No m'agrada treballar!

Quan era més jove, bé, un sempre pensa que és jove i per això acostuma a posar davant l'acompanyament “més”... deia que quan era jove, devia rondar els 19 o 20 anys, vaig començar, alhora que mirava de ser un dia o altre un home de profit estudiant Dret a l'Autònoma (carrera que mai no vaig acabar i, segons com ho mirem, estudis que mai no vaig iniciar més enllà de les visites al bar de la facultat i l'assistència perduda a alguna que altra classe) a treballar amb mon pare al negoci que havia muntat allà per Barcelona un cop es va decidir a portar a la pràctica tots els coneixements adquirits al llarg dels anys en una empresa rere altra. El negoci era, ironies de la vida, una assessoria fiscal, comptable i laboral i d'aquella època em queden records que de tant en tant se'm fan ben presents. Alguns el vareu conèixer a mon pare. Era un home bo, no perquè ho digui jo que no tinc segurament cap crèdit, és que ho era. Simplement. I mira que ha de ser difícil ser un home bo! Potser la idealització que tinc d'ell me fa estar convençut que no tenia mai un no per a ningú i n'hi ha que se'l van merèixer, eh! i no un no qualsevol, un no amb majúscules, creieu-me. A ell li agradava força la seva professió, era una de les persones més responsables i implicades en la seva feina que mai no he conegut i tot i que llavors jo no valorava aquells principis reconec que ara, passat tant de temps i sense possibilitat de dir-li cara a cara, si que ho faig. Ha de ser cosa dels 40 i més, o que estic madurant (segur que no), o que m'acosto a l'edat en que ell va caure malalt... no ho se pas! L'havíeu de veure els caps de setmana enduent-se comptabilitats a casa, l'agenda plena, una ploma estilogràfica o un bolígraf Inoxcrom, si no recordo malament, sempre damunt per si calia alguna anotació, tan se val si era dia laborable o festiu. Va posar l'ànima en aquell projecte, cada gota de suor, tot el seu esforç, les seves ganes i sempre, sempre recolzat per ma mare. També una dona bona. I tampoc no ha de ser fàcil ser una dona bona! I no us penseu que aquest bon home va deixar de banda la família per capficar-se en la feina. Ans al contrari. No se com s'ho feia però, mentre va viure, va tenir temps per a tot i per a tothom. Penso que li robava temps al temps... D'aquells dies també recordo els intercanvis de parer i/o discussions que tenia amb ell degut a la feina (era molt perfeccionista i jo... ja em coneixeu) o com em desfogava amb els meus amics tot dient que mon pare inclús a casa volia parlar-me de comptabilitat, d'impostos, de requeriments d'Hisenda, de nòmines, de les gestions a la Tresoreria General de la Seguretat Social, de lo que s'hauria de fer la setmana entrant... i jo pensava “però quin rotllo m'esta fotent”. Si m'escoltés!!! I ara us explicaré una cosa que el treia de polleguera, que ha sigut la meva màxima durant molts anys i, tot i que matisada, encara ho és ara. En aquella època jo era rocker. Si més no, m'ho creia que ho era. I no Octavi, no m'agradaven los Hombres G! D'on t'ho has tret això? Bé, doncs escoltava música d'un grup rocker barceloní anomenat “Los Rebeldes” que cantaven la cançó “No me gusta trabajar” i ja us podeu imaginar que no perdia ocasió de fer-se-la escoltar a mon pare per tal de posar-lo si més no nerviós. Al cotxe, a casa, de vacances, a l'oficina... I no li agradava gens! I s'enfadava amb mi, eh!

De fet aquella cançó trobo que descrivia prou bé el que penso. Mireu a mi no m'agrada treballar. De fet totes les coses que m'agraden o me pugen la tensió o el colesterol o EM COSTEN QUARTOS i per anar a treballar m'han de pagar perquè d'una altra manera... busca qui t'ha pegat! No m'hi trobarien mai! Vaig al futbol i pago. Al restaurant, pago. A curses de slot, pago. Al bar a fer un beure, pago. Un llibre, pago. Una tarda al cinema, pago... I per treballar, que pagaria? Doncs i és clar que no. No pagaria mai de la vida de Déu! Sempre dic que el sou, sigui alt o miserable, no deixa de ser un suborn. Però el joc està muntat així i si vull gaudir de les coses que m'agraden ja se que és lo que me toca... anar a treballar. Bé, un sou generós sempre et fa veure les coses de manera un pèl diferent però. No ens enganyéssim!
No fa pas massa dies parlava amb la Rosita, a Ca Jesús, i confessava tot carregat de raons (les meves, és clar) que no m'agrada treballar. És veritat o no que ho varem xerrar?
Però alto! No penseu que la responsabilitat te a veure en agradar-te o no treballar. Ara no m'estic venent bé però considero que tot i preferir no fer res abans que treballar, sóc prou responsable en la feina i també conscient que un no és al lloc de treball per a fer passar les hores per les que ha estat contractat. No confonem els termes.

I tot això ho explico perquè fa uns dissabtes vaig anar al cinema, a Reus, a veure Invictus. Recomanable de totes totes. Ja abans d'entrar a la sala sabia que seria una excel·lent pel·lícula com no pot ser d'una altra manera quan veus que està dirigida pel genial Clint Eastwood, co-protagonitzada per un magnífic Morgan Freeman i un sorprenent, si més no per a mi, Matt Damon. Les llums s'apaguen i abans no comenci el film, passen els anuncis de rigor i... sorpresa! Un anunci que em va deixar fora de lloc. Un anunci de 31 segons! Era quelcom així. Simulava el pas dels dies en una oficina qualsevol. De primeres ens ensenyen un noi i una noia que coincideixen en un dels passadissos de l'oficina. Es miren als ulls i tot seguit avergonyits abaixen la mirada. Més tard es veu com ella surt de l'edifici on es troba el despatx i el noi entra creuant-se els dos en una porta giratòria de cristall i, de nou se miren i somriuen. En un altra escena noi i noia coincideixen al costat mateix de la fotocopiadora. A ell li cauen els papers i ella s'acotxa per ajudar-lo a plegar-los de terra. Es tornen a mirar, a somriure... En la quarta imatge apareixen els dos en l'ascensor, no estan sols, hi ha més gent. Això sembla incomodar-los una mica. Es miren i mig somriuen. I per últim, a ell se'l veu assegut davant el seu ordinador i la noia apareix apropant-s'hi amb pas ferm i decidit. Tant se li acosta que li planta un petó als llavis, un petó llarg, d'aquells amb què qui el dóna t'està dient “si haig d'esperar que ho facis tu!!!”. Tot l'anunci regat amb una música bambi, pegalosa... La imatge s'emblanqueix i apareix el logo de Convergència i Unió amb una veu en off que diu “Convergència i Unió, començar il·lusiona”. L'anunci es pot veure també al Youtube buscant per “Començar il·lusiona”. Mareta meua!!! Però es que s'han pensat que som imbècils? La reacció de tots els que érem al cinema va ser si fa o no fa la mateixa. Riure. Fotre'ns d'aquella gilipollada en forma de propaganda electoral. Encara acabada la pel·lícula jo seguia donant voltes a l'anunci i fent-me creus. No se ben bé què busca la gent que ha dissenyat aquesta campanya però penso que s'ho haurien de fer mirar una mica. Ells, CiU, no comencen. Van governar Catalunya durant més de 20 anys i van perdre el seient en bé de l'alternança política tan desitjable i necessària en democràcia i perquè la gent ja n'estava farta d'aquell color. Començar? Au va. Il·lusionar? Però encara es pensen que la política ens il·lusiona? Encara pensen que els hi hem de donar els nostres vots? I que en faran d'ells? Embutxacar-se més quartos, participar o, millor dit, esser part cabdal dels casos de corrupció, crear comissions d'investigació i no arribar a cap tipus de conclusions i no prendre per tant cap mesura en forma de cessaments, dimissions, recusacions...? Mani qui mani els que perdem sempre som els mateixos. Tu, jo. Ells mai no hi son en aquest costat de la trinxera. I si voleu que us digui la veritat... Personalment tampoc no els vull!!!

Segurament jo sóc molt simple, infinitament simple però crec que amb els temps que corren, amb la precarietat laboral que existeix al nostre país, precarietat (per a qui ne té de feina) acompanyada de la pèrdua de milers de llocs de treball per culpa d'aquesta maleïda crisi provocada pels rics, no ho oblidem, i sense que els governs de torn aportin solucions reals, em sembla depriment que un anunci tan edulcorat, tan pastel faci ús d'un lloc de treball, quelcom tan preuat avui dia, per donar el tret de sortida a la campanya d'un partit polític... L'entorn laboral que ens presenten no es correspon amb allò que veiem a diari. La vida avui dia és molt més difícil del que ens mostren aquest paios. I diria el mateix si això ho haguessin tret des del PSC, ERC, PP, IC-IV, Ciutadans o caps de Déu!!! No cal que penseu que sóc contrari a Convergència i Unió... Sóc contrari a la merda que la classe política ens vol fer menjar.

Ja donant una volta més a l'anunci, els protagonistes podien haver sortit, a més de flirtejant a la feina, donant-li una pallissa al seu cap. Fa uns dies una sentència judicial va deixar clar que esbatussar al cap no és motiu d'acomiadament per què no està regulat ni a l'Estatut dels Treballadors ni, per tant, en cap Conveni Col·lectiu.

Ara bé. El que més greu em sap d'aquest anunci és que arribi tan tard. Si mon pare visqués, si jo seguís treballant amb ell, de ben segur li demanaria que contractés una noia com aquella. Miraria de convèncer-lo que amb una noia així potser seguiria sense agradar-me treballar però aniria d'una altra manera a l'oficina... I ja posats podia haver-li demanat algo de música (ja no li faria escoltar “No me gusta trabajar”) i una barra de bar amb cubates i cambrera inclosos. Cambrera com la Lali d'Humedad Relativa, el bar de Barcelona on vaig passar moltes nits i que alguns dels que es mouen per aquí també van conèixer. Bé, ara que hi penso, alcohol no podria demanar per què això, presentar-se a la feina sota la influència de les drogues i l'alcohol si que és motiu d'acomiadament tot i que des de fa ben poc temps. I fumar... hauríem de veure si l'oficina feia més o menys de 100 metres quadrats! Ah no, que a la feina tampoc no es pot fumar i ben pensat jo no sóc fumador... (Lo de fumar també te la seva conya. Fins fa poc es fumava a tot arreu, també a la feina i des que van prohibir això últim, fumar a la feina, sembla que els treballadors fumadors es regeixen per normes diferents de les dels no fumadors. M'explicaré. Quan un treballador fumador s'absenta dels seu lloc de treball a ningú no li sembla estrany, ha sortit a fer una cigarreta; en canvi, quan un treballador no fumador ho fa, marxa dels seu lloc de treball, tothom acaba preguntant-se on és, què fa... aquest fet el vaig patir mentre vaig treballar a la Fundació Puigvert fins el dia que vaig absentar-me del meu lloc de treball tot dient “vaig a no fumar-me una cigarreta”. Des de llavors cap company fumador i tampoc el meu cap d'aleshores va preguntar on era quan no estava fent la meva feina. A mi em va valer!)

Després de totes aquestes ximpleries només resta posar el punt seriós. Dir que, usar un anunci com aquest no és allò més encertat per a parlar d'algú a qui estimes o per a recordar-lo però malgrat tot, agrair-li a mon pare haver-me ensenyat a ser responsable i a no quedar-me de braços creuats davant situacions o actuacions d'altres que no són del meu grat, a expressar-me sense por. De mon pare vaig aprendre això i moltes coses més. I mai, ara de debò, no li hagués demanat les burrades que he escrit més amunt (pels malpensants apunto que només era ironia en estat pur). M'agradaria, això si, algun dia estar a la seva alçada.