Duelo de titanes

A Garcia Ville mai no passava res d’extraordinari… de tant en tant alguna baralla al Saloon de los Justicieros provocada pel mal perdre d’alguns a les timbes de cartes o pel mal beure d’altres; tret d’això, poca cosa més. Mai no passà res digne de ser explicat, mai fins aquell maleït 21 de juny de 1875. Fins aleshores, la vida al poble era del tot anodina... anar i venir de veïns pels quatre carrers de dia i recolliment de nit a les cases o al Saloon. Res no alterava la tranquil·litat dels seus carrers i dels seus veïns. El Sheriff amb prou feines havia d’intervenir en cap conflicte o discussió i quan ho feia era només per arbitrar petites batusses que mai no anaven més enllà. La sang mai no arribava al riu! 

Recordo perfectament els fets com si fóra ahir. Malgrat que era el primer dia d’estiu, la calor ja acompanyava el paisatge de feia dies. Una calor extenuant i enganxosa presentava els carrers buits de gent des de la sortida del sol fins que aquest es ponia i els pocs que s’atrevien a sortir buscaven ràpidament refugiar-se de les altes temperatures sota qualsevol ombra; balcons, moreres i la palmera s’erigien com a anhelats refugis. Esporàdicament alguna dóna deambulava carrer avall camí de la petita botiga de queviures on l’esperaven els mantecados, els 200 grams de rigor de pernil dolç... i alguna cosa més! Igualment podia veure's algun home recolzat contra la paret amb el barret tapant-li pràcticament tot el rostre i protegint-lo del sol abrasador... La pols envaïa l’ambient a causa de la manca de pluges que s’arrossegava de mesos enrere. Els matolls rodolaven pel poble dibuixant un d’aquells fotogrames tant repetits en qualsevol Western. Quan s’amagava el sol, la calor afluixava i un bri d’aire fresc recorria cada racó del poble, els veïns aprofitaven per sortir al carrer, cadira en mà, i seien a fer petar la xerrada. 

Aquesta, EL POBLE, és la primera peça.

Aquell infaust dia, abans que succeïssin els luctuosos esdeveniments, el Saloon de los Justicieros estava molt concorregut. Eren prop de les 19:00 hores i, a la barra, un grapat de rudes vaquers arribats dels ranxos d’arreu del terme compartia beure i xerrameca després d’una esgotadora jornada de treball. En una de les taules del local, homes de més edat jugaven al guinyot... a cap no li agrada perdre! Els revòlvers sempre a punt! En una altra taula, forasters vinguts de més enllà de l’oceà, atacaven amb ferotgia els barrils de cervesa i configuraven un món paral·lel, propi i particular. A la taula del racó, apartat i sol s’hi asseu un afable vell que remuga de tot plegat mentre fot un mos. Fa dies que no dur revòlver però per poc que pugui ho pela tot! La taula més nombrosa, però, aplega part dels integrants de la temuda banda dels guapus. I van armats fins a les dents!

- Bartolomius, (cop de puny a taula) posa una altra ronda!!! I que sigui ràpid, estem secs!!!

- I un plat de pernil, home!, que no t’estires gens...

Aquesta, la GENT DEL POBLE és la segona peça!

Al fons, per l’horitzó i baixant de les muntanyes, apareix la figura d’un genet vestit de negre de cap a peus, cavalcant a lloms d’un cavall també negre. Una figura imponent. Alt, espigat i eixut... a poc a poc s’apropa al poble, s’endinsa pel carrer principal, deixa enrere l’església de la qual surten els càntics i els precs melancòlics de quatre dones, passa davant l’antiga oficina del Banc, tancada des que uns quatreros  l’assaltessin mesos enrere, i s’atura davant el Saloon de los Justicieros. Mentre ha creuat el poble hi ha qui s’ha amagat rere els murs o les portes de les cases, d’altres han observat l’arribada del foraster rere el grinyolar de les persianes i uns pocs, porucs, l’han assenyalat incrèduls tot reconeixent la seva temible estampa. Descavalca, lliga el seu cavall i entra al Saloon. A l’obrir la porta una contundent bafarada de fum li fot la primera pegada! Segur que no serà l’última. El personatge no és desconegut per la gent. Ja l’han vist en d’altres ocasions vagant per aquí. Potser busca soroll! És “El Fata”! (ara xiulant)... tiririririiiiiiiii, tiririiiiii, tiriririiiiiiiiiii, tiririiiiii... És un cowboy arribat del ranxo de "Les portes roiges". Es treu el barret tot just entra al Saloon. Els que són allà, en escoltar el bram de la porta a l'obrir-se, es giren i, amb una barreja de curiositat, temor i desconfiança, claven llurs ulls en el nouvingut a qui, malgrat tot, no li tremolen les cames, duu ambdues mans prop dels revòlvers per si ha de desenfundar precipitadament... i avança convençut cap a la barra tornant cadascuna de les mirades que li han clavat. Aquestes, les del foraster, son mirades violentes, provocadores i desafiadores que aconsegueixen l’objectiu perseguit..., acotxar caps!!! Muts i a la gàbia!!! La intuïció li diu que tard o d’hora s’enfrontarà a aquells homes; en realitat, està desitjós que això passi. A la barra el reben l’amo del local, en Bartolomius i la Diosa de Ébano... el primer amb la cigarreta als llavis i la cendra fent malabarismes per tal de no caure, de no desprendre’s, negant-se tossudament a cedir a la inexorable llei de la gravetat. La segona, amb un vestit de nit roig, cenyit al cos, mostrant una figura d’infart, unes maneres poc vistes per aquestes contrades. No sempre hi és la Diosa de Ébano. De fet, fa dies que no se l’ha tornat a veure... malgrat haver estat una bona distracció pels aguerrits vaquers. “El Fata” no li ha tret l’ull de sobre a la noia alhora que, dirigint-se a Bartolomius, demana un whiskie barat!

Aquest, “EL FATA” és la tercera peça...

, De l’altra banda del riu arriba el murmuri del xiulet del tren de les 19:12 hores que s’apropa a l’antiga estació de Garcia Ville, ara abandonada... Sense cap motiu aparent, algú dins el tren acciona de manera inesperada el fre i el comboi s’atura. La porta d’un dels vagons destinat a mercaderies i ramat s’obre violentament, i provoca un ensordidor baluern. Amb un impetuós salt, del vagó surt un cavall marró i negre amb una gran clapa blanca al pit i una llarga crinera, muntat per un genet ni gaire alt, ni gaire robust, ni gaire res que caracteritzi l’arquetip d’home del Far-West... és “El Tivi”! Enfundat en un ponxo que el protegeix de la pols del camí, només se l’escolta cridar iiiiihaaaaaa iiiiihaaaaaa amb veu marcadament aguda mentre cavalca el seu rossí Toc.

De cop, estira les regnes de l'animal. A la façana de l’estació, tots els heu vist, hi ha penjats dos vells i rossegats cartells de WANTED amb la seva imatge al centre que no han passat desapercebuts als seus ulls. Emprenyat descavalca i els esquinça de mala manera. Ara sap que encara se’l busca i es recorden d’ell! I no sembla que sigui per a bé... els anys passats a Garcia Ville van deixar una forta empremta! Fa un temps, "El Tivi" va fer-se amb un ranxo de grans dimensions a un altre poble de la Ribera i des d’aleshores poc se li veu el pèl per aquí. Té massa feina allà! Esgarrats els cartells, torna a muntar i es dirigeix cap al riu, a l’antic pas de barca. Tot i que li havien dit que la barca tornava a creuar el riu, el barquer devia estar per altres coses, al Saloon de los Justicieros o ves a saber on..., a qualsevol lloc tret de dalt la barca! 
D’altra banda, el cabal del riu no permetia travessar-lo amb garanties d'èxit. Estava decidit a fer-ho, no us penseu; a “El Tivi” no li fan por els siluros ni els xilindrins dels que es va parlar temps enrere ni els metalls pesants que l’explotació minera de riu amunt ha anat llençant al llit del riu i que han contaminat tones i tones de llots! És un cowboy d’una valentia insultant, “El Tivi”. Llavors decideix seguir el curs del traçat del ferrocarril i arribar a Garcia Ville baixant pel pont del Cavall de Ferro, evitant d’aquesta manera una feixuga marrada. El cavall renilla, s’alça bruscament sobre les dues potes posteriors i de poc que no llença pel terra a “El Tivi”. Una serp s’ha creuat davant d’ells a l’alçada del pont vell. L’ensurt ha provocat encara més neguit al vaquer... Entra al poble i de la façana de la Fonda pengen encara vells i rossegats cartells de WANTED amb la seva imatge al bell mig de cadascun. Com a la vella estació, hi ha recompensa per a qui el trobi... Pinten bastos! Descavalca com ha fet anteriorment a l’estació, arrenca de la paret els cartells i torna a muntar.

- Per aquesta quantitat de dòlars, estarà disposat qualsevol a fotre'm un tret?, va pensar...

A “El Tivi”, però, li pot més l’enyorança d’antics companys de bretolades més que no pas els suposats perills que pugui comportar la tornada a Garcia Ville.

- “Mai no han pelat ningú aquí per tan poca cosa”, es repeteix “El Tivi” un cop rere altre.

Mira de convèncer-se a si mateix que tornar a Garcia Ville no és cap ofensa. No busca soroll però si n’hi ha no li tremolarà el dit que ha de prémer el gallet del seu Colt! La seva mà esquerra descansa damunt el revòlver. Sigui com sigui, serà millor no trobar-se de cara amb el Sheriff del comtat. Encara hi té comptes pendents!

Travessa el poble amb música d’Enio Morricone de fons. Cavalca segur, mirant a esquerra i dreta al més pur estil Django Desencadenado. Clava la seva mirada en els pocs veïns que troba al seu pas i fa cap al Saloon de los Justicieros. Allà el primer cop el rep, com abans el genet de negre, de mà d’una forta bafarada de fum. Malgrat detestar aquell ferum, “El Tivi” avança ferm pel Saloon, creua mirades i arriba a la barra on l’esperen el Bartolomius i la Diosa de Ébano.

- Una cervesa ben freda!!! Coi de calor!!!

Ningú no s’atreveix a aguantar la mirada a “El Tivi” però ell rebaixa la tensió del moment mostrant una actitud gens bel·ligerant. Es troba de cara amb “El Fata”; fa temps que no es veuen... han quedat?

- Tot bé?

- Tot bé!

No són homes de gaires paraules. Són homes d'acció però, per ara, cap dels dos vol problemes.

“El Fata” i “El Tivi” seuen a la taula de la banda dels guapus. N'han reconegut a algun dels seus membres; en un tres i no res les riallades s’obren pas, resonen en cada racó del Saloon, són les protagonistes del film. Ja hi som tots.

- Una altra ronda per aquí, redéu!

Aquesta, “EL TIVI” és la quarta peça...

Tot anava bé. Una nit com una altra. Alguna batussa sense importància. Oli en un llum!!!

De sobte, tot canvia. S'escolten crits que venen del carrer principal. Són veus greus. Dos veïns del poble entren al Saloon, discuteixen aïradament, un d’ells agafa pel coll a l’altre, clava un cop de puny damunt una de les taules i etziba:

- Los meus collons són clavells!!!

Sense saber gairebé com, la cosa se'n va de mare. És l'inici d'una multitudinària baralla a la qual s'apunten gairebé la totalitat dels que són al bar. Pels aires volen ampolles, gots, taules, cadires i pals de billar. Finestrals trencats! Les empentes i els cops de puny es reparteixen a tort i a dret. Tot s’hi val. Forasters i veïns rivalitzen en carxots. Uns i altres van pel terra. En Bartolomius s’ajup i de davall la barra treu un rifle. És un Winchester del 73. Fot dos trets a l’aire i brama...

- Tothom fora! Al carrer, lo Déu que us ha parit! La festa s’ha acabat!!!

I al carrer, després de les garrotades, uns i altres desfilen cap a casa magolats i amb la cua entre les cames. 

Aquesta, la BARALLA AL SALOON DE LOS JUSTICIEROS és una peça més...

EL DUELO DE TITANES i les 3.000 peces!

El temps sembla aturat... Silenci..., no s'escolta cap soroll, cap murmuri. El silenci ara és absolut. Ningú no ho diria! Fa només una estona, el xivarri provocat durant la baralla dins el Saloon semblava interminable.

Tanmateix, palplantats al bell mig del carrer només queden els dos genets, els dos forasters. Emparats per la foscor de la nit, il·luminats únicament per la pobra llum dels antics fanals que coronen els carrers, es retroben “El Fata” i “El Tivi”... i reprenen la conversa: 

- Sembla que està moguda la cosa per Garcia Ville...

- Si, i això que diuen que aquí no passa mai res...

- Que vagin dient. Serà millor que no fem nit aquí. El Sheriff, de ben segur, ens acabarà buscant les pessigolles. Som els forasters. 

Silenci...

"El Fata" i "El Tivi" s'aguanten la mirada. Un d'ells trenca a parlar de nou.

- I si no volem problemes convindrà no tornar a trepitjar aquests carrers durant una llarga temporada... Potser ha arribat el moment de començar el puzle!

- Com, fas puzles?

- Si. Tinc pendent el Guernica de 3.000 peces.

- Ospic, com jo!

- Doncs recorda que sóc el pistoler més ràpid de la Comarca.

- I tu has de saber que encara no ha nascut qui acabi un puzle abans que jo i, si mai hi ha ningú... no veurà pondre's el sol! Així que tu mateix! Ja saps el pa que s'hi dóna!

Mans als revòlvers! "El Fata" mira de fugir muntant ràpidament el seu cavall...

BANG, BANG, BANG! Aquesta és la darrera peça... i l’he posada jo!!!