D’olives (aulives en dieu per aqui) hi ha de verdes i de negres, de trencades, d’Aragó, sevillanes, arbequines, amb pinyol i sense, farcides d’anxoves i fins i tot prenyades. I també n’hi ha... dalt de les oliveres (dels aulivers)! I és d’allí d’on surten totes, les que comprem a Ca Jesus i al supermercat, les que acompanyen els vermuts de diumenge al Maig o al Bartolo o fins i tot a l’Obón a Barcelona... totes, eh! I collir aulives no és com obrir una llauna i treure’n, no. Per algú com jo, que mai abans no ho havia fet, anar a l’auliva ha estat, primer engrescador, després esgotador i finalment feixuc des de la f fins la c. I encara sort que el temps ha estat generós, el fred no ha fet, hores d’ara, acte de presència i no hem hagut de fer anar els escarradors i les borrasses amb el terreny i els arbres xops per la humitat pròpia dels dies amb broma. Personalment ho he
agraït i més després d’escoltar les paraules de gent que en sap de tot això explicant que el més habitual en època de collita eren, precisament, el fred i les bromes, el foc a terra indispensable per a tornar a sentir mans i peus i, fins i tot algun dia els xuvasqueros per tal d’evitar xopar-te de dalt a baix. Ja veieu que m’ho van pintar ben negre. Però com que sóc mig maño i els tòpics diuen que els maños som tossuts, vaig tirar pel dret ajudat en tot moment per la Tere (també tossuda tot i ser catalana pels quatre costats). És ella qui es va encarregar de comprar i/o plegar els estris necessaris i del tot imprescindibles per tal de collir les aulives; si hagués estat pels meus coneixements (cap ni un, beneïda ignorància) encara avui, em trobaríeu al bancal amoïnat per com amuntegar les aulives que, una a una hagués anat agafant dels arbres amb les mans, els únics estris que m’acompanyarien... ben mirat potser seria divertit veure aquesta seqüència! Però no; tenia qui aconseguiria sacs, cordills amb els que lligar-los un cop plens, escarradors (quina sorpresa d’utenisili), borrasses, escala i cabassos. I el vocabulari? Quarteres, un peu d’oli, la seca... Tanmateix , allò dels cordills em va trasbalsar; em refereixo a la repetida reutilització que se’n fa d’ells. A veure, entenc (si vols) que els sacs s’aprofitin un cop rere altre però els cordills amb què aquells es lliguen... on va a parar! Definitivament la mentalitat en el medi urbà és diferent de la que preval en el medi rural. I no ho dic amb cap ànim de superioritat d’un vers l’altre, ans al contrari. Només constato un fet que crec distintiu de dos mons molt sovint massa allunyats. En la diferència rau la riquesa d’un territori però! Intentaré explicar-me. El primer viatge que vaig portar les aulives al Sindicat de La Serra d’Almos, vaig comprovar que tots els qui eren allà seguien la mateixa manera de fer. Deslligaven els sacs, els buidaven abocant el seu contingut i recuperaven sacs i cordills, per tornar a desar-los dins el vehicle amb que havien dut la collita. Això a ciutat seria i és encara, del tot impensable, estic plenament convençut. La Tere ja em va dir de guardar els cordills però en cap moment vaig pensar que hom ho fes. I si! A ciutat simplement els cordills s’haguessin quedat a terra o a la paperera... segur! I cada cop se’n faria anar un de nou. Són actituds diferents en medis diferents. I aquestes actituds, a vegades innòcues i d’altres no tant, es mantenen fermes en ambdós casos. Al poble no es malbarata res, suposo que per les dificultats que històricament ha patit la gent d’aquestes contrades. A ciutat en canvi, tot ha estat més fàcil (no se si aquesta és la paraula que hauria d’usar per tal de no ferir sensibilitats) i allà, per poc que mirem, s’ha malbaratat en tot i de tot; fa la sensació que allà es va a l’ample. I ja veiem les conseqüències que han esdevingut d’anar a l’ample...!
agraït i més després d’escoltar les paraules de gent que en sap de tot això explicant que el més habitual en època de collita eren, precisament, el fred i les bromes, el foc a terra indispensable per a tornar a sentir mans i peus i, fins i tot algun dia els xuvasqueros per tal d’evitar xopar-te de dalt a baix. Ja veieu que m’ho van pintar ben negre. Però com que sóc mig maño i els tòpics diuen que els maños som tossuts, vaig tirar pel dret ajudat en tot moment per la Tere (també tossuda tot i ser catalana pels quatre costats). És ella qui es va encarregar de comprar i/o plegar els estris necessaris i del tot imprescindibles per tal de collir les aulives; si hagués estat pels meus coneixements (cap ni un, beneïda ignorància) encara avui, em trobaríeu al bancal amoïnat per com amuntegar les aulives que, una a una hagués anat agafant dels arbres amb les mans, els únics estris que m’acompanyarien... ben mirat potser seria divertit veure aquesta seqüència! Però no; tenia qui aconseguiria sacs, cordills amb els que lligar-los un cop plens, escarradors (quina sorpresa d’utenisili), borrasses, escala i cabassos. I el vocabulari? Quarteres, un peu d’oli, Però com diria l’Umbral, jo he vingut aquí a parlar de les aulives i no a fer una dissertació dels mons que comprenen el país.
Som-hi! El primer dia... de riure. No sabia ni com desplegar les borrasses! Quan plantava l’escala per arribar a les aulives de les branques (rames es diuen aquí) més altes sempre quedava lluny d’aquestes amb els consegüents riures que això comportava a... a tot aquell qui em veiés. I l’escarrador se m’enganxava aquí i allà i més enllà. Com em va costar aquell dia avançar, fer caure aulives a les borrasses. I quan m’enfilava a l’auliver i feia un pas en fals o pujava a l’escala no estant aquesta ben fixada a terra (el terreny és clar no és planer), temorós acabava exclamant un “ai que em mato...” que provocava de nou més rialles a peu pla. Aleshores és quan t’adones que els companys de pagesia, si s’ho proposen, es presten amb facilitat a la burla. Jo també, eh, cap retret! Ostres, ara que hi penso, les fuetades de les branques a la cara, els mosquits que ens van cosir a picades, les fulles d’auliver que son un perill pels ulls... van fer-ho tot més fàcil, més còmode, no que si?
I les borrasses? Ara parar borrasses, ara córrer borrasses, ara buidar borrasses, ara tornar a parar, a córrer i tornar a buidar... i així fins a l’infinit i més enllà! O si més no, fins al darrer arbre del bancal. I cada cop que tocava buidar, vigilar que no es fessin bosses. El primer cop que varem buidar i em van dir lo de les bosses no sabia de què em parlaven, de debò. Bosses? Què? I com es vigilen les bosses? I què passa si es fa una bossa, o dos o tres o...? Un cop vaig trobar-m’hi i un munt d’aulives van fer cap a terra. Més feina. Llavors vaig comprendre que calia evitar la formació de bosses, si o si, no hi havia alternativa. I com rodolen les joioses aulives per la borrassa quan la reculls... sempre acaben anant per allà on volen! No trepitjar-les, de vegades també hauria de considerar-se esport de risc...
Carregar els cabassos amb les aulives collides també té el seu què, en serio. Sembla quelcom molt senzill però no ho és. Si més no per a mi. Acotxa’t, amuntega les aulives i empeny-les amb les mans fins emplenar el cabàs i d’aquí al sac! Les darreres, amb borrassa i tot de cap al cabàs i anar estirant a poc a poc fins que la collita descansi dins i la borrassa fora d’ell. I abocar el cabàs al sac també em (ens) va generar algun petit conflicte i algunes rialles malintencionades... i aulives a terra de nou!
El punt àlgid de la meva relació amb els aulivers i les aulives va arribar quan vaig decidir canviar uns dies de vacances que tenia a mitjans de desembre per passar-los a finals de novembre i així poder acabar la collita o si més no, avançar-la tant com fóra possible. Fer gairebé horari d’oficina però anant al tros. Matinar, esmorzar, prendre el dinar i passar-hi allà tot el dia fins que la llum natural ja només permetés carregar els sacs al cotxe, recollir les borrasses i la resta d’estris i portar les aulives a la cooperativa. I un cop allà descarregar-les i ajudar a descarregar a altres companys d’igual manera que ells ens ajudaven a nosaltres. Aquests dies (que havien de ser de vacances...), la feina es presentava més feixuga pel fet d'haver d’estar moltes hores tot sol davant els aulivers però el veí, en Morcillo, em va donar un bon cop de mà. Millor dit, uns molt bons cops de mà! Amb la seva vara, les aulives queien a les borrasses a grapats, donava la impressió que es deixaven caure intencionadament de l’arbre mirant d’evitar així un cop fatídic que les destrossés! Com fa anar la vara aquest home. Jo? Escarrador amunt i avall. I quines converses! I quin foc que prepara per l’hora de dinar o per a fer el cafè! El sigaló! I quan crida al Messi, al Gutierrez, al Koeman... i al Litri!!! Ara, quan arribo a l’hort, sempre acabo dient-li alguna cosa al Litri; preferències, que sé jo! Si no els coneixeu, no sabeu el que us perdeu.
Des que vaig aparèixer per primer cop per l’hort (les terres en deia jo), hi ha més gent que m’ha ajudat; gent com l’Ivan, l’Octavi o en Sisco i d’altres que s’hi han apropat a xerrar i a donar consells del que calia fer amb els aulivers per tal d’assegurar una bona collita o aquells qui, senzillament, em preguntaven com anava tot. Em ve ara al cap un comentari a peu de camí amb el que em vaig fer un tip de riure, “... quien te ha visto y quien te ve...”.
Per cert, com n’és de transitat el camí dels horts! En moltes ocasions en Gutierrez, Koeman, Litri i Messi avisaven del pas d’algú pels voltants; gent caminant amb mainada o sense, corrent o en bicicleta, passejant els gossos, en ciclomotors, motocicletes i quads... i aquests dies d’aulives, tractors, furgonetes i turismes amunt i avall. Més d’una clotxa s’haurà fet i menjat en algun mas! La nostra ha quedat pendent però no m’oblido, quedi clar que no m’oblido; com que haurem de tornar –hi... ¡aviso a navegantes!
Finalitzada la collita ara toca tenir oli. Oli del bo! I després, tornar a passar la desbrossadora perquè l’herba creix m’agradi o no, més endavant esporgar i tenim molt per a esporgar ja us ho dic ara, aprofitar a regar quan baixi aigua per l’acèquia, ensofatar i... vuelta periquito al torno, anar a l’auliva; feina a l’hort, feina de pagesia i per damunt de tot feina que, malgrat el que he anat escrivint fins ara (molt en to irònic), feina que m’agrada fer. Gaudeixo de les hores que he passat i passo a l’hort, em ve de gust suar, arribar brut a casa, esgotat fins l’extrem, no exagero, dutxar-me, sopar i quedar-me adormit al sofà o anar de cap al llit aviat, ben aviat. I m’agrada anar a fer un beure al bar amb un bon amic tot just havent acabat ambdós la jornada (bruts encara) o parlar amb els veïns de les quarteres que portem collides, de si ha caigut molta auliva, de la mida, de la seca, de la revinguda...Algú volia un pagesot... ara com ara trobo que només manca l’ot... Bé, potser també em manquen un vehicle adient per a portar la collita (un remolquet, furgoneta o similar,un Pasquali) i alliverar al groguet de les càrregues que ha hagut de sofrir, el compressor i les pinces que facilitin la feina, la gorra de publicitat de sofats... Encara em queda camí per recórrer! Potser l’acabo fent però!
