Si em precipités, cosa que faig tot sovint, us diria que tan aviat vaig veure’l va cridar-me l’atenció. Expressar-ho així, sense més ni més i sense cap tipus d’explicació seria com dic precipitat alhora que exagerat. Ara, amb la perspectiva amb que es veuen les coses passat un temps, del cert puc dir però que de ben segur ja devia haver passat davant d’ell altres vegades però fins aquell dia en concret d’ara fa ja ben bé tres o quatre mesos, més quatre que no pas tres, mai no m’hi vaig fixar o, si més no, no mai amb tanta intenció. La primera impressió passant tot just a tocar d’ell no va ser gens bona, perquè us hauria de dir cap mentida! Ni la primera ni, ben mirat, la segona, ni la tercera, ni... Tot i això també us haig de reconèixer que de seguida em va envair un sentiment de curiositat, sorpresa i incredulitat vers el desconegut. I cridava l’atenció, parlo sempre de la meva pròpia atenció, la seva xuleria, el seu posat allà al bel mig del carrer de La Vall a peu mateix de les escales que trobem enfront de la zona d’aparcaments. Tot estès com si la cosa no anés amb ell, mirant fixament als ulls d’aquell que li passava pel costat i sempre amb un aire xulesc replet de supèrbia i de certa desgana. Sincerament penso que el foraster creia de veritat estar per sobre dels altres, que ningú no aconseguia estar a la seva alçada i que es movia sempre més enllà del bé i del mal. Potser només es tracta d’una impressió meva molt més que subjectiva... A més, no estava sol. Donava la sensació de protegir dels vianants als qui amb ell anaven o, perquè no, de protegir-nos a nosaltres d’aquells amb qui viatjava i amb qui es deixava veure des de primera hora del matí fins l’última de la nit, imagino que no eren de fiar. Reconec que l’interès que vaig mostrar envers ell d’ençà aquell primer encontre no va ser recíproc (no sempre es pot guanyar, xiquet!) i davant l’actitud desafiant del nou vingut decidí, dolgut pel menyspreu inicial, no creuar ni tan sols una tímida salutació tot convençut o potser esperançat que la seva estança al poble no seria perllongada i que de ben segur no ens hauríem de veure més. Quan un vol, estareu d’acord amb mi, el poble per petit que sigui es fa infinit... m’enteneu, veritat?
I durant un bon grapat de dies així va ser. No ens varem tornar a creuar però no per què el foraster hagués marxat del poble, res més lluny de la realitat, sinó per què jo no havia tornat a passar pel carrer de La Vall. De cop, no se si per haver aparcat el cotxe pels voltants o pel fet que el meu amic de sempre, en Francesc de Ca La Mare hi viu ben a prop, caminant per aquell indret i ja sense pensar el més mínim en ell, tinc poca memòria què voleu que us digui, m’hi vaig topar de nou. No podia creure-m’ho, no volia creure-m’ho. Ara la incredulitat ja vencia a la sorpresa i encara més a la curiositat! De debò era per a veure’l. Ell seguia a la seva, allà tirat al sol al llarg del dia i prenent la fresca de nit, orgullós de si mateix i amb el convenciment d’haver fet allò pel que estava concebut...
És clar que la vida al ras deixa empremta i cada dia que passava, i ja en van uns quants, s’apreciava en ell una aparença més i més demacrada. Començava a ser una ombra del que temps enrere havia arribat a ser. La seva actitud seguia però essent la mateixa i no havia perdut ni un borrall d’aquella xuleria de la que us he parlat abans però noi, repeteixo, la vida al carrer, la mala vida si vols i les males companyies gosaria fins i tot a dir, (a banda de les esmentades més a dalt, últimament se’l veia sempre amb un paquet de tabac a la seva esquerra i una llauna de cervesa a la seva dreta), l’estaven matant resultant cada cop més ridícul, fora de lloc i forçat el seu característic posat. Passat el temps el foraster, el nou vingut, el desconegut ja no era ni tant foraster ni tan nou vingut ni tan desconegut, si més no per a mi i m’he anat acostumant a veure’l a tota hora fent bivac, fins al punt que cada cop que ens retrobem li dic, o més aviat “li penso” alguna cosa com ara “I tu què? Encara per aquí? Com prova el dia?”. Ell mai no em contesta, fidel a la seva filosofia, però sabeu? Ja no m’importa, l’accepto com és i procuro, tot i que no sempre ho aconsegueixo, no prendre’m malament el seu més que particular tarannà conscient que cadascú és com és i no per això hem d’acabar llançant-nos els plats pel cap. Ja veieu, qui no es conforma es perquè no vol.
Ara però ha arribat l’hora de deixar de banda els romanços, fins ara tot el que he escrit no han estat més que això, romanços!. És l’hora de la veritat i per tant de repartir pals, de seguida sabreu el perquè; i ja us dic que n’hi haurà per a més d’un. El desconegut, el nou vingut, el foraster no és més que un vulgar preservatiu, un condó usat o no que se jo i que s’ha pogut veure durant tots aquests mesos i encara avui mateix pel carrer. Al mateix carrer tot aquest temps, sempre al mateix lloc! I és clar, aquest condó no ha arribat allà per la seva pròpia voluntat, no ha arribat allà per que els preservatius hagin assolit de cop i volta, d’ahir per avui, un nivell d’evolució similar al dels humans, ni tan sols al d’altres éssers vius i hagin trobat a Garcia el seu medi natural o s’hagin adaptat amb absoluta facilitat a l’entorn. No es tracta d’una qüestió darwiniana... Res d’això! A aquell foraster algú l’ha llençat a terra després de quedar-se com un “senyor”, bé, o com una “senyora” qui ho sap... O potser no s’ha usat més que per a fer el dropo i acompanyar-ho tot d’unes rialles. Tan se val! Hagués estat bé que qui ho fes anar, qui llencés el condó a terra tingués quelcom més al cap que no només suro!
Però el mal ja estava fet i el nou vingut ja era a terra. I la de dies que es va passar allà! I si algú no hi posa remei, la de dies que es passarà allà! Ningú no neteja els carrers? És una pregunta retòrica, no necessita resposta, no almenys en aquestes alçades de la història, veritat? Potser és un carrer que degut a la pendent que té es de difícil netejar. Ho dic per a trobar alguna explicació a la incomoditat i escassa hospitalitat amb que s’ha tractat al nostre protagonista, abandonant-lo a la seva sort tot aquest temps. Si teniu pensat apropar-vos per a conèixer-lo actualment ja només trobareu un tros de goma tot quartejat, una petita massa de goma groguenca reseca al mig del quitrà que la implacable natura ja s’encarrega de fer desaparèixer lentament dels nostres ulls. La natura, eh? Ningú més que la natura!
I ara jo. Amb la de dies que he passat davant la gometa, amb la de dies que he vist el condó arrossegat pel terra mai que jo recordi no m’ha passat pel cap prendre’l i llençar-lo allà on toca, al lloc on ni els qui el van usar, ni la Brigada ho han fet, a la brossa. I encara més, quan he renegat de veure’l dies i dies tot estès amb aquell posat xulesc, he acabat dient-me a mi mateix “ja ho farà un altre això de recollir-lo”. Quins collons tenim tots plegats, noi!
Amb la quantitat d’alegries que de ben segur va donar al seu dia quan algú, sense ell demanar-ho, va alliberar-lo del seu embolcall i com l’hem anat ignorant i menystenint successivament des de llavors...no som ningú! Ara bé, us confesso que em nego a pensar que ningú, tret de jo mateix, no s’hagi creuat amb ell i que, en veure’l no hagi pensat tot el que a mi m’ha passat pel cap i fins i tot quelcom més... Au va!
Qualsevol de les tres actituds però (llençar-lo, no netejar, no recollir-lo tot fent-nos l’orni) es del tot reprovable i és clar que si però no ens enganyéssim, qualsevol de nosaltres ha pogut prendre una d’aquestes tres actituds i no sentir-se per això incòmode ni culpable i/o responsable de res. Qualsevol de nosaltres hagués llençat a terra el preservatiu, usat o no, qualsevol de nosaltres, si fóssim de la Brigada, tampoc no ho haguéssim netejat perquè pel que sembla la neteja d’aquell carrer, si més no d’aquell, no està contemplada i qualsevol de nosaltres hauria renegat dia rere dia per trobar-se el condó interposant-se al seu camí i s’hauria quedat tot ample pensant que ja seria un altre qui ho plegués de terra. La cosa és així, no que si?
I qui diu un preservatiu, diu un paper, una bossa de plàstic, una llauna, un paquet de tabac, un excrement de gos... etc... Sincerament penso que tot això, a més de degradar l’entorn en el que ens movem, cosa del tot irrefutable, a més dic, atempta contra la consciència de poble que hauríem de defensar sempre i tots i cadascun de nosaltres.
A Garcia com aquell qui diu hi vivim “quatre gats”. Fem-nos entre tots la vida més agradable i abans de dur a terme un acte incívic, per ínfim i insignificant que sembli, pensem en aquells que tenim al costat! Gràcies.
Però avui vull acabar aquestes línies de bona manera. El que diré no te res a veure amb el que he escrit en els paràgrafs anteriors però de la mateixa manera que temps enrere vaig “denunciar” la situació i, encara que sóc conscient que ja tots ho sabeu, no em resisteixo a dir, a cridar als quatre vents que la barca de Garcia, la nostra, ja és al riu i... no és això el que tothom volíem? Garcia ja sura a les aigües de l’Ebre i és quelcom del que ens hem de sentir orgullosos. És un primer pas, importantíssim i tant; ara només queda enllestir el projecte, aconseguir els permisos necessaris i fer practicable el pas d’un marge a l’altre del riu.
I durant un bon grapat de dies així va ser. No ens varem tornar a creuar però no per què el foraster hagués marxat del poble, res més lluny de la realitat, sinó per què jo no havia tornat a passar pel carrer de La Vall. De cop, no se si per haver aparcat el cotxe pels voltants o pel fet que el meu amic de sempre, en Francesc de Ca La Mare hi viu ben a prop, caminant per aquell indret i ja sense pensar el més mínim en ell, tinc poca memòria què voleu que us digui, m’hi vaig topar de nou. No podia creure-m’ho, no volia creure-m’ho. Ara la incredulitat ja vencia a la sorpresa i encara més a la curiositat! De debò era per a veure’l. Ell seguia a la seva, allà tirat al sol al llarg del dia i prenent la fresca de nit, orgullós de si mateix i amb el convenciment d’haver fet allò pel que estava concebut...
És clar que la vida al ras deixa empremta i cada dia que passava, i ja en van uns quants, s’apreciava en ell una aparença més i més demacrada. Començava a ser una ombra del que temps enrere havia arribat a ser. La seva actitud seguia però essent la mateixa i no havia perdut ni un borrall d’aquella xuleria de la que us he parlat abans però noi, repeteixo, la vida al carrer, la mala vida si vols i les males companyies gosaria fins i tot a dir, (a banda de les esmentades més a dalt, últimament se’l veia sempre amb un paquet de tabac a la seva esquerra i una llauna de cervesa a la seva dreta), l’estaven matant resultant cada cop més ridícul, fora de lloc i forçat el seu característic posat. Passat el temps el foraster, el nou vingut, el desconegut ja no era ni tant foraster ni tan nou vingut ni tan desconegut, si més no per a mi i m’he anat acostumant a veure’l a tota hora fent bivac, fins al punt que cada cop que ens retrobem li dic, o més aviat “li penso” alguna cosa com ara “I tu què? Encara per aquí? Com prova el dia?”. Ell mai no em contesta, fidel a la seva filosofia, però sabeu? Ja no m’importa, l’accepto com és i procuro, tot i que no sempre ho aconsegueixo, no prendre’m malament el seu més que particular tarannà conscient que cadascú és com és i no per això hem d’acabar llançant-nos els plats pel cap. Ja veieu, qui no es conforma es perquè no vol.
Ara però ha arribat l’hora de deixar de banda els romanços, fins ara tot el que he escrit no han estat més que això, romanços!. És l’hora de la veritat i per tant de repartir pals, de seguida sabreu el perquè; i ja us dic que n’hi haurà per a més d’un. El desconegut, el nou vingut, el foraster no és més que un vulgar preservatiu, un condó usat o no que se jo i que s’ha pogut veure durant tots aquests mesos i encara avui mateix pel carrer. Al mateix carrer tot aquest temps, sempre al mateix lloc! I és clar, aquest condó no ha arribat allà per la seva pròpia voluntat, no ha arribat allà per que els preservatius hagin assolit de cop i volta, d’ahir per avui, un nivell d’evolució similar al dels humans, ni tan sols al d’altres éssers vius i hagin trobat a Garcia el seu medi natural o s’hagin adaptat amb absoluta facilitat a l’entorn. No es tracta d’una qüestió darwiniana... Res d’això! A aquell foraster algú l’ha llençat a terra després de quedar-se com un “senyor”, bé, o com una “senyora” qui ho sap... O potser no s’ha usat més que per a fer el dropo i acompanyar-ho tot d’unes rialles. Tan se val! Hagués estat bé que qui ho fes anar, qui llencés el condó a terra tingués quelcom més al cap que no només suro!
Però el mal ja estava fet i el nou vingut ja era a terra. I la de dies que es va passar allà! I si algú no hi posa remei, la de dies que es passarà allà! Ningú no neteja els carrers? És una pregunta retòrica, no necessita resposta, no almenys en aquestes alçades de la història, veritat? Potser és un carrer que degut a la pendent que té es de difícil netejar. Ho dic per a trobar alguna explicació a la incomoditat i escassa hospitalitat amb que s’ha tractat al nostre protagonista, abandonant-lo a la seva sort tot aquest temps. Si teniu pensat apropar-vos per a conèixer-lo actualment ja només trobareu un tros de goma tot quartejat, una petita massa de goma groguenca reseca al mig del quitrà que la implacable natura ja s’encarrega de fer desaparèixer lentament dels nostres ulls. La natura, eh? Ningú més que la natura!
I ara jo. Amb la de dies que he passat davant la gometa, amb la de dies que he vist el condó arrossegat pel terra mai que jo recordi no m’ha passat pel cap prendre’l i llençar-lo allà on toca, al lloc on ni els qui el van usar, ni la Brigada ho han fet, a la brossa. I encara més, quan he renegat de veure’l dies i dies tot estès amb aquell posat xulesc, he acabat dient-me a mi mateix “ja ho farà un altre això de recollir-lo”. Quins collons tenim tots plegats, noi!
Amb la quantitat d’alegries que de ben segur va donar al seu dia quan algú, sense ell demanar-ho, va alliberar-lo del seu embolcall i com l’hem anat ignorant i menystenint successivament des de llavors...no som ningú! Ara bé, us confesso que em nego a pensar que ningú, tret de jo mateix, no s’hagi creuat amb ell i que, en veure’l no hagi pensat tot el que a mi m’ha passat pel cap i fins i tot quelcom més... Au va!
Qualsevol de les tres actituds però (llençar-lo, no netejar, no recollir-lo tot fent-nos l’orni) es del tot reprovable i és clar que si però no ens enganyéssim, qualsevol de nosaltres ha pogut prendre una d’aquestes tres actituds i no sentir-se per això incòmode ni culpable i/o responsable de res. Qualsevol de nosaltres hagués llençat a terra el preservatiu, usat o no, qualsevol de nosaltres, si fóssim de la Brigada, tampoc no ho haguéssim netejat perquè pel que sembla la neteja d’aquell carrer, si més no d’aquell, no està contemplada i qualsevol de nosaltres hauria renegat dia rere dia per trobar-se el condó interposant-se al seu camí i s’hauria quedat tot ample pensant que ja seria un altre qui ho plegués de terra. La cosa és així, no que si?
I qui diu un preservatiu, diu un paper, una bossa de plàstic, una llauna, un paquet de tabac, un excrement de gos... etc... Sincerament penso que tot això, a més de degradar l’entorn en el que ens movem, cosa del tot irrefutable, a més dic, atempta contra la consciència de poble que hauríem de defensar sempre i tots i cadascun de nosaltres.
A Garcia com aquell qui diu hi vivim “quatre gats”. Fem-nos entre tots la vida més agradable i abans de dur a terme un acte incívic, per ínfim i insignificant que sembli, pensem en aquells que tenim al costat! Gràcies.
Però avui vull acabar aquestes línies de bona manera. El que diré no te res a veure amb el que he escrit en els paràgrafs anteriors però de la mateixa manera que temps enrere vaig “denunciar” la situació i, encara que sóc conscient que ja tots ho sabeu, no em resisteixo a dir, a cridar als quatre vents que la barca de Garcia, la nostra, ja és al riu i... no és això el que tothom volíem? Garcia ja sura a les aigües de l’Ebre i és quelcom del que ens hem de sentir orgullosos. És un primer pas, importantíssim i tant; ara només queda enllestir el projecte, aconseguir els permisos necessaris i fer practicable el pas d’un marge a l’altre del riu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada