Terra a la vista!

Al nord oest del continent hi ha un petit país anomenat Vinstalunya que el 28 de desembre de 2010 decideix el seu futur cridant a les urnes als seus ciutadans. No son unes eleccions qualsevol, no com altres vegades. D’acord, hem d’elegir de nou els representants polítics que ocuparan els escons del Parlament (les poltrones) del país però no és menys cert que en aquesta ocasió quelcom més es mou pel rere fons. Per alguns, aquest país, Vinstalunya, ha de ser independent i com que ara com ara no ho és, si més no legalment, pensen, creuen i senten que està oprimit i per extensió ,que ells mateixos pateixen la situació la qual desitgen que no s’allargui més i demanen als polítics el coratge per donar un pas endavant per tal que defensin els seus interessos i aquest sentiment de nació. Convivint amb ells n’hi ha d’altres que defensen el marc vigent, el ara com ara legal, el que els insereix com un canton dins d’un altre país anomenat Escaña o Escanya (segons escrivim en escañol o en vinstalà). Aquests també demanen als seus representants que defensin els seus interessos, el seu sentiment. Si és que en realitat no son tan diferents uns i altres... I com a tot arreu n’hi ha que ni una cosa ni l’altra, que no es pronuncien, els indecisos, aquells qui no saben tirar cap a una banda o cap a la contrària. Com veieu res de diferent, res que no pugui passar a qualsevol altre punt del planeta.
Però vet aquí que , com he dit més a dalt, ara toca decidir. Després d’una precampanya electoral llarga, feixuga i força decebedora hem passat a l’encara més decebedora, eterna i prescindible campanya electoral on els principals partits polítics lluny de defensar els seus respectius programes han entrat en una lluita d’aquelles de fang (sabeu?) en la que semblava que guanyava aquell que més brossa treia per la boca ja fos usant insults, menyspreus, falsedats o veritats a mitges; creieu-me tot un espectacle, un circ. I això val tan pels partits polítics d’àmbit cantonal com per aquells que depenen dels seus superiors escanyols. Però com que potser no tots sabeu com son les coses en aquest racó de món tan allunyat de vosaltres us en faré cinc cèntims. Fins les eleccions del proper 28-D, el Parlament vinstalà estava “okupat” pels següents actors:
Partits dels Socialistes de Vinstalunya (PSV) amb en Jose Mantilla al capdavant, Divergència i Desunió (DiD) amb l’Artur Masdela Marçadedalt, Esquerra Republicana de Vinstalunya (ERV) amb en Joan Puig Cerclat, Iniciativa per Vinstalunya – Els Verds (IV-Verds) amb en Joan Ferrero, Partit Impopular de Vinstalunya (PIV) amb l’Alicia Sancho Camachez i Vilatans (V’s) amb l’Albert Riviera.
Per a donar-vos més pistes us diré que qui governava el país era una sort de tripartit format pel PSV, ERV i IV-Verds que pel que sembla no ha convençut ningú, ni tan sols als signants de la pròpia coalició que han aprofitat el temps electoral (precampanya, campanya i fins i tot jornada de reflexió) per a desmarcar-se clarament del model pactat. Han sigut anys de continus malentesos, discrepàncies profundes i poques ganes per no dir gens de vendre els acords que feien possible l’acció de govern i en canvi reivindicar tot allò que els feia diferents sense pensar si això era, o no, bo pels ciutadans, pel país o per a ells mateixos. No ho he dit però com a President del canton vinstalà teníem al Jose Mantilla... (sic!).
I us preguntareu... i l’oposició? Quin ramat també! Com a principal partit d’oposició trobem Divergència i Desunió, coalició nacionalista vinstalana que és nacionalista a l’oposició però que quan ha governat i ho ha fet durant un bon grapat d’anys, 23 si no vaig errat, no recordo haver escoltar cap dels seus dirigents parlar d’independència ni res paregut i si recordo que va pactar amb el govern escanyol de dretes (PI) que nega la condició de nació a Vinstalunya i altres zones d’Escanya. També trobem la branca vinstalana del PI estatal que abans de prendre cap decisió sempre ha de preguntar als seus superiors escanyols i que s’ha emmerdat en una lluita del “tots contra mi” de la mateixa manera que la resta de partits ha fet del “tots contra el PIV” un estendard irrenunciable... La força minoritària del Parlament és Vilatans, partit polític que en un moment determinat va semblar portar aire fresc a una part de la població insatisfeta però que, penso, s’ha anat desinflant mica en mica adoptant postulats que han despistat al votant tant favorable com contrari a la formació. D’aquells que no saps per on agafar-los!
Fets aquests apunts i d’altres que més endavant llegireu si seguiu amb el text, us haig de dir que la jornada electoral que se’ns presenta pot ser del tot distreta o, millor dit divertida. Hi ha fins a 30 opcions polítiques que s’hi presenten i, a banda de les esmentades anteriorment (avorrides per definició), podem trobar d’altres que criden poderosament l’atenció. De tots colors, eh? Mireu, tenim l’expresident d’un club de futbol, en Joan Portalà, al més pur estil primer ministre italià, una colla que es fan dir Plataforma per Vinstalunya i que defensa, per a dir-ho ràpid i comprensible tot i que pot tenir matisos, la xenofòbia, pensionistes organitzats, individus contraris a les tortures als animals, altres que venen de baix (?), demòcrates internautes, coordinadores que es fan dir independents (però independents de què?), unificacions, reagrupaments i alternatives, familiars i vitals, gais, lesbianes, transexuals, bisexuals, heterosexuals i el sumsum corda, moviments socials, de centre, d’esquerres i amb vocació continental, blancs i verds. Ja us ho dic, de tots colors... Si fins i tot tenim Pirates que volen entrar al Parlament! Quins nassos noi! I quan mires de decidir a qui votar, el cert és que no saps si usar el teu vot per una de les opcions diguem-ne clàssiques o penjar-te d’una de les noves formacions per tal que el vot sigui, un cop més, inútil però tanmateix puguis treure alguna cosa còmica de veure un espantaocells allà al bell mig del Parlament, compartint poltrones amb els polítics de sempre, els encotillats, aquells que son tan lluny de la gent del carrer que ja no respiren com tu, ja no senten empatia per nosaltres, viuen al marge dels problemes econòmics, socials, de seguretat... etc... que patim a diari la resta de mortals per molt que, estrany, cada quatre anys se’ls vulguin fer seus. Es troben tan al marge de la realitat que quan miren d’apropar-s’hi resulten del tot ridículs a Vinstalunya i a Escanya, al continent i arreu del món.
Però en un atac de raó penses, què dimonis!, jo vull participar del joc democràtic, vull prendre’m seriosament (prendre’s seriosament un joc, quina contradicció; una més!) el futur del meu país, en realitat el meu futur i no puc regalar el meu vot a uns nous il•luminats, ja en tinc prou amb els que conec com per a fotre’n d’altres al Parlament i convertir-lo en un galliner encara més heterogeni... I analitzes les opcions i et portes les mans al cap. En Mantilla ara diu que no reeditarà el tripartit; això em sona d’altres vegades... tot i que ho deu dir des de la més pura ignorància o manca d’informació perquè tal i com estan ara mateix les coses, i deixant de banda les enquestes d’intenció de vot publicades fins avui, el tripartit és impossible perquè des de les files d’ERV ja no en volen saber res d’un pacte a tres amb forces no independentistes. De veritat que en Mantilla no se si em provoca més rebuig que llàstima o més llàstima que rebuig. I un punt d’enveja també perquè no dir-ho; no puc comprendre com algú com ell pot arribar a ser líder d’una formació política de la importància del PSV i finalment ser escollit president d’un país, ni d’aquest ni de cap altre. Me’n faig creus. Potser si que és veritat allò que diu que els bons prefereixen passar del tot desapercebuts. Però és que en el cas que ens ocupa, en Mantilla per no saber no ha sabut ni delegar, quelcom d’una importància cabdal quan vols manar... és clar que la competència que tenia quan va sortir elegit és de tot menys competència. A Escanya hi ha una dita que diu en el país de los ciegos, el tuerto es el rey. No cal afegir gaire més.
Descartat en Mantilla, procures mirar cap altres opcions i que trobes? A Vinstalunya, t’ho dic jo que hi visc, un desert. Un niu ple d’escorpins que no dubtaran a atacar-te així que puguin. No dubtaran a enganyar-te ni uns ni els altres, ni els altres de més enllà (a esquerra i dreta) i tots, tots ells, a l’endemà de les eleccions s’oblidaran de les promeses fetes a peu de carrer, als mercats, als mítins, als cara a cara de programes de tota índole dels diferents mitjans de comunicació. Tot val per tal de sumar uns quants vots, fins i tot pidolar.
I si, l’Artur Masdela Marçadedalt,en Joan Puig Cerclat, en Joan Ferrero, l’Alicia Sancho Camachez i l’Albert Riviera representen més del mateix un suma i segueix dels mals que venim patint legislatura rere legislatura; llavors és quan dius, doncs serà que haig de fer del meu un vot estúpid i usar-lo per a recolzar les aspiracions d’algun d’aquests il•luminats de nou encuny que volen salvar el món o xuclar de les Institucions del país i col•locar personal de la seva total confiança al capdavant d’elles, ja sabeu, familiars i amics en el millor dels casos i dropos, i incapaços en el pitjor...
Jo, com a bon cagadubtes que soc no se encara què votar, si fer-ho en blanc o exercir el dret de sufragi fent del meu, un vot nul escrivint inclús algun missatge en una (escollida a l’atzar) de les múltiples butlletes que trobaré al col•legi electoral, quelcom així com “mentiders”, “estafadors”, “vividors”, “jo de gran vull ser com vosaltres” i coses per l’estil o bé posar dins d’un sobre de vot totes i cadascuna d’aquelles butlletes i a l’hora de dipositar-lo a l’urna no poder encabir-lo dins i muntar un sarau perquè no puc votar. Lo que ve a ser emprenyar... Qui no té feina el gat pentina que voleu que us digui. I si voto als Pirates...? Aparèixer al col•legi amb un pegat a l’ull, un lloro de peluix i arrossegant el bagul del tresor del que trauré el sobre de vot! Què, què no? I tot sense ni tan sols saber què volen aquests paios. És lo que des dels partits convencionals han definit com la desafecció vers la classe política i potser aquesta vegada, ni que sigui només per una vegada, els haig de donar la raó.
I si, toca decidir. Ha arribat l’hora i la jornada electoral a Vinstalunya comença i acaba sense cap incidència remarcable. Els col•legis tanquen a les 20:00 hores i el personal de les diferents meses electorals inicien el recompte de vots. Les primeres dades apareixen amb el 7% de vots escrutats i la sorpresa s’instal•la entre la població. Els Pirates van al capdavant i la notícia no deixa d’anar de boca en boca. La classe política no sap què dir, com reaccionar, no acaben de donar crèdit a l’escrutini... els periodistes miren de localitzar al candidat a la presidència d’aquesta formació, d’esbrinar qui és, quin missatge ha fet anar durant la campanya electoral per tal que la gent se’l cregués i el votés en massa. Les curses per a la seva localització no paren mentre l’escrutini avança però ningú no sap del cert la seu ni el líder dels pirates. Ara m’alegro del numeret del pegat a l’ull, el lloro de peluix i el bagul. Soc un d’ells, hem guanyat i hem pres el Palau de la Presidència usant la força de les urnes. I finalment apareix el nou president, en Xavier El Gran Vil, envoltat dels seus acòlits, quina fila fa. I aquells polítics de tota la vida amb un posat de no saber per on van els trets i cares de babau. Si, serà una legislatura del tot diferent perquè, repeteixo, ni jo se què proclama aquesta gent!
Però no, no sóc a Vinstalunya, ni Escanya m’escanya, ni els polítics son els que dic, ni els vots han fet president un pirata (o si?)... Sóc a Catalunya, les eleccions van ser el passat 28 de novembre i el resultat això si és com prometien els socialistes usant un to clarament despectiu, “Si guanya CiU, MAS del mateix”. Per cert, quin eslògan es van treure de la màniga, quina inventiva, quin domini de la comunicació i l’oratòria. De ben segur el director de campanya dels socialistes deu ser algú que cobra un munt de pasta per a pensar tonteries d’aquest calibre! Tot i que la pasta li deuen pagar no en concepte de pensar-les sinó per tenir l’atreviment d’exposar-les i la capacitat de convicció per imposar-les com a marketing de qualitat. Genial! Obliden, potser malintencionadament, que el mateix més recent és el govern de socialistes, republicans i eco-socialistes... i que més del mateix son tots sense excepció, així és el joc no ens enganyem.
Sigui com sigui, haig de reconèixer que el recompte de vots a Garcia va ser prou distret i escoltar com el president de mesa canta els vots del Partido de los Pensionistas en Acción, de la CORI que demanava com a presidenta de la Generalitat a la Carmen de Mairena,amb topless inclòs enmig dels aplaudiments dels companys de coordinadora i alumnat i professorat d’una universitat del país, del PACMA, dels Des De Baix i altres no té preu. I riure de tot plegat amb un amic al costat tampoc. Només em vaig quedar amb les ganes de saber què posava en algun dels vots comptats com a nuls i que van provocar les rialles poc dissimulades dels components de la mesa; potser buscava una idea per a la propera crida a les urnes...
I una última dada. Al conjunt de Catalunya els Pirata.cat han aconseguit 6.489 vots.
I què hem de fer? No votar? Com diria mon germà “no lo veo”. Tot i que ben mirat també podria dir allò de “lo veo y lo doblo”.

CONTE

DE FA TEMPS QUE EM VOLTA PEL CAP ESCRIURE AQUEST CONTE. TOT PLEGAT SORGEIX UNA NIT D’ESTIU EN QUE L’ESTEL I EN PAU, PER TAL D’AGAFAR LA SON, EM VAN DEMANAR QUE ELS CONTÉS UNA HISTÒRIA. I AQUESTS DOS FILIPRIMS (AIXÍ ELS DIC JO) NO VOLIEN UN CONTE QUALSEVOL, NO VOLIEN QUE AGAFÉS UN LLIBRE DELS SEUS I ELS EN LLEGIS UN, NO. ELLS VOLIEN UN DE NOU… QUINS XICS! I LO CONTE SI FA NO FA VA ANAR AIXÍ…
(L’ESCRIURÉ AMB LLETRA DE PAL COM DIU L’ESTEL PER TAL QUE ELLA PUGUI LLEGIR-SE’L TANTS COPS COM VULGUI I TAMBÉ, SI VOL, LI LLEGEIXI A PAU. MÉS ENDAVANT ELL TAMBÉ HO FARÀ SOLET).

HI HAVIA UNA VEGADA UN NEN QUE ES DEIA PERE. ERA UN NEN MOGUT, MOLT MOGUT. ES PASSAVA EL DIA AMUNT I AVALL I, BEN MIRAT, POTSER SI QUE FEIA PARLAR UNA MICA A CASA I A L’ESCOLA. ERA ENTRAMALIAT. TENÍA 6 ANYS I NO PARAVA MAI QUIET. UN DIA VA ARRIBAR A CASA I LI VA DIR A LA SEVA MARE QUE ELL JA NO ES RENTARIA MAI MÉS ELS PEUS. LA MARE ES VA POSAR A RIURE I DESPRÉS LI VA RESPONDRE:
- QUÈ DIUS ARA PERE! QUÈ VOL DIR QUE NO ET RENTARÀS ELS PEUS? JA HO SAPS QUE AQUESTA NIT ABANS DE SOPAR T’HAS DE DUTXAR.
EN PERE ES VA POSAR A PLORAR PERÒ LA MARE NO HI VA FER MASSA CAS. VA PENSAR QUE JA LI PASSARIA…
COM CADA TARDA, QUAN EN PERE VA ARRIBAR DE L’ESCOLA NOMÉS TENIA GANES DE JUGAR I DE VEURE ELS DIBUIXOS ANIMATS D’EN TOM I JERRY QUE FAN PER LA TELE. I VA JUGAR I VA PODER VEURE LES BARALLES D’EN TOM I JERRY QUE TANT LI AGRADAVEN I QUAN JA COMENÇAVA A FER-SE FOSC…
- “PERE, DEIXA LES JOGUINES I ANEM A LA DUTXA”. LI VA DIR LA MARE.
PERÒ EN PERE NO FEIA CAS. ELL SEGUIA JUGANT AMB LES JOGUINES I AIXECAVA EL CAP NOMÉS PER A MIRAR LES AVENTURES DEL GAT I EL RATOLÍ A LA TELEVISIÓ.
- “QUE NO M’HAS ESCOLTAT? A LA DUTXA”. LA MARE, VA APAGAR LA TELEVISIÓ, VA AGAFAR EN PERE PEL BRAÇ I EL VA PORTAR DE CAP A LA DUTXA. “ARA, RENTAT SOLET MENTRE JO ACABO DE FER EL SOPAR, D’ACORD?” I VA TORNAR A LA CUINA.
- “SI, MARE” VA DIR EN PERE.
I EN PERE SI QUE ES VA RENTAR SI; PERÒ NO DEL TOT. SABEU QUÈ ÉS EL QUE NO ES VA RENTAR? MOLT BÉ; NO ES VA RENTAR ELS PEUS. SA MARE, ENFEINADA AMB EL SOPAR JA NO RECORDAVA ALLÒ QUE LI HAVIA DIT EL SEU FILLET DE BON MATÍ. QUE NO SE’LS TORNARIA A RENTAR MAI MÉS.
- “HAS ACABAT PERE? EL SOPAR JA ÉS A TAULA; VA, SURT DE LA DUTXA, VESTEIX-TE TU SOLET I VINE.”
- “SI MARE. ARA VINC” VA CRIDAR ELL DES DEL BANY.
I AIXÍ UN DIA I UN ALTRE EN PERE NO ES RENTAVA ELS PEUS. I AQUELLS PEUS CADA COP FEIEN MÉS I MÉS PUDOR I CADA COP EREN MÉS I MÉS NEGRES FINS QUE UN DIA EN PERE VA ARRIBAR A CASA PLORANT, TOT ROIGET I MOIX.
- “QUE ET PASSA FILL MEU” LI VA DIR LA MARE
- “AL COL•LEGI ELS NENS NO EM VOLEN AL SEU COSTAT, DIUEN QUE EM FAN PUDOR ELS PEUS I EM CRIDEN PERE PEUS PUDENTS!” VA DIR EN PERE.
- “COM QUE ET FAN PUDOR ELS PEUS? A VEURE, TREU-TE LES SABATES I ELS MITJONS”.
QUAN EL NEN ES VA TREURE LES SABATES I ELS MITJONS UNA PUDOR MOLT FORTA VA ENVOLTAR-LOS A ELL I A SA MARE.
- “PERÒ QUE ÉS AQUESTA PUDOR, PERE? I QUÈ SON AQUESTS PEUS TAN NEGRES?” VA CRIDAR LA MARE RECORDANT EL QUE DIES ENRERE LI HAVIA DIT EL NEN. “AIXÒ NO POT ANAR. ARA MATEIX TE’LS RENTARÉ!”
LA MARE D’EN PERE ESTAVA MOLT ENFADADA AMB EL SEU FILL. “VAS BRUT COM UN MITJÓ” LI REPETIA.
PERÒ EN PERE ÉS MOLT TOÇUT.
- “NO. QUE NO EM VULL RENTAR ELS PEUS. MAMA, ELS PEUS NO SI US PLAU, ELS PEUS NO!”
- “PERÒ QUE T’AGAFA ARA AMB ELS PEUS, PERE? NO VEUS QUE BRUTS ELS PORTES? NO VEUS QUE ELS AMICS NO ET VOLEN AL COSTAT?”
- “MAMA, A ESCOLA, A CLASSE DE GIMNÀSTICA, FA DIES QUE FEM CURSES I JO SEMPRE QUEDO L’ÚLTIM. TOTS ELS NENS I LES NENES ES RIUEN DE MI I EN RAMON M’HA DIT QUE QUEDO ÚLTIM PERQUÈ EM RENTO MASSA ELS PEUS I L’AIGUA S’EMPORTA LA MEVA FORÇA” VA EXPLICAR EN PERE.
EN RAMON ÉS UN AMIGUET D’EN PERE QUE L’HA VOLGUT ENREDAR.

- “PERE, EN RAMON T’HA ENREDAT, QUE NO HO VEUS?”. “ARA ELS NENS ES RIUEN DE TU PERQUE FAS PUDOR I PORTES ELS PEUS BRUTS. QUÈ ÉS BONIC AIXÒ?” LI EXPLICAVA LA MARE. “FILL MEU, NO HAS DE CREURE TOT EL QUE ET DIUEN ELS TEUS AMICS. HAS DE SABER QUE A VEGADES ALGÚ CORRERÀ MÉS QUE TU, O LLEGIRÀ, O RETALLARÀ O PINTARÀ MILLOR QUE TU I NO PASSA RES. CADASCÚ AL SEU RITME. I VEURÀS COM TU TAMBÉ FARÀS LES COSES BÉ. APRENDRÀS. TOTS HEM D’APRENDRE. ELS PETITS I TAMBÉ ELS GRANS.
QUAN LA MARE VA ACABAR DE PARLAR EN PERE AMB EL CAP COT VA DIR:
- “TENS RAÓ MARE. EM RENTARÉ ELS PEUS, ME’LS RENTARÉ BÉ PER A QUE MARXI AQUESTA OLOR I AQUESTA NEGROR I DEMÀ ANIRÉ CONTENT A ESCOLA. LI DIRÉ AL RAMON I ALS ALTRES NENS QUE ES VULGUIN RIURE DE MI QUE JO ALGUN DIA ELS GUANYARÉ”.
I ÉS AIXÍ COM EN PERE MAI MÉS NO VA SER EN PERE PEUS PUDENTS I NO ES VA DEIXAR ENREDAR MÉS. I VA TENIR MOLTS AMICS A L’ESCOLA I AL POBLE, VA APRENDRE LES LLETRES, ELS NÚMEROS, A LLEGIR I A ESCRIURE I A COMPTAR. EN PERE VOLIA ANAR CADA DIA A ESCOLA PER A APRENDRE COSES NOVES I EXPLICAR-SE-LES A LA SEVA MARE. I FINS I TOT, A GIMNÀSTICA, VA GUANYAR UNA CURSA!

I… CONTE CONTAT CONTE ACABAT! QUE T’HA AGRADAT? I A L’ESTEL I AL PAU, ELS HA AGRADAT?

I ara... més soroll!

És estiu, fa no res que ha arribat la caloreta, l’horari intensiu, els dies més llargs i, per tant, les nits més curtes (tot i que segons com també més llargues, quina contradicció, no?)... temps en que ve de gust compartir estones amb els amics i uns beures també. Son dies de fer vida al carrer. Qualsevol samarreta i uns pantalons curts, xancles i fer cap a la piscina o millor encara, a la platja! I la veritat és que allò que no apeteix gens és parlar o, com en aquest cas, escriure de coses serioses, ans al contrari. Però la realitat és tan tossuda que potser no queda altre remei. Jo tenia pensat parlar (què pesat, escriure!!!) i mirar de divertir-vos o buscar la vostra complicitat amb els meus problemes domèstics (és així com s’anomenava l’article que tenia pensat; el deixaré per una altra ocasió o potser no l’escric mai... qui ho sap!). Però em fotré en un jardí d’aquells que seria convenient no trepitjar mai i parlaré de l’Estatut de Catalunya, d’aquells que el van redactar, d’aquells que van presentar recursos, d’aquells que han dictat sentència i de les reaccions un cop “coneguda” la sentència, de les crides a la ciutadania a mobilitzar-se i de passada, per acabar ja al bell mig d’aquest enredat jardí, del referèndum per la independència celebrat en dates recents a Garcia (aquí com en altres localitats d’arreu de Catalunya). Podríem dir que, com sempre, escric des de la ignorància més absoluta (això ja m’ho perdoneu en cada article) però aquesta vegada intento, a més, fer-me comprendre o si més no fer escoltar la meua veu, donar la pròpia opinió d’un assumpte que ens afecta a tots plegats d’una manera o altra. Abans de començar i com que el tema és prou delicat trobo encertat fer un aclariment. Us ben asseguro que aquí res està escrit amb cap afany d’enfrontament ni tampoc d’imposició. Només faltaria!
Començaré dient que tant em fot la indisolubilidad de la nación española com cita el Tribunal Constitucional en diverses ocasions en la sentència dictada en data 28 de juny (un incís, recordeu a l’admirat Pepe Rubianes parlant de quelcom paregut?), que l’Estatut s’hagués o no aprovat i un cop aprovat que algú interposés recursos. Tant em fot que se retalli el seu contingut i en definitiva tant se me’n fot si Catalunya pertany avui a Espanya i demà no. Pel que sembla la meua vida no canviarà anant la cosa d’una o altra manera. De fet ningú no sap explicar-me en què ens afectaria la possible independència de Catalunya (com va quedar demostrat en la xerrada informativa organitzada per la plataforma Garcia decideix) com tampoc ningú dels que estan en contra de la possible secessió saben raonar en què ens beneficia l’escenari d’actual unificació. Des de l’asèpsia més absoluta, des del desconeixement més extrem, demano que algú me faci cinc cèntims dels beneficis que suposarà mantenir o no l’actual marc polític, que en traurem d’apostar o no per la independència. Ho repeteixo, com que no conec los avantatges i inconvenients i ningú no sap usar més que infantils sentimentalismes per a raonar en un sentit o altre, a mi tant se me’n fot! Potser és que no tinc tantes inquietuds com altres.
Anem al lio. La tardana sentència de l’Estatut, la manera que ha tingut el Tribunal Constitucional de fer les coses no ha aconseguit més que exasperar els ànims. Esperar 4 anys per acabar retallant el text aprovat al Parlament de Catalunya no té ni cap ni peus per molt que siguin pocs els articles suprimits i/o retocats. Fins aquí d’acord. Ara bé, hi ha matisos. La primera pixada fora de test la va protagonitzar el president del Govern (me refereixo a l’espanyol ara) en afirmar que acceptaria l’Estatut aprovat pels catalans, aquell que en sortís del Parlament de Catalunya, abans de conèixer el seu redactat. De fet quan va pronunciar aquestes paraules l’Estatut encara no tenia text definitiu crec recordar. Ni definitiu ni provisional! Després tots sabem com han anat les coses... el recurs del Partit Popular i d’altres com el del Defensor del Pueblo alertant de la “inconstitucionalitat” del text, recursos molt criticats però que s’han interposat seguint en tot moment la legalitat vigent, els fronts pro i anti-Estatut i les declaracions gairebé sempre desafortunades des d’un i altre bàndol, les pressions al propi Tribunal Constitucional (no només del PP, que també, com se’ns vol fer creure...) i així fins arribar al fatídic (o no) 28 de juny. Dic, o no, perquè ara si més no ja coneixem totes les cartes que se mouen damunt la taula! Pensem que el Partit Popular va interposar un únic recurs d’inconstitucionalitat que denunciava uns 140 articles de l’Estatut però encara n’hi ha uns altres 6 de presentats per altres entitats... És per a posar-nos a tremolar!
Allò que de debò m’ha fet gràcia és escoltar les primeres declaracions dels polítics un cop “coneguda” la sentència. Poso per segona vegada la paraula coneguda entre cometes perquè no crec que cap dels qui ahir va sortir al ruedo dels mitjans de comunicació s’hagués pres la molèstia de llegir-se la sentència de dalt a baix i amb prou cura; i com que ells no ho han fet i s’atreveixen a parlar, jo que tampoc ho he fet m’atreveixo a escriure. I si ells no tenen por a fotre la pota jo encara menys degut a la meua reconeguda i manifesta ignorància. Per començar el president de la Generalitat quan, tot indignat ell, demana la mobilització pel proper dia 10 de juliol de tots els patriotes catalans per tal de defensar l’Estatut en el seu redactat original i més tard afegir que s’estudiarà detingudament la sentència per a iniciar tot seguit converses amb en Rodriguez Zapatero per tal de reconduir la situació... en què quedem, se l’ha llegit prou per demanar-me que surti al carrer a defensar els interessos de Catalunya trepitjats pel Tribunal Constitucional o se l’ha de rellegir per a convèncer al president espanyol que tot s’ajusta a dret (el text original, és clar) i refer d’aquesta manera el pacte estatutari? Després la M Teresa Fernandez De La Vega compareix manifestant que l’Estatut, s’ha demostrat a la sentència, que és del tot constitucional... sic! Justament el contrari que minuts abans havia manifestat en Montilla. La sots-presidenta primera del Govern central s’allarga encara més en les seues declaracions i manifesta que qui ha sortit escaldat i com a perdedor absolut de tot aquest enrenou és el Partit Popular. I què diuen des de les files populars? Doncs que s’ha de ser prudents, que s’ha demostrat que part de l’articulat era contrari a la Constitució. En definitiva, que no els veia jo amb massa posat de perdedors, que voleu que us digui... Com veieu les mateixes contradiccions de sempre. Noves polèmiques, velles reaccions! Per cert, que la Carme Chacon no s’adhereix a la mobilització perquè ella sí troba encertada la resolució del Constitucional. I CiU? Indignats també, diuen que acaten la sentència però que el retall del redactat esdevé una situació gravíssima i bla, bla, bla... Saps quan parles i no dius res? Doncs això mateix! Casualment he de dir que les manifestacions d’en Montilla i en Mas van ser calcades o, si voleu, pretesament pactades. Declaracions a banda de representants d’Iniciativa per Catalunya a qui, per principis, no vull donar gens de publicitat, les més acorades o millor dit, mes conseqüents amb lo que propugnen m’han semblat les que he escoltat des de certs cercles d’Esquerra Republicana de Catalunya i del president de Ciutadans. Ja veieu, dos antagònics que, en moments tan delicats, m’ha agradat com han parlat. Els primers afirmant que ells tampoc no volen aquest Estatut. Ja en tenen prou de tanta comèdia, que ara s’ha d’anar de cara i no perdre més temps. Que l’únic camí és la independència i per aquest motiu proposen dur a terme un referèndum per l’autodeterminació. Ens agradi o no el seu programa, els seus candidats, els seus objectius... si més no hem d’agrair la manca, en aquest cas, d’hipocresia. Pel que fa a Ciutadans, en boca de l’Albert Rivera, demanen l’assumpció de responsabilitats per haver presentat una llei incorrecta. Aquí, igual que en el cas anterior, ens agradi o no el seu tarannà, la seua ideologia, els seus objectius... etc... hem de concloure que ha estat encertat perquè si, com diu el Tribunal Constitucional la llei presentada no cap dins la Constitució vigent a Espanya cal que algú assumeixi la responsabilitat d’una feina mal feta com ens passaria a qualsevol de nosaltres en els nostres llocs de treball. Però ja sabem com funciona el món de la política i de ben segur ningú no en sortirà esquitxat!
Per altra banda, si avui us donàveu una “passejada” pels diferents mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió, internet...) us haureu adonat de les diferències de tractament de la notícia en funció és clar de si es tractaven de mitjans d’àmbit nacional espanyol o català. De ben segur però, aquí haurà comptat també l’editorial conjunt de fa uns mesos publicat i recolzat per diferents mitjans catalans defensant l’Estatut de Catalunya, ja ho trobo bé això, però deixant de banda altres mitjans a qui no se va proposar la seva adhesió (cadena SER, El Pais per citar només dos exemples) i això ja no ho veig tan bé. Va semblar que aquests no s’adherien per manca de compromís i, en realitat, tot es va fer sense consultar-los si volien participar-hi...
Sigui com sigui l’embolic està servit, en això penso que tots hi estarem d’acord, tan d’acord com que tots hem perdut una mica (o molt) amb aquesta polèmica (tan interessada per a diferents sectors socials, polítics i jurídics). El caire que estant prenent los esdeveniments així ho demostra. Les últimes declaracions fetes per un representant del Partit Popular asseguren que la reacció d’en Montilla a la sentència del Constitucional és pròpia d’un feixista... Ara si, s’han posat el mundo por montera!!!
I ara bé quan lligo l’Estatut amb el referèndum sobre la independència. Com he dit abans, en Montilla ha cridat a la mobilització ciutadana per tal de defensar els interessos dels catalans (sempre des d’una vessant de calma això si), defensar l’Estatut aprovat al Parlament... però qui ha de mobilitzar-se per l’Estatut? Està clar que els acòlits del Partit Popular i de Ciutadans no hi acudiran. I els votants d’Esquerra Republicana, que hi han d’anar? Han de defensar quelcom en que no creuen només perquè des d’Espanya han negat i/o rectificat alguns articles d’una llei que en cap cas no soluciona les seues aspiracions més irrenunciables? Qui ha de mobilitzar-se? Aquells qui no varen participar en les consultes populars sobre la independència per un o altre motiu o bé aquells qui hi van participar? Aquests últims tampoc no han de creure massa en l’Estatut retallat. Llavors qui? Aquells qui tampoc no van acudir a les urnes per a donar un SI, NO, VOT EN BLANC o VOT NUL al propi text ara ofès? Agrairia que quan es faci una convocatòria abans s’informés als convocats i no es cridés només als instints més primaris d’aquests, que el sentimentalisme no passés la mà per la cara a la raó i que fos aquesta, la raó en tota la seva plenitud, la que ens fes avançar, que les declaracions d’uns i altres no busquessin la confrontació com fins ara sembla que sigui l’objectiu final de totes elles. Jo, per acabar i per no atabalar-vos més, us confesso que no aniré a la manifestació, no em mobilitzaré per res que em demani aquesta collada d’impresentables i oportunistes com tampoc no m’he mobilitzat contra l’Estatut, contra o a favor de l’avortament, ni de les unions homosexuals, ni en pro de la família convencional... res manipulat des dels partits polítics i els seus representants per tal d’arreplegar un bon grapat de vots i sortir a la foto. I d’això si que en saben! Tots!
I us explico; si en aquesta ocasió en concret no em mobilitzo, no és només pel fet que no em refio d’aquells qui ens criden a prendre los carrers, no. Si no em mobilitzo és perquè l’únic nacionalisme que jo defenso és lelmeu. Nacionalista de mi mateix. Egoista si voleu, no us ho negaré.
Ara us faré tres aportacions culturals cosa gens habitual en mi però mireu, avui la cosa va així i no d’una altra manera. Crec que era en John Stuart Mill qui parlava en el seu assaig “Sobre la libertad” de la necessitat que la llibertat de l’individu romangués sempre per damunt de la llibertat de la col•lectivitat. Doncs bé, jo defenso la supremacia de l’individu vers la societat...
La segona. Com va dir l’Albert Camus en una ocasió “je me revolté donc nous sommes” que traduït al català seria quelcom així “jo renego d’allà on som (d’allà on venim)”. I aquest, l’Albert Camus no era pas un ninot... Doncs ja ho tenim; tot i ser delicat aferrar-se a una frase sense acompanyar-la del context en que s’ha dit, jo renego d’un munt d’imposicions, de prejudicis. Jo renego de tot allò que en nom de no se ben bé què et fa renegar d’altres ideologies, d’altres posicionaments morals, d’altres raonaments i, fins i tot d’altres sentiments... No seré jo qui em posi fronteres. Per últim i aprofitant l’avinentesa, us recomanaré la lectura del llibre “Encuentro con el otro” d’en Ryszard Kapuscinski (segur que trobareu l’edició en català també).
Paradoxes de la vida aquest text també ha estat retallat, retocat, censurat però en tot cas sempre en nom del seny, el sentit comú, el respecte i la tolerància. Podem dir el mateix del Tribunal Constitucional o de les forces polítiques (catalanes i espanyoles) que amb el nostre vot fan i desfan com més els convé i miren de fer-nos anar sempre per allà on volen?

Aigua?

Hi ha una frase que m’haureu sentit repetir un cop i un altre. “Tothom té un passat”. I el meu passat és haver set de Barcelona. Parlo així perquè des dels dies en que es va a començar a parlar del transvasament, bé segons els Governs de Catalunya i d’Espanya (els mateixos gossos amb diferents corretges) “només” es tractava d’un mini-transvasament o captació temporal o també captació bidireccional d’aigua, cada cop que he tornat a Barcelona o cada cop que he parlat amb gent d’allà, la pregunta que em feien era recurrent i poc original: Que us passa a Tarragona que no ens voleu donar aigua, no veieu que hi ha sequera? I si la pregunta ja era ofensiva, d’acord que potser m’ofenc amb facilitat, els arguments que feien anar, titllant a les gents de Tarragona d’insolidàries i egoistes estaven del tot fora de lloc. I aquesta imatge d’insolidaritat, recordem, era la que es venia també des dels diferents mitjans de comunicació creant un estat d’opinió contrari a les Terres de l’Ebre. O no? Em queda el consol aquell que diu que sempre els dolents fan més soroll i que potser era una minoria la que opinava d’aquella manera. Fos com fos, quan ja vaig estar-ne tip de tantes bajanades, (i creieu-me si us dic que vaig saber aguantar prou per tal de no enfrontar-m’hi de primeres), decidí replicar i, usant la mateixa demagògia i un punt més de cinisme, ironia i acidesa que el “front barceloní”, els vaig respondre que si realment anàvem a ser solidaris ho fóssim tots i comencéssim per posar les centrals nuclears, les petroquímiques, els residus de l’Ebre a Barcelona i la seva àrea metropolitana. I els preguntava també si realment hi havia sequera i reclamaven l’aigua per a garantir el consum de boca, o “necessitaven” el preuat líquid per a regar els camps de golf de la província (els mateixos als que s’ha obert tants expedients per no usar aigua reciclada, com pregonen que fan, sinó aigua potable de la xarxa), o per a omplir piscines, com afirmava l’incapaç conseller Sr. Baltasar quan demanà al Govern l’aixecament del decret de sequera, o per a fer anar les fonts ornamentals que tant vesteixen la ciutat o fins i tot per tal de garantir la fabricació de neu artificial a les pistes d’esquí. Personalment jo no vull ser solidari en tot això, no vull participar de tota aquesta ignorància.
I pensar que tots aquests “amics” amb qui vaig haver de posar-me impertinent, al seu dia eren contraris al Plan Hidrológico Nacional que va provar d’endegar el PP des de Madrid i algun d’ells fins hi tot va acudir a les mobilitzacions de la Plataforma en Defensa de l’Ebre... però es clar, com que aquell transvasament era per a dur aigua a Almeria, a València, a Múrcia... tot era diferent, veritat?. Que ha canviat? Doncs primer de tot ha canviat que jo no soc de Barcelona, jo vull ser garcienc i riberenc. En majúscules, NO AL TRANSVASAMENT.

“Cambalache”

Per poc que ens aturem i donem un cop d'ull al mon en que vivim, el mon que ens toca viure, no seria estrany que hom evoqués la lletra d'aquell tango que diu: “Que el mundo fue y será una porquería ya lo sé, en el 510 y en el 2000 también, que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos...”. Recomano a qui tingui la possibilitat de fer-ho, inverteixi cinc minuts del seu temps per a llegir cadascuna de les frases que componen l'esmentat tango. És un exercici brutal de realitat!
I si. Resulta que els papers d’aquesta obra, l’obra del “Cambalache”, estan ja repartits. Si més no en el meu pensament. “Chorros”? Deixeu-me que pensi una mica... És clar, la banca d’aquest país, qui havia de ser? Encara ningú no sap que se n’ha fet dels diners lliurats per l’Executiu als bancs i les caixes per tal que els fessin circular en forma de préstecs, amb el clar objectiu d‘ajudar a afrontar la crisi als ciutadans i les empreses (sobretot petites i mitjanes empreses). El que si coneixem son els beneficis que aquestes entitats han obtingut en l’exercici de 2008 després que es dediquessin a treure pit de la manera més maldestra possible. Exemples? El Banc Santander i el BBVA amb guanys de 8.876 i 5020 milions d’euros respectivament. No m’ho invento, son dades que han sortit publicades, eh? Però és que els beneficis conjunts de les cinc entitats financeres més grans del país (Banc Santander, BBVA, Popular, La Caixa i Cajamadrid) sumen l’astronòmica quantitat de 17.590 milions d’euros... Quina barbaritat! Irònicament recordo ara les paraules d’en Zapatero assegurant que la banca espanyola era la més sòlida del mon. Llavors que passa amb els diners i/o els avals que Moncloa els ha proporcionat... Per què la banca no concedeix crèdits? Per què no s’estan destinant aquells diners a qui realment els necessita? Suposo que tot és una simple qüestió de macroeconomia i del cert que ningú d’ells, dels “chorros”, em donarà cap explicació convincent. De ben segur juguen amb la meva ignorància!
Seguim. “Maquiavelos”? El Govern, els socis de govern, l’oposició i, en general, el conjunt de la classe política, tots ells professionals de la manipulació i l’engany. Permeteu-me, però, que anem a pams. Començarem com no podia ser d’una altra manera pel Govern de Madrid. Un Executiu tràgico-còmic. La part tràgica és la seva incompetència manifesta. La part còmica..., alguns dels seus màxims exponents, les vedettes que un dia i un altre ocupen les capçaleres dels principals mitjans de comunicació... Qui son? El cap, en José Luís Rodriguez Zapatero que tot just avui es reuneix per tercer cop amb els “chorros” per tal d’obligar-los enèrgicament, segons ha manifestat en un miting a Lugo on ha sigut ovacionat pels seus acòlits, a obrir l’aixeta dels crèdits amb l’objectiu de revitalitzar l’activitat econòmica del país (i jo des de la més absoluta ignorància em pregunto: què és el que va fer a les altres reunions?); el ministre d’Economia, en Pedro Solbes, que ja no te cap solució a res segons pròpia confessió d’uns dies enrere als mitjans (Solbes és el mateix que va deixar la Caixa de l’Estat sense un duro, pelada, els anys que va exercir també de ministre d’Economia i Hisenda en el Govern d’en Felipe González); el ministre de Treball i Immigració, en Celestino Corbacho, que diu que no creu que l’atur arribi al 14% quan des de totes les instàncies econòmiques europees s’afirma tot el contrari i es donen xifres de 17 o 18%; el ministre d’Indústria, en Miguel Sebastian, que te receptes màgiques per a acabar amb la crisi com ara l’entrega de bombetes de baix consum i la compra de producte nacional... Sense oblidar-me de la meva debilitat, la Magdalena Álvarez, la ministra de Foment que en la última compareixença pública, essent assenyalada com la màxima responsable del col•lapse arran de la manca de previsió pel temporal de fa unes setmanes, tota ofesa ella, demanà si és que algú pretenia veure com es fustigava... Lo més. Podeu imaginar l’escena? Jo, en aquest cas, m’identifico plenament amb la Montserrat Nebrera, no entenc res del que diu quan parla aquesta ministra, i no se si serà per l’accent, el to, o lo xula que és...
I més. Ara però, ens acostem a Catalunya. Parlem dels socis de Govern i més concretament d’en Joan Saura, tot i que el que ara manifesto es pot aplicar també a la resta de la plana major del partit que representa (IC – Verds). Aquest tipus és un impresentable. Sota el paraigua del progressisme i l’ecologisme i, executant a la perfecció el paper de la doble moral, va de manifestació en manifestació i lo pitjor de tot és que mentre uns li riuen les gràcies o li tapen les contínues cagades que comet, ell i el seu seguici es creuen els tipus més solidaris i més implicats en la recerca de solucions pels més desfavorits. Quina collada, noi! Ara fa uns dies va acudir a la manifestació que es va celebrar a Barcelona en defensa del poble palestí, poble que d’altra banda, ha elegit com a representants polítics a terroristes del grup Hamas que, entre d’altres radicalismes, no accepten l’existència del poble hebreu. I en Saura pren partit i, l’ignorant, s’identifica amb aquesta nova i absurda moda d’onejar la bandera palestina i tant se li en fot si crea o no un conflicte diplomàtic perquè en cas de produir-se sap que no serà ell qui haurà de donar la cara, llavors serà l’altre, en Montilla que li salvarà la pell. Entenc que hi hagi gent que es preocupa per la situació a Gaza, pels civils massacrats per l’exèrcit jueu i el bloqueig que des d’Israel es fa a la zona, i tant que si, però tinguem-ho clar, en Saura és un oportunista que tan sols busca la foto!
Però no content amb això, ahir diumenge 1 de febrer, va acudir a una altra manifestació, també a Barcelona, en aquest cas de recolzament al DICTADOR cubà Fidel Castro. Ves per on. Ell que tant s’ha queixat del franquisme, (tan fàcil des de la distància que dona el pas del temps), de la persecució i repressió a que es veia sotmès qualsevol que fos contrari al Règim, ell dic, ara defensa un altre dictador que ha perseguit, empresonat, executat d’igual manera tot aquell que no estava d’acord amb les seves idees. Suposo que ser un dictador d’esquerres està millor vist i si a més la repressió es fa sobre una població tan allunyada geogràficament com la cubana doncs ja tenim els ingredients perfectes per a que en Joan Saura es manifesti... Us recordo que aquest personatge, junt amb la seva companya Imma Mayol, és el mateix que fa un temps digué que els okupes no eren delinqüents, que només okupaven per a mostrar el seu descontentament en vers el ferotge capitalisme en que estem instal•lats i que els Mossos d’Esquadra o la Policia Nacional quan duien a terme un desallotjament ho feien emprant una violència desproporcionada. Ell però, no va dubtar a avisar als cossos de seguretat quan un grup d’antisistemes intentà okupar la seva segona residència allà per Girona.
I que me’n dieu de l’oposició? Del PP? La corrupció política, la cobdícia, l’ànsia de poder els ha esclatat a les mans en forma de xarxa d’espionatge dins mateix de la seva estructura de partit. Vergonyós. En Rajoy calla, s’amaga, (quina sorpresa!) i altres no fan més que fotre més llenya al foc amb la clara intenció de debilitar a qui, en el present o en un futur, pugui fer-li ombra. A una banda del quadrilàter trobem a l’Esperanza Aguirre i a l’altre a Ruiz Gallardón. Tots espiats! Es diu que al fons de tota aquesta conxorxa hi ha el control de Cajamadrid. Recordeu lo dels beneficis astronòmics dels que he parlat més a dalt? I, amb quins diners s’ha pagat tot aquest desgavell? Em temo lo pitjor... I mentre l’escàndol no para de créixer, la Direcció del partit no te res millor a fer i decideix apartar a la Montserrat Nebrera, torno a esmentar-la ja ho se, per dir que no entén l’accent de la Magdalena Álvarez... Que vivim en un país de pandereta ja no hi ha qui, en aquestes alçades, ho posi en dubte.
Finalment queda un últim paper per a repartir. El dels “estafaos”. I aquests som nosaltres, els ciutadans. “Estafaos” perquè un cop i un altre lliurem la nostra confiança en una classe política deplorable; “estafaos” si, perquè enmig d’una situació com l’actual, el President de l’Associació Espanyola de Banca, l’ofensiu Miguel Martín (l’equivalent suposo al president del chorros) es permet el luxe de dir que tota aquesta crisi es culpa dels ciutadans i de les empreses, sobretot petites i mitjanes empreses, i que a més, uns i altres, hem estat a punt de provocar la fallida de les entitats financeres amb el nostre descontrolat endeutament. I es queda tan ample el paio. No caiguem en el seu joc, som nosaltres els qui patim als “chorros” i als “maquiavelos” de torn. Nosaltres hem de fer front als problemes sense esperar que aquells ens donin un cop de mà (si poden encara ens ofegaran). Nosaltres hem de saber nedar entre uns i altres i prendre el menys mal possible.
Encara sort que podem trobar-nos al bar amb els amics i xerrar i posar-los a parir a tots, als “chorros”, als “maquiavelos” i fins i tot en comptades ocasions, també als “estafaos” mentre prenem una cervesa o dues. Això és el que he fet jo avui tot just abans de posar-me a escriure aquestes línees. Des d’aquí agrair la paciència que han mostrat amb mi l’Octavi i en David i la bona estona que m’han fet passar parlant de Roma, el paganisme i els Bòrgia... Salut!

Apàtrides

Els dies 24, 25 i 26 de juliol en la Sala de La Democràcia de Móra d’Ebre, i inclosa en el programa d'actes commemoratius del 70è aniversari de la batalla de l’Ebre, es va presentar una exposició fotogràfica sota el nom “Itinerari d’una memòria enfrontada” (Oriol Ricart). Aquest recull fotogràfic mostrava l’impremta que la guerra va deixar en la geografia catalana en forma de trinxeres, búnquers i metralla diversa així com restes de bombardejos que en molts llocs encara és visible tot i el pas del temps. Acompanyant les fotografies hi trobàvem tot un seguit de notes dels soldats que aquells dies eren al front que, tan aviat les anaves llegint, impactaven per la quantitat de sentiment expressat en cada línea (por i valentia, heroisme, incomprensió, patriotisme, defensa d’uns ideals, debilitat, gana...) i que a mi personalment m’ajudà a fer-me una idea de les penúries que comportà la guerra.
En acabar l’exposició, els assistents podien escriure en un llibre de signatures i expressar allò que aquella maleïda guerra els suggerís. El que a continuació reprodueixo és el que jo mateix vaig desar-hi escrit. Aclarir que, lluny de ser “només” un pensament, en realitat perseguia compartir un sentiment viscut des de ben petit, un sentiment en moltes ocasions incomprès.
“A la memòria de tots i cadascun dels desertors dels dos exèrcits, de tots els qui per por es van amagar o van fugir. A la memòria dels perseguits i executats pel sol fet de no voler aixecar un fusell davant d’un germà. A la memòria dels homes i les dones que, tot i havent-ho patit, no van caure en el parany de l’odi, els falsos patriotismes i la guerra. A la memòria dels qui no han rebut cap reconeixement tot i haver pres la decisió més valenta i difícil, la de no disparar un sol tret i que només per aquest motiu se’ls ha oblidat, essent herois de ningú, herois d’enlloc.
A tots ells, en la guerra i en la pau, el meu més sincer i sentit respecte.”

26 de juliol de 2008

Una nit de rock'n'roll...




ritmo de garaje...

 

Què vaig cantar? "Ritmo de garaje" i "Cadillac solitario" (Loquillo y Trogloditas) i "Clavado en un bar" (Maná). Com no havia de pujar a l'escenari! I el públic, entregat!