Petits atletes 2012

És dissabte 9 de juny. El despertador sona a les 7:45 del matí i com sempre, em costa un munt aixecar-me. I com és que sona el despertador tan aviat si és dissabte? Si és cap de setmana! Donant un cop sec al rellotge que tinc damunt la tauleta de nit, aturo el penetrant sorollet que colpeja el meu cervell, aquell pi, pi, pi, pi... pi, pi, pi, pi... tan i tan molest. Però avui quelcom és diferent. No m’aixeco per anar a treballar. Ho faig perquè a tres quarts de nou he quedat amb l’Oriol i el Ramon a la pista del poble. Abans de les 9:30 hem hagut de deixar enllestit el que ha de ser el circuit d’atletisme on les nenes i els nens de l’escola de Garcia han de competir. Si, avui 9 de juny es celebra al camp de futbol, la 3ª edició dels Jocs Escolars de l’escola El Verger, acte que serveix de cloenda als entrenaments d’atletisme que s’han realitzat cada divendres al llarg de tot el curs i que ve precedit de dies de competició amb atletes d’altres escoles disputats a Ascó i Riba-roja d’Ebre.

Podem dir que, l’Oriol, el Ramon i jo som puntuals. De l’habitació del material esportiu, prenem allò que necessitem; cinta mètrica i les boles de pes (d’1 i de 2 Kg). L’Oriol, que sovint està més despert que no pas jo, porta un full de paper i un bolígraf, estris del tot necessaris per tal d’anar apuntant les marques que els atletes aniran aconseguint. Arribem al camp de futbol i toca emblanquir-se de dalt a baix. Sac de calç a l’espatlla per tot seguit abocar-lo al carret de marcatge. Quan és ben ple, comencem delimitant primer, el circuit de la cursa de fons  (l’equivalent a gairebé el perímetre de tres quarts de camp) i, després, els quatre carrers on es correran les múltiples sèries de velocitat i les zones de salt de llargada i de llançament de pes. Primeres rialles de tots tres. Quines línees més tortes! “A les proves de velocitat, els xics hauran de córrer inclinats per tal de encabir-se en el seus respectius carrers!”. Observem un cop i altre la desfeta i acordem que si algú ens fa qualsevol comentari al respecte... mirarem cap a una altra banda a l’hora que marxarem d’allà xiulant! Als voltants d’un quart de deu del matí, comencen a arribar els atletes més matinadors acompanyats de familiars i/o amics i a l’hora prevista, les 9:30, tothom és a peu de camp. O si més no això sembla! Hi haurà alguna sorpresa. Uns venen a competir (xiquetes i xiquets), altres a veure les evolucions de tots i cadascun dels atletes (el públic, els aficionats) i a donar-los suport i altres (l’Oriol i jo mateix, comptant amb l’estreta col·laboració de veïns i amics) a anotar les marques i assegurar-se o procurar si més no, que tot surti bé, que l’esdeveniment sigui un èxit. I si, de seguida tothom s’adona com de tortes apareixen dibuixades sobre el camp les línees dels carrils de les curses de velocitat mentre els responsables de tot plegat, provem de negar l’evidència... No ho aconseguim!

Però aquest any els Jocs comencen de manera diferent... l’Oriol, que com l’Ivan en anys anteriors, d’atletisme en sap més, molt més que jo, aplega als atletes en una rotllana i els indica un seguit d’exercicis d’estirament que ells segueixen fil per randa. Això no és nou; han esdevingut el pròleg habitual dels entrenaments dels divendres. Se’ls saben de memòria i inclús en decideixen l’execució d’algun. És el moment en el que part del públic, per no dir tot, gairebé damunt mateix de la rotllana, aprofita a fer les primeres fotografies de la jornada. N’hi haurà més, moltes més. Això no ha fet més que començar.

Acabats els estiraments, arriba l’hora de la veritat. L’inici de la competició. Tu em vols guanyar a mi i jo a tu i al de més enllà i a tots! La primera prova... la cursa de fons. Dividim la canalla en dues categories. Infantil i la resta, alumnes de primària. Els primers faran una volta al circuit i els segons n’hauran de completar dues. Sortida dels grans. De seguida es veu qui es pren seriosament la cursa i qui sembla que segueixi escalfant com si encara fos al bell mig de la rotllana dels estiraments... I ara surten els petits. Veure’ls córrer envoltats dels crits de suport dels qui allà hi érem feia goig. I competien i volien arribar els primers i s’esforçaven per aconseguir-ho. Els grans cap a la segona volta amb tres atletes destacats. Si no recordo malament, l’Aleix, la Mar i el Jordi per aquest ordre, malgrat que la Mar finalment va perdre la segona posició en benefici del Jordi. Repeteixo, si no recordo malament. Demano disculpes si m’equivoco. Repartits per la corda del circuit, els espectadors armats amb càmeres de totes les mides animaven i feien fotografies (i vídeos també?) sense parar, tot buscant la millor instantània.

La calor començava a fer-se present i les primeres suors també.

“Què toca ara?”, preguntaven nenes i nens. Les curses de velocitat! Curses de quatre. Uns 50 metres aproximadament, en els quals els corredors no poden afluixar. Han de sortir disparats en pic escolten el típic “preparats, llestos... ja!”. L’Oriol és qui donava l’ordre de sortida i jo esperava a la línea d’arribada apuntant les posicions que ocupaven els atletes. Públic per tot arreu, crits d’ànim i, és clar, més fotografies. I rialles dels guanyadors i curses mirant als atletes que corren al costat teu per a veure en quina posició et trobes... Una sèrie, una altra, una altra i... un guanyador i un altre i un altre i encara un altre. I el segon en arribar que es mira al primer amb ulls de revenja! S’ha de dir que les curses de velocitat tenen quelcom especial que fan que la gent, el públic, s’hi entregui de forma més generosa, cridant, aplaudint i fins i tot abraçant als atletes tot just creuen la línea. I què és el que no pot faltar? Doncs si, més fotografies.

Ah, perdoneu, M’oblidava. Instants abans d’iniciar-se una de les sèries de velocitat (crec que l’última), el Jose saltà al camp i arribà corrent a la posició de sortida on hi havia els 3 darrers atletes que esperaven el crit de sortida . El xiquet arribava tard si, però no importava. Tothom el donàvem com a guanyador de la sèrie. I sobrat que va guanyar. Quina manera de córrer. És com si el perseguís el mateix dimoni! No mira enrere i lo millor de tot... corria i somreia a l’hora!

La tercera prova del dia era el salt de llargada. Un primer salt de prova, 3 més de pura competició pels grans i 2 pels més menuts. L’Oriol i jo ens prenem temps per a recorda-los-hi les coses que hem fet durant l’any (aquest i els anteriors); intentar que les mans no quedin darrera del cos un cop caiguem a l’arena, ajudar-se dels braços per aconseguir més impuls de salt, una cursa potent i, sobretot, sempre sortir del fossat sense trepitjar el salt aconseguit, sempre cap endavant... Trobo que ens van escoltar. Salts més llargs, menys, més tècnics i menys... l’Oriol cantant les marques del primer, segon i tercer intent i jo apuntant-les. I els atletes? Doncs a cada salt, preguntant “quan he fet?”, “quan he saltat aquest cop?” Tan aviat s’assabentaven de la distància saltada, corrien a dir-ho als amics i avui rivals. I el públic? Doncs aplaudint els salts, comentant aquells que destacaven i fotografiant allò que més els cridava l’atenció, procurant sempre immortalitzar el moment precís de salt d’algun dels competidors. Qui més va destacar en aquesta prova va ser la Isabel, tant per la llargada i la constància dels seus salts com per la manera d’executar-los. El Sergi també ho va fer prou bé, cosa que per altra banda no ens va sorprendre coneixent la seva actuació als Jocs celebrats dies enrere a Riba-Roja d’Ebre. En general però, tots els participants van posar el millor de cadascú d’ells. I els aplaudiments que s’escoltaven a peu de fossat així els ho reconeixien.

I més calor. Son prop de les onze del matí. Sol radiant al bell mig d’un cel blau. Cap núvol a la vista i tot els qui som allà, fa estona que comencem a buscar zones d’ombra però...

Però l’ultima prova, el llançament de pes té la zona de competició en un lloc del camp en el que cap arbre pot apaivagar la sensació de calor... error de càlcul. Ho apuntem per a futures edicions dels Jocs.

Com deia, la quarta i última prova és la de llançament de pes. Aquí també dues categories. Igual que en d’altres ocasions. Infantils per una banda amb un llançament amb el pes d’1 Kg i la resta, els grans, amb dos llançaments amb el pes de 2 Kg. I igual que en el salt de llargada, recordatori de com realitzar els llançaments; pes recolzat al coll, girar una mica el cos de cintura cap amunt, dues passes d’impuls i no llançar la bola als peus, donar-li alçada... i els resultats ja els vareu veure els qui vareu assistir dissabte al camp. Tots esforçant-se al màxim per aconseguir un millor llançament que els fes guanyar el concurs o si més no, quedar davant l’amiga o amic a qui de bon matí ja volien batre... I els assistents van seguir premiant el comportament dels llançadors! Aplaudiments, fotografies... I simulacres de llançaments per a fotògrafs despistats! Entusiasme al camp des de l’inici fins el final de les proves.

I arriba l’hora del lliurament de premis amb la novetat que, aquest any es disposa d’un podi per tal que els atletes als qui es va cridant hi pugin i rebin allà la felicitació per la seva participació en els Jocs i la ben merescuda medalla. Un per un tots els atletes passen pel podi i reben els aplaudiments de la resta dels allà presents. Quines cares de felicitat que se’ls dibuixava a la canalla! Fins i tot l’Oriol i jo, com a entrenadors d’atletisme, varem ser convidats a pujar al podi on, a banda d’aplaudir-nos i col·locar-nos també la medalla de rigor (provocant un pèl de vergonya; de ben segur ens varem posar rojos), se’ns va fer lliurament per part de l’AMPA, d’uns regals en agraïment a la tasca feta... el meu, un cotxe de Scalextric (Seat Toledo GT) que tothom qui em coneix sap que em va fer molt content. Un més per a la col·lecció; i van encertar perquè aquest encara no el tenia!!!

I després de tantes emocions... coca de La Serra d’Almos (no n’hi ha cap d’igual), sucs i aigua fresqueta. I barrejats petits, grans i més grans... tots fem cua per a no quedar-nos sense la porció de coca de xocolata o sense suc o aigua...

Per acabar, des d’aquí i, en nom meu i de l’Oriol, donar les gràcies a tots els que han participat de la festa dels Jocs d’una manera o altra, ja sigui competint, assistint de públic i/o donant un cop de mà en l’organització de l’esdeveniment i desitjar que els anys vinents es facin realitat la quarta, cinquena, sisena, setena... edicions dels Jocs Escolars de Garcia. Potser si que algun dia, un veí de Garcia arribi a ser atleta de prestigi. I per què no? I si això no succeeix, sempre recordarem com ens varem divertir competint amb companys d’escola en proves d’atletisme un dissabte pel matí al camp de futbol del poble...

Per últim, ara si, dir-vos que el proper curs ja no seré entrenador d’atletisme i que els tres anys que he desenvolupat aquesta tasca han estat del tot satisfactoris. Agraeixo a tots els alumnes sense excepció, a la direcció de l’escola i a l’AMPA la seva paciència amb mi i el suport i les facilitats que uns i altres m’han donat tot aquest temps. Gràcies.

LA FIGA

Carai, com està el món! Itàlia en particular! El passat 21 de març de 2012 la Justícia transalpina concedeix la llibertat i absolt un narcotraficant uruguaià... un paio sense escrúpols que per tal de passar desapercebut treballava com a rentacotxes a Montgat, que ha estat empresonat només 626 dies i que ara ja és al carrer com tu, com jo. Quelcom s’amaga darrera de tot plegat! Extorsió, corrupció potser companyonia? Perquè, estareu d’acord amb mi que 626 dies pels delictes de narcotràfic i d’altres associats a aquesta activitat no semblen suficients. Espereu, espereu que ara que hi penso la cosa no va anar ben be així! A qui va absoldre la Justícia italiana aquell 21 de març va ser a l’Òscar Sanchez. Un home senzill, un home corrent com podem ser qualsevol de nosaltres i que si, ara si, treballava com a rentacotxes a Montgat però res més. Potser si que tenir una feina està buscadíssim però mai no hagués imaginat que tant... Res de narcotràfic, res d’extorsió, de corrupció... res de res. Bé si, allò que s’ha produït ha estat un error judicial (per no dir negligència) bàrbar. Un home honest que s’ha passat 626 dies empresonat en un país estranger, patint vexacions de tot tipus tant per part d’altres presos com dels funcionaris del centre penitenciari en el que ha estat reclòs, segons ha confirmat el propi Òscar. Un cop posat en llibertat i havent travessat les portes de la presó, l’Òscar caminà fins arribar a l’altra banda de carrer on l’esperaven familiars, amics i el seu advocat i després d’abraçades sinceres i plenes d’emoció es girà i dedicà una botifarra acompanyada del crit de “cabrones” al centre penitenciari, als presos i funcionaris que li van fer encara més penosa la seva injusta estada allà, a la jutgessa que va decidir la seva reclusió i per extensió a la judicatura italiana en ple. Un gest i un crit acompanyats d’infinita ira, impotència, rancúnia i mala llet. I bé que va fer. Amb tot el que va haver de passar encara trobo que va ser prou prudent. La reacció dels qui eren allà va ser de fer abaixar els braços a l’Òscar i tot seguit donar l’esquena al centre. Entenc també aquesta reacció (de protecció) però haig de dir que m’agrada més l’atreviment de l’alliberat. M’apunto a la botifarra, i tant que si! I més quan l’únic “delicte” que va cometre va ser l’excés de confiança, la ingenuïtat i, perquè no la ignorància, en deixar-li a una semi desconeguda el seu DNI... errors que per molt estúpids que semblin podem cometre qualsevol.

Fa uns anys el conjunt dels mitjans de comunicació d’arreu del món, impresos i audiovisuals, es feien ressò de la instantània captada per un fotògraf en un camp de futbol. En ella apareixia un xic holandès d’uns 6 o 7 anys aficionat del Feyenoord que, enfundat en la samarreta del seu estimat club, amb el puny tancat i el dit cor (o mig) alçat feia el senyal de la figa, la peineta (també coneguda vulgarment com la señal del pajarito), acompanyat tot plegat d’un rictus de mala hòstia. Tothom va posar el crit al cel; “com pot ser que els nens pugin així?” ens preguntàvem... Tots falsament esfereïts!!! Però veient com van les coses i patint els esdeveniments que dia rere dia ens colpegen, penso que aquell nen era un avançat al seu temps. Aquella actitud davant allò que a ell no li agradava (fos o no justificada), aquella manca absoluta d’aborregament, aquella mala baba incontinguda... què voleu que us digui, no té preu. Avui dia, no té preu!!!

Tanmateix, cal apuntar que a Anglaterra també son molt donats a les gesticulacions d’aquest tipus, tot i que allà, la figa la feien usant els dit cor i índex. A la sèrie The Young Ones (Els Joves) era molt habitual veure els dits en peu de guerra, insolents...

Aquest gest, la figa, té una història al darrera i va explicar-me-la un amic el dia que vaig comentar-li que volia escriure una mica d’això. Es veu que els anglesos, en la seva lluita (gairebé eterna) amb els francesos, usaven l’arc com arma d’atac mentre que els segons atacaven amb ballesta. Quan els anglesos capturaven soldats francesos, el primer que feien era tallar-los-hi el dit cor per tal d’impedir que poguessin tornar a disparar una ballesta i els francesos feien el mateix amb els dits cor i índex dels soldats anglesos. Així, quan un anglès volia fotre’s d’un francès o amenaçar-lo li ensenyava aquests dos dits i quan un fill de França buscava fotre-se’n del seu enemic, ho feia mostrant el dit cor. Amb el pas del temps i molta literatura pel camí (tanta com la llegenda de l’origen que us he explicat), de seguida es va considerar el gest com quelcom ofensiu.

Després, aquest món que tot ho globalitza i que de fa temps persegueix el (tan perniciós) pensament únic, també ha aconseguit estandarditzar el gest i reduir-lo pràcticament a un de sol, marginant conseqüentment l’altre. La variant francesa, en aquest cas, s’ha imposat. Sembla ser que és més còmode aixecar un dit o potser és que aixecar-ne dos fa més mandra... Malgrat tot, seria bo no deixar perdre definitivament la variant anglesa per acabar trobant-la només en llibres d’usos i costums d’aquests que, passats els anys, tant sorprenen a qui en fa una ullada.

Però cal reconèixer que fer aquest gest, el de la figa o el de la botifarra tant se val, en el moment oportú tampoc no té preu! Com diu l’anunci... “para todo lo demás, Mastercard”.

Parlant per aquí i per allà i amb uns i altres de la figa, he conegut les diferents variants que hi ha de fer-la. Potser si que parlo de coses si més no curioses però, que voleu que us digui, quan menys t’ho esperes, una conversa del tot innocent pren un caire un pèl estrany.

Per internet circulen articles, de preteses oficialitat i serositat, que expliquen que la figa originària tampoc no era la descrita fins ara... si més no aquí, a Catalunya; temps enrere, diuen, es feia amb el puny tancat i passant el dit polze pel bell mig de l’índex i el cor. El que no canviava era el seu significat... la manera de fer si però igualment es buscava ofendre a aquell a qui se li adreçava!

Hi ha qui la fa agitant el puny i repetint “ostres, què passa, què passa... mira que m’ha sortit” quan de sobte, el dit cor s’alça valent i insolent davant la mirada atònita de l’interlocutor, sabent-se ara ja ofès. D’altres, no donaré noms, la fan de la següent manera: al costat del puny dret ben tancat mouen la mà esquerra com si giressin una manovella que poc a poc va alçant el dit mig fins aixecar-lo igualment poderós i vehement que en el cas anterior. L’última que he conegut és la de apropar-se el puny a la boca i bufar entre els dits polze i índex. Amb l’ajut de la bufada el dit cor s’alça davant aquell a qui es vol ferir. Com més forta és la bufada més insolent s’alçarà la falange. En la intensitat de la bufada rau la força de l’ofensa! Segur que n’hi ha més però ara com ara, només en conec aquestes. Per a fer-ho tot més clarificador, volia acompanyar el text de vinyetes explicatives (tipus instruccions d’ús) però les meves limitacions en tot allò que té a veure amb el dibuix i el disseny m’ho han impedit... llàstima!

Amb botifarra o amb figa, ja sigui francesa, anglesa, catalana antiga... l’actitud que acompanya ambdós gestos és el que vull lloar. Actituds com l’inconformisme, el frontisme, el desacord vers les coses que ens envolten, vers les notícies que escoltem dia si dia també... el crit aquell de “cabrones”de l’Òscar encara ho escenifica tot millor i està més justificat que mai. Si ens aturem a pensar-hi, de ben segur trobem infinitat de moments per a fer anar la botifarra, la figa i el crit... Que el Rei marxa de safari? Que l’Urdangarin és un trepa? Que en Millet i en Montull segueixen al carrer tot i l’espoli del Palau de la Música? Que en Camps surt indemne de tants judicis com se li fan? Que tenim aeroports sense avions i l’AVE ha estat un nyap? Que els bancs i les caixes usen els diners lliurats per l’Estat per a sanejar els seus comptes enlloc de concedir crèdits a les empreses i per a acabar d’adobar-ho es permeten l’atreviment de publicitar-se amb anuncis com aquell de “Parlem?” de La Caixa o els dels cara a cara del Banc Sabadell que provoquen vergonya aliena o els dels gestors personalitzats de Catalunya Caixa que van a casa teva... tots ells amb un to edulcorat i de falsa confraternitat? Que els desnonaments s’han convertit en un maldecap per a moltes famílies? Que la corrupció ha gangrenat la classe política? Que les multinacionals estan fent més diners que mai abans i com mai no havien imaginat? Que s’aprova una reforma laboral que menyscaba drets fonamentals dels treballadors? Que les retallades en sanitat, en educació i en serveis socials son brutals i, en molts casos, inassumibles pel ciutadà? Que els sindicats no han mogut un dit fins que la dreta no ha arribat al poder? Que les subvencions mantenen un ramat de bon-vivants, ganduls i incapaços? Que la llum, el gas, la bombona de butà, la benzina no paren de pujar? Que l’atur es dispara fins arribar a quotes que haurien de posar roig a més d’un representant públic? Que l’Estat ha permès expedients de regulació d’ocupació a tort i a dret i no sempre plenament justificats? Que la recessió ens ofega ara i en el futur més immediat? Que l’Europa pròspera d’anys enrere ha mort víctima de la voracitat del sistema capitalista que a tots ens anava tan be fins no fa pas massa? Que els mercats condicionen les polítiques econòmiques dels Estats? Que a les tertúlies tothom es fa l’entès en primes de risc, quites, deute públic... etc... i (estic convençut) molts no saben de què parlen? Que hem estat un bon grapat d’anys mirant cap a un altre costat, no fiscalitzant les conductes dels nostres governants? Que l’Estat de les Autonomies ha resultat el xiringuito del café para todos?  Que hi ha autonomies sense entitat o sentiment nacional que s’han apuntat al carro no per convenciment sinó únicament i exclusiva per cobdícia? Que a Catalunya, El País Basc, la Comunitat Foral de Navarra i Galicia se les ha menystingut? Que no s’aprova el Corredor de la Mediterrània aconsellat inclús des de Europa i si es dóna suport al Corredor Central desaconsellat també des de la pròpia Europa? Que, que , que...? N’hi ha tants i de tants colors!!!

Fa un temps algú va dir, “atureu el món que jo em baixo”. Doncs jo no, jo deixo que el món segueixi rodolant (ni que ho volgués tampoc no podria aturar-lo) però li dedico una més que merescuda figa (o botifarra) i un crit de cabrons a tots aquells que d’una manera o altra han contribuït i/o propiciat la situació actual.

¡E-e-e-esto es todo amigos!

La Put... in que ho va parir!

Crec que va ser ahir o potser abans d'ahir quan vaig veure per televisió les imatges d'en Vladimir Putin plorant després de conèixer l'aclaparadora victòria aconseguida en les recents eleccions celebrades a Rússia. Quin personatge! Eleccions democràtiques, criden els seus votants i confessos seguidors. Oh, i tant! Quin merder va muntar per tal d'accedir de nou a la Presidència del país tan aviat la legislació russa li ho permetés; quina manca de respecte vers els seus conciutadans i les institucions "democràtiques" russes que diu representar! I és clar, aquest tipus de mandataris només usa la Democràcia per a treure'n profit personal. Quan va esgotar el seu mandat i la Llei no li permetia presentar-se a una nova reelecció... el ninot va decidir nomenar un home de palla, en Medvedev, fidel al seu mestre a més no poder i mantenir-lo en el poder fins que ell mateix, en Putin, pogués presentar-se novament a les eleccions a la Presidència. Ja veieu, allò que en castellà es coneix com una merienda de negros. Ara en Putin, ara en Medvedev i ara... en Putin un altre cop. Tot lligat i ben lligat (frase d'un altre dictador d'infaust record). I és que la Rússia que avui coneixem, hereva de l'antiga Unió Soviètica, malgrat el seu indubtable potencial, segueix essent el país cadàver que, recordo, em pintaven en les classes de Ciències Socials d'EGB i d'Història i Geografia de Batxillerat (amb alguna excepció que comentaré mes endavant). Les informacions que ens arriben, potser "degudament" manipulades, com tantes altres, ens parlen de xacres com ara la manca de llibertats, la corrupció (per altra banda un dels pocs nexes d'unió que manté amb Europa), les desigualtats cada cop més evidents i les gairebé inexistents cobertures socials... etc... 

El fet que en Putin plorés no el fa més humà, ans al contrari. El fa més pocavergonya! I això, si, aquest tret, és un altre dels pocs nexes d'unió que també manté amb Europa. Aquest impresentable rus s'ha apuntat al carro de fer i desfer creient-se (o pitjor encara, sabent-se) per damunt del bé i del mal precisament perquè és ell mateix qui legisla el que està bé i el que no, com han fet  i encara fan altres dirigents de la Unió Europea que han contribuït a portar-nos a tots plegats a l'actual situació política, econòmica i social que patim.

I, veient la mediocritat del personatge, em venen al cap dos companys i un mestre de la meva època d'estudiant que sentien veritable admiració pel poble rus i pel seu model d'Estat i de societat. Llavors jo no ho entenia, no ho negaré i ara, ara que la memòria me'ls apropa, tampoc! El primer dels companys, en Paquito, era bon nen, vehement a l'hora de dir la seva. Manteníem una bona relació, la típica que esdevé entre nens que comparteixen els anys d'escolaritat bàsica. Vàrem compartir aules des de 1er, sinó abans, fins a 8è d'EGB quan devíem tenir 13 o 14 anys. A punt de finalitzar aquest període d’escolarització, recordo com si fos avui mateix que un dia qualsevol, aprofitant que a la sortida de l'escola ens ajuntàvem els amics per a xerrar abans no haguéssim d'iniciar el camí de tornada cap a casa, ens va explicar que marxava a la U.R.S.S.. M'hagués agradat veure'm la cara que vaig posar, tot i que veient la dels altres companys puc fer-me una idea. Ja feia temps que li rondava la idea, és veritat. Altres jugàvem a futbol al pati mentre ell somiava amb un viatge i una estada més o menys llarga a la Unió Soviètica. Hi sentia veritable passió! I amb aquella curta edat, escoltar-lo parlar de manera tan apassionada d'un país llunyà i fins a cert punt desconegut, et deixava bocabadat. Tenia les coses clares, volia anar-se'n al país icona del comunisme i ho va fer... Passat el temps, ens vàrem retrobar. I va tornar més convençut que mai de les bondats dels sistema comunista. I reconec que, des de la meva ignorància, el vaig descriure com un estalinista pur i dur!

Ja a l'Institut vaig conèixer l'Anna, una noia que em va agradar tan aviat vaig saber de la seva existència. El destí va voler que compartíssim aules durant un parell d'anys i complicitat durant molt més temps. Era d'esquerres, molt d'esquerres i jo aleshores potser no tant... Sovint parlàvem de política, que llavors ja m'interessava prou i també sovint acabàvem mig emprenyats per, poc després, reprendre la conversa i les discussions. Vaig aprendre molt de la seva manera d'expressar-se, de la seva manera de fer. Com en Paquito, tenia les coses clares i jo... doncs potser no tant! L'Anna també va acabar marxant de viatge a la Unió Soviètica que, tot sigui dit, igualment l'enlluernava. I de tornada em va explicar un munt d'anècdotes viscudes a més de regalar-me una bandera roja amb la falç, el martell i l'estel grogues! A ella, en retrobar-nos, mai no la vaig descriure com una estalinista malgrat que la meva ignorància no havia minvat, més aviat tot el contrari. Hi ha coses que no es poden dir a la noia que t'agrada...

Encara a l'Institut, cursant 2on de B.U.P., com a mestre de l'assignatura de Geografia i Història em va tocar un tal Bravo. Ho sento, no recordo el seu nom... el que si recordo i, perfectament son les seves classes d'oratòria i propaganda pro-comunista. Acompanyava els seus mítings (així era com molts definíem les seves classes) de píndoles d'intolerància vers aquell qui no pensés com ell, vers els alumnes que gosaven posar en dubte els seus arguments, les seves dèries. Sort que només el vaig patir un any. Pel següent ja l'havien fet fora! I amb ell, fora tota aquella dialèctica barroera i faltona, fora un mestre que lluny d'ensenyar, perseguia inculcar unes idees carregades de mala llet. Aquest ninot recordava en tot a qualsevol dels "sinistres" membres que componien el Politburó...

Passat el temps i, veient com pinten les coses tinc curiositat per a saber què n'opinen de l'actual situació que viu Rússia, si aquests esdeveniments els ha esvaït l'admiració que un dia van sentir pel gegant rus o si, pel contrari, aquesta no ha fet més que créixer! De qui no en tinc cap dubte és del mestre feixista; estarà convençut que els mals de Rússia, del comunisme, els provoca Occident, amb els Estats Units al capdavant i la infame Europa seguint els seus designis... com si l'escoltés! M'agradaria saber què els va passar pel cap en veure les imatges d'en Putin plorant...

Sigui com sigui, ningú no pot negar que en Putin, el mandatari ploramiques, és un trepa! Un més dels que poblen aquest món que ens ha tocat viure!

A casa del senyor metge...

No fa massa dies vaig assabentar-me’n! Gairebé de rebot i després d’una innocent xerrada amb la Paqui, la farmacèutica. En Pintado s’ha jubilat, ja no és el metge de Garcia! I com pot ser això? És veritat que d’un temps ençà, corria el rumor que es jubilava però, qui es creu tot allò que escolta pels racons del poble? A més, ell tot sol ja s’encarregava de desmentir tal supòsit quan se l’interrogava al respecte. No és que jo ho fes però si que he parlat amb gent que... vaja, que directament li va preguntar, que us haig de dir! La gente habla mucho, responia, defugint donar cap altra explicació. Mentrestant pel poble s’especulava amb les absències parlant de retallades, de vacances, d’assumptes personals... Malgrat tot la veritat és una, ha marxat a la francesa, sense dir ni pío, d’amagat. O qui sap si la seva timidesa li ha impedit dir-ho als pacients amb qui va compartir tantes hores. No ho se... ben mirat, d’obligació no en tenia cap.

Diuen que covard és aquell qui aprofita a parlar d’un altre quan aquest últim no hi és davant. També en diuen fals! Doncs avui, potser em trec la careta... D'altra banda, hi ha qui m’aconsella no ser massa crític amb aquell qui no es pot defensar, que fer-ho no és elegant. Prometo observar aquest consell.
En Pintado... algú pot recordar-me el seu nom? Hauré de buscar-lo en algunes de les receptes perdudes que volten per casa! En Pintado deia, era un tipus peculiar. I de ben segur encara ho és allà on sigui, tampoc no han passat tants dies. Personalment reconec que mai no m’havia trobat amb cap metge com aquest, tot i haver-me creuat amb un munt d’ells al llarg dels meus quaranta i tants anys, ja sigui com a pacient o com a “company” de feina. De professionals de la medicina raros n’hi ha... quants! És clar que de gent rara te’n trobes arreu, també teniu raó.
Anar al metge a Garcia era (i és?) una aventura. Mai no sabies el que veuries a la saleta mentre esperaves el teu torn, amb qui compartiries l’estona llarga abans no et toqués i mai no sabies del cert el que trobaries un cop travessessis la porta del despatx del Pintado. Quan finalment la persona que et precedia sortia de la consulta mèdica i entraves tu, allà el trobaves, assegut a la mateixa cadira de sempre amb la taula fent de barrera entre ell, el doctor i tu, el pacient que necessites de la seva sapiència per tal de recuperar-te del mal que et fa la guitza. I la seva sapiència en algun cas era, si més no curiosa. Tant com ell mateix!
Si hi penso em venen al cap les converses amb les que he atabalat més d’un veí, parlant de les visites al metge. I és que em feia creus de la manera de fer d’en Pintado, de la seva mala organització, del seu poc esperit de renovació... estic convençut que mai no va escoltar allò de “renovar-se o morir”. Bé, massa convençut no hi estic. No se si mai no en va sentir parlar o simplement si que ho va escoltar (inclús en infinitat d’ocasions) però va fer-se l’orni amb tot el descaro del món. Professional, molt professional que diria en Pazos a la pel·lícula “Airbag”. O potser, tampoc no ho descarto, no era necessari renovar-se per a ocupar la plaça de metge de poble. D’acord, jo no sóc qui per a jutjar la feina de ningú i a més, de ben segur que no en se de la missa la meitat. Tanmateix, el que li retrec és no haver instaurat el sistema de recepta electrònica que hauria facilitat molt les coses a tothom, descongestionant la consulta i reduint el temps d’espera; li retrec igualment no haver distingit mai entre pacients que només van a recollir receptes dels qui necessiten ser visitats com es fa en d’altres places i, finalment, li retrec també el seu tarannà en ocasions tan poc afable. Sabeu? Jo, a la meva feina, no em puc permetre bufar, posar cara llarga i de pocs amics i atendre de mala gana cap client que a última hora entri per la porta de l’oficina on treballo i aquests si que eren privilegis dels que gaudia en Pintado. En el sector privat aquestes actituds comporten conseqüències. Ho sento però algú ho havia de dir... Sigui com sigui, aquesta seria una altra història; la de les diferències laborals entre treballadors dels sectors privat i públic. Millor deixem-ho per un altre dia i no enredem més la troca que encara sortirem escaldats. De tota manera i a força de ser just, haig de confessar (gairebé a contracor) que en Pintado també té els seus seguidors, la seva fidel afició, aquells qui en parlen meravelles... com dirien per allà, para gustos los colores. Tot i això, suposo o millor dit vull pensar que ell, en Pintado, desenvolupava la seva tasca tan bé com sabia i, en tot cas, limitat pels mitjans que tenia a l’abast. I reconec que les limitacions de mitjans eren innumerables i no era a les seves mans donar-hi solució; només cal veure les dependències mèdiques, començant per la sala d’espera on he passat estones inacabables, seguint pel propi despatx del metge (ara metgessa) i acabant per l’habitacle on exerceix en Toni, el practicant. Per cert, en Toni és d’una altra mena, la seva manera de fer és diametralment oposada a la d’en Pintado i no ho dic perquè quan hi torni encara me’l pugui trobar, no ens confonem... segur que també deu tenir detractors!
Però estareu d’acord amb mi, si més no per una vegada, que haver d’esperar dues hores i pico per una recepta d’un medicament crònic sembla quelcom fora de lloc i del tot impensable si acudeixes a d’altres centres assistencials... Demanes sortir abans de la feina per tal d’anar al metge i després, o bé acabes arribant tard a l’oficina o amb el mos encara a la boca per haver-te hagut d’esperar un temps indecent per una maleïda recepta! Quins trons! I diràs... doncs si que hi ha gent a Garcia que va al metge. No tanta, ja us ho dic ara, estem parlant d’unes 7 o 8 usuaris màxim a l’hora que solc anar-hi. Dues hores i pico per 7 o 8 pacients, molts d’ells esperant únicament receptes? Potser tot es degut a que els dies que no coincideixen el metge i el practicant a la consulta, la cosa es descontrola, es surt de mare, no ho se pas i casualment és en aquests dies de descontrol quan dec acudir a visita. Sempre tan oportú, jo! I si per tal d’evitar aquest embús de pacients decideixes anar al CAP de Móra La Nova... res, no et visiten si acudeixes en horari de metge a Garcia; amablement se’t treuen del damunt tot dient-te que has d’anar al teu metge. Toca’t els nassos! Surrealista de cap a peus. Bé, ara amb tantes retallades pel mig tampoc no conec el funcionament d’aquest CAP. Sigui com sigui em pregunto, on és allò de la lliure elecció de facultatiu mèdic amb que tant s’omplen la boca alguns alts càrrecs de la Sanitat d’aquest país?  El dia a dia aconsegueix que no et creguis ni una sola paraula dels polítics del tres al quart que fan declaracions altisonants i revestides de responsabilitat però finalment, sempre buides de contingut i allunyades de la realitat.
Tot just aquest passat cap de setmana he estat a Barcelona i és clar allà, com a la resta de grans ciutats de l’Estat, tot és diferent, els recursos fins i tot en aquests temps de crisi semblen infinits i l’atenció assistencial i/o sanitària que rep el ciutadà és de primer ordre, o si més no això sembla també. Quines instal·lacions, quins mitjans... i quina enveja; Insana de cap a peus, perquè negar-ho essent tan evident com és. És en casos com aquests en els que la gent de comarques, aquells que hi han nascut o aquells que hi viuen, experimenta allò de sentir-se ciutadà de segona o de tercera perquè pateix la manca d’inversions en serveis de primera necessitat que estan del tot coberts en d’altres indrets. És que a comarques les malalties colpegen diferent la població, o son menys greus o  necessiten de menys recursos o menys atenció i seguiment, o requereixen de menys especialistes...? Qui no plora no mama... doncs plorem, a veure si cap Administració ens escolta i podem mamar tant com fan a ciutat!
Però no em vull desviar de l’assumpte que m’ocupa avui. Escric i escric i em perdo i això acaba semblant un  míting; sempre em passa el mateix... recuperem el fil! Com deia abans, a la sala d’espera d’en Pintado també passes bones estones tot xerrant amb els veïns amb els qui et trobes i assistint incrèdul a alguna de les situacions que allà esdevenen i que acaben provocant somriures i fins i tot rialles ben sorolloses. Em ve al cap l’última... en Ramon segur que també sap de què parlo! No diré més. Mentre escric, somric. Ben pensat, si que diré més. L’última escena que recordo, còmica tota ella, és quan amb la sala plena de gom a gom (7 o 8 persones), després d’unes rialles que no se a què coi  venien, una gran senyora li ofereix la seva falda per a que el meu amic segui i ell ni corto ni perezoso... doncs igual va seure i tot! I això que hi havia cadires buides... Es va fer pregar, eh! I li van insistir! Només vaig trobar a faltar que algú li cantés Chiquirrín, chiquirrín... Altres mentrestant, havent guardat tanda abans, van marxar a casa a dinar i tornaren amb la panxa plena. Quina gana em van fer entrar. No vaig gosar preguntar l’àpat per por a que els meus budells llavors buits, diguessin la seva al bell mig de tanta gent. I la tele? Sempre o gairebé sempre en marxa i sempre acompanyada del cartell “No tocar”. Perquè no s’ha de poder tocar? No es que vulgui prendre-la cap a casa, que no però en ocasions si que hagués canviat de canal... I les poques vegades que no la trobaves encesa, tampoc ningú no gosava  posar-la en marxa, no fos que fer-ho comportés algun toc d’atenció per part del senyor metge o del practicant.
Tot esperant, ara per fi m’arriba el torn i entro en territori Pintado! Juga a casa, jo a domicili. Ell a una banda de la taula, assegut a la cadira que ja deu tenir dibuixada la forma del seu menut cos, les ulleres recolzades a mig nas i amb la mirada per damunt d’elles, clavada en l’entorn i en mi mateix. Li demano la recepta de costum (maleïda tensió) i comença la gresca... tot i que el nom de la medicació no és llarg, redactar la recepta se li travessa; movent contínuament els llavis i el nas cap amunt i cap avall i amb el dit índex de la mà dreta amenaçant les tecles, busca les lletres al teclat de l’ordinador i a mida que les va trobant les hi fot un cop sec... que em fa mal i tot! I penso, “encara sort que no sóc una d’aquelles tecles”. En Ramon i jo quan coincidim en un lloc o altre en parlem, imitem els seus gestos, els tics... i acabem sempre fent-nos un tip de riure. Si enlloc d’una sola, necessites receptes de diferents medicaments... que comenci el ball! I resa perquè els noms d’aquests siguin curts!
Ara diuen que la nova metgessa mira d’organitzar-se una mica en mig del caos que s’ha trobat i que he descrit (un caos fictici que només rau en la meva imaginació?) i que per a visitar-te, abans t’has d’apuntar en una llista que hi ha penjada a la sala d’espera. Jo només ho se pel que he escoltat en algun racó del poble però qualsevol dia d’aquests ho comprovaré de primera mà. Hauré d’anar-hi a per receptes! Mira que si llavors em trobo amb en Pintado... bona cara, bon semblant, fes-te fotre i endavant!

A fer de pagès...!

D’olives (aulives en dieu per aqui) hi ha de verdes i de negres, de trencades, d’Aragó, sevillanes, arbequines, amb pinyol i sense, farcides d’anxoves i fins i tot prenyades. I també n’hi ha... dalt de les oliveres (dels aulivers)! I és d’allí d’on surten totes, les que comprem a Ca Jesus i al supermercat, les que acompanyen els vermuts de diumenge al Maig o al Bartolo o fins i tot a l’Obón a Barcelona... totes, eh! I collir aulives no és com obrir una llauna i treure’n, no. Per algú com jo, que mai abans no ho havia fet, anar a l’auliva ha estat, primer engrescador, després esgotador i finalment feixuc des de la f fins la c. I encara sort que el temps ha estat generós, el fred no ha fet, hores d’ara, acte de presència i no hem hagut de fer anar els escarradors i les borrasses amb el terreny i els arbres xops per la humitat pròpia dels dies amb broma. Personalment ho he agraït i més després d’escoltar les paraules de gent que en sap de tot això explicant que el més habitual en època de collita eren, precisament, el fred i les bromes, el foc a terra indispensable per a tornar a sentir mans i peus i, fins i tot algun dia els xuvasqueros per tal d’evitar xopar-te de dalt a baix. Ja veieu que m’ho van pintar ben negre. Però com que sóc mig maño i els tòpics diuen que els maños som tossuts, vaig tirar pel dret ajudat en tot moment per la Tere (també tossuda tot i ser catalana pels quatre costats). És ella qui es va encarregar de comprar i/o plegar els estris necessaris i del tot imprescindibles per tal de collir les aulives; si hagués estat pels meus coneixements (cap ni un, beneïda ignorància) encara avui, em trobaríeu al bancal amoïnat per com amuntegar les aulives que, una a una hagués anat agafant dels arbres amb les mans, els únics estris que m’acompanyarien... ben mirat potser seria divertit veure aquesta seqüència! Però no; tenia qui aconseguiria sacs, cordills amb els que lligar-los un cop plens, escarradors (quina sorpresa d’utenisili), borrasses, escala i cabassos. I el vocabulari? Quarteres, un peu d’oli, la seca... Tanmateix, allò dels cordills em va trasbalsar; em refereixo a la repetida reutilització que se’n fa d’ells. A veure, entenc (si vols) que els sacs s’aprofitin un cop rere altre però els cordills amb què aquells es lliguen... on va a parar! Definitivament la mentalitat en el medi urbà és diferent de la que preval en el medi rural. I no ho dic amb cap ànim de superioritat d’un vers l’altre, ans al contrari. Només constato un fet que crec distintiu de dos mons molt sovint massa allunyats. En la diferència rau la riquesa d’un territori però! Intentaré explicar-me. El primer viatge que vaig portar les aulives al Sindicat de La Serra d’Almos, vaig comprovar que tots els qui eren allà seguien la mateixa manera de fer. Deslligaven els sacs, els buidaven abocant el seu contingut i recuperaven sacs i cordills, per tornar a desar-los dins el vehicle amb que havien dut la collita. Això a ciutat seria i és encara, del tot impensable, estic plenament convençut. La Tere ja em va dir de guardar els cordills però en cap moment vaig pensar que hom ho fes. I si! A ciutat simplement els cordills s’haguessin quedat a terra o a la paperera... segur! I cada cop se’n faria anar un de nou. Són actituds diferents en medis diferents. I aquestes actituds, a vegades innòcues i d’altres no tant, es mantenen fermes en ambdós casos. Al poble no es malbarata res, suposo que per les dificultats que històricament ha patit la gent d’aquestes contrades. A ciutat en canvi, tot ha estat més fàcil (no se si aquesta és la paraula que hauria d’usar per tal de no ferir sensibilitats) i allà, per poc que mirem, s’ha malbaratat en tot i de tot; fa la sensació que allà es va a l’ample. I ja veiem les conseqüències que han esdevingut d’anar a l’ample...!

Però com diria l’Umbral, jo he vingut aquí a parlar de les aulives i no a fer una dissertació dels mons que comprenen el país.

Som-hi! El primer dia... de riure. No sabia ni com desplegar les borrasses! Quan plantava l’escala per arribar a les aulives de les branques (rames es diuen aquí) més altes sempre quedava lluny d’aquestes amb els consegüents riures que això comportava a... a tot aquell qui em veiés. I l’escarrador se m’enganxava aquí i allà i més enllà. Com em va costar aquell dia avançar, fer caure aulives a les borrasses. I quan m’enfilava a l’auliver i feia un pas en fals o pujava a l’escala no estant aquesta ben fixada a terra (el terreny és clar no és planer), temorós acabava exclamant un “ai que em mato...” que provocava de nou més rialles a peu pla. Aleshores és quan t’adones que els companys de pagesia, si s’ho proposen, es presten amb facilitat a la burla. Jo també, eh, cap retret! Ostres, ara que hi penso, les fuetades de les branques a la cara, els mosquits que ens van cosir a picades, les fulles d’auliver que son un perill pels ulls... van fer-ho tot més fàcil, més còmode, no que si?

I les borrasses? Ara parar borrasses, ara córrer borrasses, ara buidar borrasses, ara tornar a parar, a córrer i tornar a buidar... i així fins a l’infinit i més enllà! O si més no, fins al darrer arbre del bancal. I cada cop que tocava buidar, vigilar que no es fessin bosses. El primer cop que varem buidar i em van dir lo de les bosses no sabia de què em parlaven, de debò. Bosses? Què? I com es vigilen les bosses? I què passa si es fa una bossa, o dos o tres o...? Un cop vaig trobar-m’hi i un munt d’aulives van fer cap a terra. Més feina. Llavors vaig comprendre que calia evitar la formació de bosses, si o si, no hi havia alternativa. I com rodolen les joioses aulives per la borrassa quan la reculls... sempre acaben anant per allà on volen! No trepitjar-les, de vegades també hauria de considerar-se esport de risc...

Carregar els cabassos amb les aulives collides també té el seu què, en serio. Sembla quelcom molt senzill però no ho és. Si més no per a mi. Acotxa’t, amuntega les aulives i empeny-les amb les mans fins emplenar el cabàs i d’aquí al sac! Les darreres, amb borrassa i tot de cap al cabàs i anar estirant a poc a poc fins que la collita descansi dins i la borrassa fora d’ell. I abocar el cabàs al sac també em (ens) va generar algun petit conflicte i algunes rialles malintencionades... i aulives a terra de nou!

El punt àlgid de la meva relació amb els aulivers i les aulives va arribar quan vaig decidir canviar uns dies de vacances que tenia a mitjans de desembre per passar-los a finals de novembre i així poder acabar la collita o si més no, avançar-la tant com fóra possible. Fer gairebé horari d’oficina però anant al tros. Matinar, esmorzar, prendre el dinar i passar-hi allà tot el dia fins que la llum natural ja només permetés carregar els sacs al cotxe, recollir les borrasses i la resta d’estris i portar les aulives a la cooperativa. I un cop allà descarregar-les i ajudar a descarregar a altres companys d’igual manera que ells ens ajudaven a nosaltres. Aquests dies (que havien de ser de vacances...), la feina es presentava més feixuga pel fet d'haver d’estar moltes hores tot sol davant els aulivers però el veí, en Morcillo, em va donar un bon cop de mà. Millor dit, uns molt bons cops de mà! Amb la seva vara, les aulives queien a les borrasses a grapats, donava la impressió que es deixaven caure intencionadament de l’arbre mirant d’evitar així un cop fatídic que les destrossés! Com fa anar la vara aquest home. Jo? Escarrador amunt i avall. I quines converses! I quin foc que prepara per l’hora de dinar o per a fer el cafè! El sigaló! I quan crida al Messi, al Gutierrez, al Koeman... i al Litri!!! Ara, quan arribo a l’hort, sempre acabo dient-li alguna cosa al Litri; preferències, que sé jo! Si no els coneixeu, no sabeu el que us perdeu.

Des que vaig aparèixer per primer cop per l’hort (les terres en deia jo), hi ha més gent que m’ha ajudat; gent com l’Ivan, l’Octavi o en Sisco i d’altres que s’hi han apropat a xerrar i a donar consells del que calia fer amb els aulivers per tal d’assegurar una bona collita o aquells qui, senzillament, em preguntaven com anava tot. Em ve ara al cap un comentari a peu de camí amb el que em vaig fer un tip de riure, “... quien te ha visto y quien te ve...”.

Per cert, com n’és de transitat el camí dels horts! En moltes ocasions en Gutierrez, Koeman, Litri i Messi avisaven del pas d’algú pels voltants; gent caminant amb mainada o sense, corrent o en bicicleta, passejant els gossos, en ciclomotors, motocicletes i quads... i aquests dies d’aulives, tractors, furgonetes i turismes amunt i avall. Més d’una clotxa s’haurà fet i menjat en algun mas! La nostra ha quedat pendent però no m’oblido, quedi clar que no m’oblido; com que haurem de tornar –hi... ¡aviso a navegantes!

Finalitzada la collita ara toca tenir oli. Oli del bo! I després, tornar a passar la desbrossadora perquè l’herba creix m’agradi o no, més endavant esporgar i tenim molt per a esporgar ja us ho dic ara, aprofitar a regar quan baixi aigua per l’acèquia, ensofatar i... vuelta periquito al torno, anar a l’auliva; feina a l’hort, feina de pagesia i per damunt de tot feina que, malgrat el que he anat escrivint fins ara (molt en to irònic), feina que m’agrada fer. Gaudeixo de les hores que he passat i passo a l’hort, em ve de gust suar, arribar brut a casa, esgotat fins l’extrem, no exagero, dutxar-me, sopar i quedar-me adormit al sofà o anar de cap al llit aviat, ben aviat. I m’agrada anar a fer un beure al bar amb un bon amic tot just havent acabat ambdós la jornada (bruts encara) o parlar amb els veïns de les quarteres que portem collides, de si ha caigut molta auliva, de la mida, de la seca, de la revinguda...

Algú volia un pagesot... ara com ara trobo que només manca l’ot... Bé, potser també em manquen un vehicle adient per a portar la collita (un remolquet, furgoneta o similar,un Pasquali) i alliverar al groguet de les càrregues que ha hagut de sofrir, el compressor i les pinces que facilitin la feina, la gorra de publicitat de sofats... Encara em queda camí per recórrer! Potser l’acabo fent però!

Cuando vayas a los toros no te pongas la minifalda...

El passat 28 de juliol de 2010, el Parlament de Catalunya va votar la Iniciativa Legislativa Popular per l'Abolició de la Tauromàquia, iniciativa recolçada amb la signatura de més de 180.000 ciutadans i que exigia la fi de les corridas de toros en terres catalanes. La votació (secreta) dels parlamentaris a qui des dels diferents partits polítics se'ls va atorgar llibertat de vot, va donar un resultat de 68 vots a favor de l'abolició, 55 en contra i 9 abstencions. Aquest procés es va iniciar l'any 2004, quan l'ONG ADDA (Associació de Defensa dels Drets dels Animals) aconseguí que Barcelona es declarés ciutat antitaurina a l'empara d'altres municipis catalans que amb anterioritat havien assolit tal condició. Amb aquests precedents i després d'un seguit de mobilitzacions, la Plataforma PROU endegà la ILP abolicionista de la que he parlat més a dalt. Així i amb els resultats de la votació a la mà, a partir de l'1 de gener de 2012, les corridas de toros restaran prohibides a Catalunya, un cop s'esgoti la moratòria de dos anys pactada de començament amb els estaments taurins. Una prohibició molt aplaudida des de diferents sectors de les societats catalana i espanyola i alhora una prohibició molt criticada des d'altres sectors de les pròpies societats catalana i espanyola cosa que, d'altra banda, no ha de sorprendre ningú donada la polseguera que des de l'inici aixecà la iniciativa popular. I és que, un cop més, estem com gats i gossos!

De tots és sabut que a Catalunya les places de toros han esgotat les entrades des que la possible abolició de les corridas començà a prendre cos. Com a mostra la darrera corrida a La Monumental de Barcelona el passat 25 de setembre de 2011 amb en Juan Mora, en Jose Tomás i el català Serafín Marín. Abans, no! Abans el món del toro a Catalunya vivia de les diferents i milionàries subvencions que rebia de l'Estat, així de clar i de fet, estic convençut que aquestes mateixes subvencions són les que fan que la fiesta sobrevisqui en la resta del territori espanyol. Aquí les places presentaven sempre entrades pobres, poca assistència de gent en els tendidos de sol, ens els de sol-sombra i encara menys en els de sombra... i malgrat tot, defensors i contraris a l'abolició manifestaven estar assistits per arguments del tot aclaparadors que evidentment, recolzaven les seves tesis.

Sigui com sigui vivim en democràcia i quan una iniciativa com aquesta o qualsevol altra rep el suport suficient com per a entrar i ser votada en el Parlament, és lògic que tothom hagi d'acatar el resultat que esdevingui de la votació dels representants polítics elegits pel conjunt de la ciutadania. I aquest resultat és en tot cas vinculant. Passa que, com que sempre m'agrada mirar de donar la volta a la truita, hi ha quelcom en tot aquest procés que no acabo de veure clar... És veritat que la iniciativa es va votar i aprovar al Parlament però, de debò els polítics catalans han estat tan compromesos i tan sensibilitzats amb el patiment animal com es presumeix o tot respon a una més de les populistes maniobres a què ens té acostumats la classe política del país?

En principi, si no vaig errat, el moviment ciutadà que demanava la fi de les corridas de toros ho feia en virtut de la defensa dels drets dels animals, al temps que declarava que l'objectiu final era acabar amb tots aquells espectacles que tinguessin en el patiment d'animals la seva raó de ser, citant entre d'altres els correbous tan arrelats en les Terres de l'Ebre. Recordo que aleshores i encara sense massa ressò, ningú no en va fer massa cas malgrat que des de les comarques ebrenques es veia ja com una amenaça que la iniciativa seguís endavant pels efectes que la seva aprovació progués provocar en la vida dels correbous, dels bous envolats... etc... Quan el moviment va agafar embranzida i la ciutadania ja s'havia mullat, llavors si, els polítics de tots colors van prendre partit i, amb les seves declaracions, van començar a manipular i a crear estat d'opinió entre la població en un i altre sentit, en pro i en contra de l'abolició dels toros i tot es va enverinar. Ells, els polítics, el que busquen és sortir a la foto sempre que hi ha ocasió i aquest cop tampoc no seria una excepció. Però... fora caretes! Uns apel·laven a la tradició, a la cultura, a l'art per tal de defensar les corridas, alhora que avançaven les segures conseqüències que esdevindrien per a la resta d'espectacles taurins, en un exercici més de demagògia perquè, segons el meu modest parer, el que en realitat els importava eren només les corridas; altres defensaven que no es podia fer espectacle del patiment i el maltractament animal, acceptant això si, els correbous i els bous envolats com a excepció, donada la seva presència i acceptació en territori català. I és quan sembla que més que defensar els drets dels animals, els polítics el que fan és, únicament i exclusiva, mirar d'acontentar al seu electorat i posicionar-se uns en favor de les corridas pel fet de representar un inequívoc símbol d'espanyolitat (pensen ells) i els altres enfrontant-se per això mateix, per tractar-se d'una icona d'espanyolitat en un territori que no vol sentir-se part d'Espanya (si més no és el que creuen que pensen la majoria dels ciutadans...).  És aleshores quan els animals i els seus drets, els maltractaments i patiment ja han passat a un segon lloc. Si la memòria no em traeix va ser en Jordi Portabella (en el seu moment candidat a l'alcaldia de Barcelona per ERC) qui, dies enrera, va manifestar davant els mitjans de comunicació que "de cap manera es prohibirien els correbous i els bous envolats perquè en aquests espectacles l'animal no mor...". El patiment i el maltractament no existeixen si l'animal no mor? Doncs jo no ho entenc, que voleu que us digui! Allò que si entenc és que les corrides (crec) s'han prohibit a Catalunya, senzillament, per dur l'etiqueta de fiesta nacional; és clar la fiesta nacional d'Espanya! Una prohibició per motius polítics? I a la gent ja li està bé perquè no es veu ningú mobilitzar-se vers la resta d'espectacles per a humans que comporten martiri, tortura i sofriment als animals. És evident que en aquest cas es dóna per bona la manipulació política perquè ha acabat amb un incòmode nexe d'unió amb Espanya, un nexe salvatge sens dubte però nexe al cap i a la fi! La iniciativa defensada pels grups animalistes i que comptava amb el suport d'una bona part de la societat civil catalana ha sortit endavant si però, no ens enganyéssim, els polítics han lliurat una altra batalla molt diferent, una batalla per la pàtria i els seus valors i por em fan tots ells si aquesta és la seva manera de fer país. Uns i els altres. Catalans i espanyols, espanyols i catalans! S'ha aconseguit l'abolició de les corridas però els polítics han quedat de nou en evidència, no han anat de la mà de la ciutadania i han buscat de nou la confrontació, els dos bàndols... una vegada més!
Personalment estic en contra de les corridas. Un cop, estant de vacances en un poble d'Àvila vaig assistir-hi a una i vaig saber que mai més no hi tornaria. Era una plaça d'aquestes no fixes, amb les graderies de mecanotubo... el toro un cop mort després de patir les banderillas, l'espasa i el descabello va ser retirat de la plaça... amb una excavadora! En vaig tenir prou i és clar que si, però no se del cert si cal prohibir tot allò que no ens agrada o bé fora millor retirar totes les subvencions (milionàries, recordeu?) de les què en gaudeixen aquest tipus d'espectacles (?) aberrants. Suposo que això no donaria tant rèdit als polítics de torn, no es faria tan soroll i ja sabem que ells viuen del soroll i la crispació que provoquen amb polèmiques tan artificials com aquesta.

És el final d'ETA?

En data 20 d'octubre de 2011, la banda terrorista ETA declara mitjançant un comunicat, l'abandonament definitiu de l'activitat armada. Sembla una decisió del tot irreversible, més si tenim en compte els esdeveniments que s'han  succeït d'un temps ençà però disortadament, en aquest país hem viscut situacions similars i l'experiència ens fa ser prudents i potser també desconfiats. Tanmateix, és obligat dir que una declaració tan contundent de renúncia a la lluita armada mai no l'han fet abans els terroristes.

D'un comunicat com aquest es desprenen un munt de matisos, tants com afectats, tants com víctimes i botxins, uns els primers, del tot obvis i altres els segons, dominats encara pel fanatisme d'una lluita inútil, infame, sense raó de ser. Fa 29 anys la facció político-militar d'ETA (ETA p-m) va abandonar l'aberrant camí de les armes i ara ho fa l'ETA més sanguinària, més cruel, més fanàtica, ETA (m). Els comunicats, tot i declarar ambdós la fi de l'activitat terrorista, són diferents en tant al llenguatge utilitzat per uns i altres, essent molt més groller i pervers el d'ETA militar però... què ens esperàvem? Cap referència a les víctimes dels seus atemptats, cap indici de penediment, cap intenció de demanar perdó per tots aquests anys de terror, morts, ferits, extorsions (impost revolucionari), segrestos, amenaçats... etc..., cap referència al patiment i el dolor provocat, només paraules de record pels caiguts en nom de la independència i/o la llibertat del poble basc, només records pels seus gudaris, pels empresonats o exiliats de la banda i usant la retòrica de sempre, fent esment d'una imaginada ferocitat i imposició de l'Estat espanyol i, en menor mesura del francès, del conflicte polític i bla, bla, bla... Suposo que ells han de expresar-se en aquests termes per tal d'amagar al seu món, l'evidència que és l'estat de dret i tots els que en participem de la seva construcció, els únics vencedors d'aquell el seu fracàs. Ara només resta pendent el lliurament de les armes i la dissolució total de la banda terrorista per poder confirmar la desaparició absoluta de la serp. Amb el nou escenari, s'hauran de tractar, de manera més o menys immediata, assumptes espinosos com l'apropament de presos bascos a Euskadi i fins i tot l'excarceració d'alguns membres de l'esquerra abertzale que en algún moment van apostar per la via política enfrontant-se al rebuig de gran part de l'entorn etarra i a la desconfiança generada en molts de nosaltres, desconfiança que reconec a mi em va envair. Hem d'estar preparats per escoltar coses que de ben segur no ens agradaran i de no escoltar-ne d'altres que ens agradaria però a hores d'ara ningú no pot fer cap retret a la societat democràtica, a la ciutadania, que ha suportat estoicament l'assot del terrorisme, la xacra d'ETA. Aqui vull fer costat al president del govern, en Jose Luis Rodriguez Zapatero, que en conèixer el contingut del comunicat, declarà que s'iniciava un període de democràcia sense terrorisme però no sense memòria. La memòria de les víctimes, afegeixo jo!

És moment de treballar amb més obstinació que mai per la pau, la reconciliació i la normalització a Euskadi i, essent d'extrema dificultat per tot el que ha ocorregut durant els 40 anys d'existència d'ETA, deixar de banda la rencúnia i construir un futur de respecte vers els drets humans i les garanties i les institucions democràtiques. I si, els representants polítics que triem en les eleccions generals que tenim a tocar, concretament el proper 20 de novembre, seran els encarregats de dur a terme aquesta feixuga tasca. Serà la col·laboració i l'enteniment entre els governs basc i espanyol, la unitat de la classe política i la ciutadania la que ens dugui a la pau definitiva. Les dificultats seran moltes, del cert que aquest no serà un camí planer però mai no hem d'oblidar que qui ha vençut és la democràcia, l'estat de dret, tots i cadascun de nosaltres. I no ha estat cap regal, de cap de les maneres!

Arribats a aquest punt, important és fer esment de la, per alguns tan criticada, Llei de partits, normativa que ha aconseguit aïllar als violents políticament i social, impedint-los l'accés a les Institucions o treure'n profit d'elles; també de la tasca dels cossos de seguretat i la judicatura que, tot i assumptes tèrbols que tots coneixem (GAL, Batallón Vasco Español, Caso Faisán...) han perseguit, pressionat, deteingut i empresonat als terroristes. No oblidem que actualment, segons assenyalen fonts policials, nomes són entre 80 i 100 aproximadament els membres actius d'ETA i d'ells, cap no compta amb delictes de sang mentre que en temps no tan llunyans eren al voltant de 1.000 els "pistolers", amb tot el suport i cobertura socials que això comportava. Així doncs, es demostra que el que de veritat ha fet mal a ETA i el seu entorn ha estat l'aïllament al que se'ls ha sotmés, fent-los sentir fora de lloc en tot moment, fora de les decisions de país. No els hem donat aire!

Cal apuntar també que les reaccions de la classe política, ara com ara, han estat molt prudents. Cap manifestació pujada de to i totes fent esment especial per a les víctimas. De nou, unitat de les forces democràtiques, tancament de files entorn a l'estat de dret. Petits passos per a recórrer un llarg camí.

És moment de cridar amb força, amb més força que mai, ETA KANPORA!