Al 68… amb una flor al cul!

Al contrari que en George Orwell, que a la novel·la 1984 imaginava com seria el món tan aviat  ens plantéssim en aquell any, fent una dissertació dels models polític i social que existirien en el futur que s’apropava, avui jo donaré un cop d’ull al passat, faré un passeig retrospectiu defugint en tot cas de qualsevol aguait de nostàlgia. Ell va fer un retrat immens del futur (és clar, era un mestre) i jo recordaré vagament el passat. No serà l’única comparació...

I és que en el decurs del segle passat, el XX, van ser molts els fets que es van anar succeint en una seqüència gairebé infinita... fets de marcada rellevància social, econòmica, política, científica, juntament amb d’altres de caràcter anecdòtic i... més. Seran precisament aquests últims, aquests més, els que acabaran donant vida a les quatre línies que m’afanyo a escriure.

Així, si haguéssim d’escollir un any d’entre tots els que componen el segle XX, de ben segur la majoria, o si més no molts de nosaltres, recordaríem l’any 1968 pel grapat d’esdeveniments (històrics i transcendentals o banals i del tot intranscendents) que es van produir.

L’any 1968 va ser l’any de les reivindicacions d’estudiants universitaris en diferents punts del planeta, essent les manifestacions de Paris del mes de maig les més significatives i, podríem dir, les que es van erigir com a inductores de moltes altres protestes i/o revoltes. Eren dies d’eslògans de l’estil “Prohibit prohibir”, La imaginació al poder”, “Espanteu als burgesos”, “Sigues realista, demana allò que és impossible”, “Quan penso en la revolució em venen ganes de fer l’amor”, “Estan comprant la teva felicitat. Roba-la”, “L’amo et necessita, tu no el necessites pas”... etc... que apareixien dia rere dia escrits als murs de la ciutat i que en l’actualitat volem tornar a fer nostres. Aquesta efervescència revolucionària va tenir, com he dit abans, d’altres escenaris: Alemanya, Estats Units, Itàlia, Mèxic, Suècia, Polònia, Holanda i un llarg etcètera.

El 68 va ser l’any de la primavera de Praga, del canvi de tendència vencedors – vençuts a la guerra del Vietnam, de les protestes als Estats Units vers la pròpia guerra, de l’assassinat del Robert Kennedy i l’elecció del Richard Nixxon com a President, del naixement del moviment hippie, del “fes l’amor i no la guerra” i el consum de LSD. Deixeu-me fer aquí un petit incís. El moviment hippie, originàriament, impulsava una revolució en els valors: amor lliure, rebuig a les normes socials, pacifisme, respecte a la natura, drogues i creació artística... en què va quedar? Encara és hora de trobar la resposta!

El 4 d’abril d’aquest convuls 1968, en Martin Luther King fou assassinat, fet que, a banda del ressò que va tenir a tot el món, provocà una onada de violència generalitzada, de disturbis racials als Estats Units. El Vaticà per la seva banda, (si, llavors ja anava per la seva banda), dictava normes sobre l’ús dels anticonceptius. A contra corrent! I a la Xina es parlava de revolució cultural... inaudit!

Va ser l’any en el qual l’home arribà a la Lluna (de veritat ho va aconseguir? Sempre hi ha hagut dubtes al respecte) fruit de la cursa espacial lliurada pels Estats Units i la Unió Soviètica durant els anys immediatament anteriors i de l’inici de la interconnexió d’ordinadors posats en xarxa.

I al nostre país? Bé, nosaltres seguíem sota el jou de la dictadura i afegíem al desolador paisatge diari els primers assassinats d’ETA que s’allargarien en el temps fins ben entrat el segle XXI i ja en plena democràcia. És temps de vagues, malgrat la seva il·legalitat, en el sector de la mineria asturiana amb la participació de més de 5.000 miners, de manifestacions estudiantils arreu del país, de tancament de Facultats, del segrest de la revista “Sábado Gráfico” per ordre de l’autoritat... i, qui ho diria, de l’autorització de l’ensenyament de la llengua basca a les escoles públiques d’Euskadi!

Com veieu hi va haver de tots colors aquell any i hom pensà que, després de tot plegat, s’havia aconseguit canviar el món. Però la realitat és tossuda i hem pogut comprovar que tota aquella efervescència va ser només això, efervescència del moment i poca cosa més. Un període de dotze mesos que ens ha arribat del tot mitificat! Als anys 80 els passa el mateix... no n’aprenem!

I com que no tenim prou amb les notícies que des de casa nostra i d’arreu del món ens parlen d’escàndols, atemptats, corrupció, retallades, fam... i que colpegen les nostres ments dia si dia també, ara vinc jo i faig un reguitzell de la crònica més seriosa i negra d’un temps que ja és prou llunyà... i que potser tampoc no ens importa ni mica. Així doncs ha arribat l’hora de deixar de banda tanta convulsió, no sigui que acabem prenent mal!

Millor parlem de coses més planeres. Quins són els fets anecdòtics que van ocórrer aleshores? Un petit tast. En música triomfen els Fórmula V, Los Sirex, Los Mustang, Los Brincos, Los Salvajes, The Pops Tops, Simon & Garfunkel amb l’avorrida “Mrs. Robinson”, Ottis Redding i... i el Julio Iglesias guanya el Festival de Benidorm amb la cançó “La vida sigue igual”! A la televisió s’estrenen sèries com ara “Misión Imposible”, “El prisionero”, “Manix”, “Los Invasores”, “El Super Agente 86” i programes com “Estudio Abierto” o “Último grito” amb els presentadors Jose M Iñigo i el Judy Stephen respectivament. A les emissores de ràdio sonaven amb força els anuncis de Brandy Fundador, Biter Cinzano Soda i Coñac 103 entre d’altres.

En cinema, la pel·lícula d’èxit fou “Helga” i s’estrenaren “2001 Odisea en el espacio”, “El Planeta de los Simios” i “Los que tocan el piano”. També el 1968 va ser l’any de la primera edició de la Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror que s’inicià el 28 de setembre i finalitzà el 4 d’octubre i que, actualment, s’erigeix com un festival de culte pels amants del gènere. Algunes pel·lícules del programa: “Devils of Darkness”, “The Fearless Vampire Killers” del Roman Polanski, “Los invasores del espacio”, “La llamada”, “Bride of Frankenstein”, “Metropolis”...

Va ser l’any d’en Gabino Moral, qui de la nit al dia va passar a ser el personatge més popular a Espanya en encertar una milionària quiniela, els signes de la qual va emplenar llançant un simple dau. Els diners mai no sabem com ens arriben a les mans però sempre sabem com marxen. O era al revés? I és l’any del primer Seat 124, una fita de l’automoció (i tant que si!) i de l’aparició al mercat dels Madelman... renoi si en vaig tenir jo de Madelmans! I la d’hores que em passava jugant a inventar aventures al passadís, al menjador o a la meva habitació de casa dels pares! De ben segur van acabar farts! Admetem-ho, de la mà dels Madelman, Big Jim, Geyperman, Clicks i Airgam Boys els nens acabàvem jugant a nines...

Però, a banda de tot això, què és el que fa del 1968 un any realment peculiar? 15 de gener, neix l’Iñaki Urdangarin. 15 de desembre hi neixo jo. Com és que onze mesos, només onze, donen per a tanta diferència? Doncs no us ho creureu però un abisme separa 2 quintos. L’Urdangarin és alt i jo... com ho diria, jo no tant. Els dos lluïm floc amb manca de pigmentació al cabell tot i que el seu avui dia encara li és del tot visible al bell mig del serrell (o petit tupè) mentre el meu, situat al costat esquerre, s’ha perdut enmig del mar de canes que d’un temps ençà ha envaït el meu crani. Ara bé... i com d’interessant és un paio amb canes, què us haig de dir! Ell, va ser esportista d’elit i jo no arribo ni a esportista de cap de setmana, sempre amb una excusa a punt per tal de no agafar la bicicleta. Per cert que l’Urdangarin enviava correus electrònics a les seves “amistats perilloses” dient que ho deixava tot per a fer-se càrrec d’un equip ciclista i acompanyava els missatges amb la fotografia d’un grapat de noies despullades muntant en bicicleta! Talòs! I jo que mai no m’he creuat amb aquest equip per enlloc!

Ell del Barça i jo de l’Espanyol. Bé, ell del Barça perquè li pagaven un bon sou. Ho era per diners... i a la vista dels esdeveniments que actualment s’associen al seu nom i a la seva imatge, es veu que aquest fet el va marcar. I com! Jo de l’Espanyol i pagant religiosament la quota anual del carnet de soci del club. Un pou sense fons! Ell amb una samarreta penjada a la part noble d’un pavelló a l’estil del Saló de la Fama com a mostra sincera (o no!) de reconeixement esportiu i jo amb les samarretes planxades, plegades i guardades al calaix de l’armari o penjades del preceptiu penja-robes. Ell, proper al Rei i a la Casa Reial gràcies al romanç i posterior casament amb la Infanta i gràcies a saber moure’s amb total naturalitat per les clavegueres de l’alta societat i jo, màxim, sóc el rei de casa meva (quan estic sol és clar, quan no... toca compartir tron). Ell, anys i anys vivint a tot tren amb diners públics mentre jo m’he fet un fart d’anar d’aquí d’allà en tren, passant abans per la taquilla a pagar el corresponent bitllet amb diners privats (els meus). I qui diu en tren, diu en metro, autobús, tramvia, i fins i tot algun cop en taxi... però els diners sempre de la mateixa butxaca, la meva. Ell, envoltat de flashos, ara més que mai i jo tindré sort si surto en alguna foto perduda de Festa Major. Ell es fa dir el duc em...Palma...do i a mi de tant en tant em toca empalmar cables de la llum! A ell un banc li concedeix una moratòria de quatre anys per a fer front al pagament de la hipoteca d’un palauet i a mi un altre banc m’exigeix el puntual pagament de la hipoteca d’un pis sota amenaça de desnonament en cas d’impagament (com els passa a la majoria dels mortals). I per acabar d’adobar-ho, aquelles que en saben diuen d’ell que és/era guapo i jo encara ara espero que les mateixes enteses, o d’altres, em diguin quelcom similar, ni que sigui a cau d’orella i sense que ningú més ho sàpiga. Potser si que és veritat allò que diuen que les comparacions resulten odioses. I en alguns casos més que en d’altres.

Però direu que sempre hi ha un nexe d’unió! I quin serà en aquest cas? Sabeu? L’any 1968 va sortir al mercat el detergent Ariel. Si! Aquell que prometia una blancor com mai fins llavors havia existit o havíem imaginat. I és evident que tant l’Iñaki Urdangarin com jo mateix hem  conegut l’Ariel i ambdós hem fet ús de la promesa de blancor amb la qual s’anunciava en els mitjans de comunicació. Doncs si, ell va conèixer l’Ariel i s’ha fet un fart de blanquejar diners a tort i a dret, de blanquejar reputació, uns cops la seva i uns altres la seva i la de la gent del seu entorn i de blanquejar consciències i jo... jo vaig conèixer l’Ariel i... estic sense blanca!!! Queda clar que si no és per l’Ariel res no hagués sigut el mateix.

Per cert, el dia que començo a escriure aquesta rucada, el passat 26 de febrer de 2013, el número premiat en el sorteig diari de l’O.N.C.E. va ser el 00068. El misteri de les coincidències!

Mai no ens rendirem!!!

Catalunya!

En realitat no tenia cap intenció d'escriure sobre la independència de Catalunya. I no en tenia cap, malgrat tractar-se del tema de més actualitat i repercussió col·lectiva dels últims temps, per diferents motius que tot seguit enumeraré i provaré d'explicar. El primer, la dificultat que comporta, si més no per a mi, parlar de quelcom tan compromès, feixuc i amb tants matisos. El segon, que essent sincer no m'importa massa, ni ara que sembla estar de moda ni abans, que Catalunya s'erigeixi com a nou Estat d'Europa tal i com resava la pancarta-capçalera de la manifestació del passat i recordat 11 de setembre; jo personalment, no hi crec en aquesta Europa insolidària, desigual i classista i, si depengués de mi, ja fa dies que no hi formaríem part. El tercer motiu, perquè la gent d'aquest país és molt donada a etiquetar al conciutadà i jo ja en tinc prou d'etiquetes d'aquest tipus i n'estic fins a dalt. Per a molts sóc un fatxa, ja ho dic abans no comenceu a fer-vos càbales. Sovint (per no dir sempre) les etiquetes les usem per a estigmatitzar al diferent. El quart motiu  que em movia a no voler-ne parlar, és que com que arreu es diu que Catalunya ja s'ha definit... quina importància ha de tenir aleshores la veu d'un ciutadà al que no es vol escoltar o s'arracona perquè no expressa amb contundència la seva afinitat a la causa patriòtica o la d'aquell a qui han posat dins del sac de l'independentisme igualment sense haver-se expressat amb la mateixa contundència en aquest sentit i ni tan sols havent-li preguntat ningú res de res? El cinquè motiu respon a no voler que l'escrit semblés una justificació per tenir o no interioritzat el sentiment de nació i consegüentment de bon o mal català (o espanyol) en funció del posicionament davant la consulta sobiranista que es plantejarà en la propera legislatura. Com veieu, un munt de prejudicis. I, en aquesta ocasió és del tot cert que pretenia transitar de puntetes enmig de tant enrenou perquè, per sort o per desgràcia, no sóc capaç de desenvolupar cap sentiment catalanista ni espanyolista o, més ben dit no tinc sentiment d'Estat ja sigui quatre barrat o rojigualdo que dirien a Castella. Queda clar que els fanàtics o sectaris de torn d'un i altre costat (que no oblidem, són minoria), s'apressen a alçar la veu i a manifestar-se amb tots els ets i uts per tal de  desacreditar aquell que no es defineix, en aquest cas jo. Fa temps em vaig desempallegar de banderes i no en defensaria mai cap! Errors pretèrits que tard o d'hora et fan tocar de peus a terra! Davant de qualsevol Estat i qualsevol bandera jo hi poso les persones; de fet, no vull que cap bandera em condicioni o em faci ballar el cap, no em convenç que un Estat decideixi per mi (cosa del tot impossible, ho se) i preferiria que res no encegués la raó... Utòpic? Potser si, segur que si però a mi ja m'està bé. No es tracta de sentir-se ciutadà del món com un dia em va asseverar el meu amic Francesc, però si de no interposar massa entrebancs entre els altres i jo. I de tot el que he dit fins ara no vull que es desprengui que Catalunya no té capacitat suficient per a constituir-se en Estat propi, ans al contrari, ni tampoc deixar de reconèixer que no ha rebut un tracte correcte de la resta de l'Estat espanyol (ja sigui en forma de dèficit fiscal, greuges comparatius vers altres comunitats històriques, declaracions malintencionades de certs sectors rancis de la pròpia societat i classe política espanyola... etc...). Atenent a aspectes purament culturals, socials, econòmics i sentimentals és clar que Catalunya està plenament capacitada i la reivindicació de l'11 de setembre no és gens desgavellada; vull que quedi clar aquest extrem. Però no és menys cert que no han sortit al carrer tots els catalans, com es vol fer creure, que hi ha qui no va acudir a la manifestació senzillament perquè no hi està d'acord i que, ni que es tractés d’una minoria, aquesta també ha de ser una opció respectable. Ens agradarà més o menys però la societat catalana no és homogènia i crec que el més encertat fóra que mai no es deixés vèncer pel devastador pensament únic.

D’altra banda, hem de ser conscients que els oportunistes miraran de vendre de la millor manera possible aquest pensament únic. A Catalunya s'ha de ser català i per a Espanya no sentir-se espanyol és poc menys que irreverent. I aquests oportunistes són els presidents de Catalunya (l'Artur Mas va oblidar als catalans que no es manifestaren i es va posicionar estratègicament a favor de corrent i malgrat no haver complert cap punt del seu programa electoral, s’erigeix de nou com a candidat a la Presidència)  i d'Espanya (en Mariano Rajoy, un altre que ha incomplert punt per punt el programa amb el que guanyà les eleccions espanyoles), emparats pels respectius governs i parlaments; també la patronal (els empresaris), els sindicats, l’església, i diferents ex-presidents catalans i espanyols. I tots, tots agafats de la mà fan gala d'aquest infinit oportunisme que fa pensar que el que realment volen és assegurar-se la cadira sigui quin sigui l'escenari polític que esdevingui en el futur més proper. La societat civil, és per a mi, l'única que s'ha guanyat el dret a decidir! De veritat algú pot estar convençut que el "Molt Honorable" Artur Mas mourà fitxa per tal d'assolir la independència del país? Si amb prou feines pronuncia la paraula! Si s'ha fet un tip d'usar eufemismes del tipus "autodeterminació", "dotar Catalunya d'estructures d'Estat", "dret a decidir" i d'altres per tal de no dir la paraula independència; és clar, molt en la línia del Rodriguez Zapatero, el mateix que es va comprometre a respectar l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i que va trigar més d'un any a pronunciar la paraula "crisi" o del propi Rajoy que ha fet mans i mànigues per no haver de reconèixer que Espanya necessitarà un "rescat". Si és que en el fons s'assemblen més del que ens agradaria! I no ho oblideu, sempre han acabat pactant perquè el xiringuito del que viuen i se n’aprofiten no trontolli. Que si, que en Mas ha posat els mecanismes per a realitzar la consulta sobiranista en la pròxima legislatura però inclús així és difícil creure que el seu objectiu vagi més enllà d'aconseguir la majoria absoluta en les eleccions convocades pel proper 25 de novembre... no ho se pas!

Per altra banda, les coses no acostumen a anar com voldríem, això ho sabem tots i dia rere dia, ens fem un fart d'escoltar manifestacions d'uns i altres, a veure qui la diu més grossa, declaracions ofensives i/o despectives en ambdós sentits, manipulació d'informació, mitges veritats o directament mentides, victimisme i xerrameca... que creen desconfiança en el millor dels casos i odi en el pitjor, d'uns vers els altres i, veient el caire que agafa tot plegat, el millor al meu parer, era prendre distància quan no desentendre'm. Per tot això no volia escriure sobre la independència!

Aleshores és quan, allunyat de la contaminació mediàtica (que diria la Marta), creues converses amb veïns, alguns com ara l’Octavi amb qui acostumes a parlar sovint de l'actualitat que ens colpeja i amb qui sempre acabo rient o amb d'altres amb qui potser abans no havies intercanviat parers i de qui, des del teu fur intern sempre condicionat per erronis prejudicis, estàs convençut que et separa un abisme ideològic. I per sort no sempre és així, ara ho se. El que definitivament ha fet que m'inclini a escriure sobre la independència de Catalunya són precisament aquestes enriquidores converses, aquests intercanvis de "cops dialèctics", aquestes diferents maneres de veure les coses; tot plegat m’ajuda a obrir la ment a d’altres pensaments, a comprendre millor posicionaments fins i tot oposats al meu. Una d'aquestes converses la vaig tenir amb l'Alejandro Vidal. Em va parlar des del sentiment, de temps passats, de quan el català va ser perseguit (bé, en aquella època gairebé tot era perseguit) i del seu desig primari que Catalunya sigui nació. L'escoltava amb atenció i , de tant en tant, tot i saber que no estaria a la seva alçada (ni per experiència, ni per coneixements, ni pel sentiment que hi posava en cadascuna de les seves paraules) li interrompia per a dir la meva. En tot moment un i altre vàrem compartir grans dosis de respecte mutu. Em vaig adonar que coincidia amb ell en certes coses que ens ronden pel cap a tots dos (no se si això li agradarà massa, la veritat) i que allà on les diferències eren acusades s'imposava la tolerància. Jo ho vaig viure d'aquesta manera i m'agradaria no estar equivocat. L'Alejandro, això si, en un moment de la xerrada em va dir “tu ets molt derrotista, eh!"... i no li vaig portar la contrària!

Altres converses interessants són les que he mantingut amb en Jordi i en Carles. Converses intenses, emmarcades  dins d'un ambient distés i amb el convenciment ferm de poder dir tot allò que opinem. Converses no excloents; tres amics fent petar la xerrada, com ha de ser i expressant allò que la independència o no de Catalunya ens provoca. Vàrem parlar de l’actitud d’en Mas, fent incís en el canvi de discurs sofert els últims dies, més assossegat, buscant sumar diferents sensibilitats (que igualment em fa desconfiar), de les reaccions que el procés català està generant dins Espanya i a Europa, que ha de imposar-se un clar esperit integrador... També vàrem parlar del poc recorregut que, al nostre parer, actualment tindria el camí del federalisme; coincidirem que aquesta opció arriba tard, que en altres moments de la història recent potser hagués estat l'aposta que calia haver fet però que desaprofitades les ocasions, ara els esdeveniments l'han arraconat, l'han superat. A tot el que allà comentàvem en Carles posava el sentiment, en Jordi  es mostrava més pragmàtic, pendent dels pros i contres de la possible secessió als quals cadascú aprofitava a afegir matisos diferents mentre jo mirava d'aportar el grau d'escepticisme que considero necessari i del tot imprescindible per a decisions tant compromeses (potser per covardia), alhora que compartia amb ells els dubtes que m'envaeixen cada cop que haig de parlar, des del sentiment, de la pertinença convençuda a un Estat ja sigui català o espanyol. És veritat, no sóc nacionalista ni català ni espanyol! Tot divagant, en Carles em va fer veure com de difícil seria per a mi decidir el vot en el referèndum per la independència, on la resposta és un inequívoc SI o NO... bé si, una altra opció seria la de quedar-me a casa i no participar de la consulta però aquesta l’he descartat de bon començament. Ell, en Carles, sempre tan punyent (ho dic en el millor dels sentits). Una pregunta directa va ser suficient per a posar-me entre les cordes. També aquestes estones han estat marcades pel respecte i la tolerància. Els hi agraeixo profundament. Avui mateix, 8 d'octubre, en Carles s'ha preocupat d'enviar-me la columna que en Sergi Pàmies publicà el dia 5 del mateix mes a La Vanguardia. El seu títol "Lletania". Reconec que un cop l'he llegit, tot i no ajudar-me massa a prendre cap decisió, m'ha tranquil·litzat saber que hi ha qui té tants dubtes com jo (ni que siguin d'una altra condició i naturalesa)... o més! Com ell, envejo a aquells que saben el que volen tant com a aquells que saben nedar en un mar de dubtes.

Per acabar, manifestar que jo voldria que els debats que arreu sorgeixin d'ara endavant al voltant de la independència de Catalunya es regeixin per la moderació, l'educació i el respecte vers totes les opinions. No confio que els polítics (com tampoc la resta d'oportunistes dels que us he parlat abans)  ho facin, de fet alguns ja fa dies que han perdut les formes i no els importa trepitjar la ciutadania. Ens usen en benefici propi, n'estic convençut! No caiguem en les seves mentides, en les seves contínues provocacions. Tolerància vers l'altre, vers el diferent. En Ryszard Kapuściński ho expressava molt bé en el llibre “Encuentro con el otro”. Crec que no és el primer cop que en faig referència. És en les nostres mans fer les coses bé. Si uns i altres ens respectem, tot és possible, podrem parlar de tot, discutir i arribar a acords i assolir objectius impensables fa no res.

Sigui com sigui serà el que voldrà la majoria i en això consisteix la democràcia. Serà el que voldrà la majoria però sense oblidar mai les minories! Ni als qui ja no creuen en Espanya ni en Catalunya!

RCD Espanyol

El mític Estadi de Sarrià

El sempre fred Estadi Olímpic Lluís Companys

 

El nou Estadi de Cornellà - El Prat



 

... i el cor... blanc-i-blau!!!

 

Paràsits en el Consistori

El títol en aquesta ocasió no és collita pròpia ni casual, tot i que reconec que m’hagués agradat que si, que fos una ocurrència meva. Si a més ens fem ressò del munt d’escàndols econòmic-polítics que colpegen el país, comprendrem que tampoc no és casual. El titular en si donava pas a l’article d’un mitja de comunicació de tirada nacional; de seguida em va cridar l’atenció i vaig pensar “ostres, no està tot perdut, encara hi ha qui s’atreveix a dir les coses pel seu nom! Premsa lliure!” però a mida que avançava en el redactat vaig anar perdent interès perquè en realitat només s’informava dels problemes estructurals que havien ocasionat els tèrmits a l’edifici seu de l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes (Barcelona). Finalment els insectes eren els únics paràsits d’aquell Consistori. Un joc de paraules tan potencialment punyent no podia quedar reduït a la crònica d’uns tèrmits i els danys estructurals que provocaven en un edifici. Quina decepció! I no es que tingui proves que a l’Ajuntament esmentat hi hagi quelcom més, ans al contrari. Tanmateix haig d’admetre que si així fóra, si els paràsits fossin altres, tampoc no em sorprendria... què voleu que us digui!

El que vull dir és que llegint aquest titular, jo ja imaginava un article bel·ligerant, de denúncia, que ens parlés d’un més dels escàndols que dia rere dia es fan públics i/o de cap altre dels que encara esperen veure la llum (que n’hi ha quants!), o dels xoriços que han espoliat el país i les seves institucions, o dels polítics corruptes, o dels diners lliurats als bancs per tal d’assegurar una presumpta i del tot irrenunciable estabilitat financera, o dels empresaris que han volgut obtenir beneficis insultants trepitjant els drets dels treballadors, o dels models de país proposats pel PP de l'Aznar primer, pel PSOE del Zapatero després i per últim pel PP del Rajoy que han fet d’Espanya un solar i han abocat a la ciutadania a un present de retallades, copagaments, austeritat, privatitzacions d’empreses públiques i pèrdua de drets socials assolits després d’anys de lluita i a un futur del tot incert, sense oblidar-nos que a Catalunya, a més de patir aquests models estatals hem patit també els governs de CIU (abans i ara) i del Tripartit entremig. I no, no hem tingut mala sort, no; tenim el que hem volgut, el que majoritàriament hem votat aquí i allà i en gran mesura tenim el que ens mereixem, així que ara toca fotre’s o prendre els carrers per tal de fer evident, més encara, el nostre descontentament. No val només amb les queixes al bar, o en dinars amb els amics, o a la sala d’espera del metge o a la cua de qualsevol dels comerços als que anem a comprar. Això sol ja no val! Caiem en l’abisme, si no fem res no ens aturarem fins arribar al fons i un cop allà, res no ens assegura que puguem sortir-ne sense prendre mal.

I mentre el ciutadà mileurista (o menys que això) veu que trontolla l’estat del benestar que li havien promès, que minva el seu poder adquisitiu degut per una banda a la congelació quan no retallada dels sous i per l’altra a l’alça descontrolada dels preus, mentre el treballador perd la seva feina i no pot fer front al pagament de la hipoteca del seu habitatge amb la consegüent amenaça de desnonament i s’adona que no és més que un número a la cua de l’atur, un número del tot insignificant pels polítics de tot pelatge si atenem a la nul·la capacitat d’aquests últims per aturar aquesta sagnia, mentre rebem cops a tort i a dret, ens assabentem de malversació de diners públics, de corrupteles, de càrrecs amb pensions vitalícies, de contractes blindats...; a diari coneixem casos de paràsits que s’enriqueixen aprofitant les debilitats del sistema. Tots amb nom i cognoms, res de deixar-los en l’anonimat...

Per exemple, el Millet i el Montull segueixen al carrer malgrat l’espoli del Palau de la Música. Dóna la impressió que aquests paios tenen la classe política catalana agafada pels ous. Si ells cauen, ho fan també càrrecs electes, membres de partits i de sindicats i d’una part de la benestant burgesia catalana. D’una altra manera no s’entén que no trepitgin el terra de cap presó del país. Per menys, tu i jo ja hi seriem tancats, n’estic convençut. La Creu de Sant Jordi li van atorgar un dia al Millet! Que si, que un cop es va destapar l’affaire li van retirar però per a mi, el mal ja estava fet. I un i l’altre, el Millet i el Montull son al carrer i de ben segur gaudeixen d’una vida millor que la teva i la meva. Moltes notícies els primers dies però ara... de puntetes passen tots els mitjans de comunicació!

L’Urdangarin, duc de Palma. Un altre trepa! Un paio que usava el seu nom, qui era, per a... si, extorsionar (presumptament i tant) i aconseguir contractes milionaris per la realització d’informes i/o estudis (gairebé sempre innecessaris i de tarannà esportiu) que inclús a vegades no es redactaven però SI es cobraven! A mesura que apareixen informacions coneixem l’existència de comptes en paradisos fiscals i el forat, el desfalc, és cada cop més aclaparant. I el duc també segueix en llibertat (el seu soci no; la dona del soci està imputada, la del duc, la infanta, no; casualitat?). I manté la seva feina i el seu estatus per molt que des de la Casa Reial se’ns digui que se l’ha apartat de qualsevol acte representatiu de la Corona, de l’agenda oficial... Però ell va a la seva, declarant als mitjans de comunicació que vol un judici com més aviat millor per tal de poder demostrar la seva innocència acompanyant tot plegat d’un posat victimista que em treu de polleguera. Que si, que aquesta cançó l’he escoltat altres vegades! I encara té la samarreta de la seva època de jugador d’handbol penjant del Palau blaugrana! Això si que és fer país!

L’escàndol del holding Innova, el grup d’empreses municipals de Reus que, de magnitud encara incerta, esquitxa ja a l’Hospital de Sant Joan, a l’exdirector de Sagessa (empresa que gestiona l’hospital), a l’exalcalde de la ciutat i a l’encara consellera delegada d’Innova i presidenta del Grup Salut. A tots ells se’ls imputen presumptes delictes d’apropiació indeguda, estafa i malversació de cabals públics... ja veieu, una xarxa del tot organitzada de (també presumptes) pagaments irregulars! No és l’únic escàndol en el sector sanitat del país... la Fundació Puigvert de Barcelona i en concret, la seva gerent, l’adjunt a gerent i el cap del servei de radiologia també es veuen immersos aquests dies en un judici per presumpta  estafa al Servei Català de la Salut... és un cas que conec prou bé perquè hi vaig treballar prop de 14 anys i he vist part del que s’hi coïa. Serà coincidència o no, però ambdós centres hospitalaris han estrenat noves instal·lacions...

Més. La SGAE amb el Teddy Bautista com a màxim exponent de trepa sense escrúpols que ha arribat al més alt sense importar-li qui quedava pel camí i només preocupat en recaptar (en robar) en nom de la defensa dels drets d’autor. Un altre que, mitjançant empreses pantalla, posa la mà a la caixa i s’emporta tot allò que pot, sabent que quan l’enxampin no haurà de respondre de res... cap responsabilitat, cap càstig! Coge el dinero y corre! Buscant i remenant m’assabento que el ninot, en breu començarà a percebre una pensió vitalícia de 23.000 euros mensuals, alhora que interposa una reclamació milionària per acomiadament improcedent. El món del revés!

La família Ruiz-Mateos amb el patriarca en primera línia. Més del mateix. Frau a l’Agència Tributària. I què? Al carrer! Anys enrere disfressat de Superman clavant cops al Boyer, fugint de presons (com?)... un número del tot còmic si no fos perquè en el rere fons s’evidenciava una mala praxis empresarial, fraus inclosos, que va deixar al carrer un munt de treballadors. I avui dia el Jose M repeteix praxis i no passa res, no res. A viure que son quatre dies! I la mà... de la caixa a la butxaca! I empreses arruïnades, en concurs de creditors i amb els empleats, un cop més, sense cobrar les seves nòmines!

L’escàndol dels ERO (expedients de regulació d’ocupació) fraudulents a Andalusia que impliquen a alts càrrecs de la Junta de la comunitat autònoma, la situació d’ingovernabilitat que es viu a València pels repetits casos de corrupció, corrupció instal·lada en totes les esferes de la vida política valenciana, exactament igual que ha ocorregut a les Illes Balears, els fons destinats a ONG que algun pocavergonya de la comunitat de Madrid s’ha anat embutxacant al llarg dels darrers anys, les infraestructures ruïnoses i del tot innecessàries cofinançades per l’Estat amb diners de tots nosaltres i que resulten ara un llast difícil de suportar, les subvencions atorgades a tort i a dret, els enchufados que ocupen llocs pels quals no demostren estar degudament capacitats, com ara... la Telma Ortiz, la hermanísima, contractada per l’Ajuntament de Barcelona fins no fa pas massa i que ningú, ni tan sols el propi alcalde de la capital catalana, ha encertat a aclarir les seves competències, les tasques que havia de desenvolupar. I evidentment el sou del personatge surt de l’erari públic. Dels meus impostos. I n’estic fins els collons! D’enchufados però n’hi ha... que no te’ls acabes!

Els clubs de futbol. Amb uns deutes amb Hisenda i la Seguretat Social aberrants i insultants que al contrari del que hauria de semblar, no posen roig ningú, ni directius, ni jugadors, ni socis (com jo mateix), ni seguidors dels clubs ni governants d’esquerres o de dretes. Com han de sancionar l’anestesia, l’opi del poble com algú va dir un cop? Com més futbol millor, costi el que costi... ara l’Espanyol, ara el Barça, ara el Nàstic, ara el Madrid, ara la Roja i per Nadal... la Selecció Catalana! Pan y circo, pan y circo!

I més noms. Bankia! Hores d’ara ningú no sap com acabarà aquest affaire. Les primeres informacions parlaven d’un forat estimat en uns 4.500 milions d’euros i actualment ja se’n parla d’uns 23.000 milions els que haurà d’injectar l’Estat per tal de garantir la viabilitat de l’entitat. Quina estafa. Ja de bon començament i amb l’objectiu d’entrar en Borsa, van falsejar els comptes presentant uns beneficis de 300 milions d’euros quan en realitat les pèrdues superaven els 3.000 milions! I van enganyar un bon nombre de ciutadans que van comprar accions del nou banc confiant en la informació que se’ls donava (la dels beneficis) des de la pròpia entitat, des del Banc d’Espanya i des de la Comisión Nacional de Valores. Al capdavant del xiringuito un reputat Rodrigo Rato que anys enrere s’havia postulat com a successor de l’Aznar, i que malgrat haver estat derrotat en el si del PP pel Rajoy, gaudia del suport i beneplàcit de gran part de l’electorat i de les bases del partit. Un any després que l’escàndol saltés a les primeres planes dels mitjans de comunicació, l’Audiència Nacional ha imputat al Rodrigo Rato i 32 esbirros més pel conegut ja com a “cas Bankia”. I tot perquè el novè grup parlamentari (tenint en compte el nombre de representants) del Congrés dels Diputats, UPyD, va interposar querella contra tots i cadascun d’ells. I com és que ningú més no ho ha fet? Fàcil. Entre els fins ara 33 assenyalats, es troben polítics del PP, PSOE, IU, sindicalistes, empresaris i banquers. I és clar, tots muts i a la gàbia! La llei del silenci tan pròpia de la màfia napolitana s’ha imposat en tots i cadascun dels racons de l’Estat.

D’altra banda cal dir que la situació de les entitats financeres espanyoles és esfereïdor. De tenir el sistema financer més solvent i sòlid no només d’Europa sinó del món sencer (segons paraules de l’ínclit Zapatero) a haver de ser rescatat per Europa per tal d’evitar la seva inevitable fallida i una més que possible sortida d’Espanya de l’euro. Com es menja tot això? Suposo que amb estudis d’economia i jo no els tinc, és clar. Ja m’ho deien mons pares, “estudia noi, estudia ara que encara hi ets a temps!”. I ningú no ens explica la veritat. Els poders fàctics de l’Estat o bé pensen que som rucs, beneits o gilipolles (o les 3 coses alhora) o bé estan convençuts que som tan dèbils i pobres d’esperit que, pel nostre bé, ens han d’amagar la realitat quan aquesta es presenta tan i tan caòtica com ho fa l’actual. I mentre, aprofiten el desconcert que originen entre la ciutadania per a... molt bé, emplenar-se un cop més les butxaques. La mà a la caixa hauria de ser considerat l’esport rei a Espanya. El Banc d’Espanya i la ineficàcia dels seus experts també han tingut un paper destacat i del tot determinant en aquest desgavell! Si la meva feina la faig igual de bé que l’han fet tota aquesta tropa... demà mateix em despatxen i vaig camí de l’Oficina de Treball de la Generalitat. I amb una mà davant i l’altra darrera perquè jo no tinc un contracte blindat! Sants collons! No podem oblidar a més i per acabar d’arrodonir-ho, que el control per les diferents caixes del territori espanyol va esdevenir de lluites polítiques en les quals van participar tots els partits; tots! Son moltes les entitats financeres espanyoles amb problemes reals de viabilitat... per a posar-se a tremolar!

Segur que tots aquests paràsits surten absolts dels escàndols pels quals se’ls assenyala!

El que realment preocupa al ciutadà, si més no al ciutadà que us escriu, és que sembla que tothom qui participa d’un escàndol dels esmentats més a dalt i/o d’altres que m’han passat per alt o simplement no han tingut cabuda, surt d’ells com si no res, sense condemna ferma o pena de presó, sense assumir cap tipus de responsabilitat i gaudint d’una vida millor que la d’aquell qui mira de caminar per la sendera de l’honestedat. Qui roba (a gran escala) no es veu obligat a tornar el que ha robat, a respondre de res. I no ho entenc! La democràcia per la que tanta gent va lluitar només ha servit per això, per acceptar com quelcom normal allò que no ho hauria de ser? La llibertat assolida només ha de valer per a mirar cap a una altra banda i no fiscalitzar les conductes dels governants sorgits de consultes populars (eleccions)? Com que tenim democràcia i vivim en llibertat, que uns quants (o molts) posin la mà a la caixa ho hem de considerar un mal menor? Doncs penso que no! Quan va començar aquesta maleïda crisi, des de diferents fòrums es parlava de la necessitat de canvis estructurals, de canvis de models econòmics, que el que s’havia fet fins ara no havia funcionat... on ha quedat tota aquesta xerrameca?

I quina solució hi ha? Una passaria, per no deixar morir la força que un dia van aconseguir els indignats manifestats arreu del territori. Van prendre els carrers i malgrat la manca de lideratge del moviment i la seva evident desorganització, van mirar de remoure consciències, de canviar allò que no els agradava. No van permetre, si més no al principi, que cap força política manipulés el moviment (cosa que van pretendre diferents forces polítiques) i tampoc no es van aturar malgrat l’aparició de grups violents que s’adhereixen a qualsevol manifestació vers l’ordre establert i que buscaven prendre protagonisme a aquells qui es manifestaven i es manifesten pacíficament. Si, cal que ens mobilitzem tant com ens sigui possible vers les retallades socials defensades, aprovades i imposades pels governs del Rajoy i del Mas. Mobilitzar-nos en temps de democràcia mai no ha estat tant necessari com ho és ara i és en les nostres mans decidir de participar-hi o no. Això si, no esperem que cap polític solucioni els nostres problemes! Els paràsits dels que he parlat (i que no responen a un únic color) han atacat les bases sobre les quals s’erigia l’edifici de l’estat del benestar que tant va costar construir. I si no ho impedim seguiran atacant-lo. El dret al pataleo ha quedat obsolet, ja no és suficient. Només ens queda la mobilització en defensa dels nostres drets. Sona utòpic però no ho és. Tanmateix, que soni utòpic potser és el que els paràsits volen fer-nos creure!

Petits atletes 2012

És dissabte 9 de juny. El despertador sona a les 7:45 del matí i com sempre, em costa un munt aixecar-me. I com és que sona el despertador tan aviat si és dissabte? Si és cap de setmana! Donant un cop sec al rellotge que tinc damunt la tauleta de nit, aturo el penetrant sorollet que colpeja el meu cervell, aquell pi, pi, pi, pi... pi, pi, pi, pi... tan i tan molest. Però avui quelcom és diferent. No m’aixeco per anar a treballar. Ho faig perquè a tres quarts de nou he quedat amb l’Oriol i el Ramon a la pista del poble. Abans de les 9:30 hem hagut de deixar enllestit el que ha de ser el circuit d’atletisme on les nenes i els nens de l’escola de Garcia han de competir. Si, avui 9 de juny es celebra al camp de futbol, la 3ª edició dels Jocs Escolars de l’escola El Verger, acte que serveix de cloenda als entrenaments d’atletisme que s’han realitzat cada divendres al llarg de tot el curs i que ve precedit de dies de competició amb atletes d’altres escoles disputats a Ascó i Riba-roja d’Ebre.

Podem dir que, l’Oriol, el Ramon i jo som puntuals. De l’habitació del material esportiu, prenem allò que necessitem; cinta mètrica i les boles de pes (d’1 i de 2 Kg). L’Oriol, que sovint està més despert que no pas jo, porta un full de paper i un bolígraf, estris del tot necessaris per tal d’anar apuntant les marques que els atletes aniran aconseguint. Arribem al camp de futbol i toca emblanquir-se de dalt a baix. Sac de calç a l’espatlla per tot seguit abocar-lo al carret de marcatge. Quan és ben ple, comencem delimitant primer, el circuit de la cursa de fons  (l’equivalent a gairebé el perímetre de tres quarts de camp) i, després, els quatre carrers on es correran les múltiples sèries de velocitat i les zones de salt de llargada i de llançament de pes. Primeres rialles de tots tres. Quines línees més tortes! “A les proves de velocitat, els xics hauran de córrer inclinats per tal de encabir-se en el seus respectius carrers!”. Observem un cop i altre la desfeta i acordem que si algú ens fa qualsevol comentari al respecte... mirarem cap a una altra banda a l’hora que marxarem d’allà xiulant! Als voltants d’un quart de deu del matí, comencen a arribar els atletes més matinadors acompanyats de familiars i/o amics i a l’hora prevista, les 9:30, tothom és a peu de camp. O si més no això sembla! Hi haurà alguna sorpresa. Uns venen a competir (xiquetes i xiquets), altres a veure les evolucions de tots i cadascun dels atletes (el públic, els aficionats) i a donar-los suport i altres (l’Oriol i jo mateix, comptant amb l’estreta col·laboració de veïns i amics) a anotar les marques i assegurar-se o procurar si més no, que tot surti bé, que l’esdeveniment sigui un èxit. I si, de seguida tothom s’adona com de tortes apareixen dibuixades sobre el camp les línees dels carrils de les curses de velocitat mentre els responsables de tot plegat, provem de negar l’evidència... No ho aconseguim!

Però aquest any els Jocs comencen de manera diferent... l’Oriol, que com l’Ivan en anys anteriors, d’atletisme en sap més, molt més que jo, aplega als atletes en una rotllana i els indica un seguit d’exercicis d’estirament que ells segueixen fil per randa. Això no és nou; han esdevingut el pròleg habitual dels entrenaments dels divendres. Se’ls saben de memòria i inclús en decideixen l’execució d’algun. És el moment en el que part del públic, per no dir tot, gairebé damunt mateix de la rotllana, aprofita a fer les primeres fotografies de la jornada. N’hi haurà més, moltes més. Això no ha fet més que començar.

Acabats els estiraments, arriba l’hora de la veritat. L’inici de la competició. Tu em vols guanyar a mi i jo a tu i al de més enllà i a tots! La primera prova... la cursa de fons. Dividim la canalla en dues categories. Infantil i la resta, alumnes de primària. Els primers faran una volta al circuit i els segons n’hauran de completar dues. Sortida dels grans. De seguida es veu qui es pren seriosament la cursa i qui sembla que segueixi escalfant com si encara fos al bell mig de la rotllana dels estiraments... I ara surten els petits. Veure’ls córrer envoltats dels crits de suport dels qui allà hi érem feia goig. I competien i volien arribar els primers i s’esforçaven per aconseguir-ho. Els grans cap a la segona volta amb tres atletes destacats. Si no recordo malament, l’Aleix, la Mar i el Jordi per aquest ordre, malgrat que la Mar finalment va perdre la segona posició en benefici del Jordi. Repeteixo, si no recordo malament. Demano disculpes si m’equivoco. Repartits per la corda del circuit, els espectadors armats amb càmeres de totes les mides animaven i feien fotografies (i vídeos també?) sense parar, tot buscant la millor instantània.

La calor començava a fer-se present i les primeres suors també.

“Què toca ara?”, preguntaven nenes i nens. Les curses de velocitat! Curses de quatre. Uns 50 metres aproximadament, en els quals els corredors no poden afluixar. Han de sortir disparats en pic escolten el típic “preparats, llestos... ja!”. L’Oriol és qui donava l’ordre de sortida i jo esperava a la línea d’arribada apuntant les posicions que ocupaven els atletes. Públic per tot arreu, crits d’ànim i, és clar, més fotografies. I rialles dels guanyadors i curses mirant als atletes que corren al costat teu per a veure en quina posició et trobes... Una sèrie, una altra, una altra i... un guanyador i un altre i un altre i encara un altre. I el segon en arribar que es mira al primer amb ulls de revenja! S’ha de dir que les curses de velocitat tenen quelcom especial que fan que la gent, el públic, s’hi entregui de forma més generosa, cridant, aplaudint i fins i tot abraçant als atletes tot just creuen la línea. I què és el que no pot faltar? Doncs si, més fotografies.

Ah, perdoneu, M’oblidava. Instants abans d’iniciar-se una de les sèries de velocitat (crec que l’última), el Jose saltà al camp i arribà corrent a la posició de sortida on hi havia els 3 darrers atletes que esperaven el crit de sortida . El xiquet arribava tard si, però no importava. Tothom el donàvem com a guanyador de la sèrie. I sobrat que va guanyar. Quina manera de córrer. És com si el perseguís el mateix dimoni! No mira enrere i lo millor de tot... corria i somreia a l’hora!

La tercera prova del dia era el salt de llargada. Un primer salt de prova, 3 més de pura competició pels grans i 2 pels més menuts. L’Oriol i jo ens prenem temps per a recorda-los-hi les coses que hem fet durant l’any (aquest i els anteriors); intentar que les mans no quedin darrera del cos un cop caiguem a l’arena, ajudar-se dels braços per aconseguir més impuls de salt, una cursa potent i, sobretot, sempre sortir del fossat sense trepitjar el salt aconseguit, sempre cap endavant... Trobo que ens van escoltar. Salts més llargs, menys, més tècnics i menys... l’Oriol cantant les marques del primer, segon i tercer intent i jo apuntant-les. I els atletes? Doncs a cada salt, preguntant “quan he fet?”, “quan he saltat aquest cop?” Tan aviat s’assabentaven de la distància saltada, corrien a dir-ho als amics i avui rivals. I el públic? Doncs aplaudint els salts, comentant aquells que destacaven i fotografiant allò que més els cridava l’atenció, procurant sempre immortalitzar el moment precís de salt d’algun dels competidors. Qui més va destacar en aquesta prova va ser la Isabel, tant per la llargada i la constància dels seus salts com per la manera d’executar-los. El Sergi també ho va fer prou bé, cosa que per altra banda no ens va sorprendre coneixent la seva actuació als Jocs celebrats dies enrere a Riba-Roja d’Ebre. En general però, tots els participants van posar el millor de cadascú d’ells. I els aplaudiments que s’escoltaven a peu de fossat així els ho reconeixien.

I més calor. Son prop de les onze del matí. Sol radiant al bell mig d’un cel blau. Cap núvol a la vista i tot els qui som allà, fa estona que comencem a buscar zones d’ombra però...

Però l’ultima prova, el llançament de pes té la zona de competició en un lloc del camp en el que cap arbre pot apaivagar la sensació de calor... error de càlcul. Ho apuntem per a futures edicions dels Jocs.

Com deia, la quarta i última prova és la de llançament de pes. Aquí també dues categories. Igual que en d’altres ocasions. Infantils per una banda amb un llançament amb el pes d’1 Kg i la resta, els grans, amb dos llançaments amb el pes de 2 Kg. I igual que en el salt de llargada, recordatori de com realitzar els llançaments; pes recolzat al coll, girar una mica el cos de cintura cap amunt, dues passes d’impuls i no llançar la bola als peus, donar-li alçada... i els resultats ja els vareu veure els qui vareu assistir dissabte al camp. Tots esforçant-se al màxim per aconseguir un millor llançament que els fes guanyar el concurs o si més no, quedar davant l’amiga o amic a qui de bon matí ja volien batre... I els assistents van seguir premiant el comportament dels llançadors! Aplaudiments, fotografies... I simulacres de llançaments per a fotògrafs despistats! Entusiasme al camp des de l’inici fins el final de les proves.

I arriba l’hora del lliurament de premis amb la novetat que, aquest any es disposa d’un podi per tal que els atletes als qui es va cridant hi pugin i rebin allà la felicitació per la seva participació en els Jocs i la ben merescuda medalla. Un per un tots els atletes passen pel podi i reben els aplaudiments de la resta dels allà presents. Quines cares de felicitat que se’ls dibuixava a la canalla! Fins i tot l’Oriol i jo, com a entrenadors d’atletisme, varem ser convidats a pujar al podi on, a banda d’aplaudir-nos i col·locar-nos també la medalla de rigor (provocant un pèl de vergonya; de ben segur ens varem posar rojos), se’ns va fer lliurament per part de l’AMPA, d’uns regals en agraïment a la tasca feta... el meu, un cotxe de Scalextric (Seat Toledo GT) que tothom qui em coneix sap que em va fer molt content. Un més per a la col·lecció; i van encertar perquè aquest encara no el tenia!!!

I després de tantes emocions... coca de La Serra d’Almos (no n’hi ha cap d’igual), sucs i aigua fresqueta. I barrejats petits, grans i més grans... tots fem cua per a no quedar-nos sense la porció de coca de xocolata o sense suc o aigua...

Per acabar, des d’aquí i, en nom meu i de l’Oriol, donar les gràcies a tots els que han participat de la festa dels Jocs d’una manera o altra, ja sigui competint, assistint de públic i/o donant un cop de mà en l’organització de l’esdeveniment i desitjar que els anys vinents es facin realitat la quarta, cinquena, sisena, setena... edicions dels Jocs Escolars de Garcia. Potser si que algun dia, un veí de Garcia arribi a ser atleta de prestigi. I per què no? I si això no succeeix, sempre recordarem com ens varem divertir competint amb companys d’escola en proves d’atletisme un dissabte pel matí al camp de futbol del poble...

Per últim, ara si, dir-vos que el proper curs ja no seré entrenador d’atletisme i que els tres anys que he desenvolupat aquesta tasca han estat del tot satisfactoris. Agraeixo a tots els alumnes sense excepció, a la direcció de l’escola i a l’AMPA la seva paciència amb mi i el suport i les facilitats que uns i altres m’han donat tot aquest temps. Gràcies.

LA FIGA

Carai, com està el món! Itàlia en particular! El passat 21 de març de 2012 la Justícia transalpina concedeix la llibertat i absolt un narcotraficant uruguaià... un paio sense escrúpols que per tal de passar desapercebut treballava com a rentacotxes a Montgat, que ha estat empresonat només 626 dies i que ara ja és al carrer com tu, com jo. Quelcom s’amaga darrera de tot plegat! Extorsió, corrupció potser companyonia? Perquè, estareu d’acord amb mi que 626 dies pels delictes de narcotràfic i d’altres associats a aquesta activitat no semblen suficients. Espereu, espereu que ara que hi penso la cosa no va anar ben be així! A qui va absoldre la Justícia italiana aquell 21 de març va ser a l’Òscar Sanchez. Un home senzill, un home corrent com podem ser qualsevol de nosaltres i que si, ara si, treballava com a rentacotxes a Montgat però res més. Potser si que tenir una feina està buscadíssim però mai no hagués imaginat que tant... Res de narcotràfic, res d’extorsió, de corrupció... res de res. Bé si, allò que s’ha produït ha estat un error judicial (per no dir negligència) bàrbar. Un home honest que s’ha passat 626 dies empresonat en un país estranger, patint vexacions de tot tipus tant per part d’altres presos com dels funcionaris del centre penitenciari en el que ha estat reclòs, segons ha confirmat el propi Òscar. Un cop posat en llibertat i havent travessat les portes de la presó, l’Òscar caminà fins arribar a l’altra banda de carrer on l’esperaven familiars, amics i el seu advocat i després d’abraçades sinceres i plenes d’emoció es girà i dedicà una botifarra acompanyada del crit de “cabrones” al centre penitenciari, als presos i funcionaris que li van fer encara més penosa la seva injusta estada allà, a la jutgessa que va decidir la seva reclusió i per extensió a la judicatura italiana en ple. Un gest i un crit acompanyats d’infinita ira, impotència, rancúnia i mala llet. I bé que va fer. Amb tot el que va haver de passar encara trobo que va ser prou prudent. La reacció dels qui eren allà va ser de fer abaixar els braços a l’Òscar i tot seguit donar l’esquena al centre. Entenc també aquesta reacció (de protecció) però haig de dir que m’agrada més l’atreviment de l’alliberat. M’apunto a la botifarra, i tant que si! I més quan l’únic “delicte” que va cometre va ser l’excés de confiança, la ingenuïtat i, perquè no la ignorància, en deixar-li a una semi desconeguda el seu DNI... errors que per molt estúpids que semblin podem cometre qualsevol.

Fa uns anys el conjunt dels mitjans de comunicació d’arreu del món, impresos i audiovisuals, es feien ressò de la instantània captada per un fotògraf en un camp de futbol. En ella apareixia un xic holandès d’uns 6 o 7 anys aficionat del Feyenoord que, enfundat en la samarreta del seu estimat club, amb el puny tancat i el dit cor (o mig) alçat feia el senyal de la figa, la peineta (també coneguda vulgarment com la señal del pajarito), acompanyat tot plegat d’un rictus de mala hòstia. Tothom va posar el crit al cel; “com pot ser que els nens pugin així?” ens preguntàvem... Tots falsament esfereïts!!! Però veient com van les coses i patint els esdeveniments que dia rere dia ens colpegen, penso que aquell nen era un avançat al seu temps. Aquella actitud davant allò que a ell no li agradava (fos o no justificada), aquella manca absoluta d’aborregament, aquella mala baba incontinguda... què voleu que us digui, no té preu. Avui dia, no té preu!!!

Tanmateix, cal apuntar que a Anglaterra també son molt donats a les gesticulacions d’aquest tipus, tot i que allà, la figa la feien usant els dit cor i índex. A la sèrie The Young Ones (Els Joves) era molt habitual veure els dits en peu de guerra, insolents...

Aquest gest, la figa, té una història al darrera i va explicar-me-la un amic el dia que vaig comentar-li que volia escriure una mica d’això. Es veu que els anglesos, en la seva lluita (gairebé eterna) amb els francesos, usaven l’arc com arma d’atac mentre que els segons atacaven amb ballesta. Quan els anglesos capturaven soldats francesos, el primer que feien era tallar-los-hi el dit cor per tal d’impedir que poguessin tornar a disparar una ballesta i els francesos feien el mateix amb els dits cor i índex dels soldats anglesos. Així, quan un anglès volia fotre’s d’un francès o amenaçar-lo li ensenyava aquests dos dits i quan un fill de França buscava fotre-se’n del seu enemic, ho feia mostrant el dit cor. Amb el pas del temps i molta literatura pel camí (tanta com la llegenda de l’origen que us he explicat), de seguida es va considerar el gest com quelcom ofensiu.

Després, aquest món que tot ho globalitza i que de fa temps persegueix el (tan perniciós) pensament únic, també ha aconseguit estandarditzar el gest i reduir-lo pràcticament a un de sol, marginant conseqüentment l’altre. La variant francesa, en aquest cas, s’ha imposat. Sembla ser que és més còmode aixecar un dit o potser és que aixecar-ne dos fa més mandra... Malgrat tot, seria bo no deixar perdre definitivament la variant anglesa per acabar trobant-la només en llibres d’usos i costums d’aquests que, passats els anys, tant sorprenen a qui en fa una ullada.

Però cal reconèixer que fer aquest gest, el de la figa o el de la botifarra tant se val, en el moment oportú tampoc no té preu! Com diu l’anunci... “para todo lo demás, Mastercard”.

Parlant per aquí i per allà i amb uns i altres de la figa, he conegut les diferents variants que hi ha de fer-la. Potser si que parlo de coses si més no curioses però, que voleu que us digui, quan menys t’ho esperes, una conversa del tot innocent pren un caire un pèl estrany.

Per internet circulen articles, de preteses oficialitat i serositat, que expliquen que la figa originària tampoc no era la descrita fins ara... si més no aquí, a Catalunya; temps enrere, diuen, es feia amb el puny tancat i passant el dit polze pel bell mig de l’índex i el cor. El que no canviava era el seu significat... la manera de fer si però igualment es buscava ofendre a aquell a qui se li adreçava!

Hi ha qui la fa agitant el puny i repetint “ostres, què passa, què passa... mira que m’ha sortit” quan de sobte, el dit cor s’alça valent i insolent davant la mirada atònita de l’interlocutor, sabent-se ara ja ofès. D’altres, no donaré noms, la fan de la següent manera: al costat del puny dret ben tancat mouen la mà esquerra com si giressin una manovella que poc a poc va alçant el dit mig fins aixecar-lo igualment poderós i vehement que en el cas anterior. L’última que he conegut és la de apropar-se el puny a la boca i bufar entre els dits polze i índex. Amb l’ajut de la bufada el dit cor s’alça davant aquell a qui es vol ferir. Com més forta és la bufada més insolent s’alçarà la falange. En la intensitat de la bufada rau la força de l’ofensa! Segur que n’hi ha més però ara com ara, només en conec aquestes. Per a fer-ho tot més clarificador, volia acompanyar el text de vinyetes explicatives (tipus instruccions d’ús) però les meves limitacions en tot allò que té a veure amb el dibuix i el disseny m’ho han impedit... llàstima!

Amb botifarra o amb figa, ja sigui francesa, anglesa, catalana antiga... l’actitud que acompanya ambdós gestos és el que vull lloar. Actituds com l’inconformisme, el frontisme, el desacord vers les coses que ens envolten, vers les notícies que escoltem dia si dia també... el crit aquell de “cabrones”de l’Òscar encara ho escenifica tot millor i està més justificat que mai. Si ens aturem a pensar-hi, de ben segur trobem infinitat de moments per a fer anar la botifarra, la figa i el crit... Que el Rei marxa de safari? Que l’Urdangarin és un trepa? Que en Millet i en Montull segueixen al carrer tot i l’espoli del Palau de la Música? Que en Camps surt indemne de tants judicis com se li fan? Que tenim aeroports sense avions i l’AVE ha estat un nyap? Que els bancs i les caixes usen els diners lliurats per l’Estat per a sanejar els seus comptes enlloc de concedir crèdits a les empreses i per a acabar d’adobar-ho es permeten l’atreviment de publicitar-se amb anuncis com aquell de “Parlem?” de La Caixa o els dels cara a cara del Banc Sabadell que provoquen vergonya aliena o els dels gestors personalitzats de Catalunya Caixa que van a casa teva... tots ells amb un to edulcorat i de falsa confraternitat? Que els desnonaments s’han convertit en un maldecap per a moltes famílies? Que la corrupció ha gangrenat la classe política? Que les multinacionals estan fent més diners que mai abans i com mai no havien imaginat? Que s’aprova una reforma laboral que menyscaba drets fonamentals dels treballadors? Que les retallades en sanitat, en educació i en serveis socials son brutals i, en molts casos, inassumibles pel ciutadà? Que els sindicats no han mogut un dit fins que la dreta no ha arribat al poder? Que les subvencions mantenen un ramat de bon-vivants, ganduls i incapaços? Que la llum, el gas, la bombona de butà, la benzina no paren de pujar? Que l’atur es dispara fins arribar a quotes que haurien de posar roig a més d’un representant públic? Que l’Estat ha permès expedients de regulació d’ocupació a tort i a dret i no sempre plenament justificats? Que la recessió ens ofega ara i en el futur més immediat? Que l’Europa pròspera d’anys enrere ha mort víctima de la voracitat del sistema capitalista que a tots ens anava tan be fins no fa pas massa? Que els mercats condicionen les polítiques econòmiques dels Estats? Que a les tertúlies tothom es fa l’entès en primes de risc, quites, deute públic... etc... i (estic convençut) molts no saben de què parlen? Que hem estat un bon grapat d’anys mirant cap a un altre costat, no fiscalitzant les conductes dels nostres governants? Que l’Estat de les Autonomies ha resultat el xiringuito del café para todos?  Que hi ha autonomies sense entitat o sentiment nacional que s’han apuntat al carro no per convenciment sinó únicament i exclusiva per cobdícia? Que a Catalunya, El País Basc, la Comunitat Foral de Navarra i Galicia se les ha menystingut? Que no s’aprova el Corredor de la Mediterrània aconsellat inclús des de Europa i si es dóna suport al Corredor Central desaconsellat també des de la pròpia Europa? Que, que , que...? N’hi ha tants i de tants colors!!!

Fa un temps algú va dir, “atureu el món que jo em baixo”. Doncs jo no, jo deixo que el món segueixi rodolant (ni que ho volgués tampoc no podria aturar-lo) però li dedico una més que merescuda figa (o botifarra) i un crit de cabrons a tots aquells que d’una manera o altra han contribuït i/o propiciat la situació actual.

¡E-e-e-esto es todo amigos!