Per poc que ens aturem i donem un cop d'ull al mon en que vivim, el mon que ens toca viure, no seria estrany que hom evoqués la lletra d'aquell tango que diu: “Que el mundo fue y será una porquería ya lo sé, en el 510 y en el 2000 también, que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos...”. Recomano a qui tingui la possibilitat de fer-ho, inverteixi cinc minuts del seu temps per a llegir cadascuna de les frases que componen l'esmentat tango. És un exercici brutal de realitat!
I si. Resulta que els papers d’aquesta obra, l’obra del “Cambalache”, estan ja repartits. Si més no en el meu pensament. “Chorros”? Deixeu-me que pensi una mica... És clar, la banca d’aquest país, qui havia de ser? Encara ningú no sap que se n’ha fet dels diners lliurats per l’Executiu als bancs i les caixes per tal que els fessin circular en forma de préstecs, amb el clar objectiu d‘ajudar a afrontar la crisi als ciutadans i les empreses (sobretot petites i mitjanes empreses). El que si coneixem son els beneficis que aquestes entitats han obtingut en l’exercici de 2008 després que es dediquessin a treure pit de la manera més maldestra possible. Exemples? El Banc Santander i el BBVA amb guanys de 8.876 i 5020 milions d’euros respectivament. No m’ho invento, son dades que han sortit publicades, eh? Però és que els beneficis conjunts de les cinc entitats financeres més grans del país (Banc Santander, BBVA, Popular, La Caixa i Cajamadrid) sumen l’astronòmica quantitat de 17.590 milions d’euros... Quina barbaritat! Irònicament recordo ara les paraules d’en Zapatero assegurant que la banca espanyola era la més sòlida del mon. Llavors que passa amb els diners i/o els avals que Moncloa els ha proporcionat... Per què la banca no concedeix crèdits? Per què no s’estan destinant aquells diners a qui realment els necessita? Suposo que tot és una simple qüestió de macroeconomia i del cert que ningú d’ells, dels “chorros”, em donarà cap explicació convincent. De ben segur juguen amb la meva ignorància!
Seguim. “Maquiavelos”? El Govern, els socis de govern, l’oposició i, en general, el conjunt de la classe política, tots ells professionals de la manipulació i l’engany. Permeteu-me, però, que anem a pams. Començarem com no podia ser d’una altra manera pel Govern de Madrid. Un Executiu tràgico-còmic. La part tràgica és la seva incompetència manifesta. La part còmica..., alguns dels seus màxims exponents, les vedettes que un dia i un altre ocupen les capçaleres dels principals mitjans de comunicació... Qui son? El cap, en José Luís Rodriguez Zapatero que tot just avui es reuneix per tercer cop amb els “chorros” per tal d’obligar-los enèrgicament, segons ha manifestat en un miting a Lugo on ha sigut ovacionat pels seus acòlits, a obrir l’aixeta dels crèdits amb l’objectiu de revitalitzar l’activitat econòmica del país (i jo des de la més absoluta ignorància em pregunto: què és el que va fer a les altres reunions?); el ministre d’Economia, en Pedro Solbes, que ja no te cap solució a res segons pròpia confessió d’uns dies enrere als mitjans (Solbes és el mateix que va deixar la Caixa de l’Estat sense un duro, pelada, els anys que va exercir també de ministre d’Economia i Hisenda en el Govern d’en Felipe González); el ministre de Treball i Immigració, en Celestino Corbacho, que diu que no creu que l’atur arribi al 14% quan des de totes les instàncies econòmiques europees s’afirma tot el contrari i es donen xifres de 17 o 18%; el ministre d’Indústria, en Miguel Sebastian, que te receptes màgiques per a acabar amb la crisi com ara l’entrega de bombetes de baix consum i la compra de producte nacional... Sense oblidar-me de la meva debilitat, la Magdalena Álvarez, la ministra de Foment que en la última compareixença pública, essent assenyalada com la màxima responsable del col•lapse arran de la manca de previsió pel temporal de fa unes setmanes, tota ofesa ella, demanà si és que algú pretenia veure com es fustigava... Lo més. Podeu imaginar l’escena? Jo, en aquest cas, m’identifico plenament amb la Montserrat Nebrera, no entenc res del que diu quan parla aquesta ministra, i no se si serà per l’accent, el to, o lo xula que és...
I més. Ara però, ens acostem a Catalunya. Parlem dels socis de Govern i més concretament d’en Joan Saura, tot i que el que ara manifesto es pot aplicar també a la resta de la plana major del partit que representa (IC – Verds). Aquest tipus és un impresentable. Sota el paraigua del progressisme i l’ecologisme i, executant a la perfecció el paper de la doble moral, va de manifestació en manifestació i lo pitjor de tot és que mentre uns li riuen les gràcies o li tapen les contínues cagades que comet, ell i el seu seguici es creuen els tipus més solidaris i més implicats en la recerca de solucions pels més desfavorits. Quina collada, noi! Ara fa uns dies va acudir a la manifestació que es va celebrar a Barcelona en defensa del poble palestí, poble que d’altra banda, ha elegit com a representants polítics a terroristes del grup Hamas que, entre d’altres radicalismes, no accepten l’existència del poble hebreu. I en Saura pren partit i, l’ignorant, s’identifica amb aquesta nova i absurda moda d’onejar la bandera palestina i tant se li en fot si crea o no un conflicte diplomàtic perquè en cas de produir-se sap que no serà ell qui haurà de donar la cara, llavors serà l’altre, en Montilla que li salvarà la pell. Entenc que hi hagi gent que es preocupa per la situació a Gaza, pels civils massacrats per l’exèrcit jueu i el bloqueig que des d’Israel es fa a la zona, i tant que si, però tinguem-ho clar, en Saura és un oportunista que tan sols busca la foto!
Però no content amb això, ahir diumenge 1 de febrer, va acudir a una altra manifestació, també a Barcelona, en aquest cas de recolzament al DICTADOR cubà Fidel Castro. Ves per on. Ell que tant s’ha queixat del franquisme, (tan fàcil des de la distància que dona el pas del temps), de la persecució i repressió a que es veia sotmès qualsevol que fos contrari al Règim, ell dic, ara defensa un altre dictador que ha perseguit, empresonat, executat d’igual manera tot aquell que no estava d’acord amb les seves idees. Suposo que ser un dictador d’esquerres està millor vist i si a més la repressió es fa sobre una població tan allunyada geogràficament com la cubana doncs ja tenim els ingredients perfectes per a que en Joan Saura es manifesti... Us recordo que aquest personatge, junt amb la seva companya Imma Mayol, és el mateix que fa un temps digué que els okupes no eren delinqüents, que només okupaven per a mostrar el seu descontentament en vers el ferotge capitalisme en que estem instal•lats i que els Mossos d’Esquadra o la Policia Nacional quan duien a terme un desallotjament ho feien emprant una violència desproporcionada. Ell però, no va dubtar a avisar als cossos de seguretat quan un grup d’antisistemes intentà okupar la seva segona residència allà per Girona.
I que me’n dieu de l’oposició? Del PP? La corrupció política, la cobdícia, l’ànsia de poder els ha esclatat a les mans en forma de xarxa d’espionatge dins mateix de la seva estructura de partit. Vergonyós. En Rajoy calla, s’amaga, (quina sorpresa!) i altres no fan més que fotre més llenya al foc amb la clara intenció de debilitar a qui, en el present o en un futur, pugui fer-li ombra. A una banda del quadrilàter trobem a l’Esperanza Aguirre i a l’altre a Ruiz Gallardón. Tots espiats! Es diu que al fons de tota aquesta conxorxa hi ha el control de Cajamadrid. Recordeu lo dels beneficis astronòmics dels que he parlat més a dalt? I, amb quins diners s’ha pagat tot aquest desgavell? Em temo lo pitjor... I mentre l’escàndol no para de créixer, la Direcció del partit no te res millor a fer i decideix apartar a la Montserrat Nebrera, torno a esmentar-la ja ho se, per dir que no entén l’accent de la Magdalena Álvarez... Que vivim en un país de pandereta ja no hi ha qui, en aquestes alçades, ho posi en dubte.
Finalment queda un últim paper per a repartir. El dels “estafaos”. I aquests som nosaltres, els ciutadans. “Estafaos” perquè un cop i un altre lliurem la nostra confiança en una classe política deplorable; “estafaos” si, perquè enmig d’una situació com l’actual, el President de l’Associació Espanyola de Banca, l’ofensiu Miguel Martín (l’equivalent suposo al president del chorros) es permet el luxe de dir que tota aquesta crisi es culpa dels ciutadans i de les empreses, sobretot petites i mitjanes empreses, i que a més, uns i altres, hem estat a punt de provocar la fallida de les entitats financeres amb el nostre descontrolat endeutament. I es queda tan ample el paio. No caiguem en el seu joc, som nosaltres els qui patim als “chorros” i als “maquiavelos” de torn. Nosaltres hem de fer front als problemes sense esperar que aquells ens donin un cop de mà (si poden encara ens ofegaran). Nosaltres hem de saber nedar entre uns i altres i prendre el menys mal possible.
Encara sort que podem trobar-nos al bar amb els amics i xerrar i posar-los a parir a tots, als “chorros”, als “maquiavelos” i fins i tot en comptades ocasions, també als “estafaos” mentre prenem una cervesa o dues. Això és el que he fet jo avui tot just abans de posar-me a escriure aquestes línees. Des d’aquí agrair la paciència que han mostrat amb mi l’Octavi i en David i la bona estona que m’han fet passar parlant de Roma, el paganisme i els Bòrgia... Salut!
I si. Resulta que els papers d’aquesta obra, l’obra del “Cambalache”, estan ja repartits. Si més no en el meu pensament. “Chorros”? Deixeu-me que pensi una mica... És clar, la banca d’aquest país, qui havia de ser? Encara ningú no sap que se n’ha fet dels diners lliurats per l’Executiu als bancs i les caixes per tal que els fessin circular en forma de préstecs, amb el clar objectiu d‘ajudar a afrontar la crisi als ciutadans i les empreses (sobretot petites i mitjanes empreses). El que si coneixem son els beneficis que aquestes entitats han obtingut en l’exercici de 2008 després que es dediquessin a treure pit de la manera més maldestra possible. Exemples? El Banc Santander i el BBVA amb guanys de 8.876 i 5020 milions d’euros respectivament. No m’ho invento, son dades que han sortit publicades, eh? Però és que els beneficis conjunts de les cinc entitats financeres més grans del país (Banc Santander, BBVA, Popular, La Caixa i Cajamadrid) sumen l’astronòmica quantitat de 17.590 milions d’euros... Quina barbaritat! Irònicament recordo ara les paraules d’en Zapatero assegurant que la banca espanyola era la més sòlida del mon. Llavors que passa amb els diners i/o els avals que Moncloa els ha proporcionat... Per què la banca no concedeix crèdits? Per què no s’estan destinant aquells diners a qui realment els necessita? Suposo que tot és una simple qüestió de macroeconomia i del cert que ningú d’ells, dels “chorros”, em donarà cap explicació convincent. De ben segur juguen amb la meva ignorància!
Seguim. “Maquiavelos”? El Govern, els socis de govern, l’oposició i, en general, el conjunt de la classe política, tots ells professionals de la manipulació i l’engany. Permeteu-me, però, que anem a pams. Començarem com no podia ser d’una altra manera pel Govern de Madrid. Un Executiu tràgico-còmic. La part tràgica és la seva incompetència manifesta. La part còmica..., alguns dels seus màxims exponents, les vedettes que un dia i un altre ocupen les capçaleres dels principals mitjans de comunicació... Qui son? El cap, en José Luís Rodriguez Zapatero que tot just avui es reuneix per tercer cop amb els “chorros” per tal d’obligar-los enèrgicament, segons ha manifestat en un miting a Lugo on ha sigut ovacionat pels seus acòlits, a obrir l’aixeta dels crèdits amb l’objectiu de revitalitzar l’activitat econòmica del país (i jo des de la més absoluta ignorància em pregunto: què és el que va fer a les altres reunions?); el ministre d’Economia, en Pedro Solbes, que ja no te cap solució a res segons pròpia confessió d’uns dies enrere als mitjans (Solbes és el mateix que va deixar la Caixa de l’Estat sense un duro, pelada, els anys que va exercir també de ministre d’Economia i Hisenda en el Govern d’en Felipe González); el ministre de Treball i Immigració, en Celestino Corbacho, que diu que no creu que l’atur arribi al 14% quan des de totes les instàncies econòmiques europees s’afirma tot el contrari i es donen xifres de 17 o 18%; el ministre d’Indústria, en Miguel Sebastian, que te receptes màgiques per a acabar amb la crisi com ara l’entrega de bombetes de baix consum i la compra de producte nacional... Sense oblidar-me de la meva debilitat, la Magdalena Álvarez, la ministra de Foment que en la última compareixença pública, essent assenyalada com la màxima responsable del col•lapse arran de la manca de previsió pel temporal de fa unes setmanes, tota ofesa ella, demanà si és que algú pretenia veure com es fustigava... Lo més. Podeu imaginar l’escena? Jo, en aquest cas, m’identifico plenament amb la Montserrat Nebrera, no entenc res del que diu quan parla aquesta ministra, i no se si serà per l’accent, el to, o lo xula que és...
I més. Ara però, ens acostem a Catalunya. Parlem dels socis de Govern i més concretament d’en Joan Saura, tot i que el que ara manifesto es pot aplicar també a la resta de la plana major del partit que representa (IC – Verds). Aquest tipus és un impresentable. Sota el paraigua del progressisme i l’ecologisme i, executant a la perfecció el paper de la doble moral, va de manifestació en manifestació i lo pitjor de tot és que mentre uns li riuen les gràcies o li tapen les contínues cagades que comet, ell i el seu seguici es creuen els tipus més solidaris i més implicats en la recerca de solucions pels més desfavorits. Quina collada, noi! Ara fa uns dies va acudir a la manifestació que es va celebrar a Barcelona en defensa del poble palestí, poble que d’altra banda, ha elegit com a representants polítics a terroristes del grup Hamas que, entre d’altres radicalismes, no accepten l’existència del poble hebreu. I en Saura pren partit i, l’ignorant, s’identifica amb aquesta nova i absurda moda d’onejar la bandera palestina i tant se li en fot si crea o no un conflicte diplomàtic perquè en cas de produir-se sap que no serà ell qui haurà de donar la cara, llavors serà l’altre, en Montilla que li salvarà la pell. Entenc que hi hagi gent que es preocupa per la situació a Gaza, pels civils massacrats per l’exèrcit jueu i el bloqueig que des d’Israel es fa a la zona, i tant que si, però tinguem-ho clar, en Saura és un oportunista que tan sols busca la foto!
Però no content amb això, ahir diumenge 1 de febrer, va acudir a una altra manifestació, també a Barcelona, en aquest cas de recolzament al DICTADOR cubà Fidel Castro. Ves per on. Ell que tant s’ha queixat del franquisme, (tan fàcil des de la distància que dona el pas del temps), de la persecució i repressió a que es veia sotmès qualsevol que fos contrari al Règim, ell dic, ara defensa un altre dictador que ha perseguit, empresonat, executat d’igual manera tot aquell que no estava d’acord amb les seves idees. Suposo que ser un dictador d’esquerres està millor vist i si a més la repressió es fa sobre una població tan allunyada geogràficament com la cubana doncs ja tenim els ingredients perfectes per a que en Joan Saura es manifesti... Us recordo que aquest personatge, junt amb la seva companya Imma Mayol, és el mateix que fa un temps digué que els okupes no eren delinqüents, que només okupaven per a mostrar el seu descontentament en vers el ferotge capitalisme en que estem instal•lats i que els Mossos d’Esquadra o la Policia Nacional quan duien a terme un desallotjament ho feien emprant una violència desproporcionada. Ell però, no va dubtar a avisar als cossos de seguretat quan un grup d’antisistemes intentà okupar la seva segona residència allà per Girona.
I que me’n dieu de l’oposició? Del PP? La corrupció política, la cobdícia, l’ànsia de poder els ha esclatat a les mans en forma de xarxa d’espionatge dins mateix de la seva estructura de partit. Vergonyós. En Rajoy calla, s’amaga, (quina sorpresa!) i altres no fan més que fotre més llenya al foc amb la clara intenció de debilitar a qui, en el present o en un futur, pugui fer-li ombra. A una banda del quadrilàter trobem a l’Esperanza Aguirre i a l’altre a Ruiz Gallardón. Tots espiats! Es diu que al fons de tota aquesta conxorxa hi ha el control de Cajamadrid. Recordeu lo dels beneficis astronòmics dels que he parlat més a dalt? I, amb quins diners s’ha pagat tot aquest desgavell? Em temo lo pitjor... I mentre l’escàndol no para de créixer, la Direcció del partit no te res millor a fer i decideix apartar a la Montserrat Nebrera, torno a esmentar-la ja ho se, per dir que no entén l’accent de la Magdalena Álvarez... Que vivim en un país de pandereta ja no hi ha qui, en aquestes alçades, ho posi en dubte.
Finalment queda un últim paper per a repartir. El dels “estafaos”. I aquests som nosaltres, els ciutadans. “Estafaos” perquè un cop i un altre lliurem la nostra confiança en una classe política deplorable; “estafaos” si, perquè enmig d’una situació com l’actual, el President de l’Associació Espanyola de Banca, l’ofensiu Miguel Martín (l’equivalent suposo al president del chorros) es permet el luxe de dir que tota aquesta crisi es culpa dels ciutadans i de les empreses, sobretot petites i mitjanes empreses, i que a més, uns i altres, hem estat a punt de provocar la fallida de les entitats financeres amb el nostre descontrolat endeutament. I es queda tan ample el paio. No caiguem en el seu joc, som nosaltres els qui patim als “chorros” i als “maquiavelos” de torn. Nosaltres hem de fer front als problemes sense esperar que aquells ens donin un cop de mà (si poden encara ens ofegaran). Nosaltres hem de saber nedar entre uns i altres i prendre el menys mal possible.
Encara sort que podem trobar-nos al bar amb els amics i xerrar i posar-los a parir a tots, als “chorros”, als “maquiavelos” i fins i tot en comptades ocasions, també als “estafaos” mentre prenem una cervesa o dues. Això és el que he fet jo avui tot just abans de posar-me a escriure aquestes línees. Des d’aquí agrair la paciència que han mostrat amb mi l’Octavi i en David i la bona estona que m’han fet passar parlant de Roma, el paganisme i els Bòrgia... Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada