Avui, m’haureu de perdonar, abans d’escriure aquestes quatre línies, m’he pres tot sopant uns gots de vi… això si, lo sopar bé s’ho mereixia! Però dic lo del vi perquè segurament tot el que escrigui a partir d’ara no seran més que burrades i fins i tot frases del tot inconnexes. Demano que no m’ho tingueu en compte! De tota manera la culpa no serà només del vi...
Comencem? Si, comencem… Fa uns dies va esclatar l’escàndol del Palau de la Música. En un primer moment en Fèlix Millet, tot penedit lo probe, volia retornar los 2 milions d’euros que reconeixia s’havia apropiat de manera il·lícita temps enrere. I encara hi havia qui s’ho va creure i admirava el seu penediment. Anaven passant els dies, els quartos com no podia ser d’altra manera no es tornaven, la xifra del desfalc arribava ja als 25 milions d’euros i els imputats son cada cop més. Que si col·laboradors amb o sense nom, familiars, membres de fundacions, particulars amb aspiracions polítiques… diguem-ho clar, la benestant burgesia catalana! Jo, per posar un exemple, mai no vaig tenir la més mínima possibilitat de demanar un duro a l’impresentable Sr. Millet. Impresentable per a mi perquè d’altres ja van córrer a distingir-lo amb la Creu de Sant Jordi, la més alta condecoració que atorga la Generalitat de Catalunya de mans del seu Molt Honorable President. De fet, encara avui en Millet s’està fotent una vida… una bona vida! Quins collons mano! I vet aquí que en plena voràgine Millet – Montull – Palau de la Música, el jutge Garzón, qui sinó, fot mà als comptes d’alguns ajuntaments de l’extraradi de Barcelona i ordena detencions a tort i a dret. Que si alcaldes, que si regidors d’urbanisme i, encara avui mateix, que si les dones d’uns i d’altres, les mares… Prevaricació, malversació entre d’altres son els delictes que se’ls imputen. I el llistat d’ajuntaments sospitosos no fa més que créixer! El punt àlgid de tot plegat, si més no de moment, ha arribat amb la detenció de 12 persones més en les últimes hores, entre elles el gerent de l’Incàsol (organisme depenent de la Generalitat de Catalunya per qui no ho sàpiga)… I és clar, tots o gairebé tots innocents. O això ens volen fer creure!
I com podem fer perquè tot això deixi de ser notícia o que passi de puntetes davant l’opinió pública catalana? Com podem fer que la llegenda de l’oasi català ara atacat des de Madrid, segueixi dempeus? Com fer que la ciutadania miri a una altra banda? Com fer que els votants no perdin la fe en el sistema i en aquells que han de ser votats i que es pegarán la vida padre? És que son coses que hem escoltat dia rere dia! Doncs fàcil ho han tingut… usant de nou, i van unes quantes vegades, l’Estatut. O més ben dit la legitimació o no que del mateix ha de fer l’incapaç Tribunal Constitucional…
I amb aquestes que apareix una editorial conjunta dels principals diaris catalans (?) en que es parla ni més ni menys que de la dignitat de Catalunya, i de les possibles conseqüències que es poden derivar en cas que lo T.C. sentenciï que l’Estatut tal qual els ha arribat és inconstitucional i s’ha de retallar. Editorial que, si m’ho permeteu, sóc dels que pensa ha estat pactada amb el Govern de la Generalitat abans de ser publicada. Digueu-me malpensat tant em fa. I des de l’aparició de l’editorial i la posterior adhesió d’altres mitjans de comunicació, entitats, associacions… etc… així com de les crítiques d’altres mitjans no convocats per adherir-se a la signatura de la mateixa, no faig més que escoltar que la voluntat del poble català està expressada en l’Estatut aprovat en referèndum ara fa ja tres anys i mig i que pot ser trepitjada per una sentència desfavorable.
La voluntat… però quina voluntat? Aquí sembla que tots hem votat SI al text de l’Estatut que aquesta collada de polítics de poques mires va redactar primer i pactar de males maneres després. Recordem les fotografies a La Moncloa, partits polítics que varen quedar amb el cul a l’aire... Però aquests petits detalls es van oblidar pel bé de Catalunya! Au va, qui s’ho creu?
I els números, crec, no diuen això. Mireu, segons dades oficials, oficials eh?, la participació al referèndum de 2006 va ser del 48,85%. L’Estatut de 1979 va comptar amb una participació del 59,30%. L’abstenció al 2006 es va xifrar en un 51,15%. El 73,90% dels vots va correspondre al SI. Van votar SI 1.899.897 votants, NO 533.742 votants i hi va haver 137.207 vots EN BLANC. No cal ser matemàtic per a adonar-se que la majoria dels potencials votants no van tenir massa interès en el text resultant i posat a consulta. Per això em fa tanta gràcia escoltar allò amb què los polítics d’aquest país s’omplen la boca los darrers dies tot dient que la societat civil catalana demana que es compleixi fil per randa l’Estatut aprovat, que no acceptarem retallades i bla, bla, bla... Després, com no pot ser d’una altra manera, aquells mateixos polítics diuen que acataran la decisió del Tribunal. Però en què quedem?
Des de la judicatura, cal esmentar-ho, tampoc no es dóna una resposta unitària. Mentre uns creuen que amb tot aquest enrenou el que es pretén és únicament i exclusiva pressionar al Tribunal Constitucional, d’altres parlen simplement de l’exercici de llibertat d’expressió propi de països democràtics. És clar que aquestes postures per a mi personalment no tenen gens de valor en tant que vénen d’un col·lectiu que per a prendre una decisió en torn a la constitucionalitat o no d’una llei inverteix més temps que l’usat per a la redacció i pacte de la mateixa.
I ara per tot arreu es parla de la “societat civil”. Però com poden ser tan pocavergonyes! Ara som societat civil? Ara? Ara els hi interessem? De cop han pres en compte la nostra veu? Per què després de tres anys i mig urgeix tant resoldre això de l’Estatut? Tots aquests polítics que d'uns dies ençà alcen la veu han estat amagats, demanant-nos serenitat, que no ens manifestem abans de conèixer la resolució del Tribunal Constitucional... i de sobte, au a la gresca. Cal tapar com sigui els escàndols que els esquitxen i tots els que poden aparèixer d’ara endavant. Quina collada d’hipòcrites! Sabeu? Jo no vull ser part d’aquesta la seva societat civil. Una societat civil amoltonada, de pensament únic. Gràcies però amb mi que no hi comptin.
Però és clar, tots, d’una o altra manera acabem fent-los el joc... i discutim de l’Estatut que més de la meitat dels catalans no hem votat quan hem tingut l’oportunitat; uns perquè pensen que no satisfà les reivindicacions històriques de Catalunya, altres perquè pensen que lo que es busca és la independència, altres perquè amb tantes anades i vingudes, el dia del referèndum sinó abans, ja havien perdut qualsevol esperança envers la classe política catalana i espanyola... En definitiva, discutim d’allò que no ens ha interessat i ho fem induïts per una classe política que sent la por de perdre els seus privilegis, que desaparegui el sistema que els ha permès viure a lo gran.
Al final el que fan uns i altres és llençar als ciutadans als lleons! Que siguem naltros qui ens barallem. I així no posem en qüestió el sistema, no fiscalitzem les seves conductes i poden seguir embutxacant-se quartos sense retre comptes a la ciutadania.
Ja ho deia jo al facebook. Jo de gran vull ser corrupte. M’és ben igual polític, que banquer, que patró del Palau de la Música, que gerent de l’Incàsol...
El més graciós de tot plegat és que mentre els catalans ens fem mala sang amb això de l’Estatut, el Tribunal Constitucional, la sentència, la resposta a la possible sentència, l’editorial conjunta... etc... a Madrid es pregunten si el divorci de la Infanta Elena i en Jaime de Marichalar posa en perill la Monarquia a Espanya... País!
Comencem? Si, comencem… Fa uns dies va esclatar l’escàndol del Palau de la Música. En un primer moment en Fèlix Millet, tot penedit lo probe, volia retornar los 2 milions d’euros que reconeixia s’havia apropiat de manera il·lícita temps enrere. I encara hi havia qui s’ho va creure i admirava el seu penediment. Anaven passant els dies, els quartos com no podia ser d’altra manera no es tornaven, la xifra del desfalc arribava ja als 25 milions d’euros i els imputats son cada cop més. Que si col·laboradors amb o sense nom, familiars, membres de fundacions, particulars amb aspiracions polítiques… diguem-ho clar, la benestant burgesia catalana! Jo, per posar un exemple, mai no vaig tenir la més mínima possibilitat de demanar un duro a l’impresentable Sr. Millet. Impresentable per a mi perquè d’altres ja van córrer a distingir-lo amb la Creu de Sant Jordi, la més alta condecoració que atorga la Generalitat de Catalunya de mans del seu Molt Honorable President. De fet, encara avui en Millet s’està fotent una vida… una bona vida! Quins collons mano! I vet aquí que en plena voràgine Millet – Montull – Palau de la Música, el jutge Garzón, qui sinó, fot mà als comptes d’alguns ajuntaments de l’extraradi de Barcelona i ordena detencions a tort i a dret. Que si alcaldes, que si regidors d’urbanisme i, encara avui mateix, que si les dones d’uns i d’altres, les mares… Prevaricació, malversació entre d’altres son els delictes que se’ls imputen. I el llistat d’ajuntaments sospitosos no fa més que créixer! El punt àlgid de tot plegat, si més no de moment, ha arribat amb la detenció de 12 persones més en les últimes hores, entre elles el gerent de l’Incàsol (organisme depenent de la Generalitat de Catalunya per qui no ho sàpiga)… I és clar, tots o gairebé tots innocents. O això ens volen fer creure!
I com podem fer perquè tot això deixi de ser notícia o que passi de puntetes davant l’opinió pública catalana? Com podem fer que la llegenda de l’oasi català ara atacat des de Madrid, segueixi dempeus? Com fer que la ciutadania miri a una altra banda? Com fer que els votants no perdin la fe en el sistema i en aquells que han de ser votats i que es pegarán la vida padre? És que son coses que hem escoltat dia rere dia! Doncs fàcil ho han tingut… usant de nou, i van unes quantes vegades, l’Estatut. O més ben dit la legitimació o no que del mateix ha de fer l’incapaç Tribunal Constitucional…
I amb aquestes que apareix una editorial conjunta dels principals diaris catalans (?) en que es parla ni més ni menys que de la dignitat de Catalunya, i de les possibles conseqüències que es poden derivar en cas que lo T.C. sentenciï que l’Estatut tal qual els ha arribat és inconstitucional i s’ha de retallar. Editorial que, si m’ho permeteu, sóc dels que pensa ha estat pactada amb el Govern de la Generalitat abans de ser publicada. Digueu-me malpensat tant em fa. I des de l’aparició de l’editorial i la posterior adhesió d’altres mitjans de comunicació, entitats, associacions… etc… així com de les crítiques d’altres mitjans no convocats per adherir-se a la signatura de la mateixa, no faig més que escoltar que la voluntat del poble català està expressada en l’Estatut aprovat en referèndum ara fa ja tres anys i mig i que pot ser trepitjada per una sentència desfavorable.
La voluntat… però quina voluntat? Aquí sembla que tots hem votat SI al text de l’Estatut que aquesta collada de polítics de poques mires va redactar primer i pactar de males maneres després. Recordem les fotografies a La Moncloa, partits polítics que varen quedar amb el cul a l’aire... Però aquests petits detalls es van oblidar pel bé de Catalunya! Au va, qui s’ho creu?
I els números, crec, no diuen això. Mireu, segons dades oficials, oficials eh?, la participació al referèndum de 2006 va ser del 48,85%. L’Estatut de 1979 va comptar amb una participació del 59,30%. L’abstenció al 2006 es va xifrar en un 51,15%. El 73,90% dels vots va correspondre al SI. Van votar SI 1.899.897 votants, NO 533.742 votants i hi va haver 137.207 vots EN BLANC. No cal ser matemàtic per a adonar-se que la majoria dels potencials votants no van tenir massa interès en el text resultant i posat a consulta. Per això em fa tanta gràcia escoltar allò amb què los polítics d’aquest país s’omplen la boca los darrers dies tot dient que la societat civil catalana demana que es compleixi fil per randa l’Estatut aprovat, que no acceptarem retallades i bla, bla, bla... Després, com no pot ser d’una altra manera, aquells mateixos polítics diuen que acataran la decisió del Tribunal. Però en què quedem?
Des de la judicatura, cal esmentar-ho, tampoc no es dóna una resposta unitària. Mentre uns creuen que amb tot aquest enrenou el que es pretén és únicament i exclusiva pressionar al Tribunal Constitucional, d’altres parlen simplement de l’exercici de llibertat d’expressió propi de països democràtics. És clar que aquestes postures per a mi personalment no tenen gens de valor en tant que vénen d’un col·lectiu que per a prendre una decisió en torn a la constitucionalitat o no d’una llei inverteix més temps que l’usat per a la redacció i pacte de la mateixa.
I ara per tot arreu es parla de la “societat civil”. Però com poden ser tan pocavergonyes! Ara som societat civil? Ara? Ara els hi interessem? De cop han pres en compte la nostra veu? Per què després de tres anys i mig urgeix tant resoldre això de l’Estatut? Tots aquests polítics que d'uns dies ençà alcen la veu han estat amagats, demanant-nos serenitat, que no ens manifestem abans de conèixer la resolució del Tribunal Constitucional... i de sobte, au a la gresca. Cal tapar com sigui els escàndols que els esquitxen i tots els que poden aparèixer d’ara endavant. Quina collada d’hipòcrites! Sabeu? Jo no vull ser part d’aquesta la seva societat civil. Una societat civil amoltonada, de pensament únic. Gràcies però amb mi que no hi comptin.
Però és clar, tots, d’una o altra manera acabem fent-los el joc... i discutim de l’Estatut que més de la meitat dels catalans no hem votat quan hem tingut l’oportunitat; uns perquè pensen que no satisfà les reivindicacions històriques de Catalunya, altres perquè pensen que lo que es busca és la independència, altres perquè amb tantes anades i vingudes, el dia del referèndum sinó abans, ja havien perdut qualsevol esperança envers la classe política catalana i espanyola... En definitiva, discutim d’allò que no ens ha interessat i ho fem induïts per una classe política que sent la por de perdre els seus privilegis, que desaparegui el sistema que els ha permès viure a lo gran.
Al final el que fan uns i altres és llençar als ciutadans als lleons! Que siguem naltros qui ens barallem. I així no posem en qüestió el sistema, no fiscalitzem les seves conductes i poden seguir embutxacant-se quartos sense retre comptes a la ciutadania.
Ja ho deia jo al facebook. Jo de gran vull ser corrupte. M’és ben igual polític, que banquer, que patró del Palau de la Música, que gerent de l’Incàsol...
El més graciós de tot plegat és que mentre els catalans ens fem mala sang amb això de l’Estatut, el Tribunal Constitucional, la sentència, la resposta a la possible sentència, l’editorial conjunta... etc... a Madrid es pregunten si el divorci de la Infanta Elena i en Jaime de Marichalar posa en perill la Monarquia a Espanya... País!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada