No tenia massa clar de què parlar en l'article d'aquest número de la revista però tot just llegint la premsa i seguint les notícies d'aquest darrers dies en d'altres mitjans de comunicació, decideixo tractar el tema del terrorisme d'ETA i el seu entorn, essent conscient que tinc una opinió ja formada i que de ben segur aquesta influirà en totes i cadascuna de les paraules que acabi escrivint. Potser l’últim atemptat amb víctima mortal, batejat des de diferents sectors de manera freda i aberrant com la benvinguda que els terroristes fan al nou lehendakari, i la incomprensió que sento davant un acte com aquest, m’ha empès a escriure Per començar, caldria fer-vos saber el que realment penso d'aquesta collada que forma la totalitat de l'entrellat de l'organització terrorista basca; per a mi no es tracta més que d'uns fills de puta, senzillament, sense més. Ho dic convençut i ja veieu que en aquesta ocasió no m'importa faltar al respecte, tant se me'n fot. I si, tant se me’n fot perquè sóc dels que pensa que, en DEMOCRÀCIA, no totes les opinions mereixen ser respectades. Ni tan sols totes les ideologies. Ho sento, sóc així. Només cal donar un cop d’ull a la història, recent o no, d’Europa per a adonar-nos que les idees i/o les creences de vegades son només paranys pels demòcrates. Mireu, quan un esgrimeix un arma per a fer valer la seva opinió, ideologia o creença... etc.. és que hi ha quelcom que no funciona. És impossible arribar a entendre’s amb algú que per a defensar lo seu necessita una arma, tret que tu en portis una altra. I, és clar, també d’aquesta manera alguna cosa no s’està fent bé. No suporto ningú que es cregui amb el dret d’assassinar qui no pensi com ell. I tampoc no suporto tot aquell que d’una manera o altra justifiqui aquell comportament. I, creieu-me, d’aquests també n’hi ha...
De fa temps segueixo qualsevol notícia referent al terrorisme basc a més d’haver llegit diversos llibres i altres publicacions no sabent encara exactament el motiu d’aquest interès. Quan dic qualsevol però, vull fer un incís... qualsevol dins del marc democràtic. M’he allunyat de pamflets o publicacions propagandístiques de l’entorn abertzale radical perquè penso que d’ells no en treure res de bo. Conèixer l’enemic si però intoxicar-me de les seves bajanades... això ja és una altra cosa. I accepto que es digui que potser tot allò, o ni que sigui una part del que es diu des del bàndol dels demòcrates pot estar manipulat i en alguns casos no és ni objectiu però fins i tot així, mai no he dubtat què és allò que haig de defensar i què menysprear.
Abans de continuar també vull deixar clar que mai no he considerat encertat usar el terme “conflicte basc” per a fer referència a la situació que es viu a Euskadi. Allà no hi ha un conflicte, el que hi ha és, d’una banda un govern i un parlament sortit de les urnes i un sistema democràtic assentat en la ciutadania i de l’altra un grup terrorista que extorsiona, pressiona, assenyala i assassina ciutadans i representants de les institucions i que mira d’imposar el seu ideari trepitjant i aniquilant al diferent.
Per analitzar el fenomen d’ETA penso que seria convenient detenir-nos en diversos aspectes. Desmarcant-me de les crítiques manifestades en d’altres articles, començaré aquest defensant i destacant la tasca del Govern espanyol en matèria terrorista. D’acord que durant una temporada es va plegar als designis dels terroristes, o si més no aquesta és la sensació que va donar, seguint-los el joc amb allò del diàleg, la sortida dialogada del conflicte... potser el Govern Zapatero, com han fet tots els Governs espanyols en democràcia, s’ha sentit amb l’obligació de fer-ho per a que mai des de cap sector de la societat no se’ls retragués que no ho varen intentar però, un cop enterrada la treva parany ha sabut emparar la contundència que des de l’àmbit policial i judicial s’ha dut a terme. Menció especial també pels cossos de seguretat que dia rere dia assetgen els terroristes i col•laboren estretament amb les policies d’altres països per tal que l’assetjament sigui del tot efectiu. Només cal donar un cop d’ull a les detencions practicades des de principis de 2009; 52 detinguts son sempre una bona notícia, la majoria d’ells en territori espanyol i francès però també al Regne Unit i Veneçuela. Tots els estaments de la banda terrorista s’han vist afectats per la pressió policial i judicial; la cúpula que la dirigeix, l’aparell logístic i de recolzament, membres històrics i d’altres que provenen del mon de la kale borroka i que, recentment, han donat el salt al terrorisme pur i dur, membres “legals” o dit de manera més acorada membres no fitxats pe la policia...
Un altre aspecte important és la polèmica Llei de partits. Bé, polèmica pels radicals, pels etarres és clar. La Llei pretén aïllar socialment i política l’entorn etarra i és per aquest motiu que les llistes que aquells intenten presentar en cada procés electoral son degudament supervisades per la judicatura espanyola per tal d’evitar que els no demòcrates puguin usar la pròpia democràcia per a treure-hi cap benefici. I tot i així, en ocasions, s’aprofiten d’un sistema extremadament garantista (és diu així?) per a esquivar la Llei. De tota manera i, com he dit abans, les llacunes del sistema han permès que a les eleccions al Parlament Europeu s’hagi pogut presentar la formació Iniciativa Internacionalista (al meu parer marcadament relacionada amb l’entorn etarra però és clar, només és la meua opinió). I això em fa recordar els resultats d’aquestes mateixes eleccions aquí, a Garcia. Les garanties del sistema han permès també que una altra formació feixista i intolerant, tot i que de signe contrari però igual de demolidora arribat el cas com demostra la seva història, la Falange Española y de las JONS pogués presentar-se amb total impunitat i... aconseguir un vot a casa nostra... Un vot ells i dos per a Iniciativa Internacionalista! De veritat sabem a qui donem els nostres vots? Realment creieu que es pot votar aquelles opcions que si arriben mai al poder no dubtaran a muntar un règim totalitari, un més al nostre país i a perseguir, fer desaparèixer i torturar i assassinar tots aquells qui s’hi oposin? No m’agrada pensar que hi convisc amb gent d’aquest tarannà.
N’hi ha més però. En les últimes eleccions al Parlament Basc els ciutadans majoritàriament recolzaren les opcions no nacionalistes front les nacionalistes, tot i que lo PNV va ser la força més votada, fet que va donar peu a un pacte dels dos partits d’àmbit estatal (PSE-PP) que donà la lehendakaritza al socialista Patxi Lopez. I direu, i això quines conseqüències comporta? Doncs per començar el nou Govern basc destinarà la quantitat de mig milió d’euros per a retirar pintades, fotografies i cartells pro-etarres dels carrers d’Euskadi. Ja tocava! Durant els anys en que els nacionalistes bascos governaren, i van ser uns quants (fins i tot en èpoques en que varen formar aliances amb grups no nacionalistes) no els va passar pel cap ni un sol cop prendre una iniciativa similar; fos per covardia, perquè en el fons, no estant d’acord amb els mitjans emprats si que ho estaven en els fins perseguits o ves a saber per quin altre motiu, però mai no van gosar dur a terme quelcom paregut. Per això ara no em sorprèn quan des de les files del PNV reaccionen aïradament vers aquesta decisió tot manifestant que la mesura vulnera la independència dels Ajuntaments. Fes-te fotre, home! El que realment vulnera, en aquest cas però, la dignitat humana és veure que les fotografies, les pintades i els cartells pro-etarres pengen impunement de façanes d’Ajuntaments i de carrers d’arreu del País Basc i que hi ha polítics dels que s’anomenen a si mateixos demòcrates que ho permeten sense ni tan sols avergonyir-se’n. Recordeu també que, durant uns anys, en Josu Ternera (per a qui no ho sàpiga un dels etarres més sanguinaris i cruels en la història de la banda) va ser nomenat president de la Comissió de Drets Humans del Parlament Basc amb els vots a favor dels representants del PNV, EA, EB-IU i la formació de l’esquerra abertzale radical fos quin fos el nom que usaren en cada moment (HB, EH, PCTV...). Quins collons! I des del PNV s’excusaven tot dient que amb aquest càrrec de responsabilitat el paio es rehabilitava. Això em fot fàstic! Ara però les coses canvien poc a poc i el malparit d’en Josu Ternera ha estat substituït per la germana d’en Miguel Angel Blanco, la Mari Mar Blanco (per a qui no ho sàpiga en Miguel Angel Blanco era regidor del PP d’Ermua de només 29 anys que al 1997 fou segrestat per ETA i finalment assassinat d’un tir a la nuca després que el govern espanyol no accedís a les peticions i al xantatge dels terroristes i que aquests no fessin cas a les manifestacions de rebuig de la ciutadania d’arreu de l’Estat demanant l’alliberament del jove). Jo encara recordo què feia el dia que trobaren al regidor malferit en un camí forestal... Aquí va nàixer el que va acabar coneixent-se amb el nom de “l’esperit d’Ermua” que encoratjà per aquells dies els ciutadans vers els terroristes i tots qui els hi donaven cobertura.
Per cert, recordeu el paripé d’en Carod-Rovira no fa pas tant negociant a Perpinyà amb membres d’ETA? I després els mateixos etarres el van deixar amb el cul a l’aire afirmant que havia pactat la fi de la violència terrorista en territori català. Si és que s’ha de ser ninot! Què passa llavors, per posar només un exemple, amb les víctimes d’Hipercor? Ens hem d’oblidar?
I fàstic també em fan els representants de l’entorn abertzale radical i qui més me’n fa és l’impresentable Arnaldo Otegi, temps enrere erigit en la figura cabdal de totes i cadascunes de les formacions d’aquest signe i avui dia essent un personatge anacrònic, socialment acabat i arraconat i moralment menyspreable.
Ara se’ns diu, des del Ministeri de l’Interior, que comença a haver signes clars de dissidència dins el col•lectiu de presos etarres, que es senten oblidats i menystinguts pels nous dirigents de la formació terrorista, que no s’escolta la seua veu i que si s’han adonat de la inviabilitat d’aconseguir els objectius (la independència d’Euskadi) amb l’ús de la violència. Tot i que és possible jo no m’ho acabo de creure. Desconfio tan d’aquestes feristeles... Com és que només pensen així quan se’ls ha empresonat?
Per si no m’he expressat amb suficient claredat, en un tema com aquest és el més provable, vull manifestar que no estic en contra de la independència de cap territori, sempre i quan aquesta independència s’aconsegueixi democràticament, respectant totes les sensibilitats i sense morts injustificables. Aquí no he volgut fer una defensa a ultrança de la unitat d’Espanya ni fer nacionalisme espanyol... si seguiu les notícies ja en trobareu suficients declaracions en aquest sentit. El que he volgut és expressar el meu més enèrgic rebuig a qualsevol tipus d’intolerància, a les bombes “lapa”, als artefactes explosius en centres comercials o en casernes de la Guàrdia Civil, als segrestos, a sentir-se amb el dret d’acabar amb la vida d’altres per tal d’aconseguir un objectiu polític, a anteposar la violència al diàleg. Segurament tinc una visió esbiaixada de la realitat basca però fins i tot així alço la veu per a cridar ETA KAMPORA!
De fa temps segueixo qualsevol notícia referent al terrorisme basc a més d’haver llegit diversos llibres i altres publicacions no sabent encara exactament el motiu d’aquest interès. Quan dic qualsevol però, vull fer un incís... qualsevol dins del marc democràtic. M’he allunyat de pamflets o publicacions propagandístiques de l’entorn abertzale radical perquè penso que d’ells no en treure res de bo. Conèixer l’enemic si però intoxicar-me de les seves bajanades... això ja és una altra cosa. I accepto que es digui que potser tot allò, o ni que sigui una part del que es diu des del bàndol dels demòcrates pot estar manipulat i en alguns casos no és ni objectiu però fins i tot així, mai no he dubtat què és allò que haig de defensar i què menysprear.
Abans de continuar també vull deixar clar que mai no he considerat encertat usar el terme “conflicte basc” per a fer referència a la situació que es viu a Euskadi. Allà no hi ha un conflicte, el que hi ha és, d’una banda un govern i un parlament sortit de les urnes i un sistema democràtic assentat en la ciutadania i de l’altra un grup terrorista que extorsiona, pressiona, assenyala i assassina ciutadans i representants de les institucions i que mira d’imposar el seu ideari trepitjant i aniquilant al diferent.
Per analitzar el fenomen d’ETA penso que seria convenient detenir-nos en diversos aspectes. Desmarcant-me de les crítiques manifestades en d’altres articles, començaré aquest defensant i destacant la tasca del Govern espanyol en matèria terrorista. D’acord que durant una temporada es va plegar als designis dels terroristes, o si més no aquesta és la sensació que va donar, seguint-los el joc amb allò del diàleg, la sortida dialogada del conflicte... potser el Govern Zapatero, com han fet tots els Governs espanyols en democràcia, s’ha sentit amb l’obligació de fer-ho per a que mai des de cap sector de la societat no se’ls retragués que no ho varen intentar però, un cop enterrada la treva parany ha sabut emparar la contundència que des de l’àmbit policial i judicial s’ha dut a terme. Menció especial també pels cossos de seguretat que dia rere dia assetgen els terroristes i col•laboren estretament amb les policies d’altres països per tal que l’assetjament sigui del tot efectiu. Només cal donar un cop d’ull a les detencions practicades des de principis de 2009; 52 detinguts son sempre una bona notícia, la majoria d’ells en territori espanyol i francès però també al Regne Unit i Veneçuela. Tots els estaments de la banda terrorista s’han vist afectats per la pressió policial i judicial; la cúpula que la dirigeix, l’aparell logístic i de recolzament, membres històrics i d’altres que provenen del mon de la kale borroka i que, recentment, han donat el salt al terrorisme pur i dur, membres “legals” o dit de manera més acorada membres no fitxats pe la policia...
Un altre aspecte important és la polèmica Llei de partits. Bé, polèmica pels radicals, pels etarres és clar. La Llei pretén aïllar socialment i política l’entorn etarra i és per aquest motiu que les llistes que aquells intenten presentar en cada procés electoral son degudament supervisades per la judicatura espanyola per tal d’evitar que els no demòcrates puguin usar la pròpia democràcia per a treure-hi cap benefici. I tot i així, en ocasions, s’aprofiten d’un sistema extremadament garantista (és diu així?) per a esquivar la Llei. De tota manera i, com he dit abans, les llacunes del sistema han permès que a les eleccions al Parlament Europeu s’hagi pogut presentar la formació Iniciativa Internacionalista (al meu parer marcadament relacionada amb l’entorn etarra però és clar, només és la meua opinió). I això em fa recordar els resultats d’aquestes mateixes eleccions aquí, a Garcia. Les garanties del sistema han permès també que una altra formació feixista i intolerant, tot i que de signe contrari però igual de demolidora arribat el cas com demostra la seva història, la Falange Española y de las JONS pogués presentar-se amb total impunitat i... aconseguir un vot a casa nostra... Un vot ells i dos per a Iniciativa Internacionalista! De veritat sabem a qui donem els nostres vots? Realment creieu que es pot votar aquelles opcions que si arriben mai al poder no dubtaran a muntar un règim totalitari, un més al nostre país i a perseguir, fer desaparèixer i torturar i assassinar tots aquells qui s’hi oposin? No m’agrada pensar que hi convisc amb gent d’aquest tarannà.
N’hi ha més però. En les últimes eleccions al Parlament Basc els ciutadans majoritàriament recolzaren les opcions no nacionalistes front les nacionalistes, tot i que lo PNV va ser la força més votada, fet que va donar peu a un pacte dels dos partits d’àmbit estatal (PSE-PP) que donà la lehendakaritza al socialista Patxi Lopez. I direu, i això quines conseqüències comporta? Doncs per començar el nou Govern basc destinarà la quantitat de mig milió d’euros per a retirar pintades, fotografies i cartells pro-etarres dels carrers d’Euskadi. Ja tocava! Durant els anys en que els nacionalistes bascos governaren, i van ser uns quants (fins i tot en èpoques en que varen formar aliances amb grups no nacionalistes) no els va passar pel cap ni un sol cop prendre una iniciativa similar; fos per covardia, perquè en el fons, no estant d’acord amb els mitjans emprats si que ho estaven en els fins perseguits o ves a saber per quin altre motiu, però mai no van gosar dur a terme quelcom paregut. Per això ara no em sorprèn quan des de les files del PNV reaccionen aïradament vers aquesta decisió tot manifestant que la mesura vulnera la independència dels Ajuntaments. Fes-te fotre, home! El que realment vulnera, en aquest cas però, la dignitat humana és veure que les fotografies, les pintades i els cartells pro-etarres pengen impunement de façanes d’Ajuntaments i de carrers d’arreu del País Basc i que hi ha polítics dels que s’anomenen a si mateixos demòcrates que ho permeten sense ni tan sols avergonyir-se’n. Recordeu també que, durant uns anys, en Josu Ternera (per a qui no ho sàpiga un dels etarres més sanguinaris i cruels en la història de la banda) va ser nomenat president de la Comissió de Drets Humans del Parlament Basc amb els vots a favor dels representants del PNV, EA, EB-IU i la formació de l’esquerra abertzale radical fos quin fos el nom que usaren en cada moment (HB, EH, PCTV...). Quins collons! I des del PNV s’excusaven tot dient que amb aquest càrrec de responsabilitat el paio es rehabilitava. Això em fot fàstic! Ara però les coses canvien poc a poc i el malparit d’en Josu Ternera ha estat substituït per la germana d’en Miguel Angel Blanco, la Mari Mar Blanco (per a qui no ho sàpiga en Miguel Angel Blanco era regidor del PP d’Ermua de només 29 anys que al 1997 fou segrestat per ETA i finalment assassinat d’un tir a la nuca després que el govern espanyol no accedís a les peticions i al xantatge dels terroristes i que aquests no fessin cas a les manifestacions de rebuig de la ciutadania d’arreu de l’Estat demanant l’alliberament del jove). Jo encara recordo què feia el dia que trobaren al regidor malferit en un camí forestal... Aquí va nàixer el que va acabar coneixent-se amb el nom de “l’esperit d’Ermua” que encoratjà per aquells dies els ciutadans vers els terroristes i tots qui els hi donaven cobertura.
Per cert, recordeu el paripé d’en Carod-Rovira no fa pas tant negociant a Perpinyà amb membres d’ETA? I després els mateixos etarres el van deixar amb el cul a l’aire afirmant que havia pactat la fi de la violència terrorista en territori català. Si és que s’ha de ser ninot! Què passa llavors, per posar només un exemple, amb les víctimes d’Hipercor? Ens hem d’oblidar?
I fàstic també em fan els representants de l’entorn abertzale radical i qui més me’n fa és l’impresentable Arnaldo Otegi, temps enrere erigit en la figura cabdal de totes i cadascunes de les formacions d’aquest signe i avui dia essent un personatge anacrònic, socialment acabat i arraconat i moralment menyspreable.
Ara se’ns diu, des del Ministeri de l’Interior, que comença a haver signes clars de dissidència dins el col•lectiu de presos etarres, que es senten oblidats i menystinguts pels nous dirigents de la formació terrorista, que no s’escolta la seua veu i que si s’han adonat de la inviabilitat d’aconseguir els objectius (la independència d’Euskadi) amb l’ús de la violència. Tot i que és possible jo no m’ho acabo de creure. Desconfio tan d’aquestes feristeles... Com és que només pensen així quan se’ls ha empresonat?
Per si no m’he expressat amb suficient claredat, en un tema com aquest és el més provable, vull manifestar que no estic en contra de la independència de cap territori, sempre i quan aquesta independència s’aconsegueixi democràticament, respectant totes les sensibilitats i sense morts injustificables. Aquí no he volgut fer una defensa a ultrança de la unitat d’Espanya ni fer nacionalisme espanyol... si seguiu les notícies ja en trobareu suficients declaracions en aquest sentit. El que he volgut és expressar el meu més enèrgic rebuig a qualsevol tipus d’intolerància, a les bombes “lapa”, als artefactes explosius en centres comercials o en casernes de la Guàrdia Civil, als segrestos, a sentir-se amb el dret d’acabar amb la vida d’altres per tal d’aconseguir un objectiu polític, a anteposar la violència al diàleg. Segurament tinc una visió esbiaixada de la realitat basca però fins i tot així alço la veu per a cridar ETA KAMPORA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada