És estiu, fa no res que ha arribat la caloreta, l’horari intensiu, els dies més llargs i, per tant, les nits més curtes (tot i que segons com també més llargues, quina contradicció, no?)... temps en que ve de gust compartir estones amb els amics i uns beures també. Son dies de fer vida al carrer. Qualsevol samarreta i uns pantalons curts, xancles i fer cap a la piscina o millor encara, a la platja! I la veritat és que allò que no apeteix gens és parlar o, com en aquest cas, escriure de coses serioses, ans al contrari. Però la realitat és tan tossuda que potser no queda altre remei. Jo tenia pensat parlar (què pesat, escriure!!!) i mirar de divertir-vos o buscar la vostra complicitat amb els meus problemes domèstics (és així com s’anomenava l’article que tenia pensat; el deixaré per una altra ocasió o potser no l’escric mai... qui ho sap!). Però em fotré en un jardí d’aquells que seria convenient no trepitjar mai i parlaré de l’Estatut de Catalunya, d’aquells que el van redactar, d’aquells que van presentar recursos, d’aquells que han dictat sentència i de les reaccions un cop “coneguda” la sentència, de les crides a la ciutadania a mobilitzar-se i de passada, per acabar ja al bell mig d’aquest enredat jardí, del referèndum per la independència celebrat en dates recents a Garcia (aquí com en altres localitats d’arreu de Catalunya). Podríem dir que, com sempre, escric des de la ignorància més absoluta (això ja m’ho perdoneu en cada article) però aquesta vegada intento, a més, fer-me comprendre o si més no fer escoltar la meua veu, donar la pròpia opinió d’un assumpte que ens afecta a tots plegats d’una manera o altra. Abans de començar i com que el tema és prou delicat trobo encertat fer un aclariment. Us ben asseguro que aquí res està escrit amb cap afany d’enfrontament ni tampoc d’imposició. Només faltaria!
Començaré dient que tant em fot la indisolubilidad de la nación española com cita el Tribunal Constitucional en diverses ocasions en la sentència dictada en data 28 de juny (un incís, recordeu a l’admirat Pepe Rubianes parlant de quelcom paregut?), que l’Estatut s’hagués o no aprovat i un cop aprovat que algú interposés recursos. Tant em fot que se retalli el seu contingut i en definitiva tant se me’n fot si Catalunya pertany avui a Espanya i demà no. Pel que sembla la meua vida no canviarà anant la cosa d’una o altra manera. De fet ningú no sap explicar-me en què ens afectaria la possible independència de Catalunya (com va quedar demostrat en la xerrada informativa organitzada per la plataforma Garcia decideix) com tampoc ningú dels que estan en contra de la possible secessió saben raonar en què ens beneficia l’escenari d’actual unificació. Des de l’asèpsia més absoluta, des del desconeixement més extrem, demano que algú me faci cinc cèntims dels beneficis que suposarà mantenir o no l’actual marc polític, que en traurem d’apostar o no per la independència. Ho repeteixo, com que no conec los avantatges i inconvenients i ningú no sap usar més que infantils sentimentalismes per a raonar en un sentit o altre, a mi tant se me’n fot! Potser és que no tinc tantes inquietuds com altres.
Anem al lio. La tardana sentència de l’Estatut, la manera que ha tingut el Tribunal Constitucional de fer les coses no ha aconseguit més que exasperar els ànims. Esperar 4 anys per acabar retallant el text aprovat al Parlament de Catalunya no té ni cap ni peus per molt que siguin pocs els articles suprimits i/o retocats. Fins aquí d’acord. Ara bé, hi ha matisos. La primera pixada fora de test la va protagonitzar el president del Govern (me refereixo a l’espanyol ara) en afirmar que acceptaria l’Estatut aprovat pels catalans, aquell que en sortís del Parlament de Catalunya, abans de conèixer el seu redactat. De fet quan va pronunciar aquestes paraules l’Estatut encara no tenia text definitiu crec recordar. Ni definitiu ni provisional! Després tots sabem com han anat les coses... el recurs del Partit Popular i d’altres com el del Defensor del Pueblo alertant de la “inconstitucionalitat” del text, recursos molt criticats però que s’han interposat seguint en tot moment la legalitat vigent, els fronts pro i anti-Estatut i les declaracions gairebé sempre desafortunades des d’un i altre bàndol, les pressions al propi Tribunal Constitucional (no només del PP, que també, com se’ns vol fer creure...) i així fins arribar al fatídic (o no) 28 de juny. Dic, o no, perquè ara si més no ja coneixem totes les cartes que se mouen damunt la taula! Pensem que el Partit Popular va interposar un únic recurs d’inconstitucionalitat que denunciava uns 140 articles de l’Estatut però encara n’hi ha uns altres 6 de presentats per altres entitats... És per a posar-nos a tremolar!
Allò que de debò m’ha fet gràcia és escoltar les primeres declaracions dels polítics un cop “coneguda” la sentència. Poso per segona vegada la paraula coneguda entre cometes perquè no crec que cap dels qui ahir va sortir al ruedo dels mitjans de comunicació s’hagués pres la molèstia de llegir-se la sentència de dalt a baix i amb prou cura; i com que ells no ho han fet i s’atreveixen a parlar, jo que tampoc ho he fet m’atreveixo a escriure. I si ells no tenen por a fotre la pota jo encara menys degut a la meua reconeguda i manifesta ignorància. Per començar el president de la Generalitat quan, tot indignat ell, demana la mobilització pel proper dia 10 de juliol de tots els patriotes catalans per tal de defensar l’Estatut en el seu redactat original i més tard afegir que s’estudiarà detingudament la sentència per a iniciar tot seguit converses amb en Rodriguez Zapatero per tal de reconduir la situació... en què quedem, se l’ha llegit prou per demanar-me que surti al carrer a defensar els interessos de Catalunya trepitjats pel Tribunal Constitucional o se l’ha de rellegir per a convèncer al president espanyol que tot s’ajusta a dret (el text original, és clar) i refer d’aquesta manera el pacte estatutari? Després la M Teresa Fernandez De La Vega compareix manifestant que l’Estatut, s’ha demostrat a la sentència, que és del tot constitucional... sic! Justament el contrari que minuts abans havia manifestat en Montilla. La sots-presidenta primera del Govern central s’allarga encara més en les seues declaracions i manifesta que qui ha sortit escaldat i com a perdedor absolut de tot aquest enrenou és el Partit Popular. I què diuen des de les files populars? Doncs que s’ha de ser prudents, que s’ha demostrat que part de l’articulat era contrari a la Constitució. En definitiva, que no els veia jo amb massa posat de perdedors, que voleu que us digui... Com veieu les mateixes contradiccions de sempre. Noves polèmiques, velles reaccions! Per cert, que la Carme Chacon no s’adhereix a la mobilització perquè ella sí troba encertada la resolució del Constitucional. I CiU? Indignats també, diuen que acaten la sentència però que el retall del redactat esdevé una situació gravíssima i bla, bla, bla... Saps quan parles i no dius res? Doncs això mateix! Casualment he de dir que les manifestacions d’en Montilla i en Mas van ser calcades o, si voleu, pretesament pactades. Declaracions a banda de representants d’Iniciativa per Catalunya a qui, per principis, no vull donar gens de publicitat, les més acorades o millor dit, mes conseqüents amb lo que propugnen m’han semblat les que he escoltat des de certs cercles d’Esquerra Republicana de Catalunya i del president de Ciutadans. Ja veieu, dos antagònics que, en moments tan delicats, m’ha agradat com han parlat. Els primers afirmant que ells tampoc no volen aquest Estatut. Ja en tenen prou de tanta comèdia, que ara s’ha d’anar de cara i no perdre més temps. Que l’únic camí és la independència i per aquest motiu proposen dur a terme un referèndum per l’autodeterminació. Ens agradi o no el seu programa, els seus candidats, els seus objectius... si més no hem d’agrair la manca, en aquest cas, d’hipocresia. Pel que fa a Ciutadans, en boca de l’Albert Rivera, demanen l’assumpció de responsabilitats per haver presentat una llei incorrecta. Aquí, igual que en el cas anterior, ens agradi o no el seu tarannà, la seua ideologia, els seus objectius... etc... hem de concloure que ha estat encertat perquè si, com diu el Tribunal Constitucional la llei presentada no cap dins la Constitució vigent a Espanya cal que algú assumeixi la responsabilitat d’una feina mal feta com ens passaria a qualsevol de nosaltres en els nostres llocs de treball. Però ja sabem com funciona el món de la política i de ben segur ningú no en sortirà esquitxat!
