Abans de res, seria just dir-vos que, tot i el títol de l’article que avui us presento, m’agrada el futbol. Sento els colors del meu equip , gaudeixo amb les seves victòries i pateixo en la derrota però en cap moment el futbol em fa oblidar el que sóc, les preocupacions que envaeixen els meus pensaments i la lluita personal que duc a terme per a provar de resoldre els problemes que m’esdevenen. Res d’especial fins aquí, per que qui més qui menys actua d’igual manera..
Així i tot, el títol d’aquest escrit i el seu contingut esdevindran una crítica a la manera d’actuar de diferents sectors de la societat del nostre país. Esdevindrà una crítica fins i tot, cap a la meva pròpia persona com a membre d’aquesta societat. Procuraré no caure en el fatalisme per tal de fer-me entendre tot i que reconec que no em serà fàcil. Mireu, citaré tan sols alguns dels problemes que més ressò han tingut els últims dies. Fins fa com aquell qui diu dos dies, la Central Nuclear d’Ascó va patir una fuita de partícules radioactives, incident que es va produir al novembre de 2007 i es va mantenir en secret fins que, no per pròpia voluntat dels dirigents de la Central sinó més aviat per pressions de diferents entitats, al març de 2008 es va haver de fer públic, havent d’intervenir aleshores el Consell d’“IN”Seguretat Nuclear. Igualment, fins fa un parell de dies es parlava de la sequera, del decret de sequera, del transvasament des de les Terres de l’Ebre cap a l’àrea metropolitana de Barcelona per tal de garantir el consum humà d’aigua de boca, de la construcció d’una maleïda canonada encarregada de conduir el preuat líquid i que obligaria a expropiar prop de 750 finques, dels nivells dels pantans, de l’egoisme de les gents de Tarragona envers els seus “compatriotes” barcelonins. Gairebé al mateix temps, els transportistes de tota Espanya van decidir convocar una vaga indefinida reclamant, entre d’altres reivindicacions, una rebaixa del preu del gasoil pel sector i provocant que en alguns llocs i durant uns dies manquessin productes de primera necessitat. Per si no fos poc, el dia a dia del ciutadà del carrer, de l’ara anomenat “mileurista”, es convertia en una aposta arriscada, amb els preus disparats, les hipoteques asfixiant les economies familiars, l’atur augmentant com feia anys que no passava... I, ara, jo em pregunto. Quina ha sigut la resposta de les diferents Administracions a tots aquests problemes? La fuita d’Ascó s’ha resolt com tantes altres incidències en centrals nuclears de tot el territori, usant la frase “no suposa cap risc per a la població”. I és clar qui digui el contrari és un catastrofista. Però parlem-ho. Com podem creure’ls quan ens ho han amagat durant mesos? Primer eren només unes poques partícules les que havien escapat dels controls de la Central però no de la seva zona de seguretat i que s’havien pogut recuperar totes (?). Més tard es va saber que hi havia més partícules de les declarades, que havien sortit de la zona esmentada, que fins i tot s’havien trobat prop de Reus transportades en camions que duien arena de la Central, que es van manipular aparells de medició per tal de declarar menys fuita de la que en realitat es va produir... I la perversió del sistema va arribar al punt àlgid quan, amb tot aquest collage d’incompetència i mala gestió, la direcció de la Nuclear va continuar donant permisos de visites “guiades i segures” per les instal·lacions a alumnes de diferents centres educatius de Catalunya. Doncs molt bé!!! I seguim. El transvasament. Fem una mica d’història. Els que avui ens manen, tant des de Madrid com a Catalunya van arribar al poder defensant, entre d’altres coses, el no al transvasament, i posant-se al capdavant de totes aquelles mobilitzacions anti-transvasament que des d’un primer moment van mirar de fer front al Plan Hidrológico Nacional que el PP ens volia imposar. No ens enganyem, els que aquells dies defensaven el NO son els mateixos que avui diuen SI. Es clar que, fent ús d’un cinisme infinit i menystenint al conjunt de la ciutadania, aquests il·luminats i els seus acòlits ens parlaven, a veure si ho recordo... ah, si, de CAPTACIÓ TEMPORAL D’AIGUA, MINITRANSVASAMENT i no se quantes barbaritats més. Sense oblidar l’incapaç i incompetent conseller Baltasar que, enmig d’aquest desgavell promogut pel Govern al que pertany i la problemàtica generada, va fer unes declaracions en que, en arribar les pluges del maig, instava al propi Govern a derogar el decret de sequera per tal que es poguessin omplir les piscines... Quin país!!! La vaga dels transportistes també té el seu què. Passats els primers dies de vaga, el Govern central es va reunir amb representants del sector i va arribar a un acord amb les grans empreses del transport, a saber a canvi de quin tros del pastís, però es va “oblidar” dels petits transportistes, dels autònoms, que suposen “únicament” el 20% dels transportistes; és a dir, com sempre l’oblit va afectar als més febles. Però no es va oblidar d’ells quan des del Ministeri d’Interior es va donar l’ordre als diferents cossos de seguretat d’impedir que aquest percentatge de treballadors, que no van voler renunciar a les seves reivindicacions inicials signant l’acord esmentat abans, accedissin a les vies d’entrades de les grans ciutats per evitar-hi col·lapses de circulació, retenint-los als vorals i àrees de servei i en molts dels casos, detenint-los i confiscant els seus vehicles.
I què passa amb l’últim dels temes que he plantejat? Aquell que parla dels augments dels preus així com dels abusius augments de les factures d’aigua, llum, gas, dels increments continuats de les quotes dels préstecs hipotecaris, de l’atur... doncs que no hi ha crisi, que tot es deu només a una desacceleració de l’economia, d’un moment delicat, d’incertesa econòmica (? tornen els interrogants). S’han fet tot un plegat de malabarismes lingüístics per tal de no pronunciar la paraula crisi. Vivim en un món de mentida, on ningú no te el valor suficient de dir les coses pel seu nom. I Com que no demanem explicacions...
De tota manera, no caiguem en l’error de pensar que només les diferents administracions son les culpables. Uns altres responsables, per a mi, es clar, son els mitjans de “DES”informació o “IN”comunicació. Grans manipuladors de l’opinió pública, poc o gens independents i ja molt acostumats a servir als governs i les oposicions de torn siguin d’un o altre color polític. En qualsevol dels problemes que he explicat abans, els mitjans hi han jugat un paper fonamental tot creant un estat d’opinió en la ciutadania que beneficiés als poders a qui devien aquest servilisme, un estat d’opinió fabricat amb cura des de l’emissió distorsionada o fins i tot l’omissió d’informació segons convingués.
Però, i és que sempre hi ha un però, tan de bo tot fos tan fàcil com que tota la culpa recaigui únicament i exclusiva en el Govern i els mitjans. No podem desar de banda la nostra responsabilitat com a individus i com a membres de la societat en la que vivim. Membres que lluny de fer valer una actitud activa preferim amaga’ns i deixar que sigui un altre el que defensi els nostres drets. I això, no ens enganyem, no porta enlloc.
En aquestes alçades de l’article us preguntareu que té a veure tota aquesta parrafada, i la que no podreu llegir per haver estat suprimida, amb el títol que li dóna nom. Doncs us ho explicaré. Ves per on que la selecció espanyola va i guanya l’Eurocopa, amb l’alegria o la basca que aquest triomf pot provocar en cadascú de nosaltres, i passa quelcom que no té cap sentit ateses les circumstàncies que ens envolten a diari. En uns moments en que els ciutadans estem adormits, no ens mobilitzem per res, les nostres queixes no passen de converses malhumorades o tenyides d’ironia i desgana al bar, a la feina, amb grups d’amics... la gent acaba sortint al carrer per a celebrar que un equip de futbol ha guanyat un campionat. I no en surten “quatre matats”, no. Les xifres han sigut aclaparadores. Tota la resta no importa, tot allò del que hem parlat, tot allò, no ens mou de casa, no ens treu de la nostra bombolla, ni ens aixeca del sofà, no ens fa sortir al carrer per a expressar el nostre malestar i desconfiança en vers una classe política que ha quedat, d’un temps ençà, retratada als ulls de tothom però que sap capitalitzar com ningú, i sempre amb l’inestimable i servil col·laboració dels mitjans, qualsevol assumpte que pugui desviar l’atenció de la situació actual que ja no vivim, que realment només patim. Cap polític de pes no s’ha perdut l’esdeveniment ja sigui per lloar o per fer declaracions contràries a la selecció. Tots i cadascun dels mitjans de comunicació (ara els anomeno com a ells els hi agrada) s’han embriagat d’informació relativa a la selecció i aquí també en un sentit o altre (seguim amb la dependència del poder?). I tots ens vam deixar portar d’una o altra manera. De cop i volta no hi havia cap problema a Catalunya, a Espanya, trieu el que més us convingui, a mi tant em fa. De cop només hi havia festa en tots els carrers del territori. Ni partícules, ni transvasament, ni vagues ni caps de Déu que dieu per aquí. El futbol com a gran Manitú de la ignorància ens havia arribat a l’estil del sempre recordat Berlanga en el clàssic “Bienvenido Mr. Marshall”. Me pregunto si no ens queda cap indici de rebel·lia, res dins cadascú de nosaltres que ens faci cridar PROU, JA N’HEM TINGUT PROU. No pretenc des d’estes línees incitar a cometre actes vandàlics, ni a la no participació en els processos electorals que des d’ara es vagin convocant, ni de donar l’esquena a les institucions democràtiques que tan ens ha costat aconseguir i per les que molts van lluitar però no voldria tampoc que caiguéssim en el parany de pensar que ja està tot fet. Només que prenguéssim una mica d’exemple dels francesos (pensava que mai no m’hi fixaria en ells per a treure res de bo) segur que tot rodaria diferent. Allà si la gent s’ha de mobilitzar per a defensar el que consideren que és seu ho fan i no hi ha més a parlar i ho allarguen i pressionen al Govern tant com faci falta sense mirar la tendència política. Si han de prendre els carrers ho fan, per a alguna raó els carrers son nostres. Això és el que cal que ens creiem aquí! A la memòria em venen manifestacions d’estudiants, de pescadors, de funcionaris, de camioners a la frontera, del conjunt de la població francesa en contra de qualsevol llei que retalli prestacions socials... Si ens comparem amb ells de veritat sortim perdent. I si després de tot, si després de defensar els seus drets i fer entendre als polítics quines son les obligacions que els hi comporten els càrrecs que ocupen, la seva selecció guanya una Eurocopa i un Mundial, llavors tenen tot el meu respecte per sortir al carrer a cridar-ho al món. D’un altre manera, tal i com ha passat aquí, a mi que no m’hi busquin, perdran lo temps per que no m’hi trobaran. Si us plau, pensem-hi.
Així i tot, el títol d’aquest escrit i el seu contingut esdevindran una crítica a la manera d’actuar de diferents sectors de la societat del nostre país. Esdevindrà una crítica fins i tot, cap a la meva pròpia persona com a membre d’aquesta societat. Procuraré no caure en el fatalisme per tal de fer-me entendre tot i que reconec que no em serà fàcil. Mireu, citaré tan sols alguns dels problemes que més ressò han tingut els últims dies. Fins fa com aquell qui diu dos dies, la Central Nuclear d’Ascó va patir una fuita de partícules radioactives, incident que es va produir al novembre de 2007 i es va mantenir en secret fins que, no per pròpia voluntat dels dirigents de la Central sinó més aviat per pressions de diferents entitats, al març de 2008 es va haver de fer públic, havent d’intervenir aleshores el Consell d’“IN”Seguretat Nuclear. Igualment, fins fa un parell de dies es parlava de la sequera, del decret de sequera, del transvasament des de les Terres de l’Ebre cap a l’àrea metropolitana de Barcelona per tal de garantir el consum humà d’aigua de boca, de la construcció d’una maleïda canonada encarregada de conduir el preuat líquid i que obligaria a expropiar prop de 750 finques, dels nivells dels pantans, de l’egoisme de les gents de Tarragona envers els seus “compatriotes” barcelonins. Gairebé al mateix temps, els transportistes de tota Espanya van decidir convocar una vaga indefinida reclamant, entre d’altres reivindicacions, una rebaixa del preu del gasoil pel sector i provocant que en alguns llocs i durant uns dies manquessin productes de primera necessitat. Per si no fos poc, el dia a dia del ciutadà del carrer, de l’ara anomenat “mileurista”, es convertia en una aposta arriscada, amb els preus disparats, les hipoteques asfixiant les economies familiars, l’atur augmentant com feia anys que no passava... I, ara, jo em pregunto. Quina ha sigut la resposta de les diferents Administracions a tots aquests problemes? La fuita d’Ascó s’ha resolt com tantes altres incidències en centrals nuclears de tot el territori, usant la frase “no suposa cap risc per a la població”. I és clar qui digui el contrari és un catastrofista. Però parlem-ho. Com podem creure’ls quan ens ho han amagat durant mesos? Primer eren només unes poques partícules les que havien escapat dels controls de la Central però no de la seva zona de seguretat i que s’havien pogut recuperar totes (?). Més tard es va saber que hi havia més partícules de les declarades, que havien sortit de la zona esmentada, que fins i tot s’havien trobat prop de Reus transportades en camions que duien arena de la Central, que es van manipular aparells de medició per tal de declarar menys fuita de la que en realitat es va produir... I la perversió del sistema va arribar al punt àlgid quan, amb tot aquest collage d’incompetència i mala gestió, la direcció de la Nuclear va continuar donant permisos de visites “guiades i segures” per les instal·lacions a alumnes de diferents centres educatius de Catalunya. Doncs molt bé!!! I seguim. El transvasament. Fem una mica d’història. Els que avui ens manen, tant des de Madrid com a Catalunya van arribar al poder defensant, entre d’altres coses, el no al transvasament, i posant-se al capdavant de totes aquelles mobilitzacions anti-transvasament que des d’un primer moment van mirar de fer front al Plan Hidrológico Nacional que el PP ens volia imposar. No ens enganyem, els que aquells dies defensaven el NO son els mateixos que avui diuen SI. Es clar que, fent ús d’un cinisme infinit i menystenint al conjunt de la ciutadania, aquests il·luminats i els seus acòlits ens parlaven, a veure si ho recordo... ah, si, de CAPTACIÓ TEMPORAL D’AIGUA, MINITRANSVASAMENT i no se quantes barbaritats més. Sense oblidar l’incapaç i incompetent conseller Baltasar que, enmig d’aquest desgavell promogut pel Govern al que pertany i la problemàtica generada, va fer unes declaracions en que, en arribar les pluges del maig, instava al propi Govern a derogar el decret de sequera per tal que es poguessin omplir les piscines... Quin país!!! La vaga dels transportistes també té el seu què. Passats els primers dies de vaga, el Govern central es va reunir amb representants del sector i va arribar a un acord amb les grans empreses del transport, a saber a canvi de quin tros del pastís, però es va “oblidar” dels petits transportistes, dels autònoms, que suposen “únicament” el 20% dels transportistes; és a dir, com sempre l’oblit va afectar als més febles. Però no es va oblidar d’ells quan des del Ministeri d’Interior es va donar l’ordre als diferents cossos de seguretat d’impedir que aquest percentatge de treballadors, que no van voler renunciar a les seves reivindicacions inicials signant l’acord esmentat abans, accedissin a les vies d’entrades de les grans ciutats per evitar-hi col·lapses de circulació, retenint-los als vorals i àrees de servei i en molts dels casos, detenint-los i confiscant els seus vehicles.
I què passa amb l’últim dels temes que he plantejat? Aquell que parla dels augments dels preus així com dels abusius augments de les factures d’aigua, llum, gas, dels increments continuats de les quotes dels préstecs hipotecaris, de l’atur... doncs que no hi ha crisi, que tot es deu només a una desacceleració de l’economia, d’un moment delicat, d’incertesa econòmica (? tornen els interrogants). S’han fet tot un plegat de malabarismes lingüístics per tal de no pronunciar la paraula crisi. Vivim en un món de mentida, on ningú no te el valor suficient de dir les coses pel seu nom. I Com que no demanem explicacions...
De tota manera, no caiguem en l’error de pensar que només les diferents administracions son les culpables. Uns altres responsables, per a mi, es clar, son els mitjans de “DES”informació o “IN”comunicació. Grans manipuladors de l’opinió pública, poc o gens independents i ja molt acostumats a servir als governs i les oposicions de torn siguin d’un o altre color polític. En qualsevol dels problemes que he explicat abans, els mitjans hi han jugat un paper fonamental tot creant un estat d’opinió en la ciutadania que beneficiés als poders a qui devien aquest servilisme, un estat d’opinió fabricat amb cura des de l’emissió distorsionada o fins i tot l’omissió d’informació segons convingués.
Però, i és que sempre hi ha un però, tan de bo tot fos tan fàcil com que tota la culpa recaigui únicament i exclusiva en el Govern i els mitjans. No podem desar de banda la nostra responsabilitat com a individus i com a membres de la societat en la que vivim. Membres que lluny de fer valer una actitud activa preferim amaga’ns i deixar que sigui un altre el que defensi els nostres drets. I això, no ens enganyem, no porta enlloc.
En aquestes alçades de l’article us preguntareu que té a veure tota aquesta parrafada, i la que no podreu llegir per haver estat suprimida, amb el títol que li dóna nom. Doncs us ho explicaré. Ves per on que la selecció espanyola va i guanya l’Eurocopa, amb l’alegria o la basca que aquest triomf pot provocar en cadascú de nosaltres, i passa quelcom que no té cap sentit ateses les circumstàncies que ens envolten a diari. En uns moments en que els ciutadans estem adormits, no ens mobilitzem per res, les nostres queixes no passen de converses malhumorades o tenyides d’ironia i desgana al bar, a la feina, amb grups d’amics... la gent acaba sortint al carrer per a celebrar que un equip de futbol ha guanyat un campionat. I no en surten “quatre matats”, no. Les xifres han sigut aclaparadores. Tota la resta no importa, tot allò del que hem parlat, tot allò, no ens mou de casa, no ens treu de la nostra bombolla, ni ens aixeca del sofà, no ens fa sortir al carrer per a expressar el nostre malestar i desconfiança en vers una classe política que ha quedat, d’un temps ençà, retratada als ulls de tothom però que sap capitalitzar com ningú, i sempre amb l’inestimable i servil col·laboració dels mitjans, qualsevol assumpte que pugui desviar l’atenció de la situació actual que ja no vivim, que realment només patim. Cap polític de pes no s’ha perdut l’esdeveniment ja sigui per lloar o per fer declaracions contràries a la selecció. Tots i cadascun dels mitjans de comunicació (ara els anomeno com a ells els hi agrada) s’han embriagat d’informació relativa a la selecció i aquí també en un sentit o altre (seguim amb la dependència del poder?). I tots ens vam deixar portar d’una o altra manera. De cop i volta no hi havia cap problema a Catalunya, a Espanya, trieu el que més us convingui, a mi tant em fa. De cop només hi havia festa en tots els carrers del territori. Ni partícules, ni transvasament, ni vagues ni caps de Déu que dieu per aquí. El futbol com a gran Manitú de la ignorància ens havia arribat a l’estil del sempre recordat Berlanga en el clàssic “Bienvenido Mr. Marshall”. Me pregunto si no ens queda cap indici de rebel·lia, res dins cadascú de nosaltres que ens faci cridar PROU, JA N’HEM TINGUT PROU. No pretenc des d’estes línees incitar a cometre actes vandàlics, ni a la no participació en els processos electorals que des d’ara es vagin convocant, ni de donar l’esquena a les institucions democràtiques que tan ens ha costat aconseguir i per les que molts van lluitar però no voldria tampoc que caiguéssim en el parany de pensar que ja està tot fet. Només que prenguéssim una mica d’exemple dels francesos (pensava que mai no m’hi fixaria en ells per a treure res de bo) segur que tot rodaria diferent. Allà si la gent s’ha de mobilitzar per a defensar el que consideren que és seu ho fan i no hi ha més a parlar i ho allarguen i pressionen al Govern tant com faci falta sense mirar la tendència política. Si han de prendre els carrers ho fan, per a alguna raó els carrers son nostres. Això és el que cal que ens creiem aquí! A la memòria em venen manifestacions d’estudiants, de pescadors, de funcionaris, de camioners a la frontera, del conjunt de la població francesa en contra de qualsevol llei que retalli prestacions socials... Si ens comparem amb ells de veritat sortim perdent. I si després de tot, si després de defensar els seus drets i fer entendre als polítics quines son les obligacions que els hi comporten els càrrecs que ocupen, la seva selecció guanya una Eurocopa i un Mundial, llavors tenen tot el meu respecte per sortir al carrer a cridar-ho al món. D’un altre manera, tal i com ha passat aquí, a mi que no m’hi busquin, perdran lo temps per que no m’hi trobaran. Si us plau, pensem-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada