I de què nassos escric?

Començo a escriure aquestes línies sense saber encara si acabaran parint un escrit amb cara i ulls, un d'aquells que enganxin a qui es decideix a llegir-se'l. I és que, per què negar-ho?, fa un munt de dies que em faig un fart de començar articles, escrits, línies... etc..., digueu-ne com vulgueu, i no aconsegueixo finalitzar-ne cap, no aconsegueixo posar fil a l'agulla, no lligo res. Tot es queda a mitges. O ni tan sols això!

Les idees em bullen al cap, és clar que si, s'amunteguen unes damunt les altres, i sé del cert que en un altre moment ja faria dies que estarien plasmades en un paper. La imaginació tampoc no és problema, ja us ho ben asseguro jo! Allà on no arriba la meva sapiència, que ha quedat demostrat en infinitat d'ocasions que no va gaire enllà, de seguida hi poso imaginació i au!, escrit enllestit!

Si no tracto temes d'actualitat, notícies que per una o altra raó m'han cridat l'atenció, absurditats de les quals m'assabento per pura casualitat o vés a saber com, incidents o anècdotes que ocorren al poble; si no tracto d'aquestes coses, dic, acabo inventant una història. o barrejo realitat i inventiva, d'altra manera dit mentides. No imagineu com n'és de fàcil, escriure mentides!

L'escrit però va tard; més tard que mai. Avui mateix he hagut d'assumir que no arribava a temps  a presentar cap article per al proper número de La Foig, aquest que ara teniu a les mans. I no me'n sento gens orgullós, la veritat. Avui he parlat amb la Marta, que esperava el meu escrit (no per bo sinó per emplenar planes de la publicació) per tancar el fotomuntatge de la revista i dur-la a enquadernar un cop corregits tots i cadascun dels escrits (gràcies, Patri), i he hagut de dir-li el que és una realitat indiscutible, irrefutable i tangible..., no tinc res!

Crec que tot respon a una manca de concentració i/o d'inspiració. Sóc al bell mig d'un embús d'inspiració... 

I no serà perquè l'actualitat no s'entossudeixi a tota hora, dia rere dia, setmana rere setmana, sempre, a oferir coses de les que parlar o, més ben dit, escriure i fins i tot polemitzar. Com m'hauria agradat ser polemista! Hi ha un bon grapat d'afers capaços d'empènyer-me a escriure sense parar... la inversemblant i en ocasions força còmica, situació política a Espanya, per exemple, el procés sobiranista endegat per les forces independentistes i l'antiga Convergència a Catalunya, el Brexit del Regne Unit, votat en referèndum, i les desconegudes conseqüències que aquesta decisió suposarà per als països de la zona euro, la crisi dels refugiats a Europa, el vergonyós paper dels governs dels estats de la Unió incapaços de fer-hi front i trobar cap solució (la busquen realment?) i la hipocresia dels ciutadans europeus, entre els quals m'incloc, que exigeixen (exigim ferventment) als seus respectius executius acollir als refugiats, però, és clar alhora tenir-los ben lluny de casa, de les escoles i els instituts on porten als seus fills i filles... Ja ho dic, em repeteixo, hipocresia en grau superlatiu. I ningú no és racista ni classista ni res semblant!

Podria escriure també de la imbecilitat d'aquells que encara creuen en les campanyes d'enviament de missatges SMS per curar una malaltia o per pal·liar la fam al tercer món... El ser humano es extraordinario... i obtús, habitualment obtús!

Igualment podria parlar de la prohibició de les corridas de toros a Catalunya gràcies a una ILP (iniciativa legislativa popular) que va comptar amb el suport de bona part del Parlament, en tot cas, això si, en nom d'una suposada defensa dels drets dels animals. Quina fal·làcia, quina mentida! I com va colar! No he vist cap d'aquests polítics defensant els drets dels bous embolats (i variants) tan habituals a les festes dels territoris del sud de Catalunya. Serà que aquests bous no mereixen tenir els mateixos drets que els de les corridas! Per favor, siguem seriosos, tot va respondre al desig ocult, a l'amagat afany de prohibir una festa espanyola a Catalunya. Ja de passada podria parlar (perdó, escriure) dels animalistes i d'aquesta nova moda de tractar als animals com a persones (l'esperit Disney), tot i que m'espero a recuperar la inspiració i posar-los a caure d'un ruc amb dosi d'enginy, gràcia i salero. M'agradarà, per moltes raons, esplaiar-me amb aquest col·lectiu... resta pendent fer-ho!

O de la nova ocurrència dels de la CUP, retirar l'estàtua aixecada en homenatge a Colom de la Rambla de Barcelona. La mà ben oberta! De veritat espero que en les properes eleccions, siguin quan siguin, entre tots els fem fora del Parlament. Els haig d'agrair, però, la voluntat que posen en totes i cadascuna de les seves aparicions, com s'hi miren per ser o semblar cada cop més còmics. M'ho passaria d'allò més bé escrivint d'ells i les seves ocurrències..., ho reconec! Tot i ser conscient, d'altra banda, dels pals que m'emportaria.

Podria parlar del sensacionalisme que actualment impera en el periodisme, un tret que ha esdevingut irrenunciable i cabdal en qualsevol espai informatiu, tant de les televisions públiques com privades, tant a les emissores de ràdio també públiques com privades, com als mitjans de comunicació escrits (diaris, setmanaris, revistes...). qualsevol notícia, per ridícula o intranscendent que pugui semblar, s'ha d'emetre amb un cert grau de dramatisme, d'alerta. Si fins i tot les previsions meteorològiques vénen sempre acompanyades d'alertes! Collons!, que a l'estiu ha de fer calor i a l'hivern... doncs fred! A la primavera surten les flors i a la tardo cauen les fulles! Alerta! El posat, el rictus del presentador o la presentadora també ha d'acompanyar, a més de l'ús perfectament mesurat d'un llenguatge pervers, replet de dobles lectures. O la notícia es presenta així o no cal informar-ne. Si no crida l'atenció, si no impressiona, si no fa por o preocupació, si no genera vòmit, millor passem a una altra cosa que sí ho assoleixi. El que menys importa és, paradoxalment, informar.

Seria punt i a part escriure de la manca d'independència, del servilisme, de l'escassa o nul·la objectivitat de la totalitat de mitjans de comunicació d'aquest país... Ja ho veieu, no sóc amic dels mitjans de comunicació tampoc!

I seria igualment interessant escriure respecte de l'afectació de la crisi econòmica a la Ribera d'Ebre; de com molta gent, sobretot jovent, ha de fer les maletes i marxar en vista de la poca perspectiva de millora que presenta la Comarca; empreses i comerços que baixen la persiana, nul·la o si més no insuficient inversió des dels governs central i autonòmic, model econòmic comarcal basat en un parell de grans indústries amb propera data de caducitat (sempre i quan no hi hagi interessades moratòries)...

I, com no, podria escriure també dels brètols de Garcia que han decidit passar una nit destrossant mobiliari urbà enlloc de passar-la escoltant rock'n'roll; perquè, escolteu, estic convençut que els qui han fet aquestes maleses són veïns. em sap greu reconèixer-ho però n'estic del tot convençut. Però aquests individus estan de sort, sembla que ningú no ha vist res; donades les circumstàncies, l'Ajuntament poc hi pot fer, i jo segueixo sense la inspiració necessària per dir-los el que en penso d'ells... Bé, sí, potser els podria dir gilipolles! Què us passa pel cap, gilipolles, quan decidiu arremetre contra mobiliari públic? Com sou tan soques de no pensar (?), de no adonar-vos que acabeu pagant amb pujades d'impostos un i altre cop tot allò que malmeteu amb les vostre bretolades? Com diria l'Antonio Garcia Ferreras "se puede ser más tonto pero hay que entrenarse...".

Si estigués a les meves mans, degudament i pública identificats els brètols, els faria assumir íntegrament els cost econòmic de la reposició del mobiliari malmès, a més d'inhabilitar-los durant un temps a considerar per a l'accés a qualsevol oferta pública de feina. Però, brètols, seguiu de sort perquè ni la competència de decidir o no què s'ha de fer amb vosaltres ni la competència d'imposar sancions no estan a les meves mans... Si així fóra...

I, finalment, per si res del que he dit en els paràgrafs anteriors em serveix per lligar aquest escrit o qualsevol altre, si res no aconsegueix desbloquejar la inspiració, aleshores us demanaré ajuda; podríem fer quelcom similar al que es feia en els antics programes musicals de la ràdio... peticiones del oyente! Ep, no us equivoqueu, que aquest tipus de programes causaven sensació anys enrere entre els oients, els qual aprofitaven l'avinentesa per dedicar una cançó a alguna persona estimada, o no, i inclús a un mateix. Encara es porta això? Ni ho sé tampoc! En el cas que ens ocupa, és clar, es tractaria de peticions del lector. Vosaltres em proposeu un tema i jo hi escric amb l'única condició que... no hi ha condicions a l'hora de proposar un tema i tampoc a l'hora d'escriure-hi! Podria ser divertit! 

Exemple: l'alcaldessa i l'equip de govern de l'Ajuntament, per agrair l'incivisme del qual fan gala els brètols que la passada nit es van dedicar a destrossar mobiliari públic, els dediquen el següent escrit... recordeu que no hi ha condicions i el terme brètols certament seria substituït par altres mots més malsonants.

I ves per on sembla que, tot xino-xano, he enllestit l'article. Falta que encara sigui a temps de presentar-lo per publicar. En cas contrari, restarà per sempre més a la memòria del meu ordinador portàtil.

Al final, sense saber ben bé de què nassos escriure, he anat escrivint d'això i d'allò, de tot i de no res.