Per altra banda, si avui us donàveu una “passejada” pels diferents mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió, internet...) us haureu adonat de les diferències de tractament de la notícia en funció és clar de si es tractaven de mitjans d’àmbit nacional espanyol o català. De ben segur però, aquí haurà comptat també l’editorial conjunt de fa uns mesos publicat i recolzat per diferents mitjans catalans defensant l’Estatut de Catalunya, ja ho trobo bé això, però deixant de banda altres mitjans a qui no se va proposar la seva adhesió (cadena SER, El Pais per citar només dos exemples) i això ja no ho veig tan bé. Va semblar que aquests no s’adherien per manca de compromís i, en realitat, tot es va fer sense consultar-los si volien participar-hi...
Sigui com sigui l’embolic està servit, en això penso que tots hi estarem d’acord, tan d’acord com que tots hem perdut una mica (o molt) amb aquesta polèmica (tan interessada per a diferents sectors socials, polítics i jurídics). El caire que estant prenent los esdeveniments així ho demostra. Les últimes declaracions fetes per un representant del Partit Popular asseguren que la reacció d’en Montilla a la sentència del Constitucional és pròpia d’un feixista... Ara si, s’han posat el mundo por montera!!!
I ara bé quan lligo l’Estatut amb el referèndum sobre la independència. Com he dit abans, en Montilla ha cridat a la mobilització ciutadana per tal de defensar els interessos dels catalans (sempre des d’una vessant de calma això si), defensar l’Estatut aprovat al Parlament... però qui ha de mobilitzar-se per l’Estatut? Està clar que els acòlits del Partit Popular i de Ciutadans no hi acudiran. I els votants d’Esquerra Republicana, que hi han d’anar? Han de defensar quelcom en que no creuen només perquè des d’Espanya han negat i/o rectificat alguns articles d’una llei que en cap cas no soluciona les seues aspiracions més irrenunciables? Qui ha de mobilitzar-se? Aquells qui no varen participar en les consultes populars sobre la independència per un o altre motiu o bé aquells qui hi van participar? Aquests últims tampoc no han de creure massa en l’Estatut retallat. Llavors qui? Aquells qui tampoc no van acudir a les urnes per a donar un SI, NO, VOT EN BLANC o VOT NUL al propi text ara ofès? Agrairia que quan es faci una convocatòria abans s’informés als convocats i no es cridés només als instints més primaris d’aquests, que el sentimentalisme no passés la mà per la cara a la raó i que fos aquesta, la raó en tota la seva plenitud, la que ens fes avançar, que les declaracions d’uns i altres no busquessin la confrontació com fins ara sembla que sigui l’objectiu final de totes elles. Jo, per acabar i per no atabalar-vos més, us confesso que no aniré a la manifestació, no em mobilitzaré per res que em demani aquesta collada d’impresentables i oportunistes com tampoc no m’he mobilitzat contra l’Estatut, contra o a favor de l’avortament, ni de les unions homosexuals, ni en pro de la família convencional... res manipulat des dels partits polítics i els seus representants per tal d’arreplegar un bon grapat de vots i sortir a la foto. I d’això si que en saben! Tots!
I us explico; si en aquesta ocasió en concret no em mobilitzo, no és només pel fet que no em refio d’aquells qui ens criden a prendre los carrers, no. Si no em mobilitzo és perquè l’únic nacionalisme que jo defenso és lelmeu. Nacionalista de mi mateix. Egoista si voleu, no us ho negaré.
Ara us faré tres aportacions culturals cosa gens habitual en mi però mireu, avui la cosa va així i no d’una altra manera. Crec que era en John Stuart Mill qui parlava en el seu assaig “Sobre la libertad” de la necessitat que la llibertat de l’individu romangués sempre per damunt de la llibertat de la col•lectivitat. Doncs bé, jo defenso la supremacia de l’individu vers la societat...
La segona. Com va dir l’Albert Camus en una ocasió “je me revolté donc nous sommes” que traduït al català seria quelcom així “jo renego d’allà on som (d’allà on venim)”. I aquest, l’Albert Camus no era pas un ninot... Doncs ja ho tenim; tot i ser delicat aferrar-se a una frase sense acompanyar-la del context en que s’ha dit, jo renego d’un munt d’imposicions, de prejudicis. Jo renego de tot allò que en nom de no se ben bé què et fa renegar d’altres ideologies, d’altres posicionaments morals, d’altres raonaments i, fins i tot d’altres sentiments... No seré jo qui em posi fronteres. Per últim i aprofitant l’avinentesa, us recomanaré la lectura del llibre “Encuentro con el otro” d’en Ryszard Kapuscinski (segur que trobareu l’edició en català també).
Paradoxes de la vida aquest text també ha estat retallat, retocat, censurat però en tot cas sempre en nom del seny, el sentit comú, el respecte i la tolerància. Podem dir el mateix del Tribunal Constitucional o de les forces polítiques (catalanes i espanyoles) que amb el nostre vot fan i desfan com més els convé i miren de fer-nos anar sempre per allà on volen?
Començaré dient que tant em fot la indisolubilidad de la nación española com cita el Tribunal Constitucional en diverses ocasions en la sentència dictada en data 28 de juny (un incís, recordeu a l’admirat Pepe Rubianes parlant de quelcom paregut?), que l’Estatut s’hagués o no aprovat i un cop aprovat que algú interposés recursos. Tant em fot que se retalli el seu contingut i en definitiva tant se me’n fot si Catalunya pertany avui a Espanya i demà no. Pel que sembla la meua vida no canviarà anant la cosa d’una o altra manera. De fet ningú no sap explicar-me en què ens afectaria la possible independència de Catalunya (com va quedar demostrat en la xerrada informativa organitzada per la plataforma Garcia decideix) com tampoc ningú dels que estan en contra de la possible secessió saben raonar en què ens beneficia l’escenari d’actual unificació. Des de l’asèpsia més absoluta, des del desconeixement més extrem, demano que algú me faci cinc cèntims dels beneficis que suposarà mantenir o no l’actual marc polític, que en traurem d’apostar o no per la independència. Ho repeteixo, com que no conec los avantatges i inconvenients i ningú no sap usar més que infantils sentimentalismes per a raonar en un sentit o altre, a mi tant se me’n fot! Potser és que no tinc tantes inquietuds com altres.
Anem al lio. La tardana sentència de l’Estatut, la manera que ha tingut el Tribunal Constitucional de fer les coses no ha aconseguit més que exasperar els ànims. Esperar 4 anys per acabar retallant el text aprovat al Parlament de Catalunya no té ni cap ni peus per molt que siguin pocs els articles suprimits i/o retocats. Fins aquí d’acord. Ara bé, hi ha matisos. La primera pixada fora de test la va protagonitzar el president del Govern (me refereixo a l’espanyol ara) en afirmar que acceptaria l’Estatut aprovat pels catalans, aquell que en sortís del Parlament de Catalunya, abans de conèixer el seu redactat. De fet quan va pronunciar aquestes paraules l’Estatut encara no tenia text definitiu crec recordar. Ni definitiu ni provisional! Després tots sabem com han anat les coses... el recurs del Partit Popular i d’altres com el del Defensor del Pueblo alertant de la “inconstitucionalitat” del text, recursos molt criticats però que s’han interposat seguint en tot moment la legalitat vigent, els fronts pro i anti-Estatut i les declaracions gairebé sempre desafortunades des d’un i altre bàndol, les pressions al propi Tribunal Constitucional (no només del PP, que també, com se’ns vol fer creure...) i així fins arribar al fatídic (o no) 28 de juny. Dic, o no, perquè ara si més no ja coneixem totes les cartes que se mouen damunt la taula! Pensem que el Partit Popular va interposar un únic recurs d’inconstitucionalitat que denunciava uns 140 articles de l’Estatut però encara n’hi ha uns altres 6 de presentats per altres entitats... És per a posar-nos a tremolar!
Allò que de debò m’ha fet gràcia és escoltar les primeres declaracions dels polítics un cop “coneguda” la sentència. Poso per segona vegada la paraula coneguda entre cometes perquè no crec que cap dels qui ahir va sortir al ruedo dels mitjans de comunicació s’hagués pres la molèstia de llegir-se la sentència de dalt a baix i amb prou cura; i com que ells no ho han fet i s’atreveixen a parlar, jo que tampoc ho he fet m’atreveixo a escriure. I si ells no tenen por a fotre la pota jo encara menys degut a la meua reconeguda i manifesta ignorància. Per començar el president de la Generalitat quan, tot indignat ell, demana la mobilització pel proper dia 10 de juliol de tots els patriotes catalans per tal de defensar l’Estatut en el seu redactat original i més tard afegir que s’estudiarà detingudament la sentència per a iniciar tot seguit converses amb en Rodriguez Zapatero per tal de reconduir la situació... en què quedem, se l’ha llegit prou per demanar-me que surti al carrer a defensar els interessos de Catalunya trepitjats pel Tribunal Constitucional o se l’ha de rellegir per a convèncer al president espanyol que tot s’ajusta a dret (el text original, és clar) i refer d’aquesta manera el pacte estatutari? Després la M Teresa Fernandez De La Vega compareix manifestant que l’Estatut, s’ha demostrat a la sentència, que és del tot constitucional... sic! Justament el contrari que minuts abans havia manifestat en Montilla. La sots-presidenta primera del Govern central s’allarga encara més en les seues declaracions i manifesta que qui ha sortit escaldat i com a perdedor absolut de tot aquest enrenou és el Partit Popular. I què diuen des de les files populars? Doncs que s’ha de ser prudents, que s’ha demostrat que part de l’articulat era contrari a la Constitució. En definitiva, que no els veia jo amb massa posat de perdedors, que voleu que us digui... Com veieu les mateixes contradiccions de sempre. Noves polèmiques, velles reaccions! Per cert, que la Carme Chacon no s’adhereix a la mobilització perquè ella sí troba encertada la resolució del Constitucional. I CiU? Indignats també, diuen que acaten la sentència però que el retall del redactat esdevé una situació gravíssima i bla, bla, bla... Saps quan parles i no dius res? Doncs això mateix! Casualment he de dir que les manifestacions d’en Montilla i en Mas van ser calcades o, si voleu, pretesament pactades. Declaracions a banda de representants d’Iniciativa per Catalunya a qui, per principis, no vull donar gens de publicitat, les més acorades o millor dit, mes conseqüents amb lo que propugnen m’han semblat les que he escoltat des de certs cercles d’Esquerra Republicana de Catalunya i del president de Ciutadans. Ja veieu, dos antagònics que, en moments tan delicats, m’ha agradat com han parlat. Els primers afirmant que ells tampoc no volen aquest Estatut. Ja en tenen prou de tanta comèdia, que ara s’ha d’anar de cara i no perdre més temps. Que l’únic camí és la independència i per aquest motiu proposen dur a terme un referèndum per l’autodeterminació. Ens agradi o no el seu programa, els seus candidats, els seus objectius... si més no hem d’agrair la manca, en aquest cas, d’hipocresia. Pel que fa a Ciutadans, en boca de l’Albert Rivera, demanen l’assumpció de responsabilitats per haver presentat una llei incorrecta. Aquí, igual que en el cas anterior, ens agradi o no el seu tarannà, la seua ideologia, els seus objectius... etc... hem de concloure que ha estat encertat perquè si, com diu el Tribunal Constitucional la llei presentada no cap dins la Constitució vigent a Espanya cal que algú assumeixi la responsabilitat d’una feina mal feta com ens passaria a qualsevol de nosaltres en els nostres llocs de treball. Però ja sabem com funciona el món de la política i de ben segur ningú no en sortirà esquitxat!
Per altra banda, si avui us donàveu una “passejada” pels diferents mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió, internet...) us haureu adonat de les diferències de tractament de la notícia en funció és clar de si es tractaven de mitjans d’àmbit nacional espanyol o català. De ben segur però, aquí haurà comptat també l’editorial conjunt de fa uns mesos publicat i recolzat per diferents mitjans catalans defensant l’Estatut de Catalunya, ja ho trobo bé això, però deixant de banda altres mitjans a qui no se va proposar la seva adhesió (cadena SER, El Pais per citar només dos exemples) i això ja no ho veig tan bé. Va semblar que aquests no s’adherien per manca de compromís i, en realitat, tot es va fer sense consultar-los si volien participar-hi...
Sigui com sigui l’embolic està servit, en això penso que tots hi estarem d’acord, tan d’acord com que tots hem perdut una mica (o molt) amb aquesta polèmica (tan interessada per a diferents sectors socials, polítics i jurídics). El caire que estant prenent los esdeveniments així ho demostra. Les últimes declaracions fetes per un representant del Partit Popular asseguren que la reacció d’en Montilla a la sentència del Constitucional és pròpia d’un feixista... Ara si, s’han posat el mundo por montera!!!
I ara bé quan lligo l’Estatut amb el referèndum sobre la independència. Com he dit abans, en Montilla ha cridat a la mobilització ciutadana per tal de defensar els interessos dels catalans (sempre des d’una vessant de calma això si), defensar l’Estatut aprovat al Parlament... però qui ha de mobilitzar-se per l’Estatut? Està clar que els acòlits del Partit Popular i de Ciutadans no hi acudiran. I els votants d’Esquerra Republicana, que hi han d’anar? Han de defensar quelcom en que no creuen només perquè des d’Espanya han negat i/o rectificat alguns articles d’una llei que en cap cas no soluciona les seues aspiracions més irrenunciables? Qui ha de mobilitzar-se? Aquells qui no varen participar en les consultes populars sobre la independència per un o altre motiu o bé aquells qui hi van participar? Aquests últims tampoc no han de creure massa en l’Estatut retallat. Llavors qui? Aquells qui tampoc no van acudir a les urnes per a donar un SI, NO, VOT EN BLANC o VOT NUL al propi text ara ofès? Agrairia que quan es faci una convocatòria abans s’informés als convocats i no es cridés només als instints més primaris d’aquests, que el sentimentalisme no passés la mà per la cara a la raó i que fos aquesta, la raó en tota la seva plenitud, la que ens fes avançar, que les declaracions d’uns i altres no busquessin la confrontació com fins ara sembla que sigui l’objectiu final de totes elles. Jo, per acabar i per no atabalar-vos més, us confesso que no aniré a la manifestació, no em mobilitzaré per res que em demani aquesta collada d’impresentables i oportunistes com tampoc no m’he mobilitzat contra l’Estatut, contra o a favor de l’avortament, ni de les unions homosexuals, ni en pro de la família convencional... res manipulat des dels partits polítics i els seus representants per tal d’arreplegar un bon grapat de vots i sortir a la foto. I d’això si que en saben! Tots!
I us explico; si en aquesta ocasió en concret no em mobilitzo, no és només pel fet que no em refio d’aquells qui ens criden a prendre los carrers, no. Si no em mobilitzo és perquè l’únic nacionalisme que jo defenso és lelmeu. Nacionalista de mi mateix. Egoista si voleu, no us ho negaré.
Ara us faré tres aportacions culturals cosa gens habitual en mi però mireu, avui la cosa va així i no d’una altra manera. Crec que era en John Stuart Mill qui parlava en el seu assaig “Sobre la libertad” de la necessitat que la llibertat de l’individu romangués sempre per damunt de la llibertat de la col•lectivitat. Doncs bé, jo defenso la supremacia de l’individu vers la societat...
La segona. Com va dir l’Albert Camus en una ocasió “je me revolté donc nous sommes” que traduït al català seria quelcom així “jo renego d’allà on som (d’allà on venim)”. I aquest, l’Albert Camus no era pas un ninot... Doncs ja ho tenim; tot i ser delicat aferrar-se a una frase sense acompanyar-la del context en que s’ha dit, jo renego d’un munt d’imposicions, de prejudicis. Jo renego de tot allò que en nom de no se ben bé què et fa renegar d’altres ideologies, d’altres posicionaments morals, d’altres raonaments i, fins i tot d’altres sentiments... No seré jo qui em posi fronteres. Per últim i aprofitant l’avinentesa, us recomanaré la lectura del llibre “Encuentro con el otro” d’en Ryszard Kapuscinski (segur que trobareu l’edició en català també).
Paradoxes de la vida aquest text també ha estat retallat, retocat, censurat però en tot cas sempre en nom del seny, el sentit comú, el respecte i la tolerància. Podem dir el mateix del Tribunal Constitucional o de les forces polítiques (catalanes i espanyoles) que amb el nostre vot fan i desfan com més els convé i miren de fer-nos anar sempre per allà on volen?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada