Degradació del medi

Recollida selectiva de residus? No seré jo qui es llenci a la piscina dient que la finalitat que es persegueix amb la recollida selectiva de residus no sigui lloable i beneficiosa per a tots. En cap cas diré res en contra de les virtuts de separar la brossa segons la seva composició... com podria? Si l'objectiu últim és la sostenibilitat del planeta que habitem! Allò que si que dic és que, malgrat les diferents campanyes publicitàries i de conscienciació amb les quals se'ns bombardeja des de l’Administració i des dels diferents mitjans de comunicació, campanyes evidentment pagades amb diners públics i que, personalment em cansen, hi ha detalls, coses, que em fan avorrir la iniciativa. I això que des del començament he fet mans i mànigues per separar tant com m'ha estat possible. No és nou, ja fa temps que em volta pel cap deixar de reciclar, si. No crec que la meva capacitat de reciclatge o no reciclatge pugui variar la dinàmica del planeta. Sincerament, no crec que la meva brossa no triada empitjori el món. I per què de tants dubtes? Quin ha estat el desencadenant que em fa percebre com una pèrdua de temps inútil això de la recollida selectiva?

Mireu, fa uns dies em va donar per portar trastos a la deixalleria del poble aprofitant que les portes de la instal·lació restaven obertes de bat a bat, quan l’habitual és trobar-te-les tancades. En mala hora! M'ho podia haver estalviat i així ara no us estaria donant la tabarra... segur que ho agrairíeu! Si us haig de ser sincer, no recordo què és el que vaig anar a desar, o potser si i no ho vull dir. Allò realment rellevant és l'estat de la pròpia deixalleria (diria que de total abandonament), del seu entorn més pròxim i de la manera, al meu parer més que deficient, com es recicla tot el que hi arriba. Us en faré cinc cèntims... Pel que vaig observar, ha de resultar del tot impossible realitzar satisfactòriament la tasca de reciclatge! Enlloc de separar, l'única cosa que es fa allà (i l’única que bonament es pot fer) és llençar i amuntegar la brossa... Per un moment vaig tenir dubtes del lloc adequat en el qual dipositar la deixalla que duia; em va passar pel cap desar-la al bell mig del camí, era més senzill. De fet, ningú no hagués advertit una mica més de merda escampada pels voltants de la instal·lació municipal; ara que hi penso, potser no ho és de titularitat municipal i seria interessant saber a qui correspon realment tant el seu manteniment com la seva explotació...  al Consorci per a la gestió dels residus municipals de les comarques de la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta? No ho se. 

Sigui com sigui i com he avançat abans, no estic segur que actualment, s'estigui duent a terme una eficient recollida selectiva de la brossa que generem al poble. I no dic que la brigada no faci la seva feina o allò que li manen de fer però convindreu amb mi que resulta decebedor que, un cop prens consciència de la conveniència de separar la brossa, aquesta finalitzi el seu trajecte en unes deficients instal·lacions de triatge en el millor dels casos o escampada pels voltants de les mateixes... dues conseqüències es desprenen de tot plegat: la primera, plantejar-te seguir o no reciclant i la segona, del tot preocupant, la gradual degradació del medi que ens envolta.

Comproveu-ho... Acosteu-vos al recinte en qüestió, perdeu-hi cinc minuts. De camí, i com més t’apropes, et vas trobant bosses de plàstic, envasos, cartró de totes mides, ferralla, ampolles de vidre senceres o fetes miques i els vidres escampats impunement per arreu, filferro... etc... tot fora de la deixalleria, embrutant l’entorn més immediat com ara són els camins de Tivissa, el camí de Forvisa i la riera. Com comprendreu, un paisatge desolador! Dins de la deixalleria la cosa no canvia massa. Per començar més bosses, ferralla, vidres, envasos, cartró... etc... fora dels contenidors o dels espais habilitats, tot escampat per aquí i per allà; i per fer-ho encara més còmic (o millor dit, tragicòmic) només entrar et dones de cara amb un cartell que informa d’un presumpta adequació de l’estació de transferència  de Garcia, obra que segons resa el propi cartell està subvencionada pel Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i per l’Agència de Residus de Catalunya... vols dir que no és hora de retirar aquest enredo? A ningú no fa vergonya o no ofèn mantenir-lo allà, un cop queda clar que no s’està duent a terme cap tipus d’actuació de manteniment? Ningú no s’ha preocupat de retirar-lo o de sol·licitar a qui pertoqui la seva retirada? De fet suposo que no es retira perquè es troba allà on toca... brossa enmig de la brossa!

Porta un munt d’anys informant d’una millora aprovada i subvencionada i jo sóc incapaç de percebre que s’estigui adequant res de res allà dins (ni a fora tampoc). Aleshores, on han anat a parar els diners de la subvenció anunciada que havia de comportar l’esmentada adequació? Perquè si per adequar res s’entén posar contenidors descoberts que no impedeixen la manipulació de la deixalla per part de personal no autoritzat, diferents rètols pintats amb esprai en els murs contigus que indiquen quin tipus de residu va en cadascun d’ells i unes tanques que repetidament han demostrat la seva inutilitat, llavors si, la deixalleria de Garcia està en condicions d’esdevenir icona de la recollida selectiva... i no només de la Comarca!

 

Vagi per endavant que aquestes quatre línees no pretenen ser cap retret vers l'Ajuntament de Garcia, l'alcalde i la seva gestió al capdavant del mateix, l’equip de govern de l’ens municipal o el personal que hi treballa i no m’agradaria que s’utilitzés el present escrit per desqualificar ningú... només vull deixar constància d’una situació que em desagrada. A més, sempre que m'ha convingut quelcom i m’he adreçat a l’Ajuntament, he trobat màxima disposició, ajuda i/o atenció; de tota manera, el fet d’estar agraït en cap cas ha de portar implícit deixar de banda un cert esperit crític... i constructiu!

Entenc que vivim una època de crisi profunda i retallades significatives, tant de drets com de serveis a la ciutadania. Entenc també, que aquestes retallades menyscaben la capacitat de gestió dels municipis, i entenc igualment que l'Ajuntament es trobi lligat de mans i peus pel que fa a exigir inversions que comportin beneficis pels veïns. Inversions del tot necessàries per aconseguir, en aquest cas, unes instal·lacions que puguin garantir el correcte triatge de la brossa que generem. Però, voleu dir que un cop comprovats els resultats, és imprescindible la deixalleria tal i com està pensada? Voleu dir que la brigada ha de perdre una part del temps de la seva jornada laboral recollint brossa que més tard romandrà escampada pel terme municipal enlloc d’emprar aquest temps en tasques més profitoses? 

Voleu dir que no s’està fent quelcom malament  o, si més no, allò que es fa no és suficient per assolir els objectius previstos? Voleu dir que haig de seguir reciclant, separant la brossa, mantenint a casa quatre bosses i/o galledes per als diferents tipus de residus? Potser és veritat que la brossa, la merda resta escampada per acció o omissió de tots i cadascun de nosaltres, que hi ha qui mira més per l’entorn i n’hi ha d’altres als qui l’entorn, simplement, se la bufa. És cert que la responsabilitat de la recollida selectiva de residus no és exclusiva de la brigada i que entre tots podem millorar les coses però, veient l’estat de conservació i explotació de la deixalleria, voleu dir que paga la pena tanta molèstia, tant reciclar, tanta tria? Em sap greu dir-ho però ara com ara a Garcia no!

Així, em refermo en la decisió presa, en el pensament primer... no reciclo més! De veritat? Ja ho veurem què faig...

Dissortadament però, no tots els mals es circumscriuen a la deixalleria. Si parlem de brossa escampada a tort i a dret, manca de manteniment i conservació, abandonament d’àrees comunes i degradació de l’entorn, no podem oblidar-nos d’altres espais la gestió dels quals no és la més eficient, extrem que malmet igualment la imatge del terme municipal; Quines? Doncs sens anar més lluny, la zona d’acampada, la vora del riu, la Vèntola (punt en el qual conflueixen l’Ebre i el Siurana) o l’antic espai destinat al lleure amb les velles barbacoes i taules de pedra com a reclam. En qualsevol d’aquests racons la visió és similar. Manca de manteniment i higiene en el millor dels casos, abandonament sempitern en el pitjor. Tant costa mantenir nets els espais que, en cas d’estar en condicions acceptables, podrien esdevenir punts d’interès, trets diferencials de Garcia? Ara fa un any, l'estiu de 2013, uns amics van decidir passar uns dies a Garcia. Dit i fet van plantar la seva tenda a la zona d’acampada. Jo innocentment, els havia animat a venir, inclús vaig insistir-hi. De seguida em va caure la cara de vergonya... el que més abundava en aquell entorn era brutícia de totes mides i tots colors. Com es pot cobrar estada (per mínima que aquesta sigui) i oferir un espai ple de merda? I si fem una ullada a les velles barbacoes i les taules i bancs de pedra, més del mateix. L’estat de conservació d’aquests elements és molt més que deficient, qui més qui menys ho sap això. I, si no tinc mal entès, aquestes barbacoes a més, no compleixen la normativa actual per al tipus de mobiliari al que ens referim. Doncs, si això és cert, per què no es retiren? He de dir però que tot just ara he passat amb el cotxe i m’ha semblat veure que estan precintades... per alguna cosa es comença. Bé! I les antigues taules i bancs de pedra? Us n’heu fixat? A més, si es va urbanitzar una nova zona de picnic, amb taules de fusta, barbacoes i serveis... per què no es va aprofitar aleshores per retirar tot allò que estava en mal estat o que no complia la normativa?

Si fas un volt recorrent la riba del riu o per la Vèntola la situació no millora. Haig de confessar que jo, d’un temps ençà, he deixat de fer-ho justament per no fer-me mala sang. De què val tenir la possibilitat de passejar per allà, anar a pescar, fer petar la xerrada o llegir un bon llibre mentre escoltes la remor de l’aigua del riu, si hauràs de compartir entorn amb un munt de escombraries i deixadesa?

Realment no és a les nostres mans fer res per canviar l’aspecte del poble i el seu entorn? Mirem cap a una altra banda, ho deixem tot a mans de l’Administració local i ens acontentem malparlant de la ineficàcia de la mateixa (o d’aquella/es a la/es que pertoqui les tasques de manteniment i conservació d’espais comuns) i de la inoperància de la burocràcia a l’hora de resoldre problemàtiques tan planeres? I mentre esperem que les solucions caiguin del cel, què? Ens creuem de braços davant l’inexorable degradació que pateix el paisatge que ens envolta? És que potser ens agrada, ens excita, conviure entre la merda? Llavors, seguim llençant per tots aquests racons (que no ho oblidem, formen part del nostre poble) brossa, residus, deixalles, enderrocs, agranadures, andròmines, brutícia, despulles, porqueria, abocaments, escombralls, llordesa... merda al cap i a la fi? O bé comencem a posar fil a l’agulla i provem de revertir aquesta desastrosa dinàmica en la qual ens trobem immersos i que tant ens perjudica a tots? Seguir igual diria molt poc en favor nostre i ens deixaria en evidència com a comunitat i com a individus... si, és moment de pressionar l’Administració per tal que assumeixi el rol que li toca i alhora, és moment també de prendre consciència i responsabilitzar-nos individualment respecte de la sostenibilitat i conservació del nostre entorn.

Jocs Florals

La barrera, guerra i pau

Sinònims de noblesa o feblesa

de tranquil·litat o llibertat?

Podria ser la solució el final de la guerra?

O només un motiu més per no saber res d'ella?

O potser només la pau són instants sense por

acompanyats de moments d'or?

Sense veure bales volant

i sang al voltant.

Sense gent lluitant,

ni nens plorant,

ni joves sota murs cridant.

Gent resant per la pau

per rebre ajuda dels cascos blaus

i de l'esperada noblesa exterior

per combatre la feblesa interior.

Esperançadora llibertat

esperançadora tranquil·litat

on sou?, pregunta la humanitat

I la humanitat respon:

rere la barrera de la guerra i la pau,

rere la barrera de la noblesa i la feblesa,

rere la barrera de la por i l'honor

rere la barrera on hi ha llibertat i tranquil·litat.

Apreneu, acaba dient la humanitat:

No diguem no a la guerra si no diem si a la pau.

No diguem llibertat si no diem si a la tranquil·litat.

No diem és molt lluny d'aquí si el món és compartit.

Benvingut ciutadà, benvingut amic meu, acompanya'm en aquest camí,

en el camí d'un si per la pau

i un no per la guerra de gripaus.

Benvingut a la nostra llar,

benvingut a la vostra llar,

benvingut a la meva llar,

benvingut al món.

Ainhoa Almarche Arriaga

Aquest poema ha estat escrit per ma neboda, l'Ainhoa. No cal dir com de sorprès vaig quedar en llegir-lo. M'ha fet pensar... gràcies Ainhoa!!!

Justícia feta a mida...

Mesos enrere el Rei d'Espanya, el borbó Juan Carlos I, va sortir en tots els mitjans de comunicació dient que la Justícia havia de ser igual per a tothom. Aquestes declaracions les va fer, si no recordó malament, arran de la imputació en el cas Nóos de la seva filla, la infanta Cristina i el seu gendre l'Iñaki Urdangarin. Unes declaracions que no deixen de ser paper mullat, una mentida més en el panorama nacional, aquesta però amb el rang de reial.

I és que l'actualitat és molt tossuda i no fa més que desmentir les paraules del monarca. Veureu: el passat 24 de juny de 2013, es va dictar una sentència, i no era la primera, a favor de tornar els diners que els bancs i les caixes havien cobrat als seus clients després d'haver fixat en els préstecs hipotecaris les ara conegudes clàusules sòl. Repeteixo, no era la primera sentència en aquest sentit. Des del Tribunal de Justícia de la Unió Europea fins i tot es va dictar la inconstitucionalitat de les clàusules sòl per declarar-les abusives! Inclús es va arribar a parlar de la possibilitat d'aplicar la mesura (és a dir, la devolució de les quantitats cobrades per les entitats bancàries de manera irregular) amb caràcter retroactiu...

Més recentment, el Tribunal d'Estrasburg va obligar a la immediata derogació de la Doctrina Parot. Des de la meva més que sobrada i repetidament demostrada ignorància, tinc entès que la Doctrina Parot permetia a l'Estat la retenció de presos “especials” més enllà del compliment de la pena imposada. Un nyap de l'Administració de l'Estat que ara rebia la bufetada d'Europa!

En el decurs del mes de març de 2014, i també des d'Estrasburg, es dictamina la inconstitucionalitat del cèntim sanitari que el Govern va decidir aplicar com a impost sobre els hidrocarburs i que va recaure directament sobre el consumidor. Igualment declarat inconstitucional ha estat l'euro per recepta implantat a la Comunidad de Madrid i a Catalunya. I un cop més, el consumidor ha estat el gran perjudicat. Un copagament encobert de la Sanitat que no ha fet dimitir ningú, ni aquí ni tampoc allà... malgrat la manifesta inconstitucionalitat de la taxa!

Ara veurem com la Justícia d'aquest país es igual per a tothom i s'ajusta fidelment als paràmetres apuntats pel borbó. Del cas Nóos no en parlaré més que per dir que els Ducs de Palma segueixen fent vida normal, tret que no assisteixen a actes oficials; però els seguim mantenint i, entre tots, seguim pagant el seu estil de vida. Això si, diuen que actualment son més austers! Se'n foten de nosaltres o com?

I les clàusules sòl? Doncs si, inconstitucionals però, si vols recuperar els diners que t'han sostret les entitats financeres hauràs d'iniciar una llarga cursa judicial. Llarga i prou costosa no sempre a l'abast de totes les butxaques... moltes gràcies Gallardón!!! I gràcies al Govern en ple que l'ha recolzat i als partits a l'oposició representada en el Congrés dels Diputats que han callat com a putes!!!

La Doctrina Parot? Derogada per ordre d'Estrasburg, ha suposat la immediata posada en llibertat de terroristes (cessió dels demòcrates per l'alto al foc d'ETA?), violadors i assassins, tots ells amb crims brutals a les seves espatlles. I què ha fet el Govern? Acotxar el cap i obviar les queixes que la ciutadania ha manifestat, tot escudant-se en que Europa obliga... enlloc de posar-se a treballar, demanar temps a Estrasburg per refer el nyap de la Doctrina Parot com han fet quan han hagut de tractar altres assumptes, i presentar una legislació clara al respecte i que s'ajusti plenament a l'ordenament jurídic espanyol primer i europeu després, han preferit obrir les portes de les presons a personatges que haurien de, per començar, complir íntegrament les condemnes que se'ls va imposar en el seu moment sense la possibilitat de gaudir de beneficis penitenciaris de cap tipus. Però és clar, això comporta feina pels legisladors i aquests prefereixen anar amunt i avall amb els seus cotxes oficials i blindar-se el futur en Consells d'Administració de multinacionals que, de ben segur, els deuen favors...

I la devolució del cèntim sanitari? Veurem quan triga l'Administració a tornar els imports cobrats de manera fraudulenta o, si més no, irregular... de moment el Govern ja ha dit que hi haurà quantitats que no es retornaran perquè corresponen a dates, el termini de reclamació de les quals ja ha prescrit. N'hi ha per llogar-hi cadires!!!

I què se'n farà de l'euro per recepta? Que passarà amb aquesta taxa? Doncs que l'Administració catalana i la madrilenya recorreran la sentència i que sigui quin sigui el desenllaç de tot el procés, la conseqüència que esdevindrà serà la no devolució dels imports carregats als contribuents per aquest concepte; les administracions implicades diuen que és del tot impossible tornar aquests diners... i tant que ho és, home!!!

I encara faré un apunt més per tal de demostrar com d'igual és la llei per a tots. Durant la passada legislatura, infausta, del PSOE, des de la bancada popular del Congrés dels Diputats, un parlamentari (ara no recordo el seu nom) increpava al Govern dia si dia també, demanant explicacions al voltant de l'anomenat Cas Faisán, affaire que implicava els cossos de seguretat de l'Estat amb el chivatazo a membres d'ETA que els alertava d'una operació policial contra la cúpula de l'organització terrorista, fet que va permetre la seva fugida... El diputat del PP fins i tot va corresponsabilitzar al Rubalcaba, aleshores Ministre de l'Interior, càrrec al qual va accedir un mes abans que l'escàndol veiés la llum, més endavant candidat del PSOE a les eleccions generals i actualment cap de l'oposició. Un cop el PP va guanyar les eleccions amb majoria absoluta, ni aquell parlamentari del qual he oblidat el nom, ni cap altre del seu partit ha tornat a demanar explicacions al respecte a ningú. Vols dir que enlloc de buscar la veritat i complir la promesa electoral de mantenir ferma la lluita contra el terrorisme no es va usar el cas com a arma electoral? Ara que els tribunals determinen que no hi va haver chivatazo, que la policia i els polítics no van cooperar amb ETA, tots muts i a la gàbia. Ni els denunciants, ni els denunciats, ni tampoc la resta de forces polítiques que okupen, si amb k, el Congrés i que van ser testimonis del rifi-rafe entre populars i socialistes, ningú no alça la veu per posar en evidència als mentiders i/o defensar la seva pròpia honorabilitat... Fan corporativisme i segueixen mamant de la mamella de l'Estat. Cotxes i viatges oficials, prebendes, amiguisme, favors... Pocavergonyes tots plegats!!!

Tots aquests casos, combinats amb els coneguts de corrupció de la classe política, de l'empresariat i de l'aparell sindical del país, casos dels quals no se'n desprèn cap responsabilitat, em convencen que realment la justícia és igual per a tots. Veritat que si, borbó?

Això si, no llencis un plàtan, ni tampoc facis crits simulant animals (el típic uh uh uh uh uh que tots hem escoltat un cop o altre i fins i tot alguns hem pronunciat en alguna ocasió, si, què passa?) en un camp de futbol, ni tampoc amenacis o insultis representants polítics (o al propi borbó) usant la xarxa perquè enfront trobaràs els mitjans de comunicació subvencionats pel poder que denunciaran aquestes actituds i les hi donaran una importància impròpia, enfront trobaràs l'aparell de l'Estat disposat a posar ordre. Resulta que els mateixos jugadors que evadeixen impostos, amaguen ingressos, no declaren la totalitat del seu patrimoni, ells pobrets, no poden escoltar ni veure actituds racistes en els terrenys de joc. Els mateixos polítics que fiquen la mà a la caixa dels diners públics, que roben sense cap pudor, que es tapen les vergonyes els uns als altres, els mateixos empresaris que presenten expedients de regulació d'ocupació que afecten milers de treballadors i després subcontracten empreses i obliguen a fer hores extres, els mateixos sindicalistes que viuen dels diners que la corrupta classe política els proporciona i que defensen tot excepte, és clar, els drets dels treballadors, cap d'ells no pot veure escrites amenaces i/o insults a les xarxes socials (twitter, facebook, whatsapp... etc...). L'objectiu és criminalitzar la ciutadania? D'un temps ençà sembla que és el que es persegueix...

Deixant de banda les amenaces i insults desagradables apareguts en les diferents xarxes socials, actituds amb les quals no m'identifico, sorgides sobretot després de l'assassinat d'un càrrec electe a Lleó, sense connotació política demostrada per molt que els “representants del poble” ho hagin insinuat i més aviat fruit d'un odi malaltís del botxí vers la víctima, m'ha cridat aquests dies l'atenció el cas d'una dona que, en el camp de l'UE Llagostera i en el decurs del partit que enfrontava aquest equip amb el Racing de Santander corresponent al playoff d'ascens a Segona Divisió del futbol espanyol, va ser enxampada simulant, des de la grada, el moviment d'un simi davant un jugador negre de l'equip visitant. La senyora ja ha quedat en evidència per si sola però el seu grotesc gest li ha comportat, a més, unes conseqüències al meu parer, del tot exagerades. De seguida va ser identificada i de manera fulgurant va esser acomiadada del seu lloc de treball per aquest gest, un gest reprovable i tant que si però, no ho oblidem, realitzat fora de la seva jornada laboral i del centre de treball, realitzat fent ús de la seva llibertat individual (i, si ho voleu, fent ús també d'una supina mala educació) i únicament i exclusiva a títol personal, sense implicar en cap cas l'empresa per la qual treballa o cap altre col·lectiu al que pugui pertànyer. Voleu dir que no ens estem passant? És veritat que, en aquest cas, és una empresa privada la que acomiada un treballador però veurem si la Justícia es capaç de defensar els drets d'aquesta persona, veurem si el Comitè d'Empresa mou un dit per ella, veurem quina actitud prenen els enllaços sindicals de torn i els seus companys de feina... I que hi ha d'allò que diu que la pena no ha de ser, en cap cas, més gran que el greuge ocasionat? Penso que, tal com estan les coses, es necessita més per acomiadar un empleat...

Malgrat tot, vull creure en les paraules del monarca espanyol, vull creure que la Justícia és igual per a tothom, potser si però... si els terroristes són al carrer, si els corruptes acaben sense responsabilitzar-se de llurs actes i viuen com a déus grecs, si l'Administració no retorna diners cobrats il·legalment als contribuents i no compleix segons quines sentències dictades en ferm i en canvi, s'apresta a complir d'altres, aquestes últimes gairebé sempre contràries al bé comú, no serà que tot i ser la Justícia igual per a tothom, s'aplica diferent segons qui sigui l'agreujat? O potser és que imitar un simi davant d'una persona de color (eufemisme emprat per evitar dir negre/a) és més greu que carregar amb centenars de morts a les espatlles, robar milions d'euros de l'erari públic i amagar-los en paradisos fiscals, desviar fons destinats a la formació d'aturats de llarga durada, evadir impostos... etc...

Potser és que com a societat ja ens està bé que els assassins, els violadors, els corruptes i personatges d'aquesta mena es passegin tranquil·lament pels carrers del nostre país i que en canvi, els maleducats i inadaptats dels camps de futbol i de les xarxes socials acabin imputats per la Justícia i hagin de fer front a les penes que aquesta els imposi...

Però és que jo, a banda de demagog, sóc imbècil. Tot és molt més senzill. No calia tanta xerrameca per part meva. Quan el Rei d'Espanya diu que la Llei és igual per a tothom està faltant a la veritat. Que el Rei parli de Justícia és un contra-sentit. Ell millor que ningú sap que això no funciona així perquè a ell, segons fixa la Constitució, no se'l pot jutjar, no se'l pot perseguir, no se'l pot imputar. Ell està per damunt de la Llei; així doncs, és qui menys pot afirmar que la Justícia el tractarà igual a ell, en la seva condició de Rei que a mi, en la meva condició de jo mateix.

Vendre's al millor postor!!!

Definitivament tindrà raó tota aquella gent que diu de mi que tinc la pell molt fina, que m’ofenc de seguida, que sóc un busca-raons i que sempre acabo buscant soroll allà on no n’hi ha o no n’hi ha d’haver... Potser si que és així!

Però és que hi ha coses que em treuen de polleguera amb una facilitat extrema. Confesso que cada cop que haig d’empassar-me qualsevol dels anuncis de Banc Sabadell (o Solvia, la immobiliària) em poso dels nervis. Les darreres quatre campanyes publicitàries d’aquesta entitat bancària em resulten delirants i, al meu parer és clar, del tot fora de lloc. Després de demostrar-se que el sistema financer espanyol no era de “Champions” com va assegurar i mentir l’anterior cap de govern espanyol, en Jose L Rodriguez Zapatero, en connivència amb la totalitat de les forces polítiques de l’Estat representades en el Congrés dels Diputats que llavors no van piular i no van aprofitar l’avinentesa per deixar-lo de mentider (per alguna cosa seria), després que les entitats d’aquest sistema financer implantessin clàusules sòl a les hipoteques, clàusules que des de la Unió Europea s’han declarat il·legals i anticonstitucionals i que, des de les pròpies instàncies europees s’ha ordenat la seva desaparició i inclús es va parlar de la possibilitat que l’aplicació de la mesura tingués caràcter retroactiu, després que les entitats d’aquest sistema financer corrupte emmerdés i estafés a ciutadans, als qui se’ls col·locava a tort i a dret les ara tan conegudes preferents encara sabent que se’ls enganyava i que el producte en si mateix era pura especulació i engany barroer... malgrat tot això i més coses que segur em passen per alt, malgrat tot dic, encara hi ha entitats bancàries (bancs i caixes) que es presenten davant la ciutadania a la qual han enredat durant tot aquest temps, com a salvapàtries, com entitats que sempre et fan costat i que sempre t’escolten... i una d’aquestes entitats és el Banc Sabadell.

Repeteixo, no puc amb ells! Ja van per la quarta campanya publicitària de similars característiques! I les quatre acaben igual “EL TEU” diuen... i no es posen rojos... quins trons!!! La posada en escena també deixa molt a desitjar. Falques publicitàries emeses per televisió, ràdio, premsa, internet... totes en blanc i negre, de plànols curts, amb personatges de reconeguda rellevància social tractant temàtiques que se suposen transcendentals, conversant pausadament bé entre ells, bé en format entrevista, bé en format reflexió o bé en format gestos acompanyats de fotografies; fins i tot tenen l'arrogància d'usar com a capçalera d'una de les falques una paraula tan catalana com ho és “seny”! Tot amb un to malèficament ensucrat que, personalment, em fa basca. I què dir d’aquells qui s’han prestat a fer el joc al lladre, s’han plegat a l’estafador. Personatges de la talla de la Júlia Otero, el Quim Monzó, la Carme Ruscalleda, el Josep M Pou, el Santiago Dexeus, el Carles Puyol, la Pilarin Bayes, l’Àngels Barceló, el Pep Guardiola, el Fernando Trueba, la Luz Casal, l’Oriol Bohigas, l’Inocencio Arias, el Jose Corbacho, la Geraldin Chaplin, l’Estrella Morente... entre d’altres. A tots ells els era necessari acotar el cap d’aquesta manera? Fins i tot el meu admirat Loquillo! Quina grandíssima decepció la participació de tots i cadascun d’ells però sobretot la d’aquest últim!

Puntualment (campanyes de Nadal) els publicistes de Banc Sabadell han vestit la farsa d’acció solidària, utilitzant a nens com a reclam. El que calgui per tal posar de manifest dues (sinó més) grans mentides amb aparença de veritats absolutes: que aquest banc és EL TEU i que els preocupes. Si, si, aquells que t’han enganyat ara fan quelcom encara més vil i pretenen donar la volta a la truita... quins ninots!

I encara més. Per si no teníem prou... Solvia la immobiliària del Banc Santander es dedica a vendre pisos. Fins aquí res a dir; és la seva activitat empresarial. Correcte. Però què passa si ens assabentem que venen pisos okupats? 

I no em refereixo a pisos amb inquilins que religiosament paguen un lloguer, uns subministraments, no. Parlo d’okupes, d’inadaptats que en nom del dret universal a tenir un lloc digne en el qual viure ocupen immobles propietat d’un altre i sempre sense permís d’aquest. Doncs si, EL TEU, ven aquest tipus d’habitatges. I sabeu com? Els presenten com a gangues immobiliàries degut al seu preu, aquest és el ganxo. Un ganxo trampa perquè fins al final no diuen que es troba okupat. Els bandarres primer et mostren el ganxo, és a dir el preu, després t’informen dels tres "però" que condicionen la compra. Els habitatges no es poden veure, no es poden taxar i el preu s’ha de pagar al comptat. Què llestos, què espavilats, què pillos els molt malparits! I quan preguntes “per què?” tranquil·lament i ara tampoc sense posar-se rojos et responen que estan okupats. Quins sants collons que tenen! Aquest és el banc proper, el que volen que sigui EL TEU, el meu, el seu... el del sumsum corda. A cagar a la via!!!

Per això no entenc com és que gent com l’esmentada abans, personatges de referència dins la societat d’aquest país s’han prestat a fer-li el joc als quatrers. De veritat m’haig de creure que no eren conscients del merder en el que es fotien? Em jugo el coll que qualsevol d’ells en tertúlies, o xerrades informals, s’han manifestat en contra dels bancs i/o caixes, dels seus consells d’administració en els quals ens podíem trobar polítics de dreta, centre (si existeix) i esquerra (o que se fan dir), sindicalistes (tan falsos com el que més), representants de la patronal (que ja sabem a què juguen) i tants d’altres paràsits que es mouen pel país, de les seves pràctiques, del paper que hi han jugat en l’inici d’aquesta maleïda crisi que ja ens colpeja des de fa massa temps... Bah! S’han venut al millor postor. Els quatrers han arribat carregats de bitllets i amb la intenció d’usar-los per rentar la seva imatge i els referents socials s’hi han prestat sense ni tan sols considerar el greuge que la seva participació podia provocar en el si de la ciutadania. ¡Coge el dinero y corre!  A mi, que tinc la pell molt fina, que m’ofenc de seguida, que sóc un busca-raons i busco soroll allà on no n’hi ha, veure aquests personatges omplint-se la boca de Banc Sabadell m’ha decebut. En el millor dels casos només m’ha decebut, en el pitjor... millor no dir-ho perquè no seré capaç d’evitar males paraules, insults i vexacions vers tots ells.

Però com que ofèn només aquell qui pot i no qui vol... us parlaré del Loquillo. Català del barri del Clot de Barcelona i, en conseqüència antic veí meu a la Ciutat Comtal; després de 30 anys de rock’n’roll i milers de quilòmetres de carretera, s’erigeix com a rocker de referència a Espanya; primer acompanyat de la banda Los Trogloditas i més endavant i actualment amb els Igor Paskual, Jaime Stinus, Josu Garcia, Laurent Castegnet, Santi Comet i Alfonso Alcalá compartint escenari, sense oblidar les col·laboracions de la Laura Gomez Palma, Gabriel Sopeña o de l’irreductible Sabino Mendez... he gaudit en infinitat de concerts amb la seva música, les lletres de les seves cançons, el seu posat, la seva xuleria... moments que espero reviure sempre que tingui ocasió. Seves son cançons com Ritmo del garage, Cadillac solitario, Rock’n’roll actitud, Carne para Linda, La mataré, Siempre libre, Rock’n’roll star, Feo, fuerte y formal, Mientras respiremos, Treinta y tantos, Memorias de jóvenes airados, Balmoral, El año que mataron a Salvador... i un llarg i gairebé infinit etcètera... seu és el posat rocker per excel·lència, seva és l’actitud desafiadora dalt i baix de l’escenari i seu és el pájaro loco que duc orgullosament tatuat a l’espatlla. Veieu? Ofèn qui pot i el Loco m’ha ofès perquè ell si que pot, i ho ha fet participant de la campanya publicitària d’EL TEU.

I com que ell és així de xulo i no s’acontenta ofenent un cop, va més enllà, intenta ofendre’t de nou i... ho aconsegueix!!!

El dia 31 d’octubre de 2012 el José M Sanz, Loquillo, va ser el convidat de la secció Encuentros del diari El Mundo, el mateix diari en el que publica el bloc “La nave de los locos”. En aquesta secció, el convidat es presta a respondre un seguit de preguntes que li fan els lectors. És clar que entre pregunta i pregunta sempre hi ha qui també mostra la seva admiració pel personatge. De ben segur jo en seria un d’aquests... Bé, al que anàvem.

La pregunta 27 era la següent (la transcriuré tal i com va ser formulada): 

 

          27. ¡Qué bonito lo del spot para el Banco Sabadell! ¿Sabía usted que este banco ha abusado de las preferentes como producto para su financiación?

Agosarat! Si tenim en compte a qui anava adreçada la pregunta, hom podem imaginar-nos que la resposta estarà, si o si, a l'alçada del personatge... igualment la transcriuré fil per randa: 

          Hay muchas maneras de atracar a un banco. Elija usted la que quiera. Yo ya lo he hecho.

Deixo l'enllaç de l'entrevista per qui vulgui fer un cop d'ull...
http://www.elmundo.es/elmundo/encuentros/invitados/2012/10/31/loquillo/index.html

Collons! Ho veieu? Ho ha tornat a fer. Ha aparegut el personatge xulesc que tant m’embadaleix dalt i baix de l’escenari i ha dit el que li passava pel cap, ell que es troba de volta de tot i se sap pel damunt del bé i del mal (o si més no creu estar-hi). D’acord, m’agrada la seva actitud, el seu posat, la seva duresa però en aquesta ocasió no se m’ha guanyat, ans al contrari, m’ha decebut. No entenc quina necessitat tenia la rock star de fer demagògia amb un assumpte com el que ens ocupa. Deixa-ho anar, si hi has participat per quartos ho dius i punt. Si estàs convençut del que fas no et calen excuses i n’afrontes les conseqüències que s’esdevinguin.... però és clar, el temps passarà i jo tornaré a un concert del Loquillo i cantaré les seves cançons i l’aplaudiré i l’escridassaré embriagat per l’ambient que allà es desprendrà, deixaré de banda la seva aparició en pro del Banc Sabadell i seguiré lluint orgullós el tatuatge del pájaro loco.

Llavors em vindrà al cap un pensament... no paga la pena tenir la pell tan fina!!! Llarga vida al rock’n’roll!!!

És TIME de Déu Nostre Senyor!

Collons com està el món... no és nova tota aquesta disbauxa que vivim actualment però potser si que és cert que d'un temps ençà la cosa s'ha sortit de mare. Més que mai estem en mans dels poderosos, i son precisament ells, els poderosos, els qui controlen la política, l’economia, els mitjans de comunicació i la justícia. Són precisament ells els qui ofeguen al poble, a la ciutadania i cada cop se n’amaguen menys. Son ells els que decideixen què toca i què no toca, cap on hem d’anar...

I a que ve tot això ara? Fa només un parell de dies la revista TIME ha nominat oficialment “Home de l’Any” al Papa Francisco I; suposo que si l’esmentada publicació així ho diu m’ho hauré de creure i prendre-ho com un dogma de fe i mai millor dit. Però encara així, els comentaris producte d’aquesta nominació sobten i, en ocasions resulten del tot patètics, si més no al meu parer. Me n’ocuparé més endavant...

Abans però, parlaré de dos personatges als quals se’ls va rendir homenatge i se’ls va regalar consideració i reconeixement internacional sense no haver fet gairebé res per merèixer-ho. Primer l’Al Gore. Aquest paio, després de perdre unes eleccions a President dels Estats Units davant l'impresentable i pèrfid George W. Bush (quelcom molt legítim, si) es va treure de la màniga el documental “An inconvenient truth”, en català “Una veritat incòmoda”, que abordava la problemàtica del canvi climàtic. Gràcies a aquest treball, l’any 2.007 fou guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional. I la cosa no va quedar aquí, ans al contrari. Aquell mateix any, l’Al Gore també va esser mereixedor (?) del Premi Nobel de la Pau, diuen que per la seva contribució a la reflexió i acció mundial vers el canvi climàtic. Però... com? Em pixo de riure! És veritat, des d’aleshores hem reflexionat moltíssim i ara per seguir contaminant, comprem drets de contaminació a països que, pels motius que sigui, no fan ús de la capacitat de contaminar de la qual disposen. Així els poderosos és com es guanyen el cel. Comprant voluntats! Comprant voluntats però havent reflexionat i actuat abans... el ric compra al pobre i es queda tan ample, amb la consciència tranquil·la i convençut de fer el correcte.

L’altre paio que m’ha vingut al cap és, de nou, un ciutadà nord-americà, concretament l’actual President dels Estats Units d’Amèrica. Fart n’estic d’escoltar allò del primer president negre... no us passa? Què tindran però aquests nord-americans que sempre te’ls trobes enmig de totes les salses! Igual que l’Al Gore dos anys abans, en Barack Obama va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l’any 2.009; i el va guanyar suposadament per llurs esforços encaminats a reforçar la diplomàcia internacional, la cooperació entre els pobles i per la seva visió d’un món sense armes nuclears... quan ni tan sols portava nou mesos al capdavant de la Presidència del seu país! Que el Nobel de la Pau recaigués en l’Obama, a banda de ser quelcom del tot inesperat, va provocar un munt de crítiques des d’arreu. Però és veritat... i tant, l’Obama ha desmantellat la presó de Guantánamo, presó al marge i fora de tota jurisdicció (el desmantellament era una promesa inclosa en el programa electoral de l'aclamat President negre), ha assolit la pau a l’Orient Mitjà entre dos enemics històrics com són Israel i Palestina i ha destruït de cap a peus i sense condicions l'arsenal nuclear dels EEUU. Inclús darrerament ha tingut temps de plantejar un atac contra Síria; això si, sempre reforçant la diplomàcia internacional, la cooperació entre els pobles i... bla, bla, bla... Si és que és per seguir pixant-se de riure amb tota aquesta troupe!

Amb aquests antecedents, amb premis "regalats" d'aquí d'allà, resulta normal i fins i tot lògic, que la revista TIME (també nord-americana, quina nova casualitat!) s’hagi llençat a la piscina proposant, el dia 11 de desembre de 2013, al Papa argentí com a “Home de l’Any”, nominació que ha encapçalat el reguitzell de notícies de tots i cadascun dels mitjans de comunicació nacionals... i internacionals! Segons la directora de la publicació, la Nacy Gibbs, obro cometes, “resulta estrany que un nou actor de l’escena mundial susciti tanta atenció d’una manera tan ràpida, tant entre els joves com entre les persones de més edat, entre els creients i els escèptics”. En aquest cas no puc dir que aquesta valoració no s’ajusti a la realitat, si més no pel tipus de declaracions que el nou cap dels catòlics ha fet des que ocupa el càrrec, però m’agradaria posar-hi algun matís. No voldria jo ara arremetre contra l’Església com a  institució, ni contra el seu organigrama ni contra els milions de fidels que encara avui dia es reparteixen pel món, alhora que tampoc no puc obviar el poder que l’Església manté en l’actualitat però es que de vegades les circumstàncies no et deixen més remei... Els matisos als quals em refereixo esdevenen per la forma com certs mitjans de comunicació han tractat la decisió de la revista TIME. Per tal de “justificar” la nominació (cosa que no caldria perquè TIME forma part d’un grup editorial privat i les seves decisions es prenen seguint interessos propis, lloables o no), s’ha presentat al Papa Francisco com exemple de senzillesa; es parla d'ell com un home que va abonar la factura de la residència on s’hi va instal·lar fins el moment de ser elegit Pontífex, sense en cap cas fer abús de la seva nova condició, que duu sabates negres envellides per l'ús excessiu de les mateixes... I? On és la notícia? Què és que fa d’això quelcom extraordinari? Jo sempre que he pernoctat en algun establiment turístic he abonat les factures de l’estada i les sabates les porto gairebé fins que es trenquen... I mai no he sortit a les notícies! Serà que no sóc tan senzill!

I això no és res! Com a valors aportats pel Papa Francisco es destaquen, entre d’altres, la comprensió vers el col·lectiu homosexual i la condemna de la pederàstia dins de l’Església... collons quins valors! Com devia estar aquesta institució quan defensar i/o comprendre l’homosexualitat i condemnar la pederàstia esdevenen motius suficients per premiar ningú! Llavors jo em pregunto, que ha passat dins del si de l’Església fins l’arribada d’aquest nou Papa que ha posat en valor aquests dos principis majoritàriament ja acceptats pel gruix de la ciutadania i que, guiant-nos únicament i exclusiva pel sentit comú haurien d’haver estat defensats de molt temps ençà entre d’altres per la pròpia Església, la mateixa que es presenta com a garant dels drets dels més desfavorits? I per què enlloc d’aplaudir al Pontífex no condemnem abans la institució a la qual representa i que ha amagat innumerables casos (provats) de pederàstia i ha negat drets al col·lectiu homosexual, per no parlar dels casos de nens robats que darrerament veuen la llum i dels quals l'Esglèsia va erigir-se com a part essencial (col·laborador necessari) de la trama corrupta i abjecta que va operar durant molts anys dins del si d'hospitals i cases de maternitat? Condemnats a l’infern!!! Com és que al nou Papa se’l considera progressista i valent per coses com aquestes? Doncs segurament perquè l’Església, el Papa i tot plegat pertanyen al “selecte” grup de poderosos que tanta basca em fan...

N’hi ha més de poderosos però avui m’ha donat per posar en evidència els personatges esmentats fins ara... segur que demà o passat demà el torn serà per a uns altres. Sigui com sigui, si finalment he d’acotxar el cap davant d’ells, jo em reservo el dret de crítica, de queixa i de mal parlar de tots sempre que em vingui de gust.

Pit i cuixa, pit i cuixa!!!

El passat 9 d'octubre semblava un dia qualsevol i de poc que no ho va ser. Tot resultava mimètic a la jornada precedent i les notícies de primera hora del matí així ens ho feien saber; crisi, retallades a tort i a dret dels Governs Central i Autonòmic i corrupció de polítics de tota perxa, d'alts càrrecs i de personatges de mig pèl, seguien ocupant la capçalera dels noticiaris, acompanyades ara, de la nova joguina que els polítics s'han tret de la màniga (amb els sentiments patriòtics d’uns i altres com a moneda de canvi) per tal d'amagar tanta merda i desviar l'atenció del poble: la independència o no de Catalunya; un incís abans no es tergiversin o mal interpretin les meves paraules: això que anomeno "nova joguina dels polítics" no té res a veure amb la legítima voluntat d'un poble, en aquest cas el català, que vol constituir-se en Estat propi i tampoc no té res a veure amb la voluntat, igualment legítima, d'un altre poble, en aquest cas l'espanyol, a qui no agrada i fins i tot nega la possibilitat de desmembrament del seu territori.... Mentrestant, la ciutadania a l'altra banda de la barrera, a veure-les venir, essent un mer espectador en la majoria d'ocasions i puntualment participant de la disbauxa generalitzada que defineix l'actualitat social, econòmica, política i cultural del país.
Enmig de tot plegat, convocatòries a manifestacions i/o protestes de tot tipus; ciutadans encara compromesos envaint els carrers, ciutadans lluitant per fer-se escoltar i convençuts, potser si que ingènuament convençuts, de poder canviar les coses... la marea verde de l'ensenyament, la marea blanca de la sanitat, les acampades del 15M amb el seu originari esperit combatiu diluït més ràpid del que fóra desitjable, les crides de la Marea Ciudadana del 25S i del 23F, l'objectiu de les quals era encerclar el Congrés dels Diputats i el consegüent desplegament policial disposat a evitar-ho, els típics talls de les principals artèries de les grans ciutats, les concentracions de persones davant d'edificis mirant d'impedir desnonaments, desnonaments que haurien de fer caure la cara de vergonya a més d'un representant polític, algun que altre jutge i als membres de més d'un Consell d'Administració, la Via Catalana recorrent el territori d’un extrem a l’altre, els escraches i les reaccions que aquestes accions van provocar i encara provoquen en el si de la classe política, els preferentistes ocupant oficines bancàries o palplantant-se davant d'elles nit i dia, sindicalistes pocavergonyes furtant en grans superfícies comercials, disculpant la seva actitud i presentant-se com els nous Robin Hood, aturades parcials del servei de farmàcies pel deute que les diferents administracions perpetuen en el temps, les ja clàssiques vagues generals o de diferents sectors socioeconòmics del país com ara RENFE, transport públic, controladors aeris, personal de neteja... concentracions i/o recollida de signatures per declarar anti-taurina una ciutat... etc... com veieu una munió de gent mobilitzant-se per motius dispars, però que no ha estat suficient per canviar gairebé res... i poc a poc, dia rere dia, la ciutadania perdent la força del carrer perquè es cansa de protestar, de cridar, de renegar, d’exigir transparència, responsabilitat als polítics i dimissions i que es cansa de comprovar que tot segueixi igual. I poc a poc, dia rere dia, el Govern, pacient i mirant cap a un altre costat, esperant el nostre cansament, l'abandonament de les protestes que, si bé és cert que segueixen essent innumerables, també ho és que cada cop congreguen menys persones.
Res que no hagi esdevingut en temps pretèrits! Les mateixes formes de protestar des de temps immemorials i la mateixa resposta del poder establert. No cap!
Però vet aquí que aquell 9 d'octubre ha pogut esdevenir un punt d’inflexió. Ja res no és el mateix des d'aquell dia. Si més no per a mi que al cap i a la fi sóc qui acaba escrivint aquestes quatre línies.
I és que el 9 d’octubre de 2013, en plena sessió de control al Govern i mentre l’Alberto Ruiz Gallardón, actual ministre de justícia, es disposava a donar resposta a una pregunta del grup parlamentari UPyD respecte dels canvis en el Codi Penal per castigar amb penes de presó a aquells qui ajudin a immigrants sense papers, es va percebre un cert rebombori que provenia de la zona superior del Congrés, concretament de la tribuna de convidats. De cop i volta 3 noies amb els pits a l’aire i amb pintades reivindicatives al llarg del seu tors, manifestaven llur desacord vers l’avortament i les modificacions que l’esmentat ministre vol introduir a la Llei que regula aquesta pràctica. Les 3 noies, activistes del grup feminista FEMEN han estat desallotjades d’immediat. Tant se val. Ja era tard! La xerrameca, les mentides al poble i la corrupció de base que han infestat el Congrés dels Diputats d’un temps ençà han estat substituïdes per 6 pits joves, ferms i gens avergonyits de mostrar-se a tot aquell qui volgués mirar. Aquests 6 pits m’han fet creure que no tot està perdut... Val a dir que aquest tipus de protesta encapçalat per activistes de FEMEN ja és ben present en d’altres països del nostre entorn! 
Tot acaba essent tant senzill! Tant que m’he posat a pensar que igual si hi haguessin més pits lliures com els d’aquell dia al Congrés, més pits al descobert reivindicant coses, no només l’avortament, la gent, seguint els instints primaris més bàsics, prendríem el carrer per dir la nostra, per fer-nos escoltar, deixaríem de banda la mandra i ens encoratjaríem els uns als altres per carregar contra aquest Govern que ens ha mentit de bon principi, que ha incomplert promeses i que ha deixat de banda el programa electoral amb el qual va guanyar legítimament i amb folgança les darreres eleccions.
Potser aleshores, la marea blanca, la marea verde, la Marea Ciudadana, els preferentistes, els escraches, les vagues convencionals tallant artèries de les grans ciutats, les concentracions anti-desnonaments, el 15M, les manifestacions pro i anti-avortament (darrerament les pro representades per la Marea violeta i "el tren de la libertad"), les de defensa de la família, la Via Catalana, les vagues de neteja, els assalts a centres comercials per part de sindicalistes torracollons, les concentracions anti-taurines, la recollida de signatures i un llarg etcètera... potser dic, si totes aquestes accions estiguessin secundades per pits generosos, el seguiment de les mateixes seria infinitament més ampli, incontestable i del tot aclaparador i no perdrien força... i és que les protestes que s’han anat repetint en el temps es caracteritzen pel poc interès que desperten darrerament en la ciutadania. Per algun motiu (o per diferents) no acabem d’implicar-nos, de sortir al carrer. I si ho féssim estaria del tot justificat!
Imagineu-vos doncs les manifestacions d’estudiants... jovent a protestar, a prendre el carrer i a cridar consignes en contra de la nova llei d’educació presentada pel PP amb la que es pretén, entre d’altres coses i segons paraules del ministre d’educació Wert, “espanyolitzar els estudiants catalans” (quina manera de malvendre una llei...), tot esperant que els pits apareguin al bell mig de la manifestació i/o envoltant els manifestants. Esdevindria un veritable efecte crida.
O la mateixa Via Catalana. Un èxit de participació per si sola, és veritat però... com hauria estat sabent que hi ha pits nus d’un extrem a l’altre del territori? Agafant-te de la mà i de reüll mirant... bé, ja sabeu! Els pits!!!
O assaltar centres comercials i, flanquejant l’assalt pits i més pits. La de gent que de ben segur s’hi apuntaria a l’acte vandàlic sense cap tipus de complex.
Que estem farts de retallades que suposen un daltabaix per la ciutadania...? Convocatòria a la mobilització i activistes de pits a l’aire portant les pancartes que l’encapçalen. Ningú no ho podria aturar això!
Així, qualsevol tipus de concentració, manifestació, trobada, protesta... etc... serà un èxit de participació de tal envergadura que ni el Govern de torn (estatal o autonòmic), ni les Delegacions de Govern, ni la Policia Local, ni els mitjans de comunicació sotmesos als poders fàctics podran amagar. Pit i cuixa, pit i cuixa...
Lo millor de tot plegat és que aquesta escenificació serveix per a qualsevol mena de reivindicació sigui del caire que sigui. Per què hauríem de cremar contenidors o pneumàtics, o tallar carrers, o aturar la producció del país amb una vaga general o provocar aldarulls i patir corredisses davant la Policia si cridarem més l’atenció de tothom traient-nos la samarreta i ensenyant els pits a tort i a dret?
Si finalment seguim l’exemple de les activistes de FEMEN, correm els risc de convèncer-nos que les formes tradicionals de protesta han tocat fons, es troben del tot desfasades i arrosseguen cada cop menys gent degut a la seva presumpta manca de resultats, a la seva inoperància. Ens hem avorrit d’aquestes i s’imposa una nova manera de fer, la de l’escàndol si voleu. En aquest cas caldrà, això si, actuar amb rapidesa, abans no entri en vigor la nova Ley de Seguridad Ciudadana que l’actual ministre de l’interior, el Jorge Fernandez Diaz, s’ha proposat tirar endavant i que suposa l’intent de posar fre a diferents pràctiques i/o actituds dels ciutadans vers la classe política i els membres de les diferents forces de seguretat de l’Estat. Una llei vergonyosa i desproporcionada pel que fa als actes sancionables i les multes que d’aquests podran derivar-se’n i amb la que pretenen controlar qualsevol manifestació i/o concentració de ciutadans PERILLOSOS que l’única cosa que intenten és defensar els seus drets i l’Estat del benestar que se’ls va prometre i del qual només uns pocs, ELS DE SEMPRE, en gaudeixen.
Aprofitant l’avinentesa, a algú li vindrà al cap aquella dita castellana... (suposo que hi haurà alguna equivalent en català però ara mateix no em ve al cap...) “¡¡¡tiran más dos tetas que dos carretas!!!”
Però no caiguem en el parany! Res no és allò que sembla i frivolitzar amb quelcom tan transcendent com ho és la situació social que patim gràcies als Govern actuals (aquí a Catalunya el Central i l’Autonòmic) i els immediatament anteriors juntament amb els poders financers i empresarials d’arreu del món per als qui la classe treballadora només som carn de canó, no és gens encertat ni tampoc adient i frivolitzar amb la manera de reivindicar i/o defensar els nostres drets tampoc no ho és. Ens hem de queixar, hem d’exigir als polítics de torn, hem de fer-nos escoltar, aturar el país si convé, tensar la corda de la lluita social tant com es pugui i inclús una mica més i per fer-ho no ens calen aditus com pits a l’aire. Sense estridències ni posades en escena cridaneres. Només ens cal la raó!
I més d’un i de dos estareu d’acord amb mi (i en cas contrari m’és igual, jo dic la meva) que no és de rebut que el Govern del PP es capfiqui amb decisions que tenen tothom en contra emparant-se en la majoria absoluta que va obtenir i de la qual en fa abús i alhora retalla en matèria social, aplicant reforma laboral rere reforma laboral que menyscaben els drets dels treballadors, abaratint acomiadaments, allargant l’edat de jubilació, oblidant-se de polítiques d’estímul de creació de llocs de treball, imposant una injusta reforma de les pensions, retallant en despesa sanitària i educativa, rebaixant la partida pressupostària per a la llei de dependència, invertint cada cop menys en I+D+I (investigació, desenvolupament i innovació),... etc...
I els pits aquí no hi tenen res a veure. No ens calen pits al descobert per reclamar allò que no estem disposats a perdre o a renunciar-hi, per saber del cert si el Govern està o no per la defensa de la justícia social. I si per tal d’evitar aquests abusos hem de prendre els carrers dia si dia també, ho farem, ho hem de fer!!!
De tota manera, elles, les del col·lectiu FEMEN segueixen a la seva, mostren els seus pits davant el Rouco Varela i amenacen de fer-ho també davant qualsevol membre del Govern per tal de deixar clara la seva repulsa a la reforma de la llei de l’avortament pretesa pel Ministre de Justícia... i jo em trec el barret davant aquesta actitud contestatària!