Usant l’estil de crítica punyent que procuro transmetre en els meus escrits, avui podria parlar d’assumptes d’actualitat com son les eleccions europees (transcendentals i decisives per a les nostres vides o així ens ho repeteixen un cop rere altre), de la manca de recursos econòmics destinats a una efectiva aplicació de la llei de dependència, de la nova i polèmica llei de l’avortament i/o de la píndola postcoital, del programa econòmic (sic!) que presenta el PP per tal que sortim de la crisi (mesures que en una nit de borratxera, anant tot torts, qualsevol de nosaltres pot aportar...), de l’alarma sanitària de dimensió mundial provocada per l’anomenada grip porcina primer, més tard grip nova i finalment grip A (potser d’aquesta manera vesteix més...), de les diligències obertes al jutge Baltasar Garzón per part del Tribunal Suprem a petició del col·lectiu ultradretà “Manos Límpias”, en que se l’acusa de prevaricació en la causa que inicià per crims durant la guerra civil i la dictadura, del vídeo d’Iniciativa Internacionalista (agrupació política propera a l’entorn radical abertzale) en que se’n foten d’haver marcat un altre gol al Rubalcaba, ministre d’Interior del Govern espanyol, o del silenci sospitós, en tant que oposició, que CIU manté des d’aquelles acusacions que sortiren de files socialistes al Parlament de Catalunya, crec recordar que del propi Pasqual Maragall quan era encara President de la Generalitat, en que es va deixar caure allò de les comissions del 3%, de la destitució, substitució, cessament (digueu-lo com vulgueu) d’en Pedro Solbes i la Magdalena Álvarez, de les declaracions de membres de l’església catòlica, ara uns ara uns altres, comparant entre d’altres coses, els avortaments amb els abusos per part del clergat (Irlanda per esmentar el cas més recent) a menors i deixant-ho tot en un esgarrifós i simple ball de números, del descens, un cop conegudes les dades oficials, del nombre d’aturats després de 14 mesos... Després direm que no n’hi ha de temes dels que parlar!
Però no, avui no toca que diria en Jordi Pujol. Avui el que vull, avui el que toca, és parlar de futbol, fer com fa tothom i caure en la provocació del futbol. I això que en un dels meus primers articles renegava de tota aquesta parafernàlia que envolta el futbol! De passada faré justícia al paio que a crits i fora de si, cridava allò de “ho haveu vist?”, frase que dóna títol a la secció que mantinc "viva" en la revista "La Foig". Començar pel RCD Espanyol perquè és el meu equip i sóc així d’egòlatra i seguir amb el FC Barcelona que a més de ser el meu rival més absolut, aquell a qui vull guanyar per damunt de tot, és també l’equip de gran part dels meus amics. Dels pericos dir que després de tant patiment, tanta angoixa, tanta impotència provocada pels mals resultats soferts en el decurs de la major part de la temporada ara finalitzada i, amb l’amenaça del descens ben present un dia rere l’altre fent-nos els dilluns insuportables... hem acabat la Lliga com a desè classificat (millor que l’any passat, qui ho hagués dit) i que, per tant, podrem estrenar el nou Estadi essent equip de Primera. Dels cules, a part de recordar-los-hi que per fi aquest any els varem guanyar al Camp Nou amb els dos gols de Lo Pelat, donant-los l’enhorabona pels títols conquerits reconeixent, un cop més, que enguany han arrasat i que compten amb un Iniesta meravellós.
Doncs be, tot això estaria molt be si no fos per un però. Un però enorme. Un però amb nom i cognoms i que no és altre que l’actuació dels Mossos d’Esquadra que d’un temps ençà estan encaparrats a erigir-se com “los sheriffs”, un però que inclou al seu capo en Joan Saura (ja hi torno a parlar d’ell i van...) i al nou home fort del cos policial català després de la destitució d’en Rafael Olmos, en Joan Delort, recentment nomenat secretari de seguretat del departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya. Recordem... Quan encara resten fresques les imatges dels anti-avalots desallotjant als estudiants anti-Bolònia per a uns i avalotadors per a altres, de les seus de diferents universitats catalanes, o aquelles en que es veu diversos agents dels Mossos d’Esquadra colpejant brutalment un detingut en una comissaria, i que en aquests dies en ple judici defensen que ells han seguit estrictament el protocol d’actuació per aquestes situacions (collons doncs canviem aquest protocol!), ens trobem que també en els camps de futbol i en les celebracions que pels èxits futbolístics es fan arreu la geografia catalana, volen seguir sent “los tios duros”.
Començarem pels incidents de baixa intensitat que en dirien ells. Mireu, quan diumenge l’Espanyol jugava el seu últim partit a Montjuic i minuts abans que l’àrbitre xiulés la fi de l’encontre, un cordó policial (anti-avalots al capdavant) blindà la possibilitat que la gent saltés al camp. A més del cordó policial, el terreny de joc estava “protegit”, envoltat, per un seguit de tanques de gran alçada col·locades per a l’ocasió... Entenc que hi hagués cafres que tot i això volguessin accedir fos com fos al rectangle verd i que se’ls hagués de mantenir a ratlla. D’acord. Bé, estaria d’acord si en tots els camps dels equips de la Primera Divisió s’hagués actuat d’igual manera però és que a A Coruña, a Pamplona, a Gijon la gent no va trobar impediments per a trepitjar la gespa de l’escenari on ha estat jugant el seu equip tots aquests mesos de competició. I és clar, és que allà, diria un, no hi ha Mossos d’Esquadra... Greuges comparatius?
En el mateix Montjuic mesos abans però, el dia del derbi que enfrontà l’Espanyol i el Barça, els Mossos d’Esquadra van permetre que una part d’aficionats es llencessin bengales, ampolles i altres objectes contundents dins i fora de l’Estadi sense actuar en cap moment. Diuen que no van rebre ordres, que era millor no fer res perquè la intervenció podria degenerar en més aldarulls i bla bla bla....
Però es veu que aquestes actuacions o actuacions-no actuacions no els mostren suficientment durs. On va a parar! I és clar, han de posar-hi algun tipus de remei!
I arribaren les celebracions pels triomfs del Barça, les celebracions pel triplet. Un munt de gent al carrer un dia i dos i tres i... un munt de persones celebrant els títols i fent palesa la seva alegria i el seu orgull. (Per cert, us n’heu adonat que ha sigut el primer cop que no hi ha hagut ball de xifres en quant a assistents als actes? Normalment organitzadors d’esdeveniments, Guàrdia Urbana o Policia Local, Ajuntament, Mossos d’Esquadra, mitjans de comunicació... etc... sempre discrepen en el nombre però en aquesta ocasió es veu que no... Recordaré la frase aquella que diu “El futbol és l’opi del poble”.Qui ho vulgui entendre...) I un cop més els Mossos d’Esquadra! I un cop més les acusacions d’actuacions desproporcionades i un cop més les informacions de ferits de consideració, de detinguts... És veritat que aquí, com en el cas que he explicat abans de l’Estadi de l’Espanyol, també hi va haver brètols que destrossaren mobiliari urbà, llençaren objectes i s’enfrontaren als Mossos d’Esquadra, no seré jo ara qui ho negui però les denúncies continuades als agents i la polèmica que en els darrers temps generen les seves actuacions tampoc no poden estar totes basades en mentides o dades falsejades com es pretén difondre i com s’insinua des de l’Administració. Només cal veure les lesions provocades per càrregues policials amb la utilització que en elles es fa de les boles de goma aquests últims dies. La veritat, a mi no em deixen tranquil les explicacions que afirmen que les maleïdes boles de goma (per posar l’exemple que més m’ha colpit aquests dies) es llencen contra terra. Hi ha coses que no em quadren o potser és que no hi confio prou en la gent uniformada i amb armes i per extensió en la informació que en donen... tot i que tampoc no pretenc fer-ne una crítica sectorial adreçada a la policia autonòmica catalana perquè de ben segur hi ha Mossos que mereixen tot el meu respecte i que se la juguen per vetllar per la seguretat dels altres (i en conec algun d’aquests!).
El que no accepto és que es parli, com he assenyalat abans, de protocols d’actuació correctament aplicats, dels continuats avisos de càrregues i advertències de desallotjament de zones concretes que va fer la policia (avisos enmig de zones amb carpes habilitades per a les celebracions amb la música a tot drap, segons han manifestat diferents testimonis i que potser impediren escoltar aquells) d’actuacions proporcionades, de tancament de files en vers el cos, de defensa a ultrança per part de tots els estaments del Govern, de denúncies falses dels ciutadans (sembla que tots som delinqüents, que tots ocasionem desperfectes, que usem les celebracions per anar a fer mal i destrosses...), de declaracions d’aquelles com ara “analitzarem lo succeït i redactarem un informe” que son paper mullat... disculpeu-me però sona a corporativisme ferotge; o no? I no ho accepto perquè ja fa temps que les conseqüències de tot això son, al meu parer, massa greus.
I que en diuen els responsables últims? En Saura i en Delort. Al primer no se’l veu el pèl esperant que sigui un altre qui acabi donant la cara per ell com sempre ha fet, fa i farà (quin paio tan impresentable, de llarg el pitjor del Govern)mentre el segon exerceix de polític usant tota l’artilleria dialèctica per a disfressar, amagar o treure importància (això si que ho ha aprés ràpid) als fets que han esdevingut des que accedís al càrrec. En definitiva, que estem com sempre. Uns donant estopa i els altres negant l’evidència.
Sabeu? Quan ara ja fa anys va començar el desplegament dels Mossos d’Esquadra, em refereixo al primer desplegament però, molts de nosaltres va pensar allò tan infantil alhora que comú per aquells dies de “els Mossos seran més sensibles a les reivindicacions dels catalans, no fotran pals com ho fa la Nacional, son dels nostres...”. Eh, que jo he escoltat frases d’aquest tipus! I ara... què diríem ara, què en diem ara? Doncs passa que ara gairebé se’ls avorreix i menysprea.
I per acabar compartiré amb vosaltres quelcom que es va poder veure l’altre dia al programa de TV3 “Els matins”. Com molts heu de saber, en el marge inferior de la pantalla van sortint missatges enviats via SMS en que els oients diuen la seva. Doncs bé, en un moment del programa, i amb la presència de familiars d’afectats per l’actuació policial, es va poder llegir un d’aquests missatges en que la persona que l’enviava, després d’identificar-se com a membre dels Mossos d’Esquadra, es queixava que en cap país d’Europa s’atacava sistemàticament la policia com es feia aquí (crec recordar que no deia si es referia a Espanya o Catalunya, només deia “aquí”). I uns minuts més tard un altre espectador va respondre dient que si aquí hi havia tantes denúncies vers la policia és que teníem un seriós problema amb la pròpia policia i de seguretat... No se pas qui dels dos té raó però el que si admeto és que, si més no a mi, aquest “enfrontament dialèctic” via SMS em fa pensar!
