Us heu fixat aquests darrers dies l’allau de notícies que apareixen als mitjans de comunicació informant de maltractaments vers les dones? El que tots ja coneixem com a violència de gènere o masclista? Noms que, ben mirat, no trobo massa encertats però que no faran que entrem ara en discussions semàntiques quan el realment preocupant, angoixant i tràgic en aquests casos és el maltractament en si i no el nom que hi posem per a referir-nos-hi. Com també us puc dir que jo mai no vaig entendre la creació d’un Ministeri d’Igualtat o la promulgació de la Llei de Violència de Gènere (llei orgànica 1/2004 de 28 de desembre) perquè trobo que lluny d’aconseguir la igualtat entre persones el que si provoca, gairebé segur sense tenir intenció, és fer més evidents les distàncies entre ambdós sexes. Si hi ha agressions d’homes a dones estic convençut que, amb el Codi Penal ja existent aleshores n’hi havia prou per tal que els agressors responguessin pels delictes comesos... No cal diferenciar les agressions d’homes a dones d’altres agressions entre essers humans. Insisteixo, el Codi Penal fins on jo se, ja garantia penes a aquells que no respectaven les lleis, a aquells que agredien. Tanmateix, potser si que aquesta llei pretenia fer més incidència i cenyir-se en les agressions ocorregudes en l’àmbit privat, familiar, al domicili... que se jo. En el fons però, crec que era més un problema de mitjans destinats o millor dit no destinats (econòmics, de personal, tecnològics...) que no pas de la necessitat de crear més ministeris o promulgar més lleis. Però això últim sempre té mes rebombori, no que si?
Vagi per endavant també que la violència, penso, sempre suposa el fracàs de la raó i per tant aquell qui utilitza la primera perd per sempre més la segona. Així, quan un home maltracta una dona ha perdut tota la raó i ha de perdre tot seguit el respecte de tots aquells que l’envolten, del seu entorn; s’ha de sentir perseguit, no ha de trobar el més mínim recolzament, suport o justificació a aquell acte. Avui quan escric aquestes quatre ratlles, és dilluns 7 de juny i les dones mortes al conjunt de l’Estat a mans de les seues parelles, o ex-parelles o companys digueu-ho com vulgueu, en el que portem d’any és ja de 32. En una setmana 5 dones han estat assassinades (2 a Catalunya, més concretament a Salt). Això no és cap broma! Però el que fa més por, el que preocupa més és parar-se a pensar quants maltractaments ha hagut aquesta mateixa setmana que, no acabant en mort, no ocupen planes de diaris, imatges als informatius, capçaleres de programes radiofònics... Quantes dones hauran patit la violència d’aquell fill de puta que dia rere dia arriba a casa i les humilia, usant tota mena d’insults, colpejant-les, atemorint-les...; dia rere dia han de suportar aquesta infàmia. I direu allò que tots en una o altra ocasió hem dit o hem pensat: “Que ho denunciï”. I potser si que seria una primera solució però, sabeu quants homes no respecten les ordres d’allunyament que els ha imposat la justícia? Res és senzill.
És veritat que les xifres sempre son fredes, fredes perquè mai no mostren sang, ni cops, ni imatges salvatges, ni vides destrossades, només mostren dígits del tot impersonals dins una taula de valors, formant part d’informes i/o estadístiques. Tot i això, serà bo que, ni que sigui a títol informatiu, ens fem ressò d’algunes.
Mireu, de l’any 2000 al 2009 un total de 629 dones han estat assassinades (de les quals 94 ho han estat a Catalunya) a mans de les seves parelles. Aquestes morts han estat repartides de la següent manera:
- Any 2000: 51 víctimes mortals. 7 a Catalunya.
- Any 2001: 46 víctimes mortals. 7 a Catalunya.
- Any 2002: 52 víctimes mortals. 6 a Catalunya.
- Any 2003: 70 víctimes mortals. 12 a Catalunya.
- Any 2004: 69 víctimes mortals. 11 a Catalunya.
- Any 2005: 63 víctimes mortals. 9 a Catalunya.
- Any 2006: 70 víctimes mortals. 11 a Catalunya.
- Any 2007: 72 víctimes mortals. 11 a Catalunya.
- Any 2008: 76 víctimes mortals. 10 a Catalunya.
- Any 2009: 69 víctimes mortals. 10 a Catalunya.
Com podeu comprovar, si fa o no fa el nombre de morts es repeteix un any i un altre. Del total ja esmentat de 629 dones mortes, el 33,23% d’elles patia maltractaments continuats. Un tristament curt 22,73% havia denunciat amb anterioritat als seus agressors i 1 de cada 10 assassins tenien ordre d’allunyament que van acabar ignorant. Aquestes dades les podeu trobar al INFORME DE MUJERES ASESINADAS POR SU PAREJA. ESPAÑA (2000 – 2009) realitzat per l’Instituto Centro Reina Sofia
Ja fa temps que m’he anat interessant per les notícies sobre maltractaments. Tinc anotacions, retalls de premsa, he llegit llibres, he seguit programes que aborden aquest tema, pel·lícules i documentals i tot i les meves limitacions, vaig poc a poc treien les conclusions que ara me permeten escriure quelcom amb un mínim de cara i ulls al voltant d’aquesta problemàtica. Per citar només un exemple, un d’aquests retalls data del dia 4 de desembre de 2008. Una associació de dones demana protecció al Ministeri d’Interior per denúncies rebudes arrel del recolzament que aquella entitat va donar al (recordeu?) professor Neira (digne d’estudi també aquest paio. Tothom el fèiem un heroi però després els matissos...). Doncs bé, les amenaces constants i repetides en forma de cartes van anar pujant de to i contingut i en la última el remitent deia (ara cito textualment) “¿sólo matan a 60 mujeres cada año?...es una pena”...”¡habría que matar a 600.000!, a todas, eso seria lo normal”. I com no podia ser d’una altra manera, l’autor d’aquesta missiva signa com “un tío”... Només reprodueixo part del que aquest pocavergonya va escriure perquè, a més de no voler donar-li més volada de la que toca, la resta de contingut no aporta sinó desqualificacions, insults i fanfarroneries molt més que desagradables.
Que us ha semblat? Gent així, malparits d’aquests, existeixen i potser en major nombre del que mos podem o volem imaginar. Aquests son els assassins, els que no respecten la vida de la dona. I el pitjor és que en moltes ocasions es revesteixen d’una capa d’honorabilitat que espanta i els fa encara més sinistres.
Si, s’ha de denunciar! És veritat però, aquí també hi ha un però. Si la dona maltractada no té prou coratge (jo si m’hi trobes en una situació pareguda potser tampoc no en tindria) això no ens ha d’eximir de la nostra responsabilitat i, a poc que tinguem indicis suficients, hem de ser aquells qui coneixem l’infern que pateix aquella dona els qui formalitzem la denúncia. Així de clar, així de complicat (si voleu) i així de compromès. Si no ho féssim arribaria un dia en que ens hauríem de lamentar. La força de l’assassí, del maltractador, és la por de la víctima i el silenci de la dona agredida o de l’entorn és també la mort d’ella.
I un cop ocorren les morts què fem? Condemnem els assassinats, des de les administracions ens demanen que ens manifestem en silenci en memòria de la víctima, pengem crespons negres als balcons, dies de dol, banderes a mitja asta als ajuntaments d’allà on és la víctima... iniciatives molt lloables i de les que tots hem sentit a parlar però que no solucionen res, no acaben amb aquesta xacra. Doncs jo estic fart d’aquest tipus d’iniciatives, que voleu que us digui. De què li serveixen a les dones massacrades totes aquestes reaccions tardanes? El que necessiten és veure que tots som elles, que quan pateixen nosaltres les ajudem a sobreviure posant-nos davant l’agressor, denunciant-lo! Penseu que, de les 32 dones assassinades en el decurs de l’any 2010 només 5 van denunciar anteriorment al seu agressor. La resta no havia formulat cap denúncia davant els cossos de seguretat (l’entorn de la víctima tampoc no ho havia fet) segons declaracions d’avui mateix de la pròpia titular d’Igualtat, la ministra Bibiana Aído.
El problema dels maltractaments és que en moltes ocasions, i també en gran part d’aquest escrit, el protagonisme se l’enduen aquells que acaben amb víctimes mortals però no ens hem de deixar enganyar... el maltractament comença amb la pèrdua de respecte cap aquell qui tens al costat, amb la inferioritat (sempre amagada sota el mantell de la força) que l’agressor sent vers la seva parella, per la intolerància que la dona treballi (això sona estrany però no ho és tant com sembla), o que guanyi més diners que l’home o tingui un estatus superior, o que tingui amistats, per la gelosia incontrolada, per un mal entès estimar; maltractament vers la dona té a veure també amb la prostitució que com a conseqüència provoca el tràfic de persones (esclaves sexuals), té a veure amb l’assetjament sexual al lloc de treball ... Els maltractaments comencen amb comentaris i actituds masclistes molt esteses degut a l’educació rebuda que, mentre alguns hem anat modelant, al temps que hem mirat d’extirpar del nostre dia a dia tots aquells comportaments que atempten contra la dignitat, la igualtat i el respecte vers la resta, altres s’han dedicat a alimentar i s’han convertit en veritables monstres capaços d’amargar l’existència d’aquells a qui diuen estimar. Els maltractaments son físics i psicològics, son agressions, retencions i segrestos, violacions, insults, vexacions... Sabeu? Cada agressor aconsegueix que m’avergonyeixi de ser home.
I si, després hi ha casos excepcionals en que l’agredit és l’home però estareu d’acord amb mi que les xifres son les que son i no més. I aquí, això si, també trobem actituds i comentaris masclistes per part d’altres homes covards quan l’home agredit vol posar denúncia per haver sofert maltractaments... lo titllen de qualsevol cosa menys d’home. Fes-te fotre!!!
Per això seria bo que tots poséssim de la nostra part per acabar amb aquesta tragèdia. Víctimes, entorn (familiars, amics, veïns...), institucions. Tots enfrontant-nos als agressors!!!
Telèfon d’assistència a la dona maltractada: 016.
Vagi per endavant també que la violència, penso, sempre suposa el fracàs de la raó i per tant aquell qui utilitza la primera perd per sempre més la segona. Així, quan un home maltracta una dona ha perdut tota la raó i ha de perdre tot seguit el respecte de tots aquells que l’envolten, del seu entorn; s’ha de sentir perseguit, no ha de trobar el més mínim recolzament, suport o justificació a aquell acte. Avui quan escric aquestes quatre ratlles, és dilluns 7 de juny i les dones mortes al conjunt de l’Estat a mans de les seues parelles, o ex-parelles o companys digueu-ho com vulgueu, en el que portem d’any és ja de 32. En una setmana 5 dones han estat assassinades (2 a Catalunya, més concretament a Salt). Això no és cap broma! Però el que fa més por, el que preocupa més és parar-se a pensar quants maltractaments ha hagut aquesta mateixa setmana que, no acabant en mort, no ocupen planes de diaris, imatges als informatius, capçaleres de programes radiofònics... Quantes dones hauran patit la violència d’aquell fill de puta que dia rere dia arriba a casa i les humilia, usant tota mena d’insults, colpejant-les, atemorint-les...; dia rere dia han de suportar aquesta infàmia. I direu allò que tots en una o altra ocasió hem dit o hem pensat: “Que ho denunciï”. I potser si que seria una primera solució però, sabeu quants homes no respecten les ordres d’allunyament que els ha imposat la justícia? Res és senzill.
És veritat que les xifres sempre son fredes, fredes perquè mai no mostren sang, ni cops, ni imatges salvatges, ni vides destrossades, només mostren dígits del tot impersonals dins una taula de valors, formant part d’informes i/o estadístiques. Tot i això, serà bo que, ni que sigui a títol informatiu, ens fem ressò d’algunes.
Mireu, de l’any 2000 al 2009 un total de 629 dones han estat assassinades (de les quals 94 ho han estat a Catalunya) a mans de les seves parelles. Aquestes morts han estat repartides de la següent manera:
- Any 2000: 51 víctimes mortals. 7 a Catalunya.
- Any 2001: 46 víctimes mortals. 7 a Catalunya.
- Any 2002: 52 víctimes mortals. 6 a Catalunya.
- Any 2003: 70 víctimes mortals. 12 a Catalunya.
- Any 2004: 69 víctimes mortals. 11 a Catalunya.
- Any 2005: 63 víctimes mortals. 9 a Catalunya.
- Any 2006: 70 víctimes mortals. 11 a Catalunya.
- Any 2007: 72 víctimes mortals. 11 a Catalunya.
- Any 2008: 76 víctimes mortals. 10 a Catalunya.
- Any 2009: 69 víctimes mortals. 10 a Catalunya.
Com podeu comprovar, si fa o no fa el nombre de morts es repeteix un any i un altre. Del total ja esmentat de 629 dones mortes, el 33,23% d’elles patia maltractaments continuats. Un tristament curt 22,73% havia denunciat amb anterioritat als seus agressors i 1 de cada 10 assassins tenien ordre d’allunyament que van acabar ignorant. Aquestes dades les podeu trobar al INFORME DE MUJERES ASESINADAS POR SU PAREJA. ESPAÑA (2000 – 2009) realitzat per l’Instituto Centro Reina Sofia
Ja fa temps que m’he anat interessant per les notícies sobre maltractaments. Tinc anotacions, retalls de premsa, he llegit llibres, he seguit programes que aborden aquest tema, pel·lícules i documentals i tot i les meves limitacions, vaig poc a poc treien les conclusions que ara me permeten escriure quelcom amb un mínim de cara i ulls al voltant d’aquesta problemàtica. Per citar només un exemple, un d’aquests retalls data del dia 4 de desembre de 2008. Una associació de dones demana protecció al Ministeri d’Interior per denúncies rebudes arrel del recolzament que aquella entitat va donar al (recordeu?) professor Neira (digne d’estudi també aquest paio. Tothom el fèiem un heroi però després els matissos...). Doncs bé, les amenaces constants i repetides en forma de cartes van anar pujant de to i contingut i en la última el remitent deia (ara cito textualment) “¿sólo matan a 60 mujeres cada año?...es una pena”...”¡habría que matar a 600.000!, a todas, eso seria lo normal”. I com no podia ser d’una altra manera, l’autor d’aquesta missiva signa com “un tío”... Només reprodueixo part del que aquest pocavergonya va escriure perquè, a més de no voler donar-li més volada de la que toca, la resta de contingut no aporta sinó desqualificacions, insults i fanfarroneries molt més que desagradables.
Que us ha semblat? Gent així, malparits d’aquests, existeixen i potser en major nombre del que mos podem o volem imaginar. Aquests son els assassins, els que no respecten la vida de la dona. I el pitjor és que en moltes ocasions es revesteixen d’una capa d’honorabilitat que espanta i els fa encara més sinistres.
Si, s’ha de denunciar! És veritat però, aquí també hi ha un però. Si la dona maltractada no té prou coratge (jo si m’hi trobes en una situació pareguda potser tampoc no en tindria) això no ens ha d’eximir de la nostra responsabilitat i, a poc que tinguem indicis suficients, hem de ser aquells qui coneixem l’infern que pateix aquella dona els qui formalitzem la denúncia. Així de clar, així de complicat (si voleu) i així de compromès. Si no ho féssim arribaria un dia en que ens hauríem de lamentar. La força de l’assassí, del maltractador, és la por de la víctima i el silenci de la dona agredida o de l’entorn és també la mort d’ella.
I un cop ocorren les morts què fem? Condemnem els assassinats, des de les administracions ens demanen que ens manifestem en silenci en memòria de la víctima, pengem crespons negres als balcons, dies de dol, banderes a mitja asta als ajuntaments d’allà on és la víctima... iniciatives molt lloables i de les que tots hem sentit a parlar però que no solucionen res, no acaben amb aquesta xacra. Doncs jo estic fart d’aquest tipus d’iniciatives, que voleu que us digui. De què li serveixen a les dones massacrades totes aquestes reaccions tardanes? El que necessiten és veure que tots som elles, que quan pateixen nosaltres les ajudem a sobreviure posant-nos davant l’agressor, denunciant-lo! Penseu que, de les 32 dones assassinades en el decurs de l’any 2010 només 5 van denunciar anteriorment al seu agressor. La resta no havia formulat cap denúncia davant els cossos de seguretat (l’entorn de la víctima tampoc no ho havia fet) segons declaracions d’avui mateix de la pròpia titular d’Igualtat, la ministra Bibiana Aído.
El problema dels maltractaments és que en moltes ocasions, i també en gran part d’aquest escrit, el protagonisme se l’enduen aquells que acaben amb víctimes mortals però no ens hem de deixar enganyar... el maltractament comença amb la pèrdua de respecte cap aquell qui tens al costat, amb la inferioritat (sempre amagada sota el mantell de la força) que l’agressor sent vers la seva parella, per la intolerància que la dona treballi (això sona estrany però no ho és tant com sembla), o que guanyi més diners que l’home o tingui un estatus superior, o que tingui amistats, per la gelosia incontrolada, per un mal entès estimar; maltractament vers la dona té a veure també amb la prostitució que com a conseqüència provoca el tràfic de persones (esclaves sexuals), té a veure amb l’assetjament sexual al lloc de treball ... Els maltractaments comencen amb comentaris i actituds masclistes molt esteses degut a l’educació rebuda que, mentre alguns hem anat modelant, al temps que hem mirat d’extirpar del nostre dia a dia tots aquells comportaments que atempten contra la dignitat, la igualtat i el respecte vers la resta, altres s’han dedicat a alimentar i s’han convertit en veritables monstres capaços d’amargar l’existència d’aquells a qui diuen estimar. Els maltractaments son físics i psicològics, son agressions, retencions i segrestos, violacions, insults, vexacions... Sabeu? Cada agressor aconsegueix que m’avergonyeixi de ser home.
I si, després hi ha casos excepcionals en que l’agredit és l’home però estareu d’acord amb mi que les xifres son les que son i no més. I aquí, això si, també trobem actituds i comentaris masclistes per part d’altres homes covards quan l’home agredit vol posar denúncia per haver sofert maltractaments... lo titllen de qualsevol cosa menys d’home. Fes-te fotre!!!
Per això seria bo que tots poséssim de la nostra part per acabar amb aquesta tragèdia. Víctimes, entorn (familiars, amics, veïns...), institucions. Tots enfrontant-nos als agressors!!!
Telèfon d’assistència a la dona maltractada: 016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada