I de què nassos escric?

Començo a escriure aquestes línies sense saber encara si acabaran parint un escrit amb cara i ulls, un d'aquells que enganxin a qui es decideix a llegir-se'l. I és que, per què negar-ho?, fa un munt de dies que em faig un fart de començar articles, escrits, línies... etc..., digueu-ne com vulgueu, i no aconsegueixo finalitzar-ne cap, no aconsegueixo posar fil a l'agulla, no lligo res. Tot es queda a mitges. O ni tan sols això!

Les idees em bullen al cap, és clar que si, s'amunteguen unes damunt les altres, i sé del cert que en un altre moment ja faria dies que estarien plasmades en un paper. La imaginació tampoc no és problema, ja us ho ben asseguro jo! Allà on no arriba la meva sapiència, que ha quedat demostrat en infinitat d'ocasions que no va gaire enllà, de seguida hi poso imaginació i au!, escrit enllestit!

Si no tracto temes d'actualitat, notícies que per una o altra raó m'han cridat l'atenció, absurditats de les quals m'assabento per pura casualitat o vés a saber com, incidents o anècdotes que ocorren al poble; si no tracto d'aquestes coses, dic, acabo inventant una història. o barrejo realitat i inventiva, d'altra manera dit mentides. No imagineu com n'és de fàcil, escriure mentides!

L'escrit però va tard; més tard que mai. Avui mateix he hagut d'assumir que no arribava a temps  a presentar cap article per al proper número de La Foig, aquest que ara teniu a les mans. I no me'n sento gens orgullós, la veritat. Avui he parlat amb la Marta, que esperava el meu escrit (no per bo sinó per emplenar planes de la publicació) per tancar el fotomuntatge de la revista i dur-la a enquadernar un cop corregits tots i cadascun dels escrits (gràcies, Patri), i he hagut de dir-li el que és una realitat indiscutible, irrefutable i tangible..., no tinc res!

Crec que tot respon a una manca de concentració i/o d'inspiració. Sóc al bell mig d'un embús d'inspiració... 

I no serà perquè l'actualitat no s'entossudeixi a tota hora, dia rere dia, setmana rere setmana, sempre, a oferir coses de les que parlar o, més ben dit, escriure i fins i tot polemitzar. Com m'hauria agradat ser polemista! Hi ha un bon grapat d'afers capaços d'empènyer-me a escriure sense parar... la inversemblant i en ocasions força còmica, situació política a Espanya, per exemple, el procés sobiranista endegat per les forces independentistes i l'antiga Convergència a Catalunya, el Brexit del Regne Unit, votat en referèndum, i les desconegudes conseqüències que aquesta decisió suposarà per als països de la zona euro, la crisi dels refugiats a Europa, el vergonyós paper dels governs dels estats de la Unió incapaços de fer-hi front i trobar cap solució (la busquen realment?) i la hipocresia dels ciutadans europeus, entre els quals m'incloc, que exigeixen (exigim ferventment) als seus respectius executius acollir als refugiats, però, és clar alhora tenir-los ben lluny de casa, de les escoles i els instituts on porten als seus fills i filles... Ja ho dic, em repeteixo, hipocresia en grau superlatiu. I ningú no és racista ni classista ni res semblant!

Podria escriure també de la imbecilitat d'aquells que encara creuen en les campanyes d'enviament de missatges SMS per curar una malaltia o per pal·liar la fam al tercer món... El ser humano es extraordinario... i obtús, habitualment obtús!

Igualment podria parlar de la prohibició de les corridas de toros a Catalunya gràcies a una ILP (iniciativa legislativa popular) que va comptar amb el suport de bona part del Parlament, en tot cas, això si, en nom d'una suposada defensa dels drets dels animals. Quina fal·làcia, quina mentida! I com va colar! No he vist cap d'aquests polítics defensant els drets dels bous embolats (i variants) tan habituals a les festes dels territoris del sud de Catalunya. Serà que aquests bous no mereixen tenir els mateixos drets que els de les corridas! Per favor, siguem seriosos, tot va respondre al desig ocult, a l'amagat afany de prohibir una festa espanyola a Catalunya. Ja de passada podria parlar (perdó, escriure) dels animalistes i d'aquesta nova moda de tractar als animals com a persones (l'esperit Disney), tot i que m'espero a recuperar la inspiració i posar-los a caure d'un ruc amb dosi d'enginy, gràcia i salero. M'agradarà, per moltes raons, esplaiar-me amb aquest col·lectiu... resta pendent fer-ho!

O de la nova ocurrència dels de la CUP, retirar l'estàtua aixecada en homenatge a Colom de la Rambla de Barcelona. La mà ben oberta! De veritat espero que en les properes eleccions, siguin quan siguin, entre tots els fem fora del Parlament. Els haig d'agrair, però, la voluntat que posen en totes i cadascuna de les seves aparicions, com s'hi miren per ser o semblar cada cop més còmics. M'ho passaria d'allò més bé escrivint d'ells i les seves ocurrències..., ho reconec! Tot i ser conscient, d'altra banda, dels pals que m'emportaria.

Podria parlar del sensacionalisme que actualment impera en el periodisme, un tret que ha esdevingut irrenunciable i cabdal en qualsevol espai informatiu, tant de les televisions públiques com privades, tant a les emissores de ràdio també públiques com privades, com als mitjans de comunicació escrits (diaris, setmanaris, revistes...). qualsevol notícia, per ridícula o intranscendent que pugui semblar, s'ha d'emetre amb un cert grau de dramatisme, d'alerta. Si fins i tot les previsions meteorològiques vénen sempre acompanyades d'alertes! Collons!, que a l'estiu ha de fer calor i a l'hivern... doncs fred! A la primavera surten les flors i a la tardo cauen les fulles! Alerta! El posat, el rictus del presentador o la presentadora també ha d'acompanyar, a més de l'ús perfectament mesurat d'un llenguatge pervers, replet de dobles lectures. O la notícia es presenta així o no cal informar-ne. Si no crida l'atenció, si no impressiona, si no fa por o preocupació, si no genera vòmit, millor passem a una altra cosa que sí ho assoleixi. El que menys importa és, paradoxalment, informar.

Seria punt i a part escriure de la manca d'independència, del servilisme, de l'escassa o nul·la objectivitat de la totalitat de mitjans de comunicació d'aquest país... Ja ho veieu, no sóc amic dels mitjans de comunicació tampoc!

I seria igualment interessant escriure respecte de l'afectació de la crisi econòmica a la Ribera d'Ebre; de com molta gent, sobretot jovent, ha de fer les maletes i marxar en vista de la poca perspectiva de millora que presenta la Comarca; empreses i comerços que baixen la persiana, nul·la o si més no insuficient inversió des dels governs central i autonòmic, model econòmic comarcal basat en un parell de grans indústries amb propera data de caducitat (sempre i quan no hi hagi interessades moratòries)...

I, com no, podria escriure també dels brètols de Garcia que han decidit passar una nit destrossant mobiliari urbà enlloc de passar-la escoltant rock'n'roll; perquè, escolteu, estic convençut que els qui han fet aquestes maleses són veïns. em sap greu reconèixer-ho però n'estic del tot convençut. Però aquests individus estan de sort, sembla que ningú no ha vist res; donades les circumstàncies, l'Ajuntament poc hi pot fer, i jo segueixo sense la inspiració necessària per dir-los el que en penso d'ells... Bé, sí, potser els podria dir gilipolles! Què us passa pel cap, gilipolles, quan decidiu arremetre contra mobiliari públic? Com sou tan soques de no pensar (?), de no adonar-vos que acabeu pagant amb pujades d'impostos un i altre cop tot allò que malmeteu amb les vostre bretolades? Com diria l'Antonio Garcia Ferreras "se puede ser más tonto pero hay que entrenarse...".

Si estigués a les meves mans, degudament i pública identificats els brètols, els faria assumir íntegrament els cost econòmic de la reposició del mobiliari malmès, a més d'inhabilitar-los durant un temps a considerar per a l'accés a qualsevol oferta pública de feina. Però, brètols, seguiu de sort perquè ni la competència de decidir o no què s'ha de fer amb vosaltres ni la competència d'imposar sancions no estan a les meves mans... Si així fóra...

I, finalment, per si res del que he dit en els paràgrafs anteriors em serveix per lligar aquest escrit o qualsevol altre, si res no aconsegueix desbloquejar la inspiració, aleshores us demanaré ajuda; podríem fer quelcom similar al que es feia en els antics programes musicals de la ràdio... peticiones del oyente! Ep, no us equivoqueu, que aquest tipus de programes causaven sensació anys enrere entre els oients, els qual aprofitaven l'avinentesa per dedicar una cançó a alguna persona estimada, o no, i inclús a un mateix. Encara es porta això? Ni ho sé tampoc! En el cas que ens ocupa, és clar, es tractaria de peticions del lector. Vosaltres em proposeu un tema i jo hi escric amb l'única condició que... no hi ha condicions a l'hora de proposar un tema i tampoc a l'hora d'escriure-hi! Podria ser divertit! 

Exemple: l'alcaldessa i l'equip de govern de l'Ajuntament, per agrair l'incivisme del qual fan gala els brètols que la passada nit es van dedicar a destrossar mobiliari públic, els dediquen el següent escrit... recordeu que no hi ha condicions i el terme brètols certament seria substituït par altres mots més malsonants.

I ves per on sembla que, tot xino-xano, he enllestit l'article. Falta que encara sigui a temps de presentar-lo per publicar. En cas contrari, restarà per sempre més a la memòria del meu ordinador portàtil.

Al final, sense saber ben bé de què nassos escriure, he anat escrivint d'això i d'allò, de tot i de no res. 

Duelo de titanes

A Garcia Ville mai no passava res d’extraordinari… de tant en tant alguna baralla al Saloon de los Justicieros provocada pel mal perdre d’alguns a les timbes de cartes o pel mal beure d’altres; tret d’això, poca cosa més. Mai no passà res digne de ser explicat, mai fins aquell maleït 21 de juny de 1875. Fins aleshores, la vida al poble era del tot anodina... anar i venir de veïns pels quatre carrers de dia i recolliment de nit a les cases o al Saloon. Res no alterava la tranquil·litat dels seus carrers i dels seus veïns. El Sheriff amb prou feines havia d’intervenir en cap conflicte o discussió i quan ho feia era només per arbitrar petites batusses que mai no anaven més enllà. La sang mai no arribava al riu! 

Recordo perfectament els fets com si fóra ahir. Malgrat que era el primer dia d’estiu, la calor ja acompanyava el paisatge de feia dies. Una calor extenuant i enganxosa presentava els carrers buits de gent des de la sortida del sol fins que aquest es ponia i els pocs que s’atrevien a sortir buscaven ràpidament refugiar-se de les altes temperatures sota qualsevol ombra; balcons, moreres i la palmera s’erigien com a anhelats refugis. Esporàdicament alguna dóna deambulava carrer avall camí de la petita botiga de queviures on l’esperaven els mantecados, els 200 grams de rigor de pernil dolç... i alguna cosa més! Igualment podia veure's algun home recolzat contra la paret amb el barret tapant-li pràcticament tot el rostre i protegint-lo del sol abrasador... La pols envaïa l’ambient a causa de la manca de pluges que s’arrossegava de mesos enrere. Els matolls rodolaven pel poble dibuixant un d’aquells fotogrames tant repetits en qualsevol Western. Quan s’amagava el sol, la calor afluixava i un bri d’aire fresc recorria cada racó del poble, els veïns aprofitaven per sortir al carrer, cadira en mà, i seien a fer petar la xerrada. 

Aquesta, EL POBLE, és la primera peça.

Aquell infaust dia, abans que succeïssin els luctuosos esdeveniments, el Saloon de los Justicieros estava molt concorregut. Eren prop de les 19:00 hores i, a la barra, un grapat de rudes vaquers arribats dels ranxos d’arreu del terme compartia beure i xerrameca després d’una esgotadora jornada de treball. En una de les taules del local, homes de més edat jugaven al guinyot... a cap no li agrada perdre! Els revòlvers sempre a punt! En una altra taula, forasters vinguts de més enllà de l’oceà, atacaven amb ferotgia els barrils de cervesa i configuraven un món paral·lel, propi i particular. A la taula del racó, apartat i sol s’hi asseu un afable vell que remuga de tot plegat mentre fot un mos. Fa dies que no dur revòlver però per poc que pugui ho pela tot! La taula més nombrosa, però, aplega part dels integrants de la temuda banda dels guapus. I van armats fins a les dents!

- Bartolomius, (cop de puny a taula) posa una altra ronda!!! I que sigui ràpid, estem secs!!!

- I un plat de pernil, home!, que no t’estires gens...

Aquesta, la GENT DEL POBLE és la segona peça!

Al fons, per l’horitzó i baixant de les muntanyes, apareix la figura d’un genet vestit de negre de cap a peus, cavalcant a lloms d’un cavall també negre. Una figura imponent. Alt, espigat i eixut... a poc a poc s’apropa al poble, s’endinsa pel carrer principal, deixa enrere l’església de la qual surten els càntics i els precs melancòlics de quatre dones, passa davant l’antiga oficina del Banc, tancada des que uns quatreros  l’assaltessin mesos enrere, i s’atura davant el Saloon de los Justicieros. Mentre ha creuat el poble hi ha qui s’ha amagat rere els murs o les portes de les cases, d’altres han observat l’arribada del foraster rere el grinyolar de les persianes i uns pocs, porucs, l’han assenyalat incrèduls tot reconeixent la seva temible estampa. Descavalca, lliga el seu cavall i entra al Saloon. A l’obrir la porta una contundent bafarada de fum li fot la primera pegada! Segur que no serà l’última. El personatge no és desconegut per la gent. Ja l’han vist en d’altres ocasions vagant per aquí. Potser busca soroll! És “El Fata”! (ara xiulant)... tiririririiiiiiiii, tiririiiiii, tiriririiiiiiiiiii, tiririiiiii... És un cowboy arribat del ranxo de "Les portes roiges". Es treu el barret tot just entra al Saloon. Els que són allà, en escoltar el bram de la porta a l'obrir-se, es giren i, amb una barreja de curiositat, temor i desconfiança, claven llurs ulls en el nouvingut a qui, malgrat tot, no li tremolen les cames, duu ambdues mans prop dels revòlvers per si ha de desenfundar precipitadament... i avança convençut cap a la barra tornant cadascuna de les mirades que li han clavat. Aquestes, les del foraster, son mirades violentes, provocadores i desafiadores que aconsegueixen l’objectiu perseguit..., acotxar caps!!! Muts i a la gàbia!!! La intuïció li diu que tard o d’hora s’enfrontarà a aquells homes; en realitat, està desitjós que això passi. A la barra el reben l’amo del local, en Bartolomius i la Diosa de Ébano... el primer amb la cigarreta als llavis i la cendra fent malabarismes per tal de no caure, de no desprendre’s, negant-se tossudament a cedir a la inexorable llei de la gravetat. La segona, amb un vestit de nit roig, cenyit al cos, mostrant una figura d’infart, unes maneres poc vistes per aquestes contrades. No sempre hi és la Diosa de Ébano. De fet, fa dies que no se l’ha tornat a veure... malgrat haver estat una bona distracció pels aguerrits vaquers. “El Fata” no li ha tret l’ull de sobre a la noia alhora que, dirigint-se a Bartolomius, demana un whiskie barat!

Aquest, “EL FATA” és la tercera peça...

, De l’altra banda del riu arriba el murmuri del xiulet del tren de les 19:12 hores que s’apropa a l’antiga estació de Garcia Ville, ara abandonada... Sense cap motiu aparent, algú dins el tren acciona de manera inesperada el fre i el comboi s’atura. La porta d’un dels vagons destinat a mercaderies i ramat s’obre violentament, i provoca un ensordidor baluern. Amb un impetuós salt, del vagó surt un cavall marró i negre amb una gran clapa blanca al pit i una llarga crinera, muntat per un genet ni gaire alt, ni gaire robust, ni gaire res que caracteritzi l’arquetip d’home del Far-West... és “El Tivi”! Enfundat en un ponxo que el protegeix de la pols del camí, només se l’escolta cridar iiiiihaaaaaa iiiiihaaaaaa amb veu marcadament aguda mentre cavalca el seu rossí Toc.

De cop, estira les regnes de l'animal. A la façana de l’estació, tots els heu vist, hi ha penjats dos vells i rossegats cartells de WANTED amb la seva imatge al centre que no han passat desapercebuts als seus ulls. Emprenyat descavalca i els esquinça de mala manera. Ara sap que encara se’l busca i es recorden d’ell! I no sembla que sigui per a bé... els anys passats a Garcia Ville van deixar una forta empremta! Fa un temps, "El Tivi" va fer-se amb un ranxo de grans dimensions a un altre poble de la Ribera i des d’aleshores poc se li veu el pèl per aquí. Té massa feina allà! Esgarrats els cartells, torna a muntar i es dirigeix cap al riu, a l’antic pas de barca. Tot i que li havien dit que la barca tornava a creuar el riu, el barquer devia estar per altres coses, al Saloon de los Justicieros o ves a saber on..., a qualsevol lloc tret de dalt la barca! 
D’altra banda, el cabal del riu no permetia travessar-lo amb garanties d'èxit. Estava decidit a fer-ho, no us penseu; a “El Tivi” no li fan por els siluros ni els xilindrins dels que es va parlar temps enrere ni els metalls pesants que l’explotació minera de riu amunt ha anat llençant al llit del riu i que han contaminat tones i tones de llots! És un cowboy d’una valentia insultant, “El Tivi”. Llavors decideix seguir el curs del traçat del ferrocarril i arribar a Garcia Ville baixant pel pont del Cavall de Ferro, evitant d’aquesta manera una feixuga marrada. El cavall renilla, s’alça bruscament sobre les dues potes posteriors i de poc que no llença pel terra a “El Tivi”. Una serp s’ha creuat davant d’ells a l’alçada del pont vell. L’ensurt ha provocat encara més neguit al vaquer... Entra al poble i de la façana de la Fonda pengen encara vells i rossegats cartells de WANTED amb la seva imatge al bell mig de cadascun. Com a la vella estació, hi ha recompensa per a qui el trobi... Pinten bastos! Descavalca com ha fet anteriorment a l’estació, arrenca de la paret els cartells i torna a muntar.

- Per aquesta quantitat de dòlars, estarà disposat qualsevol a fotre'm un tret?, va pensar...

A “El Tivi”, però, li pot més l’enyorança d’antics companys de bretolades més que no pas els suposats perills que pugui comportar la tornada a Garcia Ville.

- “Mai no han pelat ningú aquí per tan poca cosa”, es repeteix “El Tivi” un cop rere altre.

Mira de convèncer-se a si mateix que tornar a Garcia Ville no és cap ofensa. No busca soroll però si n’hi ha no li tremolarà el dit que ha de prémer el gallet del seu Colt! La seva mà esquerra descansa damunt el revòlver. Sigui com sigui, serà millor no trobar-se de cara amb el Sheriff del comtat. Encara hi té comptes pendents!

Travessa el poble amb música d’Enio Morricone de fons. Cavalca segur, mirant a esquerra i dreta al més pur estil Django Desencadenado. Clava la seva mirada en els pocs veïns que troba al seu pas i fa cap al Saloon de los Justicieros. Allà el primer cop el rep, com abans el genet de negre, de mà d’una forta bafarada de fum. Malgrat detestar aquell ferum, “El Tivi” avança ferm pel Saloon, creua mirades i arriba a la barra on l’esperen el Bartolomius i la Diosa de Ébano.

- Una cervesa ben freda!!! Coi de calor!!!

Ningú no s’atreveix a aguantar la mirada a “El Tivi” però ell rebaixa la tensió del moment mostrant una actitud gens bel·ligerant. Es troba de cara amb “El Fata”; fa temps que no es veuen... han quedat?

- Tot bé?

- Tot bé!

No són homes de gaires paraules. Són homes d'acció però, per ara, cap dels dos vol problemes.

“El Fata” i “El Tivi” seuen a la taula de la banda dels guapus. N'han reconegut a algun dels seus membres; en un tres i no res les riallades s’obren pas, resonen en cada racó del Saloon, són les protagonistes del film. Ja hi som tots.

- Una altra ronda per aquí, redéu!

Aquesta, “EL TIVI” és la quarta peça...

Tot anava bé. Una nit com una altra. Alguna batussa sense importància. Oli en un llum!!!

De sobte, tot canvia. S'escolten crits que venen del carrer principal. Són veus greus. Dos veïns del poble entren al Saloon, discuteixen aïradament, un d’ells agafa pel coll a l’altre, clava un cop de puny damunt una de les taules i etziba:

- Los meus collons són clavells!!!

Sense saber gairebé com, la cosa se'n va de mare. És l'inici d'una multitudinària baralla a la qual s'apunten gairebé la totalitat dels que són al bar. Pels aires volen ampolles, gots, taules, cadires i pals de billar. Finestrals trencats! Les empentes i els cops de puny es reparteixen a tort i a dret. Tot s’hi val. Forasters i veïns rivalitzen en carxots. Uns i altres van pel terra. En Bartolomius s’ajup i de davall la barra treu un rifle. És un Winchester del 73. Fot dos trets a l’aire i brama...

- Tothom fora! Al carrer, lo Déu que us ha parit! La festa s’ha acabat!!!

I al carrer, després de les garrotades, uns i altres desfilen cap a casa magolats i amb la cua entre les cames. 

Aquesta, la BARALLA AL SALOON DE LOS JUSTICIEROS és una peça més...

EL DUELO DE TITANES i les 3.000 peces!

El temps sembla aturat... Silenci..., no s'escolta cap soroll, cap murmuri. El silenci ara és absolut. Ningú no ho diria! Fa només una estona, el xivarri provocat durant la baralla dins el Saloon semblava interminable.

Tanmateix, palplantats al bell mig del carrer només queden els dos genets, els dos forasters. Emparats per la foscor de la nit, il·luminats únicament per la pobra llum dels antics fanals que coronen els carrers, es retroben “El Fata” i “El Tivi”... i reprenen la conversa: 

- Sembla que està moguda la cosa per Garcia Ville...

- Si, i això que diuen que aquí no passa mai res...

- Que vagin dient. Serà millor que no fem nit aquí. El Sheriff, de ben segur, ens acabarà buscant les pessigolles. Som els forasters. 

Silenci...

"El Fata" i "El Tivi" s'aguanten la mirada. Un d'ells trenca a parlar de nou.

- I si no volem problemes convindrà no tornar a trepitjar aquests carrers durant una llarga temporada... Potser ha arribat el moment de començar el puzle!

- Com, fas puzles?

- Si. Tinc pendent el Guernica de 3.000 peces.

- Ospic, com jo!

- Doncs recorda que sóc el pistoler més ràpid de la Comarca.

- I tu has de saber que encara no ha nascut qui acabi un puzle abans que jo i, si mai hi ha ningú... no veurà pondre's el sol! Així que tu mateix! Ja saps el pa que s'hi dóna!

Mans als revòlvers! "El Fata" mira de fugir muntant ràpidament el seu cavall...

BANG, BANG, BANG! Aquesta és la darrera peça... i l’he posada jo!!!

LLIGA CONTRA EL càncer DELEGACIÓ DE TIVISSA

Personalment us confesso que odio el càncer. No m’agrada parlar-ne i no m’agrada donar-li publicitat. Si per mi fos miraria cap a una altra banda i em quedaria tan ample. Sóc molt més frívol i superficial jo. Prefereixo parlar de futbol, comentar la darrera passada del Márquez i el Lorenzo al Rossi, anar a concerts de rock’n’roll, fer un bon vermut o malmetre contra els polítics de tots colors i les retallades que uns i altres apliquen als territoris allà on manen. Però la realitat és molt tossuda i no permet segons quines alegries!

Quan el càncer va entrar a casa va ser per emportar-se per endavant a mon pare després, això si, de fer-lo patir durant un bon grapat d’anys. Deu anys de malaltia és molt de temps, són molts anys, i molts mesos, setmanes, dies, hores, minuts i segons. És molt de temps, massa, veient com una persona es degrada, es desconnecta de la vida, pateix com un gos; a mon pare el càncer li va fer tot això i més però també recordo com des del principi va decidir plantar cara a la malaltia invisible que el burxava. Veure, malgrat la malaltia, un somriure dibuixat en el seu rostre era la millor lliçó de vida que em podia oferir. El pitjor d’un càncer és quan acabes desitjant que la persona estimada mori d’una vegada. No cal més lluita, només descans, per molt que aquest descans comporti no tornar a veure a l’ésser estimat. En aquests casos, les paraules de persones properes, ja sigui de familiars o amics, i fins i tot les paraules dels metges que tracten al malalt, mai no aporten consol. Les paraules de qui pateix la malaltia, conscient en el dolor, són les que realment pesen com una llosa, són les que et cremen per dins, són les que portes gravades al cervell per sempre més.

És per això que quan em van proposar formar part de la Delegació de Tivissa de la Lliga contra el càncer no les tenia totes... Ja en vaig tenir prou d’aquest color amb el que vaig haver de passar a casa! A més de frívol i superficial, dec ser un egoista consumat o, si més no un empedreït individualista. El càncer ja ho fa això. Cadascú s’enfronta a la malaltia, als seus fantasmes i les seves pors, com millor pot o sap. Un munt de records, i no precisament agradables, s’amunteguen pel cap cada cop que escolto la maleïda paraula i, segurament condicionat per falsos principis propis, no em veia en cor de participar del projecte. M’envaïen sentiments contraposats!

Però ves per on que em van convèncer! Potser van saber-me tocar el voraviu o em varen fer comprendre que mirar cap a una altra banda no era la solució. O si més no, mai no és la solució més valenta!

La cosa és que el passat dia dissabte 21 de maig es va presentar a Tivissa la nova Delegació de la Lliga contra el càncer enmig d’un èxit d’assistència, amb el veïnat força interessat en un nou projecte nascut al poble. La presentació va comptar amb la presència del Sr. Francesc Vallespí, vice-president de la Junta de la Lliga contra el càncer a Tarragona i Terres de l’Ebre, la Sra. Montse Querol, membre de la Junta de la Lliga contra el càncer a Tarragona i Terres de l’Ebre i el suport incondicional, com no podia ser d’una altra manera, de l’Ajuntament de Tivissa, en la figura de l’alcalde de la vila, el Sr. Jordi Jardí.

I què és la Lliga? Doncs és una intenció, són ganes d’ajudar, de fer més planer un camí pedregós, és suport del tot sincer i, sobretot, discret. La Lliga som un grup de persones a qui el càncer no agrada gens ni mica. Som persones corrents, com vosaltres, que hem decidit fer un pas endavant i ens reconforta pensar que darrera tenim el suport i la complicitat de moltes persones més; la família, els amics, el veïnat... de tots! Estem convençuts, de fet sabem del cert, que ens fareu costat. Des de la Lliga volem fer-vos conscients a cadascun de vosaltres que, ara i en el futur més immediat, necessitem de la vostra col·laboració i del vostre compromís. Defugim de personalismes, de filiacions polítiques, religioses o de qualsevol altre tipus. El càncer no fa distincions, no filtra; d’una o altra manera ens afecta a tots i és per aquest motiu que tots som imprescindibles en la lluita per combatre’l! Per endavant, gràcies!

Una petició; càncer mai en majúscules!

Pels carrers de Garcia

Jo sóc rocker. No se si hi vaig néixer però si que ho sóc de fa un bon grapat d’anys; crec que ja ho he confessat en algun escrit anterior.

De l’estètica rocker, malauradament, només resisteixen les patilles; això si, cada cop més envaïdes de pèls blancs! El tupè va desaparèixer també fa un bon grapat d’anys; per alguna estranya raó (potser genètica) el cabell va començar a caure temps enrere fins deixar entreveure unes entrades que poc casaven amb un tupè ortodox. Les botes, la caçadora de cuir o la beisbolera i el mocador al coll lluint la bandera confederada son ara només, companys meus esporàdics; cada cop més! Algun concert, alguna nit de rock’n’roll... Les cridaneres sivelles del cinturó han desaparegut i han estat substituïdes per d’altres més assenyades, més de vestir... serioses! El pas dels anys ha arramblat amb la major part de la parafernàlia pròpia de l’estètica de la tribu. De fet, un molt bon amic, quan vaig complir els 40, em va regalar una caricatura en la que em dibuixava amb l’estètica rocker que gastava de jove i com havia canviat la cosa ara que ja no ho sóc tant! Aquella caricatura la conservo encara avui i, si mai veniu per casa, podreu veure-la en lloc preferent i ben visible. Us en faig un petit tast...

La música rocker, però, encara es deixa escoltar a casa, al cotxe, a l’ordinador mentre escric o tafanejo per internet, en trobades amb amics; que no s’aturi la música.

I de l’actitud rocker què en queda? Doncs de l’actitud rocker mantinc encara l’esperit inconformista, la rebel·lia, l’anar contracorrent com el salmó i intentar no callar davant allò que clarament em desagrada; hi trobo un cert punt morbós a portar la contrària! Els rockers sovint manifesten que no es pot crear res interessant des de la tranquil·litat, la pau d’esperit, l’assossegament, o l’acomodament econòmic i/o social. Si no estàs emprenyat, si no et sents putejat no cal que t’esforcis a crear, a escriure res que esdevingui atemporal, a compondre cançons que esdevinguin himnes... De fet crec que els millors escrits que he fet han estat sempre carregats de malla llet, impregnats d’ironia extrema la qual cosa ha fet que, en més d’una ocasió, acabi pixant fora de test; perquè no dir-ho! No se’m dóna bé escriure per afalagar; n’estic convençut! Prefereixo escriure de coses que m’indignen, que em treuen de polleguera més que no pas d’altres que em resulten agradables. Realment sóc més prolífic en el mal que en el bé. No m’agrada el món que ens venen, el món dominat per la cultura del fals oci i el buenismo... quina basca!

És per això que em volta pel cap que l’escrit d’avui em costarà d’acabar (i de començar fins i tot) i un cop enllestit, segur que no em semblarà rodó del tot; ni de lluny! I és que no l’escriuré emprenyat, ho faré des de l’agraïment... i ja ho sabeu; sóc rocker!

Vull escriure de Garcia. Aquest cop no per “denunciar” allò que em resulta descoratjador, i tampoc per opinar de com millorar el poble o de com fer-lo més atractiu del que ja ho és; no! I no per ballar l’aigua i ensabonar a l’equip de Govern que arran de les darreres eleccions ha accedit al capdavant del Consistori; no! De fet no són de la meva corda... però això són figues d’un altre paner; entenc que la majoria va decidir un canvi i cal donar-los-hi temps i desitjar que, pel bé del poble, encertin en les seves decisions. I si així és... ben trobats!

Vull escriure de Garcia perquè ja no hi sóc. Bé, hi sóc però no hi sóc. Vull escriure de Garcia perquè, malgrat l’inexorable i tossut pas del temps, encara recordo com si fóra ahir el primer cop que vaig trepitjar els seus carrers, la primera visió del poble des de la carretera venint de Fraga, en un Renault 12 de color blau marí en el qual viatjava amb mons pares i mons germans. L’antiga entrada flanquejada per imponents arbres! Fèiem cap a Garcia convidats pel Josep i la Conxi, amics de mons pares amb els que ja havíem compartit estades a Santa Eulàlia de Ronçana, un poble a uns 40 quilòmetres de Barcelona. Seria el primer d’un seguit d’estius inoblidables! I qui diu estius, diu també Setmanes Santes i caps de setmana d’escapades. Recordo els amics de la primera colla (l’Òscar ens va fer de cicerone), encara molt jovenets tots (gairebé tant com ara, veritat?), anant amunt i avall pels carrers del poble, de dia i de nit, a la piscina i trucant timbres per tot seguit, sortir per cames per tal que no ens enxampessin; baixar al riu, també de dia i de nit; jugar a futbol a la pista de les piscines o al vell camp de gespa sota un sol de justícia o trobar-nos a les portes roges per xerrar, fer quatre riures i parlar malament d’uns i altres... o buscar un lloc amagat per fer un primer petó! Jo encara en recordo... Eren les nits del club, de la Cueva; era el que tocava per edat, suposo. Llavors em vaig fer inseparable del Francesc! Quantes hores haurem passat junts, quantes rucades haurem fet i, per damunt de tot, quants riures hem compartit!

Recordo tornar a casa i fer vida plegats al carrer tot just havent acabat de dinar o sopar; mons pares, mons germans, la Conxi, el Josep, l’Òscar i l’Eva (contínuament en lluita generacional) i els seus avis ens reuníem al carrer... ens trobàvem amb els veïns del carrer (i les veïnes, algunes de bon veure! Us podeu imaginar com anaven aleshores les hormones...). Aquells dies a Garcia van ser del tot inoblidables; ho se, em repeteixo!

Després van arribar els anys d’anar a Garcia a mans de cotxe propi, més enllà dels 18. El Seat 127 de color taronja llampant, amb pont a les connexions de les llums inclòs, la Citroën C-15 (que una nit de rock’n’roll vàrem bolcar al camp de futbol després d’una interminable sèrie d’engrescadors trompos...) i més endavant el Fiat Uno Turbo. El primer viatge a Garcia amb el Fiat vaig venir acompanyat del Xavier de Ca Galià! O potser primer va ser el Fiat i després la C-15? Això de recordar no és el meu fort!

Van ser les nits de la Caché de Falset les grans triomfadores d’aleshores! I les escapades puntuals a l’Ametlla de Mar. I les tornades per camins... Ens ho passàvem d’allò més bé. No teníem por de res i res no ens aturava. El rock’n’roll nacional, el català, i esporàdicament també píndoles de rock americà i britànic ja sonaven al radiocasset del cotxe! Si, llavors era radiocasset!

Els anys van anar passant i dins el meu cap es va instal·lar la idea i el desig de viure a Garcia, de ser un de valtros.

Després d’un temps sense gairebé visitar el poble (físicament, perquè al cap la idea i el desig seguien irrefrenables; només restava trobar el moment, que es presentés l’oportunitat!), més que per passar puntualment un cap de setmana o fins i tot unes hores, trobar-me amb l’Octavi i el Victor per dinar o fer un beure i marxar de tornada a Barcelona, es va presentar l’oportunitat d’instal·lar-me a Garcia, de viure-hi, de formar part del veïnat. I des de llavors tot paga la pena.

M’he retrobat amb antics amics i amigues, amb vells coneguts, he tornat a recórrer els carres del vostre (meu) poble, he compartit xerrades, unes de transcendentals i altres de no gens, vermuts, tardes-nits de bar, Festa Major, l’ermita, les trobades de Quintos i les de la primera colla, calçotades al Romeu o reunions (de vegades clandestines) a la zona alta del poble, sopars d’homes; he pujat a l'escenari per Sant Antoni!!!

He compartit el visionat de clàssics com El Mariachi; he tingut molt bons veïns, tant a Ca Falagan com a Ca Corasson (quina bona mà pels caragols a la llauna, Franc), a La Gatera, o al carrer de La Vall... he estat testimoni de la tornada de la barca al riu i de la substitució de l’emblemàtica palmera per la nova carrasca; he entrat a formar part de La Foig la qual cosa m’ha permès fer quelcom que m’atrau, escriure, tenir un espai en el que poder dir la meva (hi ha qui diu que a La Foig només es publiquen mentides); l’Espanyol m’ha donat més disgustos que alegries i alguns de valtros n’heu estat testimonis acompanyant-me en les retransmissions per televisió al Bartolo; he tingut, cal reconèixer-ho també, alguna topada amb gent del poble i més d’un malentès o disputa per no saber callar a temps o per exposar, sovint de manera massa vehement, les meves idees (tot i que sempre he mirat de fer-ho des del respecte vers qui no les compartia; no se si tothom haurà obrat de la mateixa manera; prefereixo pensar que si). Però sincerament us haig de dir que estic content d’haver pres la decisió de venir a Garcia, deixar Barcelona, la gran Barcelona, per barrejar-me amb gent de poble, per ser gent de poble, la qual cosa no és cap menyspreu, ans al contrari! És un sincer afalac. M’agrada la vida que he tingut a Garcia. Em sento apreciat per la seva gent i agraeixo a tots el tracte rebut des d’aquell mes d’octubre de 2006 fins a dia d’avui.

Arribats a aquest punt, si seguís el mateix criteri usat en paràgrafs anteriors, hauria de d’esmentar ara les persones que durant aquest temps m’han fet sentir un més, com si fos de casa, un de valtros... però no ho faré! I no ho faré perquè corro els risc d’oblidar-me d’algú (de ben segur en els paràgrafs anteriors aquest fet ja s’ha donat) i no m’agradaria que això succeís (i/o es repetís). Qui em coneix sap com desconfio de la meva memòria... D’altra banda estic convençut que tu, i tu i si, també tu, de fet tots vosaltres, sabeu quines son les persones a qui em refereixo! A més, segur que llegireu entre línies les pistes que he anat deixant pel camí (tot i que hagués volgut saber calçar-ne alguna més)... A tots, gràcies per tot!

Ah, una cosa abans no em marxi del cap. Quan tenia el Fiat Punto groc, molts de vosaltres, circulant per la carretera, em reconeixíeu de lluny. El cotxe era inconfusible! Ara duc un Ford Focus blanc; molt més discret, si, però trobo a faltar les mans aixecades rere el parabrisa o rere la finestra del conductor, el toc de llums...

Des d’aquestes línies aprofitaré per demanar-vos que defenseu el poble, el vostre poble; si vosaltres no ho feu, ningú no ho farà en el vostre nom. Per a mi Garcia segueix essent el millor lloc on viure, on passar les vacances, on aprofitar per desconnectar d’allò que es coneix i en diuen el mundanal ruido, on gaudir dels caps de setmana i el lloc immillorable per retrobar-se amb persones d’aquelles que mereixen la pena. Sempre procuro parlar bé de Garcia als de fora terme. Si m’ho permeteu... Garcia és lo meu poble!

Fa uns mesos que he marxat a Tivissa. Tot i que encara tinc casa a Garcia i molts estris personals en ella, gairebé ja no vinc al poble; el camí m’ha dut a Tivissa. I haig de dir que estic, també ara, content amb la decisió pressa. La Tere sovint em repeteix la mateixa frase “que tranquil estaves tu a Garcia...”. Tivissa no és Garcia però reconec que també m’han acollit prou bé allà. Sempre he dit que vaig deixar Barcelona per anar a Garcia, no a Miravet, ni a Móra d’Ebre, ni a El Molar ni... a Las Vegas! Jo vaig decidir canviar Barcelona per Garcia. Ara he decidit canviar Garcia però no per Tivissa, ho he fet per la Tere, l’Estel i el Pau, per estar a prop d’ells.

I com diria el Quim Masferrer, conductor del programa El foraster de TV3... gent de Garcia, sou molt bona gent!!!

Segurament abans de lliurar l’escrit per publicar-lo, me’l llegiré un, dos, tres cops o més, en refaré algun paràgraf o l’escrit sencer i tot i així no acabaré de trobar-lo rodó. O potser decideixo finalment esborrar-lo i que no arribi mai a les vostres mans. Recordeu? Sóc rocker i els rockers només sabem crear des de la mala gaita. Quan volem crear des del costat bo... la cosa no va! Sempre és millor walk on the wild side! Si enlloc d’escriure des de l’agraïment ho hagués fet des de la mala hòstia... però “parlar de Garcia” i “mala hòstia” son dos conceptes contraposats i que, per tant, mai no poden anar junts!

Per cert, això no és cap adéu! No us ho penseu pas! Encara estaré molt de temps donant-vos guerra! I quan arribi el bon temps, per les carreteres de la comarca, em trobareu muntat a la bicicleta lluint ben orgullós el maillot i el culotte amb els colors del grup esportiu Garcia Trail Team!

Salut i força!