Al nord oest del continent hi ha un petit país anomenat Vinstalunya que el 28 de desembre de 2010 decideix el seu futur cridant a les urnes als seus ciutadans. No son unes eleccions qualsevol, no com altres vegades. D’acord, hem d’elegir de nou els representants polítics que ocuparan els escons del Parlament (les poltrones) del país però no és menys cert que en aquesta ocasió quelcom més es mou pel rere fons. Per alguns, aquest país, Vinstalunya, ha de ser independent i com que ara com ara no ho és, si més no legalment, pensen, creuen i senten que està oprimit i per extensió ,que ells mateixos pateixen la situació la qual desitgen que no s’allargui més i demanen als polítics el coratge per donar un pas endavant per tal que defensin els seus interessos i aquest sentiment de nació. Convivint amb ells n’hi ha d’altres que defensen el marc vigent, el ara com ara legal, el que els insereix com un canton dins d’un altre país anomenat Escaña o Escanya (segons escrivim en escañol o en vinstalà). Aquests també demanen als seus representants que defensin els seus interessos, el seu sentiment. Si és que en realitat no son tan diferents uns i altres... I com a tot arreu n’hi ha que ni una cosa ni l’altra, que no es pronuncien, els indecisos, aquells qui no saben tirar cap a una banda o cap a la contrària. Com veieu res de diferent, res que no pugui passar a qualsevol altre punt del planeta.
Però vet aquí que , com he dit més a dalt, ara toca decidir. Després d’una precampanya electoral llarga, feixuga i força decebedora hem passat a l’encara més decebedora, eterna i prescindible campanya electoral on els principals partits polítics lluny de defensar els seus respectius programes han entrat en una lluita d’aquelles de fang (sabeu?) en la que semblava que guanyava aquell que més brossa treia per la boca ja fos usant insults, menyspreus, falsedats o veritats a mitges; creieu-me tot un espectacle, un circ. I això val tan pels partits polítics d’àmbit cantonal com per aquells que depenen dels seus superiors escanyols. Però com que potser no tots sabeu com son les coses en aquest racó de món tan allunyat de vosaltres us en faré cinc cèntims. Fins les eleccions del proper 28-D, el Parlament vinstalà estava “okupat” pels següents actors:
Partits dels Socialistes de Vinstalunya (PSV) amb en Jose Mantilla al capdavant, Divergència i Desunió (DiD) amb l’Artur Masdela Marçadedalt, Esquerra Republicana de Vinstalunya (ERV) amb en Joan Puig Cerclat, Iniciativa per Vinstalunya – Els Verds (IV-Verds) amb en Joan Ferrero, Partit Impopular de Vinstalunya (PIV) amb l’Alicia Sancho Camachez i Vilatans (V’s) amb l’Albert Riviera.
Per a donar-vos més pistes us diré que qui governava el país era una sort de tripartit format pel PSV, ERV i IV-Verds que pel que sembla no ha convençut ningú, ni tan sols als signants de la pròpia coalició que han aprofitat el temps electoral (precampanya, campanya i fins i tot jornada de reflexió) per a desmarcar-se clarament del model pactat. Han sigut anys de continus malentesos, discrepàncies profundes i poques ganes per no dir gens de vendre els acords que feien possible l’acció de govern i en canvi reivindicar tot allò que els feia diferents sense pensar si això era, o no, bo pels ciutadans, pel país o per a ells mateixos. No ho he dit però com a President del canton vinstalà teníem al Jose Mantilla... (sic!).
I us preguntareu... i l’oposició? Quin ramat també! Com a principal partit d’oposició trobem Divergència i Desunió, coalició nacionalista vinstalana que és nacionalista a l’oposició però que quan ha governat i ho ha fet durant un bon grapat d’anys, 23 si no vaig errat, no recordo haver escoltar cap dels seus dirigents parlar d’independència ni res paregut i si recordo que va pactar amb el govern escanyol de dretes (PI) que nega la condició de nació a Vinstalunya i altres zones d’Escanya. També trobem la branca vinstalana del PI estatal que abans de prendre cap decisió sempre ha de preguntar als seus superiors escanyols i que s’ha emmerdat en una lluita del “tots contra mi” de la mateixa manera que la resta de partits ha fet del “tots contra el PIV” un estendard irrenunciable... La força minoritària del Parlament és Vilatans, partit polític que en un moment determinat va semblar portar aire fresc a una part de la població insatisfeta però que, penso, s’ha anat desinflant mica en mica adoptant postulats que han despistat al votant tant favorable com contrari a la formació. D’aquells que no saps per on agafar-los!
Fets aquests apunts i d’altres que més endavant llegireu si seguiu amb el text, us haig de dir que la jornada electoral que se’ns presenta pot ser del tot distreta o, millor dit divertida. Hi ha fins a 30 opcions polítiques que s’hi presenten i, a banda de les esmentades anteriorment (avorrides per definició), podem trobar d’altres que criden poderosament l’atenció. De tots colors, eh? Mireu, tenim l’expresident d’un club de futbol, en Joan Portalà, al més pur estil primer ministre italià, una colla que es fan dir Plataforma per Vinstalunya i que defensa, per a dir-ho ràpid i comprensible tot i que pot tenir matisos, la xenofòbia, pensionistes organitzats, individus contraris a les tortures als animals, altres que venen de baix (?), demòcrates internautes, coordinadores que es fan dir independents (però independents de què?), unificacions, reagrupaments i alternatives, familiars i vitals, gais, lesbianes, transexuals, bisexuals, heterosexuals i el sumsum corda, moviments socials, de centre, d’esquerres i amb vocació continental, blancs i verds. Ja us ho dic, de tots colors... Si fins i tot tenim Pirates que volen entrar al Parlament! Quins nassos noi! I quan mires de decidir a qui votar, el cert és que no saps si usar el teu vot per una de les opcions diguem-ne clàssiques o penjar-te d’una de les noves formacions per tal que el vot sigui, un cop més, inútil però tanmateix puguis treure alguna cosa còmica de veure un espantaocells allà al bell mig del Parlament, compartint poltrones amb els polítics de sempre, els encotillats, aquells que son tan lluny de la gent del carrer que ja no respiren com tu, ja no senten empatia per nosaltres, viuen al marge dels problemes econòmics, socials, de seguretat... etc... que patim a diari la resta de mortals per molt que, estrany, cada quatre anys se’ls vulguin fer seus. Es troben tan al marge de la realitat que quan miren d’apropar-s’hi resulten del tot ridículs a Vinstalunya i a Escanya, al continent i arreu del món.
Però en un atac de raó penses, què dimonis!, jo vull participar del joc democràtic, vull prendre’m seriosament (prendre’s seriosament un joc, quina contradicció; una més!) el futur del meu país, en realitat el meu futur i no puc regalar el meu vot a uns nous il•luminats, ja en tinc prou amb els que conec com per a fotre’n d’altres al Parlament i convertir-lo en un galliner encara més heterogeni... I analitzes les opcions i et portes les mans al cap. En Mantilla ara diu que no reeditarà el tripartit; això em sona d’altres vegades... tot i que ho deu dir des de la més pura ignorància o manca d’informació perquè tal i com estan ara mateix les coses, i deixant de banda les enquestes d’intenció de vot publicades fins avui, el tripartit és impossible perquè des de les files d’ERV ja no en volen saber res d’un pacte a tres amb forces no independentistes. De veritat que en Mantilla no se si em provoca més rebuig que llàstima o més llàstima que rebuig. I un punt d’enveja també perquè no dir-ho; no puc comprendre com algú com ell pot arribar a ser líder d’una formació política de la importància del PSV i finalment ser escollit president d’un país, ni d’aquest ni de cap altre. Me’n faig creus. Potser si que és veritat allò que diu que els bons prefereixen passar del tot desapercebuts. Però és que en el cas que ens ocupa, en Mantilla per no saber no ha sabut ni delegar, quelcom d’una importància cabdal quan vols manar... és clar que la competència que tenia quan va sortir elegit és de tot menys competència. A Escanya hi ha una dita que diu en el país de los ciegos, el tuerto es el rey. No cal afegir gaire més.
Descartat en Mantilla, procures mirar cap altres opcions i que trobes? A Vinstalunya, t’ho dic jo que hi visc, un desert. Un niu ple d’escorpins que no dubtaran a atacar-te així que puguin. No dubtaran a enganyar-te ni uns ni els altres, ni els altres de més enllà (a esquerra i dreta) i tots, tots ells, a l’endemà de les eleccions s’oblidaran de les promeses fetes a peu de carrer, als mercats, als mítins, als cara a cara de programes de tota índole dels diferents mitjans de comunicació. Tot val per tal de sumar uns quants vots, fins i tot pidolar.
I si, l’Artur Masdela Marçadedalt,en Joan Puig Cerclat, en Joan Ferrero, l’Alicia Sancho Camachez i l’Albert Riviera representen més del mateix un suma i segueix dels mals que venim patint legislatura rere legislatura; llavors és quan dius, doncs serà que haig de fer del meu un vot estúpid i usar-lo per a recolzar les aspiracions d’algun d’aquests il•luminats de nou encuny que volen salvar el món o xuclar de les Institucions del país i col•locar personal de la seva total confiança al capdavant d’elles, ja sabeu, familiars i amics en el millor dels casos i dropos, i incapaços en el pitjor...
Jo, com a bon cagadubtes que soc no se encara què votar, si fer-ho en blanc o exercir el dret de sufragi fent del meu, un vot nul escrivint inclús algun missatge en una (escollida a l’atzar) de les múltiples butlletes que trobaré al col•legi electoral, quelcom així com “mentiders”, “estafadors”, “vividors”, “jo de gran vull ser com vosaltres” i coses per l’estil o bé posar dins d’un sobre de vot totes i cadascuna d’aquelles butlletes i a l’hora de dipositar-lo a l’urna no poder encabir-lo dins i muntar un sarau perquè no puc votar. Lo que ve a ser emprenyar... Qui no té feina el gat pentina que voleu que us digui. I si voto als Pirates...? Aparèixer al col•legi amb un pegat a l’ull, un lloro de peluix i arrossegant el bagul del tresor del que trauré el sobre de vot! Què, què no? I tot sense ni tan sols saber què volen aquests paios. És lo que des dels partits convencionals han definit com la desafecció vers la classe política i potser aquesta vegada, ni que sigui només per una vegada, els haig de donar la raó.
I si, toca decidir. Ha arribat l’hora i la jornada electoral a Vinstalunya comença i acaba sense cap incidència remarcable. Els col•legis tanquen a les 20:00 hores i el personal de les diferents meses electorals inicien el recompte de vots. Les primeres dades apareixen amb el 7% de vots escrutats i la sorpresa s’instal•la entre la població. Els Pirates van al capdavant i la notícia no deixa d’anar de boca en boca. La classe política no sap què dir, com reaccionar, no acaben de donar crèdit a l’escrutini... els periodistes miren de localitzar al candidat a la presidència d’aquesta formació, d’esbrinar qui és, quin missatge ha fet anar durant la campanya electoral per tal que la gent se’l cregués i el votés en massa. Les curses per a la seva localització no paren mentre l’escrutini avança però ningú no sap del cert la seu ni el líder dels pirates. Ara m’alegro del numeret del pegat a l’ull, el lloro de peluix i el bagul. Soc un d’ells, hem guanyat i hem pres el Palau de la Presidència usant la força de les urnes. I finalment apareix el nou president, en Xavier El Gran Vil, envoltat dels seus acòlits, quina fila fa. I aquells polítics de tota la vida amb un posat de no saber per on van els trets i cares de babau. Si, serà una legislatura del tot diferent perquè, repeteixo, ni jo se què proclama aquesta gent!
Però no, no sóc a Vinstalunya, ni Escanya m’escanya, ni els polítics son els que dic, ni els vots han fet president un pirata (o si?)... Sóc a Catalunya, les eleccions van ser el passat 28 de novembre i el resultat això si és com prometien els socialistes usant un to clarament despectiu, “Si guanya CiU, MAS del mateix”. Per cert, quin eslògan es van treure de la màniga, quina inventiva, quin domini de la comunicació i l’oratòria. De ben segur el director de campanya dels socialistes deu ser algú que cobra un munt de pasta per a pensar tonteries d’aquest calibre! Tot i que la pasta li deuen pagar no en concepte de pensar-les sinó per tenir l’atreviment d’exposar-les i la capacitat de convicció per imposar-les com a marketing de qualitat. Genial! Obliden, potser malintencionadament, que el mateix més recent és el govern de socialistes, republicans i eco-socialistes... i que més del mateix son tots sense excepció, així és el joc no ens enganyem.
Sigui com sigui, haig de reconèixer que el recompte de vots a Garcia va ser prou distret i escoltar com el president de mesa canta els vots del Partido de los Pensionistas en Acción, de la CORI que demanava com a presidenta de la Generalitat a la Carmen de Mairena,amb topless inclòs enmig dels aplaudiments dels companys de coordinadora i alumnat i professorat d’una universitat del país, del PACMA, dels Des De Baix i altres no té preu. I riure de tot plegat amb un amic al costat tampoc. Només em vaig quedar amb les ganes de saber què posava en algun dels vots comptats com a nuls i que van provocar les rialles poc dissimulades dels components de la mesa; potser buscava una idea per a la propera crida a les urnes...
I una última dada. Al conjunt de Catalunya els Pirata.cat han aconseguit 6.489 vots.
I què hem de fer? No votar? Com diria mon germà “no lo veo”. Tot i que ben mirat també podria dir allò de “lo veo y lo doblo”.
Però vet aquí que , com he dit més a dalt, ara toca decidir. Després d’una precampanya electoral llarga, feixuga i força decebedora hem passat a l’encara més decebedora, eterna i prescindible campanya electoral on els principals partits polítics lluny de defensar els seus respectius programes han entrat en una lluita d’aquelles de fang (sabeu?) en la que semblava que guanyava aquell que més brossa treia per la boca ja fos usant insults, menyspreus, falsedats o veritats a mitges; creieu-me tot un espectacle, un circ. I això val tan pels partits polítics d’àmbit cantonal com per aquells que depenen dels seus superiors escanyols. Però com que potser no tots sabeu com son les coses en aquest racó de món tan allunyat de vosaltres us en faré cinc cèntims. Fins les eleccions del proper 28-D, el Parlament vinstalà estava “okupat” pels següents actors:
Partits dels Socialistes de Vinstalunya (PSV) amb en Jose Mantilla al capdavant, Divergència i Desunió (DiD) amb l’Artur Masdela Marçadedalt, Esquerra Republicana de Vinstalunya (ERV) amb en Joan Puig Cerclat, Iniciativa per Vinstalunya – Els Verds (IV-Verds) amb en Joan Ferrero, Partit Impopular de Vinstalunya (PIV) amb l’Alicia Sancho Camachez i Vilatans (V’s) amb l’Albert Riviera.
Per a donar-vos més pistes us diré que qui governava el país era una sort de tripartit format pel PSV, ERV i IV-Verds que pel que sembla no ha convençut ningú, ni tan sols als signants de la pròpia coalició que han aprofitat el temps electoral (precampanya, campanya i fins i tot jornada de reflexió) per a desmarcar-se clarament del model pactat. Han sigut anys de continus malentesos, discrepàncies profundes i poques ganes per no dir gens de vendre els acords que feien possible l’acció de govern i en canvi reivindicar tot allò que els feia diferents sense pensar si això era, o no, bo pels ciutadans, pel país o per a ells mateixos. No ho he dit però com a President del canton vinstalà teníem al Jose Mantilla... (sic!).
I us preguntareu... i l’oposició? Quin ramat també! Com a principal partit d’oposició trobem Divergència i Desunió, coalició nacionalista vinstalana que és nacionalista a l’oposició però que quan ha governat i ho ha fet durant un bon grapat d’anys, 23 si no vaig errat, no recordo haver escoltar cap dels seus dirigents parlar d’independència ni res paregut i si recordo que va pactar amb el govern escanyol de dretes (PI) que nega la condició de nació a Vinstalunya i altres zones d’Escanya. També trobem la branca vinstalana del PI estatal que abans de prendre cap decisió sempre ha de preguntar als seus superiors escanyols i que s’ha emmerdat en una lluita del “tots contra mi” de la mateixa manera que la resta de partits ha fet del “tots contra el PIV” un estendard irrenunciable... La força minoritària del Parlament és Vilatans, partit polític que en un moment determinat va semblar portar aire fresc a una part de la població insatisfeta però que, penso, s’ha anat desinflant mica en mica adoptant postulats que han despistat al votant tant favorable com contrari a la formació. D’aquells que no saps per on agafar-los!
Fets aquests apunts i d’altres que més endavant llegireu si seguiu amb el text, us haig de dir que la jornada electoral que se’ns presenta pot ser del tot distreta o, millor dit divertida. Hi ha fins a 30 opcions polítiques que s’hi presenten i, a banda de les esmentades anteriorment (avorrides per definició), podem trobar d’altres que criden poderosament l’atenció. De tots colors, eh? Mireu, tenim l’expresident d’un club de futbol, en Joan Portalà, al més pur estil primer ministre italià, una colla que es fan dir Plataforma per Vinstalunya i que defensa, per a dir-ho ràpid i comprensible tot i que pot tenir matisos, la xenofòbia, pensionistes organitzats, individus contraris a les tortures als animals, altres que venen de baix (?), demòcrates internautes, coordinadores que es fan dir independents (però independents de què?), unificacions, reagrupaments i alternatives, familiars i vitals, gais, lesbianes, transexuals, bisexuals, heterosexuals i el sumsum corda, moviments socials, de centre, d’esquerres i amb vocació continental, blancs i verds. Ja us ho dic, de tots colors... Si fins i tot tenim Pirates que volen entrar al Parlament! Quins nassos noi! I quan mires de decidir a qui votar, el cert és que no saps si usar el teu vot per una de les opcions diguem-ne clàssiques o penjar-te d’una de les noves formacions per tal que el vot sigui, un cop més, inútil però tanmateix puguis treure alguna cosa còmica de veure un espantaocells allà al bell mig del Parlament, compartint poltrones amb els polítics de sempre, els encotillats, aquells que son tan lluny de la gent del carrer que ja no respiren com tu, ja no senten empatia per nosaltres, viuen al marge dels problemes econòmics, socials, de seguretat... etc... que patim a diari la resta de mortals per molt que, estrany, cada quatre anys se’ls vulguin fer seus. Es troben tan al marge de la realitat que quan miren d’apropar-s’hi resulten del tot ridículs a Vinstalunya i a Escanya, al continent i arreu del món.
Però en un atac de raó penses, què dimonis!, jo vull participar del joc democràtic, vull prendre’m seriosament (prendre’s seriosament un joc, quina contradicció; una més!) el futur del meu país, en realitat el meu futur i no puc regalar el meu vot a uns nous il•luminats, ja en tinc prou amb els que conec com per a fotre’n d’altres al Parlament i convertir-lo en un galliner encara més heterogeni... I analitzes les opcions i et portes les mans al cap. En Mantilla ara diu que no reeditarà el tripartit; això em sona d’altres vegades... tot i que ho deu dir des de la més pura ignorància o manca d’informació perquè tal i com estan ara mateix les coses, i deixant de banda les enquestes d’intenció de vot publicades fins avui, el tripartit és impossible perquè des de les files d’ERV ja no en volen saber res d’un pacte a tres amb forces no independentistes. De veritat que en Mantilla no se si em provoca més rebuig que llàstima o més llàstima que rebuig. I un punt d’enveja també perquè no dir-ho; no puc comprendre com algú com ell pot arribar a ser líder d’una formació política de la importància del PSV i finalment ser escollit president d’un país, ni d’aquest ni de cap altre. Me’n faig creus. Potser si que és veritat allò que diu que els bons prefereixen passar del tot desapercebuts. Però és que en el cas que ens ocupa, en Mantilla per no saber no ha sabut ni delegar, quelcom d’una importància cabdal quan vols manar... és clar que la competència que tenia quan va sortir elegit és de tot menys competència. A Escanya hi ha una dita que diu en el país de los ciegos, el tuerto es el rey. No cal afegir gaire més.
Descartat en Mantilla, procures mirar cap altres opcions i que trobes? A Vinstalunya, t’ho dic jo que hi visc, un desert. Un niu ple d’escorpins que no dubtaran a atacar-te així que puguin. No dubtaran a enganyar-te ni uns ni els altres, ni els altres de més enllà (a esquerra i dreta) i tots, tots ells, a l’endemà de les eleccions s’oblidaran de les promeses fetes a peu de carrer, als mercats, als mítins, als cara a cara de programes de tota índole dels diferents mitjans de comunicació. Tot val per tal de sumar uns quants vots, fins i tot pidolar.
I si, l’Artur Masdela Marçadedalt,en Joan Puig Cerclat, en Joan Ferrero, l’Alicia Sancho Camachez i l’Albert Riviera representen més del mateix un suma i segueix dels mals que venim patint legislatura rere legislatura; llavors és quan dius, doncs serà que haig de fer del meu un vot estúpid i usar-lo per a recolzar les aspiracions d’algun d’aquests il•luminats de nou encuny que volen salvar el món o xuclar de les Institucions del país i col•locar personal de la seva total confiança al capdavant d’elles, ja sabeu, familiars i amics en el millor dels casos i dropos, i incapaços en el pitjor...
Jo, com a bon cagadubtes que soc no se encara què votar, si fer-ho en blanc o exercir el dret de sufragi fent del meu, un vot nul escrivint inclús algun missatge en una (escollida a l’atzar) de les múltiples butlletes que trobaré al col•legi electoral, quelcom així com “mentiders”, “estafadors”, “vividors”, “jo de gran vull ser com vosaltres” i coses per l’estil o bé posar dins d’un sobre de vot totes i cadascuna d’aquelles butlletes i a l’hora de dipositar-lo a l’urna no poder encabir-lo dins i muntar un sarau perquè no puc votar. Lo que ve a ser emprenyar... Qui no té feina el gat pentina que voleu que us digui. I si voto als Pirates...? Aparèixer al col•legi amb un pegat a l’ull, un lloro de peluix i arrossegant el bagul del tresor del que trauré el sobre de vot! Què, què no? I tot sense ni tan sols saber què volen aquests paios. És lo que des dels partits convencionals han definit com la desafecció vers la classe política i potser aquesta vegada, ni que sigui només per una vegada, els haig de donar la raó.
I si, toca decidir. Ha arribat l’hora i la jornada electoral a Vinstalunya comença i acaba sense cap incidència remarcable. Els col•legis tanquen a les 20:00 hores i el personal de les diferents meses electorals inicien el recompte de vots. Les primeres dades apareixen amb el 7% de vots escrutats i la sorpresa s’instal•la entre la població. Els Pirates van al capdavant i la notícia no deixa d’anar de boca en boca. La classe política no sap què dir, com reaccionar, no acaben de donar crèdit a l’escrutini... els periodistes miren de localitzar al candidat a la presidència d’aquesta formació, d’esbrinar qui és, quin missatge ha fet anar durant la campanya electoral per tal que la gent se’l cregués i el votés en massa. Les curses per a la seva localització no paren mentre l’escrutini avança però ningú no sap del cert la seu ni el líder dels pirates. Ara m’alegro del numeret del pegat a l’ull, el lloro de peluix i el bagul. Soc un d’ells, hem guanyat i hem pres el Palau de la Presidència usant la força de les urnes. I finalment apareix el nou president, en Xavier El Gran Vil, envoltat dels seus acòlits, quina fila fa. I aquells polítics de tota la vida amb un posat de no saber per on van els trets i cares de babau. Si, serà una legislatura del tot diferent perquè, repeteixo, ni jo se què proclama aquesta gent!
Però no, no sóc a Vinstalunya, ni Escanya m’escanya, ni els polítics son els que dic, ni els vots han fet president un pirata (o si?)... Sóc a Catalunya, les eleccions van ser el passat 28 de novembre i el resultat això si és com prometien els socialistes usant un to clarament despectiu, “Si guanya CiU, MAS del mateix”. Per cert, quin eslògan es van treure de la màniga, quina inventiva, quin domini de la comunicació i l’oratòria. De ben segur el director de campanya dels socialistes deu ser algú que cobra un munt de pasta per a pensar tonteries d’aquest calibre! Tot i que la pasta li deuen pagar no en concepte de pensar-les sinó per tenir l’atreviment d’exposar-les i la capacitat de convicció per imposar-les com a marketing de qualitat. Genial! Obliden, potser malintencionadament, que el mateix més recent és el govern de socialistes, republicans i eco-socialistes... i que més del mateix son tots sense excepció, així és el joc no ens enganyem.
Sigui com sigui, haig de reconèixer que el recompte de vots a Garcia va ser prou distret i escoltar com el president de mesa canta els vots del Partido de los Pensionistas en Acción, de la CORI que demanava com a presidenta de la Generalitat a la Carmen de Mairena,amb topless inclòs enmig dels aplaudiments dels companys de coordinadora i alumnat i professorat d’una universitat del país, del PACMA, dels Des De Baix i altres no té preu. I riure de tot plegat amb un amic al costat tampoc. Només em vaig quedar amb les ganes de saber què posava en algun dels vots comptats com a nuls i que van provocar les rialles poc dissimulades dels components de la mesa; potser buscava una idea per a la propera crida a les urnes...
I una última dada. Al conjunt de Catalunya els Pirata.cat han aconseguit 6.489 vots.
I què hem de fer? No votar? Com diria mon germà “no lo veo”. Tot i que ben mirat també podria dir allò de “lo veo y lo doblo”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada