Ara fa uns dies, fent zapping vaig veure per televisió unes imatges del President de la Generalitat revòlver en mà donant trets a l’aire. Semblava que finalment s’havia adonat que lo que convé al país és mà dura, un cop de puny damunt la taula per tal de fer veure qui mana a nostra terra. Sembla que si, li corre sang per les venes! No vaig poder seguir la notícia, d’acord, però allò era real; i tant que ho era. I aquesta imatge potser és la que em va fer comprendre, potser ja tocava, que ara que les coses de país son en bones mans, ha arribat l’hora d’ocupar-me dels meus assumptes (i, perquè no, de compartir-los), de tot allò que entorpeix el meu dia a dia, dels meus problemes domèstics, que son quants i de tots colors! Encara no se ben bé quin ordre seguiré però si que tinc clar quin és aquell que últimament més m’amoïna i, tot i que segur que és del tot estúpid, és per aquest pel que començaré. Les ulleres... no penseu que el problema és portar-ne, això gairebé no m’importa, si més no, no massa. El que de veritat m’emprenya és dur-les brutes. I direu, “doncs tot sigui això, les neteges i feina feta”. I tant! Si no em dieu res mes... avui mateix duia posades les ulleres des de primera hora del matí, avui hi he pensat. Brutes, envaïdes de pols de dalt a baix i alguna que altra ditada als vidres. Jo, que potser soc molt deixat o molt dropo trieu allò que vulgueu, vull, necessito saber cada quan les haig de netejar i com. Resulta que amb l’estoig de les pròpies ulleres et posen un drapet que en principi hauria de ser per a netejar-les però, ull, de seguida t’aconsellen que per a fer-ho millor usar aigua i sabó i així evites rattlar els vidres... llavors estalvieu-vos el drapet dels nassos! I, ostres, posar-te cada dos per tres davall l’aixeta per a netejar aquelles ulleres, què voleu que us digui, a mi m’atabala! Si la resposta és que ho haig de fer cada dia millor no m’ho dieu i així no perdrem les amistats. Ara, mentre escric, em diuen que seria bo fer-ho cada cop que estan brutes... quina resposta, noi! I no us ha passat mai que us heu rentat la cara amb les ulleres posades i adonar-te’n perquè l’aigua esquitxa els vidres? Si, ara tots direu que no, que això només em pot passar a mi; i encara voldreu que m’ho cregui. I buscar les ulleres per tots els racons i dur-les posades? Va, això tampoc us ha passat? Doncs a mi si! Aquí no valen les respostes d’aquells qui no usen... I els dies de pluja? L’ésser humà ha aconseguit arribar a la Lluna i és incapaç de fer que les impertinents gotes de pluja llisquin dels vidres tan aviat com cauen en ells i no molestin la visió? I sabeu quin és un problema afegit? Desar-les al primer lloc que et passa pel cap i més tard no recordar que n’has fet d’elles. De tota manera, algú tan desendreçat i desmemoriat com jo, al cap del dia no només ha d’acabar pensant on ha desat les ulleres, ha de fer el mateix amb les claus del cotxe, de casa, un llibre a mig llegir, un botó descosit, igual que ha de recordar si, abans de sortir, ha tancat totes les llums de casa o la tele o l’ordinador, si ha desendollat la planxa... del tot caòtic! Ho se.
I n’hi ha més. Les trucades inoportunes. Tots en tenim, n’estic fermament convençut! I el que de debò és segur, tots seguirem tenint. Ets rentant els plats, amb les mans xopes d’aigua i sabó i sona el mòbil. O t’estàs dutxant i sents de lluny la melodia del teu telèfon que t’avisa d’una d’aquestes trucades. Fent el dinar, per citar un exemple extrem si voleu però molt clar; l’escalivada. Estic remullant amb oli les albergínies i els pebrots rojos i... i és clar, un altre cop el mòbil que sona. I a més resulta que està a l’altra punta de casa. Oh i tant, no pot ser d’una altra manera. El problema es fa més evident quan tens pocs llocs amb cobertura dins del domicili, no que si?
I si parlem de la roba ara? Hi ha diferents problemàtiques derivades de l’anar i venir de la roba i segur que per molt que hi pensi alguna em deixaré. Per on començo... si, pels mitjons. Jo en tinc, si no recordo malament, almenys dos parells que acaben sempre menjats per les sabates. És igual quin tipus de calçat em poso, sempre aquests dos parells acaben més avall del taló, lliscant dins les sabates i provocant que cada tres o quatre passos m’hagi d’aturar per posar-los com toca. Ara puja un peu, busca el mitjó i fes-lo pujar, ara l’altre. És una coreografia que a força de repetir-la em surt d’allò més bé. Els mitjons en qüestió son marrons, no vull dir amb això que el color hi tingui quelcom a veure amb l’incident però és curiós. Tot i que son de diferents tonalitats i teixit, ambdós son marrons... Els mitjons, ara si de tots colors, son un misteri un cop entren a la rentadora o, per a ser més exacte, al cubell de la roba bruta. Allà prenen vida. Juraria que sempre els poso aparellats però poques vegades apareixen l’un i l’altre, el del peu esquerra i el del dret, un cop el programa de rentat ha acabat. Però mai, eh? I no se què passa amb ells, no se’ls torna a veure mai més. I el tambor de la rentadora no té més forats que aquells que toquen, aquells que li son propis. N’he perdut quants. I al principi pensava que segur havien quedat dins el cubell de la roba bruta però no, miro i remiro enmig la roba que encara està per a rentar i res, que no hi son! Regiro mentre estenc la roba que surt neta de la rentadora, per si de cas el fugitiu s’ha enredat amb alguna peça de més volum i... tampoc! Doncs si no hi son ni en un lloc, ni en l’altre ni en cap, on nassos hi son? Si mai n’heu vist algun agrairia em diguéssiu per on caminen. Però la roba genera més maldecaps. A mi si. A l’estiu poques hores després d’estendre-la ja pots recollir-la perquè estarà del tot eixuta i llavors, de tant en tant o millor dit molt sovint et trobes amb cagades de moixons que los probes s’hauran quedat ben a gust però a mi m’han fotut del tot. I els sense ànima (em refereixo als moixons) acostumen a encertar en aquell texà, camisa, samarreta... etc... que esperaves s’assequés com més aviat millor per a posar-te-la o en aquella peça que, pel motiu que sigui, és la més preuada. Estic del tot convençut que les aus han desenvolupat un sentit específic només per a deixar anar els seus excrements damunt la nostra roba. I el dia que no hi trobes algun d’aquests regals caiguts del cel i estàs a punt de celebrar-ho, et disposes a planxar la bugada i t’adones que hi ha una taca que el sabó aquell antitaques que has comprat sota la promesa que pot amb totes les que un pot imaginar, no ha aconseguit netejar-la. Si és que quan no és una cosa és una altra. I si parlem de planxa... ara si que tot es complica. La ratlla dels pantalons i de les mànigues de camisa. Quina feinada, noi. A mi em desespera, em treu de polleguera. I és que ja començo a planxar vençut per totes i cadascuna de les arrugues que presenta la roba. I lo que és pitjor, allà on no n’hi ha ja m’encarrego jo de fer-ne aparèixer amb l’art innat que tinc per a planxar. Ajuda que la planxa que tinc no és massa... bé què haig de dir jo per tal d’excusar-me!
De tota manera ara que els moixons han migrat fugint de la tardor que poc a poc s’està imposant i també de l’hivern que veiem ja a l’horitzó penses, millor així, a menys moixons menys possibilitats que acabin fent punteria en la meva roba. Però tot té el seu què. Perquè tan aviat com arribin el fred, les bromes i les pluges, quants dies ha de passar-se la roba estesa per tal que acabi eixuta? Això si, les taques que no marxen si no les fregues abans, la planxa i les arrugues m’ataquen igual totes les estacions de l’any i trigui el que trigui a assecar-se la bugada.
I què dir d’haver de fer la tria entre roba blanca i de color i les conseqüències i desgavells derivats de no fer-ho? I no heu escoltat mai allò que la roba de color no ha d’estar massa temps dins la rentadora un cop ha acabat de rentar-se perquè, diuen, s’emborratxa? Però què m’expliques a mi!
Com deia la capçalera que inseria la Warner entre un episodi i altre dels dibuixos animats que feien en televisió (de dos canals només, la primera i l’UHF) quan era petit: No se vayan todavía, aún hay más. Us heu fixat que tinc més panxa d’un temps ençà? Tranquils, tot està controlat. El fet respon a un estudi que vaig iniciar i al que m’estic entregant en cos (i mai millor dit) i ànima. Us l’explicaré. El motiu d’estudi és el borrim del melic. Si, teniu raó, qui no té feina gats pentina que diuen! Gairebé de bon començament vaig concloure que el borrim el provoquen els pèls que envolten el meu melic mentre van fregant els teixits propis de la roba que portes posada. Les noies i el col·lectiu masculí conegut amb el nom de metrosexuals asseguren no trobar-ne mai de borrim. Així doncs els responsables de tot plegat, els protagonistes son els pèls, amb el permís com no pot ser d’una altra manera del propi melic. Havia arribat l’hora d’anar més enllà però. I que té a veure això amb tenir o no més panxa? Doncs, està clar, que tot se us ha de dir. Vaig voler comprovar si més fondària de melic era equivalent a més borrim en ell. I no. La panxa avança, es fa cada cop més ampla i el borrim ja no cau al melic. I no m’he depilat! Segueixo tenint els mateixos pèls que abans i de ben segur aquests segueixen fregant la roba però del borrim ni rastre. Aquesta és la conclusió segona i definitiva de l’estudi. Si no vols borrim i no ets noia o metrosexual... deixa créixer la teva panxa i problema resolt. Ara queda però, el repte de perdre’n una mica tot i recuperar com efecte secundari part d’aquell borrim que tant distret m’ha tingut aquests darrers mesos.
I encara hi ha més coses que m’atabalen. Més? Si! Una d’important i que de ben segur també heu sofert d’una o altra manera. Els horaris del poble. Bé, del poble... dit així queda una mica estrany, desconcertant. Els horaris del forn, del metge, de la Cooperativa, dels pregons o del propi Ajuntament si que ho son de desconcertants! Per aquells qui treballem, a més de desconcertants son del tot impossibles. Sempre, com en tot, hi ha excepcions: Ca Jesús, la farmàcia, els bars. Aquests si que fan horaris, diguem-ne normals. Possibles si més no. Si no vaig errat el forn obre de 9 a 11:30 hores, el metge (habitualment i oficial) de 12:00 a 14:00 hores, la Cooperativa de dilluns a divendres de 12:00 a 13:00 hores i els dijous a més a més de 20:00 a 21:00 hores, els pregons cap allà les 14:00 hores i prou (tot i que en casos excepcionals n’hi ha d’altres) i l’Ajuntament de 12:00 a 14:00 hores... potser no encerto del tot però tampoc no crec que m’equivoqui de massa. I jo em pregunto si aquests horaris son fets per a que no hi puguem anar als llocs i escoltar els pregons o son només imaginacions meves. Segur que és la segona opció però també és segur que uns horaris una mica més amplis ajudarien que pogués comprar pa al poble, i vi i oli i acudir a la visita del metge i... no creieu? I ara no em direu que això, com lo de les ulleres, només em passa a mi!
Podria parlar d’altres coses com la TDT, quin parany, quina manera de vendre’ns la moto i el complicat que és no tant sintonitzar els canals com ordenar-los; el menjar i la dificultat per a mi extrema de pensar i decidir finalment què he de fer per a dinar o per a sopar; on l’únic fix és l’esmorzar. Got de llet amb Colacao! I escoltar un cop rere altre la cançoneta aquella de la dieta mediterrània, sempre tan equilibrada ella! O quan compres i et cuines quelcom que no t’agrada gens (espinacs, bledes per citar dos exemples) només pel fet que s’ha de menjar de tot... També podria parlar d’allò que esportivament més mal fa; per què en Raül Tamudo és fora del RCD Espanyol!, com és que ha de marxar a marcar gols lluny de Cornellà-El Prat mentre en Daniel Sanchez-Llibre encara resisteix tot i haver anunciat infinitat de vegades que plegava. Que plegui ja! D’acord “neno”, jo un dia, en una assemblea d’accionistes el vaig votar però d’això ja fa un bon grapat d’anys i ja he estat indultat (suposo). Sigui com sigui és tard, més enllà de l’una i mitja de la matinada i demà encara toca anar a treballar, així que millor marxo a dormir.
Per cert, en Montilla, l’altre president, no agafava el revòlver per tal de fer-se valer, per a posar ordre al país. Només es tractava del tret d’inauguració, el passat 26 de setembre de 2010, de la nova pista coberta d’atletisme de Sabadell. I jo que ja havia explicat a tothom que l’Honorable anava a per totes! Ho se, em vaig precipitar, de nou m’he precipitat i aquesta imaginació meva de ben segur acabarà, tard o d’hora amb mi.
Com deien des de la Warner en acabar els episodis diaris de dibuixos animats esmentats més a dalt: ¡Eso, eso, eso es todo amigos!
I n’hi ha més. Les trucades inoportunes. Tots en tenim, n’estic fermament convençut! I el que de debò és segur, tots seguirem tenint. Ets rentant els plats, amb les mans xopes d’aigua i sabó i sona el mòbil. O t’estàs dutxant i sents de lluny la melodia del teu telèfon que t’avisa d’una d’aquestes trucades. Fent el dinar, per citar un exemple extrem si voleu però molt clar; l’escalivada. Estic remullant amb oli les albergínies i els pebrots rojos i... i és clar, un altre cop el mòbil que sona. I a més resulta que està a l’altra punta de casa. Oh i tant, no pot ser d’una altra manera. El problema es fa més evident quan tens pocs llocs amb cobertura dins del domicili, no que si?
I si parlem de la roba ara? Hi ha diferents problemàtiques derivades de l’anar i venir de la roba i segur que per molt que hi pensi alguna em deixaré. Per on començo... si, pels mitjons. Jo en tinc, si no recordo malament, almenys dos parells que acaben sempre menjats per les sabates. És igual quin tipus de calçat em poso, sempre aquests dos parells acaben més avall del taló, lliscant dins les sabates i provocant que cada tres o quatre passos m’hagi d’aturar per posar-los com toca. Ara puja un peu, busca el mitjó i fes-lo pujar, ara l’altre. És una coreografia que a força de repetir-la em surt d’allò més bé. Els mitjons en qüestió son marrons, no vull dir amb això que el color hi tingui quelcom a veure amb l’incident però és curiós. Tot i que son de diferents tonalitats i teixit, ambdós son marrons... Els mitjons, ara si de tots colors, son un misteri un cop entren a la rentadora o, per a ser més exacte, al cubell de la roba bruta. Allà prenen vida. Juraria que sempre els poso aparellats però poques vegades apareixen l’un i l’altre, el del peu esquerra i el del dret, un cop el programa de rentat ha acabat. Però mai, eh? I no se què passa amb ells, no se’ls torna a veure mai més. I el tambor de la rentadora no té més forats que aquells que toquen, aquells que li son propis. N’he perdut quants. I al principi pensava que segur havien quedat dins el cubell de la roba bruta però no, miro i remiro enmig la roba que encara està per a rentar i res, que no hi son! Regiro mentre estenc la roba que surt neta de la rentadora, per si de cas el fugitiu s’ha enredat amb alguna peça de més volum i... tampoc! Doncs si no hi son ni en un lloc, ni en l’altre ni en cap, on nassos hi son? Si mai n’heu vist algun agrairia em diguéssiu per on caminen. Però la roba genera més maldecaps. A mi si. A l’estiu poques hores després d’estendre-la ja pots recollir-la perquè estarà del tot eixuta i llavors, de tant en tant o millor dit molt sovint et trobes amb cagades de moixons que los probes s’hauran quedat ben a gust però a mi m’han fotut del tot. I els sense ànima (em refereixo als moixons) acostumen a encertar en aquell texà, camisa, samarreta... etc... que esperaves s’assequés com més aviat millor per a posar-te-la o en aquella peça que, pel motiu que sigui, és la més preuada. Estic del tot convençut que les aus han desenvolupat un sentit específic només per a deixar anar els seus excrements damunt la nostra roba. I el dia que no hi trobes algun d’aquests regals caiguts del cel i estàs a punt de celebrar-ho, et disposes a planxar la bugada i t’adones que hi ha una taca que el sabó aquell antitaques que has comprat sota la promesa que pot amb totes les que un pot imaginar, no ha aconseguit netejar-la. Si és que quan no és una cosa és una altra. I si parlem de planxa... ara si que tot es complica. La ratlla dels pantalons i de les mànigues de camisa. Quina feinada, noi. A mi em desespera, em treu de polleguera. I és que ja començo a planxar vençut per totes i cadascuna de les arrugues que presenta la roba. I lo que és pitjor, allà on no n’hi ha ja m’encarrego jo de fer-ne aparèixer amb l’art innat que tinc per a planxar. Ajuda que la planxa que tinc no és massa... bé què haig de dir jo per tal d’excusar-me!
De tota manera ara que els moixons han migrat fugint de la tardor que poc a poc s’està imposant i també de l’hivern que veiem ja a l’horitzó penses, millor així, a menys moixons menys possibilitats que acabin fent punteria en la meva roba. Però tot té el seu què. Perquè tan aviat com arribin el fred, les bromes i les pluges, quants dies ha de passar-se la roba estesa per tal que acabi eixuta? Això si, les taques que no marxen si no les fregues abans, la planxa i les arrugues m’ataquen igual totes les estacions de l’any i trigui el que trigui a assecar-se la bugada.
I què dir d’haver de fer la tria entre roba blanca i de color i les conseqüències i desgavells derivats de no fer-ho? I no heu escoltat mai allò que la roba de color no ha d’estar massa temps dins la rentadora un cop ha acabat de rentar-se perquè, diuen, s’emborratxa? Però què m’expliques a mi!
Com deia la capçalera que inseria la Warner entre un episodi i altre dels dibuixos animats que feien en televisió (de dos canals només, la primera i l’UHF) quan era petit: No se vayan todavía, aún hay más. Us heu fixat que tinc més panxa d’un temps ençà? Tranquils, tot està controlat. El fet respon a un estudi que vaig iniciar i al que m’estic entregant en cos (i mai millor dit) i ànima. Us l’explicaré. El motiu d’estudi és el borrim del melic. Si, teniu raó, qui no té feina gats pentina que diuen! Gairebé de bon començament vaig concloure que el borrim el provoquen els pèls que envolten el meu melic mentre van fregant els teixits propis de la roba que portes posada. Les noies i el col·lectiu masculí conegut amb el nom de metrosexuals asseguren no trobar-ne mai de borrim. Així doncs els responsables de tot plegat, els protagonistes son els pèls, amb el permís com no pot ser d’una altra manera del propi melic. Havia arribat l’hora d’anar més enllà però. I que té a veure això amb tenir o no més panxa? Doncs, està clar, que tot se us ha de dir. Vaig voler comprovar si més fondària de melic era equivalent a més borrim en ell. I no. La panxa avança, es fa cada cop més ampla i el borrim ja no cau al melic. I no m’he depilat! Segueixo tenint els mateixos pèls que abans i de ben segur aquests segueixen fregant la roba però del borrim ni rastre. Aquesta és la conclusió segona i definitiva de l’estudi. Si no vols borrim i no ets noia o metrosexual... deixa créixer la teva panxa i problema resolt. Ara queda però, el repte de perdre’n una mica tot i recuperar com efecte secundari part d’aquell borrim que tant distret m’ha tingut aquests darrers mesos.
I encara hi ha més coses que m’atabalen. Més? Si! Una d’important i que de ben segur també heu sofert d’una o altra manera. Els horaris del poble. Bé, del poble... dit així queda una mica estrany, desconcertant. Els horaris del forn, del metge, de la Cooperativa, dels pregons o del propi Ajuntament si que ho son de desconcertants! Per aquells qui treballem, a més de desconcertants son del tot impossibles. Sempre, com en tot, hi ha excepcions: Ca Jesús, la farmàcia, els bars. Aquests si que fan horaris, diguem-ne normals. Possibles si més no. Si no vaig errat el forn obre de 9 a 11:30 hores, el metge (habitualment i oficial) de 12:00 a 14:00 hores, la Cooperativa de dilluns a divendres de 12:00 a 13:00 hores i els dijous a més a més de 20:00 a 21:00 hores, els pregons cap allà les 14:00 hores i prou (tot i que en casos excepcionals n’hi ha d’altres) i l’Ajuntament de 12:00 a 14:00 hores... potser no encerto del tot però tampoc no crec que m’equivoqui de massa. I jo em pregunto si aquests horaris son fets per a que no hi puguem anar als llocs i escoltar els pregons o son només imaginacions meves. Segur que és la segona opció però també és segur que uns horaris una mica més amplis ajudarien que pogués comprar pa al poble, i vi i oli i acudir a la visita del metge i... no creieu? I ara no em direu que això, com lo de les ulleres, només em passa a mi!
Podria parlar d’altres coses com la TDT, quin parany, quina manera de vendre’ns la moto i el complicat que és no tant sintonitzar els canals com ordenar-los; el menjar i la dificultat per a mi extrema de pensar i decidir finalment què he de fer per a dinar o per a sopar; on l’únic fix és l’esmorzar. Got de llet amb Colacao! I escoltar un cop rere altre la cançoneta aquella de la dieta mediterrània, sempre tan equilibrada ella! O quan compres i et cuines quelcom que no t’agrada gens (espinacs, bledes per citar dos exemples) només pel fet que s’ha de menjar de tot... També podria parlar d’allò que esportivament més mal fa; per què en Raül Tamudo és fora del RCD Espanyol!, com és que ha de marxar a marcar gols lluny de Cornellà-El Prat mentre en Daniel Sanchez-Llibre encara resisteix tot i haver anunciat infinitat de vegades que plegava. Que plegui ja! D’acord “neno”, jo un dia, en una assemblea d’accionistes el vaig votar però d’això ja fa un bon grapat d’anys i ja he estat indultat (suposo). Sigui com sigui és tard, més enllà de l’una i mitja de la matinada i demà encara toca anar a treballar, així que millor marxo a dormir.
Per cert, en Montilla, l’altre president, no agafava el revòlver per tal de fer-se valer, per a posar ordre al país. Només es tractava del tret d’inauguració, el passat 26 de setembre de 2010, de la nova pista coberta d’atletisme de Sabadell. I jo que ja havia explicat a tothom que l’Honorable anava a per totes! Ho se, em vaig precipitar, de nou m’he precipitat i aquesta imaginació meva de ben segur acabarà, tard o d’hora amb mi.
Com deien des de la Warner en acabar els episodis diaris de dibuixos animats esmentats més a dalt: ¡Eso, eso, eso es todo amigos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada