats! Comprant voluntats però havent
reflexionat i actuat abans... el ric compra al pobre i es queda tan ample, amb
la consciència tranquil·la i convençut de fer el correcte.
L’altre paio que m’ha vingut al cap és, de nou, un
ciutadà nord-americà, concretament l’actual President dels Estats Units
d’Amèrica. Fart n’estic d’escoltar allò del primer president negre... no us
passa? Què tindran però aquests nord-americans que sempre te’ls trobes enmig de
totes les salses! Igual que l’Al Gore dos anys abans, en Barack Obama va ser
guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l’any 2.009; i el va guanyar
suposadament per llurs esforços encaminats a reforçar la diplomàcia internacional, la
cooperació entre els pobles i per la seva visió d’un món sense armes
nuclears... quan ni tan sols portava nou mesos al capdavant de la Presidència
del seu país! Que el Nobel de la Pau recaigués en l’Obama, a banda de ser
quelcom del tot inesperat, va provocar un munt de crítiques des d’arreu. Però
és veritat... i tant, l’Obama ha desmantellat la presó de Guantánamo, presó al marge i fora
de tota jurisdicció (el desmantellament era una promesa inclosa en el programa electoral de l'aclamat President negre),
ha assolit la pau a l’Orient Mitjà entre dos enemics històrics com són Israel i
Palestina i ha destruït de cap a peus i sense condicions l'arsenal nuclear dels EEUU. Inclús
darrerament ha tingut temps de plantejar un atac contra Síria; això si, sempre
reforçant la diplomàcia internacional, la cooperació entre els pobles i... bla,
bla, bla... Si és que és per seguir pixant-se de riure amb tota aquesta troupe!
Amb aquests antecedents, amb premis "regalats" d'aquí d'allà, resulta normal i fins i
tot lògic, que la revista TIME (també nord-americana, quina nova casualitat!)
s’hagi llençat a la piscina proposant, el dia 11 de desembre de 2013, al Papa
argentí com a “Home de l’Any”, nominació que ha encapçalat el reguitzell de notícies
de tots i cadascun dels mitjans de comunicació nacionals... i internacionals! Segons
la directora de la publicació, la Nacy Gibbs, obro cometes, “resulta estrany
que un nou actor de l’escena mundial susciti tanta atenció d’una manera tan
ràpida, tant entre els joves com entre les persones de més edat, entre els
creients i els escèptics”. En aquest cas no puc dir que aquesta valoració no
s’ajusti a la realitat, si més no pel tipus de declaracions que el nou cap dels
catòlics ha fet des que ocupa el càrrec, però m’agradaria posar-hi algun
matís. No voldria jo ara arremetre contra l’Església com a institució, ni contra el seu organigrama ni
contra els milions de fidels que encara avui dia es reparteixen pel món, alhora
que tampoc no puc obviar el poder que l’Església manté en l’actualitat però es
que de vegades les circumstàncies no et deixen més remei... Els matisos als
quals em refereixo esdevenen per la forma com certs mitjans de comunicació han tractat la
decisió de la revista TIME. Per tal de “justificar” la nominació (cosa que no
caldria perquè TIME forma part d’un grup editorial privat i les seves decisions
es prenen seguint interessos propis, lloables o no), s’ha presentat al Papa
Francisco com exemple de senzillesa; es parla d'ell com un home que va abonar la factura de la residència on s’hi va
instal·lar fins el moment de ser elegit Pontífex, sense en cap cas fer abús de la seva nova condició, que duu sabates negres envellides per l'ús excessiu de les mateixes... I? On és la
notícia? Què és que fa d’això quelcom extraordinari? Jo sempre que he pernoctat
en algun establiment turístic he abonat les factures de l’estada i les sabates les porto gairebé fins que es trenquen... I mai no he
sortit a les notícies! Serà que no sóc tan senzill!
I això no és res! Com a valors aportats pel Papa
Francisco es destaquen, entre d’altres, la comprensió vers el col·lectiu
homosexual i la condemna de la pederàstia dins de l’Església... collons quins
valors! Com devia estar aquesta institució quan defensar i/o comprendre
l’homosexualitat i condemnar la pederàstia esdevenen motius suficients per
premiar ningú! Llavors jo em pregunto, que ha passat dins del si de l’Església
fins l’arribada d’aquest nou Papa que ha posat en valor aquests dos principis
majoritàriament ja acceptats pel gruix de la ciutadania i que, guiant-nos únicament
i exclusiva pel sentit comú haurien d’haver estat defensats de molt temps ençà
entre d’altres per la pròpia Església, la mateixa que es presenta com a garant
dels drets dels més desfavorits? I per què enlloc d’aplaudir al Pontífex no
condemnem abans la institució a la qual representa i que ha amagat innumerables
casos (provats) de pederàstia i ha negat drets al col·lectiu homosexual, per no parlar dels casos de nens robats que darrerament veuen la llum i dels quals l'Esglèsia va erigir-se com a part essencial (col·laborador necessari) de la trama corrupta i abjecta que va operar durant molts anys dins del si d'hospitals i cases de maternitat? Condemnats
a l’infern!!! Com és que al nou Papa se’l considera progressista i valent per
coses com aquestes? Doncs segurament perquè l’Església, el Papa i tot plegat
pertanyen al “selecte” grup de poderosos que tanta basca em fan...
N’hi ha més de poderosos però avui m’ha donat per
posar en evidència els personatges esmentats fins ara... segur que demà o
passat demà el torn serà per a uns altres. Sigui com sigui, si finalment he d’acotxar el cap
davant d’ells, jo em reservo el dret de crítica, de queixa i de mal parlar de tots sempre que em vingui de gust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada