Evolució...

a vegades, i només a vegades, no cal dir gaire cosa més i si el qui parla és en Forges... aleshores... aleshores jo callo!!!

Cristòfol Colom... Què vols ser quan siguis gran?

D'un temps ençà la ciutadania ha evidenciat, de vegades inclús a contra cor, que els polítics que la representen, aquells qui diuen parlar en nom del poble, no són a l'alçada de les circumstàncies i del context social, polític i econòmic actuals. Ara no descobreixo res de nou i és clar que no! Aquesta classe política, de limitada (o nul·la) capacitat oratòria, de gestió i nuls coneixements, lluny de buscar el bé comú, de lluitar i defensar l'estat del benestar que temps enrere ens van prometre i vendre, aquesta classe política, dic, només busca l'aplaudiment fàcil dels seus fidels, dels seus irreductibles, que els servils (els palmeros de torn) que l'acompanyen li riguin totes les gràcies. En allò que són realment bons els nostres representants polítics és en saber distreure l'atenció de la gent i generar estats d'opinió a partir de les polèmiques més absurdes i ridículament  artificials. Quina llàstima de país, si! Enlloc de preocupar-se dels problemes reals de la ciutadania a la qual es deuen, ocupen el temps amb estupideses. El problema apareix quan la ciutadania, lluny de barrar el pas a aquests politicastres del tres al quart, els segueix el joc. Jo, no m’amago i, en aquesta ocasió, en d'altres passades i en d'altres que encara estan per arribar, els segueixo, els he seguit i els seguiré el joc. I amb molt de gust! Amb alguna cosa m'haig de distreure.

L'últim a afegir-se a aquesta manera de fer, moda si ho preferiu, de les estupideses em refereixo, i no és el primer cop que es fot de peus a la galleda, ha estat l'alcalde de Barcelona, el Sr. Xavier Trias. Aquest passerell que dies després de ser elegit i d'acceptar el càrrec de batlle de la capital catalana i que va prometre ser-ho de tots els barcelonins (no només dels barcelonistes), en el decurs del documental - entrevista “Alcalde”, es va despenjar amb unes manifestacions en les quals declarava que tenir un gendre o un familiar de l'Espanyol seria una desgràcia, reculava tan aviat va ésser conscient del negatiu ressò de les seves paraules, i tot seguit demanava falses disculpes a aquells qui es van poder sentir ofesos. Toca't els collons! Encara m’hauré de disculpar jo d’ofendre'm per tan poca cosa... quin ninot! I jo de pell molt fina, ja ho se! Hores d’ara és evident que les disculpes eren del tot falses, una mera posada en escena per acontentar i convèncer uns pocs. El Sr. Trias, a més i tal i com acostumen a fer tots els polítics d’aquest país en situacions compromeses, va dir allò tan típic de “les paraules s'han tret de context...”. Hom ha escoltat en alguna ocasió això mateix de boca d’algun altre “peix gros”. En tot cas serien les paraules i les imatges les que s’haurien tret de context perquè resulta que també existeixen imatges enregistrades del despropòsit! I per acabar d'adobar-ho, va afegir a tot plegat una frase que temps després faria encara més famosa el Rei d'Espanya... “no tornarà a passar”. Però, com que de bocamolls i/o babaus n'hi ha tants i ell n'és un... doncs ha tornat a passar i ha tornat a pixar fora de test!

I és que des del dia 22 de maig i fins el 9 de juny de 2013, amb el derbi RCD Espanyol de Barcelona – FC Barcelona de la segona volta de la Lliga (ja resolta a favor dels blaugrana) pel mig, a aquest pocavergonya d’alcalde no si li acut res més que permetre que l'emblemàtica estàtua del Cristòfol Colom llueixi, si és que mai es pot lluir, la samarreta que l'equip blaugrana durà la propera temporada... Un incís; quina ràbia em fa haver de jugar contra els culers. Sort que els puc xiular i escridassar tan aviat salten al terreny de joc. En part em sap greu per aquells a qui tinc en bona estima i són del Barça (i en son quants!) però... direu que no ho puc evitar!

I tot i que potser ja no em queda res de credibilitat, de veritat us dic que no hagués escrit ni una ratlla, ni una sola paraula, al voltant d'aquesta estupidesa; ell tot sol, el Sr. Trias, es posa en evidència i es desacredita dia rere dia amb els seus actes, decisions i declaracions; en aquest sentit a mi no em necessita per a res!

Però és quan agafo un exemplar d'El Periódico de Catalunya, edició del dia 28 de maig, i fullejant-lo faig cap a la secció Cartes al director quan canvio d’opinió i decideixo escriure-hi i fer-ho amb mala baba; és aleshores que perdo els estreps i aprofito que tinc un lloc on dir la meva i esplaiar-me tant com vulgui per respondre així a un tal Carles Amat i la seva desafortunada carta “Memòria periquita”. I com que de Carles Amat i rucs com ell també n'hi ha quants (passa igual que amb els bocamolls i/o babaus d'abans) i no només als diaris, també a la resta de mitjans de comunicació, a les xarxes socials, al carrer, al bar del costat... jo m'afegeixo a la festa i al carrusel de rucades.

Segur però, que la derrota per 0 a 2 en el derbi del passat dia 26 davant l’enemic esportiu de la ciutat, que dit amb tota justícia encara cou, igualment ha ajudat a treure el pitjor de mi. Ben mirat no m’hagués calgut llegir la carta de l’amic Carles...

La cosa és que, per si no tenia prou d’haver de creuar-me dia si dia també amb una bandera del conjunt culer d'alt d'un fanal de l'enllumenat públic del poble presidint l'entrada del mateix (en mala hora un altre alcalde ho va permetre), ara m'haig d'empassar la imatge del monument al descobridor d'Amèrica, del tot prostituïda al final de les Rambles. Una zona molt acostumada a aquesta activitat un cop s’amaga el Sol. I de nou el covard d’en Xavier Trias reculant i dient que, veient la polèmica suscitada, si hagués estat en les seves mans no hagués permès tal iniciativa. I es queda tan ample!!! Doncs, de qui ha de dependre tal decisió? Després ens diu que els prop de 100.000 euros que rebrà el consistori i en conseqüència la ciutat, no s'han de menysprear veient com estan les coses i els temps que corren, en això li dono la raó, i que aquesta quantitat de diners s'invertirà en diferents projectes socials de la capital. M'agradarà saber quins! M’agradarà saber que informarà als barcelonins! I, posats a fer demagògia, també m'agradaria saber si l'alcalde hagués permès que el navegant lluís roba de Zara, de Primarc, de H&M, d'El Corte Inglés i d'altres tantes marques occidentals que, aprofitant les laxes normatives laborals, confeccionen els seus productes a països com Bangladesh o similars (després passa el que passa a les fàbriques de confecció o amb casos d'esclavitud en ple segle XXI o amb l’explotació infantil...) o, seguint amb exemples de roba esportiva, si hagués permès a la marca Adidas, donat el cas, vestir la mateixa estàtua amb la samarreta de la selecció espanyola... sempre amb una considerable quantitat de diners pel mig, eh! I m'agradaria saber igualment, si els palmeros de l’alcalde haguessin mostrat tanta benevolència i/o haguessin tret ferro a la situació creada com han fet en el cas de la samarreta blaugrana o bé haguessin alçat la veu veient que el seu aplaudit alcalde permetia que les indumentàries que he proposat més a dalt vestissin un dels emblemes de la ciutat.

Per cert, recordar-vos que tant Nike com Adidas (i de ben segur moltes més) en un moment o altre han estat al bell mig de l’ull de l’huracà per, presumptament, usar mà d’obra infantil en la fabricació dels seus productes. No ho dic jo, ha sortit en diferents mitjans de comunicació parlats i escrits.

Les reaccions a la iniciativa municipal no s'han fet esperar i, sobretot i com no podia ser d'una altra manera des del bàndol perico (tot i que, sortosament, em consta que no exclusivament des d'aquí) han plogut crítiques vers l'actitud i les decisions sectàries de l'alcalde poca-solta, que és d’aquells que, repeteixo, actua fotent-te-la primer i mirant de disculpar-se després amb la xerrameca pròpia dels polítics de tot pelatge a la qual ja estem sobradament i malaurada acostumats. Aquestes disculpes, això si, van sempre acompanyades d'un cert aire de falsedat manifesta i poc o gens dissimulada; l’ofès és del tot conscient que, tard o d'hora, tornarà a patir una ofensa igual o més gran. Tanmateix haig de dir que, inclús en aquest assumpte, l'impresentable Trias ha comptat amb el suport de panxes agraïdes, aquelles que sempre l'aplaudeixen; i ho fan  amb ganes, no us penseu! Sense anar més lluny, recordo una tertúlia televisiva a TV3, (o potser era a 8TV?) en la qual, de boca d'un dels tertulians va sortir la frase "bé, finalment no sabem del cert si en Cristòfol Colom era català o genovès, el que queda clar és que era del Barça...", ocurrència que va fer esclatar les rialles dels qui compartien programa. Il·lustres ignorants!!!

Però com que la meva ment és així de torta, m'he afanyat a imaginar un símil. Del tot absurd, segur! Si ens trobem a les Rambles i parlem de prostituir... podríem concloure sense dificultat que Nike i/o el Barça són el client, en Cristòfol Colom la prostituta i en Xavier Trias una sort de proxeneta que, per fer diners, obliga a la prostituta a realitzar un servei. I si a Garcia hi ha una bandera del Barça dalt d'un fanal i a les prostitutes habitualment se les ha presentat fent guàrdia a la llum d'un fanal... doncs ja ho tenim! Més clar l’aigua!

Allò que m'alleuja, sabent del cert que no agradarà, és que el pas del temps és inexorable, fet que comporta que la bandera blaugrana de l'altre club català de Barcelona, (si, per a mi només és l'altre club català de la ciutat) i que oneja dalt del fanal, cada dia que passa està més i més estripada i que, per poc que em somrigui la fortuna, el 9 de juny, data fixada per retirar del cos del navegant la maleïda samarreta, aquesta estarà plena de dalt a baix de les deposicions (excrements o cagades) de les gavines i de la resta d’aus que a diari sobrevolen el cel de Barcelona i que sovint descansen en els braços o el cap del monument.

Tant de bo sigui així, veritat que si estimat Sr. Trias? Parafrasejant al Miguel de Unamuno “¡qué país, qué paisaje y qué paisanaje!

I si, alcalde Xavier Trias, a Barcelona li passa com a Catalunya, que és MÉS QUE UN CLUB!

Avui, 29 de maig, l’Oriol per fi respirarà si va rebent els escrits amb els quals ha d’enginyar-se-les per muntar el proper número de la revista i jo... jo seuré al sofà a veure tranquil·lament un nou derbi, en aquesta ocasió corresponent a la final de la Copa Catalunya! I com sempre, que guanyi el millor, que guanyi l’Espanyol!



Floquet de neu

Al 68… amb una flor al cul!

Al contrari que en George Orwell, que a la novel·la 1984 imaginava com seria el món tan aviat  ens plantéssim en aquell any, fent una dissertació dels models polític i social que existirien en el futur que s’apropava, avui jo donaré un cop d’ull al passat, faré un passeig retrospectiu defugint en tot cas de qualsevol aguait de nostàlgia. Ell va fer un retrat immens del futur (és clar, era un mestre) i jo recordaré vagament el passat. No serà l’única comparació...

I és que en el decurs del segle passat, el XX, van ser molts els fets que es van anar succeint en una seqüència gairebé infinita... fets de marcada rellevància social, econòmica, política, científica, juntament amb d’altres de caràcter anecdòtic i... més. Seran precisament aquests últims, aquests més, els que acabaran donant vida a les quatre línies que m’afanyo a escriure.

Així, si haguéssim d’escollir un any d’entre tots els que componen el segle XX, de ben segur la majoria, o si més no molts de nosaltres, recordaríem l’any 1968 pel grapat d’esdeveniments (històrics i transcendentals o banals i del tot intranscendents) que es van produir.

L’any 1968 va ser l’any de les reivindicacions d’estudiants universitaris en diferents punts del planeta, essent les manifestacions de Paris del mes de maig les més significatives i, podríem dir, les que es van erigir com a inductores de moltes altres protestes i/o revoltes. Eren dies d’eslògans de l’estil “Prohibit prohibir”, La imaginació al poder”, “Espanteu als burgesos”, “Sigues realista, demana allò que és impossible”, “Quan penso en la revolució em venen ganes de fer l’amor”, “Estan comprant la teva felicitat. Roba-la”, “L’amo et necessita, tu no el necessites pas”... etc... que apareixien dia rere dia escrits als murs de la ciutat i que en l’actualitat volem tornar a fer nostres. Aquesta efervescència revolucionària va tenir, com he dit abans, d’altres escenaris: Alemanya, Estats Units, Itàlia, Mèxic, Suècia, Polònia, Holanda i un llarg etcètera.

El 68 va ser l’any de la primavera de Praga, del canvi de tendència vencedors – vençuts a la guerra del Vietnam, de les protestes als Estats Units vers la pròpia guerra, de l’assassinat del Robert Kennedy i l’elecció del Richard Nixxon com a President, del naixement del moviment hippie, del “fes l’amor i no la guerra” i el consum de LSD. Deixeu-me fer aquí un petit incís. El moviment hippie, originàriament, impulsava una revolució en els valors: amor lliure, rebuig a les normes socials, pacifisme, respecte a la natura, drogues i creació artística... en què va quedar? Encara és hora de trobar la resposta!

El 4 d’abril d’aquest convuls 1968, en Martin Luther King fou assassinat, fet que, a banda del ressò que va tenir a tot el món, provocà una onada de violència generalitzada, de disturbis racials als Estats Units. El Vaticà per la seva banda, (si, llavors ja anava per la seva banda), dictava normes sobre l’ús dels anticonceptius. A contra corrent! I a la Xina es parlava de revolució cultural... inaudit!

Va ser l’any en el qual l’home arribà a la Lluna (de veritat ho va aconseguir? Sempre hi ha hagut dubtes al respecte) fruit de la cursa espacial lliurada pels Estats Units i la Unió Soviètica durant els anys immediatament anteriors i de l’inici de la interconnexió d’ordinadors posats en xarxa.

I al nostre país? Bé, nosaltres seguíem sota el jou de la dictadura i afegíem al desolador paisatge diari els primers assassinats d’ETA que s’allargarien en el temps fins ben entrat el segle XXI i ja en plena democràcia. És temps de vagues, malgrat la seva il·legalitat, en el sector de la mineria asturiana amb la participació de més de 5.000 miners, de manifestacions estudiantils arreu del país, de tancament de Facultats, del segrest de la revista “Sábado Gráfico” per ordre de l’autoritat... i, qui ho diria, de l’autorització de l’ensenyament de la llengua basca a les escoles públiques d’Euskadi!

Com veieu hi va haver de tots colors aquell any i hom pensà que, després de tot plegat, s’havia aconseguit canviar el món. Però la realitat és tossuda i hem pogut comprovar que tota aquella efervescència va ser només això, efervescència del moment i poca cosa més. Un període de dotze mesos que ens ha arribat del tot mitificat! Als anys 80 els passa el mateix... no n’aprenem!

I com que no tenim prou amb les notícies que des de casa nostra i d’arreu del món ens parlen d’escàndols, atemptats, corrupció, retallades, fam... i que colpegen les nostres ments dia si dia també, ara vinc jo i faig un reguitzell de la crònica més seriosa i negra d’un temps que ja és prou llunyà... i que potser tampoc no ens importa ni mica. Així doncs ha arribat l’hora de deixar de banda tanta convulsió, no sigui que acabem prenent mal!

Millor parlem de coses més planeres. Quins són els fets anecdòtics que van ocórrer aleshores? Un petit tast. En música triomfen els Fórmula V, Los Sirex, Los Mustang, Los Brincos, Los Salvajes, The Pops Tops, Simon & Garfunkel amb l’avorrida “Mrs. Robinson”, Ottis Redding i... i el Julio Iglesias guanya el Festival de Benidorm amb la cançó “La vida sigue igual”! A la televisió s’estrenen sèries com ara “Misión Imposible”, “El prisionero”, “Manix”, “Los Invasores”, “El Super Agente 86” i programes com “Estudio Abierto” o “Último grito” amb els presentadors Jose M Iñigo i el Judy Stephen respectivament. A les emissores de ràdio sonaven amb força els anuncis de Brandy Fundador, Biter Cinzano Soda i Coñac 103 entre d’altres.

En cinema, la pel·lícula d’èxit fou “Helga” i s’estrenaren “2001 Odisea en el espacio”, “El Planeta de los Simios” i “Los que tocan el piano”. També el 1968 va ser l’any de la primera edició de la Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror que s’inicià el 28 de setembre i finalitzà el 4 d’octubre i que, actualment, s’erigeix com un festival de culte pels amants del gènere. Algunes pel·lícules del programa: “Devils of Darkness”, “The Fearless Vampire Killers” del Roman Polanski, “Los invasores del espacio”, “La llamada”, “Bride of Frankenstein”, “Metropolis”...

Va ser l’any d’en Gabino Moral, qui de la nit al dia va passar a ser el personatge més popular a Espanya en encertar una milionària quiniela, els signes de la qual va emplenar llançant un simple dau. Els diners mai no sabem com ens arriben a les mans però sempre sabem com marxen. O era al revés? I és l’any del primer Seat 124, una fita de l’automoció (i tant que si!) i de l’aparició al mercat dels Madelman... renoi si en vaig tenir jo de Madelmans! I la d’hores que em passava jugant a inventar aventures al passadís, al menjador o a la meva habitació de casa dels pares! De ben segur van acabar farts! Admetem-ho, de la mà dels Madelman, Big Jim, Geyperman, Clicks i Airgam Boys els nens acabàvem jugant a nines...

Però, a banda de tot això, què és el que fa del 1968 un any realment peculiar? 15 de gener, neix l’Iñaki Urdangarin. 15 de desembre hi neixo jo. Com és que onze mesos, només onze, donen per a tanta diferència? Doncs no us ho creureu però un abisme separa 2 quintos. L’Urdangarin és alt i jo... com ho diria, jo no tant. Els dos lluïm floc amb manca de pigmentació al cabell tot i que el seu avui dia encara li és del tot visible al bell mig del serrell (o petit tupè) mentre el meu, situat al costat esquerre, s’ha perdut enmig del mar de canes que d’un temps ençà ha envaït el meu crani. Ara bé... i com d’interessant és un paio amb canes, què us haig de dir! Ell, va ser esportista d’elit i jo no arribo ni a esportista de cap de setmana, sempre amb una excusa a punt per tal de no agafar la bicicleta. Per cert que l’Urdangarin enviava correus electrònics a les seves “amistats perilloses” dient que ho deixava tot per a fer-se càrrec d’un equip ciclista i acompanyava els missatges amb la fotografia d’un grapat de noies despullades muntant en bicicleta! Talòs! I jo que mai no m’he creuat amb aquest equip per enlloc!

Ell del Barça i jo de l’Espanyol. Bé, ell del Barça perquè li pagaven un bon sou. Ho era per diners... i a la vista dels esdeveniments que actualment s’associen al seu nom i a la seva imatge, es veu que aquest fet el va marcar. I com! Jo de l’Espanyol i pagant religiosament la quota anual del carnet de soci del club. Un pou sense fons! Ell amb una samarreta penjada a la part noble d’un pavelló a l’estil del Saló de la Fama com a mostra sincera (o no!) de reconeixement esportiu i jo amb les samarretes planxades, plegades i guardades al calaix de l’armari o penjades del preceptiu penja-robes. Ell, proper al Rei i a la Casa Reial gràcies al romanç i posterior casament amb la Infanta i gràcies a saber moure’s amb total naturalitat per les clavegueres de l’alta societat i jo, màxim, sóc el rei de casa meva (quan estic sol és clar, quan no... toca compartir tron). Ell, anys i anys vivint a tot tren amb diners públics mentre jo m’he fet un fart d’anar d’aquí d’allà en tren, passant abans per la taquilla a pagar el corresponent bitllet amb diners privats (els meus). I qui diu en tren, diu en metro, autobús, tramvia, i fins i tot algun cop en taxi... però els diners sempre de la mateixa butxaca, la meva. Ell, envoltat de flashos, ara més que mai i jo tindré sort si surto en alguna foto perduda de Festa Major. Ell es fa dir el duc em...Palma...do i a mi de tant en tant em toca empalmar cables de la llum! A ell un banc li concedeix una moratòria de quatre anys per a fer front al pagament de la hipoteca d’un palauet i a mi un altre banc m’exigeix el puntual pagament de la hipoteca d’un pis sota amenaça de desnonament en cas d’impagament (com els passa a la majoria dels mortals). I per acabar d’adobar-ho, aquelles que en saben diuen d’ell que és/era guapo i jo encara ara espero que les mateixes enteses, o d’altres, em diguin quelcom similar, ni que sigui a cau d’orella i sense que ningú més ho sàpiga. Potser si que és veritat allò que diuen que les comparacions resulten odioses. I en alguns casos més que en d’altres.

Però direu que sempre hi ha un nexe d’unió! I quin serà en aquest cas? Sabeu? L’any 1968 va sortir al mercat el detergent Ariel. Si! Aquell que prometia una blancor com mai fins llavors havia existit o havíem imaginat. I és evident que tant l’Iñaki Urdangarin com jo mateix hem  conegut l’Ariel i ambdós hem fet ús de la promesa de blancor amb la qual s’anunciava en els mitjans de comunicació. Doncs si, ell va conèixer l’Ariel i s’ha fet un fart de blanquejar diners a tort i a dret, de blanquejar reputació, uns cops la seva i uns altres la seva i la de la gent del seu entorn i de blanquejar consciències i jo... jo vaig conèixer l’Ariel i... estic sense blanca!!! Queda clar que si no és per l’Ariel res no hagués sigut el mateix.

Per cert, el dia que començo a escriure aquesta rucada, el passat 26 de febrer de 2013, el número premiat en el sorteig diari de l’O.N.C.E. va ser el 00068. El misteri de les coincidències!

Mai no ens rendirem!!!

Catalunya!

En realitat no tenia cap intenció d'escriure sobre la independència de Catalunya. I no en tenia cap, malgrat tractar-se del tema de més actualitat i repercussió col·lectiva dels últims temps, per diferents motius que tot seguit enumeraré i provaré d'explicar. El primer, la dificultat que comporta, si més no per a mi, parlar de quelcom tan compromès, feixuc i amb tants matisos. El segon, que essent sincer no m'importa massa, ni ara que sembla estar de moda ni abans, que Catalunya s'erigeixi com a nou Estat d'Europa tal i com resava la pancarta-capçalera de la manifestació del passat i recordat 11 de setembre; jo personalment, no hi crec en aquesta Europa insolidària, desigual i classista i, si depengués de mi, ja fa dies que no hi formaríem part. El tercer motiu, perquè la gent d'aquest país és molt donada a etiquetar al conciutadà i jo ja en tinc prou d'etiquetes d'aquest tipus i n'estic fins a dalt. Per a molts sóc un fatxa, ja ho dic abans no comenceu a fer-vos càbales. Sovint (per no dir sempre) les etiquetes les usem per a estigmatitzar al diferent. El quart motiu  que em movia a no voler-ne parlar, és que com que arreu es diu que Catalunya ja s'ha definit... quina importància ha de tenir aleshores la veu d'un ciutadà al que no es vol escoltar o s'arracona perquè no expressa amb contundència la seva afinitat a la causa patriòtica o la d'aquell a qui han posat dins del sac de l'independentisme igualment sense haver-se expressat amb la mateixa contundència en aquest sentit i ni tan sols havent-li preguntat ningú res de res? El cinquè motiu respon a no voler que l'escrit semblés una justificació per tenir o no interioritzat el sentiment de nació i consegüentment de bon o mal català (o espanyol) en funció del posicionament davant la consulta sobiranista que es plantejarà en la propera legislatura. Com veieu, un munt de prejudicis. I, en aquesta ocasió és del tot cert que pretenia transitar de puntetes enmig de tant enrenou perquè, per sort o per desgràcia, no sóc capaç de desenvolupar cap sentiment catalanista ni espanyolista o, més ben dit no tinc sentiment d'Estat ja sigui quatre barrat o rojigualdo que dirien a Castella. Queda clar que els fanàtics o sectaris de torn d'un i altre costat (que no oblidem, són minoria), s'apressen a alçar la veu i a manifestar-se amb tots els ets i uts per tal de  desacreditar aquell que no es defineix, en aquest cas jo. Fa temps em vaig desempallegar de banderes i no en defensaria mai cap! Errors pretèrits que tard o d'hora et fan tocar de peus a terra! Davant de qualsevol Estat i qualsevol bandera jo hi poso les persones; de fet, no vull que cap bandera em condicioni o em faci ballar el cap, no em convenç que un Estat decideixi per mi (cosa del tot impossible, ho se) i preferiria que res no encegués la raó... Utòpic? Potser si, segur que si però a mi ja m'està bé. No es tracta de sentir-se ciutadà del món com un dia em va asseverar el meu amic Francesc, però si de no interposar massa entrebancs entre els altres i jo. I de tot el que he dit fins ara no vull que es desprengui que Catalunya no té capacitat suficient per a constituir-se en Estat propi, ans al contrari, ni tampoc deixar de reconèixer que no ha rebut un tracte correcte de la resta de l'Estat espanyol (ja sigui en forma de dèficit fiscal, greuges comparatius vers altres comunitats històriques, declaracions malintencionades de certs sectors rancis de la pròpia societat i classe política espanyola... etc...). Atenent a aspectes purament culturals, socials, econòmics i sentimentals és clar que Catalunya està plenament capacitada i la reivindicació de l'11 de setembre no és gens desgavellada; vull que quedi clar aquest extrem. Però no és menys cert que no han sortit al carrer tots els catalans, com es vol fer creure, que hi ha qui no va acudir a la manifestació senzillament perquè no hi està d'acord i que, ni que es tractés d’una minoria, aquesta també ha de ser una opció respectable. Ens agradarà més o menys però la societat catalana no és homogènia i crec que el més encertat fóra que mai no es deixés vèncer pel devastador pensament únic.

D’altra banda, hem de ser conscients que els oportunistes miraran de vendre de la millor manera possible aquest pensament únic. A Catalunya s'ha de ser català i per a Espanya no sentir-se espanyol és poc menys que irreverent. I aquests oportunistes són els presidents de Catalunya (l'Artur Mas va oblidar als catalans que no es manifestaren i es va posicionar estratègicament a favor de corrent i malgrat no haver complert cap punt del seu programa electoral, s’erigeix de nou com a candidat a la Presidència)  i d'Espanya (en Mariano Rajoy, un altre que ha incomplert punt per punt el programa amb el que guanyà les eleccions espanyoles), emparats pels respectius governs i parlaments; també la patronal (els empresaris), els sindicats, l’església, i diferents ex-presidents catalans i espanyols. I tots, tots agafats de la mà fan gala d'aquest infinit oportunisme que fa pensar que el que realment volen és assegurar-se la cadira sigui quin sigui l'escenari polític que esdevingui en el futur més proper. La societat civil, és per a mi, l'única que s'ha guanyat el dret a decidir! De veritat algú pot estar convençut que el "Molt Honorable" Artur Mas mourà fitxa per tal d'assolir la independència del país? Si amb prou feines pronuncia la paraula! Si s'ha fet un tip d'usar eufemismes del tipus "autodeterminació", "dotar Catalunya d'estructures d'Estat", "dret a decidir" i d'altres per tal de no dir la paraula independència; és clar, molt en la línia del Rodriguez Zapatero, el mateix que es va comprometre a respectar l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i que va trigar més d'un any a pronunciar la paraula "crisi" o del propi Rajoy que ha fet mans i mànigues per no haver de reconèixer que Espanya necessitarà un "rescat". Si és que en el fons s'assemblen més del que ens agradaria! I no ho oblideu, sempre han acabat pactant perquè el xiringuito del que viuen i se n’aprofiten no trontolli. Que si, que en Mas ha posat els mecanismes per a realitzar la consulta sobiranista en la pròxima legislatura però inclús així és difícil creure que el seu objectiu vagi més enllà d'aconseguir la majoria absoluta en les eleccions convocades pel proper 25 de novembre... no ho se pas!

Per altra banda, les coses no acostumen a anar com voldríem, això ho sabem tots i dia rere dia, ens fem un fart d'escoltar manifestacions d'uns i altres, a veure qui la diu més grossa, declaracions ofensives i/o despectives en ambdós sentits, manipulació d'informació, mitges veritats o directament mentides, victimisme i xerrameca... que creen desconfiança en el millor dels casos i odi en el pitjor, d'uns vers els altres i, veient el caire que agafa tot plegat, el millor al meu parer, era prendre distància quan no desentendre'm. Per tot això no volia escriure sobre la independència!

Aleshores és quan, allunyat de la contaminació mediàtica (que diria la Marta), creues converses amb veïns, alguns com ara l’Octavi amb qui acostumes a parlar sovint de l'actualitat que ens colpeja i amb qui sempre acabo rient o amb d'altres amb qui potser abans no havies intercanviat parers i de qui, des del teu fur intern sempre condicionat per erronis prejudicis, estàs convençut que et separa un abisme ideològic. I per sort no sempre és així, ara ho se. El que definitivament ha fet que m'inclini a escriure sobre la independència de Catalunya són precisament aquestes enriquidores converses, aquests intercanvis de "cops dialèctics", aquestes diferents maneres de veure les coses; tot plegat m’ajuda a obrir la ment a d’altres pensaments, a comprendre millor posicionaments fins i tot oposats al meu. Una d'aquestes converses la vaig tenir amb l'Alejandro Vidal. Em va parlar des del sentiment, de temps passats, de quan el català va ser perseguit (bé, en aquella època gairebé tot era perseguit) i del seu desig primari que Catalunya sigui nació. L'escoltava amb atenció i , de tant en tant, tot i saber que no estaria a la seva alçada (ni per experiència, ni per coneixements, ni pel sentiment que hi posava en cadascuna de les seves paraules) li interrompia per a dir la meva. En tot moment un i altre vàrem compartir grans dosis de respecte mutu. Em vaig adonar que coincidia amb ell en certes coses que ens ronden pel cap a tots dos (no se si això li agradarà massa, la veritat) i que allà on les diferències eren acusades s'imposava la tolerància. Jo ho vaig viure d'aquesta manera i m'agradaria no estar equivocat. L'Alejandro, això si, en un moment de la xerrada em va dir “tu ets molt derrotista, eh!"... i no li vaig portar la contrària!

Altres converses interessants són les que he mantingut amb en Jordi i en Carles. Converses intenses, emmarcades  dins d'un ambient distés i amb el convenciment ferm de poder dir tot allò que opinem. Converses no excloents; tres amics fent petar la xerrada, com ha de ser i expressant allò que la independència o no de Catalunya ens provoca. Vàrem parlar de l’actitud d’en Mas, fent incís en el canvi de discurs sofert els últims dies, més assossegat, buscant sumar diferents sensibilitats (que igualment em fa desconfiar), de les reaccions que el procés català està generant dins Espanya i a Europa, que ha de imposar-se un clar esperit integrador... També vàrem parlar del poc recorregut que, al nostre parer, actualment tindria el camí del federalisme; coincidirem que aquesta opció arriba tard, que en altres moments de la història recent potser hagués estat l'aposta que calia haver fet però que desaprofitades les ocasions, ara els esdeveniments l'han arraconat, l'han superat. A tot el que allà comentàvem en Carles posava el sentiment, en Jordi  es mostrava més pragmàtic, pendent dels pros i contres de la possible secessió als quals cadascú aprofitava a afegir matisos diferents mentre jo mirava d'aportar el grau d'escepticisme que considero necessari i del tot imprescindible per a decisions tant compromeses (potser per covardia), alhora que compartia amb ells els dubtes que m'envaeixen cada cop que haig de parlar, des del sentiment, de la pertinença convençuda a un Estat ja sigui català o espanyol. És veritat, no sóc nacionalista ni català ni espanyol! Tot divagant, en Carles em va fer veure com de difícil seria per a mi decidir el vot en el referèndum per la independència, on la resposta és un inequívoc SI o NO... bé si, una altra opció seria la de quedar-me a casa i no participar de la consulta però aquesta l’he descartat de bon començament. Ell, en Carles, sempre tan punyent (ho dic en el millor dels sentits). Una pregunta directa va ser suficient per a posar-me entre les cordes. També aquestes estones han estat marcades pel respecte i la tolerància. Els hi agraeixo profundament. Avui mateix, 8 d'octubre, en Carles s'ha preocupat d'enviar-me la columna que en Sergi Pàmies publicà el dia 5 del mateix mes a La Vanguardia. El seu títol "Lletania". Reconec que un cop l'he llegit, tot i no ajudar-me massa a prendre cap decisió, m'ha tranquil·litzat saber que hi ha qui té tants dubtes com jo (ni que siguin d'una altra condició i naturalesa)... o més! Com ell, envejo a aquells que saben el que volen tant com a aquells que saben nedar en un mar de dubtes.

Per acabar, manifestar que jo voldria que els debats que arreu sorgeixin d'ara endavant al voltant de la independència de Catalunya es regeixin per la moderació, l'educació i el respecte vers totes les opinions. No confio que els polítics (com tampoc la resta d'oportunistes dels que us he parlat abans)  ho facin, de fet alguns ja fa dies que han perdut les formes i no els importa trepitjar la ciutadania. Ens usen en benefici propi, n'estic convençut! No caiguem en les seves mentides, en les seves contínues provocacions. Tolerància vers l'altre, vers el diferent. En Ryszard Kapuściński ho expressava molt bé en el llibre “Encuentro con el otro”. Crec que no és el primer cop que en faig referència. És en les nostres mans fer les coses bé. Si uns i altres ens respectem, tot és possible, podrem parlar de tot, discutir i arribar a acords i assolir objectius impensables fa no res.

Sigui com sigui serà el que voldrà la majoria i en això consisteix la democràcia. Serà el que voldrà la majoria però sense oblidar mai les minories! Ni als qui ja no creuen en Espanya ni en Catalunya!

RCD Espanyol

El mític Estadi de Sarrià

El sempre fred Estadi Olímpic Lluís Companys

 

El nou Estadi de Cornellà - El Prat



 

... i el cor... blanc-i-blau!!!