Mirant la tele!

En els inicis del món... hi va haver un temps en el que la televisió era en blanc i negre (ben mirat com la vida de molta gent i el dia a dia del país), sense comandament a distància i amb dos canals, només dos canals! I és curiós això dels dos canals perquè si miro enrere, recordo que quan a casa volíem veure la televisió, algú s’acostava a l’aparell, pitjava el botó d’encesa i seia al sofà (que habitualment quedava lluny de la caixa tonta) al costat de pares i germans , plegats, veiem lo que ara vindria a ser la Primera. Allò era la televisió perquè l’altre canal era l’UHF, una sort de territori comanxe, un canal marginal en què es succeïen un seguit de programes residuals que gairebé no interessaven ningú. Resultava estrany escoltar algú que digués “ahir vaig veure a la tele” i que això impliqués mirar l’UHF. Veure la tele no era l’UHF. Quan parlaves de programació donaves per fet que parlaves del canal principal, a ningú no importava què feien a l’altre, al marginal. I en moltes ocasions, per acabar d’adobar-ho, l’UHF no es veia amb nitidesa, hi havia allò que tots coneixíem com a neu... “no cal posar l’UHF que només veurem neu” dèiem quan algú proposava de canviar de canal; a banda de mirar a aquell agosarat un pèl malament per l’ocurrència...! Era la televisió de l’Un, dos, tres... responda otra vez, de La clave, de les pel·lícules del Joselito i del Paco Martinez Soria, del Festival d’Eurovisió, del Gente Joven, dels pallassos de la tele amb els Gabi, Fofo, Miliki i Fofito i el “¿cómo están ustedes?”, dels anuncis en els que les dones rentaven la roba usant detergent Elena o Colon o Dixan, compraven Colacao del negrito del África Tropical, paraven taula, cuinaven, fregaven els plats i duien el pes de les tasques de la llar i els homes fumaven i llegien el Dicen ben estarrufats al sofà i bevien Soberano i les xiquetes jugaven amb la Nancy i els xiquets amb els circuits de Scalextric i el tren Payá i petites i petits anàvem a dormir al ritme d’uns dibuixos animats que ens recordaven que ja era tard... que tocava posar-se al llit. Era la mateixa tele a la que sempre acabava espatllant-se-li el botó d’encesa o el del volum o el del brillo o el del contrast (dos canals però quina mà de botons, eh!) i, intentant allargar la vida de l’aparell, amb escuradents feies topall per aconseguir la correcta connexió del joiós botonet. Tot per tal de seguir mirant la tele, aquella tele!!!

Anys més tard, tot i seguir existint només els mateixos dos canals, semblava que quelcom canviava. Va aparèixer el circuit català que durant unes hores al dia oferia programes en català. Un petit pas però un pas al cap i a la fi. D’aquesta programació recordo Planeta Imaginari tot i que ara no sabria com qualificar aquell format de programa...

I poc a poc van començar a proliferar en els domicilis les televisions en color. Adéu al blanc i negre! Tot i que hi havia qui era poc favorable a posar-hi colors a la pantalla. Els meus iaios sense anar més lluny. Escolteu, quan la televisió en color ja era el que tocava, la seva va deixar de funcionar i la van substituir comprant una altra... en blanc i negre! Jo no ho entenia però així va anar la cosa. (Ostres, ara no se del cert si Planeta Imaginari el veia en blanc i negre o en color... i el circuit català? Bé, què importa).

A casa meva la televisió en color va arribar de la mà de la meva altra iaia (o potser això també és el resultat d’un record confús). Recordo que vaig entrar a casa i després de creuar el passadís em vaig plantar al menjador, on era la família i em vaig posar a mirar la tele sense advertir el canvi a color. Amb la de temps que vam demanar-la i va passar del tot  desapercebuda els primers segons. Per cert, que feien futbol però no recordo el partit. Sospito que seria un de l’Espanyol i segur, del tot segur no ho era del Barça o del Madrid (eh, Trias? Carallot!). I ara si, en color em ve al cap La Bola de cristal! I recordeu les pel·lícules en blanc i negre després acolorides? Quin horror!

Era la tele del Curro Jimenez, Dallas (en castellà), Con ocho basta, de les pel·lícules dels Pajares, Esteso, Ozores, Landa, Lopez Vazquez, Rafaela Aparicio, Gracita Morales, del destape, Vivir cada día, Informe Semanal, de l’Aplauso, de la Pipi Calzaslargas, del Dr. Caparrós, de més Un,dos, tres... responda otra vez, i Festivals d’Eurovisió i pallassos de la tele, ara però amb en Gabi, Miliki, Fofito i Milikito... i altres programes que, de ben segur, cadascú de nosaltres guardem en la memòria. I la Carta de Ajuste que fins i tot l’any 81 va sonar amb música militar. Encara bo que allò va anar malament! Malament pels militars rebels perquè per la resta de nosaltres, la millor de les notícies fou el fracàs del cop d’estat.

I des de llavors canvis i més canvis... que si ara les autonòmiques amb els seus diferents canals imposats un rere l’altre. Imposats en el millor sentit de la paraula, eh! I Dallas en català. En JR, la Sue Ellen, en Bobby, La Pam i la Lucy i en Ray parlant la llengua d’en Pompeu Fabra al temps que es feien un fart de whisky del car!

I després els canals privats, primer de pagament, després en obert, després uns i altres i altres i més, repartint-se i compartint les audiències, el futbol, els anuncis, les sèries o culebrots, les pel·lícules, els programes del cor..., i en mig de tot aquest batibull, les Mama Chicho! I ara tots ho negarem però, qui no va provar de mirar la programació codificada del Canal + “atxinant” els ulls sobretot quan s’emetien les pel·lícules dels divendres (o dissabtes, ara no ho recordo amb exactitud) a altes hores de la matinada? Pit i cuixa! D’acord, amb el futbol també es feia... però menys!

Fins arribar al present... la TDT i els posteriors embolics (sempre amb component polític de fons, com no pot ser d’altra manera en aquest país) generats per la distribució i/o assignació de freqüències. Canvia’t la tele o compra’t un decodificador de senyal o allò que tindràs al menjador, al dormitori, a la cuina... serà quelcom més semblant a una capsa de cartró que no pas a un televisor! Que si guanyarem en qualitat d’imatge, que si tindrem la possibilitat de veure un munt de canals, que si temàtics, que si patatim que si patatam... Quina camama! No se vosaltres però jo a Garcia veig menys canals que els que es veuen a Tivissa i no diguem ja si ens comparem amb Móra d’Ebre, Tarragona o Barcelona; la imatge es pixela repetidament aquí i a Tivissa i la varietat de canals... sabeu què? Abans, per apagar la tele trigaves no res, per saber que el que feien no t’interessava trigaves no gens. Ara, la programació cada cop és pitjor, telebasura en diuen alguns, però abans no apagues la televisió dones un volt pels 30 i pico canals que sintonitzes amb l’esperança de trobar quelcom interessant. Però no, el resultat és el mateix. Apagues i marxes a dormir perquè escoltar o veure segons què atempta contra la intel·ligència humana. I d’aquest atemptat a la intel·ligència no se’n lliura cap canal tot i que és veritat que n’hi ha que ho fan a tota hora i de manera barroera i n’hi ha que ho fan amb més subtilesa. I llavors penses... calia? No demano tornar als dos canals, tampoc no aconseguiria convèncer ningú, però m’agradaria tenir la possibilitat de gaudir de programes amb cara i ulls, de qualitat, m’agradaria tenir accés a allò que ens van prometre amb l’aparició de la TDT però em temo que no serà possible, que tot quedarà en una més de les promeses trencades amb les que ens hem acostumat a conviure, un parany més d’aquells que persegueixen crear necessitats allà on no n’hi ha amb l’únic objectiu d’omplir-se les butxaques. De ben segur hi haurà qui s’ha fet d’or amb tota aquesta camama! Sempre passa el mateix... Coi de país!

Si fins i tot els aparells han canviat. Amb la seva primesa han deixat de ser un prestatge més del menjador, del dormitori, de la cuina... amb les pantalles planes adéu a les andròmines que s’acumulaven damunt aquells aparells amplots d’antany. Ni porronets, ni mares de Déu de Montserrat, ni toros, ni nines amb vestits de faralaes, ni miniatures de cap tipus... on hem d’anar a parar! S’ha perdut per a sempre el bon gust, la classe i el glamour.

Acabo i ho faig demanant-vos disculpes per si he barrejat èpoques, programes i el color amb el blanc i negre però ja sabeu com funcionen els records... no massa bé, perquè depenen en gran mesura de la memòria i la meva fa dies que va per lliure!

Ara us haig de deixar que fan un documental interessantíssim a La 2... que no, no patiu. La veritat és que comença el Sálvame Deluxe amb el Mermelada, la princesa del pueblo, els Kikos, la Bollo, el Sandoval, la Rosa Benenito,la Lozano, la Mila... I si Sálvame és avui fluixet, llavors miraré l’interesantíssim documental de La 2 o millor, faré cap al llit a dormir!